El caçador de les tenebres (VI)

Anterior

Capítol 6

Hath Monchar estava espantat.

Una cosa que no resultava especialment sorprenent per a qui conegués al Virrei delegat de la Federació de Comerç. Monchar era considerat notablement tímid fins i tot entre els propis neimoidians. La qual cosa feia encara més sorprenent que hagués fet el que havia fet.

Monchar estava espantat, sí, però sota aquesta emoció es trobava una altra que li era molt menys familiar. Aquesta emoció era la de l'orgull, i si bé era un orgull nerviós i fràgil, seguia sent orgull. Hi havia corregut un risc, un gran risc. S'havia atrevit a reconduir la seva vida en una nova direcció, que amb sort li seria molt profitosa. Tenia dret a sentir-se orgullós, es va dir.

Va mirar al seu voltant, els clients de la taverna on es trobava. Era un establiment molt diferent al que solia freqüentar quan era a Coruscant. Sempre solia acudir al que estava localitzat en l'opulenta mònada de les Torres Kaldani, on tenia un apartament. Però havia decidit no fer-lo servir en aquesta visita, ja que li hauria fet fàcilment localitzable. En comptes d'això havia llogat amb nom fals un domicili barat al costat del Museu Galàctic. També s'havia plantejat seriosament la possibilitat de comprar una disfressa hologràfica que canviés la seva aparença per la d'una altra espècie. La seva paranoia s'havia enfrontat a la seva garreperia durant una bona estona, guanyant finalment la seva mesquinesa, encara que per poc marge.

Hath Monchar havia anat a Coruscant perquè el món capital era el lloc on millor, més ràpidament i anònimament es traficava amb informació. I això era el que volia vendre: informació. Concretament informació sobre l'imminent bloqueig de Naboo, i el fet que el responsable era un Senyor Sith.

Era un pla perillós, per descomptat. Sabia que si els seus co–conspiradors el trobaven, no trigarien a lliurar-lo a les tendres cures de Darth Sidious. La mera idea de trobar-se en les urpes del Senyor Sith n'hi havia prou perquè comencés a hiperventilar-se. Tot i això, Monchar no podia resistir-se a l'oportunitat de guanyar ràpidament una fortuna.

Va beure un altre glop de la cervesa d’agàric que estava prenent. Sí, el risc era molt gran, però també ho eren els beneficis potencials. L'únic que li faltava era contactar amb la persona adequada perquè li servís d'intermediari, algú que sabés qui podria pagar generosament per la seva informació. Només necessitava una mica més d’enteresa. Havia arribat molt lluny, i no pensava fer-se enrere, no estant tan a prop de l'objectiu.

Hath Monchar li va fer un senyal al bàrman baragwin. Un altre flascó de cervesa li proporcionaria l'enteresa que necessitava.

* * *

Mahwi Lihnn portava deu anys estàndard sent caçadora de recompenses. Des de què es va veure obligada a deixar el seu món natal per matar un agent governamental corrupte. Durant aquest temps havia recorregut gairebé tot el llarg i ample de la galàxia, realitzant tot tipus de treballs. Hi havia perseguit fugitius de la justícia en mons tan diversos com Ord Mantell, Roon i Tatooine, entre molts altres. Però, curiosament, mai havia estat a Coruscant, i estava impacient per conèixer la capital de la galàxia.

La missió encomanada pel lloctinent del Virrei neimoidià semblava bastant senzilla. No anticipava molts problemes per trobar al desaparegut Hath Monchar, ni tan sols en un món tan poblat com Coruscant. Va repassar el seu equip i armament, mentre la seva nau descendia a la pista d'aterratge amb el pilot automàtic. El seu abillament estava compost del que semblava ser una túnica i uns pantalons corrents, però estaven teixits amb una densa seda de teranyina, un material capaç de resistir fins i tot l'envit d'una fulla vibratòria, a més de repel·lir làsers i raigs de partícules de baixa potència. Era una tela que no semblava una armadura a ulls no coneixedors. Un expert la identificaria seguida, és clar, però no esperava trobar cap oposició. A cada maluc portava pistoles làser bessones DL-44, i un petit disruptor ocult en una cartutxera del turmell. En cada canell portava un coet MM9, i a la mà dreta una llançafletxes de palmell. A les cartutxeres del cinturó portava, entre altres coses, uns punys noquejadors, un bastó noquejador i tres granades glop.

Mahwi Lihnn creia que era millor estar preparada.

La seva primera parada després de desembarcar de la nau van ser els Apartaments Residencials de les Torres Kaldani. Dubtava que Monchar fos tan idiota com per quedar-se a un apartament registrat al seu nom, però mai se sabia. Més d'una vegada s'havia estalviat temps i problemes innecessaris buscant a la seva presa en el lloc més obvi.

Quan va entrar al vestíbul, l'androide de seguretat que estava de servei va preguntar a qui desitjava veure.

–Hath Monchar –va ser la seva resposta.

L'androide va mirar a la pantalla d'un monitor, informant a continuació que no era a casa, i que, de fet, ni tan sols era a Coruscant. Lihnn va assentir conciliadora, col·locant a continuació en el xassís de l'androide el circuit disruptor que s'havia tret del cinturó. L'androide va vibrar un moment abans que els seus fotoreceptors s’enfosquissin.

Lihnn va agafar el tub elevador fins al pis cinc–cents i va recórrer el passadís que conduïa a l'apartament de Monchar, emprant un rossinyol electrònic per anul·lar el sistema de seguretat. Un cop dins, va examinar ràpidament les habitacions. L'androide havia dit la veritat; Monchar no hi era. I, més encara, l'apartament semblava portar temps buit.

L’espaiosa suite estava decorada en el que un neimoidià considerava l'epítom del bon gust; a Lihnn li va semblar que tenia l'aspecte i l'olor d'un fètid pantà. Va investigar una mica més, esperant trobar alguna pista sobre el parador d’en Monchar, però va quedar decebuda al respecte.

Finalment va marxar d'allà, va baixar al vestíbul i li va llevar el circuit disruptor a l'androide de seguretat. Per quan l'androide va tornar a accedir als seus bancs de memòria i adonar-se del que havia passat, ja era fora i caminant per una vorera situada a cinquanta pisos de la superfície.

Requeriria una mica de temps registrar una ciutat de la mida d'un planeta per trobar una persona. Afortunadament, Lihnn estava bastant segura que no seria necessari realitzar una recerca semblant. Segurament el neimoidià estaria al veïnat, malgrat ser prou llest per no quedar-se al seu apartament. Era la part del planeta amb la que estava més familiaritzat, així que el més lògic era que s'hagués amagat no molt lluny d'allà.

Es va aturar davant d'una plataforma d'observació i va gaudir per uns minuts de la vista. Les descripcions que havia llegit i els holos que havia vist no feien justícia a la impressionant realitat. L'últim cens situava a la població de Coruscant en un bilió d'éssers vius. Si pogués investigar a una persona per segon, seguiria necessitant una vida tan llarga com la de cent sarlaccs de Tatooine per poder investigar a tots els seus habitants. Però hi havia maneres de reduir la cerca.

Per molt paranoic que fos Monchar, que ho era, seguia havent de menjar. Lihnn va treure un enllaç HoloRed portàtil d'una butxaca i el va consultar introduint paràmetres de cerca per als restaurants de la zona especialitzats en la fastigosa porqueria que els neimoidians deien menjar. Com havia suposat, no eren molts. Va mirar el seu crono; era l'hora en què la majoria de les espècies prenien el seu menjar nocturn. Aniria a examinar alguns d'aquests restaurants. Valia la pena suportar la seva olor si així aconseguia una ràpida resolució del cas.

* * *

Darth Maul va aturar un aerotaxi. Malgrat no tenir lluny la motojet, no desitjava que ningú el relacionés amb ella ara que estava a prop de la seva presa. El pilot del taxi, un quarren, va mirar dubitatiu al seu passatger quan Maul es va acomodar al seient del darrere, però no va dir res quan aquest li va donar una direcció. El taxi es va elevar ràpidament a través de dos estrats de trànsit, amb els seus repulsors ascendents brunzint a un volum amb prou feines audible per a Maul, abans de traçar un llarg arc en direcció al nord, cap a un grup de torres que s'alçaven en la distància.

El taxi va aterrar suaument a la terminal situada a cinquanta metres de la taverna. Maul va entrar-hi, detenint-se entre les ombres de l'entrada mentre mirava al seu voltant. Els seus ulls s'acomodaven als extrems de llum i foscor amb més rapidesa que els de la majoria de les espècies, i va ser capaç de veure gairebé a l'instant el fosc interior de la taverna i als seus clients.

Va veure humans, bith, devaronians, niktos, snivvians i arcones, tota una cornucòpia d'espècies, totes elles bevent o administrant-se substàncies capaces d'alterar la química dels seus cervells. No va veure a Hath Monchar. De fet, no veia cap neimoidià en el lloc.

Maul es va acostar a la barra. El bàrman era un baragwin alt i eixut, amb els plecs de la seva papada facial tan incansables i arrugats com la pell d'un bantha.

–Busco un neimoidià -li va dir en Maul–. Ha hagut de passar per aquí fa unes hores.

Al baragwin se li van estremir les papades de dalt a baix en un equivalent en negar amb el cap dels humans.

–Molts éssers vénen –va dir amb veu absurdament aguda i aflautada per provenir d'un cap tan enorme–. Vénen, beuen, parlen, se'n van. No recordo haver vist fa poc a un neimoidià.

–Torna a pensar–li va dir el Sith, inclinant-se cap a ell.

Podia emprar la Força per obtenir la informació que desitjava d'aquesta criatura de feble voluntat, però no hi havia necessitat d'això. Sabia que la intimidació era suficient per obtenir el que buscava.

Els pòlips nasals del baragwin van començar a tremolar, signe de nerviosisme.

–Reflexionant una mica em sembla recordar a un representant d'aquesta espècie amarant-se en alguna beguda fa cosa d'una hora.

–Va parlar amb tu o amb algun altre?

Els pòlips del bàrman van vibrar gairebé massa ràpidament per poder-los veure.

–No. Bé... de... demanar cervesa d’agàric.

–I va parlar d'alguna altra cosa?

–Sí. Em va preguntar com poder contactar amb algú especialitzat en la compra i venda d'informació delicada.

–I tu... què li vas dir?

–Li vaig donar un nom.

–Em vas a donar aquest nom.

El baragwin va agitar les papades de baix a dalt en aquiescència.

–Lorn Pavan. Un humà. Crec que corellià. És molt conegut en aquest sector com algú que trafica amb mercaderia així.

–I on puc trobar aquest Lorn Pavan?

–No ho sé.

Maul va tornar a inclinar-se cap endavant, els seus ulls grocs brillaven. El bàrman va retrocedir precipitadament.

–Dic la veritat! Ve per aquí de tant en tant, sempre acompanyat per un robot de protocol anomenat I-5. No sé res més.

Eren notícies interessants, va pensar en Maul. Li ajudaria a reduir la recerca; els androides personals no eren molt corrents en aquesta zona de Coruscant.

–Descriu aquest Lorn Pavan.

–Alt. Musculós. Amb cilis filamentosos negres en el cuir cabellut, però no a la cara. Pigmentació ocular castanya. Probablement, les femelles de la seva espècie l’adjectivarien de "guapo".

Maul va assentir, aixecant a continuació la mà dreta en un gest d'enfocament mentre invocava mentalment la Força. Havia d’assegurar-se que la seva següent pregunta era contestada amb sinceritat, perquè la resposta determinaria si havia de matar o no al baragwin.

–Et va parlar el neimoidià del tipus d'informació que desitjava vendre?

Les papades onejaren ràpidament cap avall.

–No ho va fer. T'he dit tot el que sé.

Maul no va sentir vibracions negatives en la Força. Va donar mitja volta sense dir una altra paraula i va sortir de la taverna.

Li alegrava no haver hagut de matar-lo. No per motius morals, o perquè la patètica criatura li inspirés compassió, sinó perquè això li estalviava les inevitables dificultats inherents a matar algú en un lloc públic. No obstant això, d'haver-li indicat la Força que el baragwin mentia, hauria acabat amb ell sense pensar-s’ho dues vegades, enfrontant-se després a les conseqüències. Darth Sidious li havia encomanat matar a tot aquell a qui Hath Monchar comuniqués l'existència del bloqueig. I pensava obeir les ordres del seu Mestre, com sempre.

Va caminar pel bulevard exterior, meditant en el seu pròxim moviment. El seu pas no es veia bloquejat, malgrat estar la vorera atapeïda, ja que la majoria dels transeünts procurava evitar-lo. I així era com havia de ser. Darth Maul només sentia menyspreu per les masses. Dels incomptables bilions d'éssers intel·ligents que poblaven la galàxia, només n'hi havia un mereixedor del seu respecte: Darth Sidious, l'únic home que s'havia atrevit a somiar amb conquerir no un món o un sistema solar, sinó tota una galàxia. L'home que havia trobat al jove Maul en un planeta perdut i l'havia criat per esdevenir el seu successor. Tot li ho devia a Darth Sidious.

No li havia posat en un sender fàcil. Convertir-se en un ésser realment superior, al marge i per sobre del ramat sense ment, havia requerit devoció i dedicació absolutes. Hi havia hagut d'aprendre a valdre’s per si sol, tant en cos com en ment, gairebé des del mateix instant en què va aprendre a caminar. El seu Mestre no li acceptaria res que no fos el màxim que pogués oferir. Quan era més jove, qualsevol error en el seu entrenament, que el tall d'una arma tallés la seva carn, o que una maniobra incorrecta de bloqueig o defensa comportés algun os trencat, implicava un càstig ràpid i inexorable.

Havia après molt aviat a considerar el dolor com el seu Mestre. Hi havia passat de témer al dolor a donar-li la benvinguda, doncs posava a prova la seva força de voluntat i el seu valor; li feia més fort. Sentir-se content, còmode, era tornar-se autocomplaent. I no s'aprèn res del plaer. El dolor, en canvi, és un instructor molt eficaç.

Va tornar a concentrar-se en el problema que li ocupava. Trobar l'humà Lorn Pavan podria portar-lo a la vegada fins al seu principal objectiu. El més probable era que també hagués de matar al corellià. Com més temps visqués el neimoidià, més possibilitats hi havia que difongués la informació. Tot i així, no estava preocupat. Si havia d’exterminar tot aquest sector de la ciutat per impedir així que es difonguessin les notícies sobre el bloqueig, ho faria sense dubtar-ho. Aquestes vides, encara que es comptessin per centenars, no tenien importància.

 Següent