El caçador de les tenebres (XVIII)

Anterior

Capítol 18

A Lorn no li queia bé la padawan Jedi, cosa que no sorprendria a ningú que el conegués ni que fos de manera casual, que era com el coneixia gairebé tothom per aquella època, ja que mai ocultava el que pensava dels Cavallers Jedi cada vegada que sorgia el tema. En més d'una ocasió havia manifestat a qui volgués escoltar que els considerava éssers a l'altura dels mynock pel que a oportunisme parasitari es refereix i que, dins de l'escala general de l'evolució galàctica, només estaven a un grau o dos per sota dels ratpenats espacials xucladors d'energia.

–Fotre’ls-hi un tret és massa bo per a ells –li va dir una vegada a I-5–. De fet, fins i tot llançar-los en la fossa d'un sarlacc perquè es marinin en els seus sucs gàstrics durant un miler d'anys, és massa bo per a ells, però em conformo amb això fins que trobi alguna cosa pitjor.

Mai li havia explicat a ningú per què se sentia així. L'únic de tot el seu cercle de coneguts que ho sabia era I-5, i l'androide mai li explicaria a ningú el secret de l'amargor d’en Lorn.

I en aquest moment, un irònic revés del destí havia fet que es trobés gairebé literalment emmanillat a un d'ells, i que depengués d'ella per salvar-se de les intencions assassines d'un Sith, pertanyent a un Orde que mil·lennis abans s'havia escindit dels Jedi. Tenia la impressió que, fes el que fes, sempre es trobava amb aquests autoproclamats Guardians galàctics buscant rematar la ruïna de la seva vida que ells mateixos havien iniciat.

Mentre baixava pel túnel subterrani seguint a I-5 i a Darsha Assant va sentir que l'amargor li rosegava el pit. La noia no havia trigat molt a parlar-li amb aquesta actitud rosegaaltars i superior que tant menyspreava. Eren tots iguals, amb el mateix sentit de la moda d'arpillera i el mateix auster ascetisme, proclamant buides vulgaritats sobre el bé general. Preferia enfrontar-se amb l'escòria dels carrers, que almenys eren dolents sense un indici d'hipocresia.

No es feia il·lusions sobre el tractament que rebria quan tornés al Temple Jedi. Res de recompenses. Molta sort tindrien I-5 i ell si rebien protecció contra el Sith mentre el Consell debatia la millor manera d'emprar la informació que els hi havien proporcionat. No tenia cap dubte que trobarien la manera que servís als seus fins, com solien fer amb tot allò amb el que entraven en contacte.

Amb tot i amb tots.

El passatge subterrani que recorrien era tan fosc i retorçat com el laberint dels seus records i el seu odi. Es va preguntar per dotzena vegada per què no va deixar que Assant es precipités a terra quan l'explosió de la motojet la va llançar fora de l'aerocotxe. No podia ni excusar-se argumentant que la necessitava per pilotar el vehicle; I-5 era perfectament capaç de fer-ho. No, havia estat un impuls d'allò més perniciós, d'aquests que creia haver eradicat definitivament de la seva persona molt temps enrere: un gest humanitari.

El record del que havia fet li preocupava. Els passats cinc anys havia après el costum de no arriscar el coll per ningú que no fos I-5. El sarcàstic androide era el més semblant a un amic que tenia. I el que li feia tan bon amic era una cosa molt senzilla: que no demanava res a canvi. La qual cosa estava bé, perquè ell no tenia res a donar. Feia cinc anys que li havien tret tot el que li feia humà. Es donava compte que, en realitat, no era més humà que l'androide que li servia de company.

Es va esforçar per apartar els seus pensaments del passat. Anava camí de sumir-se en la més negra de les depressions, i en aquell moment no es podia permetre una cosa així. Havia de mantenir-se alerta si volia sortir amb vida d'aquesta situació. No podia comptar amb la Jedi perquè l'ajudés, ja que confiava tant en ella com en la seva pròpia capacitat per derrocar un ronto. Va tornar a concentrar-se, encara que no sense cert esforç.

La feble brillantor dels vells canelobres fotònics havia desaparegut mig quilòmetre abans. L'única font de llum de la qual disposaven era la dels il·luminats fotoreceptors de l'androide, capaços de projectar dos rajos bessons de llum tan potents com els fars d'un cotxe. Revelaven el que tenien directament davant o darrere d'ells, depenent de la direcció en què I-5 mogués el cap, però la foscor els llepava àvidament des de les altres direccions. Lorn començava a sentir claustrofòbia. No era només per la foscor constant; podia sentir l'incalculable pes de les estructures que s'alçaven sobre d'ells pressionant cap avall. Encara que Coruscant era un planeta tectònicament estable, una cosa que al costat de la seva localització havia facilitat la seva elecció com a capital galàctica, i en mil anys no havia tingut lloc un terratrèmol, no podia deixar de pensar en el probable destí que podia esdevenir-los si tenia lloc un mentre ell es passejava per les entranyes del planeta.

Era difícil dir-ho en aquesta sinistra foscor, però, a jutjar pel ressò dels seus passos, el túnel semblava estar eixamplant-se d'alguna manera. Al llarg dels últims centenars de metres havien estat passant davant del que semblaven passatges laterals, només una mica de taques de foscor a les parets, i la imaginació d’en Lorn es va afanyar a poblar-los de tot tipus de desagradables habitants. Rates blindades grans com aerocotxes era una imatge de la qual podia prescindir alegrement. La vida als nivells superiors de Coruscant podia ser una experiència meravellosa, en haver-se eradicat segles abans problemes com el de la contaminació ambiental. Però els beneficis tecnològics sempre tenen un preu, i si aquest no ho pagaven els nivells superiors haurien de fer-ho els inferiors. Sota el paisatge urbà del planeta hi havia un paisatge molt diferent, compost per deixalles industrials i productes químics carcinògens. Els programes de notícies més sensacionalistes de l’HoloRed sempre parlaven de les perilloses mutacions que podien trobar-se en les clavegueres i els sistemes de drenatge, històries que, en aquest moment, Lorn no tenia problemes a creure. Estava segur de sentir ominosos sorolls reptants als costats, un lent trepitjar i arrossegar d'alguna bèstia bípeda seguint-los, la furtiva respiració d'alguna cosa enorme i famolenca a punt de saltar sobre ells. Prou!, es va dir amb severitat. Només és la teva imaginació.

–Heu sentit això? –va preguntar Assant.

Es van parar. I-5 va sondejar la foscor en diverses direccions amb els seus raigs oculars sense que revelessin res més que velles parets cobertes de molsa.

–Tinc els audioreceptors al seu màxim abast. No sento res que pugui indicar perill. A més, els meus radars no detecten cap moviment en les proximitats.

–Potser tu tinguis un radar –va dir Assant–, però jo tinc la Força, i en aquest moment em diu que no estem sols.

–Impossible –va dir Lorn.

Els Jedi sempre feien servir la Força com un comodí, com una excusa per justificar tot tipus d'actes i opinions. No dubtava de l'existència de la Força ni que ells poguessin controlar-la, ja que havia vist moltes mostres de les dues coses. Però tenia la impressió que la usaven sobretot per justificar actes qüestionables.

–De veritat creus que alguna cosa que pugui viure aquí tindria accés a un anul·lador de radar? –va continuar dient.

Anava a enumerar diverses raons sarcàstiques sobre per què era una idea ridícula quan una cosa va brollar de la foscor i li va colpejar al cap, fent-li perdre per una estona qualsevol interès en continuar la conversa.

* * *

Darsha va treure el sabre làser del seu clip i el va activar. No tenia ni idea de la classe d'amenaça a la qual s'enfrontaven, però, fos el que fos, els havia envoltat. L'androide i ella es van col·locar esquena contra esquena, amb la forma inconscient d'en Pavan entre ells, a terra. I-5 tenia les dues mans aixecades, amb els dits índexs estesos, com un nen que simulés apuntar amb unes pistoles de llamps. Va girar lentament el cap 360 graus, il·luminant els voltants. A l'esquerra hi havia una galeria, dos més a la dreta. No es movia res. No hi havia indicació d'on provenia l'arma que havia tombat a Pavan. Era un pal corbat que en aquell moment es podia veure a terra, als peus de la Jedi.

–Aquí estem massa al descobert –va dir en veu baixa–. Agafa al teu amic i posem-nos almenys amb l'esquena contra la paret.

L'androide no va dir res. Mantenint el dit esquerre estès, va baixar l'altre braç per envoltar la cintura d’en Pavan, aixecant l'inconscient humà amb la mateixa facilitat amb què Darsha hauria aixecat a un nen petit. Van començar a moure’s cautelosament cap a la paret més propera.

L'atac va venir de l'única direcció que no s'esperaven: de dalt.

Una xarxa de fina malla va caure sobre ells sense previ avís. Darsha va sentir que s'estenia damunt seu i la va atacar amb el sabre làser, aconseguint només que aquest grinyolés i emetés una pluja d'espurnes. Es va adonar massa tard que la xarxa estava carregada amb algun camp de força. Va sentir que una descàrrega d'energia li recorria el cos i la foscor va tornar a embolicar-la, per segona vegada en les últimes hores.

Següent