Escut de mentides (X)

Anterior

Tercera part

Leia

10

El virrei Nil Spaar va tornar al món-bressol dels yevethans quelcom més que un heroi i molt poc menys que un déu.

El dia del seu retorn, més de tres milions dels Purs es van congregar per contemplar com l'esfera lluent de l’Aramàdia descendia a través dels plomissos cels de N'zoth. La xarxa planetària i els sistemes d’hipercomunicació imperials van permetre que la immensa multitud de Hariz estigués unida a tota la població dels Dotze i els nous mons del Segon Naixement. El navili consular va quedar tan brillantment il·luminat pels reflectors que semblava com si un fragment d'estrella estigués tornant a l'Arquitecte de la Purificació al si del seu poble.

-M toi Darama -murmurava la multitud-. El Beneït es presenta davant nosaltres...

Els generadors de fum de la cobertura volant formada pels caces d'escorta, van crear espirals porpres i escarlates que van surar durant uns moments en les altures abans d'iniciar un lent descens cap al sòl. El rugit dels impulsors d'ones de l'Aramàdia va caure sobre els milions de rostres alçats cap al cel dels Purs que s'havien reunit allà per formar aquella gegantina multitud, i va omplir de goig els seus cors. Tots van acollir l'impacte de les onades de vibracions amb tant delit com si estiguessin sent acaronats per les mans del mateix virrei.

-Hi Noka daraya! -Van cridar-. La Resplendor es digna tocar-me!

Milers dels que es trobaven més a prop de les barricades van quedar sords per sempre durant els últims segons del descens, abans que l’Aramàdia es posés sobre l'estructura de sustentació, quan les delicades cèl·lules capil·lars protegides per la filera de cavitats que s'estenia a llarg de les protuberàncies òssies de les seves temples van patir espasmes tan violents que van acabar rajant sang. Els yevethans mutilats per les vibracions van caure de genolls en un deliri d'alegria, i van cridar el nom del virrei mentre escampaven extàticament la sang sobre els seus pits com si fos la més preuada de les medalles.

-Jo vaig estar a Hariz per donar la benvinguda al Darama Spaar -dirien els sords amb orgull en dies venidors -. Les meves oïdes recorden el gloriós so del seu gran poder ple de puresa i amor, i cap so inferior podrà fer-lo oblidar mai.

A bord de l’Aramàdia, Nil Spaar romania immòbil davant de la curvatura del finestral de la galeria de les seves estances i contemplava la multitud. La pantalla de seguretat incorporada al finestral impedia que aquesta el pogués veure, però en Nil Spaar sí podia veure que els seus yevethans cobrien la gegantina esplanada amb una catifa de cossos que s'estenia gairebé fins a l'horitzó.

-Virrei... -Va dir el seu ajudant Eri Palle, aturant-se respectuosament a uns quants passos darrere d’en Nil Spaar-. Permeteu-me que us expliqui com d’estimat que sou avui. Tots i cadascun dels nitakkes que s'han reunit allà baix estan disposats a donar la seva sang per alimentar la vostra niuada. Totes i cadascuna d'aquestes marasis estan disposades a oferir la seva bellesa i a ser la vostra companya d'aparellament.

-M’afalagues amb l'exageració -va dir en Nil Spaar.

-No, etaias -va protestar l'ajudant -. El guardià de treball del vostre departament m'ha dit que s'han vist aclaparats per les ofertes. El sentinella de la porta de la vostra residència ha comptat a més de mil marasis que s'han presentat allà impulsades per l'esperança.

- De debò? -Va preguntar l’Spaar, llançant-li una ràpida mirada per sobre l'espatlla -. Si arribes a assabentar-te que ha pres a alguna per a ell, confio que t'ocuparàs que pagui el seu error d'una manera tan pública com dolorosa.

-El vostre sentinella mai gosaria faltar-vos al respecte d'aquesta manera -va dir Eri Palle, perplex i escandalitzat -. Us és tan lleial com qualsevol de nosaltres..., com jo mateix.

-Sempre hi ha algú prou agosarat per fer el que no deu, Eri -va dir en Nil Spaar, donant l'esquena al finestral-. Aquesta és la manera en què l'ambició es va fent un lloc en el món. Fa molt de temps, jo també em vaig atrevir a fer l’impensable... O potser ja has oblidat com va abandonar el seu palau el virrei Kiv Truun?

La nau es va estremir sota d'ells quan els suports de descens van entrar en contacte amb la plataforma i els estabilitzadors van absorbir el pes de l’Aramàdia. Després el grunyit llunyà dels impulsors van cessar de sobte, i els sons més febles de la maquinària i els sistemes de l’Aramàdia van tornar a ser audibles.

-No ho he oblidat -va dir l’Eri -. Encara conservo la meva guerrera, tacada amb la sang de Kiv Truun, perquè m'ho recordi.

En Nil Spaar va assentir, i després es va aixecar tan alt com era davant del finestral.

-Fes que disminueixin la potència dels reflectors i digues-los que baixin les pantalles, Eri. Deixem que em vegin.

El seu ajudant es va tornar cap als controls del finestral. Uns moments després, la multitud va veure com una prima franja del casc de la nau s'anava retirant cap a l'interior per crear una balconada al seu centre.

Immòbil en aquell balcó hi havia un yevethà molt alt vestit amb l'escarlata cerimonial, que va alçar la mà cap a ells en un gest de salutació. La imatge projectada i polaritzada era repetida a intervals al voltant de tota la circumferència de la nau. Fos quin fos el lloc en què es trobessin els fidels, tots podien alçar la mirada cap a l’Aramàdia i veure el líder de Yevetha.

La multitud va rugir la seva benvinguda amb una sola veu, enfebrada i plena d'alegria. El so que va crear podia rivalitzar amb l'estrèpit dels impulsors de la nau i va fer que el casc de l’Aramàdia vibrés en un sotrac de simpatia.

En Nil Spaar es va deixar envoltar per la seva devoció i la va absorbir àvidament. La sensació era gairebé tan deliciosament intensa com l'abraçada del seu niu, amb la diferència que en comptes de resultar relaxant provocava un desig impossiblement intens. Tant les crestes de combat com les seves espines d'aparellament es van inflar sota la sobtada afluència de sang.

El rugit va seguir i va seguir, sense que hi hagués cap senyal que volgués parar. En Nil Spaar va acabar sentint-se incapaç de suportar-ho per més temps i va retrocedir, allunyant-se del finestral mentre cridava a l’Eri amb un gest de la mà.

L'ajudant es va afanyar a tancar les pantalles, tornant a convertir la galeria en un recinte privat. Després va retrocedir davant el virrei, cautelosament conscient de la sobtada inflor que havien desplegat les crestes de combat sobre el crani d’en Nil Spaar.

- Veieu, etaias? -Va murmurar l’Eri mentre retrocedia -. Quin moment tan gloriós...

-Vull baixar per estar més a prop seu. Està preparat el meu lliscant?

-L'encarregat de l’espaiport us ha proporcionat un vehicle: és un lliscant processional que ha estat construït especialment per a aquesta ocasió pels artesans dels gremis de Giat Nor com a ofrena per a vós. Se m'ha dit que la qualitat del treball és impecable.

-Llavors aniré a acceptar aquesta ofrena que se’m fa -va dir en Nil Spaar, anant cap a l'entrada -. Gràcies, Eri. Fes els arranjaments necessaris perquè la meva família sigui transferida al palau quan la multitud s'hagi dispersat.

-Sí, virrei -va dir l'ajudant, i la consternació va enfosquir la cara quan va comprendre que no se li permetria ocupar un lloc en el vehicle processional del virrei. Després, tement que en Nil Spaar hagués pogut llegir els seus pensaments a través de la seva expressió, es va afanyar a doblegar un genoll en una ràpida genuflexió d'obediència -. M’honora poder servir-vos, Darama -va murmurar.

Les puntes dels dits d’en Nil Spaar van fregar el clatell de l'Eri mentre passava al seu costat per allunyar-se pel passadís.

-M'alegra sentir-ho -va dir el virrei-. Procura conformar-te amb això, i no et deixis dominar pel desig d'anar més enllà.

Cecs, silenciosos i aïllats uns dels altres, els cent sis navilis del Cinquè Grup de Combat de la Força de Defensa de la Nova República s'obrien pas a través de l’hiperespai i anaven comptant els minuts que faltaven per a la seva arribada al Cúmul de Koornacht.

-No m'agrada gens fer un salt tan llarg per acabar sortint a una zona de risc -va remugar el general Àbaht mentre movia el cap.

El capità Morano, capità del transport de la Flota Intrèpid, navili insígnia de la Cinquena Flota, era l'únic membre de la dotació del pont que es trobava prou a prop de l’Àbaht per poder sentir les seves paraules.

- Una zona de risc, general? -Va preguntar-. L'últim informe enviat pels nostres rondaires abans que partíssim de Coruscant deia que tot estava tranquil als voltants del Cúmul de Koornacht. Creia que només anàvem a traçar una línia al cel.

-Tres dies són temps més que suficient perquè puguin passar moltes coses, capità. –L’Àbaht va alçar la mirada cap als cronòmetres de la missió -. Aviat ho sabrem.

La força expedicionària sortiria de l’hiperespai tal com havia entrat en ell, i estava obligada a mantenir les velocitats, distàncies entre navilis i programacions cronològiques predeterminades. Abans de marxar de Coruscant, la Cinquena Flota s'havia dispersat en la formació més àmplia que podien permetre les rutes de salt que portaven a les coordenades de l'objectiu. La Fura senyalitzadora havia saltat primer, amb els exploradors i navilis de patrullatge darrere i els navilis de combat meticulosament dispersats i les seves pantalles en últim lloc. Quant haguessin saltat, ja no podrien introduir cap canvi en la seva trajectòria. Els enginyers de la Nova República encara no havien aconseguit trobar una solució a la interrupció de comunicacions imposada pel viatge hiperespacial. Una vegada iniciat el salt, la Flota havia de seguir endavant a cegues fins a sortir d'ell.

Això significava que calia prendre cent sis decisions diferents abans que la Flota es posés en moviment, i el nombre de solucions possibles per a aquesta matriu era incomptable. Algunes solucions resultaven ideals per a una situació tàctica, i eren desastroses per a altres. Al principi jugaves a les endevinalles, i després havies de lliurar un dur combat amb el temps, que t’exigia grans reserves de paciència, i l’Àbaht odiava les llargues hores en què no hi havia res a fer excepte preguntar-se una vegada i una altra si havies pres les decisions correctes.

La gran preocupació sempre era la mateixa: la situació tàctica podia haver canviat. La pitjor versió d'aquesta por era que l'enemic pogués haver-se assabentat de quins eren els vectors d'assalt empleats mitjançant espies o rondaires, i que haguessin preparat una sorpresa mortífera.

Aquesta era la raó per la qual l’Àbaht sempre preferia saltar a una zona de reunió des de la qual podria rebre informes posats al dia enviats per la Intel·ligència de la Flota i fer qualsevol ajust que fos necessari abans de donar el salt final que portaria a les seves forces a la zona de l'objectiu. Obrant d'aquesta forma, l’Àbaht podia escurçar la finestra d'oportunitat creada per la suspensió de comunicacions fins deixar-la en una hora o menys.

Però la cautela tenia el seu preu, i el preu es pagava en una moneda inapreciable: el temps. L’Àbaht havia rebut ordres de portar la Cinquena Flota a Koornacht el més de pressa possible.

Ja era massa tard per ajudar a Polneye o Nova Brígia, però la princesa Leia i l'almirall Ackbar volien fer una demostració de força immediata. Semblava que només això podria dissuadir els sobtadament depredadors yevethans de prosseguir les seves conquestes tornant la mirada cap Galants, Wehttam o qualsevol altre assentament situat fora del Cúmul de Koornacht. La descripció figurativa del capità Moranos quan havia parlat de traçar una línia al cel resultava perfectament adequada a les circumstàncies.

L'informe final dels rondaires que el general Solo hi havia deixat al Sector de Farlax no mostrava cap activitat de navilis enemics fora del Cúmul de Koornacht, i molt poc trànsit de cap altra classe en tota la zona: els sensors només havien detectat la presència d'un parell de vaixells de càrrega independents i un explorador miner dels gitanos de l'espai en un volum de més de cent anys llum cúbics. Els territoris de la Nova República no havien patit cap atac, i tampoc hi havia hagut cap enfrontament entre les forces de la Nova República i els efectius yevethans. A part de tot això, tampoc calia oblidar que la missió havia començat en el sistema de Coruscant, un territori de màxim nivell de seguretat. Els riscos de donar un salt hiperespacial directe semblaven bastant reduïts.

Però sempre hi havia riscos. «I l'únic que pots fer és llançar-te a través del llindar sense saber què haurà a l'altre costat», va pensar l’Àbaht.

-La reentrada de la Fura senyalitzadora tindrà lloc dintre de deu segons -va anunciar un sergent del grup tàctic-. Nou. Vuit...

-Confirmeu nivell d'alerta un -va dir Morano.

-Confirmant nivell d'alerta un -va dir l'oficial executiu -. Tots els sistemes defensius preparats per entrar en acció. Receptors d'alerta ràpida en verd. Totes les dotacions de combat en els seus llocs i preparades. L'Esquadró Dos i l'Esquadró Quatre estan en les seves cobertes amb els motors encesos, i tots els seus aparells es troben preparats per a un llançament immediat.

-Gràcies, tinent.

Quan el compte enrere va arribar al zero, no hi va haver cap senyal exterior que hagués passat alguna cosa. En algun lloc situat per davant d'ells, la diminuta Fura senyalitzadora i la seva dotació d'androides hauria d'haver emergit a l'espai real i haver iniciat les seves funcions de recepció i descodificació de qualsevol senyal d'alerta i informes de posada al dia tàctics enviats pel Departament de la Flota. Però l’Àbaht i els seus homes no sabrien si això havia passat fins que l’Intrèpid passés per aquesta porta invisible.

Un altre cronòmetre va iniciar el compte enrere del curt interval que faltava per a l'emergència dels patrullers i els navilis d'exploració. La remor de fons de l'activitat al pont de l’Intrèpid es va tornar una mica més sorollosa. El capità Morano va donar l'esquena a les dades de situació de la pantalla visora, va creuar el pont fins arribar a la butaca del seu lloc de combat, es va asseure en ella i es va posar l'arnès de seguretat. L’Àbaht va fer el mateix poc després.

-Els navilis de patrullatge acaben d'entrar en l'espai real -va murmurar Morano, encara que l'observació era totalment innecessària.

- Quants salts de combat ha fet, capità? -Va preguntar l’Àbaht en veu baixa i suau.

-Trenta-vuit a la casa rodona -va contestar Morano, referint-se al centre d'operacions de combat -. Nou al pont, tots amb posterioritat a la caiguda de l'Imperi.

- I quants com a capità?

- Salts de combat? Cap.

-Llavors li suggereixo que comenci a repetir-se a si mateix que ha fet cent.

- Per què, senyor?

-Perquè així quan els seus tripulants tornin la mirada cap a vostè en els últims segons abans que entrem en l'espai real, no veuran cap raó per deixar-se distreure per la por -va replicar l’Àbaht-. Sigui el que sigui el que ens espera, i tant és que sigui una princesa com que sigui un drac, tenim el deure d'anar-hi i enfrontar-nos a la seva abraçada. M'estic recordant d'una pregària dorneana que li vaig sentir recitar a la meva mare en una ocasió: «Prego perquè el meu fill no mori avui. Però si mor, reso perquè mori amb honor. Mes per sobre de tot, reso perquè si sobreviu, no hagi estat gràcies al deshonor».

El capità Morano va assentir.

- Li agrada apostar, general? Què creu que ens espera al final del salt..., la princesa o el drac?

El tercer i últim cronòmetre seguia amb el seu compte enrere, i ja es trobava molt a prop del zero.

-Em temo que no sempre sóc capaç de distingir una cosa d'una altra, capità -va dir l’Àbaht.

Tots els grans gremis havien aportat alguna contribució al vehicle processional. Les dimensions eren majestuoses, i les línies gràcils i elegants. Els metalls relluïen. El brunzit del motor era suaument musical i gairebé inaudible. L’escala d'accés era un prodigi de disseny, i els seus esvelts i elegants suports i esglaons eren capaços de doblegar-se sobre si mateixos i desaparèixer sota del fuselatge en quan el pes d’en Nil Spaar deixés d'estar-hi a sobre. Els coixins i panells murals del compartiment obert de la part de darrere eren superbs i havien estat delicadament adornats amb l'escut del clan Spaar, els símbols de la casa del virrei, les icones de la benedicció que portava bons auspicis i els noms de glòria dels yevethans, i totes les trames havien estat entrellaçades per formar una pauta espectacularment bella.

Fins i tot el conductor del vehicle i els guàrdies havien estat escollits per honrar-lo. El conductor era un perfecte exponent de l'estranya curiositat genètica coneguda com neutre de blancor: ni home ni femella, la seva pell era tan pàl·lidament blanquinosa com el cel del migdia. Romania immòbil en el buit davanter de conducció amb el seu alt i esvelt cos molt dret i el seu rostre totalment inexpressiu, un herald que amb la sola presència ja anunciava que s'acostava un gran yevethà. Els guàrdies eren altra curiositat; eren bessons serials, sorgits del mateix recipient de naixement i idèntics en tot excepte la seva edat. Per tradició, es considerava que els bessons serials donaven bona sort i que podien transmetre aquesta benedicció sempre que ho desitgessin mitjançant l'alè, el contacte i la sang.

-Guardià Raalk... -Va dir en Nil Spaar, inclinant el cap des del compartiment per contemplar el grupet de siluetes immòbils a l'hangar de càrrega de l’Aramàdia situat al nivell del sòl.

El guardià de Giat Nor va fer un pas cap endavant.

-Beneït...

-Això em complau enormement -va dir Nil Spaar -. Assegura't que els caps dels gremis sàpiguen que el seu treball ha estat ben rebut.

-Gràcies, Beneït -va dir Ton Raalk, inclinant el cap amb visible gratitud.

En Nil Spaar va acceptar la submissió del guardià amb una altra inclinació de cap i un gest de la mà.

-Estic preparat. Endavant, conductor.

Les gegantines portes corbes van començar a desplegar-se cap a l'exterior. La bretxa es va anar engrandint, i a mesura que ho feia un so va omplir l'hangar i va anar creixent ràpidament a cada moment que passava: era el so de moltíssimes veus que s'alçaven en un sobtat crescendo d'alegria. Només una part de la multitud podia veure com les portes tornaven a obrir-se, però la notícia es va anar difonent ràpidament i no va trigar a arribar fins a aquells que no podien veure-ho.

Quan el lliscant va emergir del casc de l’Aramàdia, en Nil Spaar va tancar els ulls durant un moment i va aspirar una profunda alenada d'aquell aire deliciosament fresc i aromàtic. Li va semblar que, per primera vegada en segles, a la fi aconseguia respirar un aire que estava totalment lliure de la contaminació de les feristeles. La seva impura pestilència semblava haver-se adherit fins i tot quan estava a bord de la nau, i havia perdurat tossudament en les seves fosses nasals com un recordatori de la imperdonable invasió del Tot que havien gosat perpetrar. Només les brises calentes de N'zoth eren capaces d'eliminar per fi aquesta substància contaminant, de la mateixa manera en què havia calgut el foc purificador de la flota per lliurar al Tot de la presència verinosa de les feristeles.

En Nil Spaar va obrir els ulls i va seguir immòbil, sentint-se renovat. Hi havia una barra per mantenir l'equilibri a prop de la seva mà, però no la necessitava. El lliscant processional estava accelerant amb tanta delicadesa i girava amb tanta suavitat mentre avançava per l'enorme pista de descens, que en Nil Spaar amb prou feines podia notar que estigués movent-se.

El vehicle va traçar dos lents cercles al voltant de l’Aramàdia, permetent que les primeres files de la multitud poguessin tenir un fugaç indici del seu heroi i provocant dues sobtades onades de cossos que van avançar a la carrera per ser rebuts pels camps paralitzants de les forces de seguretat. Després el vehicle va avançar per l’espaiós passadís que portava a la carretera de la ciutat. En Nil Spaar va deixar escapar un sospir de plaer davant la visió de Giat Nor estenent-se sobre l'horitzó per davant. L'horror que era la Ciutat Imperial es va esvair de la seva memòria. Tornava a ser a casa.

Mentre avançava pel passadís, el clam dels fidels va caure sobre Nil Spaar des d'ambdós costats amb una potència gairebé palpable. El virrei de la Lliga de Duskhan va contemplar les cares i va veure l'èxtasi en elles. Quan els hi va mirar als ulls, va veure en ells una esperança il·limitada, una profunda gratitud i un amor incondicional.

-Para -li va ordenar de sobte al conductor-. Atura el vehicle.

El lliscador va anar reduint la velocitat, detenint-se amb la delicada i imperceptible suavitat d'una brisa que deixa de bufar. El guardià de més edat de la parella que precedia al virrei es va aixecar del seu seient i va tornar el cap cap en Nil Spaar per llançar-li una mirada plena de preocupació.

- Hi ha algun problema, Beneït?

-No -va dir en Nil Spaar -. Però hi ha una cosa que desitjo fer.

Va obrir la portella del compartiment, i l'escala retràctil va sorgir ràpidament de les planxes per sostenir el seu pes. En Nil Spaar va baixar per ella i va anar cap a la multitud de la dreta, que es va sumir en un silenci total veient-lo aproximar-se, sobtadament emmudida per la proximitat del Beneït. En Nil Spaar va fer un senyal al conductor del vehicle perquè li seguís i va avançar lentament al llarg del cordó de seguretat, enjudiciant amb ull d'expert el que veia més enllà d'ell.

Uns instants després es va aturar i va clavar la mirada en un nitakka, un jove alt i fort que posseïa una superba massa de crestes i promontoris. En Nil Spaar va anar cap a ell.

-Tu -va dir, assenyalant-lo amb el dit -. Em donaràs la teva sang?

La sorpresa va convertir el rostre del nitakka en una màscara inexpressiva, però la sorpresa i el delit de seguida van tornar a animar les seves faccions.

- Oh, sí, Darama -va cridar el jove mascle, caient de genolls sense vacil·lar.

-Doncs llavors vine amb mi -va dir en Nil Spaar, fent un senyal als guàrdies perquè li permetessin travessar el cordó de seguretat. Quan el nitakka va estar prou a prop, el virrei va estendre un braç i va esgarrapar una de les seves galtes amb la seva urpa en una apropiació simbòlica on la ferida plena de sang anunciava el sacrifici que tindria lloc en el futur. Una onada de nerviosa excitació es va estendre ràpidament per tota la multitud. El nitakka no va moure ni un múscul -. Accepto la teva ofrena -va afegir-. Camina darrere del meu vehicle.

Després en Nil Spaar va girar i va creuar el paviment fins al costat oposat. La remor de sorpresa i perplexitat s'estava dissolent-se ràpidament en una sorollosa expectació a mesura que la multitud començava a endevinar el seu propòsit. Ignorant les ofertes i els crits de súplica, en Nil Spaar va anar caminant lentament al llarg del cordó de seguretat tal com havia fet per a seleccionar el nittaka. Aquesta vegada es va limitar a mirar les femelles joves, que encara mostraven la protuberància de l'aparellament indicadora que havien arribat a la fertilitat i el petit bony arrodonit d'un embull ocult en les seves entranyes dins de la part superior del seu cos.

-Tu -va dir per fi, detenint-se i assenyalant a una d'elles -. Em lliuraràs el teu recipient de naixement?

Els crits dels qui l'envoltaven feien impossible que la marasi pogués haver sentit les seves paraules, però va inclinar el cap i va anar cap a ell de totes maneres. En Nil Spaar la va fer girar amb un ferm posat de propietari fins que l'esquena de la marasi va quedar dirigida cap a ell, i després va embolicar el seu cap amb la presa de l'aparellament. La marasi va caure de genolls sense oferir cap resistència i en Nil Spaar va retrocedir, deixant-la agenollada davant d'ell.

-Accepto la teva ofrena -va dir en Nil Spaar-. Camina darrere del meu vehicle.

El lliscador processional va avançar i es va aturar perquè el virrei pugés a ell, i en Nil Spaar va tornar a ascendir al compartiment obert. Un cop allà va estirar els braços amb els punys atapeïts, va tornar el rostre cap als fidels i va rugir el crit dels vells imperatius, la carn i l'alegria. Els fidels van respondre amb un càntic d'agraïment al Tot, com si aprovessin les seves eleccions.

-Anem -va ordenar Nil Spaar sense mirar al conductor.

El virrei de la Lliga de Duskhan es va recolzar en el seu seient. Acabava de descobrir que posseïa un nou i profundíssim poder, i per fi sabia que el frec dels seus dits podia canviar vides, que la seva mirada podia conferir honors, que la seva presència provocava l'èxtasi i que els seus capricis serien satisfets immediatament.

«Hauré de tenir molta cura per impedir que això em distregui excessivament dels meus veritables objectius en el futur -va pensar en Nil Spaar mentre el lliscador avançava cap a Giat Nor -. Però de moment serà una distracció molt agradable...»

A mig any llum de distància, el Cúmul de Koornacht omplia la meitat del cel amb una espectacular pinzellada d'estrelles i il·luminava els cascos dels vaixells de la Cinquena Flota amb la potència d'un reflector.

I llavors, sorgint del no-res al mateix temps, un diluvi de senyals locals i d’hipercomunicacions va bombardejar les naus que acabaven de sortir de l'hiperespai i va anar encenent llums indicadores en els llocs de control per tot el pont de l'Intrèpid.

-Estem rebent un avís de prioritat u tramesa pel Departament de la Flota, capità -va cantussejar el cap de comunicacions -. El Departament de la Flota ha elevat el codi de conflicte a groc-2. Tinc cinc, repeteixo, cinc transmissions per al general Àbaht, totes d'alt nivell de seguretat.

En Morano va fer girar el seu seient a la dreta.

- Quin és l'informe de situació, cap de tàctiques?

-Tot aclarit, capità. Els sensors no han detectat cap objectiu. Els navilis d'exploració no han informat de cap contacte. Els rondaires informen que no hi ha hagut contactes.

-Feu un recompte de la força expedicionària.

-Recompte en marxa, senyor. -Era la seva primera ocasió de descobrir si alguna de les naus que formaven l'expedició s'havia perdut en ruta -. El navili de patrullatge Viatger i el transport de suport Estrella del Nord no responen. La resta dels navilis ha respost a la transmissió.

- Recompte confirmat! -Va anunciar el coordinador de la força expedicionària -. M'acaben de notificar que l'Estrella del Nord no va poder executar el salt a causa d'una fallada en l'ordinador de navegació, i s'espera que arribi en dos-zero-quaranta. El Viatger va patir una avaria en els sistemes d’hiperimpulsió a les zero-nou-setze, temps de la missió, i va haver de sortir de l'hiperespai abans d'haver pogut completar el salt. En aquests moments està sent remolcat a la drassana d’Alland per dur a terme les reparacions necessàries.

-Esborri'l de la llista, Arky, i poseu al Vigilant en aquest buit -va ordenar l’Àbaht.

-Sí, general.

- Hi ha hagut algun canvi, cap de tàctiques? -Va preguntar el capità Morano.

-Tot segueix net, senyor.

-Mantinguin activats tots els sensors. -Morano es va girar cap a l’Àbaht-. A fora no hi ha res, senyor. Per què han pujat l'índex d'alerta fins al groc-2?

-Comunicacions, passi’m aquests missatges -va dir l’Àbaht, fent girar una de les pantalles planes del seu lloc de control fins a deixar-la davant d'ell.

Els polaritzadors del sistema de seguretat garantien que Morano no podria llegir les dades des de la seva butaca, pel que el capità va intentar interpretar l'expressió de l’Àbaht..., encara que va tenir gairebé tan poc èxit com si hagués intentat llegir la pantalla.

-Què interessant -va dir l’Àbaht passats uns moments, i va tornar la pantalla a la seva posició original en el seu buit del tauler -. El nou índex groc-2 ha estat decretat perquè pel que sembla els yevethans sabien que estàvem a punt d'arribar.

- I on són llavors?

-Sembla que han decidit no venir a rebre'ns -va dir l’Àbaht -. I pel que sembla també han decidit no iniciar cap altra classe d'acció agressiva, si a això anem... Tots els mons habitats en un radi de deu anys llum d'aquí informen que els seus cels estan totalment nets.

-Això és una bona notícia, no? És el que volem, oi?

-És el que la presidenta vol -va dir l’Àbaht-. Per la meva banda, jo preferiria que els yevethans estiguessin aquí. Vull tenir ocasió de fer un bon cop d'ull a la seva flota. Hi ha moltes probabilitats que ells tinguin tots els seus sensors dirigits cap a nosaltres. Què podem fer perquè els hi resulti més difícil veure'ns, Narth?

El subcap de tàctiques es va recolzar en el seu seient.

-Hi ha diverses coses que podem fer: desplaçar els nostres efectius d'un costat a un altre, establir una rotació dels senyals de crida, mantenir les naus en moviment al llarg del perímetre operacional... Bé, almenys crec que així podríem mantenir-los desorientats durant algun temps. Però seguir amagats durant molt temps resulta bastant difícil quan estàs en ple centre del no-res.

-Amb tots els meus respectes, general, i tal com jo veig la situació, el fet d’amagar-se és l'últim que se suposa que hem de fer -va dir Morano -. I aquesta mena de maniobra augmenta considerablement les probabilitats que acabem tenint algun accident operacional. Es recorda de l’Endor i l'Estrella Fugaç?. –L’Endor i l'Estrella Fugaç, dues fragates de l'Aliança, havien xocat després de sortir d'un salt hiperespacial mal calculat i tots els tripulants de les dues naus havien perit en la col·lisió -. Deixi que els yevethans ens facin un bon cop d'ull perquè sàpiguen el que els hi espera si decideixen sortir dels seus amagatalls. Si tenen ni que sigui un àtom de sentit comú, de seguida comprendran que no els hi convé buscar-nos les pessigolles.

-És massa aviat per saber si la seva forma de pensar ens permet utilitzar la nostra definició de «sentit comú», capità -va replicar l’Àbaht -. El virrei de la Lliga de Duskhan va dir algunes coses bastant inquietants mentre veníem cap aquí..., algunes sobre nosaltres i algunes sobre la princesa Leia, i totes elles van ser dites de la forma més pública possible. Si voleu podeu sentir-les vostè mateix: he transmès aquest comunicat a la seva llista de missatges pendents.

L’Àbaht va alçar la mirada cap a la resplendent massa d'estrelles.

-Els yevethans sabien que veníem, i no volen que siguem aquí. La idea d'oferir un blanc tan fàcil no m'agrada gens, i seguirà sense agradar-me mentre no sapiguem de què són capaços. Estem al descobert, i ells estan amagats entre els matolls -va seguir dient -. Ja sap com són els estrategs..., sigui quina sigui l'espècie a la qual pertanyin.

El capità Morano va deixar escapar un sospir i va tornar la mirada cap al seu equip tàctic.

-Sí, és veritat... Els estrategs mai saben resistir la temptació, eh? No crec que puguin resistir la temptació de planejar un atac per sorpresa que acabi amb l'enemic d'un sol cop -va dir, i el seu cap tàctic li va confirmar que tenia raó amb un somriure una mica culpable -. Bé, com anem a jugar aquesta partida?

L’Àbaht va apartar les tires de l'arnès de seguretat amb la fluïda agilitat fruit d'una llarga pràctica i es va posar dempeus.

-Seguirem on som i permetrem que mirin, perquè això és el que ens han demanat que féssim. Desplaçarem els rondaires fins avançar-los tant com ens atrevim a fer-ho, i els mantindrem en moviment al llarg del perímetre. I tots procurarem tenir els ulls molt, molt oberts... - «I després haurem de limitar-nos a esperar que els polítics i els diplomàtics trobin una manera de sortir d'aquest maleït embolic, o que decideixin donar-nos millors cartes per a jugar..., i aviat», va afegir per si mateix-. Estaré al meu despatx preparant l'informe d'entrada -va seguir dient -. Avisin-me immediatament quan es produeixi algun canvi en la situació tàctica.

Una vegada tot sol al seu despatx, el general Etahn Àbaht es va assabentar que no hi havia cinc, sinó sis annexos afegits a la darrera transmissió de novetats del Departament de la Flota.

El sisè era un autoestopista electrònic. No tenia codi d'identificació, i la seva longitud era zero. Però quan l’Àbaht va teclejar el codi que havia acabat aprenent de memòria, molt a contracor i al preu de tedioses repeticions, davant la insistència de l'almirall Drayson, l'annex va esdevenir una llarga transmissió procedent d'Alfa Blau.

L’Àbaht va contemplar les imatges que mostraven als navilis colonitzadors yevethans posant-se a Doornik-319 i als Destructors Estel·lars yevethans sobrevolant Polneye, els camps en flames de la granja-factoria de Kutag i les valls calcinades de Nova Brígia, i es va preguntar per què el Departament de la Flota se les havia ocultat. Tota la informació important -què els yevethans posseïen Destructors Estel·lars de disseny imperial, que diverses colònies del Cúmul de Koornacht havien estat atacades per forces yevethanes, etcètera -figurava en la transmissió de posada al dia que acabava de rebre..., però hi havia estat despullada de la seva realitat, i això l'havia tornat tan estèril, abstracta, i fredament calculada com les mateixes incursions dels yevethans.

Els yevethans havien escombrat l'espai a través de les brillants estrelles de Koornacht amb una ferocitat tan espantosa que els camps de batalla esterilitzats no podien donar un testimoni adequat. Els seus milions de víctimes ja només tenien una cara, la de l'únic supervivent conegut, Plat Mallar, que havia vist apropar-se la marea de flames i havia aconseguit escapar d’ella de manera gairebé miraculosa gràcies a què s'havia jugat la vida a una sola carta i havia tingut una sort immensa. Però el Departament de la Flota també li havia ocultat la cara a Mallar. Els informes es limitaven a parlar d '«un pilot polneyà», com si no s'atrevissin a permetre que Mallar fos vist com un jove valent que ho havia perdut tot, i les paraules podien despertar una consciència adormida o iniciar una nova causa.

-Funció de registre.

El petit androide estenogràfic del model SCM-2 va avançar, girant i retorçant-se dins d'un cercle que tenia dues vegades el diàmetre de la unitat.

-Optimitzant -va dir amb una veu estrident i inconfusiblement artificial-. Preparat.

-Inici de gravació. Informe d'entrada del comandant de la força expedicionària, per enviar adjunt -va dir l’Etahn Àbaht-. Personal per l'almirall Ackbar. Al meu entendre, és altament improbable que el desplegament actual de la Cinquena Flota resulti efectiu com a mesura dissuasiva contra noves agressions o fi de negar els beneficis de la seva agressió anterior als yevethans.

«La nostra presència en aquesta posició suposa una amenaça directa per als efectius yevethans, i no protegeix directament cap infraestructura dels nostres amics o aliats. Com només disposem d'un Interdictor, tampoc podem bloquejar de manera efectiva una incursió. La flota yevethana pot passar per sobre dels nostres caps quan ho desitgi, i en aquest cas ens veuríem obligats a perseguir els seus navilis fins a la zona de combat que ells hagin triat.

L’Àbaht va fer una pausa per posar una mica d'ordre en els seus pensaments, i es va colpejar distretament el pont del nas amb les romes puntes de dos dels seus dits mentre ho feia.

-Recomano que navilis o destacaments de navilis amb classificacions de combat combinades no inferiors al nivell de força tres siguin enviats a Galants, Wehttam i cadascun dels nous protectorats -va seguir dient passats uns moments -. Aquesta acció aclariria de manera inequívoca quins són els interessos que hem vingut a protegir. També podria servir per recordar als yevethans que ser capaç d'arribar fins a aquests objectius no és el mateix que ser capaç de conquistar-los.

»Però també hem de tractar de fer que els hi resulti més difícil arribar-hi. Totes les rutes de navegació hiperespacial primàries que surten del Cúmul de Koornacht haurien de ser sotmeses a un bloqueig d'interdicció, i aquest bloqueig s'hauria de dur a terme des de punts situats el més a prop possible de les bases yevethanes més properes a la perifèria del Cúmul de Koornacht.

»Les anàlisis astrogràfiques mostren que no hi ha rutes que permetin allunyar-se de N'zoth, Wakiza i els altres mons interiors coneguts mitjançant un sol salt hiperespacial: la densitat del Cúmul de Koornacht ens facilita una mica les coses en aquest aspecte. Però segueix havent-hi massa rutes de sortida. No podem bloquejar Koornacht des d'aquesta posició amb els efectius de què disposem. No permeti que ningú cregui el contrari a Coruscant.

»Pel que fa a les recomanacions precedents, sol·licito formalment que els efectius addicionals siguin assignats a aquest comandament tan aviat com sigui possible fer-ho: qualsevol i tots els Interdictors disponibles; qualsevol i tots els rondaires disponibles i un mínim de quatre navilis de combat de la categoria fragata o superior, perquè es procedeixi immediatament a la seva distribució entre els diferents protectorats... No vull prescindir de cap dels meus efectius actuals per exercir aquesta missió, perquè em temo que això podria suposar enviar un missatge equivocat als yevethans.

»I, finalment, hauríem de començar a pensar a crear un centre de subministrament i logística que es trobés una mica més a prop nostre del que ho està Halpat. Si la nostra presència fa que els yevethans decideixin iniciar alguna mena d'acció ofensiva, patirem pèrdues, i vull disposar d'alguna cosa millor que el buit espacial per a les nostres baixes i ferits. Àbaht, comandant de la Cinquena Flota.

L’Àbaht va alçar els ulls cap al petit androide.

-Això és tot -va dir-. Expansió, fi i tancament.

-Comprès. Compressió..., acabada. Codificació..., acabada. Llest per a transmissió.

-Envia -va dir l’Àbaht, tornant la mirada cap a la seva pantalla visora ​​per contemplar el teló d'estrelles i preguntar-se si els depredadors que s'ocultaven en ell també l’estarien observant.

La platja nord de Punta Illafian, situada a la costa oest del mar occidental de Rathalay, era molt llarga i molt ampla, i estava pràcticament deserta.

D'haver estat situada en un món turístic com Amfar, o fins i tot en qualsevol lloc de les zones de clima temperat de Coruscant, segurament hauria estat un formiguer d'activitat i les dunes haguessin estat recobertes d’empreses de joc. Els humans no eren l'única espècie que se sentia atreta pel sol i l'aigua gairebé fins a l'extrem de l'adoració.

Però en Han havia estat buscant precisament aquesta mena de lloc pràcticament desconegut i molt poc usat, i estava encantat amb les llargues i buides extensions de grisenca sorra basàltica. En més de dues hores només havia vist dues persones, a part de la família. Una d'elles era un home bastant més gran que recorria la riba a la recerca de les diminutes petxines dels mosquits marins, tan lluents que semblaven joies, i que va interrompre la seva prospecció durant uns moments per ensenyar als nens el grapat de petxines intactes que havia trobat. L'altra era un nedador de llargues distàncies thodià al que havia vist passar a gran distància de la riba, i que no els havia prestat ni la més mínima atenció.

L’Ànakin, en Jacen i la Jaina encara no havien donat cap senyal que la novetat que suposava jugar al mar i al llarg d'ell estigués perdent el seu atractiu. Cap d'ells havia vist mai una massa d'aigua tan gran que arribava a trobar-se amb l'horitzó, o una que servís de llar als carnívors prou grans per devorar a un adult d'uns quants mossos, i havien quedat molt impressionats. Van permetre que en Han els hi expliqués el naufragi del vaixell de càrrega estel·lar Causa Justa, que reposava al fons del mar a nou-cents metres de la superfície, amb el seu carregament de metalls preciosos protegit per la superstició i pels bancs de narkaas i les seves dents esmolades com navalles. Fins i tot van romandre immòbils el temps suficient per rebre una lliçó de visualització impartida per la Leia, qui els va demanar que s'imaginessin que eren criatures marines que estaven contemplant la terra per primera vegada.

Després es van anar a jugar, ficant-se al mar i deixant enrere històries, lliçons i pares. En Jacen estava captivat per la idea dels narkaas i es va dedicar a submergir-se amb l'esperança d'arribar a veure’n un.

La Jaina s'havia enamorat del corrent d'aigües calentes que fluïa al llarg de la platja, i deia que surar en ella i permetre que l’arrossegués feia que tingués la sensació d'estar volant. I encara que el mar estava gairebé tan tranquil com les aigües del llac Victòria, les petites onades que xocaven amb la vorera i giraven sobre si mateixes mentre intentaven pujar per la platja van demostrar ser capaços de fascinar a l’Ànakin.

L'únic que impedia que aquell quadre idíl·lic fos realment perfecte era el fet que la Leia es trobava present en cos, però no en esperit. La Leia seguia estant obsessionada per assumptes que es trobaven molt lluny de la platja..., precisament els assumptes que en Han volia que s'oblidés quan la va portar allà, almenys durant un temps. La política, la diplomàcia, els problemes d'estat i la guerra continuaven absorbint-la i la mantenien allunyada de la seva família. I el sobtat canvi que havia fet que en Nil Spaar deixés de ser un aliat en potència per passar a convertir-se en un decidit adversari, seguia sent una ferida oberta que no acabava de curar-se.

- Papà?

En Han va tornar el cap cap a la Jaina, que havia sortit de l'aigua sense que ell se n'adonés i s'havia aproximat fins a estar prou a prop per anar deixant caure gotetes sobre la seva cama.

-Ho sento, però no puc rescatar al teu germà dels narkaas -va dir en Han, aclucant els ulls -. M'he deixat el vestit d'heroi a la cabana.

La Jaina es va limitar a ignorar la seva broma, cosa que solia fer quan tenia tota l'atenció concentrada en algun assumpte que havia despertat el seu interès.

-en Jacen i jo volem anar platja baix i buscar mosquits de mar. Podem anar?

-D'acord -va dir en Han -, però no aneu tan lluny que no pugui veure-us. Si no podeu veure’m, jo tampoc us puc veure.

La seva filla va reaccionar llançant l'habitual mirada plena d'impaciència en què es podia llegir amb tota claredat un «Això-ja-ho-sé-pare» que mai arribava fins als seus llavis, però la mirada només va durar uns moments. La Jaina estava aprenent a no desaprofitar les seves petites victòries, i es va limitar a respondre amb un «Gràcies» entretallat i panteixant mentre arrencava a córrer cap al tros de platja en el que l'estava esperant en Jacen.

En Han va tornar la mirada cap a l’Ànakin, que estava assegut al costat de l’aigua i creava estanys i rius amb els dits perquè les onades els fossin omplint, i després va seguir girant el cap fins a veure a la Leia, que s'havia allunyat uns vint metres platja amunt amb el seu comunicador a la mà.

La conversa que havia estat mantenint la Leia va acabar abans que en Han hagués recorregut la meitat de la distància que el separava de la seva dona, pel que no va poder sentir res d'ella. Només va veure com la Leia desconnectava el comunicador i girava com si es disposés a reunir-se amb ell. Però quan va veure que en Han s'acostava, la Leia es va quedar immòbil i va esperar que hi arribés.

-Ho sento -va dir quan en Han es va aturar davant d'ella, i es va afanyar a fer-li un petó-. No creia que fos a estar parlant durant tanta estona. Segueixes volent anar a nedar?

-Potser serà millor que m'expliquis les novetats abans.

-L'almirall Ackbar diu que la Cinquena Flota s'ha desplegat sense que es produís cap incident. De moment no hi ha ni rastre de la flota yevethana.

-Fantàstic -va dir en Han -. Potser tot hagi acabat.

-No crec que en Nil Spaar sigui el tipus de polític que llança amenaces buides. En qualsevol cas, més aviat crec que les seves amenaces sempre estan una mica per sota del que realment pensa fer.

-Potser sí, i potser no. No creguis que m'he pres la molèstia de segrestar-te i portar-te tan lluny de la Ciutat Imperial perquè poguessis celebrar sessions d'estratègia en vestit de bany.

-Ho sé, ho sé -va dir la Leia, agafant-li de la mà mentre començaven a caminar -. L’Ackbar diu que el senador Tuomi ha impugnat les meves credencials polítiques aquest matí.

-Oh, no. Ja tornem a començar...

-Tuomi ha dit que els refugiats d'Alderaan no constitueixen un estat, i que només tenim dret a ser membres sense vot i a estar representats mitjançant un delegat. I, naturalment, un delegat no pot presidir el Senat.

-Això no és cap novetat, oi? Creia que tot aquest assumpte havia quedat resolt quan el Consell Provisional va ser dissolt.

-Hi ha hagut moltes incorporacions des de llavors, i Drannik és una d'elles. Estem parlant de membres que no s'havien unit a la Nova República quan es va adoptar una decisió sobre el tema d'Alderaan, i que no van prendre part en aquesta decisió. Suposo que ara alguns d'ells volen ser escoltats.

-Sí, però... Bé, poden arribar a perjudicar-te d'alguna manera?

-El Consell Ministerial podria fer-ho, en teoria -va dir la Leia -. Però el president era molt amic del meu pare. No crec que permeti que aquest assumpte arribi massa lluny.

En Han va moure el cap.

-He de confessar una cosa, Leia, res aconsegueix fer que em faci mal de cap més de pressa que el fet de tractar d'entendre qui mana realment a la Nova República. Cada vegada que crec tenir-ho clar, sembla com si algú sorgís del no-res per canviar el nom de la meitat dels departaments i reorganitzar la resta.

La Leia va riure.

-Sí, suposo que hi ha vegades en què pot semblar-ho. Però ja saps que la nostra màxima preocupació era assegurar-nos que mai hi hagués un altre Palpatine, volíem evitar que cap individu pogués arribar a adquirir un poder excessiu. Mon Mothma em va dir que el Senat sempre es preocupa molt més davant l'èxit que davant el fracàs. Els senadors toleraran un lideratge inadequat fins a la fi dels temps, però un lideratge realment efectiu els espanta moltíssim.

-La qual cosa és una estupidesa -va dir en Han -. Com se suposa que algú va a aconseguir fer la seva feina en un sistema com aquest?

-La clau està precisament aquí, Han. Se suposa que ningú ha de tenir la classe de poder que, en un altre tipus de sistema polític, es derivaria lògicament de les seves responsabilitats. I m'imagino que alguns senadors pensen que jo he creuat aquesta línia... -Va dir la Leia, enganxant-se al braç del seu espòs -. L’Ackbar em va dir que Behn-kihl-Nahm em trucaria quan hagin acabat de cridar i m’informaria de quants senadors havien votat a favor de recolzar el desafiament de Tuomi.

Deixant anar un grunyit, en Han va arrencar el comunicador de l'altra mà de la Leia i es va apartar d'ella per anar cap a l'aigua. Després d'haver donat tres llargues gambades, va estendre el braç cap enrere i va llançar el comunicador al mar, impulsant-lo amb tota la força dels seus músculs. El comunicador va crear una petita esquitxada blanca més enllà del punt en què havia estat el nedador thodià. Uns moments després una esvelta silueta negra va trencar la superfície de les aigües prop del lloc en el qual s'havia produït l'esquitxada, i va tornar a submergir-se gairebé immediatament.

- Han! -Va exclamar la Leia, i en el seu to de veu hi havia tant de desconcert com de retret.

En Han es va tornar novament cap a ella.

-Havia de fer-ho -va dir-. Aquest aparell estava intentant matar-te.

- Què?

-Vinga, mira al teu voltant... Estem de vacances per primera vegada en més temps del que ningú pot recordar -va dir en Han, anant lentament cap a ella -. Estem caminant per una platja preciosa, agafats de la mà, sense haver d'aguantar als nens..., i estem parlant de política.

La Leia va sospirar.

-Tens raó. És pitjor del que m'imaginava.

-Confia en mi, Leia, la Nova República no s'ensorrarà si la presidenta desapareix durant un dia..., o durant tres. I tampoc aconseguiran resoldre tot aquest embolic abans que se'ns hagin acabat les vacances, així que quan tornis tu també tindràs dret a la teva ració de remenar la fregona i el cubell.

-Oh, això és molt reconfortant.

En Han es va aturar i va tirar suaument del braç fins a aconseguir que quedés de cara a ell.

-Leia, ja els hi has donat més que suficient. No pots regalar-te aquests dies..., i regalar-nos-los a nosaltres de pas? Si no vols ser aquí, o si vols invertir el teu temps en una altra cosa, llavors digues-m'ho i procurarem fer alguna cosa. I si he d'allunyar-te una mica més del castell per trencar l'encanteri que el Mag del Deure ha llançat sobre tu, llavors...

-Punta Illafian em sembla perfecta -el va interrompre ella -. Aquest lloc és magnífic. I dubto que poguessis trobar un lloc menys semblant a la Ciutat Imperial.

-Doncs llavors deixa de preocupar-te d'una vegada. Intenta passar-t’ho bé, d'acord? Has vingut aquí per això.

La Leia va començar a caminar i va tirar d'en Han perquè la seguís.

-Ho intentaré. Però hauràs de tenir molta paciència amb mi -va dir -. Tot això de «divertir-se» és bastant nou per a mi.

-Ah, sí?

-Ah, sí -va dir la Leia -. Pensant-ho bé, ser una princesa de la família reial d'Alderaan era una cosa tan important que havia de ser pres molt seriosament. La idea de les activitats recreatives que tenia Bail Organa consistia que escollissis algun tema sobre el qual no sabessis res i tractessis d'arribar a ser una experta en ell.

-Suposo que passàveu les vacances familiars en alguna escola especialitzada en cursets intensius, no?

-No has donat en el blanc, però per molt poc, anàvem a visitar amics del meu pare, o els convidàvem al palau, i en Bail sempre estava dient coses de l'estil de «Leia, aquest és el meu vell amic Grunyitsenil. Sap absolutament tot el que es pot arribar a saber sobre la pesca de fideu, i ha tingut l'amabilitat d’oferir-se a ensenyar-te dinou maneres diferents de construir un parany per fideus a partir d'un suèter vell...».

En Han estava somrient d'orella a orella.

-Vaja, ara entenc per què la meva roba sempre està desapareixent misteriosament.

La Leia li va incrustar un dit a les costelles.

-I després em vaig saltar tota la part de la meva vida en què se suposava que havia de ser jove, alegre i despreocupada. Quan vaig venir aquí per convertir-me en senadora, només tenia disset anys. –La Leia va deixar escapar un perllongat sospir-. Oh, per totes les estrelles...

- Què passa?

-Acabo d'adonar-me que porto a Coruscant exactament els mateixos anys que vaig estar vivint a Alderaan. Una miqueta més, de fet... –La Leia va bellugar el cap -. Per què he hagut de començar a pensar en tot això? Preferiria no saber-ho... Coruscant ni tan sols m'agrada massa, i ara resulta que he passat la meitat de la meva vida allà.

- De debò? Realment fa tant temps que estàs vivint a Coruscant? Has estat alguna vegada a les criptes de Gel? Has recorregut els laberints del jardí de Trophill, a Est Menor? Has assistit a alguna representació a l'amfiteatre de Kallarak?

-No -va dir la Leia, i va posar cara de perplexitat.

-Ja m'ho imaginava. No coneixes Coruscant, Leia. Coneixes la Ciutat Imperial, per descomptat, però no la resta del planeta. I quant a la Ciutat Imperial, el que millor coneixes d'ella és l'interior de les sales de reunions.

-Tens raó -va admetre la Leia -. Ja et vaig dir que això de «divertir-se» mai se m'havia donat massa bé... T'he explicat alguna vegada quina va ser la meva primera impressió de la Ciutat Imperial?

-Crec que no.

-Recordo que li vaig enviar una carta al meu pare en què li deia que era com si una colònia d’aracnoides s'hagués instal·lat a la col·lecció de peces de vidre braaken de la reina. –La Leia va riure suaument i va esmunyir un braç al voltant de la cintura d'en Han-. Bail pensava que el vidre braaken era horrible. Ho va entendre perfectament.

Van seguir caminant en el silenci plàcid i relaxat de dues persones unides per un vincle molt profund, i la Leia va permetre que la seva mirada recorregués el mar, la platja i el cel.

-Això és realment preciós, Han -va dir en el mateix instant en què l’Ànakin alçava la vista de les seves escultures de sorra, s'aixecava i venia corrent cap a ells -. Gràcies. Portava molt de temps vivint com un aracnoide, i estar aquí m'ha permès recordar que hi ha altres coses a la vida.

Següent