11
El
matí següent a la batalla de N'zoth, el navili de passatge de la Corporació
Kell Plath Estrella del Matí va entrar en el sistema i va sol·licitar una cita
amb l’Intrèpid per recollir passatgers.
La
cita no afectava directament al Luke, pel que no es va assabentar de l'arribada
de l’Estrella del Matí fins que la Wialu li va enviar un missatge demanant-li
que fos a la cabina que havia estat compartint amb l’Akanah. En Luke va trobar
a les dues dones ordenant la cabina i preparant-se per a la partida. L’Akanah
el va saludar amb una impacient abraçada.
-
T'has assabentat? La nostra nau estarà aquí dintre d'una hora.
En
Luke es va tornar cap a la Wialu.
-
Torneu a J't'p'tan?
-Marxem
-va dir la Wialu-. Ja va sent hora que trobem un lloc més tranquil. Necessitem
una mica de temps per plorar i per curar les nostres ferides..., i per absorbir
les lliçons de J't'p'tan i trobar un nou focus.
En
Luke va aclucar els ulls.
-Però
llavors... I la resta del Cercle? Ja estan a bord?
-J't'p'tan
ja no ens necessita -va dir la Wialu.
-I
per tant els fallanassis tornen a desaparèixer.
-L'atenció
dels que no pertanyen al Cercle no és ni necessària ni desitjable -va dir la
Wialu-, i els últims esdeveniments ja ens han costat una gran part de la nostra
intimitat. Ens anirem tan lluny com calgui per poder estar sols, i romandrem
allunyats durant el temps necessari per poder recuperar aquesta intimitat que
hem perdut.
-Bé,
suposo que en realitat no esperava rebre una invitació per acompanyar-vos -va
dir en Luke, tornant la mirada cap a l’Akanah.
-Tant
de bo hi hagués més temps -va dir l’Akanah, somrient amb malenconia -.
Desitjaria poder acabar el que he començat. Mai vaig haver de fer-te aquesta
promesa, perquè no sabia si em resultaria possible ser fidel a ella. He estat
molt injusta amb tu, Luke.
-Has
estat injusta amb mi -va repetir en Luke -. Potser et quedes una mica curta,
Akanah. Sí, potser sí... Perquè quan em vas fer una altra promesa, i em
refereixo a la que em va fer emprendre aquest viatge, ja havies de saber que no
podries complir-la i que si trobàvem el Cercle m'acabaria estavellant contra un
mur de silenci. –En Luke va tornar novament la mirada cap a la Wialu-. Llevat
que m'hagueu demanat que vingui aquí per a alguna cosa més que un comiat.
-No
pots demanar-li això, Luke...
-
Per què no? -Va preguntar en Luke, i la seva mirada es va endurir de sobte -.
Es va prendre la molèstia d'escampar senyals i indicacions per cinc sectors perquè
una nena pogués tornar a la llar, però ni tan sols és capaç d'anar a obrir la
porta quan algú truca a ella. Pots explicar-me això, almenys? Pots explicar-me
per què rebeu a l’Akanah amb els braços oberts mentre que em rebutgeu?
-L’Akanah
pertany als fallanassis tant per la sang com per l'afinitat -va dir la Wialu-.
Però a tu, Luke Skywalker... No et reclamem.
-
Que no em...? Què estàs dient? Estàs dient que la Nashira no és la meva
mare..., que la meva mare no formava part del Cercle?
La
Wialu va mirar l’Akanah i va inclinar el cap.
-És
ella i no jo qui ha de donar-te les respostes que busques -va dir després.
En
Luke va parpellejar i va mirar a l’Akanah, sentint-se cada vegada més perplex.
L’Akanah va desviar la mirada, visiblement incòmoda, i després es va asseure
sobre la vora de la llitera tan cautelosament com si aquesta pogués trencar-se
sota el seu pes.
-No
sé res sobre la teva mare, Luke -va dir per fi amb un fil de veu -, i no t'he
dit la veritat sobre la meva.
Les
paraules de l’Akanah van fer desaparèixer totes les emocions d’en Luke...,
llevat de la curiositat.
-
Què té a veure la teva mare amb això?
-Suposo
que et recordes del que et vaig explicar. Com de difícil que havia estat
sobreviure a la part invisible de la societat de Càrratos, i com la persona que
havia de cuidar de mi se'n va anar amb els meus diners i em va deixar
abandonada allà...
-Talsava
-va dir en Luke -. Sí, ho recordo.
L’Akanah
va alçar el cap i els seus ulls es van trobar amb els d’en Luke.
-Tot
el que et vaig dir sobre ella era veritat..., excepte una cosa. Aquesta dona es
deia Isela Talsava Norand, i era la meva veritable mare -va murmurar -. I va
ser ella qui va revelar l'existència del Cercle a l'Imperi.
En
Luke es va deixar caure sobre una cadira sense dir una paraula. La Wialu va
reprendre el fil del relat.
-Després
de la seva traïció no podíem permetre que la Isela seguís formant part del
Cercle -va dir -. No podíem confiar-hi prou per permetre que sabés on aniríem
quan marxéssim de Lucazec. Isela va ser expulsada del Cercle abans que es
prengués aquesta decisió. Però l’Akanah no va ser expulsada del Cercle...
L’haguéssim portat amb nosaltres per cuidar-la i seguir ensinistrant-la. Hauria
estat estimada.
»
Però la Isela va rebutjar la nostra oferta i es va emportar l’Akanah. La
decisió de la Isela ens va afectar molt, i també ens va preocupar molt. La
Isela estava castigant l’Akanah per la seva pròpia transgressió. El dia en què
va marxar va haver molta pena i ira al Cercle. I la meva pena em va impulsar a
fer-li una promesa a l’Akanah... Li vaig prometre que el camí que la portaria
fins a nosaltres estaria marcat amb tota claredat perquè pogués tornar a
reunir-se amb el Cercle quan fos prou gran per poder prendre aquesta decisió.
-Va mirar l’Akanah, i els seus llavis es van corbar en un somriure ple d'afecte
-. Després van transcórrer molts anys durant els que vaig pensar que mai més
tornaria a veure-la.
-I
durant els quals jo vaig pensar que mai sortiria de Càrratos.
-
Per què no ho vas fer? -Va preguntar en Luke.
-El
que et vaig dir sobre la meva vida allà també era veritat. La guerra va arribar
de sobte, i em vaig quedar sola i sense res -va dir l’Akanah -. Vaig haver
d'aprendre a sobreviure en un món regit per regles diferents, sense tenir ningú
que em guiés o em protegís. Ja he admès davant la Wialu que vaig utilitzar
d'una manera molt equivocada els seus ensenyaments per poder sobreviure, i que
vaig canviar fins tornar-me igual als qui tenien el que jo necessitava tenir
per sobreviure.
L’Akanah
va abaixar la mirada cap a les seves mans i va somriure com si estigués veient
en elles un record molt estimat.
-Després
va passar el miracle d'Andras, qui va crear un lloc on podia estar fora de
perill i em va tornar l'amor..., i tot i que podria haver-me anat de Càrratos
llavors, no vaig voler fer-ho.
-
I per què em vas convertir en una part de la teva marxa quan per fi te’n vas
anar? -Va preguntar en Luke -. No em necessitaves ni per trobar els fallanassis
ni per arribar-hi..., encara que vas intentar fer-me pensar que així era. Els
agents imperials de Lucazec... Eren una altra mentida, oi? Mai hi va haver
ningú que ens perseguís.
-No
-va admetre l’Akanah -. Els agents mai van existir. Era una prova. Havia de
saber qui eres, Luke... Havia de saber què podia esperar de tu, i per on calia
començar.
-La
sang -va recordar en Luke.
-Va
ser un error -va dir l’Akanah -. Vaig percebre la teva sorpresa, i vaig pensar
que m'havia delatat. Mai havia vist el que passa quan una espasa de llum
colpeja la carn. Havia d’atreure la teva atenció cap a mi i cap a la Nashira, o
t'hauria perdut.
-Parles
de què m'hauries perdut, però segueixo preguntant-me per què em necessitaves.
Segueixo sense entendre-ho, Akanah. Què pretenies obtenir amb aquest engany?
L’Akanah,
amb els ulls plens de tristesa, va moure el cap en una lenta negativa.
-No
era per a mi, Luke. El que em vas donar, el que això ha significat per a mi...
Això senzillament va passar d'una manera totalment inesperada... No va ser una
cosa planejada.
-
Llavors per què...?
-Perquè
et temia -es va limitar a respondre l’Akanah.
-No
ho entenc.
-He
vist el costat més horrible i fosc de la guerra, Luke, aquell on no hi ha
herois..., i on només hi ha víctimes. He vist què és el poder i com és
utilitzat, i què significa no tenir poder en un món on el poder és l'únic que
importa. -El terrible pes de les seves paraules va portar un ressò de
malenconia als seus ulls plens de tristesa -. Tenia deu anys quan els soldats
de les tropes d'assalt de l'Emperador van conquerir la meitat de la galàxia.
Vaig passar la meva infantesa al paradís i la meva adolescència a l'infern.
Tinc molt bones raons per témer el poder.
-
Pensaves que...? Penses que represento la mateixa classe d'amenaça que
representaven l'Emperador i els soldats de les tropes d'assalt?
-No
ets només tu -va dir l’Akanah -. Estàs ensinistrant altres perquè segueixin el
teu camí. Allà on abans hi havia un, ara n'hi ha molts, i hi haurà molts més.
Havia d'arribar a conèixer-te. Havia de veure el que hi ha dins teu i saber si
pot servir de contrapès al poder que tens... Havia d’esbrinar quina part del
que m'havia donat el Cercle podia arribar a donar-te. No et vaig mentir sobre
el meu propòsit. Alguna cosa s'ha perdut, Luke... Una part de la Llum, una part
de la pau i de l'acceptació s'han perdut i han deixat un buit. Vaig intentar
ajudar-te a trobar-les.
-Mentint-me
-va dir en Luke, i el caos d'emocions oposades que s'agitava dins d'ell el va
obligar a aixecar-se.
L’Akanah
va somriure amb tristesa.
-Com
has pogut veure, els fallanassis també són capaços de rebaixar-se a utilitzar
l'engany quan ho consideren necessari.
-
M'estàs dient que la Nashira mai va ser més que una fantasia, un mer reflex del
que jo volia que fos?
-No
-va dir l’Akanah-. Era una cosa més que això.
-Akanah...
-Va dir la Wialu en un to d'advertència.
-
He de dir-li! -Va exclamar l’Akanah en un sobtat esclat d'ira-. Un secret
s'assembla massa a una altra mentida. -Es va aixecar i va fer un pas cap al
Luke-. El segon any de la nostra estada a Càrratos una dona va anar a veure la
Isela. Era una fallanassi, però jo no la coneixia: no havia estat amb el Cercle
a Lucazec. Es va quedar a casa durant cinc dies, i va passar moltes hores
parlant tota sola amb la mare.
L’Akanah
es va tornar cap a la Wialu.
-Crec
que aquesta dona va ser enviada pel Cercle per intentar persuadir a la meva
mare que em deixés anar -va seguir dient-. Si la meva mare hagués accedit,
potser fins i tot m'hauria portat amb ella quan se'n va anar. M'he preguntat si
la meva mare va aconseguir que aquesta dona accedís a arribar a un altre tipus
d'acord: una suma de diners que seria enviada més tard, potser, per comprar el
bitllet d'una nena i la seva llibertat. Qui anava a esperar que la meva mare
seria capaç de quedar-se amb els diners i deixar abandonada la nena?
El
rostre impassible de la Wialu no va oferir ni confirmació ni disculpes. Després
d'un llarg moment d'haver-la mirat als ulls amb expressió expectant, l’Akanah
es va tornar novament cap al Luke.
-El
nom amb què es coneixia aquesta dona dins del Cercle era Nashira -va murmurar
-. Era bella, i va ser molt bona i amable amb mi..., prou per recordar tot el
que la Isela no era. Em parlava com si jo realment li importés, i va compartir
amb mi tot el que hi havia en el seu cor. Quan li vaig preguntar per què feia
tot allò, em va dir que l'Emperador li havia arrabassat als seus fills..., un
nen i una nena. I em va dir que l'únic que podia fer era intentar estimar els
nens que estaven a prop d'ella, i esperar que algú estigués fent el mateix pels
seus fills. Quan em vas preguntar per la teva mare, de seguida vaig pensar en
la dona que desitjava que hagués estat la meva..., i et vaig parlar de la
Nashira.
-Però
en realitat només m'estaves parlant de tu i tot això no tenia res a veure amb
mi -va dir en Luke, movent el cap -. Només m'estaves parlant del teu dolor...,
de les teves fantasies...
-
Per ventura són tan diferents de les teves? -Va replicar l’Akanah-. Jo també he
vist el que hi ha dins del teu cor, Luke Skywalker. Vaig poder arribar a
enganyar-te únicament perquè t’havia arribat a conèixer molt bé, i només vaig
poder enganyar-te mitjançant la veritat.
En
Luke va anar retrocedint lentament, allunyant-se de l’Akanah i anant cap a la
porta de la cabina.
-Prou
-va dir -. Ja he sentit més que suficient. No puc creure en res del que em
diguis. No puc creure en res del que ha passat des que em vaig anar de
Coruscant. Hi ha més veritat en el teu silenci que en les teves paraules -va
afegir, assenyalant la Wialu mentre parlava, i després la va mirar fixament -.
Deus pensar que sóc un estúpid, oi? Sí, vaig córrer com un estúpid darrere del
fantasma que ella havia creat... Gràcies per haver-me despertat del meu somni.
Et desitjo sort. Vas a necessitar-la, si és que vols apartar l’Akanah del camí
de la Isela i atreure-la cap al teu.
Després
va girar i va sortir de la cabina, i mai va arribar a veure les llàgrimes de
l’Akanah i la sinceritat amb què van ser vessades.
-
Vindrà ell? -Va preguntar l’Akanah, que cada vegada estava més nerviosa.
L’Etahn
Àbaht va arrufar les celles i va tornar la mirada cap a l'accés obert de
l'altre extrem de l'hangar de càrrega.
-Deixeu que torni a parlar amb la meva gent -va dir, agafant
el seu comunicador i allunyant-se prop del començament de la rampa d'abordatge.
L’Akanah va mirar la Wialu mentre un xicot de l'Estrella del
Matí carregat amb les seves bosses de viatge passava per entre elles per
pujar-les a bord.
-He de parlar amb ell. No puc anar-me'n
deixant les coses així.
- I durant quant de temps ens faràs esperar? -Va preguntar
afablement la Wialu-. El mal que has
causat...
-Ho sé -va dir l’Akanah -. Però
he de fer-li comprendre que no tot eren mentides.
-Hi pot haver una sola estrella d'engany en tota una galàxia
plena d'estrelles, però si és l'estrella que es troba just davant de tu,
llavors no pots veure res més..., i si mires fixament aquest engany, acabaràs
encegat per ell -va dir la Wialu-. Caldrà molt de temps, Akanah..., i no disposem de tant de temps.
L’Akanah va llançar una mirada plena de preocupació a
l’Àbaht, que havia acabat de parlar pel comunicador i venia cap a elles.
-Si no podeu esperar, llavors hauré de quedar-me.
-No pots obligar al corrent que vagi cap a tu, Akanah -va dir
la Wialu-. L'únic que pots fer és flotar sobre ella i deixar que et porti on
vulgui.
El General es va aturar davant d'elles. El seu arrufament de
celles s'havia tornat una mica més pronunciat.
-En Luke no respon. Ningú sembla saber
on està -va dir -. No ho entenc... Ell les va
portar aquí, i vaig pensar que voldria veure-les marxar. Hem contret un gran
deute amb...
-No hi ha cap deute -el va interrompre la Wialu amb fermesa
-. Vaig fer el que vaig fer perquè així ho vaig decidir, i no demano res a
canvi.
L’Àbaht va deixar escapar un grunyit.
-Tot i així, segueixo pensant que hauria de demanar disculpes
per...
-Skywalker és aquí -va dir la Wialu.
Els altres es van tornar cap a l'accés, però la Wialu va
dirigir la mirada cap a una cantonada buida del compartiment de càrrega. Un
instant després en Luke va aparèixer en ella, com si acabés de travessar una
porta que ningú podia veure.
-Però
què... -Va murmurar l’Àbaht i després va
bellugar el cap mentre feia cara de disgust -. Ah, condemnats Jedi.
L’Akanah va anar corrent cap al Luke, però es va detenir a un
pas de l'abraçada que tant anhelava i li va mirar als ulls, tractant de trobar
alguna pista que li indiqués com s'havia de comportar.
-He vingut a acomiadar-me -va dir en Luke.
-Encara no estic molt segura que vagi a anar-me'n.
En Luke va moure el cap.
-El teu lloc està amb ells. La Wialu
té raó. Fins i tot jo puc llegir això al Corrent.
-Hi ha alguna cosa que he de dir-te abans que me’n vagi -va
exclamar l’Akanah amb un sobtat apassionament -. No
ens jutgis per el meu exemple, Luke... No ho
facis, si us plau. Et suplico que no rebutgis la veritat a causa de la
mentida que l'ha precedit. Hi ha alguna cosa
bella, delicada i capaç de curar en el camí dels fallanassis..., i si no he
aconseguit fer-t'ho veure, llavors l'error i la debilitat han estat meus, i no
del camí de la Llum o del sender del Corrent Blanc. Hi ha una saviesa molt profunda més enllà del que he
aconseguit arribar a aprendre i dominar, i hi ha un valor immens més enllà del
que has vist.
-He vist l'engany, la manipulació...
L’Akanah va aconseguir vèncer la seva por i va fer un pas
endavant. El palmell de la seva mà es va posar sobre
el pit d’en Luke en una carícia gairebé imperceptible.
-No és un camí de poder, sinó un camí de pau..., i el que
desitjo per sobre de tot és que puguis sentir aquesta pau dins teu. Desitjo
que afegeixis aquesta força de la gran força que ja tens. És el que sempre he
volgut per a tu..., i mai he volgut res de tu. -Una tremolor es va infiltrar en
la seva veu mentre seguia parlant amb el que gairebé era un murmuri -. Mai vaig
voler agreujar el teu dolor.
En Luke va cobrir la mà de l'Akanah amb la seva i va abaixar
els ulls cap a ella.
-Bé,
pel que sembla he de decidir què vull creure-hi... -Va dir per fi -. Intentaré començar creient en el que acabes de dir-me,
i potser això em serveixi de guia durant la resta del camí.
L’Akanah
va alçar la mirada cap a ell, i en Luke va poder veure la gratitud que hi havia
en els seus ulls.
-Llavors ara puc anar-me’n -va dir, i li va fregar la galta
amb els llavis abans de retrocedir.
En Luke va romandre immòbil i la va seguir amb la mirada
mentre l’Akanah acceptava una última expressió de gratitud del General i
després pujava per la rampa d'abordatge i passava al costat de la Wialu, que es
va donar la volta i la va seguir.
L’Akanah va titubejar durant una fracció de segon abans de desaparèixer
en la comporta interior, i es va tornar cap al Luke amb una última disculpa en
els seus ulls. Sense saber molt bé com, en Luke va aconseguir trobar un
somriure de perdó amb què respondre la seva mirada, i després la jove va creuar
el llindar i es va esvair pel passadís.
L’Àbaht
ja estava anant cap al Luke.
-El
servei de comunicacions té un parell de missatges per a vostè, Luke, i aquest
matí han arribat un parell de transmissions amb segell d'alta prioritat... -Va
començar a dir.
-Luke
Skywalker.
La
veu de la Wialu va fer que en Luke aixequés la mirada, i va veure que la
fallanassi estava immòbil a la comporta interior.
-
Sí?
-Hi
ha un petit servei que vull demanar-te.
En
Luke va decantar el cap.
-
De què es tracta?
-Digues
a la teva germana que quan estigui preparada per seguir el seu propi camí, serà
benvinguda entre nosaltres -va dir la Wialu.
Després
va girar, sense necessitar contestació i sense convidar-lo a cap pregunta.
Quan
un perplex Luke va ser capaç de tornar a parlar, l'Estrella del Matí ja
s'estava allunyant de la zona d'atracament i es disposava a continuar el seu
viatge.
No
hi havia cap missatge de la Leia.
La
secretaria del cap de bibliotecaris d’Obroa-skai li informava que la seva
sol·licitud de contractar els serveis d'un investigador havia ascendit fins al
número cinc de la llista d'espera. A més, li demanava que tingués preparats
totes les dades secundàries per transmetre-li quan se li demanés que ho fes, i
que s'assegurés haver definit amb la màxima claredat possible el concepte
FALLANASSIS com a tema a investigar.
El
director del departament de teràpia rehabilitadora de la fragata mèdica Refugi
li comunicava que en Han havia tornat a ser transferit, aquest cop a l'hospital
de la Flota a Coruscant.
-No
és que corri cap perill, perquè s'està recuperant força bé..., millor que molts
dels nous ingressos que ens han arribat, de fet. I a més això ens deixa una
plaça lliure a la nostra sala mèdica, cosa que no ens vindrà gens malament
-deia el terapeuta -. Atès que el Comodor es va encarregar de proporcionar el
millor mitjà de transport disponible, ens va semblar que era el millor que
podíem fer. I a més el wookiee va insistir en això -havia afegit després d'una pausa
i un arrufament de celles.
El
tercer missatge era de l’Streen, qui havia compilat un informe obertament
meticulós sobre les activitats a l'acadèmia de Yavin 4. En el seu estat d'ànim
actual, en Luke no el va trobar prou interessant per llegir-lo amb deteniment.
L'últim
missatge procedia d'Alfa Blau.
-Hola,
Luke -va dir l'Almirall Drayson -. Ara que les coses estan una mica més
tranquil·les per aquí, volia dir-te que hem localitzat els teus androides. De
fet, pots recuperar-los quan vulguis. Però, com veuràs quan hagis llegit la
resta del missatge, em temo que hauràs d'anar-los a recollir personalment.
-
Està realment segur que vol anar-se'n d'aquesta manera? -Va preguntar el cap de
mecànics, gairebé trepitjant-li els talons al Luke mentre aquest anava i venia
al voltant del Llimac del Fang amb tota la seva atenció concentrada en les
comprovacions exteriors prèvies a l'enlairament -. Fins i tot tenint en compte
les pèrdues que hem patit, m'atreviria a assegurar que el Capità Morano no li
importaria prestar-li pràcticament qualsevol de les naus de què disposem
perquè...
-Estic
segur -va dir en Luke, ajupint-se per passar per sota de la cua de l’esquif.
-Vull
dir que... Bé, després de tot vostè va fer fugir a un munt d'aquests
Destructors Estel·lars gràcies seva flota fantasma i ens va posar les coses
molt més fàcils -va insistir el cap de mecànics -. No em sembla bé enviar-lo a
l'espai a bord d'aquesta espècie de cubell de les escombraries, i a més...
-Les
coses no van ocórrer exactament així -va dir en Luke mentre estenia els braços
cap a l'escaleta d'abordatge -. I donades les meves necessitats actuals,
aquesta nau és just el que em cal.
El
cap de mecànics es va gratar el cap.
-Bé,
si vostè ho diu... -Va murmurar mentre llançava una ràpida mirada cap enrere
per sobre l'espatlla -. Suposo que el General baixarà per acomiadar-se, eh?
-El
General Àbaht no sap que me’n vaig -va dir en Luke, llençant la bossa de viatge
pel forat de la comporta -, i li agrairia que no tingués molta pressa a anar a
explicar-li-ho.
-Doncs
això em crea un petit problema -va dir el cap de mecànics, arrufant les
celles-. Se suposa que res ha d'enlairar-se de la coberta de vol sense comptar
amb una autorització prèvia del centre de control.
-No
veig que hi hagi cap problema -va dir en Luke -. Una nau civil, un pilot
civil... Ni tan sols hauríem d'estar aquí. Demaneu a la pantalla de patrullers
que m'obrin un camí, vol? Aquest trasto no ha estat construït pensant en les
acrobàcies.
-Naturalment
-va dir el cap de mecànics, que no semblava molt convençut -. Clar. Si es
tracta de vostè... Sí, puc fer-li aquest favor. Però... Escolti, almenys hauria
de poder informar-los d’on va... Per als registres de vol, ja sap.
-Li
asseguro que mai ha sentit parlar d'aquest lloc -va dir en Luke mentre
allargava la mà cap al sistema de tancament de l'escotilla -. N'hi ha prou que
em deixi sortir d'aquí, amic..., i digui als mecànics que els agraeixo que
l'hagin deixat a punt tan de pressa.
Poc
després en Luke i el Llimac del Fang es van submergir en la reconfortant
soledat de l’hiperespai per donar el llarg salt fins a Maltha Obex.
Cap
al final d'aquell viatge en Luke va poder percebre amb tota claredat el canvi
que estava patint. La nau era com una crisàlide diminuta, i el procés que
estava tenint lloc dins d'ella era la seva metamorfosi.
Havia
volgut passar algun temps en el lloc on ell i l’Akanah havien passat tant de
temps junts. Hi havia volgut sentir els ecos de les seves converses i sentir el
residu de les seves emocions. En Luke va passar el viatge sumit en el silenci,
alternant la reflexió i jugar amb les seves reflexions. Va fer un inventari
dels seus records dels últims mesos, i va descartar alguns i reféu altres.
També va seleccionar uns quants objectes per utilitzar-los com equip
d'entrenament, i va dedicar bastants hores a perfeccionar l'única habilitat
fallanassi que havia aconseguit arribar a comprendre del tot.
El
treball encara no estava acabat quan la galàxia va tornar a aparèixer al seu
voltant i Maltha Obex va aparèixer davant seu. En Luke encara no tenia molt
clar en què s'estava convertint, o què podia presagiar aquella transformació.
Només sabia que necessitava aquell moment de reconnexió i les possibilitats que
li oferia.
La
Dama Afortunada feia dies que estava fugint davant el Rodamón de Telkjon,
mantenint-se per sobre de l'horitzó del poderós i impredictible artefacte
qella. Dues tasques havien mantingut ocupada la seva tripulació durant aquell
temps: seguir la trajectòria del Rodamón mitjançant l'equip dels campaments de
superfície abandonats i sondejar l'espai a la recerca del que esperaven fos una
entrada al sistema de Maltha Obex amb una la grandària que els hi indiqués
l'arribada d'una força expedicionària.
Però
la nau que per fi va aparèixer en els sensors era tan petita que Joto Eckels va
sentir més desil·lusió que alleujament.
-Potser
sigui alguna mena de sonda -va suggerir mentre contemplava la pantalla per
sobre l'espatlla d’en Pakkpekatt -. Normalment vostès sempre envien una sonda
per davant del contingent principal, no?
-És
un esquif civil -va dir en Taisden-. Aquesta nau no disposa de cap sistema de
comunicacions militar.
-Doncs
llavors cal advertir-lo immediatament que ha de sortir d'aquí -va dir l’Eckels-.
Coronel, així que el Rodamón detecti la seva presència, i això passarà d'aquí a
mitja òrbita...
Una
pantalla es va il·luminar sobre els seus caps mentre estava parlant.
-Aquí
el Llimac del Fang. Em reps, Dama Afortunada! Informa’m sobre la teva situació
actual, Lando.
Reconèixer
el rostre d’en Luke va fer que l’Eckels comencés a concebre noves esperances.
-En
Lando no és aquí, Luke.
Però
en Pakkpekatt es va aixecar del seu seient i es va interposar entre l’Eckels i
l’holocomunicador mentre s'inclinava cap endavant per replicar.
-Llimac
del Fang, està entrant en una zona de seguretat de l’INR i corre un seriós
risc. Viri immediatament i surti d'aquest sistema ara mateix.
-Suposo
que vostè deu ser el Coronel Pakkpekatt -va dir en Luke -. I el d'abans era el
doctor Eckels, no? Això vol dir que en Lando segueix a bord del Rodamón, oi? No
han pogut arribar-hi? Necessito que m’informin de tot el que ha passat durant
els últims cinc dies.
-Vostè
no compta amb el nivell d'autorització oficial necessari per poder accedir a
aquesta informació -va dir en Pakkpekatt-, i tampoc té permís per entrar en
aquesta zona de seguretat.
-Coronel,
ateses les múltiples demandes que ha de satisfer la Flota en aquests moments,
em temo que sóc tota l'ajuda que pot esperar aconseguir durant algun temps. I
de totes maneres, sé que el doctor Eckels no vol que aquesta expedició acabi
amb un tiroteig espacial, així que...
-Té
tota la raó -va dir l’Eckels, obrint-se pas a cops de colze fins a entrar al
camp hologràfic.
-...
Anem a veure si podem treballar en col·laboració i aconseguir que tot acabi el
millor possible.
-
Té alguna idea sobre quin podria ser aquest final feliç, Luke? -Va preguntar
l’Eckels-. Fins al moment l'artefacte s'ha mostrat molt poc disposat a
cooperar... En realitat, s'ha mostrat encara menys disposat a cooperar que el
Coronel.
-Ho
sé. He repassat els seus informes..., i els del Coronel -va dir en Luke.
Aquesta
notícia va fer que en Pakkpekatt, que estava assegut davant de la consola de
vol, alcés les mans cap al sostre i es tornés cap a ells.
-Exigiré
que es dugui a terme una investigació de tota aquesta operació -va remugar-.
Les infraccions de les normes de seguretat, el desdeny absolut amb el qual s'ha
prescindit de la cadena de comandament...
-Crec
que podem treure l'equip de Lando del Rodamón -va seguir dient en Luke -. Però
en realitat espero aconseguir alguna cosa més que això. Per què no m'explica
què és el que creu que ha passat aquí, doctor?
-
Em permet preguntar abans si planeja entrar en el Rodamón?
-Sí,
doctor Eckels. És justament el que penso fer.
-En
aquest cas podria venir a recollir-me abans que ho faci? Probablement tindré
millors respostes que donar-li quant l'hagi vist amb els meus propis ulls.
-Tenia
l'esperança que em faria aquesta oferta, doctor -va dir en Luke -. Si vostè i
el Coronel tenen l'amabilitat d'agafar unes quantes cèl·lules d'energia per als
androides i un equip de primers auxilis i racions d'emergència per als humans,
em reuniré amb vosaltres en la propera òrbita.
-Molt
bé -va dir l’Eckels -. Estarem preparats.
Mentre
el Rodamón anava augmentant de mida a l'altra banda dels finestrals de la
cabina de control del Llimac del Fang, els ulls plens de nerviosisme de
l’Eckels anaven i venien contínuament del vaixell qella al rostre d’en Luke.
-
Com sabrà si està donant resultat?
-Si
no dóna resultat de seguida ho sabrem -va dir en Luke, i va tancar els ulls.
-
No creu que almenys hauríem d’advertir al General Calrissian que anem cap allà?
-Res
de senyals -va dir en Luke -. Res de sons i res de toveres en acció. Res que
pugui pertorbar el flux del corrent o que anunciï la nostra presència.
L’Eckels
va tornar el cap cap el Rodamón.
-Sí,
però... No creu que aquest navili pot veure'ns amb tanta facilitat com
nosaltres podem veure’l a ell?
En
Luke va moure el cap d'un costat a un altre en una lenta negativa.
-Es
troba a bord d'un submarí, doctor, no d'una nau espacial -va dir després -.
Estem a cinc-cents metres per sota de la superfície, i ens limitem a surar a la
deriva seguint el curs del corrent. No sabran que hi som fins que apareguem al
costat d'ells.
El
científic va acollir les paraules tranquil·litzadores d’en Luke amb una
expressió bastant dubitativa.
-Confio
que ja haurà fet això abans.
-No
-va dir en Luke -. És la primera vegada.
-Ai,
mare...
-Però
ho vaig fer no fa gaire temps.
L’Eckels
empassar saliva.
-Bé,
almenys confio que haurà estat practicant des de llavors.
En
Luke va somriure sense obrir els ulls.
-Durant
tot el trajecte fins aquí. Relaxeu-vos, doctor. Vaig aprendre aquest truc de
certes persones que sempre guanyaven el primer premi en el campionat
d'amagar-se. -Luke va fer una breu pausa abans de continuar parlant -. Però tot
i així, potser prefereix deixar que em concentri sense més interrupcions.
L’Eckels
va arrugar els llavis, es va deixar caure sobre el respatller de la butaca i va
clavar la mirada en el Rodamón, que ja ocupava la meitat del cel per davant
d'ells.
-Lando.
Sentir
el seu nom va fer que en Lando es remogués i allargués lentament la mà cap al
seu comunicador.
-
Què passa, Lobot?
-Hi
ha algú aquí.
-
Aquí. On és aquí? -Va preguntar Lando, emergint bruscament del seu estat
d’endormiscat llanguiment.
-Fora,
prop de la popa -Lobot va fer una pausa abans de continuar parlant-. Estem
perplexos. Hi ha un contacte, i no obstant això no aconseguim localitzar la
seva font.
-Estan
trucant a la porta -va dir Lando amb impaciència -. Obre-la i així podrem veure
què entra per ella.
Hi
va haver un llarg silenci.
-Els
visitants són a l’interespai -va dir Lobot per fi.
-D'acord,
d'acord. I qui o què són?
-No
els reconeixem.
-Vaig
a fer una ullada -va grunyir Lando. La fatiga i la gana l’havien sumit en un
estat de perpètua irritació-. Anem, R2... Connecta't d'una vegada. R2...
L'androide
va romandre inert. Igual que li havia passat a C3PO tres dies abans, les seves
reserves d'energia s'havien esgotat per fi.
-Oh,
naturalment, cert... -Va remugar Lando-. Sentim un soroll en la foscor i sempre
he de ser jo el que va a veure de què es tracta, oi? Si no tornés mai, us
estaria molt ben empleat.
-Ah
de la nau! -va dir una nova veu des del comunicador-. Hi ha algú a casa?
En
Lando va parpellejar i va intentar obligar la seva ment a identificar el que
estava sentint.
-
Luke? Luke, ets tu? Què estàs fent aquí?
-Si
et sembla que aquest no és un bon moment per rebre visites, puc anar-me'n i...
-Vés-te’n
sense mi i et perseguiré per tota la galàxia fins a trobar-te, i després
t’aniré matant cèl·lula a cèl·lula quant t'hagi trobat –li va advertir Lando, i
no hi havia ni la més mínima ombra d'humor en la seva veu -. Queda't on estàs.
Vaig a sortir.
-Ja
estem dins -va dir en Luke -. El casc del Rodamón es va obrir i ens va engolir.
-Noooo....
-Calma't,
Lando -va dir en Luke -. Tot va bé. Estem en una mena d'hangar, una zona de
gravetat zero entre els nuclis exterior i interior..., i fins i tot sembla que
disposem d'amarres. M'estic posant el vestit per anar a reunir-me amb
vosaltres. No us mogueu d'on esteu ara, i seguiu parlant perquè puguem
localitzar-vos més de pressa.
En
Lando va agafar el litre d'aigua que li oferia el doctor Eckels i va esgotar el
recipient tan de pressa que el seu estómac es va rebel·lar i va amenaçar amb
rebutjar el líquid.
-
Pots creure-ho, Luke? -Va preguntar després mentre llançava el recipient buit a
un costat -. Tota aquesta monstruositat no és res més que un museu...
En
Lando va callar per intentar empassar l'onada d'amargor que estava pujant
veloçment per la seva gola, i va començar a tossir quan el gust arribar a la
seva boca.
-No
hauries de parlar, Lando...
En
Lando va rebutjar la seva preocupació amb un gest de la mà.
-
Un museu! I quan... Quan m'has vist posar els peus en un museu? -Va deixar
escapar una aspra riallada -. I ni tan sols saps el més divertit..., perquè el
més divertit és que cap dels tresors és real. No són més que argila de
modelar... No hi ha res que tingui cap valor.
-
Sap de què està parlant, doctor Eckels?
-Possiblement
-va dir l’Eckels, furgant dins la bossa de subministraments a la recerca d'un
paquet alimentari Primer Dinar.
En
Lando va seguir parlant a tota velocitat, emprant un to tan malenconiós i
queixós que gairebé semblava com si anés a posar-se a plorar d'un moment a un
altre.
-Només
pots mirar... No pots emportar-te res. No hi ha records per als turistes. Quina
pèrdua de temps, Luke... Quina fastigosa i lamentable pèrdua de temps. Com
recollir floretes al camp. Avui són precioses i demà són mortes...
Els
ulls d’en Lando es van posar en el paquet de menjar i de seguida es va afanyar
a agafar-lo, donant-los l'esquena com si l’estigués protegint per evitar que
l'hi robessin.
-
On és Lobot, Lando?
La
resposta va arribar després que Lando donés una llarga pipada a la palla del
paquet de menjar.
-Té
nous amics -va dir, i va arronsar les espatlles -. Ara ja gairebé mai em parla.
-Lando va riure-. S'ha tornat boig. Ja ho veureu.
-Porta'ns
fins a ell -va dir en Luke amb fermesa -. També hem d'ocupar-nos d’en Lobot.
En
Lando va girar lentament en l'aire i va assenyalar l'interior amb una distreta
ondulació de la mà.
-Està
aquí dins -va dir -. Esquerra, esquerra, dreta, dreta, centre, dreta, centre. O
alguna cosa per l'estil, crec. -El paquet de menjar va expirar amb un últim so
de succió -. De seguida donareu amb ell. Lobot és el que té cames.
En
Luke i el doctor Eckels van trobar Lobot fet un cabdell dins d'un túbul
lateral, surant en l'aire amb els ulls tancats i les mans corbades sobre la
templa. Els cables transparents de la connexió partida per la meitat unien el
seu cap a la massa arrodonida que ocupava l'altre extrem del túbul.
-
Té alguna idea de què estem veient, doctor?
L’Eckels
va examinar l'interior d'un túbul adjacent per poder veure-la sense
obstruccions.
-Aquestes
coses tenen la mateixa mida i la mateixa geometria que les restes qelles que
traiem del gel -va dir, visiblement impressionat.
-A
mi no em semblen restes -va dir en Luke, entrant en el túbul dins del que
estava flotant Lobot -. Lobot... Sóc en Luke. Desperta, amic... Ha arribat el
relleu.
-
Està tractant de dir-me que són vius? -Va preguntar l’Eckels-. Hi havia
rebutjat aquests informes per no considerar-los fiables.
-
Per què?
-Doncs
perquè... És impensable, és una cosa que no té precedents...
-Em
sembla que tota aquesta nau està molt viva, doctor -va dir en Luke -. Encara
que la vida que percebo és d'una qualitat diferent de la que estic acostumat a
sentir, per descomptat.
-
En què consisteix la diferència?
-Normalment
un poder incomparable ve acompanyat per un grau de consciència molt més gran.
És gairebé com si..., com si estigués dormint. Igual que Lobot, que també
sembla estar dormint. –En Luke va arrufar les celles, va estirar el braç i va
enfonsar les ungles al colze d’en Lobot-. Eh... Parla’m, Lobot.
-Però
aquests cossos no tenen membres -va protestar l’Eckels-. Les criatures de la
superfície eren quadrúpedes.
-No
estic intentant dir-li què són, doctor. Em limito a dir-li que els informes
d’en Lobot no eren meres fantasies: aquestes coses estan vives, i aquesta nau
està viva. Quant a la relació que hi ha entre aquestes coses i la nau... Bé, no
tinc ni idea de quina pot ser i esperaré fins que vostè m'ho expliqui.
En
Lobot ja havia començat a remoure’s.
-Esperant -va murmurar amb un to tan mancat d'inflexions com
si estigués en trànsit.
-
Què estàs esperant? -Va preguntar en Luke-. A
quina pregunta respon això?
L’Eckels
estava arrufant les celles darrere d'ell.
-Físicament, la relació reflecteix una relació que existeix
dins dels qelles, entre els cossos Eicroth i... -Una espurna de sorpresa va
brillar sobtadament en els seus ulls -. He de veure immediatament la resta
d'aquesta nau, Luke. He veure aquestes sales d'exhibició de què va parlar
Lando.
-Parla’m,
Lobot -estava dient en Luke-. Què necessites de
mi?
-Esperem
-va dir Lobot, parlant com en somnis.
-
Esperem? Qui està esperant? -Va preguntar en
Luke.
-Respostes
-va dir Lobot.
-Sí,
necessito respostes -va dir en Luke-. Què esteu
esperant? Què necessiteu?
Les
paraules van arribar lentament i una per una.
-Esperem...
el... desglaç.
En
Luke va llançar una mirada d'interrogació a l’Eckels.
-He de veure la nau -va insistir el científic -. Em nego a
emetre conjectures sense fonament quan hi ha evidències per examinar l'abast de
la mà.
-De tota manera, crec que hem de trobar alguna manera
d'aconseguir que Lobot trenqui amb les seves noves amistats -va dir en Luke,
inclinant el cap per indicar que estava d'acord amb el científic -. Ja gairebé
no aconsegueixo trobar cap separació entre la seva ment i tota la resta. Sap
alguna cosa sobre les connexions neurals o hauria de limitar-me a estirar el
cable de l'endoll, doctor?
L’Eckels
va torçar el gest.
-Faci
el que cregui més convenient. Esperaré fora.
Va
transcórrer gairebé una hora abans que en Lando o Lobot estiguessin prou
recuperats per poder exercir els seus últims deures com a amfitrió i guia. Per
l’Eckels, va ser una hora d'impaciència gairebé insuportable. Per en Luke,
aquesta espera li va donar ocasió de reactivar als androides i iniciar les
reparacions al braç danyat de C3PO.
-M'alegro
molt de veure’l, amo Luke -va dir l'androide -. No creurà les històries que he
d'explicar. Per començar, no sé per què em va incloure en aquesta missió...
Vaja, però si vaig estar a punt de ser vaporitzat pel Rodamón, i després vam
ser atacats per tota una flota de navilis de combat. L'amo Calrissian em va
deixar abandonat perquè fos capturat per uns intrusos...
En Luke va
somriure.
-Jo també
m'alegro de veure't, C3PO, i et prometo que deixaré que m'expliquis totes
aquestes històries..., més tard. Si necessites fer-ho, fins i tot deixaré que
me les expliquis dues vegades.
-És molt
amable per part seva, senyor.
Quan els
androides van ser traslladats a l'esquif, en Luke va anar a explorar el Rodamón
amb Lando mentre Lobot acompanyava l’Eckels en un recorregut similar. Però
Lando no va trigar a decidir que les familiars comoditats d'una nau espacial,
per molt humil que fos aquesta, li atreien més que la companyia d’en Luke, i va
abandonar la gira turística amb una breu disculpa.
Per a aquell
llavors en Luke ja comprenia la geometria i la instrumentació del Rodamón prou
bé per poder desplaçar-se sense necessitat d'un guia. Les sales del «museu» i
la galeria de l’interespai resultaven igualment sorprenents, però en Luke es va
trobar atret cap a l'interior, al laberint de túbuls i les acumulacions del que
havia començat a anomenar cossos Eckels. Aquestes estructures eren el centre de
la limitada consciència del Rodamón, i servien de focus al flux d'energies que
recorria la nau. Quatre hores es van esfumar en un tres i no res abans que en
Luke pensés a reunir-se amb els altres. Després va transcórrer una altra hora i
mitja abans que ho fes.
Tots hi
eren: Lando dormia a la llitera, Lobot estava estirat sobre el terra del
compartiment de sistemes, C3PO romania immòbil sota les tires de l'arnès de
seguretat al seient de la dreta, i l’R2 gaudia dels delits de la connexió
simultània a la sortida de dades i el subministrament d'energia del tauler de
connectivitat.
L’Eckels
estava assegut al seient del pilot, encorbat sobre les petites pantalles de
dades de la nau amb les celles arrufades mentre teclejava en el quadern de
dades que tenia a sobre de la falda amb la veloç fluïdesa d'un home que està
acostumat a no mirar les tecles.
-Crec que
ara ja tinc una resposta per a vostè -va dir l’Eckels sense apartar la mirada
del que estava fent -. Despertem als altres?
-No -va dir
en Luke -. Ja han fet la seva part. Deixem que descansin i comparem les nostres
anotacions abans de despertar-los. Si descobrim que tenim alguna pregunta que
fer, sempre podem ocupar-nos d'això més tard.
-Mentre em
mostrava la nau vaig poder beneficiar-me de les idees d’en Lobot -va dir
l’Eckels-. Aquest Cyborg posseeix un cervell admirablement disciplinat.
-La gent ha
estat subestimant al Lobot des que el conec -va dir en Luke -. Bé, què ha
descobert?
L’Eckels es
va recolzar en el seu seient i va assenyalar la pantalla de dades.
-Lobot tenia
raó -va dir -. Les llunes són la clau.
-Les llunes
que van veure al planetari...
-Sí -va dir
l’Eckels -. Amb l'ajuda del Coronel Pakkpekatt, hem analitzat els
enregistraments que l’R2 va obtenir quan l'expedició va arribar a l'auditori i
va poder contemplar el diorama. Les òrbites de les llunes que mostrava van
resultar ser inestables.
-Renyi’m si
se m'ha passat per alt alguna cosa, doctor, però Maltha Obex no té llunes.
L’Eckels va
assentir.
-Però Qella
si les tenia. No hi havia res de particular en elles, és clar..., res que
pogués inspirar una gran mitologia. Almenys fins que una d'aquestes llunes va
caure del cel...
-L'edat de
gel és el resultat d'un impacte lunar -va dir en Luke, que havia adoptat una
expressió solemnement pensativa.
-Sí, això
sembla -va dir l’Eckels -. La lluna més petita era una lluna de captura que
tenia una òrbita irregular. Treballant cap enrere a partir dels enregistraments
de l’R2, descobrim que la gravetat de la lluna més gran va pertorbar la
trajectòria de la lluna de captura fins a llançar-la a una òrbita perible: en
nombres rodons, van transcórrer uns cent anys abans de la caiguda.
-I els
qelles van veure com queia. Sabien el que els esperava en el futur -va dir en
Luke -. I van utilitzar l'advertència, i el temps que els quedava, per
construir aquesta nau.
-Va ser
l'últim i suprem gran assoliment de la seva espècie -va dir l’Eckels-. A jutjar
pel que vaig veure, els qelles no disposaven dels mitjans necessaris per
destruir o repel·lir una lluna: fins i tot la petita lluna de Maltha Obex és un
colós quan se la compara amb aquesta nau i el seu poder. Tampoc disposaven dels
enormes mitjans necessaris per evacuar un planeta molt poblat. La cultura
descrita en tots aquests serògrafs estava formada per centenars de milions
d'habitants, si és que no més.
-Haurien
calgut milers de navilis d'aquestes dimensions -va dir en Luke -, i això
suposava una tasca impossible de dur a terme en el temps de què disposaven.
-Però van
construir una nau i la van llançar a l'espai abans que arribés la fi -va dir
l’Eckels -. Quan l'expedició va descobrir el planetari, va veure aquest sistema
tal com era quan el Rodamón l’havia vist per última vegada..., abans de
l'impacte lunar, la destrucció dels qelles i la mort del seu planeta sota una
gruixuda capa de gel.
L’Eckels va
tornar el cap cap a la part davantera de la cabina i va contemplar les cares de
la galeria.
-El seu amic
Lando estava equivocat -va seguir dient -. El que hi ha aquí és molt real.
Aquesta nau no és una col·lecció d'objectes, Luke: és una col·lecció d'idees.
Potser mai arribem a saber per què, però els qelles atorgaven més valor a
aquelles idees que a les seves vides. I el que nosaltres considerem que té
autèntic valor és allò que dóna un significat a les nostres vides, no és
cert... Quin gran regal ens han fet..., quina futilitat tan gloriosament
desafiant.
- Futilitat?
-Va exclamar en Luke -. Què em diu d'aquestes coses de l'interior? Lobot
segueix volent anomenar-les qelles, i vostè va dir que semblaven qelles..., i
ara el Rodamón les ha portat de tornada a casa.
L’Eckels va
arrufar les celles i va baixar la mirada cap a la pantalla del seu quadern de
dades.
-Però només
hi ha uns quants milers en un vaixell que podria haver contingut a moltes més
-va dir, movent el cap -. No, no pot ser. Això no és una arca, i ni tan sols és
un bot salvavides. Aquests cossos són els controladors i protectors d'aquest
vaixell, no el seu tresor. El veritable tresor d'aquest navili rau en les idees
i records que conté: un miler d'anys d'història, un miler d'anys d'art, tota
aquesta esplèndida ciència biomecànica... No, aquest lloc no és cap museu. És
un monument, Luke.
-No -va dir
tossudament en Luke -. Aquí hi ha alguna cosa més que tot això.
Va girar i
es va deixar caure gràcilment per l'escotilla d'entrada oberta. Després es va
agafar a un dels agafadors del casc i es va catapultar cap endavant,
allunyant-se de l’esquif per internar-se pel silenci i la foscor de
l’interespai.
I un cop
allà, flotant lentament a la deriva per davant de la galeria qella, en Luke va
desplegar els seus sentits fins que van abastar tot el planeta que tenia sota.
Només va trobar una immensitat de silenci i falta de moviment. No hi havia cap
halo d'energia vital, cap dipòsit de la Força. La superfície recoberta de gel
estava impregnada per una absència d'activitat tan profunda com la que definia
a la massa de roques que s'estenia per sota d'ella.
- Què està
buscant?
-Busco una
raó que justifiqui el fet d’haver d'esperar fins que es produeixi el desglaç.
-Doncs calia
esperar perquè el Rodamón pogués acabar el seu viatge, naturalment -va dir
l’Eckels -. No volia dir res més que això.
-Shhhh -va
dir en Luke.
S'havia anat
acostant a la pell exterior del Rodamón i havia estirat els braços per
enganxar-se a ella. En Luke va escoltar en silenci els complexos ritmes de la
nau, i va permetre que fossin definint-se a poc a poc fins a esdevenir el
majestuós batec fonamental del seu ésser. Després va seguir prestant oïdes
únicament a aquest batec fins que el va absorbir totalment i va poder arribar a
conèixer tots els seus secrets i misteris.
Després va
tornar a enviar els seus sentits cap al planeta, però aquest cop va reprimir el
seu desig i la seva urgent impaciència i va buscar aquell profundíssim estat de
connexió sense personalitat on tot podia ser escoltat sense distraccions o
distorsions.
I de sobte
hi eren, com milions de grans de sorra que cauen lentament a la superfície,
agitant-se en un bategar col·lectiu tan tènue i lànguid que fins i tot amb el
més lleu murmuri d'impaciència n'hi hauria prou per amagar-ho. Amb un crit
exultant, en Luke es va apartar del mur tan impetuosament que el seu cos va
descriure un veloç salt mortal.
- Què passa?
Què ha descobert? -Va preguntar l’Eckels.
El científic
es va propulsar a través de l'espai obert per interceptar al Luke, i va
aconseguir agafar-lo un instant abans que arribés a la galeria.
Però en Luke
va escapar de la seva presa amb un brusc retorciment del cos i va girar sobre
si mateix per resseguir els contorns d'un rostre qella amb les mans.
-Els cossos
que va trobar... Els qelles que vagaven pel gel... Aquests no eren els
supervivents -va dir després -. Eren els que no estaven d'acord amb el pla
col·lectiu.
- Què vol
dir?
-Exactament
el que he dit. Tots estàvem equivocats. Aquesta nau no és un museu, o un temple
ple de tresors, o un bot salvavides..., i tampoc és un monument. És una caixa
d'eines, doctor..., una caixa d'eines per reconstruir un món devastat.
En Luke es
va tornar cap a l’Eckels i va embolicar les seves mans en una enèrgica
encaixada plena de fervorós entusiasme. L'alegria i la sorpresa van brillar en
el seu somriure i li van donar vida.
-Van tenir
temps per fer alguna cosa més que preparar aquesta nau, doctor. Van tenir temps
per preparar-se a si mateixos. Aquest planeta no està mort, perquè hi ha
milions de qelles enterrats en les glaceres esperant el desglaç.... I nosaltres
podem donar-los el que estan esperant.
Així que el
Llimac del Fang va haver sortit de l'obertura que el Rodamón havia creat per
acollir-lo, en Luke va fer que les toveres els hi donessin una bona empenta i
després va donar la volta a l’esquif perquè tots poguessin veure com el navili
qella s'anava allunyant per darrere d'ells.
- Està segur
que no vol amagar la nostra presència tal com va fer abans? -Li va preguntar
l’Eckels, que semblava estar una mica preocupat -. Francament, preferiria no
haver de fer cap contribució personal a l'escalfament de Maltha Obex.
-El Rodamón
no ens farà cap mal -va dir en Lobot amb tranquil·la fermesa.
-No es
preocupi, doctor Eckels -va dir Lando -. Lobot ha passat tant de temps dins
dels túbuls que ha estat ascendit a ou honorari.
En Luke va
deixar anar una rialleta.
-Si vol
preocupar-se per alguna cosa, doctor, preocupi’s per la possibilitat que els
seus amics de l'Institut hagin invertit dos nombres i s'hagin oblidat un
decimal.
-El nostre
millor climatòleg planetari va supervisar personalment la creació del model de
l'era glacial qella -va replicar l’Eckels amb encarcarat orgull professional -.
Si en Lobot va comunicar les seves recomanacions d'una manera prou precisa...
-Ho ha entès
-va dir Lobot -. La tasca va requerir la construcció d'un nou bri del codi de
memòria, però el Rodamón ho ha entès tot.
-Segueix
sorprenent-me que es necessiti tan poca energia -va dir en Luke -. Al principi
vaig pensar que hauríem de portar mitja dotzena de Destructors Estel·lars i
mantenir-los aquí durant un mes.
-Una mica
d'energia, i temps -va dir l’Eckels -. Aquest planeta ja porta molts anys
suspès a la vora del canvi, i de no ser per l'oscil·lació orbital causada per
la pèrdua de la segona lluna, probablement s'hagués recuperat amb el temps, tal
com els qelles havien d'esperar que fes.
-Mireu -va
dir en Lando -. Ja està començant.
El casc del
Rodamón havia començat a resplendir, i serps de crepitant energia blavosa
s'arrossegaven per tota la seva longitud a mesura que la càrrega de capacitació
anava augmentant per iniciar el salt de cascada. Un instant després tres feixos
d'energia van sorgir de cada extrem de la nau i es van precipitar sobre el
planeta, creant túnels ionitzats a través de l'atmosfera on unes substàncies
químiques precioses van començar a renovar-se. Els feixos van convergir sobre
la superfície de l'oceà a mig congelar que s'estenia sota d'ells, creant
colossals explosions de vapor i immensos dolls d'aigua bullint que es van alçar
per entre les masses de gel.
-Com a
espectacle de llums i colors no està gens malament eh? -Va dir Lando-. És una
llàstima que només hi hagi presents sis espectadors per veure-ho.
-Al
contrari, General Calrissian -va dir l’Eckels-. Aquesta sopa haurà de bullir
durant molt de temps, i és millor per als qelles que pugui fer-ho sense patir
interferències de l'exterior.
El
bombardeig del planeta va prosseguir durant la llarga ascensió del Llimac del
Fang cap a la seva cita amb la Dama Afortunada. Quan les dues naus per fi es
van trobar i van portar a terme la maniobra d'atracada, tant Lando com Lobot es
van afanyar a fugir del diminut i atapeït esquif per gaudir dels luxes del iot.
C3PO se'n va anar amb ells, perseguint la promesa d'un bany d'oli.
Però en Luke
i l’Eckels es van quedar una estona més a bord de l’esquif i es van dedicar a
contemplar Maltha Obex mentre el Rodamón, que s'havia convertit en una taqueta
minúscula perduda en la llunyania, se sumia en el silenci. Ni en Luke ni
l’Eckels van expressar en veu alta el que estaven pensant, però els dos van
compartir un sol estat d'ànim format per una barreja de curiositat i respecte
temorós.
Quan en Luke
va tancar els ulls i va començar a respirar lentament i profundament, l’Eckels
el va observar sense fer cap comentari. Però no va quedar molt sorprès quan,
poc després, el Rodamón va desaparèixer per complet.
-Veig que ha
estat practicant -va dir llavors, donant-li un copet d'aprovació a l'espatlla
-. Confesso que vull quedar-me per documentar tot això..., i molt especialment
el dia en què els qelles comencin a sortir del gel. Però és millor així. Sí, és
millor que els deixem a soles... Quant de temps perdurarà l'efecte del que
acaba de fer?
-No sé quant
de temps durarà -va dir en Luke, baixant la mirada cap al planeta -. Potser no
duri gaire. Les forces que afecten la nau són molt complexes, i la meva mestra
em va dir que encara he d'aprendre a ser una mica més delicat i subtil. Però
havia d'intentar-ho... Havia de tractar de córrer la cortina i retornar-los la
seva intimitat, donant-los una mica de temps per a la curació i la
reconstrucció. -Va mirar l’Eckels-. Però vull tornar per conèixer-los. Em
pregunto quant de temps haurem d'esperar.
Hi havia
alguna cosa més que una ombra de pena i malenconia en el somriure amb què
l'arqueòleg va respondre a les seves paraules.
-Doni’ls
cent anys -va dir l’Eckels, sabent mentre parlava que això significava que mai
tornaria a Maltha Obex -, o un miler. Deixarem que aquest lloc segueixi
figurant en les cartes estel·lars com un món mort i gelat en el qual no hi ha
res que mereixi ser robat o explotat. Els qelles no ens trobaran a faltar, i
les seves vides seran perfectament satisfactòries sense nosaltres. Els ha fet
un gran regal, Luke... Els ha donat un futur. –L’Eckels es va tornar cap al
gran disc blanquinós del planeta -. Pressento que els qelles sabran
aprofitar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada