Tir a l'anella (i V)

Anterior

V

El gran estadi voltat que albergava la pista de barredores d’Stassia per fi va estar a la vista. Examinant l'oceà de vianants que obstruïa el carrer davant seu, en Tambell va intentar dominar la seva impaciència i en lloc d'això va acabar donant un cop de puny al sostre del taxi robotitzat.

- No cal recórrer a la violència, senyor -va advertir en to ofès el cervell droide que controlava el taxi robotitzat.

- Calma't, estem avançant -va afegir en Rizz.

- No prou ràpid -va grunyir en Tambell. Atès que en Sedeya va perdre l'aposta de l'altre dia quan se'l van endur del torneig de llançament d'anella, suposava que el noi havia d'estar present perquè aquesta cosa Jedi funcionés. Havia d’allunyar-lo de la pista de barredores abans que el noi pogués començar a "imaginar" perdedors.

Els llavis d’en Tambell es van tensar. Havia estat pensant sobre com mantenir tot aquest ridícul assumpte de la Força fora de l'informe posterior. Si el tinent pensava que s'havia cregut realment una mica d’aquestes ximpleries que se suposava que només era una llegenda Jedi, el seu següent destí seria a les mines d'espècia de Kèssel.

Lluitant contra la frustració, va treure el seu comunicador.

- Ei, Refir -va dir quan el droide va respondre -. Connecta't a les casetes d'apostes a la pista de barredores, vols? Vull saber si en Reye Sedeya o l’Aàlia Duu-lang han realitzat alguna aposta. Quant i per qui. Ho vull tan aviat com sigui possible -va afegir.

S'havien acostat només unes poques illes més a l'estadi quan en Refir va trucar i va informar que en Sedeya havia apostat 10 crèdits per la Moto Sis com a guanyadora.

En Tambell arrufà les celles davant la notícia. Només 10 crèdits?

Tanmateix, el seu arrufament es va convertir en un somriure quan va saber que l’Aàlia l'havia compensat amb escreix.

S'havia decidit per una exacta, apostant 50.000 crèdits a què Sis guanyaria, i Nou quedaria segon. Les exactes eren més difícils de predir, però pagaven grans premis, i es va preguntar si en Sedeya no només podia fer que Sis guanyés, sinó també assegurar-se que Nou quedés en segon lloc. Perquè l’Aàlia recollís els seus guanys, els pilots havien d’acabar en aquest ordre.

I llavors se li va acudir: potser, només potser, havia cobert les seves apostes.

Tots els pilots de barredores volien guanyar el gran premi, és clar, però els premis per a la tercera, quarta, cinquena i sisena plaça tampoc eren xavalla. Sobretot si venien amb una petita prima per no acabar al capdavant.

Va fer que en Refir comprovés els comptes correctes, i després va tornar a mirar el trànsit de vianants que fluïa al seu voltant. La ciutat sencera semblava haver sortit a fer una passejada. Llançant algunes monedes soltes a la safata de crèdits del taxi robotitzat, va obrir la porta i es va obrir pas cap a la vorera plena, amb Rizz trepitjant-li els talons. Al ritme que havien estat avançant, arribarien més ràpid a peu.

Unint-se a l’eixam en direcció a l'entrada de l'estadi, van mostrar les seves plaques d'identificació al droide de taquilla i van ser convidats a entrar. Es van encabir en la primera plataforma elevadora disponible per portar els espectadors a la tribuna i, un cop al cim, en Rizz va treure un localitzador i el va activar, teclejant un codi. Un punt verd parpellejà al centre de la quadrícula, i després que el dispositiu enviés les seves sondes invisibles, un punt vermell parpellejant va aparèixer en la vora de la graella.

En Tambell el va mirar, després va mirar als diversos milers de seients abarrotats al voltant de la pista oval.

-Vaja -va dir amb amargor. La càmera de vigilància que seguia en Sedeya no estava tan lluny... però estava just a l'altre costat de la pista, el que significava que el noi i l’Aàlia estaven asseguts davant, en algun lloc. Ell i en Rizz haurien de donar tota la volta.

I no tenien temps.

La tradicional crida perquè els pilots ocupessin els seus llocs ressonà pels altaveus de comunicacions de la tribuna i va ser ràpidament ofegada pel rugit d'excitació de la multitud. En Tambell va arribar a veure els pilots sortint dels boxes a la pista, amb les aletes de direcció d'aspecte letal de les seves barredores brillant com baionetes sota els llums brillants de la cúpula. Semblaven ben protegits amb els seus colorits cascos i armadures corporals, però ell sabia la inutilitat que eren realment aquestes coses en cas d'accident.

Fileres de seients s'estenien fins on un mur de durciment de sis metres d'altura marcava el descens cap a la pista de sota. Si un pilot perdia el control de la seva barredora, la paret teòricament li impediria encastar-se a la tribuna. En realitat, atès que les barredores s'estavellaven tant a baix com a dalt, la paret no era de molt consol per als espectadors de les grades inferiors.

No és que importés. Els seients eren els més cars, i sempre s'esgotaven.

Els pilots van acabar la desfilada als seus llocs i corrien a tota velocitat per la pista, fent gemegar seus motors accelerant sobre l'obstacle d'escalfament, una porta de metall que ocupava fàcilment tota l'amplada de la pista mentre corrien al mateix temps. Més tard, passades diverses voltes a la carrera, els obstacles es tornarien més estrets, i els esportistes competirien per passar per sobre, per sota o a través de l'espai cada vegada menor. En Tambell sempre havia pensat que, per ser éssers suposadament intel·ligents, els pilots de barredores posseïen molt poc sentit comú. O bé moltes ganes de morir.

Ell i en Rizz van començar a baixar els esglaons. Hi havia un llarg camí per baixar a la pista, i per quan van arribar a la meitat les barredores ja s'havien alineat a la sortida. La remor de la multitud va desaparèixer sota un cor ensordidor de crits mecànics quan els pilots van revolucionar els seus propulsors, però fins i tot a ple rendiment, les barredores quedaven retingudes per la xarxa repulsora que les mantenia en el seu lloc.

El compte enrere va parpellejar en les pantalles que cobrien la paret de durciment, i la multitud el va corejar, colpejant el terra amb els peus amb cada número. Quan va arribar a zero, les pantalles es van tornar en verd, les barredores van sortir disparades cap endavant, els espectadors es van tornar bojos, i en Tambell va gemegar.

- Mai arribarem a temps -va cridar per sobre l'espatlla a Rizz, qui va assentir amb el cap, mostrant el seu acord. Van arribar a la graderia inferior just quan la pista es preparava per a la novena volta, amb les barredores surant com vaixells en un mar agitat per la tempesta, caient en picat per evitar un dels obstacles que planaven sobre la pista.

En Rizz aixecà el localitzador.

- Estan pràcticament en línia recta -va cridar, assenyalant per sobre de la zona interior de l'estadi on mecànics i droides de manteniment ocupaven els boxes. En Tambell mirà al voltant buscant una manera d'arribar a l'altre costat, abans de concloure de mala gana que la llarga caiguda fins a la pista era l'única manera.

- Llavors, creuem -va exclamar com a resposta.

En Rizz el va mirar.

- Estàs boig? - Però no va protestar quan Tambell es va introduir entre la paret i la primera fila de seients. Una tanca de seguretat de baules làser brillava davant d'ells: primes línies vermelles entrecreuades que treia als espectadors massa entusiastes les ganes de saltar a la pista. Van caminar de puntetes, molestant de totes maneres als espectadors abans que en Tambell finalment trobés el que estava buscant. Va lliscar el seu identificador de seguretat en una ranura, i una secció de 10 metres de la tanca làser es va apagar.

Va mirar la caiguda cap avall i va sospirar, però de totes maneres va passar una cama per sobre de la vora de la paret de durciment. La seva bota va colpejar la pantalla del marcador, que ara parpellejava amb els números de les barredores que anaven al capdavant, va passar l'altra cama per sobre, va respirar fondo i es va deixar caure.

Aproximadament a un terç de la seva caiguda, es va adonar que l'altura de sis metres estava molt més enllà de la seva capacitat per aterrar còmodament, i va tractar com un boig d’agafar-se al tauler marcador mentre aquest passava al seu costat. Agafar-se a una vora va ajudar a frenar el seu descens, però va donar-li una tirada tremenda als seus braços, i tot el seu cos va sentir l'impacte quan els seus peus finalment van colpejar el sòl.

Serrant les dents, va inclinar el cap cap amunt per mirar al Rizz. El jove no semblava entusiasmat, però es va guardar el localitzador, va passar amb cura per sobre de la vora, i després va sorprendre al Tambell saltant de sobte cap a l’obstacle més proper, que surava sobre la pista a poc menys de dos metres de la paret. Es va enfonsar pel pes extra quan Rizz es va agafar a la vora més propera, i abans que els seus repulsors poguessin compensar-ho, en Rizz s'havia deixat caure amb suavitat a terra.

- Estàs bé? -va preguntar amb preocupació, veient el rostre d’en Tambell. Assentint lleugerament amb el cap, en Tambell va tractar de fer un pas, i va descobrir que els seus peus encara seguien insensibles. El gemec de les barredores es dirigia cap a ells una vegada més i, aixafant-se contra la paret, va tractar de no estremir-se mentre passaven rugint, amb les seves aletes de direcció tallant l'aire amb suau so de ganivetades.

Quan van haver passat, ell i en Rizz es van dirigir a la zona interior de l'estadi, passant per sobre de les línies hidràuliques i recipients de lubricant, i evitant als greixosos mecànics, mentre s'obrien pas pels boxs. Havien arribat a l'altra banda, mirant més enllà de la pista i preguntant-se com anaven a tornar a pujar aquest maleït mur quan un altre tipus de brunzit prop d'ells va atreure l'atenció d’en Tambell.

La seva petita incursió no havia passat desapercebuda a la seguretat de la pista. Una petita plataforma flotant es va aturar a uns metres de distància, i una oficial d'aspecte sever els hi va ordenar que l'acompanyessin. Es van mirar l'un a l'altre, es van encongir d'espatlles i van pujar obedientment a la plataforma. L'expressió de la dona va canviar quan Tambell li va mostrar la seva placa.

- Oh -va dir -. Com puc ajudar-lo, sergent?

Ella els va deixar prop de la part superior de la tribuna, i amb prou feines havien sortit de la plataforma quan es va elevar un crit de la multitud, esquitxat de xiscles i esgarips dispersos. L'oficial va mirar cap a l'altre costat de la pista, després va extreure els seus macrobinoculars i va estudiar el desastre.

- No passa res -va informar després d'un moment -. No hi ha espectadors ferits, almenys. Quina sort. L'any passat vam haver d'estar netejant durant setmanes.

En Tambell va fer una ganyota.

- Anem -va dir a Rizz -. Atrapem en aquest noi.

L’Aàlia i el seu seguici no van ser difícils de trobar, no amb el localitzador que mostrava a Sedeya pràcticament davant. No és que ho necessités, de totes maneres, el brillant cabell ros de l’Aàlia reflectia els llums del sostre, com un mirall, i els seus ulls eren insondables mentre els mirava per sobre de la seva espatlla des d'on ella tenia la seva cort, en una confortable llotja en un dels nivells mitjans. En Sedeya, amb el seu prim cos irradiant inquietud, estava assegut al seu costat.

Dos dels goril·les es van apostar a banda i banda de la llotja quan en Tambell es va acostar a l'entrada, però no es va sorprendre quan l’Aàlia els va rebre a ell i a Rizz amb tota la força del seu encant.

- Cap Tambell -el va saludar cordialment -. No sabia que era un entusiasta de les barredores.

-És Sergent, i no ho sóc -va dir en Tambell secament. Va assenyalar amb el cap cap a Sedeya -. Som aquí pel seu amic.

El noi el va mirar fixament, amb aspecte atordit, però almenys la seva atenció estava apartada de la cursa que tenia lloc més avall.

El somriure perfecte de l’Aàlia no va vacil·lar ni un instant.

- Té vostè una ordre de detenció?

- Vaig a necessitar una? -Va respondre ell, mirant aquests ulls increïbles i reconeixent el fred menyspreu que aguaitava en les seves profunditats. En el seu cinturó, va sonar el seu comunicador. El va treure i l'hi va lliurar al Rizz sense trencar la mirada. En Rizz es va fer a un costat i va respondre a la trucada.

- Sí, crec que la necessitarà -va dir l’Aàlia -. Després d'aquestes inconveniències en el torneig, l'altre dia, en Reye ja ha cooperat prou amb vostè. Oi, Reye?

El noi es va retorçar a la seva cadira i va començar a dir alguna cosa, però ella li va posar una mà al braç a manera d'advertència. Va empassar saliva i va callar.

- Torneu quan tingui una ordre de detenció, sergent -li va aconsellar, sense deixar de somriure agradablement -. En cas contrari, aparti’s, si us plau. M'està bloquejant la vista.

En Tambell va sentir com la ira començava a cremar. Fa quatre anys, ella almenys hauria tingut el degut respecte a l'autoritat imperial. Ara era simplement arrogant. Abans que pogués respondre, en Sedeya es va lliurar de l'acurada mà de l’Aàlia i es va aixecar.

-D'acord, senyor -va murmurar, sense mirar la senyora del crim -. Aniré amb vostè.

El somriure de l’Aàlia va romandre al seu lloc, però els seus ulls van quedar abruptament gelats.

- Estàs segur que és el que vols fer? -li va preguntar -. No té per què anar amb ell, Reye. No si no té una ordre.

- Està bé -va murmurar en Sedeya, dirigint-se cap a l'entrada. Tot d'una, en Tambell va tenir la impressió que la perspectiva de quedar-se amb l’Aàlia l’espantava encara més que el que podria succeir si s'anava amb ells.

-Però, no vols esperar i veure si guanyes la teva aposta? -Va preguntar l’Aàlia.

El noi va passar precipitadament al costat d’en Tambell, sortint de la llotja, i es va aturar al costat d’en Rizz, prop de les escales.

- Uh, en realitat no -va dir -. No em sentia molt afortunat quan la vaig fer.

En Tambell es va aturar a considerar aquestes paraules. Significava que en Reye ja havia decidit no exercir el seu paper en l'esquema de l’Aàlia? Si fos així, se li podria persuadir perquè els hi expliqués el que en sabia. Es va tornar cap a l’Aàlia.

- Tornaré després a per vostè -va prometre en veu baixa -. Després que hagi guanyat la seva aposta.

Els ulls de l’Aàlia es van estrènyer, i el somriure es va torçar en alguna cosa sospitosament semblant a una ganyota de menyspreu.

- Faci-ho.

- En realitat, no crec que haguem de tornar –els hi va interrompre en Rizz, retornant el comunicador al Tambell mentre s'acostava al seu costat -. Crec que podem emportar-nos-la en aquest moment.

En Tambell el va mirar, arquejant una cella.

-Era Refir -va dir en Rizz -. Sembla que hi ha hagut cert nombre de dipòsits comptabilitzats en els comptes de diversos pilots de la cursa d'avui... excepte uns pocs notables.

- Com els de l'exacta de l'aposta de l’Aàlia? -Va suggerir en Tambell.

- Una coincidència, estic segur -va convenir en Rizz -. Alguns dels fons provenen d'un restaurant al sud, altres d'una cantina a Ciutat Stassia, i altres d'un parell de negocis més sense relació aparent. Però tots ells tenen una cosa en comú. -Va donar un cop d'ull a la senyora del crim -. És una mica complicat, però la qüestió és que l’Aàlia Duu-lang té interessos financers en tots ells.

L’Aàlia ja no estava somrient.

-Això no vol dir res -va dir ella desdenyosament, apartant-se els cabells rossos cap enrere sobre una espatlla -. Tinc diversos interessos de negocis. No puc seguir la pista de cada crèdit que paguen, o qui el paguen. Estan agafant-se al fum dels propulsors si creuen que poden demostrar una connexió.

El rugit creixent de la multitud gairebé ofegava la seva veu. Atrapats en l'assumpte en qüestió, en Tambell no s'havia adonat que la carrera estava en les seves últimes voltes, però de sobte la tribuna sencera semblava bullir amb els fans animant als seus favorits en els últims instants. Una petita estampida va baixar les escales cap a la tanca de baules làser, i en Tambell mirà per veure en Sedeya lliscant silenciosament per les escales.

El rostre del noi estava preocupat, però decidit, i en Tambell havia fet un pas darrere seu quan el murmuri d'un moviment a la seva esquerra el va fer canviar d'idea i desenfundar el seu blàster. Va apuntar a un dels goril·les de l’Aàlia, qui li apuntava al seu torn amb un altre.

L'home es va congelar quan va veure que la deserció d’en Sedeya no havia resultat ser una distracció suficient. En Rizz va mantenir vigilat a l'altre goril·la mentre s'anunciaven els resultats de la prova. La boca de l’Aàlia es va tensar quan un somriure es va dibuixar a la cara d’en Tambell.

- Felicitats -va dir ell -. Acaba de guanyar un bitllet d'anada a Kèssel.

Els ulls de la dona eren glaceres.

- Mai aconseguiran que els càrrecs es mantinguin -va dir ella amb fredor mentre desarmaven als seus dos socis -. El seu veritable sospitós ha escapat, i no crec que siguin capaços d’endossar-me això a mi.

-Ell anirà lluny -va dir en Tambell -. No pot desprendre’s de la càmera de vigilància.

- Ah, sí? Acaba de fer-ho -va dir, mirant-lo significativament per sobre l'espatlla.

En Tambell va donar mitja volta i va veure el dispositiu flotant diversos nivells més avall, movent-se d'un costat a un altre, com si estigués confús, buscant alguna cosa en la multitud. Arrufant les celles i es va girar cap a l’Aàlia encongint-se d'espatlles amb indiferència.

- Cap problema. L’atraparem més tard.

Potser per llavors ja hauria pensat alguna excusa per explicar la participació del noi en tot això. Una cosa que no esmentés als Jedi, ni cap Força estranya. No és que ell cregués en aquestes supersticions, és clar. Però no tenia sentit si més no esmentar-ho als seus superiors. Només serviria per ficar-se en problemes.

I mentrestant, tenien l’Aàlia.

Després de quatre llargs anys, finalment la tenien. Va somriure amb satisfacció, va treure un parell de manilles del seu cinturó i les hi va lliurar al Rizz.

- És realment necessari? -va preguntar l’Aàlia amb altivesa.

- No -va dir en Rizz, ajustant-les-hi al voltant dels canells de totes maneres. Els espectadors els van mirar amb curiositat a mesura que desfilaven per les escales, i en Tambell va tornar a fer una ullada a la tribuna per si localitzava a Reye.

Bé, va pensar. El noi era massa ximple per eludir-los durant molt de temps. D'altra banda, li havia semblat massa ximple per eludir-los sense més...

En Tambell va arronsar les espatlles. Es preocuparia d'això més tard. Ignorant la ferotge mirada verda de l’Aàlia, va agafar el seu comunicador, va cridar al despatx i va sol·licitar una recollida de presoners.

FI