4
El
cop de colze impalpable que va acabar despertant al Lando era el resultat
combinat d'un mal de cap provocat per la deshidratació i un estómac rosegat per
la fam. El somni que va surar durant uns moments a la perifèria de la seva
consciència tenia com a escenari una ciutat sumida en les tenebres a través de
la qual era perseguit per un assassí invisible de veu suau i afable, i en Lando
va procurar expulsar-lo dels seus sentits el més de pressa possible. Va aixecar
la mà per encendre les seves llums, ajustant els feixos a baixa intensitat, i
va buscar als altres amb la mirada.
En
Lando va descobrir que era l'únic membre de l’equip que es trobava conscient.
En Lobot flotava al costat de la paret per sota d'ell, a uns quants metres de
distància. Els seus braços estaven aixecats al costat del seu rostre, i tenia
les cames recollides i els genolls doblegats en una postura infantil. L’R2
continuava subjectant protectorament a C3PO amb les urpes, i la parella
d'androides girava lentament en l'aire a l'altre extrem de la càmera com si
estigués seguint els compassos d'una música que només ells podien sentir.
Lando
va abaixar la mirada cap als controls del seu avantbraç esquerre, va fer un cop
d'ull al cronòmetre que havia posat en marxa abans de tancar els ulls..., i es
va emportar la desagradable sorpresa de veure que el descans de sis hores que
havia proposat s'havia anat estirant fins a esdevenir més de setze hores. Tant
ell com en Lobot havien continuat dormint després que sonessin les alarmes, i
els androides seguien en el seu cicle de desconnexió, esperant un contacte que
els despertés.
Lando
va sentir una fugaç punxada de culpabilitat pensant en les hores perdudes, però
de seguida la va expulsar de la seva ment quan va comprendre com de necessari
que havia estat aquell descans. «El cos sempre sap què necessita per poder
seguir endavant», va pensar mentre girava el cap cap en Lobot i contemplava la
seva expressió d’afable felicitat.
Però
hi havia algunes agressions del seu entorn que el somni era incapaç d'eliminar.
La mossegada de la fam s'havia tornat més aguda que mai, i el glop d'aigua que
va prendre del tub del seu casc només va servir per omplir el seu cervell amb
un malenconiós anhel de gots insondables plens de Charde, Skoa i gel.
Però
el que desitjava per sobre de tot era poder sortir del seu vestit de contacte.
L'aire estava decididament ranci, i l'alè d’en Lando tornava a ell sota la
forma d'un núvol pestilent després d'haver rebotat al visor. El cuir cabellut i
altra mitja dotzena de llocs als quals no podia arribar semblaven cremar amb
una sèrie de picors insuportables. Se sentia com si tingués la pell bruta i
recoberta de greix, i es delia de donar-se una dutxa calenta. I el vestit era
una presó que li impedia estirar els músculs encarcarats i alleujar tots els
sords dolors amagats en les profunditats del seu cos.
El
guant improvisat de la seva mà dreta estava lleugerament enganxat als seus
dits, la qual cosa indicava que la pressió atmosfèrica del compartiment era
lleugerament superior a l'índex un que els vestits consideraven com a normal.
En Lando va començar a acariciar el tancament del casc amb els dits de l'altra
mà, traint els seus pensaments mitjançant aquell gest sense adonar-se del que
feia.
«Bé,
després de tot no és com si hi hagués alguna substància verinosa en l'atmosfera
d'aquesta nau... Només és una miqueta massa masticable, res més. En una ocasió
vaig contenir la respiració durant sis minuts dins d'un tanc de proves. Això
seria temps més que suficient per netejar-me la cara i rascar-me el...»
La
veu d’en Lobot va interrompre el curs dels seus pensaments.
-M'agradaria
saber a quina agència de viatges vas recórrer perquè organitzés aquestes
vacances -va dir el Cyborg-. L'allotjament no ha estat a l'altura del que
s'esperava.
Un
somriure maliciós va il·luminar la cara d’en Lando mentre es tornava cap a en
Lobot.
-Oh,
apa... L'únic que et passa és que estàs enfadat perquè em vaig menjar el teu
esmorzar especial de benvinguda a l'hotel mentre dormies.
-Aquesta
és només una entre les diverses centenars de raons per les que mai tornaré a
viatjar amb tu.
-Deixa
de queixar-te i ajuda’m a despertar els nens -va dir en Lando-. M'han dit que
l'etapa d'avui és una de les més impressionants de tot el nostre circuit
turístic.
Per
acord mutu, van activar a C3PO en primer lloc perquè en Lando pogués disposar
d'alguns minuts que li permetessin diagnosticar el seu estat sense la
interferència protectora de l'R2. En Lando només va necessitar mantenir una
curta conversa amb C3PO per descobrir que l'androide havia recuperat la major
part de les seves facultats verbals..., i, juntament amb elles, gairebé tota la
seva dignitat. L'únic que quedava de la seva lesió vocal era un suau brunzit de
fons quan parlava, una petita falta de fluïdesa en el sintetitzador de la parla
que creava la impressió que l'androide patia una lleu afonia.
-M'alegro
moltíssim de què els teus sistemes de llenguatge tornin a funcionar, C3PO-va
dir en Lobot-. Potser hauria de revisar la meva opinió general sobre els
productes cibernètics de Sistemes Bratan amb vista a millorar-la, la meva
primera connexió neural va ser fabricada per Bratan, i només em va donar
problemes.
-Gràcies,
amo Lobot -va dir C3PO-. Jo també em sento molt alleujat. Un androide de
protocol amb el sintetitzador avariat amb prou feines serveix de res.
-A
menys que vulguis fer negocis en un dels 9.057 llenguatges de signes -va dir en
Lando.
L'androide
va abaixar la mirada cap al seu braç cremat.
-En
el meu estat actual, no seria capaç d'oferir ni tan sols aquesta classe de
serveis. Si el meu sintetitzador falla, només seré una càrrega per a vostès. En
aquest cas, seria millor que extraguessin les meves cèl·lules d'energia i em
deixessin enrere. Ho comprendria, li ho asseguro...
-No
et preocupis, C3PO, no t’abandonarem -va dir en Lobot-. No vull haver de
dependre de mi per comunicar-me amb l’R2.
-
Per què? -Va preguntar en Lando-. Quan érem al passadís em va semblar que ho
estaves fent bé.
En
Lobot va moure el cap en una lenta negativa.
-L’R2
pensa en el mateix binari poliglòtic que fa servir per parlar, i no puc
entendre ni un sol bit d'aquest llenguatge. Pot deixar-me curts missatges en
bàsic dins dels seus registres de memòria, però això ens limita als seus
coneixements de bàsic. I pel que he pogut veure fins ara, l’R2 sembla haver
après la major part del seu vocabulari de bàsic d'un pastor de nerfs.
-Oh,
sí, l’R2 pot arribar a ser realment molt groller -va convenir C3PO, baixant la
veu fins a un murmuri de conspirador -. Sempre està dient les coses més
horripilants, creguin-me... No poden ni imaginar el que arriba a dir. A vegades
penso que vol tendir-me un parany perquè tradueixi alguna de les seves
barbaritats sense adonar-me’n i faci el ridícul més espantós. -C3PO va tornar
el cap cap a l’R2, que estava flotant en l'aire amb la cúpula inclinada cap al
sostre i la seva llumeta de desconnexió encara encesa -. No hi haurà patit cap
mal, oi? -Es va apressar a preguntar, visiblement preocupat.
-No.
Dóna la casualitat que aquest matí serà l'últim a aixecar-se, res més -va dir
en Lando-. Vaig a treure’l del llit ara mateix.
-Potser
serà preferible que ho faci jo -va dir en Lobot, detenint-lo amb un frec dels
dits-. L’R2 potser no s'hagi recuperat de l'accident de C3PO tan bé com el
propi C3PO.
-Ei,
quants diplomàtics hi ha en aquesta missió? -Va preguntar en Lando amb afable
jovialitat-. No, Lobot, si l’R2 encara té algun problema pendent amb mi, serà
millor que comencem a resoldre’l ara mateix. Aquesta és la meva missió, i no
vaig a lliurar-li el comandament a un androide petulant. No t'ofenguis, C3PO.
-Oh,
li asseguro que no m'ha ofès -va dir C3PO-. Sé exactament el que vol dir, amo
Lando.
Tots
els llums de sistemes de l’R2 es van encendre en el mateix instant, i la seva
cúpula va descriure un mig gir en cada direcció. El petit androide es va alçar
en l'aire, es va apartar d’en Lando i es va impulsar cap a C3PO, emetent una
salva de sons inusualment llarga mentre anava cap a l’androide de protocol.
-
Què està dient? -Va preguntar en Lando.
C3PO
es va dirigir a l’R2 en el mateix dialecte abans de respondre, i la rèplica de
l’R2 va ser encara més llarga.
-
I doncs?
Un
sobtat esclat d'estàtica va crear la impressió que C3PO acabava d’escurar-se
per aclarir-se la gola.
-Amo
Lando, l’R2 diu que contribuirà entusiàsticament a la missió i que està
totalment i absolutament segur del seu èxit.
-C3PO...
-Et
suggereixo que et conformis amb aquesta traducció, Lando -va murmurar en Lobot.
En
Lando va fulminar amb la mirada al Lobot durant uns moments sense dir res, i va
acabar arrufant les celles.
-Gràcies
-va dir després-. A vegades em costa una mica sentir amb claredat el que no
s'ha dit en veu alta. -Va allargar una mà cap al seu panell de control i va
ajustar els llums del seu casc, posant-los a màxima potència -. Està passant
alguna cosa allà fora, Lobot?
-Tots
els sensors de la nostra plepa estan funcionant correctament. La velocitat del
Rodamón és pràcticament menyspreable.
-Només
som un altre asteroide oblong flotant a la deriva en una interminable
trajectòria que va de cap enlloc a cap enlloc, eh? Bé, d'acord... Pots
proporcionar-nos una mica més de llum, R2? Anem a veure què tenim aquí.
El
que tenien era una càmera de quinze metres de longitud i nou d'amplada, i el
recinte era tan irritantment llis i desproveït de particularitats diferenciadores
com l'escotilla.
-No
sé per què, però tinc la sensació que ja he estat aquí abans -va dir en Lando
mentre recorria la càmera amb la mirada -. I no em refereixo a ahir, quan vaig
usar el desintegrador per entrar aquí mentre anava cap al nucli.
-Entenc
molt bé a què et refereixes -va dir en Lobot -. És possible que la forma més
elevada de l'art dels qelles consistís en una variant del misteri de
l'habitació tancada.
-La
qual cosa convertiria aquesta nau en el seu saló de la fama, suposo. Però en
aquest cas, trobo a faltar una mica més de varietat -va riure en Lando.
-L'aparent
consistència dels principis generals del disseny hauria ser-nos d'utilitat.
Un
somriure maliciós va corbar lentament els llavis d’en Lando.
-
Vols que intenti perdre l'altre guant?
-L’estètica
dels qelles exigeix que res resulti
evident fins al moment en què sigui necessari -va dir en Lobot-. Però com sap
l'estructura quin és el moment en què una característica oculta arriba a ser
necessària? Com s'ho fan els qelles per comunicar els seus desitjos a les seves
creacions? Coneixem almenys una resposta: sabem que responen al contacte.
El
somriure d’en Lando es va anar esvaint per ser substituïda per un arrufament de
celles.
-La
darrera vegada que vaig tocar aquesta nau, va intentar expulsar-nos al buit
perquè servíssim de sopar a les erugues espacials.
-Encara
no estic totalment convençut que aquesta nau pretengui fer-nos mal.
-
I què consideraries com una prova irrebatible? Una mort en el grup, potser?
-He
estat reexaminant l'incident de l'escotilla des d'un nou punt de vista basat en
l'accident sofert per C3PO -va dir en Lobot-. Hi ha la possibilitat que no
interpretéssim correctament el missatge que l’R2 va trobar en l'escotilla. Pot
ser que el control que vas activar fos un interruptor d'emergència del sistema
de tancament i obertura de l'escotilla, i que funcionés exactament tal com
s'esperava que fes.
-
Què? No, això no té cap sentit.
-Fins
i tot és possible que li demanéssim al Rodamón que intentés escapar -va seguir
dient en Lobot -. La prominència atorgada a la simbologia detectada per l’R2 va
detectar paral·lels en l'ús del vermell i el groc com a colors corresponents a
l'alerta i a una advertència que cal anar amb compte, i de les fletxes com a
indicadors, igual que passa en els artefactes fabricats pels humans.
-
M'estàs dient que si l’R2 pogués llegir el llenguatge dels qelles hauríem vist
un cartell en el qual estava escrit «En cas d'emergència, estirar aquesta
palanca»?
En
Lobot va assentir.
-La
característica més visible i prominent de l'exterior d'un caça de combat és el
sistema d'obertura d'emergència de la carlinga, no? Què passaria si, sabent
quin és el significat d'una fletxa però sense ser capaços de llegir la paraula
"Rescat", comencéssim a manipular aquest sistema?
-Aquest
és el gran problema de la teva teoria, que vam ser nosaltres els que premem el
botó del pànic -va replicar en Lando-. Tan aviat com se li va tornar a
presentar una ocasió, aquesta nau va fer un nou intent d'expulsar-nos a
l'espai..., sense que estiguéssim a prop d'aquest nòdul de control.
-Quan
se li va presentar aquesta «nova ocasió», estàvem obrint un forat en un element
del sistema de defensa primari..., un forat que els mecanismes de reparació van
ser incapaços de tancar en el període de temps habitual.
-Sí,
en això tens raó -va dir en Lando -. Però després del que vam fer, aquesta nau
s'ha d'haver adonat que no érem qelles i que les nostres intencions no eren
excessivament amistoses.
-Si
la nau posseís la classe de consciència que li estàs atribuint, i hagués pres
la decisió de lliurar-se’n de nosaltres, podria haver-ho fet en qualsevol
moment mentre estàvem dins de l'acumulador -va replicar en Lobot -. Podria
haver-se lliurat de nosaltres mentre estàvem dormint. Podria haver obert el
casc sota els teus peus mentre estaves col·locant la plepa. I no obstant això,
no ha fet cap d'aquestes coses.
-Hmmm.
I quina mena de sistema de seguretat s'oblidaria de la nostra presència a bord
després que aconseguíssim introduir-nos en la nau? -Va preguntar en Lando-. És
com si haguéssim deixat de ser sospitosos en el mateix instant en què vam
enfundar les nostres armes. «Ho sento moltíssim, però no ens recordàvem de quin
era el codi d'accés i vam haver de volar l'entrada...» «Oh, no importa.
Endavant, endavant, poseu-vos còmodes... »
-M'he
estat preguntant des del principi a quina classe d'intel·ligència ens
enfrontàvem-va dir en Lobot-. És la pregunta més interessant de totes les que
ens planteja aquesta situació, perquè...
-Pel
que fa a les preguntes, jo segueixo votant per «D'on sortirà el meu pròxim
menjar?»-El va interrompre en Lando-. I l’R2 probablement votaria per «Qui
dimonis li ha posat al capdavant d'aquesta missió?».
En
Lobot va esperar pacientment fins que en Lando va haver acabat de fer broma, i
després va seguir parlant.
-He
fet una projecció de com s'hauria comportat aquesta nau si tu, o jo, o l’R2 i
C3PO fossin els seus amos. La seva conducta real no encaixa amb cap d'aquests
models.
-Disculpi’m,
senyor, però per què ho hauria de fer? -Va preguntar C3PO, que havia estat
escoltant la seva conversa sense perdre ni una sola paraula-. Aquesta nau no va
ser construïda per humans, ni per androides. No som els seus amos. La seva
conducta només pot ser avaluada correctament dins del context cultural adequat.
-No
estic d'acord amb tu, C3PO. Les condicions de la prova dictaminen la forma de
les respostes -va dir en Lobot-. Si no fos així, els milions d'espècies
existents a la galàxia tindrien tan poc en comú que no hi hauria cap necessitat
dels teus serveis.
-Lobot
té raó, C3PO-va dir en Lando -. És igual on hagi anat o amb qui hagi hagut de
veure-me-les, l'única base de l'acord és que tothom està intentant obtenir
alguna mena de benefici. Jo ho dic interès propi il·lustrat, i és el motor que
impulsa l'univers.
-Les
condicions de la prova són la intel·ligència i la supervivència -va dir en
Lobot -. La forma de la resposta consisteix a identificar amenaces i
neutralitzar-les. Aquesta nau no ha aconseguit superar la prova. Per tant, i
pel que fa a aquesta nau, he d'arribar a la conclusió que ni és intel·ligent ni
està controlada per éssers intel·ligents. El Rodamón és una creació molt
sofisticada i enginyosa, però no és intel·ligent.
-Comprenc
-va dir C3PO-. Amo Lando, creu que hauria d'abandonar els meus esforços per establir
contacte amb els propietaris d'aquesta nau?
-Segueix
insistint, C3PO-va dir en Lando-. Encara no has aconseguit convèncer-me, Lobot.
Una nau d'aquestes dimensions i aquesta complexitat, que aconsegueix escapar
amb èxit a tots els intents de ser capturada durant més de cent anys... Hi ha
d'haver alguna cosa o algú al comandament.
-Una
cosa, si. Però no una cosa conscient. Crec que la seva aparent complexitat ens
ha enganyat fins a l'extrem de portar-nos a invocar una hipòtesi divina.
-
Una hipòtesi divina?
En
Lobot va assentir.
-Quan
parlem dels amos d'aquesta nau, vam donar per descomptat que hi havia alguna
mena de consciència observant i controlant els esdeveniments que tenen lloc
dins el nostre entorn -va dir-. Fins i tot vam recórrer a aquests amos de la
nau perquè ens salvessin, oferint respectuosament les nostres disculpes i
esperant que intervinguessin en el nostre benefici.
»Però
no hi ha cap indicació que la nau sigui conscient de la nostra presència més
enllà de la seva percepció local dels efectes que produïm sobre ella. Les seves
respostes tenen el caràcter de funcions autònomes. Crec que el Rodamón és un
autòmat enormement sofisticat que empra respostes basades en regles
incorporades a la seva estructura fonamental.
-
Quina regla podria haver estat seguint quan va intentar expulsar-me a l'espai?
-Estaves
fent servir un desintegrador, i havies produït una bretxa que els sistemes de
reparació eren incapaços de tancar -va dir en Lobot-. Podries haver activat una
regla que especifica que els focs han de ser extingits exponent-los al buit
espacial.
En
Lando va arrufar les celles mentre sospesava els arguments que li exposava en
Lobot.
-I
ara vols que comencem a prémer botons a l'atzar, no?
-Sabem
que la nau respon al contacte. Probablement vam cometre un error arribant a la
conclusió que aquesta resposta era de naturalesa negativa.
En
Lando encara no estava molt convençut que fos una bona idea.
-
Segueix tot tranquil per aquí fora, R2?
L’R2
va respondre amb un curt xiulet, clarament reconeixible com un «Sí».
En
Lando es va tornar cap en Lobot, va arronsar les espatlles i va agitar una mà.
-Després
de tu.
Amb
un assentiment de cap, en Lobot va obrir els tancaments dels seus guants, se'ls
va treure un darrere l'altre i els va penjar de les subjeccions per a eines del
vestit de contacte. Després es va impulsar cap a la porció més propera del mur
que s'estenia al seu voltant, va estendre les dues mans i va posar els palmells
sobre la superfície, exercint una lleugera pressió. Veient que no passava res,
en Lobot va començar a lliscar cap a l'esquerra. El mur de la càmera va
començar a pujar sota les seves mans, canviant i retorçant-se com si estigués
adaptant-se a un motlle invisible.
-
Ai, mare! -Va exclamar C3PO de sobte-. Ho estàs veient, R2?
Lobot
es va afanyar a retrocedir fins al centre de la cambra, però la transformació
va continuar. Grans discos van aparèixer i van anar creixent fins convertir-se
en gruixuts cilindres. Solcs sorgits del no-res van anar definint llargs arcs a
través d'aquella sobtada exhibició d'activitat, ombrejant les trames
d'ondulacions que s'anaven vessant en un ràpid descens al llarg de les corbes
d'un hemisferi. El color va aparèixer però no va arribar a fer-se aclaparador:
hi havia remolins blau clar i ràdios d'un suau to groc, i ni uns ni altres
respectaven les fronteres de les geometries sobre les que s'estenien.
Una
guspira de delit va il·luminar els ulls d’en Lando.
-Mai
vaig pensar que tinguessis dots artístics, Lobot -va dir.
En
Lobot va tornar a acostar-se a la paret i va posar els dits sobre un d'aquells
cilindres que semblaven tambors. Un sobtat esclat de música va omplir la càmera
amb un fascinant duet de melodies entrellaçades, que van pujar i van baixar com
l'onatge en un mar encalmat.
-Ei,
no permetré que siguis l'únic que es diverteix aquí -va dir en Lando i,
somrient, es va treure el guant improvisat de la mà dreta i es va impulsar cap
a l'altre mur.
El
mur va respondre a la fricció dels seus dits desenvolupant un gran rectangle
travessat per dos llargs canals i ple de detalls encara més delicats que els de
l'escultura que hi havia davant d'ell. Lando ignorava el significat de la
trama, però va poder veure la cicatriu que el seu desintegrador havia deixat en
ella: el full d'energia havia clavat una mossegada circular a la vora superior
del rectangle, fent desaparèixer vint o més de la miríada de diminutes cel·les
que hi havia al seu interior.
Els
danys no van enterbolir l'alegria d’en Lando durant massa temps. Els dos homes
van voletejar per la càmera com una decidida i àgil parella de tossuts insectes
fins que els seus experiments amb el tacte van haver abastat tota la
superfície. Hi havia alguna cosa inexplicablement meravellosa en la forma en
què un simple frec de la mà feia cobrar vida a aquella cambra buida.
Però
el descobriment més esplèndid de tots, almenys als ulls d’en Lando, va ser el
llindar que es va obrir davant seu a un extrem de la càmera i el seu bessó, que
en Lobot va fer manifestar a l'altre extrem.
Lando
no sabia on podien portar-los, però preferia una elecció incerta a no tenir cap
elecció.
La
taula que ocupava el centre de la sala d'oficials del Gloriós contenia dos
fragments de metall col·locats al costat del guant d'un vestit de contacte. El
més llarg dels dos fragments estava severament doblegat i retorçat. Els extrems
dels dos mostraven el mateix dibuix de cremades negroses. El coronel Pakkpekatt
va sostenir el més curt dels fragments entre dos dits, i el va fer girar
lentament per examinar-lo des de l'exterior.
-
Està segur? -Va preguntar.
-Sí,
coronel -va dir en Taisden-. És l'estructura de suport d'un Carregador Robust,
un trineu d'equip autoestabilitzador d'ús molt estès en tota la galàxia.
-
A qui pertany?
-El
codi de registre indica que és propietat d'un tal Hierko Nochet, un guia d'aventures
babbetià amic d’en Lando Calrissian. Creiem que el general va obtenir aquest i
alguns altres articles de Nochet en un torneig de sàbacc fa dos anys.
-
Ho ha fet sotmetre a l'examen de detecció d'identificadors biològics?
-Va
ser examinat immediatament després de la seva recuperació -va dir l'agent
tècnic Pleck-. Hi ha restes d'indicadors que encaixen amb els models de
manipulació per humans, però no puc confirmar que la seva font sigui Calrissian
o el Cyborg.
-
Per què no?
-Eh...
Resulta una mica difícil d'explicar, senyor, però... Ah... El cas és que no
disposem de cap perfil biològic del general per dur a terme una comparació.
En
Pakkpekatt li va ensenyar les dents.
-
Estem parlant d'un alt oficial de la Flota, i em diu que no disposem de cap
perfil biològic seu? Per no parlar del seu llarg historial abans que s'unís a
la Rebel·lió, i del seu historial després de la derrota de l'Imperi... Com és
possible?
-No
ho sé, senyor. Hem trobat registres que indiquen que el seu perfil biològic va
ser registrat en un mínim de tres vegades, però els perfils han desaparegut. I
l'encarregat dels arxius de la Ciutat dels Núvols ha citat una cosa anomenada
el Contracte del fundador i ni tan sols ha volgut respondre a les nostres
transmissions.
-Sota
el seu uniforme, el general Calrissian segueix sent un canalla i un
contrabandista-va dir en Pakkpekatt, movent el cap -. Van trobar alguna cosa
més durant l'anàlisi, Pleck?
L'agent
va arrufar les celles.
-Sí,
coronel..., encara que no sé quin significat he assignar-ne.
-Digueu-me
el que pugui.
-Sí,
senyor. Hem recuperat una quantitat relativament gran d'un material biològic no
identificat de la part davantera del trineu..., en aquesta zona, per ser
exactes -va dir l'agent, assenyalant amb un dit -. La quantitat és de l'ordre
dels dos milions de cèl·lules..., encara que potser hauria de dir fragments de
cèl·lules, ja que la majoria havia patit danys d'origen mecànic.
-
D'origen mecànic? Com si aquests trossos de metall haguessin estat usats com a
armes?
-No,
senyor. La distribució era massa uniforme. Era més aviat com... Bé, senyor, més
aviat com si hagués agafat una rata-vidre i s'hagués dedicat a fregar el metall
amb ella. Ho sento, senyor, ja sé que no és una resposta massa científica,
però...
-Ha
dit que es tracta de cèl·lules no identificades, oi?
-Sí,
senyor, i és possible que no aconseguim identificar-les. La teoria que compta
amb més partidaris afirma que cap la possibilitat que es tracti de cèl·lules
artificials, amb el que estaríem parlant no tant d'un organisme com d'alguna
mena de mecanisme. Les seqüències genètiques són excessivament curtes i semblen
tenir molt poc material del tipus EXTRO. Amb el seu permís, m'agradaria
utilitzar una de les sondes hiperespacials del Gloriós per enviar una mostra a
l'Institut d’Exobiologia de Coruscant.
En
Pakkpekatt va tornar a ensenyar les dents.
-Ocupi’s
d'això, tinent -va grunyir -. S'hauria d'haver fet quan aquesta idea li va
venir a la ment.
L'agent
es va afanyar a sortir de la sala sota el foc abrasador de la mirada d'en Pakkpekatt,
i el coronel va tornar a concentrar la seva atenció amb Taisden.
-
Es va recuperar res més en el lloc on es van trobar aquestes restes?
-No,
senyor, res més. L’Stendaff continua escombrant la zona, però ja estan emprant
l'índex decimetral de les imatges d'alta resolució i aquestes segueixen sense
mostrar res.
En
Pakkpekatt va agafar el fragment més curt de l'estructura del trineu.
-Són
unes restes d'allò més curioses, agent Taisden... Resulta bastant difícil
construir un escenari que justifiqui la seva presència allà.
-Sí,
senyor.
-
Queda algú de la tripulació a bord del Rondaire?
-No,
senyor. La secció va tornar amb mi, i al capità Garch se li ha assignat una
cabina a la Coberta X.
-Llavors
suposo que ja he perdut tot el temps que podia arribar a perdre basant-me en
l'esperança que aquestes estúpides ordres fossin revocades -va dir en
Pakkpekatt -. Comuniqueu al capità Hannser que a partir d'aquest moment el
Rondaire deixa de formar part de les nostres forces i que ja no està a les
meves ordres. Haurà de tornar a l'Estació del Sector de Krenhner el més de
pressa possible i presentar-se al comodor.
Taisden
va assentir.
-M'ocuparé
immediatament d'això, senyor.
Quant
es va haver quedat tot sol, el coronel Pakkpekatt va corbar lentament la seva
mà dreta i va començar a colpejar la taula amb ella, lliscant els seus
coixinets de fricció sobre les puntes retretes de les seves ungles a cada cop
de puny que assestava. El dolor va demostrar no estar a l'altura de la ira que
estava experimentant en aquells moments, per la qual cosa en Pakkpekatt va anar
incrementant metòdicament la força i la freqüència dels cops.
En
Pakkpekatt es va infligir a si mateix aquell càstig amb una estranya i
inquietant deliberació, i el seu rostre va romandre totalment buit d'expressió
mentre va durar. No es va aturar fins que els seus coixinets van estar inflats
i estovats, i fins que les punxades de dolor que pujaven veloçment al llarg del
seu braç per enfonsar-se en el seu pit van haver dissipat la temerària
necessitat que la impaciència i la frustració havien engendrat en la seva
glàndula pedrokk, l'òrgan que els horteks deien el cor del lluitador.
Per
a aquell llavors el Rondaire ja estava preparat per partir, i en Pakkpekatt va
esperar fins que el va veure marxar i va contemplar com saltava cap a Krenhner
a penes va estar prou allunyat del radi del comboi.
I,
finalment, es va inclinar sobre la seva gravadora de bitàcola i va començar a
dictar un informe que no volia redactar per un comitè de supervisió a qui ja no
podia afirmar que respectés.
«Quatre
naus minúscules buscant a les palpentes en la foscor durant uns quants dies...
Això és el que valen totes les seves vides per a vosaltres. Si algú m'hagués
dit que us veuria comportar d'una manera tan deshonrosa, no li hagués cregut.
Mai vaig pensar que arribaria a sentir tanta vergonya.»
Durant
les hores següents, l’R2 va afegir vint càmeres al seu mapa del Rodamón, i les
va anar numerant una per una a mesura que l'equip les anava visitant. Per
ajudar-los a recordar on havien estat, també va gravar un holograma ull-de-peix
del que en Lando havia decidit anomenar «desplegables» de cada cambra.
Fins
al moment havien descobert dos patrons bàsics per als desplegables. Vuit
càmeres eren com la primera: una banda de la càmera revelava una figura de
grans dimensions, que tant podia ser un segell com una escultura o una sèrie de
símbols. A continuació el mur de davant revelava un disseny geomètric altament
detallat, que tant en Lando com en Lobot estaven convençuts era el mapa d'un
temple o d'una petita ciutat. En algun lloc de cada sala del mapa hi havia
alguna mena d’activador que feia sorgir del no-res la música dels qelles,
encara que cada «cançó» era diferent de les altres.
A
part de la música, els desplegables de les sales de mapes semblaven ser
totalment estàtics. L'exhibició seguiria activada mentre l'equip romangués a la
sala: quan l'equip passava a una altra sala i el portal de connexió es tancava
darrere d'ells, els desplegables es col·lapsaven a l'instant i s'esfumaven tan
ràpidament com havien aparegut.
Després
de cada sala del mapa hi havia una o més de les que en Lobot havia cridat
«sales d'artefactes». En elles l'equip va trobar una àmplia gamma de
misteriosos desplegables que podien moure’s, canviar de color, emetre un suau
brunzit o canviar de forma quan els tocaven. Però excepte molt poques
excepcions, els artefactes no tenien cap funció desxifrable, i cap d'ells va
produir cap canvi perceptible a l'entorn de la nau.
-Segueixo
pensant que podrien ser sales de control -va dir en Lando mentre es preparaven
per entrar a la cambra número 20 -. El que passa és que no sabem què controlen.
Podríem fer embogir el guardià d'aquest museu baixant la temperatura dels
refrigeradors i canviant el canal del seu servei de Comunicacions Còsmiques.
Un
descobriment molt ben acollit per tots va ser el de què quan entraven en una
càmera utilitzant mitjans convencionals, a través dels portals, la càmera
reaccionava proporcionant la seva pròpia il·luminació. Quan estaven a la cambra
11, es van adonar que les reserves d'energia de l’R2 estaven tan baixes que en
Lando havia hagut d’acoblar-lo a C3PO per dur a terme una transfusió d'energia.
L’androide de protocol, que era transportat a tot arreu per en Lobot o l’R2,
estava consumint molt poca energia de manera directa.
-Em
sembla una decisió molt encertada per la seva banda, amo Lando, i a més crec
que han d'usar totes les meves reserves d'energia -va dir C3PO, baixant la
mirada cap al pit mentre en Lando introduïa el cable de transferència en la
connexió d'energia-. Només sóc una càrrega per a vostès. No sé per què se li va
ocórrer portar-me amb vostè en aquesta missió, amo Lando... No els serveixo de
res. Transferiu totes les meves reserves d'energia a l’R2 i segueixin endavant
sense mi. Deixin-me abandonat en la foscor.
Lando
haver de fer un considerable esforç de voluntat per resistir la temptació
d'acceptar l'oferiment de l'androide.
La
càmera 21 era una altra sala de mapa, la novena. El segell recordava una V
emplomallada que contenia un grup d'esferes de la mida d'un puny. El mapa era
un pentàgon irregular, amb una banda el doble de llarg que els altres i la
mateixa forma reflectida en la zona oberta del centre. Ni en Lobot ni en Lando
van aconseguir trobar una tecla de música, però els seus intents van semblar
provocar una reacció totalment diferent..., i d'allò més sorprenent.
Al
principi només hi va haver una tènue resplendor rosada que va començar a
bategar lentament dins d'una estructura situada al costat del mur exterior. Un
instant després tota aquesta part del mapa va semblar esclatar en una sobtada
erupció de flames que van sortir disparades de la paret fins a formar una
llengua de foc d'un metre de longitud.
L'equip
va retrocedir, molt sorprès.
-
Ens han trobat! -Va exclamar C3PO-. Salva't, R2!
-És
un holograma..., un enregistrament -va dir en Lobot.
-No,
és real -va dir en Lando-. Fes una ullada als sensors del teu vestit... Espera,
R2. No!
Lando
es va llançar sobre l'androide astromecànic, que havia començat a desplegar el
filtre del seu extintor. Quan el breu forcejament va arribar a la seva fi, tot
el mapa havia estat substituït per una cicatriu negra de cinc costats, i una
fumera blanquinosa omplia la meitat de la càmera.
Lando
va guiar l'equip fins a la cambra 20, on van esperar durant els dos minuts que
havien descobert necessitava una sala per reinicialitzar els seus sistemes.
Quan van tornar a entrar a la cambra 21, la cicatriu negra havia desaparegut, i
el fum s'havia esfumat amb ella. Després, i amb l'esquena pràcticament
enganxada al segell, els dos humans i els dos androides van contemplar una
repetició del procés que havien interromput.
L'esclat
inicial va sorgir de la mateixa estructura i va ser precedit per la mateixa
resplendor palpitant d'abans. Mentre la columna de foc brollava de la paret,
una veloç ona expansiva va recórrer la resta de la ciutat i va destruir la seva
impecable simetria. El doll de flames es va anar encongint ràpidament, però
després es va expandir per formar una tempesta de foc que es va estendre a
través de les ruïnes de la ciutat i la va consumir. Uns quants segons van
suficients perquè el mapa fos destruït i la paret quedés tan ennegrida com
abans.
-Analitza
l'atmosfera d'aquest recinte, R2-va dir en Lando.
L’R2
només va necessitar uns moments per comunicar-los els resultats de l'anàlisi.
-Cinc
per cent d'oxigen..., vuit per cent d'oxigen..., onze per cent d'oxigen...
Escolta, vols decidir-te d'una vegada? -Va preguntar l'androide de protocol,
colpejant la cúpula de l'R2 amb el seu braç intacte.
La
fragata de patrullatge Preu de Sang lluïa els colors de l'armada de Prakith i
el blasó del governador Foga Brill. Els dos eren molt més visibles que el
segell del Moff Imperial del Sector 5, que havia quedat relegat a un panell
blindat situat a sobre de les torretes davanteres de la fragata.
Aquella
exhibició de símbols reflectia les lleialtats del capità Ors Dogot i els seus
gairebé quatre tripulants. Els oficials devien els seus rangs i els seus llocs
a Brill, no al Gran Moff Gann. Era Brill qui cobrava les tarifes assignades als
rangs i les avaluacions anuals de cada lloc. Era Brill qui pagava els favors
que li havien fet les famílies riques mitjançant nomenaments militars que
permetien obtenir un sou en mercaderies i or en comptes dels bitllets
prakithians.
Els
especialistes i tripulants rasos, tots ells procedents del reclutament forçós,
havien confiat la seguretat de les seves famílies a la promesa de protecció
exercida per la Policia Roja d’en Brill, que estenia el seu mantell protector
sobre les filles i esposes d'aquells que protegien el seu poder amb les seves
vides. Ser reclutat per servir a l'armada era infinitament preferible a ser
reclutat per treballar a les mines de les carrerades o en les foses, o ser un
dels centenars d'homes que eren capturats cada nit a les batudes organitzades a
la vora dels rius de Prall i Skoth perquè cavessin les seves pròpies tombes.
El
suborn i la por eren dos succedanis de la veritable lleialtat, però eren el
millor que podia obtenir Foga Brill, i en tenia prou.
-R2
no té res a veure amb això, C3PO-va dir en Lobot -. La nau està tornant la
càmera al seu estat anterior a l'incendi per dur a terme la propera
demostració. -Es va girar cap en Lando -. Són lliçons d'història, entens? Una
cosa terrible li va passar a la ciutat dels qelles que es trobava sota aquest
signe.
-Potser
sigui la nostra primera pista sobre el que els va passar -va dir en Lando -.
Però hi ha alguna cosa més que això... Quin és el percentatge d'oxigen actual,
R2?
La
resposta, transmesa a través de C3PO, va arribar a l'instant: el percentatge
d'oxigen havia pujat al quinze per cent.
-Per
tots els... Lobot, C3PO, no us mogueu d'aquí. Vine amb mi, R2. Hi ha una cosa
que hem de comprovar.
-
On aneu?
-Torno
a la càmera 1 per la ruta de l'exprés. No et moguis d'aquí i no et posis
nerviós, d'acord? No seré fora molt de temps. Aquesta vegada farem alguna cosa
més que contemplar el paisatge.
-Maniobra
de canvi de curs completada, capità -va informar el navegant, parlant amb veu
ferma i nítida-. El nostre vector actual és nou-zero, coma, negatiu
quatre-cinc, coma, dos-dos en trajectòria de patrullatge profund estàndard.
-
Quina és la situació actual del nòdul, cap de remolc? -Va dir Dogot.
El
nòdul sensor d'escolta que el Preu de Sang remolcava darrere de la seva popa
durant la missió de patrullatge per l'espai profund tenia cent vegades la
longitud de la nau. Consistia en una teranyina de cables que formaven milers
d'antenes passives, diminuts amplificadors que no produïen cap soroll, toveres
de direcció i panells de tensió, amb una góndola de remolc de la mida d'un
transport de tropes situada al final del cable de l'antena principal. Els tres
tripulants que anaven a la góndola tenien encomanada la difícil tasca de
pilotar el nòdul durant el viratge cada vegada que el Preu de Sang canviava de
rumb.
Si
la tensió era massa reduïda, els diferents elements podien embullar-se entre
si, o tot el nòdul podia fer-se trossos a si mateix en el que els manuals
anomenaven un procés de desestabilització dinàmica i les dotacions de remolc anomenaven
un cop de cua. Si el viratge es duia a terme sota unes condicions de tensió
excessiva, el resultat més probable seria una desconnexió provocada per la
brusquedat de l'estirada i un retard de dues hores per dur a terme el
procediment de recaptura.
El
cap de remolc de l'última patrulla del Preu de Sang havia permès que es
produïssin dues desconnexions. Juntament amb la dotació de la góndola, havia
passat l'última meitat de la patrulla al bloc de detenció, esperant el retorn a
Prakith i a un consell de guerra on seria acusat de traïció per incompetència.
Tot
això va fer que el seu substitut sentís un gran alleujament podent anunciar que
tot havia anat bé.
-El
nòdul sensor ha virat sense trobar obstacles i els sistemes indiquen que el
desplegament s'ha completat -va dir.
-Molt
bé -va dir en Dogot-. Queda al comandament del pont, tinent Sojis. Seré a la
meva cabina, repassant els informes sobre la tripulació. Comuniqui a la sergent
Cligot que l’estaré esperant i que ha d'anar-hi immediatament.
-Sí,
capità.
Quan
l'entrada es va haver tancat darrere d’en Lando i l’R2, en Lobot, fascinat, va
contemplar com el fum s'anava tornant més tènue i acabava desapareixent, i com
la cicatriu s'esfumava i s'esvaïa darrere del fum.
Fins
i tot els diminuts fragments de cendra blanquinosa que havien tacat l'exterior
del seu visor van semblar evaporar-se. En Lobot va mantenir la mirada clavada
al monitor del seu vestit i va veure com la temperatura baixava trenta graus de
cop, tornant a l'ambient lleugerament fred habitual a l'interior del Rodamón.
-Disculpi’m,
amo Lobot, però... -Va dir C3PO.
-Sí,
C3PO. Què passa? -Va replicar automàticament en Lobot, encara absort en aquell
sorprenent espectacle.
-Senyor,
m'estava preguntant si podria aclarir-me un dubte... Creu que els androides
satisfan les condicions de la prova d'intel·ligència?
El
cap d’en Lobot va girar bruscament sobre el seu coll per tornar-se cap
l'androide de protocol.
-
Què has dit?
-La
prova d'intel·ligència -va repetir C3PO-. Sóc una criatura conscient, com vostè,
o senzillament sóc una altra creació molt enginyosa, com aquesta nau?
Lobot,
molt sorprès, va desviar la mirada del rostre de C3PO, que estava esperant
pacientment que respongués a la seva pregunta, i va intentar trobar una
resposta vàlida.
-Ah...
Bé, C3PO, ja saps que la immensa majoria d'androides són dissenyats i
construïts de manera que posseeixen una intel·ligència artificial que és
conscient de si mateixa. Això és especialment cert en el cas dels androides de
tercer grau com tu.
-Però
això ha de ser diferent a la veritable intel·ligència conscient -va replicar
C3PO-. En cas contrari, el Senat de la Nova República no estaria format
únicament per criatures orgàniques que són ateses per androides.
-És
diferent, sí -va dir en Lobot, emprant el to més suau i afable que era capaç -.
La intel·ligència artificial és un fruit de la programació. Esborra la memòria
d'un androide i la seva intel·ligència desapareixerà. Substitueix-la per una
programació diferent i un traductor es converteix en un mestre, o un androide
metge esdevé un androide químic.
-Comprenc,
senyor -va dir C3PO, i després va guardar silenci durant uns moments que es van
fer molt llargs-. En aquest cas, podria dir-me què se sent essent conscient? En
què es diferencien aquestes sensacions de les que jo experimento?
-No
estic segur de poder explicar-t'ho -va replicar en Lobot, parlant molt a poc a
poc.
-
Creu possible que es tracti d'una cosa que vostè senzillament sap a causa que
és una criatura orgànica i no una màquina? Si jo fos propietari d'una veritable
intel·ligència conscient de si mateixa, llavors potser no necessitaria fer-li
totes aquestes preguntes perquè ja sabria quines serien les respostes.
En
Lobot va guardar silenci durant uns moments abans de tornar a parlar.
-
I quin és la teva opinió, C3PO? -Va preguntar per fi.
-No
ho sé, amo Lobot -va dir l'androide -. Però m'he adonat que quan algú parla
dels esborrats de memòria sempre em sento dominat per un pànic inexplicable.
-Jo
no ho trobo tan inexplicable -va dir en Lobot.
-
De debò, senyor?
-L'instint
de conservació és una part elemental de l'autoconsciència..., fins i tot de
l'autoconsciència artificial. És aquesta part de nosaltres que experimenta
aquesta consciència que tant ens importa -va dir en Lobot -. Estic segur que
renunciaries a això -va afegir, assenyalant el braç immòbil de C3PO -per
mantenir intacta la teva programació. De la mateixa manera en què jo
renunciaria a això... -Va assenyalar la seva connexió neural a través del visor
del seu casc -per preservar la meva consciència.
-No
recordo haver experimentat aquesta reacció quan era més jove, senyor -va dir
C3PO-. Vaja, però si he vist com molts androides coneguts meus eren portats al
taller per ser sotmesos a un esborrat de memòria... L'únic que vaig sentir
llavors va ser gratitud veient que els seus amos es preocupaven pel benestar
dels seus androides i eren conscients que aquests necessitaven ser sotmesos a
un programa de manteniment regular. -L’androide daurat va decantar el cap-.
Quant al meu historial de manteniment, em temo que és realment horrible... És
un miracle que encara sigui capaç de funcionar.
En
Lobot va estar pensant en aquesta resposta durant uns moments.
-Només
per curiositat, C3PO... Se t'ha ocorregut preguntar-li a altres androides què
pensen sobre aquest tema?
-Sí,
amo Lobot -va dir C3PO-. Però no van semblar comprendre la pregunta. De fet, un
d'ells va reaccionar d'una manera tan descortès que em va acusar de patir
severs defectes computacionals agreujats per especificacions desviades. Pot
imaginar-s’ho?
-He
tingut algunes trobades amb aquest tipus de prejudicis -va dir en Lobot, i va
sospirar -. No tinc cap resposta que donar-te, C3PO. L'únic que puc dir-te és
que em sembla que aquestes preguntes mereixen que tornem a pensar-hi quan hagi
transcorregut algun temps.
-Gràcies,
amo Lobot -va dir C3PO-. Això faré.
Amb
excepció dels punts cecs originats pel Preu de Sang i la gòndola de remolc, el
nòdul sensor que havien llançat a l'espai podia examinar diverses hores llum en
totes direccions. Sent la més propera a l'espai de les tres esferes
concèntriques de defensa amb què comptava Prakith, el primer propòsit del
patrullatge per l'espai profund era el de detectar possibles amenaces militars
molt abans que aquestes poguessin arribar al planeta. Per aquesta raó, la ruta
de patrulla de la nau feia que passés per les àrees de concentració final més
adequades per llançar un atac contra Prakith, que es trobaven fora del radi
d'abast dels sensors orbitals i els sistemes de detecció escampats per la
superfície del planeta.
Però
un propòsit igualment important era el d'interceptar i reclamar com a legítim
botí qualsevol navili mercant o particular que fos prou temerari per posar-se
al seu abast. Les captures de naus no només eren una obligació, sinó que també
oferien una gran oportunitat. Un trofeu prou gran podia servir perquè tota la
tripulació fóra ascendida a un lloc millor, i cada capità de patrulla de
l'espai profund coneixia històries d'altres capitans que havien tornat a casa
amb un trofeu prou ric per permetre'ls guanyar-se el favor del mateix Foga
Brill.
Per
aquesta raó, quan el capità Dogot va ser apartat dels seus exàmens dels nous
membres femenins de la tripulació i va veure la mida del contacte que acabava
d'aparèixer a les pantalles òptiques, es va afanyar a perdonar la interrupció.
-
Quina identificació ha obtingut? -Va preguntar, examinant les lectures de dalt
a baix del cap de seguretat.
-De
moment cap -va respondre l'oficial -. La imatge és massa borrosa, i l'objectiu
guarda silenci en totes les bandes espectrals excepte en l'òptica.
-Envieu
una seqüència d'interrogació al seu transductor de navegació.
-No
capto cap resposta d'un transductor en aquestes coordenades.
-
Distància?
-Tres
coma vuit hores llum..., gairebé al límit de detecció.
El
capità Dogot va sospesar les possibilitats. Un navili de guerra d'aquestes
dimensions seria un enemic més que temible per a una fragata de patrullatge, i
en Dogot necessitaria que la flota interior li enviés reforços. Però un vaixell
de càrrega d'aquestes dimensions suposaria un botí de primera categoria, i en
aquest cas en Dogot preferiria no haver de compartir-lo amb altres capitans.
Durant
un breu moment fins i tot va arribar a prendre en consideració la idea de
desprendre’s del nòdul sensor i deixar-lo flotant a la deriva, abans que perdre
l'hora que necessitarien per recuperar-lo. Abandonar el nòdul asseguraria que
el Preu de Sang fos la primera nau a arribar a l'objectiu. Però si el contacte
acabava resultant ser un fals eco, o si l'objectiu aconseguia escapar, llavors
la pèrdua del nòdul sensor -o el simple fet que hagués patit qualsevol classe
de danys -li costaria el seu lloc, si és que no la seva vida.
-Recuperin
el nòdul -va ordenar per fi -. Preparin la nau per a l'entrada a l'hiperespai.
Notifiquin al comandament de patrullatge que estem perseguint un contacte no
identificat en un vector zero-nou-u, zero-sis-sis i zero-cinc-tres.
El
cap de navegació va fer girar el seu seient fins a quedar de cara en Dogot.
-Però
senyor... L'última coordenada del contacte és zero-cinc-cinc.
-Estic
segur que s'equivoca -va dir Dogot sense immutar-se -. Cap de comunicacions,
envieu el missatge tal com jo l’he redactat. Estic segur que el comandament de
patrulla voldrà enviar més naus perquè ens ajudin en la nostra missió. Cap de navegació,
què significaria un error de dos graus en aquesta distància?
-Les...
Eh... Les naus es trobarien a diverses hores de trajecte usant els impulsors
subllumínics, però estarien massa a prop per poder efectuar un microsalt sense
córrer un seriós perill. -Una comprensió tardana li va il·luminar els ulls, i
va abaixar la mirada cap a la seva consola -. Sí, senyor... Zero-cinc-tres. Li
agraeixo que detectés el meu error abans que tingués conseqüències
indesitjables.
-Veig
que has tornat a dormir en hores de treball. Sabies que quan ronques fas més
soroll que una serra mecànica tallant un tronc de pal de ferro?
La
veu d’en Lando va sorgir amb seca nitidesa dels altaveus del comunicador del
seu casc i va despertar de cop a un endormiscat Lobot. Va alçar la mirada per
descobrir que en Lando i l’R2 tornaven a estar a la cambra 21, i que l'entrada
s'estava tancant ràpidament darrere d'ells. Lando sostenia el casc sota del seu
braç, i estava somrient d'orella a orella.
-Lando...
Què estàs fent?
-
S'ha tornat boig, amo Lando? -Va preguntar C3PO, molt alarmat-. Ha de tornar a
posar-se el casc immediatament, o s'ofegarà!
-Ja
fa gairebé una hora que no el porto posat -va replicar en Lando-. No us havíeu
preguntat com era possible que alguna cosa cremés en una atmosfera que tenia un
noranta per cent de nitrogen i diòxid de carboni?
-Sembla
que no disposo de les dades necessàries per formular-me aquesta classe de
preguntes -va dir en Lobot -, i a més estava pensant en altres coses.
-Bé,
doncs la resposta és que no pot -va dir en Lando -. El que havia d’esbrinar era
si aquesta càmera era l'única atmosfera havia estat enriquida amb oxigen.
-I
pel que sembla no era l'única.
-No,
perquè va passar una cosa mentre dormíem. Ara totes les càmeres des d'aquí fins
a la número u tenen una atmosfera respirable. Vinga, treu-te el casc... Camina,
fes la prova.
L'aire
era fresc i sec, i els pulmons d’en Lobot el van trobar deliciós. El Cyborg,
que se sentia cada vegada més perplex, va mirar fixament en Lando.
-
A què pot obeir aquest canvi tan sobtat?
-Tu
vas ser el primer a dir-ho, Lobot; aquesta nau no vol fer-nos cap mal. Estava
esperant visitants.
-Però
després d'entrar-hi vam anar pel camí equivocat -va dir en Lobot amb expressió
pensativa mentre es gratava vigorosament el seu cap calb -. La nau no esperava
que ens dediquéssim a vagabundejar pel sistema d'armament, que té les seves
pròpies necessitats ambientals específiques. Se suposava que havíem de passar
pel museu.
-El
qual estava desactivat i a l'espera fins a la nostra arribada -va dir en Lando
-. Tot encaixa. L'oxigen és altament reactiu, i es comporta com un agent
reductor. Mantenir baixa la pressió de l'oxigen i alta la del diòxid de carboni
protegeix la nau del foc, i a totes les peces del museu de la corrosió. Els
Destructors Estel·lars sempre inunden els compartiments que contenen equip
d'importància vital amb una barreja de nitrogen i diòxid de carboni abans
d'entrar en combat.
-
I què ha estat de tot el diòxid de carboni que hi havia a l'aire? Ha estat
reciclat?
-Sí,
i mitjançant el procediment original i que segueix sent el millor que hi ha -va
dir en Lando -. La nau el va aspirar, va ficar el carboni no sé on i va tornar
l'oxigen. És que no ho entens, Lobot? Aquesta nau està viva.
Seguint
les ordres del capità Dogot, el Preu de Sang va començar a carregar el seu canó
iònic principal immediatament després d'haver sortit de l’hiperespai.
No
hi hauria negociacions, trets d'advertència o exigències de rendició. Dogot no
tenia intenció de permetre que el capità del navili intrús pogués moure ni un
dit. Llevat que la nova inspecció de l'objectiu que portarien a terme quant
estiguessin més a prop demostrés que es tractava d'un navili amic, o d'un
vaixell de guerra de la classe creuer o més pesat, en Dogot faria servir els canons
sense perdre ni un sol instant. Les converses podien esperar fins que els seus
canons haguessin deixat incapacitada a l'altra nau.
-Adquisició
del blanc acabada -va anunciar el cap d'artillers -. Vint segons per completar
el procés de càrrega.
-Es
confirma que el blanc és una nau desconeguda -va anunciar el cap d'analistes -.
El disseny és desconegut. Classe de desplaçament estimada, gamma-plus. No s'han
detectat portelles d'armament a proa.
-La
velocitat real del blanc és de cinquanta-dos metres per segon -va anunciar el
cap de navegació -. La velocitat d'aproximació del blanc és de mil vuit-cents
setze metres per segon.
El
capità Dogot va estudiar la imatge que li estava mostrant la seva pantalla.
Gairebé semblava massa bo per poder ser veritat: un gegantí navili desproveït
d'armament i protecció que s'arrossegava lentament per l'espai...
-
Hi ha algun altre navili de Prakith visible al tauler? -Va preguntar.
-El
creuer lleuger Gorath i el destructor Tobay es troben a uns vint milions de
quilòmetres a babord -va respondre el cap de navegació -. Encara trigaran una
bona estona a arribar aquí.
-Molt
bé -va dir en Dogot -. Llavors hem de fer el que puguem sense esperar que
arribin. Cap d'artillers, pot obrir foc quan estigui preparat. Només les
bateries iòniques: vull que aquesta nau quedi incapacitada, no que la
destrueixin. Comandant de les tropes d'assalt, vagi preparant a les seves
unitats per a l'abordatge...
En
Lando i en Lobot s'havien tret els vestits de contacte durant una estona per
estirar-se i gratar-se, fins i tot s'havien permès utilitzar un drap mullat per
treure’s de sobre totes les irritacions que havien anat acumulant, sacrificant
una petita part de les seves precioses reserves d'aigua per tal de recuperar un
mínim grau de dignitat i comoditat.
Els
sistemes d'eliminació de deixalles corporals dels vestits de contacte ja eren
raó més que suficient perquè estiguessin obligats a tornar-se-les a posar tard
o d'hora. Tampoc podien permetre’s el luxe de prescindir dels sistemes de
comunicació i maniobra, per descomptat, però cap dels dos homes tenia molta
pressa per renunciar a la seva inesperada llibertat. Les seccions dels vestits
suraven per la càmera com cadàvers desmembrats mentre l’R2 i C3PO les
contemplaven amb mecànica impassibilitat sense que l'espectacle semblés
impressionar-los gens ni mica.
-Disculpi’m,
amo Lando, però no creu que hauríem de seguir buscant la sala de control
d'aquesta nau? No crec que això hagi produït cap alteració realment
significativa en la nostra situació, i més...
L’R2
el va interrompre amb una sobtada i estrident sèrie de gralls electrònics.
-Ara
sóc jo qui està parlant amb ells, R2 -va replicar C3PO-. Espera que hagi
acabat, i llavors podràs... Què? Una altra nau? I ve directament cap a
nosaltres? Oh, R2... Estem salvats. Sabia que el coronel vindria a
rescatar-nos...
-Intenta
calmar-te una mica, C3PO, d'acord? Què està passant?
-R2
diu que els sensors de la nostra plepa estan detectant una altra nau que ve cap
a nosaltres seguint una trajectòria d'intercepció.
Uns
segons després el panorama espacial vist en gran angular transmès pels sensors
de la plepa adherida al casc del Rodamón va omplir la meitat de la càmera. La
nau que s'aproximava era clarament visible a l'extrem esquerre de la projecció,
cap a la proa.
-És
una fragata d'escorta imperial -va dir en Lando res més veure-la. El vell
disseny KYD original, amb tota l'artilleria pesada davant... I sembla que les
portelles dels seus canons estan obertes.
-
No hauríem d’enviar alguna mena de senyal, amo Lando? -Va preguntar C3PO.
-No
és de la nostra armada, C3PO-va replicar en Lobot.
-L'únic
senyal que vull enviar a aquesta nau és un adéu i fins mai -va dir en Lando,
allargant el braç i fregant la paret de la cambra amb les puntes dels dits -.
Vinga, àvia, no et quedis rondant per aquí perquè ens lliurin la seva targeta
de visita...
-Amo
Lando, l’R2 diu que ha detectat dues naus més que també s'estan aproximant,
però es troben molt més lluny. Potser una sigui el Gloriós.
-Si
vénen d'aquesta direcció... Oh, inferns!
La
proa de la fragata que s'aproximava a tota velocitat acabava de desaparèixer
darrere de la bombolla de plasma blanc groguenc d'una andanada iònica. Una
fracció de segon després l’holoprojecció va esdevenir un espurneig blanc i es
va esfumar. L’R2 va llançar un xiscle de consternació, i la nau es va estremir
sota d'ells.
-Els
sensors de la nostra plepa s'han fos -va dir en Lobot, girant en l'aire mentre
intentava lliscar la meitat inferior del seu vestit de contacte al llarg de les
seves cames-. L’R2 ja no està rebent cap dada d'ells.
Lando
va pegar el palmell de la mà a la paret amb l'esperança de sentir el
començament del tremolor d'un salt hiperespacial.
-De
tota la mala sort de l'univers... Què està passant? -Va preguntar-. Per què no
salta d'una vegada? A què està esperant?
Humans i
androides van guardar silenci i van concentrar tots els seus sentits en la nau,
esperant sentir com els seus tendons metàl·lics emetien un gemec de protesta
mentre els motors de salt la impulsaven a través de l’hiperespai, i tement
qualsevol so que pogués significar que el seu viatge anava a acabar allà, a
tanta distància de la llar.
El capità
del creuer Gorath ja estava maleint al capità de la fragata Preu de Sang fins i
tot abans que els sensors davanters de la seva nau comencessin a quedar
il·luminats per la resplendor de l'inici d'una batalla espacial. Quan va veure
que la fragata obria foc sobre el navili desconegut, el seu furor no va
conèixer límits.
-Juro que
aquest home cavarà la seva pròpia tomba i que veuré com els seus fills
l’enterren amb vida dins d'ella -va murmurar, i cada síl·laba semblava degotar
un verí gelat -. Sentireu cridar a les seves filles i suplicar a la seva mare
mentre els seus pulmons es van omplint de terra i la sorra es va introduint en
els seus ulls.
Estaven
massa lluny i la imatge era massa tremolosa i falta de nitidesa perquè
poguessin distingir quin efecte havia produït l'andanada del Preu de Sang sobre
el seu objectiu. Però es trobaven prou a prop per poder veure amb tota claredat
el que va passar a continuació i, juntament amb la dotació del Tobay, van ser
els seus únics testimonis.
El gegantí
casc de l’intrús va començar a brillar a proa i a popa, i una cosa gairebé
invisible va creuar veloçment el buit per caure sobre el Preu de Sang. Uns
segons després, la fragata va esclatar amb una ferocitat que només podia
significar que el reactor d'ionització havia entrat en fase crítica. La fragata
va desaparèixer de les pantalles sensores.
-Han estat
massa ràpids per a tu, eh? -Va dir el capità del Gorath sense immutar-se.
Mentrestant,
l'intrús estava apartant la seva proa de les restes de la fragata, allunyant-se
de Prakith i dirigint-se cap la Vora.
-Notifiqui
al Tobay que es prepari per saltar a l'hiperespai. Cap de propulsió, a punt per
saltar en quan jo doni l'ordre! -Va cridar el capità -. Esborrarem aquesta
humiliació i capturarem a aquest invasor.
Un cercle de
llum va sorgir del no-res al voltant del Rodamón.
- Ara! -Va
udolar el capità -. Dupliquin el seu vector! Vinga, vinga, a per ells!
La
tripulació del capità havia après a obeir la seva veu. El Gorath va saltar a
l'hiperespai, imitant el salt del Rodamón prou de pressa per poder detectar la
presència de la seva presa a través del seu deixant de solitons.
-Els tenim
-va dir el capità amb ombrívola satisfacció -. Vagin on vagin, hi serem. Són
nostres.
Les noves
ordres del coronel Pakkpekatt no podien estar més clares, però tot i així va
tornar a llegir: CONSIDERARÀ ACABADA LA MISSIÓ QUANT REBI AQUESTA TRANSMISSIÓ.
INTERROMPI IMMEDIATAMENT TOTES LES OPERACIONS. CENTRE D'OPERACIONS DE L’INR.
-Ah, no...
Això és inconcebible -va dir.
En
Pakkpekatt va sortir de la seva cabina. Les crestes d'amenaça que descendien al
llarg de la seva esquena i la curvatura carmesina de la seva gola indicaven amb
tota claredat el seu estat d'ànim, i n'hi va haver prou per mantenir
prudentment allunyats del hortek a qualsevol oficial o tripulant que hagués
pogut tenir la intenció de dirigir-li la paraula mentre anava cap al pont.
-Canal de
seguretat, aïllament -va dir mentre deixava caure el seu cos sobre la butaca de
combat. La closca protectora va sorgir del respatller de la butaca i es va
tancar al seu voltant -. Centre d'Operacions de l’INR, Coruscant, Prioritat
màxima.
El sistema
de comunicacions va necessitar uns segons per establir la connexió
hiperespacial i verificar-la.
-Aquí
Operacions -va dir una veu secament professional -. Endavant, coronel
Pakkpekatt.
-Necessito
parlar directament amb el general Rieekan.
-Veuré si
està disponible, coronel. Un moment...
La
impaciència d’en Pakkpekatt va fer que l'espera li semblés més llarga del que
va ser en realitat.
-Aquí el
brigadier Collomus, del comandament d'operacions -va dir una nova veu -. En què
puc ajudar-lo, coronel?
En
Pakkpekatt li va ensenyar les dents.
-Pot
ajudar-me permetent que parli amb el general Rieekan, tal com he demanat.
-El general
Rieekan no està disponible en aquests instants -va dir Collomus-. Si té alguna
pregunta que fer sobre les seves ordres, jo hauria de poder aclarir els seus
dubtes. Vaig formar part del comitè de planificació de l'expedició a Telkjon.
-Sé qui és
vostè, brigadier -va dir en Pakkpekatt -. Quan el general Rieekan torni a estar
disponible, tingui la bondat de comunicar-li que les seves últimes ordres van
patir greus interferències durant el procés de transmissió. Sol·licito una
confirmació de veu verificada abans d'obeir.
-Jo puc
proporcionar-les-hi, coronel.
-No, senyor,
em temo que no pot.
En
Pakkpekatt es va recolzar en els coixins i va romandre immòbil dins de la
closca d'aïllament. La transmissió que estava esperant va trigar vint minuts a
arribar.
-General
Rieekan -va dir en Pakkpekatt, saludant-lo amb una inclinació de cap.
-Coronel...
El brigadier Collomus m'ha dit que té un problema amb les seves ordres que, no
sé per quina raó, només jo puc solucionar. Li faria res explicar-me què està
passant?
-Haig
d’oposar-me a la decisió de donar per acabada la missió, senyor. Això suposa
trair...
-Això no és
un tema que pugui ser discutit, coronel.
-Sis homes
han mort, i encara no hem aconseguit localitzar l'equip de contacte
desaparegut.
-Aquests
fets no són rellevants per a la decisió, coronel.
- Que no són
rellevants? Però vostè...
-No,
coronel, no ho són. Tots els agents han de ser considerats sacrificables...,
sempre i en totes les circumstàncies. Necessitem les seves naus en un altre
lloc, i molt especialment el Gloriós.
-Amb tot el
respecte degut, senyor, vostè no comprèn les ramificacions...
-Si estigués
al seu lloc, coronel, jo no acabaria aquesta frase -el va interrompre secament
Rieekan -. Els seus informes han estat meticulosament analitzats. La
probabilitat d'obtenir qualsevol resultat positiu en aquesta situació no és
prou elevada perquè justifiqui el fet de dur a terme noves inversions. La
decisió ha estat presa, i la seva protesta queda registrada. La missió ha
finalitzat. Torni amb les seves naus, coronel.
-Senyor,
sol·licito permís per reclutar un equip de voluntaris i prosseguir la recerca a
bord del iot del general Calrissian, la Dama Afortunada. Això no...
-Permís
denegat, coronel.
-Llavors
sol·licito un permís immediat per poder prosseguir la recerca pel meu compte.
-Denegat.
Tots els permisos han estat cancel·lats a causa de la crisi al Sector de
Farlax.
-En aquest
cas em deixa en una situació impossible.
- Per què,
coronel? És que de sobte li resulta impossible obeir les ordres?
En
Pakkpekatt li va ensenyar les dents.
-General, un
hortek no deixa els cossos dels seus camarades en mans de l'enemic..., mai.
Per primera
vegada des que la transmissió havia començat, hi va haver uns moments de
silenci.
-Comprenc,
coronel. Però no puc ajudar-lo.
-Crec que sí
que pot fer-ho, general.
-Li escolto.
-Ha dit que
tots els agents han de ser considerats sacrificables. Li demano que em compti
entre els desapareguts de l'expedició de Telkjon. Perquè encara que tornés, hi
hauria certs aspectes en què seguiria estant aquí i que afectarien seriosament
la meva capacitat per a exercir amb èxit qualsevol altra missió que m’assignés.
-Veig que
això és realment molt important per a vostè, eh? -Va dir en Rieekan,
recolzant-se en la seva butaca -. Tot i que aquests desapareguts no estaven
sota el seu comandament, que van fer cas omís de les ordres i que són els
principals responsables del fracàs de la missió...
-Els
camarades i els aliats mai surten d'un motlle, general -va replicar en
Pakkpekatt -. Sempre són molt diferents uns dels altres, i mai no tenen
defectes. I he descobert que, pel que fa referència a aquest aspecte, són
moltes les ocasions en què hauré d’esperar d'ells tanta tolerància com la que
jo pugui arribar a oferir.
En Rieekan
va arrufar els llavis.
-Molt bé,
coronel. Vaig a concedir-li una mica d'aquesta tolerància de què parla. La Dama
Afortunada, no més de tres voluntaris addicionals i aquells subministraments de
la missió encara no utilitzats que triï portar i que el iot pugui transportar.
Informi immediatament de qualsevol novetat important que es pugui produir. I,
coronel...
- Senyor?
-La meva
tolerància és molt poc elàstica. No abusi d'ella.
-Gràcies,
general.
Poc més
d'una hora després, en Pakkpekatt, el capità Bijo Hainmax i els agents tècnics
Pleck i Taisden estaven immòbils en la diminuta coberta de vol de la Dama
Afortunada i contemplaven com el creuer Gloriós i el navili d'escorta Kettemoor
executaven un viratge conjunt i saltaven cap a Coruscant.
-Iniciem la
recerca -va dir en Pakkpekatt al cel buit.
L’Abismes de
Penga va trobar al pilot de l'IX-26 lliurat a una solitària vigília dels
cadàvers enterrats en els gels de Maltha Obex.
- Per què
han trigat tant? -Va preguntar el pilot -. Se suposava que havien d'arribar fa
dies.
-Rebut, aquí
Joto Eckels -va replicar l’Abismes de Penga -. Sentim el retard. Per ser-li
franc, ni tan sols esperàvem que seguissin aquí... El nostre patrocinador
original va decidir retirar-se del projecte just abans que ens enlairéssim, i
després ens vam assabentar de l'accident. Estàvem pensant que hauríem d'obtenir
un contracte d'ambulància per recuperar els cossos d’en Kroddok i la Josala
quan un altre patrocinador va sorgir del no-res i va adquirir el contracte.
-Bé, jo
tampoc sabia res de tot això -va dir el pilot-. Si l'INR ha decidit que ja no
està interessat en aquesta missió, llavors no sé per què no m'han ordenat que
tornés a la base. Qui els patrocina ara?
-Un
col·leccionista privat anomenat Drayson -va dir el doctor Eckels -. Espera que
aquesta missió serveixi per verificar l'autenticitat d'alguns artefactes dels
qelles. Crec que s’emportarà una desil·lusió, i d'una varietat molt cara...
Però ha estat com un regal del cel per a nosaltres, i farem el que puguem per
ell. Segueix tenint localitzats els cadàvers?
-Afirmatiu,
Abismes de Penga -va respondre el pilot -. Deixant de banda tota la neu que ha
caigut del cel des que es va produir l'allau, no hi ha hagut absolutament cap
moviment per aquí baix. Passaran molt de fred mentre estiguin cavant.
-Venim
preparats.
-Doncs
llavors digui com volen que els transmeti les dades perquè pugui encendre
aquesta vela i tocar el dos d'aquí -va dir el pilot -, perquè aquesta és la
missió més horrible i solitària que m'ha tocat en sort en setze anys, i sento
una gran necessitat d'anar a un lloc el més calentet i ple de gent possible...,
i aviat.
-Entesos -va
dir l’Eckels -. Estem preparats per rebre les dades de referència del seu
sistema coordinat. Nosaltres ens encarregarem del proper torn de guàrdia a
Maltha Obex.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada