Lleialtat (II)

Anterior

Capítol Dos

La galeria de tir estava deserta quan va entrar LaRone. Deserta, excepte per Grave, que es trobava en la seva cabina de l'extrem més allunyat amb el seu T-28 repenjat a l'espatlla, sobre l'armadura.

-Grave -va saludar LaRone solemnement-. Què tal vas?

Durant un minut, Grave no va respondre. Va seguir disparant, fredament i metòdicament, completant el patró programat per a ell a la galeria. LaRone observà el monitor mentre en Grave encertava diana rere diana amb la punteria que s'esperava d'un franctirador de les tropes d'assalt.

Es va preguntar si Grave havia arribat a fer servir la seva habilitat abans, aquell dia.

Finalment, el blàster va guardar silenci. En Grave va mantenir el seu posat de tirador d'elit altre parell de segons mentre els ecos s'esvaïen, i després va deixar l'arma a la lleixa davant seu i es va treure el casc.

-Semblava quelcom tret de les Guerres Clon -va dir, sense tornar la mirada cap al seu amic -. Tota la ciutat... tota la gent. Massacrats mentre apareixien.

-Ho sé -va dir secament-. Acabo de parlar amb Korlo Brightwater... ja saps, l'explorador de la moto-jet. Em va dir que ha sentit que els informes oficials diran que els rebels van llançar una emboscada durant la recerca.

-Res d'això -va dir fermament en Grave -. Estava encarregat d'eliminar franctiradors a les teulades, i no vaig veure ni una sola persona traient ni tan sols la punta del nas allà dalt. Fins i tot els rebels són prou llestos com per anar a posicions elevades en una batalla.

-Potser -va accedir LaRone, amb una mena de dubte -. Encara i tot, suposo que podria haver hagut activitat rebel en algun dels sectors de la ciutat que no vaig veure.

-És clar que va poder -va replicar en Grave -. I ja que cap de nosaltres pot veure-ho tot, tots podem persuadir-nos a nosaltres mateixos que això va ser el que va passar. La típica cortina de fum de l’OIS. -Va tornar a col·locar la seva T-28 a l'espatlla i va fer caure una altra mitja dotzena d'objectius -. Però no poden tapar-nos les orelles, oi? -Va grunyir mentre tornava a baixar l'arma -. I cada tret que jo vaig escoltar provenia d'un E-11.

-Ho sé -va concedir LaRone -. Llavors va haver-hi alguna vegada rebels en aquesta ciutat? O no era més que algun tipus d'estranya lliçó pràctica?

En Grave va moure el cap.

-Digues-m'ho tu, LaRone -va dir-. Tot el que sé... -Es va aturar-. Bé, pel que vaig poder veure semblava que els primers objectius eren els alienígenes.

-També va ser així com va passar en la nostra esquadra -va dir pesadament LaRone -. No és que ningú arribés a donar una ordre tan específica. Els homes de l’OIS només assenyalaven i ens ordenaven disparar.

- I llavors miraven si algú de vosaltres fallava a propòsit?

LaRone va sentir un pes a l'estómac. Mai se li hauria passat això pel cap.

- Estàs suggerint que això podria haver estat una prova sobre nosaltres?

En Grave va arronsar les espatlles.

-Pel que sé, a l’OIS mai li va agradar la idea d'obrir les files a voluntaris com nosaltres. Volien que les tropes d'assalt seguissin sent estrictament clons.

LaRone va deixar anar un esbufec.

-Això va ser fa nou anys. Ja haurien d'haver deixat enrere això des de llavors.

-La gent normal ho hauria fet -va dir amargament Grave -. Però estem parlant de l’OIS. -Va tornar la mirada a LaRone -. Espero que avui disparessis amb una punteria especialment bona.

-Vaig fer el meu deure -va dir secament LaRone -. Grave, no creus que l’OIS sàpiga alguna cosa que nosaltres no sabem, oi? Com que allà tots fossin simpatitzants rebels?

- Vols dir com tota la gent d'Alderaan?

LaRone va sentir un nus a la gola. Alderaan.

-Grave, què ens està passant? -Va preguntar suaument-. Què li està passant a l'Imperi?

-No ho sé -va dir en Grave-. Potser són els rebels. Potser estiguin colpejant tan fort que totes les juntes febles estan començant a deixar-se anar. -Va prémer fortament els llavis-. O potser l'Imperi sempre hagi estat així. Potser no ho vam advertir fins Alderaan.

- I llavors què fem?

-No fem res, LaRone -va dir Grave, amb un to d'advertència en la seva veu-. Què podem fer?

Unir-nos a la Rebel·lió? El pensament va creuar com un llamp per la ment de LaRone. Però era una idea ridícula, i ho sabia. Ell i els altres havien fet un jurament de defensar l'Imperi i els seus ciutadans, i no hi havia manera possible de què cap d'ells fora a col·laborar amb gent que intentava convertir-ho tot en caos.

-No ho sé -va dir-. Però jo no em vaig allistar per això.

-Tu et vas allistar per obeir ordres -va dir Grave, tornant-se cap a la zona de tret. Extraient el paquet d'energia del seu blàster, va treure un de nou del seu cinturó i el va posar en el seu lloc-. Però per descomptat que no et vas allistar per deixar que l’OIS t’arrestés per pensament sediciós.

-Això està clar -va assentir LaRone, amb una esgarrifança recorrent-li el cos. Traducció: no tornis a parlar mai d'aquesta manera.

-Perquè se suposa que tindrem una unitat tàctica completa de l’OIS en un o dos dies -va continuar Grave-. Els seus propis transports, la seva pròpia cadena de comandament, i probablement també les seves pròpies tropes d'assalt.

- On has sentit això?

-Marcross, és clar -va dir Grave, amb un somriure tort apuntant gairebé a contracor entre tota la seva serietat -. D'on ho treu ell tot, no tinc ni idea.

- Creus que ell mateix pugui ser de l’OIS?

-Res d'això -va dir Grave fermament-. És un tipus massa simpàtic per això. No, simplement li agrada tenir les orelles ben obertes.

-Suposo -va dir LaRone -. Sigui el que sigui, sembla que algú s'està prenent aquesta caça de rebels molt seriosament.

-A mi em sembla bé -va dir Grave-. I jo intento estar preparat per a la propera vegada que caiguem sobre rebels de veritat.

Girant, va tornar a posar-se el casc i va disparar a un nou objectiu.

Estava a meitat de la nova ronda quan LaRone es va esmunyir en silenci fora de la cabina.

La recepció estava en ple apogeu, amb el gran saló de ball del palau del Moff Glovstoak brillant amb la treballada il·luminació, els estendards onejants i la música lleugera interpretada per una orquestra de músics en viu. Només lleugerament menys brillants estaven els rics i poderosos que omplien la sala, amb la conversa afegint un esmorteït contrapunt a la música. Allà hi hauria presents almenys cinc-centes persones, entre homes i dones, va estimar la Mara Jade mentre passava esquivant serenament els petits grups de conversa, l'elit de l'elit de l'elit de tot el sector. Definitivament, Glovstoak estava sobrepassant tots els límits aquella nit.

Li feia pensar a un on pensava treure els crèdits per pagar-lo.

-Ah... Comtessa Clària.

La Mara es va tornar. Un home gran amb uniforme de general s'estava acostant a ella travessant la multitud, seguit per un home més jove amb un senzill vestit d'etiqueta.

-Hola de nou, general Deerian -va saludar la Mara amb un somriure, fent una ràpida mirada sobre el seu acompanyant. Mink Bollis, el va identificar, un dels ajudants d’en Glovstoak. Bon senyal, si el cercle més proper estava començant a arribar, el mateix Moff havia d'estar al caure-. Creia que se n’anava a comprovar el bufet.

-Així era, però llavors em vaig trobar amb el Senyor Bollis -va dir el general Deerian, assenyalant l'home jove-. Recordant la nostra anterior conversa sobre els problemes del seu món amb els pirates, vaig pensar que seria capaç d'oferir-nos una mica d'ajuda.

-Comtessa –la va saludar en Bollis, prenent la seva mà dreta i besant-la a l'estil de l'Antic Nucli. La seva mirada de depredador es va fixar en els seus ulls verds i el seu pèl daurat-rogenc, va passar a la seva espatlla esculpida per una cascada de flors entreteixides, i després va baixar més encara cap a la seva esvelta figura cenyida per un escotat vestit. Els pirates i els problemes amb ells eren clarament l'últim que passava per la seva ment-. Li asseguro que el Moff Glovstoak i tot el govern del sector estan disposats a ajudar-los en les seves necessitats. Per què no busquem un racó tranquil on pugui donar-me alguns detalls de la seva situació?

-Això seria... –La Mara es va aturar, mostrant un gest indefinit a la cara abans de fer-lo desaparèixer-. Això seria meravellós.

- Es troba bé? -Va preguntar en Deerian.

-Simplement m'he sentit una mica estranya per un instant -va dir la Mara. Va deixar que l'aspecte estrany apuntés pel seu rostre de nou, afegint aquesta vegada un lleuger trontoll al seu posat.

-Potser s'hauria d'asseure un moment -va dir en Deerian, observant-la més de prop-. L’ambrostina pot afectar molt si no estàs habituat a ella.

-Em pensava que ho estava -va dir la Mara, afegint un punt gutural a la seva veu. Francament, estava bastant familiaritzada tant amb l’ambrostina com amb els símptomes que provenien de beure massa.

I Bollis, almenys, aparentment també coneixia la pèrdua d'inhibicions que apareixia a la següent fase.

-Deixeu-me portar-la a algun lloc on pugui recolzar-se -es va oferir, amb els ulls una mica més brillants. Es va posar al seu costat, disposat a agafar el seu braç per ajudar-la.

Per agradable sorpresa de la Mara, en Deerian ho va fer abans.

-Moff Glovstoak espera que l'ajudi amb els seus convidats -va recordar el general a Bollis mentre allunyava amb destresa la Mara del jove-. Conec el palau, li trobaré un lloc on estarà bé.

Abans que en Bollis pogués trobar les paraules adequades per a una protesta formal, en Deerian havia fet passar la Mara al costat d'una parella completament vestida de brillseda i la va conduir per una de les portes laterals.

Fora de la sala de ball, els passadissos estaven deserts excepte per les parelles de guardes de lliurea que muntaven guàrdia en cada intersecció. Cap d'ells va detenir o va posar alguna trava a Deerian mentre la conduïa cap a una fosca oficina a dos passadissos de distància.

-Les meves oficines de camp adquireixen el seu mobiliari en el mateix proveïdor que Moff Glovstoak utilitza per als seus subordinats -va dir a la Mara mentre deixava una tènue il·luminació i la conduïa cap al cercle de conversa de l'habitació -. Puc assegurar-li per experiència personal que aquests sofàs són idonis per a una migdiada ràpida.

-Ara mateix, crec que podria dormir sobre un pou de grava -va murmurar la Mara, arrossegant les paraules lleugerament mentre ajustava les parpelles-. Gràcies.

-Cap problema, comtessa -va dir en Deerian mentre l'ajudava a estirar-se en un dels sofàs-. Com vaig dir, l’ambrostina és un subtil enemic.

-Em referia a... ja sap.

Ell li va somriure.

-No hi ha problema amb això tampoc -li va assegurar-. Quina edat té? Divuit? Dinou?

-Divuit.

El somriure d’en Deerian es va trencar una mica.

-Tinc una néta d'aquesta edat -va dir-. Tampoc m'agradaria deixar-la a ella sola amb Bollis. Dormi el que pugui, comtessa. M'asseguraré que no la molestin.

Se'n va anar, tancant la porta darrere seu. Saltant del sofà, la Mara va creuar l'habitació i va pegar l'orella a la porta, emprant les tècniques d'amplificació de so que l'Emperador li havia ensenyat.

Fins i tot amb aquesta ajuda només podia escoltar aproximadament alguna paraula que en Deerian estava dient a la parella de guàrdies més propera. Però podria dir que estava instruint-los sense cap dubte perquè s'asseguressin que ningú molestés a la jove dama. La conversa va acabar, i els passos d’en Deerian es van esvair en direcció al saló de ball. Reajustant la seva audició a la normalitat, la Mara va apagar el llum i va tornar a lliscar creuant l'habitació.

Hora de posar-se a treballar.

Malgrat la seva curta carrera fins al moment com a Mà de l'Emperador, la Mara ja havia advertit l'estranya barreja de precaució i descuit que mostraven molts dels alts càrrecs de la política de l'Imperi. Glovstoak no era cap excepció. Fins i tot allà, al desè pis del palau, les finestres estaven protegides per una reixa d'alerta d'intrusos, alhora, existia un desbloqueig local que permetia recollir aquesta reixeta sota l'ampit perquè l'ocupant de l'oficina pogués prendre aire fresc sense haver de trucar a l'oficial principal de seguretat perquè li obrís. Després d'una breu inspecció, va trobar la clau, amb la reixeta inhabilitada va lliscar acuradament la finestra per obrir-la i va treure el cap a l'exterior.

A part dels guardes que feien les seves rondes molt per sota i els distants aerocotxes que patrullaven el perímetre exterior dels terrenys del palau, no es veia ningú. Estenent-se amb la Força, va efectuar una agafada sobre el paquet que havia ocultat amb anterioritat sota un dels arbustos que s'alineaven al costat del mur exterior, i va tirar.

Per un instant no va passar res. Hi va enfocar amb més força, i aquesta vegada el mànec es va alliberar i ràpidament va ascendir surant, amb el cable de connexió surant darrere seu. Un moment després estava a les seves mans i, amb una pressió en un botó, els motors del seu interior van començar a enrotllar el cable, fent ascendir el paquet, molt més pesat i embolicat en tela negra, que estava lligat a l'altre extrem.

Un minut després, el paquet estava dins i el seu contingut estès sobre el terra de l'oficina. Dos minuts després d'això, havia canviat el seu flamant vestit per un vestit de combat gris, el seu delicat adorn floral de l'espatlla per un bastó d’esprai Stokhli penjat a l'espatlla, i el faixí brodat de la cintura per un cinturó i un sabre de llum.

El paquet també contenia un tub d'aire comprimit i un maniquí inflable que era un duplicat d'ella mateixa amb un vestit de gala idèntic al que estava duent moments abans. El va preparar i el va posar al sofà com engany per a qualsevol mirada curiosa, amb l'autèntic vestit ocult sota l'escriptori, es va dirigir de nou cap a la finestra i va lliscar a l'exterior.

La Mara havia començat a entrenar-se amb el bastó d'esprai només uns pocs mesos abans, i en aquest temps havia treballat dur per dominar i afegir al seu ja extens repertori d'eines i armes. Tota aquesta jugada, de fet, era una de les que havia practicat una vegada i una altra en el seu centre d'entrenament del Palau Imperial. Asseguda a cavall a l'ampit de la finestra, va apuntar el dispositiu en un angle ascendent, pel mur exterior, i va prémer el disparador amb el polze.

Amb un agut xiulet, el bastó d'esprai es va pegar al seu cos pel retrossés mentre un raig de fina boira sortia disparat per l'altre extrem. Al moment d’entrar en contacte amb l'aire, la boira es convertia en un ondulant flux de líquid que ràpidament es solidificava contra la paret de pedra, formant un pont de superfície retorçada pel qual es podia grimpar. Apagant l'esprai, la Mara va recol·locar el bastó en la seva corretja perquè no li destorbés i va començar a ascendir.

Va haver d’aturar-se un parell de vegades per afegir amb el seu esprai més longitud al seu camí privat abans d'arribar al vintè pis i les estances privades d’en Glovstoak. Les seves finestres estaven protegides per la mateixa reixeta anti-intrusos que havia trobat a l'oficina, amb la mateixa debilitat inclosa. Estirant-se amb la Força a través del transpariacer, primer va desactivar la reixeta i després va desbloquejar el tancament. Un minut més tard era dins.

Les estades estaven buides, amb Glovstoak i tota la seva gent a baix, a la gran festa. Malgrat tot, la Mara romania alerta mentre es movia silenciosament per les habitacions. El Moff fàcilment podia haver deixat un o dos droides per vigilar les seves possessions privades.

Però els droides podien ser escanejats o reprogramats, i aparentment Glovstoak no estava disposat a assumir aquest risc. En el seu lloc, havia triat confiar la seva càmera de seguretat a dues alarmes altament sofisticades.

Sofisticades des del seu punt de vista, en qualsevol cas. Els lladres professionals que l'Emperador havia contractat per instruir a la Mara en les seves arts s'haurien partit de riure amb tots dos sistemes. La pròpia Mara, sense tanta experiència, simplement va somriure, i va aconseguir neutralitzar els dos en només deu minuts.

Després de tots els prolegòmens, obrir la càmera en si mateixa va ser gairebé un anticlímax. Dos minuts més tard va aconseguir obrir la pesada porta i va entrar al seu interior.

Un mur de la càmera estava totalment ocupat per fitxers de targetes de dades, que contenien els duplicats dels registres administratius del sector. Bastant interessant, certament, però fins i tot si en Glovstoak hagués estat prou descuidat com per deixar un rastre de dades que pogués demostrar les seves suposades irregularitats financeres, caldria un petit exèrcit de comptables per detectar-lo. En el seu lloc, la Mara es va dirigir al fons de la cambra, buscant objectes més personals.

I llavors va trobar la prova que necessitava.

Durant un llarg instant es va quedar mirant la mitja dotzena d'obres d'art que es mostraven a la llum de la seva barra lluminosa. A primera vista, la col·lecció privada semblava bastant fluixa, especialment considerant la quantitat de gravats plans, escultures, conjunts de peces i penjants que decoraven les àrees públiques del palau.

La Mara no s'havia deixat enganyar. Les peces de sota eren grandioses però relativament barates. I, més important encara, eren adequades al pressupost d'un honest administrador de la posició d’en Glovstoak.

Les sis peces de la cambra eren una altra cosa completament diferent. Els col·leccionistes privats més acabalats pagarien més de cent milions de crèdits per qualsevol d'elles, sense fer preguntes. Juntes, probablement valdrien tres vegades el valor del palau d’en Glovstoak i tot el seu contingut.

El que significava que les sospites de l'Emperador eren correctes. Glovstoak estava desviant gran part de la recaptació d'impostos que havia d'enviar al Centre Imperial.

Prenent un dels gravats plans, la Mara el va fer girar. Sota la resplendor de la seva barra lluminosa la superfície posterior semblava llisa i sense marques. Però hi havia una cosa que els tractants d'art feien que potser en Glovstoak no coneixia. Ajustant la barra lluminosa a una freqüència específica de llum ultraviolada, ho va intentar de nou.

Allà estava: un llistat complet de tots els tractants, cases de subhastes i corredors d'art per les mans dels quals havia passat el gravat al llarg de la seva dilatada història.

La Mara va somriure. Els tractants feien invisibles aquestes llistes per evitar introduir tan cru comercialisme a la cura conreada elegància del seu món. Els lladres d'art professionals esborraven rutinàriament les marques per tal de fer les seves noves adquisicions més difícils de rastrejar. Glovstoak no havia fet això, el que immediatament li deia que no havia obtingut les peces d'art a través d'un professional. Interessant.

Va prendre nota mental de la darrera entrada de la llista -Casa de Subhastes Peven, Crovna- i va deixar de nou el gravat on el va trobar. Va fer una comprovació similar en dues de les obres d'art, i després va abandonar la cambra, tancant la porta i reactivant les alarmes darrere d'ella.

El viatge de descens del mur va ser molt més senzill i ràpid del que havia estat el d'ascens. L’esprai Stokhli solidificat s'hauria evaporat en un parell d'hores més, sense deixar ni rastre fins i tot si els homes d’en Glovstoak sabessin on mirar.

Portava de nou el seu vestit, i la resta del seu equip ja estava una altra vegada ocult rere de l'arbust de l'exterior, quan la porta de l'oficina es va obrir amb un cautelós grinyol.

- Comtessa? -Va cridar cautelosament la veu d’en Deerian.

-Sí, general -va contestar, incorporant-se al sofà i estirant-se -. Si us plau, passi.

-Confio que es trobi millor -va dir l'altre, avançant un pas a la porta.

-Molt millor -li va assegurar, somrient mentre s'acostava a ell-. Gràcies per la seva consideració.

-Va ser un plaer -va dir, somrient al seu torn mentre li oferia el braç-. Vol que tornem a la recepció?

-Sí, per descomptat -va dir, prenent el seu braç.

I esperem que tothom gaudeixi d'ella, va pensar mentre passaven al costat dels vigilants sentinelles. Perquè serà l'última festa que oferirà Glovstoak mai.

Següent