SEGON
INTERLUDI
Emboscada
- Capità! El
rastre de solitons de l'intrús s'ha esvaït de sobte!
El Capità
Voba Dokrett es va tornar cap al cap de navegació del Gorath i li va clavar un
violent copet a l'esquena.
- Aturada
d'emergència! Portin-nos de tornada a l'espai real! De pressa, i procureu no
cometre cap error... Si l'enemic no està davant dels nostres canons quan sortim
de l'hiperespai, la seva primogènita morirà.
En Dokrett
va girar, es va allunyar un parell de passos de la consola de navegació i va
buscar al cap de sistemes d'artilleria amb la mirada.
-Ordeni a
les bateries desintegradores que centrin els seus trets sobre la proa i la popa
de l'intrús per destruir el seu armament, i que obrin un forat a la part
central a continuació.
- No hauríem
de deixar incapacitat l'intrús abans, senyor?
-Les
bateries iòniques del Preu de Sang no van tenir cap efecte perceptible. En
Dogot va seguir al peu de la lletra les regles del manual i va morir.
-Sí, senyor
-va dir el cap de sistemes d'artilleria -. Atenció tots els llocs de combat:
números u i tres de proa, duguin a terme les operacions de seguiment i
adquisició de blancs a la secció davantera. Nombres quatre i sis de proa,
centrin les mires a la secció de popa. Nombres dos i cinc, preparin-se per
obrir forats al casc i esperin noves instruccions.
El cap de
sistemes d'artilleria just havia acabat de bordar les ordres quan l'alarma de
sortida de l’hiperespai va començar a sonar i el Gorath va ser sacsejat per una
sèrie de brunzits i tremolors.
- Una porció
de la recompensa per a cada oficial si aconseguim capturar l'intrús intacte!
-Va cridar Dokrett-. Per la glòria de Prakith i al servei del nostre estimat
governador Foga Brill, uneixo el destí d'aquesta nau amb el resultat de la
batalla que ens espera!
Les
pantalles van cobrar vida per tot el pont del Gorath quan el creuer va tornar a
submergir-se al mar d'energies electromagnètiques que formaven l'univers
subllumínic.
-No hi ha ni
rastre del Tobay, Capità -va anunciar el cap de sensors -. Si no han observat
el canvi produït en l'emissió de solitons de l'intrús, hauran saltat seguint el
nostre i la seva reentrada tindrà lloc molt lluny de nosaltres.
-Doncs
llavors ho sento per la seva tripulació, perquè perdran la seva part de la
recompensa quan ja la tenien a l'abast de la mà -va dir Dokrett-. Distància a
l'objectiu!
-Vuit mil
metres.
Somrient
d'orella a orella, en Dokrett va deixar caure les mans sobre l'espatlla del seu
navegant.
- Ha! Vaja,
sembla que és vostè un bon pare després de tot -va exclamar.
- No hauríem
d'esperar al Tobay, Capità?
- No! -Va
bordar secament en Dokrett-. Foc!
El cap de
sistemes d'artilleria es va inclinar sobre les seves pantalles de control.
- Nombres u
i tres de proa, foc! Números quatre i sis de proa, foc!
Gairebé
immediatament i pràcticament a l'uníson, quatre de les vuit bateries primàries
del creuer van llançar temibles dards d'energia cap al gran vaixell que tenien
davant.
No hi va haver
ni flamarades ni explosions, però el sensor telescòpic d’en Dokrett li va
mostrar petits núvols de restes que es desprenien de cicatrius rivetejades de
negre sobtadament obertes en els dos extrems del casc de l'intrús.
- Prou! -Va
cridar -. I ara, disparin sobre el seu cor!
Moments
després que el cap de sistemes d'artilleria hagués transmès les ordres, les
quatre bateries que havien llançat la primera andanada van tornar a la
inactivitat i les dues bateries que havien estat esperant instruccions van obrir
foc. El terrible diluvi de feixos desintegradors sorgit dels seus canons es va
precipitar sobre un sol punt situat al centre del gegantí navili i el va
martellejar implacablement fins que un altre forat de vores negres es va obrir
en aquesta zona. Després els feixos desintegradors es van anar separant per
formar un cercle, i van seguir rosegant el perímetre de l'obertura fins que
aquesta va tenir vint metres de diàmetre.
- Alto el
foc! -Va cridar en Dokrett-. Això hauria de ser suficient per mantenir-los
ocupats. Cap de sistemes d'artilleria, ordeni a totes les bateries que estiguin
preparades per llançar trets de represàlia. Navegant, iniciï un vector
d'aproximació que ens porti cap al seu flanc. Grups d'abordatge, als seus
mòduls d'incursió! El trofeu ja gairebé és nostre.
L'objectiu
no va mostrar cap mena de resposta mentre el Gorath se li anava aproximant fins
a quedar a cent metres del forat obert en la seva secció central. A aquesta
distància, les colossals dimensions del vaixell, que tenia més de cinc vegades
la longitud del creuer lleuger de Prakith i tres vegades el seu diàmetre, van
omplir totes les pantalles supervisores i espiells d'artilleria.
- Capità!
-Va cridar de sobte el cap de sensors -. Està passant una cosa molt rara... A
aquesta distància i amb una nau d'aquestes dimensions, la lectura del detector
d'anomalies magnètiques gairebé hauria de sortir-se de l'escala. Però a jutjar
per les lectures que estic obtenint, jo diria que a fora no hi ha res més gran
que una xalupa.
En Dokrett va
assentir.
-Fixeu-vos
en com ha cremat i en com està construïda -va dir-. Això no és duracer ni una
armadura de matriu. Sigui el que sigui, mai havia vist res semblant abans.
Quines lectures de generació d'energia està obtenint?
El cap de
sensors, que semblava perplex, va agitar les mans en l'aire.
-La força
del camp és pràcticament menyspreable -va dir.
-Molt bé -va
dir en Dokrett, sentint-se enormement complagut per la resposta que acabava de
rebre -. Obrin les comportes i llancin tots els mòduls.
En el moment
transcorregut entre l'obertura de les comportes i el llançament del primer
mòdul que sortia del seu hangar, quelcom va sorgir de l'intrús i es va
estavellar contra el casc del Gorath amb tal força que la sacsejada va tirar en
Dokrett i el va deixar agenollat a terra. Les alarmes van començar a sonar per tot el pont mentre l'impacte
d'un segon projectil feia que el creuer tremolés de proa a popa.
- Foc! Foc!
-Va udolar Dokrett mentre s'incorporava. Unes quantes bateries disperses ja
havien començat a disparar, encara que els seus esforços semblaven no tenir una
direcció coherent -. Cap de sistemes d'artilleria! Destrueixin aquests
llançaprojectils!
-Ho estem
intentant. Però l'angle... En aquesta posició no podem utilitzar les bateries
principals...
Un moviment
a la pantalla d'estribord va atreure l'atenció d’en Dokrett, i va poder veure
el tercer projectil mentre aquest solcava veloçment l'espai per entre els dos
navilis; semblava tenir forma de bola, i anava estenent-se darrere un gruix
cable que acabava a l’intrús. El Gorath va gemegar sota l'impacte.
- Què està
passant? -Va preguntar en Dokrett-. Vull veure què està passant.
- Disposo
d'algunes lectures! -Va cridar el cap de sensors.
Un mòdul
acabava de sortir del seu hangar i les dades enviades pels seus sensors
indicaven que els tres projectils s'havien enterrat al casc del creuer. El
Goraih havia quedat unit al rodamón per tres esveltes i ondulants amarres que
solcaven l'espai a proa, a popa i en la secció central.
- Navegació!
-Va cridar en Dokrett, girant ràpidament sobre els seus talons -. Hem de
lliurar-nos d'aquests cables! Toveres de maniobra a plena potència! Motors
principals preparats per entrar en acció!
Hi havia por
als ulls d’en Dokrett mentre començava a creuar la coberta en direcció a la
consola del navegant.
-Endavant a
tota màquina... Ja! -Va udolar.
Però abans
que el Capità hagués recorregut la meitat de la distància que el separava del
seu atordit subordinat, tots els llocs de control del pont van esclatar entre
una erupció de guspires. Cada estructura metàl·lica de la nau va quedar
sobtadament convertida en part del camí seguit per un corrent elèctric
enormement poderós que va arribar fins al Gorath a través dels cables que
l'unien al navili alienígena. El corrent va travessar blocs d'aïllament i va
vaporitzar aïlladors, va saltar pels aires i va lliscar per sobre de les
mampares, va ascendir per les cames dels tripulants i es va obrir pas a través
de les seves cares i les mans. En poc més d'un segon, la immensa majoria de
sistemes del creuer van quedar convertits en masses de metall fos.
La majoria
dels tripulants van morir amb idèntica rapidesa i qui no va morir de seguida
van començar a agonitzar causa de les impressionants cremades, la brusca paralització
dels seus cors i el caos que s'havia apoderat dels seus sistemes nerviosos. En
el pont, el cap de sistemes d'artilleria i el seu seient es van fondre l'un amb
l'altre per crear una sola escultura carbonitzada. El Capità Dokrett va ser
immolat per un llampec que va usar el seu cos com a drecera entre una reixeta
de control d'incendis situada damunt del seu cap i les planxes metàl·liques que
estava trepitjant.
Quan el
corrent atacant va cessar, ja hi havia petits incendis cremant en un centenar de
llocs diferents escampats per tota la nau, i les seves flames proporcionaven
l'únic alleujament a la foscor que s'havia estès sobtadament per l'interior del
Gorath. Però quan els incendis van haver consumit l'oxigen disponible, la nau
plena de fum va quedar tan negra, immòbil i silenciosa com un mausoleu.
L'extensió
de la destrucció no resultava tan òbvia des de l'exterior. El comandant del
Mòdul 5 i el seu escamot de soldats de les tropes d'assalt va veure el
parpelleig de les descàrregues a través de les portes obertes de l'hangar i
dels espiells fets miques, va contemplar les planxes del casc aixafades en els
punts d'impacte, va notar com les torretes artilleres s'anaven refredant, va
percebre l'enfosquiment del casc exterior gràcies als puntets de foc que
cremaven al seu interior i va detectar la presència de l'incessant cruixit
d'estàtica que havia envaït tots els canals de comunicacions. Així i tot, la
nau semblava estar bàsicament intacta.
I llavors
les amarres que unien les naus es van partir sobtadament en un punt molt proper
al casc de l'intrús, i el comandant del mòdul va haver d'enfrontar-se a una
elecció tan ràpida com irreversible entre seguir les últimes ordres que havia
rebut i tornar al creuer. El comandant era un d'aquells homes per als quals la
lleialtat pesava més que l'obediència, i va dirigir el mòdul cap al Gorath
mentre el gegantí navili començava a moure’s. Només es va sentir una veu de
protesta, però el Comandant va reduir al silenci la veu discrepant amb una
mirada.
-El navili
enemic està seriosament malferit -va dir amb salvatge satisfacció -. Mirin amb
quina lentitud es mou. El Tobay es troba bastant a prop d'aquí. Ajudarem als
nostres germans del Gorath, i després ens unirem al Tobay per perseguir aquest
dimoni i destruir-lo.
Quan el
Rodamón va tornar a l'espai real després de la seva trobada amb la nau d’en
Prakith, Lando va tenir la impressió que el grunyit que acompanyava la
reentrada estava una mica més a prop de ser un udol que la vegada anterior. Va
demanar silenci als altres amb un gest de la mà i després va escoltar amb gran
atenció els sorolls que s'estava produint a la nau.
- Hi ha
algun problema? -Va acabar preguntant C3PO.
-No ho sé
-va dir en Lando-. Aconsegueix accés a una base de dades sobre estructures
creades mitjançant la bioenginyeria i intentaré esbrinar-ho. Ni tan sols sé si
aquesta nau és susceptible a la classe de fatiga dels materials que acaba
matant a les naus de metall. Potser aquesta sigui la raó per la qual els qelles
la van construir d'aquesta manera..., perquè pogués solcar l'espai fins a la fi
dels temps, eternament indestructible i capaç de reparar-se a si mateixa.
-Sembla una
deducció raonable -va dir C3PO.
-Excepte pel
fet que els mecanismes que s'encarreguen de les reparacions són igual de
vulnerables als errors, per la qual cosa necessites mecanismes que reparin els
mecanismes de reparació..., i així successivament. Està funcionant tot
correctament? No tinc ni idea.
-Potser
hàgim patit alguns danys durant l'atac -va dir en Lobot-. Això podria esperar
l'alteració de l'espectre del grunyit de reentrada.
- Com puc
saber-ho? -Va exclamar en Lando -. Ni tan sols sé una cosa tan elemental com
què impulsa aquesta nau i a quina font d'energia estem accedint quan toquem un
d'aquests punts d'activació. El motor hiperespacial d'un vaixell d'aquestes dimensions
necessita disposar d'uns generadors de fusió per tal de tenir l'energia
suficient per poder funcionar. Això ho sap tothom, no? Però el radiòmetre ens
diu que no hi ha generadors de fusió a bord. -Lando va bellugar el cap -.
Francament, estic a punt de rendir-me i admetre que estem davant d'un cas de
màgia pura i simple.
-Els moments
següents haurien de permetre esbrinar algunes coses més -va dir en Lobot-. Quan
el Rodamón va fer el seu últim salt per evitar ser capturat, va canviar de curs
i va saltar menys de quinze minuts després. Si la nau es troba sota la direcció
d'una lògica basada en regles, com crec que ho està, hauria de tornar a actuar
de la mateixa manera.
-I
naturalment, no cal oblidar que just llavors li estàvem fent pessigolles amb un
làser de calibre industrial -va dir en Lando en un to bastant sec -. Espera un
moment... No digueu res.
Al principi
els dos humans van haver d’agusar l'oïda per poder captar una mena de brunzit
gemegós que semblava procedir d'un punt situat a diversos compartiments de
distància. Mentre la nau començava a estremir-se rítmicament al seu voltant, el
so es va anar intensificant ràpidament fins que va acabar ofegant els sorolls
de fons normals del Rodamón i va adquirir una nova qualitat panteixant que
semblava vagament destructiva.
- Què és
això? -Va preguntar en Lobot, i la preocupació que hi havia en la seva veu
reflectia la que acabava d'aparèixer a la cara d’en Lando-. Sembla com si...
-Sembla que
tornessin a disparar contra nosaltres -va dir en Lando.
- Creus que
pot ser la flota del Coronel Pakkpekatt?
-No hi ha ni
una probabilitat entre mil milions de què siguin ells -va replicar en Lando-.
Algú deu haver-nos seguit des de Prakith. Sella el teu vestit, Lobot..., i de
pressa.
- I què
passa amb el guant que vas perdre?
-Algú ha de
manejar els accessos -va dir en Lando -, i això exigeix una certa quantitat de pell nua. Si perdem pressió, em
fabricaré una altra mitena amb una bossa de mostres. Però necessito que
estiguis en condicions de continuar funcionant si jo no disposo de temps o si
tenim alguna altra mena de problemes. Vinga, afanya't!
En Lobot
estava acabant de tancar el seu casc quan la il·luminació de la càmera va
començar a parpellejar. Lando estava traient una bossa de mostres del cada vegada
més buit trineu de l'equip quan la il·luminació va fallar per complet.
Les ja
escasses reserves de valor de C3PO es van esvair amb ella. L’androide de
protocol s'havia estat agafant al trineu de l'equip mentre l’R2 examinava i
catalogava les projeccions del centre de la cambra, i les frenètiques
contorsions amb què va respondre a la sobtada foscor van fer que el trineu
iniciés un lent moviment circular.
- R2! R2,
vine aquí ara mateix. Oh, això és espantós... Els meus circuits i engranatges
ja no poden suportar-ho ni un moment més. Ha de fer alguna cosa, amo Lando.
Suposo que ara sí que estarà disposat a enviar el senyal de socors per trucar a
la Dama Afortunada, oi?
-Oblida-ho
-va dir Lando, impulsant-se cap a l'accés davanter de la càmera pel que havien
entrat feia una estona -. El que vaig a fer és esbrinar què ha produït tot
aquest estrèpit.
Però quan va
posar la mà sobre l'activador de l'accés no va passar res. En Lando va repetir
el moviment amb idèntica falta de resultats i després es va tornar cap a Lobot.
- Has vist
algun rètol que indiqués que ens havíem ficat en un carrer de direcció única?
En Lobot va
estrènyer els llavis i va moure el cap.
A l'altre
extrem de la cambra la situació era idèntica.
-Estem
tancats -va dir en Lando.
- Què vol
dir amb això? -Va preguntar C3PO, molt preocupat -. Podeu utilitzar el
desintegrador, oi?
-No sense
saber si hi ha atmosfera a l'altra banda -va dir Lando.
-Això és
intolerable -va declarar C3PO-. Amo Lando, he d'insistir en què porti aquí el seu
iot immediatament...
Abans que
l’androide pogués completar la seva demanda i abans que en Lando pogués
articular en veu alta la negativa que ja s'estava formant en la seva llengua,
la càmera va ser envaïda per un gemec gairebé ensordidor que semblava el cosí
malèvol del so que havien sentit abans. Però aquesta vegada la font es trobava
molt més propera, i no podia estar a més d'una o dues mampares de distància.
- Sentiu
aquest xiulet? -Va cridar Lando, allunyant-se de l'accés -. És el so que
produeix un feix desintegrador quan xoca amb un cos, cremant el greix i fent
bullir l'aigua..., però és un milió de vegades més fort que el pitjor impacte
que hagi sentit mai. Alguna cosa està tallant en trossos a aquesta nau.
En Lando ja
s'havia acostat prou al trineu de l'equip perquè C3PO pogués deixar-se anar i
sortir disparat cap endavant, solcant l'aire en un maldestre vol cap a la cama
d’en Lando que quedava més a prop d'ell.
-Però què
dimonis... Què estàs fent, C3PO? -Va preguntar Lando, retorçant-se en l'aire
per veure què era el que l'havia colpejat.
I llavors un
nou so va fer que en Lando s'oblidés de C3PO. El que estaven sentint era el
rugit ofegat d'una descompressió explosiva: la bretxa era gran, i es trobava
prou a prop d'ells per fer que les parets de la cambra ondulessin de manera
clarament visible al seu voltant sota els feixos lluminosos dels reflectors de
l’R2.
-Per tots
els estels i la seva bella i freda llum... -Va panteixar Lando, movent-se
lentament el cap d'un costat a un altre -. Ara sí que està ficada en un bon
embolic. Tots estem ficats en un bon embolic.
-No hi ha
cap raó per tenir por -va exclamar C3PO amb sobtada jovialitat -. Ja no correm
cap perill.
-Tanca el
bec, C3PO. No has entès res, i no fas més que dir ximpleries.
-Li prego que
no es preocupi, amo Lando. Ningú té cap necessitat de preocupar-se. Jo m'he
ocupat de tot -va declarar orgullosament C3PO.
- Què?
-Lando va mirar cap avall i va veure que C3PO surava a la deriva a la foscor
amb la balisa de control de la Dama Afortunada fermament subjecta a la mà del
seu braç intacte. Lando va furgar frenèticament a la butxaca on havia estat el
transmissor, com si no pogués donar crèdit als seus ulls -. No saps què has fet
-va dir després, parlant en un to de veu tan baix com impregnat d'amenaça.
-És clar que
ho sé. He enviat el senyal de crida a la Dama Afortunada perquè vingui i ens
rescati.
-No -va dir
Lando, que amb prou feines podia contenir la fúria que bullia en el seu
interior -. El que has fet és condemnar-nos a tots. A fora hi ha una cosa prou
gran i poderosa com per enfrontar-se al Rodamón i sobreviure. Quant de temps
creus que trigarà la Dama Afortunada a ser destruïda després que arribi aquí?
Has cridat a una nau sense tripulació perquè vingui just al centre d'una zona de
combat. La Dama Afortunada no pot defensar-se. Com esperes que aconsegueixi
deixar plantat al que sigui que està arrencant trossos del casc del Rodamón?
-Oh -va dir
C3PO-. Comprenc.
-Lando...
-Deixeu-me
en pau, Lobot -va dir en Lando, i el seu to va subratllar encara més
l'advertència -. Vaig a desmuntar a aquest munt de ferralla cibernètica barata.
Vaig a tallar-li els braços i les cames a llesques perquè puguem tenir alguna
cosa que llançar-li al grup d'abordatge. Ei, escolta... Què em diries d'utilitzar
la seva planxa posterior com a escut?
-Lando,
escolta -va insistir en Lobot-. Ja no se senten trets.
En Lando va
tornar el cap d'un costat a un altre.
-És cert.
Però no ens movem. No crec que aquesta nau torni a moure’s. -Va tornar la
mirada cap a C3PO-. I tu tampoc tornaràs a moure't.
-R2... R2,
on ets? L'amo Lando ha embogit. Has de protegir-me. No mereixo morir.
-Gairebé
ningú mereix morir -va dir Lando, desenfundant el desintegrador industrial -.
Però ens morim de totes maneres, així que procura prendre-t'ho amb filosofia.
-Lando,
espera -va dir en Lobot-. Coneixem aquesta nau. Això ens dóna un cert avantatge
sobre qualsevol intrús que pugi a bord, no? La nau que els ha portat fins aquí
pot treure'ns del Rodamón.
-Naturalment...,
en qualitat de presoners -va replicar en Lando-. Ja he visitat massa presons,
gràcies. No tinc cap intenció de permetre que em capturin.
-Molt bé -va
dir en Lobot-. Llavors pensem com enfrontar-nos a ells i guanyar. Utilitzem el
nostre avantatge. Oblida't de C3PO. El que ha fet no pot ser remeiat, i
enfurismar-se per això només és una pèrdua de temps.
En Lando va
deixar anar un grunyit, va tornar a retorçar-se en l'aire i va dirigir el
desintegrador industrial cap a l'accés davanter. El feix va il·luminar la
càmera durant uns moments amb la seva aspra resplendor, deixant rere seu un
forat d'un metre d'amplada que no es va tancar.
-El Rodamón
ho està passant realment malament -va dir en Lando, movent el cap -. Bé, ja
podem sortir d'aquesta cambra... Lobot, R2, veniu amb mi. Hem d'actuar de
pressa. -Va assenyalar a C3PO amb un dit -. El Noi d'Or es queda aquí.
-Lando...
-Va començar a dir Lobot.
-Si el
portem amb nosaltres només aconseguirem anar més a poc a poc.
-Lando...
-Però si el
deixem aquí, potser els faci perdre una mica de temps -va dir en Lando-. Una
diversió tàctica, d'acord? Qui sap... Potser ni tan sols el destrueixin. Anem.
- On anem?
-A la cambra
vint-i-u.
En Lando es
va impulsar cap al forat que acabava d'obrir, i els altres el van seguir.
La veu
queixosa de C3PO també va intentar seguir-los.
-No poden
deixar-me abandonat en la foscor... R2... Si us plau, R2...
R2 va respondre
amb un gemegós xiulet de simpatia, però no va invertir el seu curs.
A gairebé
cinc anys llum del púlsar 2GS-91E20 en sentit oposat al començament de la Vora,
els potents reflectors externs situats sota la corba de la proa de la Dama
Afortunada acoltellaven el buit color eben i tractaven de mostrar l'objectiu
que el Coronel Pakkpekatt estava intentant localitzar.
-És massa
petit -va dir el Coronel Hainmax, aixecant la mirada de les pantalles per
clavar-la en l'espai i tractar de distingir el que la llista de
contactes-profunds de l’INR havia batejat amb el nom d’Anomalia 2249 -. Hauria
de ser el doble de gran, i això com a mínim...
-O potser
s'ha encongit fins a la meitat de la seva mida original -va dir en Pakkpekatt-.
Mantindrem el curs actual -va afegir, inclinant el cap.
En Hainmax
va abaixar la vista.
-L'objectiu
es troba a seixanta mil metres per davant de nosaltres.
-Respongui’m
a una pregunta, Coronel. Com és possible que un iot personal disposi d'un
sistema de sensors on la resolució sembla ser comparable a la dels sensors d'un
navili d'exploració militar i un abast fins i tot superior als d'aquest..., i
que excedeix de molt el dels sensors d'un creuer com el Gloriós!
-El cicle
d'obtenció del material és molt més curt -va dir en Hainmax-. Calrissian compra
el que necessita sense necessitat d'obtenir el permís d'un tipus que està
assegut en un despatx molt lluny de les conseqüències que pot arribar a tenir
si diu que no.
- I quines
són les necessitats d’en Lando Calrissian?
En Hainmax
va arronsar les espatlles.
-Atès que
aquesta nau només compta amb un canó làser de baixa intensitat, aquest tipus de
sensors podrien ajudar a sortir d'un munt de problemes.
-Això no
respon a la meva pregunta -va dir en Pakkpekatt-. Qui és aquest Lando
Calrissian? Aquest és el pont d'un professional molt meticulós, el tipus d'home
que sempre insisteix a disposar de les millors eines i a saber com cal
utilitzar-les. Els compartiments de càrrega pertanyen a un mercenari o un
bandit, un home que no respecta més regla que la dictada per la seva
conveniència. Les cabines ens parlen d'un sibarita, un hedonista decidit a
satisfer tots els seus capritxos que s'envolta dels luxes més delicats. Quin
d'aquests tres homes és Calrissian?
-No coneixia
al baró abans que pugés a bord del Gloriós, Coronel -va dir en Hainmax-. Però a
jutjar per la seva reputació, Calrissian és aquests tres homes alhora.
-Mai podrien
suportar-se els uns als altres -va declarar en Pakkpekatt amb fermesa -. Fes el
que fes, un home així mai se sentiria satisfet dels seus èxits. Sempre es
veuria atret cap a algun altre lloc: l'hedonista buscaria un propòsit, el
bandit buscaria la seguretat, el perfeccionista buscaria l'impuls, i així
successivament. Pot entendre-ho?
-Els humans
són unes criatures molt contradictòries -va dir en Hainmax-. Quaranta mil
metres.
-Ja ho
sabia, Coronel. Però... Podria explicar-me per què consideren que el fet de ser
tan contradictori és una de les seves grans virtuts? -Va preguntar en
Pakkpekatt.
-Em sembla
que aquesta és la primera de les contradiccions -va respondre en Hainmax amb un
somriure.
-No m'està
sent de cap ajuda -va dir el hortek, visiblement irritat-. Aneu a despertar als
altres. Ja estem molt a prop.
Els quatre
membres de l'equip van ocupar els seus llocs abans que la Dama Afortunada
hagués tingut temps de recórrer cinc mil metres més al llarg del vector
d'aproximació a l'objectiu desconegut que els exploradors de l’INR havien
registrat sota el nom d’Anomalia 2249.
Dins del
pont, Pakkpekatt havia assumit les funcions de pilotatge, Taisden vigilava la
matriu de sensors i Hainmax controlava el canó làser mitjançant un casc
ultralleuger de seguiment i adquisició de blancs. Pleck, que es trobava a la
coberta d'observació de popa, s'ocupava del conjunt de sistemes de seguiment i
processadors d'imatges hologràfiques proporcionats per l’INR que ell i en
Taisden havien instal·lat.
Ja estaven
començant a acostumar-se a aquella rutina, però en Pakkpekatt no estava
disposat a permetre que la familiaritat fes que la prenguessin menys
seriosament que al principi. Les primeres cinc anomalies investigades havien
inclòs un vaixell de càrrega estel·lar modà on els sistemes portaven molt de
temps morts, una barcassa de càrrega abandonada aparentment foradada per una
col·lisió, i una secció bastant gran d'una vella antena d'espai profund, totes
les quals no podien ser més inofensives. Però també s'havien trobat amb un
vaixell d'exploració de Kuat totalment operacional que mantenia anul·lat el
senyal del seu teletransductor i que havia fugit a tota velocitat quan se li
van aproximar, i amb una mina espacial ilthaniana activada que en Hainmax va
fer esclatar mitjançant una precisa andanada del canó làser del iot.
Quan van
estar a tres mil metres d'ella va quedar clar que l’Anomalia 2249 no era ni el
Rodamón de Telkjon ni cap part. Els reflectors van il·luminar un cilindre de
reixeta metàl·lica d'uns seixanta metres de longitud esquitxat de
protuberàncies circulars amb els dos extrems que acabaven en esferes de metall
massisses d'uns quinze metres de diàmetre. El cilindre girava lentament sobre
si mateix, pivotant al voltant d'un centre de gravetat lleugerament excèntric.
- Què
dimonis és aquesta cosa? -Va preguntar en Hainmax-. Una nau espacial? Una
sonda? No reconec aquesta configuració.
-Ni jo
tampoc -va dir en Pakkpekatt-. Però sé què no és. -Va agafar un quadern de
dades i va consultar l'informe que li havien proporcionat els analistes de la
xarxa de boies estacionàries de seguiment del tipus bola negra de l’INR-.
Segons la nostra llista d'índexs de probabilitat la candidata a visitar és
l’Anomalia 1033, que es troba prop de Carconth.
- Coronel?
- Sí, agent
Pleck?
- Podríem
dedicar uns quants minuts més a aquesta estructura? Estava pensant que potser
podríem acostar-nos fins a quedar a uns cinc-cents metres d'ella i donar una
volta al seu voltant. M'agradaria poder registrar els detalls del casc per
transmetre’ls als analistes, i potser hi alguns senyals d'identificació a
l'altre costat.
-La
perspectiva de poder prestar qualsevol classe de serveis extra a la Secció
d'Anàlisi no m'interessa el més mínim -va replicar secament en Pakkpekatt,
desviant la proa de la Dama Afortunada de l'objecte misteriós per iniciar un
vector d'aproximació a Carconth-. Que resolguin els misteris de les seves
anomalies utilitzant els seus propis recursos. Introduïu el mòdul del canó en
el casc, Coronel Hainmax. Apagueu els seus sensors, agent Pleck. Entrarem a
l’hiperespai dins d'un minut i donarem un salt de nou hores, així que farem el
canvi de torn ara.
Deixant de
banda la desagradable olor que quedava surant en l'aire, la idea d'obrir un
camí per a ell i els altres mitjançant el feix desintegrador al llarg de la
successió de càmeres no li plantejava cap greu dilema moral a la consciència
d’en Lando. Si la nau sobrevivia al que resultava obvi eren danys molt més
seriosos soferts en alguna altra secció, tancar les ferides que en Lando li
estava infligint no suposaria cap problema per a ella..., i si la nau ja estava
condemnada, llavors les ferides que estava obrint no tindrien cap importància.
Però veure com
Lando anava obrint forats no va trigar a fer que en Lobot sentís una creixent
inquietud. Després de només quatre càmeres i quatre esvorancs de vores
ennegrides, en Lobot va anar cap al Lando i el va agafar del braç abans que
pogués crear el cinquè.
- No podríem
tractar d'obrir cada accés de la manera habitual abans de destruir-lo? -Va
suplicar.
- Tens
alguna raó per creure que el Rodamón s'està recuperant de les seves ferides?
-Va preguntar en Lando, alliberant-se el braç d'una brusca estirada i alçant el
desintegrador.
En Lobot va
arronsar-se sobre si mateix mentre el feix obria el forat que els permetria
passar a la cambra següent.
-No sé què
està passant -va dir-. El que sí que sé és que estem deixant un rastre que no
els costarà res seguir, i aquest fet fa que la nostra fugida resulti d'allò més
fútil. Els grups d'abordatge es limitaran a seguir la successió de forats i
acabaran trobant-nos en l'última càmera.
Un nou so va
arribar fins a ells mentre en Lando s'aturava i mirava cap enrere. Era una
sèrie de detonacions curiosament líquides que recordaven el so que produiria
una pedra en caure sobre un bassal de fang.
-Fluids
esclatant sota els efectes de la pressió -va dir Lando, estirant el coll en
aquesta direcció -. En una ocasió vaig sentir esclatar una càpsula de
combustible defectuosa, i el so va ser molt semblant. -Va tornar la mirada cap
al Lobot-. Sí, tens raó, seguir-nos no resultarà gens difícil. Però la foscor
ens ajuda, i no tenim per què estar esperant al final de la sèrie de càmeres.
- I aquest
és tot el teu pla? -Va preguntar en Lobot-. Penses que el fet de trobar-se amb
C3PO farà que adoptin tan poques precaucions a l'hora de seguir-nos que podrem
sorprendre a tot un grup d'abordatge amb només unes quantes eines manuals com a
única arma?
-El meu pla
és endarrerir la confrontació -va dir en Lando-. És l'única idea que tinc per
ara. De moment només estic pensant a interposar una mica de distància entre
nosaltres i qualsevol que estigui entrant per aquí darrere.
-Bé, en
aquest cas... Què em diries de fer més d'un forat? Obliga’ls a prendre una
decisió. Fes que hagin de separar-se.
-M'encantaria
obrir uns quants forats més si això pogués fer que els hi resultés més difícil
seguir-nos, però no tinc ni idea de què pot haver darrere dels forats que obri
-va replicar en Lando -. I t'asseguro que no vull incrementar les possibilitats
d'obrir un forat que doni al buit espacial.
-La
topografia d'aquesta nau ha estat concebuda de manera que les parets de les
cambres mai formen part del casc -va dir en Lobot-. Quan vas col·locar la plepa
sensora...
-No sabem en
quins recintes poden haver bretxes a causa de l'atac -va dir en Lando-. De fet,
fins i tot hi ha la possibilitat que acabi trobant-me amb el buit tot i que
estic seguint la successió lineal dels accessos. El que estic intentant fer-te
entendre...
I de sobte
l'articulació de l'espatlla del vestit de contacte d’en Lobot va xocar suaument
amb la paret de la cambra. Uns instants després Lando també es va trobar
avançant cap a una barrera sòlida.
-La nau es
torna a moure -va dir Lando.
-Sí, però el
moviment és gairebé imperceptible.
-I també
està canviant de direcció.
- Per seus
propis mitjans, o perquè l'estan remolcant?
-No hi ha
manera de saber-ho des d'aquí -va dir en Lando-. Però el més probable és que
sigui pels seus propis mitjans... Els nostres intrusos no han disposat del
temps suficient per inspeccionar tota la nau, i començar a remolcar-la sense
haver-ho fet resultaria massa arriscat. Anem.
Lando va
anar cap a l'orifici que havia obert, es va agafar a la vora i es va ficar per
ell.
El que va
veure quan va dirigir els seus llums i el seu desintegrador cap a l'altre
extrem de la cambra era tan sorprenent que el va deixar sense parla. L'accés ja
estava iniciant la seva habitual obertura en forma d’iris.
En Lando va
començar a retirar-se i va passar la seva mà enguantada sobre els controls del
vestit per apagar els llums. Lobot, que estava darrere d'ell, va comprendre el
que pretenia aconseguir amb això i el va imitar. Però fins i tot després que
l’R2 obeís la instrucció que Lobot va emetre en el seu llenguatge de registre,
la càmera va seguir estant tènuement il·luminada per la claror que emanava de
l'anell que envoltava cadascun dels seus accessos oberts, revelant un total de
sis.
-Lando...
-Sí, ja ho
veig -va dir en Lando.
-Lando,
aquestes són les portes d'accés restringit al personal autoritzat de què
parlaves abans. Què està passant?
-No estic
segur.
En Lando es
va impulsar en una ràpida trajectòria diagonal cap a la més propera de les
quatre noves entrades, desconegudes fins aquell moment, que acabaven d'oferir
quatre nous accessos a la cambra 229 i va fer una ullada per ella.
- Què pots
veure?
-Més del
mateix, només que diferent -va dir Lando, anant cap a l'entrada de la cambra
228 -. Inspecciona la que tenim darrere.
Tant la
càmera que tenien davant com la que acabaven d'abandonar estaven mostrant
múltiples accessos il·luminats per anells lluents. Alguns dels nous accessos
donaven a cambres diminutes en què ja hi havia més portes, altres a estrets
passadissos cilíndrics i uns quants més a aquell vast interespai que Lando
havia descobert quan va col·locar la plepa sensora.
- Alguna
idea? -Va preguntar en Lando, girant-se cap al Lobot.
-Possiblement.
La lògica basada en regles ha d'estar estrictament prioritzada i seguir un
arbre de decisions condicionals -va dir en Lobot-. El primer que va fer la nau
va ser segellar tots els accessos, atorgant la màxima prioritat possible a la
limitació de danys, això és una resposta raonable a un atac, especialment si hi
havia una bretxa en el casc. Després, i quant va haver acabat de fer un
inventari dels danys, va assignar la prioritat immediatament següent a
restaurar la llibertat de moviments, potser per facilitar les tasques de
reparació.
-O la fugida
-va murmurar en Lando-. M'estàs dient que creus que això significa que l'atac ha
acabat?
-Que hi hagi
acabat o no manca d'importància -va dir en Lobot-. La nau ha obert totes les
portes. Potser mai tinguem una altra oportunitat com aquesta. -Va assenyalar el
portal d'accés a l'interior sobre el qual estaven surant -. El cor de la nau es
troba en aquesta direcció.
-Potser...,
i pel que saps, potser estigui a l'altre extrem d'un laberint de deu
quilòmetres. I què passa si la nau està a punt de fer-se trossos? -Va preguntar
en Lando.
- Quina
altra cosa podem fer?
-He
d'esbrinar fins a quin punt són greus els danys. Dóna'm el teu guant esquerre.
- Per què?
-Perquè vas
a anar a un lloc on no el necessitaràs, i perquè jo vaig a anar a un lloc on sí
que el necessitaré. Vaig a sortir al nucli i aniré avançant cap a proa per
esbrinar quins danys ha patit el Rodamón.
- I amb quin
objecte? O el Rodamón pot reparar-se a si mateix o no pot fer-ho -va dir en
Lobot-. Hem de buscar el nexe de control.
-Tu pots fer
el que vulguis. Jo necessito saber quina és la situació actual.
-La nau ja
ho sap -va insistir Lobot.
-Avisa’m
quan hagis descobert com parlar amb ella, d'acord? Fins llavors els dos estem
desaprofitant el nostre temps. El guant, si us plau.
En Lobot va
titubejar durant uns moments i després va obrir l'anell de subjecció i va fer
girar el guant en el sentit de les agulles del rellotge. Després el va llançar
a través de la càmera en una veloç rotació per l'aire, llançant-lo al Lando amb
una mica més de força de l'estrictament necessària.
-Gràcies -va
dir en Lando, enxampant-lo netament al vol amb la mà nua -. Te'l tornaré.
-Em pregunto
si tots els jugadors sempre estan tan segurs que guanyaran la partida amb la
propera carta que treguin de la baralla -va murmurar en Lobot-. Si
aconsegueixes tornar, pots buscar-me aquí dins -va afegir, dirigint el polze a
l'accés que tenia al darrere.
-Això faré
-va dir en Lando, impulsant-se cap a un accés en el costat oposat de la càmera
-. Si vols ajudar-me, podries tractar d'indicar el camí que segueixes amb la
barra de pintar. Tenint en compte com van les coses en aquests moments, potser
la nau es trobi massa ocupada per anar esborrant les marques.
-M'ho
pensaré -va respondre en Lobot, i es va tornar cap a l’R2 quant Lando haver
desaparegut per l'obertura després de saludar-lo amb un últim gest de la mà-.
Ves a buscar a C3PO i porta'l aquí.
R2 va deixar
anar el trineu de l'equip i es va llançar cap a l'accés entre estridents
refilets electrònics d'alleujament i aprovació.
- No
estalviïs el propel·lent! -Va cridar en Lobot abans que desaparegués.
Quan es va
haver quedat sol es va treure el guant dret i el casc i els va subjectar al
trineu de l'equip. Després va doblegar el coll cap endavant, va alçar les mans
nues i va acariciar amb suau delicadesa les vores de la banda de connexió
fabricada en Hamarin. Les puntes dels seus dits es van aturar durant uns segons
sobre el botó d'obertura situat a sobre del seu clatell.
La connexió
mai s'havia apartat del seu crani en trenta-quatre anys, i res -ni tan sols la
son, la vanitat o les revisions de manteniment periòdiques -havia pogut
separar-lo d'ella. Els seus circuits feien alguna cosa més que connectar en
Lobot amb tot un univers de recursos de dades interrelacionades i sistemes de
control. La banda s'havia convertit en un enllaç secundari entre les dues
meitats del seu cervell, complementant el cos callós de tal manera que li
permetia processar la tremenda inundació de dades que queia incessantment sobre
la seva consciència. Els seus dits la coneixien com a part dels contorns
familiars i supremament corrents del seu cap. La seva ment ja no era capaç de
reconèixer cap frontera entre la biologia i la tecnologia, perquè la
consciència integrada d’en Lobot era com un pont que unís l'una amb l'altra.
Tanmateix,
aquesta vegada els seus dits estaven explorant la connexió com un objecte
independent..., i la seva ment s'estava preguntant com seria l'experiència de no
trobar-s’hi ni amb les seves mans ni amb els seus pensaments.
Fora de la
cambra 228, com en qualsevol altre lloc, la superfície interior de l’interespai
del Rodamón, aquell espai buit que s'estenia entre el que Lando considerava el
veritable nucli de la nau i el seu casc exterior, estava coberta de cel·les
hexagonals que contenien cares de qelles minuciosament esculpides. Lando estava
començant a pensar que tota la nau devia estar recoberta per aquell increïble
mosaic.
Mentre
volava per davant de la gegantina superfície intacta i ininterrompuda d'aquell
colossal baix relleu, Lando es va preguntar quantes cares contindria i si cada
una d'elles era única. Quan intentava pensar en els nombres implicats, la seva
magnitud tornava gairebé inconcebible la idea que allò fos una galeria de
retrats i de què cada rostre representés a un individu de carn i ossos..., que
molt probablement portava molt temps mort i que potser no era recordat en cap
altre lloc excepte allà.
«Hi ha
d'haver centenars de milers..., potser milions. Hauré de demanar-li a Lobot o
l’R2 que ho calculin -va pensar en Lando-. Qui pot haver creat totes aquestes
cares? La mera tasca d’anar acumulant-les i organitzar-les en aquesta exhibició
ja hauria d’haver sigut un treball de dimensions monumentals. Com les van fer?
Seran com la resta d'aquesta nau..., i estaran gairebé vives?»
Els qelles
el contemplaven amb ulls impassibles mentre passava per davant d'ells, semblava
sentir-se molt més reconfortats per la presència d’en Lando del que se sentia ell
per la seva.
«I per què
són aquí? Tot aquest treball..., i qui anava a veure-les? -El descobriment
d'accessos a l’interespai no havia alterat la impressió inicial que es tractava
d'un espai privat que en Lando s'havia format d'ell -. Tenen la mirada tornada
cap a l'exterior com si el casc no hi fos, com si alguna cosa que veuen surant
en el buit els mantingués sumits en un tràngol, com si tots compartissin el
mateix pensament... Quin pot ser aquest pensament? L’infinit? L'eternitat? La
seva mortalitat?»
Poc després
d'haver entrat a l’interespai, Lando va descobrir que el casc interior i el
casc exterior estaven units per primes connexions en forma de cable. Creuant-se
i estenent-se en una filera continuada, els cables ajuntaven els dos cascos
mitjançant un dibuix de diamants i triangles que semblava formar un seguit d’X.
Les obertures més petites eren prou grans perquè en Lando pogués passar per
elles sense cap dificultat. Lando va sospitar que els cables envoltaven tot el
nucli interior formant una xarxa molt semblant a la dels radis en la roda d'una
bicicleta, i va pensar que aquella estructura complia simultàniament les
funcions de distanciador, reforç i amortidor d'impactes.
Va seguir
avançant i es va trobar amb un segon anell de cables, i no va trigar a
descobrir que tenien una altra funció. Aquella filera formava una barrera
sòlida proveïda de membranes que tancaven els buits entre els fils, de manera
que impedia l'accés a la secció següent de l'interespai. L'obstacle va obligar
a tornar a entrar a la nau per la càmera 207.
A partir
d'aquell punt, els accessos que portaven a l’interespai seguien estant
il·luminats pels anells però es trobaven hermèticament tancats. Tot i que cap
d'ells va voler obrir-se sota la mà d’en Lando, el centre dels que va intentar
obrir es va transformar en un hexàgon de la mateixa substància transparent que
havien vist a l'auditori. En una càmera rere una altra, aquells espiells
sorgits del no-res li van permetre contemplar la raó per la qual els accessos
no volien obrir-se: el casc exterior havia estat esquinçat, i l'enorme ferida
començava a la cambra 202 i seguia cap endavant fins a desaparèixer a molt poca
distància de la proa.
Quan Lando
va tornar la mirada cap a l’interespai per fer una ullada, va veure estrelles.
La
gegantesca transparència estava enfosquida, però tot i així la millor visió
dels danys s'obtenia des de l'auditori. Lando va mirar per un accés
anteriorment desconegut i va poder veure que l'atacant havia estat a punt de
separar tota la secció de proa del Rodamón de la resta del nucli. Els senyals
deixats per les cremades formaven una pauta tan clara com familiar; aquells
danys eren el resultat de la tremenda emissió d'energia modulada llançada per
les bateries d'un vaixell de combat de grans dimensions.
«Això era el
que hem sentit», va pensar mentre els seus dits ballaven sobre el teclat del
comunicador del vestit.
- Estàs
aquí, Lobot?
-T'escolto.
-Estic a
l'auditori -va dir en Lando-. Hi ha un forat molt gran a estribord, i tot el
que hi havia per davant d'aquest punt es troba destrossat. Les últimes
andanades van aconseguir obrir-se pas a través del Rodamón i van sortir per
l'altre costat, obrint un forat més petit a babord. Tota la secció està
segellada, no puc anar més enllà dels danys sense perforar la meva pròpia
porta, cosa que ni em cal ni vull fer.
- Hi ha
alguna indicació que la bretxa estigui sent reparada?
-Bé, és
difícil dir-ho... -Va respondre en Lando-. La part del casc que ha desaparegut
és molt gran, i no puc il·luminar les vores més properes amb suficient llum per
veure-ho. Probablement hauré d'esperar una estona per saber-ho.
- Hi ha
algun senyal que algú hagi pujat a bord?
-No veig
cap. Resulta obvi que volien destruir els nòduls d'armament -va dir en Lando-.
La qual cosa vol dir que deuen haver vist lluitar al Rodamón amb anterioritat,
molt probablement a Prakith.
- Pots veure
el navili o navilis que ens van atacar?
-No hi ha ni
rastre d'ells. A jutjar per l'angle d'incidència, jo diria que es trobaven
bastant a popa de nosaltres quan van començar a disparar. Lobot... El planetari
ha desaparegut.
- No! -Va
protestar Lobot-. Ha desaparegut o només està inactiu?
-Ha
desaparegut. Ha quedat destruït. Tota la càmera de les ombres devia quedar
plena de rebots després que el casc fos travessat pels trets. Tot el que no ha
estat arrossegat a l'espai per la descompressió ha quedat convertit en vapor.
-Potser es
regenerarà.
- A partir
de quina? A fora no hi ha res. No, sembla que tu i jo vam ser els últims a
veure-ho...
-Això és
terrible -va dir en Lobot.
-Estic massa
lluny per poder assegurar-ho, però diria que també hi ha uns quants milers de
retrats menys a la galeria. El Rodamón probablement ha estat a punt de perdre
tota aquesta cambra.
- Quant de
temps penses quedar-te aquí per observar?
En Lando va
donar un cop d'ull al cronòmetre.
-Li donaré
uns vint minuts de temps. Si no he aconseguit detectar cap activitat quan hagin
transcorregut, començaré a tornar per on he vingut. Què tal et van les coses
per aquí? Algun senyal de problemes? On ets ara? Segueixes a la 228?
-Tot va bé
-va respondre Lobot-, però no puc explicar-te on sóc. Si no fos per l’holomapa
de l’R2 ja m'hauria perdut.
- T'has
ficat pels passadissos interiors?
-Sí.
-Potser
hauria de tornar ara mateix -va dir en Lando-. Ja he vist la major part del que
necessitava veure. Has anat marcant la ruta?
-Preferiria
que no ho fessis -va dir en Lobot-. El silenci resulta sorprenentment
agradable. Ara puc sentir amb molta més claredat. Per això no he utilitzat la
barra de pintar, i per això vaig a apagar el meu comunicador quant hagi acabat
de parlar amb tu.
En Lando va
començar a protestar furiosament.
- Lobot! Què
està passant...?
-Vas dir que
havia de fer el que volgués, oi? Bé, doncs és el que he decidit fer.
-Perfecte,
però no apaguis el teu comunicador. Què passaria si...?
-Em posaré
en contacte amb tu si vull fer-ho -va dir en Lobot-. Fins llavors, et desitjo
que prenguis les decisions més encertades i per la teva banda tu pots
desitjar-me bona sort.
Aquest va
ser el final de la conversa. Lando no va aconseguir establir contacte amb Lobot
en cap canal de comunicacions ni tan sols quan va utilitzar un senyal
d'emergència.
«S'ha posat
de part dels androides i en contra meva -va pensar Lando, colpejant la paret de
la cambra amb el puny en un gest de pura frustració -. La qual cosa és una
altra prova que aquesta nau ens està tornant bojos a tots... Quan sortim
d'aquí, si és que aconseguim fer-ho, tots anem a necessitar una bona rentada
mental.»
Es va tornar
cap a l'accés, va pegar el visor facial del seu casc a la transparència i va
contemplar la foscor. Els contorns dels forats semblaven haver canviat
lleument, com si les bretxes poguessin estar començant a tancar-se. Però en
Lando no tenia cap forma de saber fins on podia arribar el procés. Si no rebien
tractament mèdic, les vores d'una cavitat acabarien curant-se sense arribar a
regenerar el que havia estat destruït.
Lando va
apagar els llums del seu vestit, va clavar la mirada al forat obert pels trets
i va examinar les estrelles que brillaven més enllà d'ell, escrutant-les a la
recerca d'una pauta familiar, un estel reconeixible o l'espiral d'una nebulosa
que pogués identificar amb facilitat. La llei de les probabilitats estava en
contra. Fins i tot després de tota una vida dedicada a recórrer els camins
espacials, una galàxia amb cent mil milions d'estrelles contenia una quantitat
de misteris desconeguts molt superior a la del conegut.
Però si hi
havia alguna manera en què pogués fer-ho, Lando havia d'establir contacte amb
allò familiar i recordar-se a si mateix com era allò que l'impulsava a seguir
lluitant per la supervivència perquè pogués veure-ho de nou alguna vegada.
La Dama
Afortunada va tornar a entrar en l'espai real a un segon llum escàs de l’Anomalia
1033 ja molt poc més d'un any llum de Carconth.
A aquestes
distàncies l'anomalia era invisible excepte per als sensors, però la
supergegant vermella seguia sent una visió realment espectacular. Cinc-centes
vegades tan gran i cent mil vegades tan brillant com el sol al voltant del qual
orbitava Coruscant, Carconth dominava el cel com molt poques estrelles podien
arribar a fer-ho. En el moment àlgid de les seves fluctuacions, era la segona
estrella més gran i la setena més brillant de totes les estrelles conegudes.
L'Institut d'Exploració Astrogràfica i els seus predecessors portaven més de
sis-cents anys mantenint Carconth sota la vigilància continuada dels seus
equips de supernoves.
L’Anomalia
1033 probablement fos el resultat d'una expedició alienígena a Carconth.
Aquestes expedicions havien estat enormement freqüents, i la majoria d'elles no
es trobaven registrades en els arxius de l'Antiga o la Nova República. Però el
Coronel Pakkpekatt i els seus voluntaris no tindrien cap possibilitat d'esbrinar-ho,
i disposarien de molt poques oportunitats de quedar-se bocabadats contemplant
l'espectacle galàctic visible pels espiells del iot espacial.
Uns instants
després de la seva arribada, els controls de la Dama Afortunada van quedar
sobtadament Off sota les mans d’en Pakkpekatt. El iot va accelerar a mesura que
anava girant i va descriure un arc d'uns seixanta graus cap a estribord i de
vint graus cap al nord galàctic, enfilant la seva proa cap al vector que
portava a Kaa. Les pantalles van ser envaïdes per un embogit remolí d'imatges
mentre el sistema automàtic de navegació duia a terme els seus càlculs i
enviava els resultats al motivador hiperespacial.
- Què passa,
Coronel? -Va preguntar Bijo Hainmax.
-Que alguna
cosa ha activat un circuit de control remot -va dir en Pakkpekatt, aixecant les
mans del panell i recolzant l'esquena a l’encoixinat de la butaca de pilotatge
-. El iot ja no es troba sota el meu control.
-Però veig
que no està intentant recuperar el control.
El familiar
xiulet amb què el sistema d’hiperimpulsió del iot indicava que s'estava
preparant per a un salt hiperespacial ja podia ser sentit amb tota claredat
pels dos oficials.
-Així és.
Pleck i
Taisden es van reunir amb ells en la coberta de vol.
-Coronel...
-Va començar a dir en Pleck.
Hainmax va
fer girar la seva butaca cap en Pakkpekatt.
-No entenc
per què està permetent que ens segrestin, Coronel.
-Vèncer a un
circuit de control remot ben dissenyat sempre resulta molt difícil a menys que
s'estigui disposat a infligir considerables danys a la nau -va respondre en
Pakkpekatt-. Si poguessin ser desactivats amb excessiva facilitat, els circuits
de control remot no servirien de res.
-Però això
no explica...
Taisden va
apartar en Pleck amb l'espatlla i va fer un pas cap endavant.
-Puc
desconnectar la hiperimpulsió en trenta segons, Coronel -va dir.
-Dubto molt
que pugui fer-ho, agent Taisden. També dubto molt que pugui disposar de trenta
segons.
-Deixeu-me
intentar-ho.
-No -va
replicar en Pakkpekatt.
-Pensa que
la Dama Afortunada ens pot portar fins a ells -va concloure Hainmax.
-La persona
que és més probable hagi instal·lat els circuits de control remot també és la
persona que sembla més probable hagi pogut activar-la -va dir en Pakkpekatt-.
Dintre de... -Va observar les pantalles de dades de la nau -unes sis hores
sabrem si aquesta persona és el General Calrissian.
Uns segons
després la Dama Afortunada va sortir disparat cap endavant a través d'un túnel
d'estrelles.
- On són?
-Va udolar el Capità Gegak mentre fulminava amb la mirada a la dotació del pont
del destructor Tobay-. On és l'objectiu? On és el Gorath?
-No hi ha ni
rastre de cap de les dues naus, Capità -va gosar respondre el cap de sensors -.
No detecto l'emissió del transductor del Gorath.
- Idiota!
Pensa que no sé interpretar les lectures d'una pantalla de seguiment? -Va
cridar en Gegak, estrenyent les mans fins a convertir-les en punys. La seva
ràbia semblava tan indiscriminada com salvatge, i cap dels presents en el pont
es va sentir prou fora de perill d'ella per moure’s o parlar -. He estat traït!
Un de vosaltres treballa per al Capità Dokrett. Algú ha conspirat per robar-nos
la nostra part de la recompensa.
En Gegak va
començar a anar i venir per darrere dels oficials asseguts en els seus llocs de
control.
- Qui és el
lladre? -Va udolar-. Qui és el traïdor? És vostè, Prega?
Va tancar
els dits d'una mà al voltant dels cabells del cap de navegació i els va
utilitzar per tirar el cap enrere d'una feroç estrebada.
-Depenc del
cap de sensors, Capità. No van transcórrer ni cinc segons entre el seu avís i
el moment en què vam sortir de l'hiperespai...
Nillik, el
cap de sensors, es va aixecar de la seva butaca abans que en Gegak pogués
arribar fins a ell i va retrocedir davant el seu Capità amb les mans aixecades
en un gest de súplica.
-No li he
traït, Capità. Els instruments m'han traït...
En Gegak va
saltar cap endavant amb un grunyit gutural i va escurçar la distància que
s'interposava entre ells fins deixar-la reduïda a poc més d'un braç.
- I qui és
el responsable del manteniment dels seus instruments?
-Jo,
Capità... Però... Capità, li suplico que m’escolti...
-Només sento
els ploriquejos d'un traïdor.
-Aquesta nau
és vella. Té dues vegades l'edat del Gorath, i no hem pogut comptar ni amb els
diners de les recompenses ni amb les benediccions de Foga Brill per mantenir-la
en bones condicions. No pot esperar...
En Gegak va
treure un fuet neural dels plecs de la seva guerrera i el va agitar davant el
seu pit.
-Puc esperar
que els meus oficials no em tornaran el favor que els hi faig amb excuses.
-Capità...
No, no, sis-plau! -Nillik havia anat retrocedint fins que es va trobar amb
l'esquena enganxada a una mampara -. Seguir una nau a través de l'hiperespai ja
resulta difícil fins i tot comptant amb les instal·lacions més sensibles. No em
va concedir el temps necessari per refredar l'antena de solitons i tornar a
sintonitzar... No podia sentir a l'objectiu. Gairebé no vaig poder escoltar el
Gorath per sobre de l’estrèpit de la seva onada de compressió.
-Tot això no
són més que excuses amb les que intenta disculpar la seva falta d'atenció.
-No, Capità...
No va ser la meva atenció la que va fallar. La signatura era tan tènue que la
vaig perdre i la vaig recuperar mitja dotzena de vegades abans de la pèrdua de
senyal definitiva. Aquesta va ser l'única raó del meu retard. No estic segur de
si aquestes naus van sortir de l'hiperespai abans que nosaltres o si continuen
avançant per ell i acabaran sortint més lluny.
En Gegak va
deixar anar un grunyit i va enfonsar l'extrem del fuet neural a l'abdomen d'en
Nillik. El cap de sensors va udolar, es va convulsionar i va caure a terra.
-Hauria
d'haver estat informat de les seves dificultats -va dir el Capità, retornant el
fuet a la seva butxaca. La seva veu s'havia tornat sobtadament serena i pausada
-. Ha oblidat la primera regla de supervivència en una autocràcia: mai intentis
ocultar-li la veritat al poder. Espero que el dolor l'ajudi a aprendre del seu
error.
Després el
Capità va girar lentament sobre els seus talons fins a quedar d'esquena al
panteixant cap de sensors.
-Dirigeixin
la proa cap a Prakith i avancin a velocitat de flanqueig. Que el contramestre
de sensors assumeixi el control de les consoles. Tornarem al punt en el qual el
Gorath va desaparèixer de les lectures dels nostres instruments i anirem
examinant tot aquest vector espacial..., i no sentiré més excuses que intentin
justificar un fracàs. He invertit tota la meva tolerància en Nillik.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada