Les Cròniques de l’Stele (II)

Anterior

II

La llançadora

La navegació i l'adquisició d'objectius a l'espai no són tasca fàcil, però l'estrella local d'un sistema estel·lar ajuda a vegades en la localització reflectint-se en les superfícies metàl·liques. Va ser d'aquesta manera que en Maarek va localitzar la llançadora i seus atacants, maniobrant en la foscor de l'espai sobre el planeta. Podia veure la resplendor blava característica dels canons iònics colpejar els escuts de la llançadora. Mai en la seva vida havia vist disparar un canó iònic, però sabia que eren visibles des de molt lluny.

- Els veig -va anunciar pel comunicador. No va obtenir cap resposta.

Mentre s'aproximava ràpidament, va poder reparar en dos Ala-Y que disparaven contra la llançadora, clarament identificada amb insígnies imperials. Al voltant de la llançadora suraven nombrosos enderrocs, en què va reconèixer els trossos de diversos caces TIE.

En Maarek no va reconèixer les insígnies dels Ala-Y que atacaven, però això no tenia cap importància. Eren enemics. Sense pensar, va maniobrar per arribar a un angle d'atac que li permetés poder disparar sobre els dos Ala-Y d'una sola passada. L’interceptor TIE responia suaument, molt millor que qualsevol barredora, i s'aproximava a la zona de combat. Les mans d’en Maarek estaven aferrades als comandaments, el dit fermament recolzat sobre el gallet, disposat a disparar.

En aquell precís instant, l'Ala-Y més proper es va separar i va començar un viratge. L’havia estat detectat! En Maarek va prémer el botó de tret i va veure els raigs làser, però només dos. No hi havia activat els seus quatre làsers, i realment no sabia com fer-ho. Els mecànics generalment no tenien dret a provar les armes. Però, fins i tot amb dos làsers, els raigs van anar directes a l'objectiu, i la part posterior de l'Ala-Y es va incendiar durant una fracció de segon. Una bona diana!

Però la nau enemiga no va disminuir. No semblava haver estat tocada de gravetat. En Maarek va estar temptat de perseguir a l'Ala-Y: semblava més lent que el seu interceptor. Però el segon Ala-Y seguia atacant a la llançadora, i en Maarek va modificar la seva trajectòria per dirigir-se just sobre ell. Va obrir foc ajustant el seu angle d'atac, i els seus primers trets van errar el seu objectiu. S'aproximava ràpidament, i finalment va veure una resplendor reveladora sobre el casc de l'Ala-Y. Hi havia danyat els seus escuts! L'Ala-Y va cessar sobtadament de disparar contra la llançadora i es va allunyar, però es desplaçava molt lentament.

En Maarek estava tan fascinat amb la visió de l'enemic en el seu visor, que es va oblidar de modificar la seva velocitat i va estar a punt de col·lisionar amb el seu objectiu. Girant en l'últim moment. Llavors el seu ordinador de bord li va indicar que disparaven sobre ell. Mentre maniobrava el seu interceptor TIE en un tancat llaç diagonal, va percebre que l'altre Ala-Y s'aproximava.

Tenia l'avantatge de la velocitat, però també se n'adonava que no podia abandonar a la llançadora, que encara seguia en perill. Per sort, la seva experiència com a pilot de barredora li donava l'avantatge d'un sentit instintiu del combat. Es va poder lliurar sense problemes de l'Ala-Y que el perseguia, i va veure com aquest sobrepassava la llançadora. Es va precipitar de nou en la persecució dels dos Ala-Y. Llavors va ser quan va reparar en els primers caces Ala-X. No semblaven sortir d'enlloc, i van aparèixer a alguns quilòmetres de distància de la proa de la llançadora.

- Crec que tindré seriosos problemes –es va dir per a si mateix.

En Maarek encara va seguir disparant sobre els Ala-Y, i després es va afermar sobre els comandaments per efectuar un viratge molt tancat. No sabia si els Ala-X anaven darrera de la llançadora o darrere d'ell. Sabia que no tindria cap oportunitat contra la potència de foc combinada dels dos Ala-Y i els dos Ala-X.

Si volia colpejar amb eficàcia, havia de triar el moment adequat, i per tant necessitava prendre certa distància.

Es va allunyar a tota velocitat de la llançadora danyada. Els dos Ala-X van anar darrere seu. Eren molt ràpids i el seguien a la mateixa velocitat. Disparaven constantment sobre ell, però estaven molt lluny perquè els seus trets fossin prou precisos. Va virar per tornar cap a la llançadora i va veure que els dos Ala-Y reiniciaven el seu atac. Tot d'una, el destructor estel·lar va reaparèixer, molt a prop del planeta. Si aconseguia aguantar alguns minuts més, sabia que arribarien els reforços.

Va saber que tenia raó quan la ràdio li crepità al casc.

- Aquí Raigs X V2. Truco a TIE/In 4OV9. Em rep?

En Maarek no estava acostumat a les identificacions militars de combat.

- Si és a mi a qui busca, sóc aquí -va respondre pel micro -. Envieu a algú... i ràpid!

- Els reforços estan de camí, TIE/In 4OV9. Aguanti.

L’interceptor no podia anar més de pressa, i els Ala-X s'aproximaven a ell. Seria una autèntica pena deixar-se atrapar ara, just quan els reforços estaven tan a prop. Va començar una barrina en espiral per escapar dels seus trets, una maniobra que els pilots usaven en els holovídeos que havia pogut veure. Era una bona idea, però la seva pràctica de pilotatge deixava molt a desitjar. Va perdre momentàniament el control del TIE i va començar a girar en tots els sentits, desorientat. Intentant desesperadament reprendre el control, el va compensar massa i es va trobar orientat directament cap al planeta. Els seus sensors seguien anunciant als Ala-X, que ara estaven molt més a prop.

Una cosa va colpejar a l’interceptor. Va sentir una sacsejada, com un gran cop de puny a l'esquena, i els sensors del seu panell de comandaments es van apagar. No tenia temps d'intentar una altra maniobra. Va decidir precipitar-se cap al planeta. Havia escoltat que el vol atmosfèric era difícil i que a cap pilot de caça estel·lar li agradava, però ell ja estava acostumat al vol atmosfèric, i esperava que els pilots dels Ala-X no tinguessin tanta pràctica.

L’interceptor TIE va començar a vibrar i a baixar en picat quan va penetrar en l'embolcall gasós, i una espessa boira immediatament va enfosquir la seva visió. Lluitava contra els comandaments, va redreçar-lo per no caure directament en el pou de gravetat del planeta. El seu pla consistia a capbussar-se en la capa superior de l'atmosfera i seguir un lleuger vector parabòlic per tornar a sortir després al buit. Esperava d'aquesta manera lliurar-se dels Ala-X.

Tenia la impressió lluitar contra un bantha furiós, i realment no sabia si estava a punt de sortir de l'atmosfera o si anava a convertir-se de sobte en una bola de foc a la superfície del planeta. Intentava mantenir la seva trajectòria, però sense sensors sense cap referència visual, no podia fiar-se més que de la sort... i de la fe.

En el fons del seu ésser, romania tranquil malgrat l’alarmant situació, adonant-se que ja havia sobrepassat els seus límits. Sense cap entrenament, acabava d'enfrontar-se a quatre caces enemics, i encara seguia viu! Se li havia acabat la sort?

La resposta era no. La boira que envoltava l'interceptor va desaparèixer de sobte, i la nau va emergir de l'atmosfera amb una nova sacsejada capaç de trencar-li els ossos. Els Ala-X havien desaparegut. I, de fet, el destructor estel·lar també!

Fantàstic..., va pensar. I ara què?

- Torni, Stele -va dir una veu desconeguda pel comunicador -. S'ha acabat la festa. Seguiu el vector 1-2-8-Alfa.

- Ho sento, senyor. Els sensors estan morts i no sé navegar -va respondre en Maarek. Va escoltar rialles en el seu casc.

- Llavors, giri a la dreta i envolti el planeta. Ens trobarà. O li trobarem.

***

En les hores següents, no va tenir un instant de respir. Quan va estar a l'abast del destructor estel·lar, va ser conduït a bord per un raig tractor. Un final vergonyós per a la major aventura de la seva vida! Li van dirigir cap a un hangar que no coneixia. Un destacament de tropes d'assalt l'esperava. Quan va sortir de la cabina de la nau, un oficial li va demanar que el seguís i li va conduir a una petita sala, al costat de l’hangar. Després els oficials i les tropes d'assalt van desaparèixer, deixant-lo sol.

Es va asseure davant d'una petita taula. Hi havia dues cadires a la sala, i va triar la que mirava cap a la porta. Va esperar. Molt temps.

Vaig a tenir problemes, va pensar. Però què és el que he fet malament?

Va romandre assegut durant molt de temps, potser hores, abans de veure entrar dos soldats d'assalt amb armadura negra i blanca. Havien desenfundat els seus blàsters, però els ulls d’en Maarek estaven fixos en l'home que els seguia. El va reconèixer immediatament Era l'almirall Mordon! Semblava cansat.

L'almirall va asseure a la cadira davant d’en Maarek, recte i dret, silenciós, amb els seus ulls blaus fixos en els d’en Maarek. Eren del color dels projectils d’ions. En Maarek va abaixar la mirada i va observar les seves mans posades sobre la taula. Les seves falanges estaven blanques.

- Has tingut sort -va dir en Mordon. La seva veu era tranquil·la, com esperava en Maarek, i les medalles que penjaven del seu pit seguien el moviment regular de la seva respiració.

En Maarek va alçar lentament els ulls, però va tenir problemes per mantenir la mirada d'en Mordon.

- Ja ho sé, senyor. Esperava...

En Mordon el va interrompre.

- També has provat tenir un gran valor.

El cor d’en Maarek va saltar en el seu pit. Això no era una reprimenda. Era una felicitació.

- Hem reprès el control de la zona -va continuar en Mordon -. Anava a inspeccionar el planeta amb una escorta mínima quan els Rebels ens van atacar. Si no t'haguessis separat de la nau...

En Maarek no va dir res. Estava en estat de xoc. He salvat la vida de l'almirall.

- On has après a pilotar un interceptor d'aquesta manera, fill meu?

En Maarek va sortir de la seva abstracció just a temps per escoltar la pregunta d’en Mordon.

- En el Servei de Reparacions, senyor -va dir, ennuegant-se. Es va preguntar si aquesta resposta anava a causar-li problemes.

L'almirall va alçar una cella.

- Reparacions... -va dir. Va semblar rumiar la paraula durant un instant, com si hagués oblidat el seu significat - Vols estar aquí, a Reparacions? – Li va preguntar.

- Sí, bé -va respondre en Maarek prudentment -. Ens dediquem a tenir cura dels infants.

- Els nois?

- Sí, senyor, ja sap, els pilots. Només han d’enfilar-se a la seva cabina i volar per l'espai mentre que nosaltres ens fem pols les mans redreçant la xapa i ens cremem amb els bufadors làser...

En Maarek es va interrompre, pensant que potser havia anat massa lluny, però en Mordon va esclatar en riallades.

- Realment creus que la vida d'un pilot és així, fill meu?

En Maarek no va respondre.

Mordon es va incorporar bruscament.

- Aposto a què t’encantaria formar part d'aquests nois, oi, senyor Stele?

En fer aquesta pregunta, s'havia inclinat sobre la taula i mirava fixament als ulls d’en Maarek. Aquest va evitar ràpidament la mirada i es va posar a mirar alguna cosa en una de les ungles.

- Torna’m a veure d'aquí a sis mesos -li va dir en Mordon dirigint-se cap a la porta -. Vine a dir-me com et va.

Després va desaparèixer, i en Maarek es va trobar sol novament. Però no per molt temps.

L'armada imperial

En Maarek va ser "convidat" a unir-se a l'Armada Imperial i va saber que havia de ser entrenat per esdevenir pilot de caça. Va haver d'esperar alguns dies. Després, després d'un salt a l'hiperespai, va ser transferit a bord d'un vell vaixell de càrrega de transport. Després d'un incòmode viatge d'un dia a bord del transport, va desembarcar en una base imperial orbital. Ningú li va dirigir la paraula en tot el viatge. Quan va arribar a la base, va rebre un paquet de racions i va haver d'esperar de nou. Al cap d'un moment, va arribar un petit destacament de tropes d'assalt, seguit d'un grup d'homes i dones bastant joves. A continuació, els soldats els van conduir cap a un altre transport. O potser fos el mateix. En Maarek no podia veure cap diferència. Quan tothom va haver pujat a bord, el cap va prendre la paraula.

- Esteu de camí a un lloc d'entrenament imperial. A partir d'ara, sou soldats de l'Imperi, encara que ara mateix sembleu més aviat una colla de dinkos espantats i us sentiu malament. Manteniu-vos asseguts, estigueu callats, i no feu res fins a nova ordre.

El viatge va ser llarg, tranquil i glacial, sota la mirada impassible de les tropes d'assalt. Semblaven presoners, més que soldats d'elit de l'Imperi. En Maarek intentava oblidar les seves inquietuds. Pensava que tot això formava part del joc. Poc importava el valor de cada recluta, primer anaven a enfonsar-los per reconstruir-los millor després. Això formava part del procés de selecció. Si un recluta es trencava massa fàcilment, no podria suportar molt de temps les pressions dels combats, i es convertiria en un perill per aquells a qui havia de protegir. Si no es trencava en absolut, era massa ferotge i independent, i no es podia confiar enterament en ell. Tots els nous reclutes anaven a caminar per aquesta corda fluixa durant els següents sis mesos.

La nau va donar una brusca batzegada sortint de l'hiperespai, i els passatgers van relliscar lleugerament sobre la coberta quan el pilot va engranar el fre dinàmic. Els impassibles soldats d'assalt es van animar de sobte, saltant cap als cadets, colpejant als que no eren prou ràpids, i cridant-los ordres a la cara.

- Dempeus, colla de cucs podrits, o no viureu prou per arribar al vostre primer entrenament.

La rapidesa d’en Maarek li va permetre evitar la bota que es precipitava cap a ell. Va saltar, sentint l'adrenalina córrer per les seves venes, i va recórrer la sala amb la mirada per saber el que l'esperava. No va d’esperar molt de temps. Mentre les tropes d'assalt tractaven més malament que bé de posar-los en fila, la comporta davantera del transport es va obrir amb un xiulet amenaçant. Llavors el va veure. Totes les mirades van girar cap a ell. Una forma humana, ombrívola, a contra llum, més gran que la vida mateixa!

Vestia una armadura de soldat d'assalt, però la resplendor vermella projectava sobre ell una aura irreal. L'emblema imperial que portava a la part dreta del pit testificava la importància d'aquest home. Quan les tropes d'assalt es van reagrupar al seu voltant, en Maarek va observar amb disgust que els hi treia a tots els altres almenys un cap. Les seves dues immenses mans es van alçar per obrir amb precaució el tancament del casc, unes mans prou poderoses com per destrossar el coll d'una persona. Es va retirar el casc i el va col·locar sota el seu imponent braç. Darrere d’en Maarek, un imprudent va balbucejar alguna cosa, però va ser recompensat amb cop de culata als genolls. Va caure a terra, retorçant-se de dolor. S'aguantava per no cridar.

Tots els altres segurament es van haver d’aguantar per no manifestar la seva sorpresa descobrint la cara marcada que els observava fixament amb el seu únic ull, mentre l'altre estava tancat per gruixuts punts de sutura. En Maarek va voler mirar a un altre lloc, però no va poder. En qualsevol cas, això no hauria estat molt prudent.

- Sóc el sergent instructor Sènior Jona T. Stark -va dir -, però vosaltres em tindran Sergent, o Senyor. Vosaltres sereu anomenats com jo vulgui cridar-vos -. El vostre dret a viure serà a partir d'ara el que jo decideixi. La vostra única elecció és obeir. L'Emperador és la vostra vida. Trobaré als guerrers que es trobin entre vosaltres i els guiaré cap a la glòria de l'Imperi. Però també trobaré als incapaços, prendré els seus cors a les meves mans, i els esclafaré.

Així va ser com tot va començar...

Entrenament bàsic

El primer dia va ser una meravellosa barreja d'activitat, caos i una mica d'ordre. Van ser registrats, examinats, posats a caminar, alimentats (no massa), examinats de nou, dividits en grups, i finalment assignats als seus allotjaments. Diversos dels reclutes que viatjaven amb Maarek ja no hi eren. Probablement havien estat enviats de nou a casa.

En Maarek no tenia ni idea de l'hora relativa del sistema, però era molt tard quan per fi va poder desplomar-se sobre seu petit i incòmode catre, en els barracons primaris. Cada recluta havia rebut un petit holo.

- Tragueu-vos això aquesta nit, i prepareu-vos per digerir-ho demà matí -els havien dit.

Va asseure, agafà l’holo a les mans i el va activar.

Retorn a bord del Venjança

Durant les setmanes que van seguir, en Maarek va ser examinat, entrenat intensivament en procediments militars, va seguir un entrenament físic bàsic i tornat a examinar una vegada i una altra. No tenia ni idea d’on es trobava. Ningú li ho havia dit. I havia après ràpidament a no fer preguntes. Però també va aprendre moltes altres coses, i aparentment es va convertir en un perfecte soldat ben adoctrinat de l'Imperi. No obstant això, mantenia la seva pròpia opinió, i suportava la situació fins que les proves haguessin acabat.

Quan el seu entrenament bàsic va acabar, va ser embarcat de nou, però aquesta vegada a bord d'una llançadora militar, i transferit a un lloc avançat, sobre un asteroide aparentment abandonat. Va romandre algunes hores en un magatzem perdut, rosegant les seves racions i discutint de foteses amb l'únic agent de guàrdia en el lloc. Era l'únic recluta que havia baixat en aquest lloc avançat. Més tard va ser transferit de nou, amb altres persones a les que no coneixia, a bord d'una altra llançadora que anava a reunir-se amb el Venjança. Va reconèixer a un dels altres passatgers: la dona bordali de la llançadora. Si ella també l’havia reconegut, no va donar mostres d'això.

En total, havia abandonat el Venjança feia poc més de dos mesos. La nau no havia canviat molt.

Llevat que ja no vivia en els allotjaments civils.

-Les vostres ordres estan anunciades a l’holopantalla, en aquesta paret -va anunciar el comunicador quan va desembarcar de la nau.

En Maarek va llegir la secció que li incumbia. Estava assignat a la coberta 3. Sobre el mapa, va veure que aquest punt estava situat prop de l'hangar dels caces TIE. Va pensar que es tractava sens dubte dels allotjaments dels pilots, i va sentir que l'envaïa cert nerviosisme.

Durant el seu entrenament bàsic, va aprendre a no fer preguntes. Això no li havia estat fàcil d'assimilar, i nombroses vegades va haver de ser castigat a treballs pesats per haver obert la boca. No és fàcil perdre un costum tan antic en unes setmanes, però en Maarek havia après a aguantar-se, a esperar el moment adequat, i a escollir amb cura els seus amics i confidents.

No obstant això, aquestes noves restriccions tenien un gran inconvenient, es va perdre intentant buscar els seus allotjaments, quan una simple pregunta hauria estat suficient per posar-lo més ràpidament en la direcció correcta. Però finalment va aconseguir trobar el seu camí, no sense abans haver travessat zones on es veia que no era benvingut, i on els oficials i els homes de servei s'aturaven bruscament per mirar-lo enfurismats. Tanmateix, ningú li va preguntar què buscava, ningú li va oferir la seva ajuda. En Maarek generalment fugia del lloc el més ràpid possible.

La seva nova habitació era un veritable recés de pau i d'intimitat després de setmanes en els barracons del camp d'entrenament i el seu periple per les entranyes del destructor estel·lar. Hi havia una única llitera a la cabina, i es va estirar en ella immediatament.

Uns instants més tard, algú es va presentar a la seva porta i va cridar.

- Entri -va dir en Maarek amb veu dubitativa.

Era en Pargo. Va romandre plantat allà, mirant-lo amb aire estúpid, i en Maarek es va petar a riure. El seu amic portava un uniforme de l'armada flamantment nou. El va saludar marcialment.

En Maarek li va tornar la salutació amb el cor encongit, ja incòmode per aquestes formalitats de la vida militar.

- A què ve aquest gran somriure? -Li va preguntar.

En Pargo va entrar a l'habitació i es va recolzar a l'escriptori integrat a la paret.

- M'alegro de tornar-te a veure, tan... -va respondre de forma descarada. Aparentment, es moria de ganes de dir-li alguna cosa a Maarek. Semblava un monstre de les neus a punt de devorar un Taun-Taun.

- Va, digues-me el que sigui -a Maarek no li agradava que li fessin esperar per dir-li les coses importants. I a jutjar pel gest d’en Pargo, havia de tractar-se d'una cosa molt important -. Et quedaràs aquí plantat tot el dia, o què?

- D'acord, no te’m pugis a la parra. Estic content per dues raons. La primera, que has tornat del teu entrenament i que ja ets per fi un dels nostres. Passen moltes coses a bord d'un destructor estel·lar, coses de les que els civils no tenen ni idea...

- Segur -va respondre en Maarek prudentment -. I l'altra raó?

- Vaig a convertir-me en soldat d'assalt. M'han demanat que comenci l'entrenament en tres dies.

En Maarek no estava molt segur de comprendre per què en Pargo estava tan content. Per descomptat, les tropes d'assalt eren la divisió militar més temuda i respectada de les forces de l'Imperi, però tot aquest aparell, aquesta armadura, el fet de no tenir ni nom, ni cara, no li agradava molt a Maarek. Però, d'altra banda...

- És genial, Pargo. Crec que l'armadura t’escaurà molt bé. Per la meva banda, jo seguiré un entrenament de pilot.

El somriure d’en Pargo va desaparèixer.

- Vols dir que vas a pilotar un d'aquests desmanegats caces TIE? Aquestes naus són autèntics taüts volants. Estàs boig o què?

- Això crec -va respondre en Maarek -. Has sentit parlar de la meva petita aventura?

- Sí -va respondre en Pargo -. He escoltat parlar d'ella. Ja et val presumir d'aquesta manera. Mai estàs satisfet, eh?

En Maarek va esclatar en més riallades.

- Hi ha qui neix amb estrella, i els altres és...

Però en Pargo s'havia posat molt seriós.

- Vés amb compte. Això no és una carrera de barredores. Acabaràs en trossets dins d'un núvol de fum si no ets prudent.

- Faràs millor en preocupar-te de tu, Pargo. Una armadura de soldat d'assalt mai ha detingut un tret de blàster. I com et conec, series el primer a posar-te davant d'un blàster per saber si és veritat.

- Crec que tots dos tindrem una vida curta i plena d'esdeveniments -va respondre en Pargo amb un mig somriure -. Bé, he de marxar. Entro en servei en uns minuts.

Poc després de la partida d'en Pargo, un missatge va aparèixer a la petita consola de comunicacions de l'habitació d’en Maarek. Li demanaven que es presentés a l'entrenament de pilots a les set hores del matí següent.

Següent