TERCER
INTERLUDI
A la deriva
Amb l’R2
guiant-lo, Lobot s'havia endinsat en un regne en el qual seguia lluitant per
comprendre l'estructura i el seu propòsit.
Els
passadissos del nucli del Rodamón recordaven més al gran conducte acumulador en
què havien passat les seves primeres hores a bord de la nau que a la xarxa de
càmeres a les que havien passat els últims i ja molt nombrosos dies de la seva
estada a bord. Però els passadissos del nucli eren molt més estrets que el
conducte acumulador. La seva amplada mai superava la distància que Lobot podia
abastar amb els dos braços estesos, i solia ser inferior..., especialment allà
on un passadís es creuava amb un altre.
I hi havia
molts encreuaments. Els passadissos s'interconnectaven contínuament per formar
una complicada teranyina que encara no havia revelat la seva pauta general.
Aquella teranyina prometia unir totes les parts del Rodamón tal com hagués
pogut fer-ho un sistema de transport o de comunicacions, però excepte Lobot i
els androides no hi havia absolutament res movent-se a través dels passadissos
o al llarg d'ells. Cap de les metàfores biològiques habituals -túbuls
vasculars, canals alimentaris, conductes respiratoris, senders neurològics
-semblava realment adequada.
En Lobot es
va preguntar si la manca d'activitat era un símptoma dels danys que havia patit
el Rodamón o un senyal que seguia sense entendre la naturalesa d'aquella nau.
Havia de seguir recordant-se a cada moment que encara que la nau era un
producte de la bioenginyeria això no volia dir que fos un organisme. El Rodamón
era una màquina biològica, i en Lobot encara no estava familiaritzat amb aquell
nou paradigma.
A tres-cents
metres de l'accés de la càmera 228 el passadís s'havia estret fins al punt que
Lobot va descobrir que havia de treure’s el vestit de contacte per poder seguir
avançant.
- Està segur
que realment vol fer això, amo Lobot? -Va preguntar C3PO en un to de
preocupació que Lobot va trobar molt familiar-. Creu que el risc ho justifica?
Donades les nostres circumstàncies actuals, i l'alarmant freqüència amb què
aquest navili sembla ser atacat per naus de guerra...
-Estic segur
que vull fer-ho -el va interrompre Lobot-. Com més ens endinsem en el nucli,
més forta es torna la sensació que aquesta zona és com un obstacle que
s'interposa entre jo i la nau. Quan els meus muscles van fregar els dos costats
al mateix temps, vaig tenir la sensació que el Rodamón m'estava convidant a
treure’m el vestit. No puc explicar-ho en termes acceptables, però em sembla
que he de fer això per trobar el que busco.
-Comprenc,
senyor -va dir C3PO-. R2, segueixes monitorant l'aire d'aquest passadís?
-L'aire no
pot estar millor, C3PO -va dir Lobot, donant-li uns copets a la part superior
del cap -. Jo em trobo bé. M'estic limitant a seguir un pressentiment, entens?
- Ai, mare!
-Va exclamar C3PO, visiblement inquiet.
- Què passa?
-Bé, amo
Lobot... Ja que m'ho ha preguntat, li ho diré -va respondre C3PO-. Li prego que
no s'ofengui, senyor, però la influència que l'amo Lando exerceix sobre la seva
forma de pensar s'està posant de manifest en el pitjor moment possible.
- De quina
influència estàs parlant?
-De la seva
altament nociva dependència psicològica dels autoenganys Ideològics propis d'un
jugador, naturalment: pressentiments, ratxes de bona sort, confusió entre els
desitjos i la realitat, deliris de grandesa i altres parafernàlies del
pensament màgic -va dir C3PO-. Havia arribat a tenir-lo per un individu
inusualment pràctic i racional..., per ser un humà.
-Gràcies -va
dir en Lobot-. Però què et fa pensar que Lando realment corre alguna mena de
riscos quan juga?
-He sentit a
parlar a l'amo Han en moltes ocasions, senyor. Crec que hi va haver un període
de la seva vida en què l'amo Lando va arribar a tenir-se per un jugador
professional.
-És veritat
-va dir en Lobot-. I no hi ha ningú que odiï més el fet d’haver de confiar en
la sort i el destí que un jugador professional. T'has format una impressió equivocada
d’en Lando des del principi, C3PO.
-No
l'entenc, senyor.
-Doncs
llavors pensa en el que et diré, i potser això t'ajudi una mica -va dir en
Lobot mentre es treia l'última secció del seu vestit de contacte -. Quan un
ésser humà... Més ben dit, quan un ser intel·ligent s'enfronta a una pregunta
per a la qual no es coneix cap resposta correcta o una decisió per la qual no
hi ha cap decisió correcta que resulti òbvia, gairebé sempre acabarà fent el
que li sembla correcte. El lògic construirà una classe de justificació i el mag
construirà una altra mena de justificació diferent, però la semblança que hi ha
entre tots dos en el moment de triar sempre serà més gran que la diferència.
-Comprenc,
senyor. Gràcies. Però no crec que un androide sigui capaç d'arribar a entendre
un procés tan fonamentalment subjectiu.
- No? -Va
preguntar Lobot, enarcant una cella -. Doncs llavors m'agradaria saber què
estava passant en els teus circuits quan li vas treure aquest transmissor
balisa al Lando i vas enviar el senyal que faria acudir a la Dama Afortunada.
Estaves fent el més lògic, o feies el que et semblava era el correcte?
-No estic
totalment segur, senyor.
-Excel·lent
-va dir Lobot en un to d'aprovació -. Et suggereixo que dediquis algun temps a
pensar-hi. Potser descobreixis que té alguna cosa a veure amb les preguntes que
em vas formular a la cambra 21. I ara, seguim.
Uns quants
centenars de serpentejants metres més endavant els passadissos van seguir
estrenyent-se més i més fins arribar a tornar-se tan estrets que en Lobot va
haver de retorçar-se i fer contorsions per poder avançar per ells..., i C3PO es
va veure totalment incapaç de seguir endavant.
-Torna al
lloc en el qual deixem la graella i el meu vestit i espera’ns allà -va dir
Lobot-. R2, he estat pensant en la connexió que he estat utilitzant per accedir
al teu arxiu d'esdeveniments i els teus registradors de memòria... Podries fer
que funcionés de manera bidireccional perquè en Lando pugui saber què m'ha
passat si no torno? Potser podries aïllar un dels meus canals de transmissió.
R2 va emetre
un trinat tranquil·litzador i va transmetre el seu assentiment a través de la
connexió.
- Puc dir
alguna cosa abans que se’n vagi, amo Lobot?
-Sí, però de
pressa.
-És possible
que no hi hagi cap centre de comandament tal com vostè se l'imagina.
-No he
«imaginat» res.
-El que vull
dir és que la lògica basada en regles pot ser codificada d'una manera molt
compacta. Els meus processadors de llenguatge contenen l'equivalent a més de
vuitanta arbres de decisió elevats a la dotzena potència, i tots ells estan
continguts dins d'un espai d'aproximadament uns cinc centímetres cúbics.
-I els
llangardaixos gegants de Tatooine tenen un centre neural més petit que el
cervell d'un humà nounat. Sí, entenc el que vols dir -va dir en Lobot, tornant
la mirada cap als androides -. Però no estic buscant el pont del Rodamón ni el
seu cervell. Podria no trobar-los mai, o no saber reconèixer-los en el cas que
arribés a trobar-los. El que estic buscant és el seu llindar de consciència, i
quan ho hagi trobat ho sabré de seguida.
En Lando va
romandre a l'auditori durant tot el temps en què la pregunta de si el Rodamón
era capaç de curar les seves grans ferides semblava no tenir una resposta
clara.
Al principi
una fina banda de material nou va anar apareixent al voltant de les vores de
cada bretxa del casc. L'obertura davantera, que era bastant més petita, va
seguir tancant-se mitjançant el mateix procés que en Lando havia desencadenat a
la comporta. Però durant molt de temps va semblar com si en la ferida més gran
no estigués passant res, igual que si el procés s'hagués aturat xocant amb
algun obstacle invisible.
Abans de
donar-se per vençut en Lando va decidir anar a un accés situat a l'altra banda
de la càmera. Un cop allà, el feix del reflector del seu pit li va revelar que
tota l'obertura havia quedat recoberta per una mena de «pell» que semblava
estar formada pel mateix material transparent a través del qual estava mirant.
Aquest
descobriment el va mantenir en aquell lloc tot i que, un cop més i durant un
període de temps molt prolongat, no semblava estar passant res. En Lando va
recordar que quan havien pujat a bord del Rodamón havia pogut veure els llums
de la Dama Afortunada a través de la paret de la comporta.
«Això
m'hauria d'haver dit alguna cosa -va pensar -. És com fer brillar la llum d'una
llanterna a través de la mà... Hi hauria d'haver començat a pensar en termes
orgànics des del principi. Però pensàvem que la seqüència genètica només era la
típica idea embogida del que constitueix un codi secret que se li pot ocórrer a
la ment d'un enginyer.»
Els seus
ulls seguien esperant que aquella transparència de gasa es convertís d'un
moment a un altre en una mampara sòlida, de la mateixa manera en què la
transparència de l'auditori passava d'un estat a un altre en qüestió de segons.
Però en comptes d'això, el que va passar va ser que en Lando va veure aparèixer
una gelosia de material opac que reflectia el dibuix entrecreuat format per les
connexions de l’interespai. Després, finalment, cada secció de la gelosia va
començar a tancar-se per separat.
Aquest va
ser el moment en què Lando va intentar marxar, tenint la sensació que havia
presenciat una exhibició de l'enginy dels qelles encara més impressionant que
la que suposava el planetari desaparegut.
- On ets
ara, Lobot? -Va preguntar pel comunicador del vestit, sense obtenir cap
resposta -. Les bretxes del casc ja gairebé estan reparades, així que vaig a
tornar. Lobot?
Lando va
passar al canal de comunicacions secundari i va repetir la crida, obtenint el
mateix resultat que abans.
Però quan va
tornar a sintonitzar el canal primari va sentir una veu que no esperava sentir.
-...
desitja, serà un plaer transmetre-li el missatge.
- Què estàs
fent en la connexió de Lobot, C3PO? Què està passant aquí?
-Disculpi’m,
amo Lando, però l'amo Lobot ha deixat el seu vestit de contacte a la nostra
vigilància.
- Vols dir
que se n'ha anat sol? On és? On ha anat?
-Va dir que
anava a la recerca del llindar de la consciència -va replicar C3PO-. Puc
assegurar-li que no tinc ni idea de què pretenia dir amb això.
- I on ets?
I l’R2? Està amb tu?
-Estem en
algun lloc del nucli interior del Rodamón -va dir C3PO-. L’R2 diu que si torna
a la càmera 229 podrà guiar-lo a partir d'allà perquè aconsegueixi arribar fins
a nosaltres.
-Vindré
d'aquí a tres minuts.
Però en
Lando només havia travessat dues càmeres quan l'accés que tenia davant es va
tancar just quan anava cap a ell. Lando va girar sobre si mateix i va veure que
l'accés de darrere s'havia tancat al mateix temps. Cap dels dos va voler
respondre al contacte de la seva mà. Els accessos de l’interespai i el nucli es
van mostrar igualment recalcitrants. Estava atrapat.
- Està
passant alguna cosa aquí, C3PO? Les carreteres d'aquesta zona han quedat
bloquejades de sobte.
L'única
rèplica va ser un esclat d'estàtica. Després la nau va emetre un llarg i
prolongat gemec. La càmera va tremolar al voltant d’en Lando.
-Oh, no -va
murmurar en Lando mentre els seus ulls examinaven els límits de la seva presó
-. Han tornat.
El gemec
ofegat prosseguia, i els tremolors anaven empitjorant. Els anells lluminosos
que envoltaven els accessos es van anar enfosquint lentament fins a desaparèixer.
Lando, que havia quedat sumit en la foscor, es va veure bruscament impulsat cap
al mur de la càmera.
«Aquest cop
sí que està virant realment de pressa... El sistema de propulsió, sigui quin
sigui, torna a funcionar al cent per cent.»
-La propulsió...
Oh, dimonis! No, si us plau... No ho intentis -li va implorar a la nau -. No
després d'haver rebut uns impactes com aquests...
El Rodamón
no li va prestar la més mínima atenció. Uns instants després, amb el grunyit
rugent i les violentes sacsejades aconseguint un nou i aterridor nivell
d'intensitat, la nau va recargolar l'espai real fins que aquest es va obrir
davant d'ella i després es va precipitar per la porta de l'infinit.
Vint hores
després que hagués assumit la custòdia de les restes qelles, la Joi Eicroth va
anar a la casa que l'Almirall Drayson tenia a la riba nord del llac Victòria i
li va lliurar tres targetes de dades que contenien la seqüència genètica del
cadàver.
La cara d’en
Drayson estava molt ombrívola, i l'abraçada amb què li va donar la benvinguda
no va tenir la calor habitual.
-Esperava
que em transmetries les seqüències en un paquet d'alta seguretat. -Es va fregar
els ulls -. De fet, esperava haver-lo rebut fa hores.
-Això va ser
abans que descobríssim com de llargues que són aquestes seqüències. Hauria
necessitat gairebé tant temps per codificar i transmetre l'informe com el que
he emprat volant fins aquí -va dir l’Eicroth, passant al costat d'ell per
entrar a la gran sala -. I llavors no hauria pogut tornar a veure't.
En Drayson,
amb un somriure ple de cansament intentant valerosament arribar fins als seus
llavis, la va seguir.
- M'estàs
dient que has trobat alguna cosa sorprenent?
-Molt -va
dir l’Eicroth-. A quina espècie pertanyia aquesta criatura, Hiram? M'encantaria
saber alguna cosa més sobre la seva etologia i el seu nínxol ecològic.
-Tinc un
petit equip d'investigació treballant en aquests temes ara mateix -va dir en
Drayson-, i espero que aviat podré compartir les seves troballes amb tu. Quina
ha estat la sorpresa? Alguna cosa relacionada amb la quantitat de material
genètic?
L’Eicroth es
va asseure en una butaca inclinable des del qual es podia contemplar el llac a
través de la transparència d'aquell costat de la sala.
-Exactament
-va dir després d'haver-se assegut -. Aquesta espècie té tres tipus diferents
de cèl·lules que contenen material genètic, i encara podria haver-hi més. Les
cèl·lules somàtiques ordinàries tenen seixanta-dos cromosomes...
-Un nombre
una mica elevat, no? -Va preguntar en Drayson, prenent seient sobre un banquet
encoixinat prop d'ella -. Continua.
-Sí, per
descomptat. Però aquesta és la part més petita del conjunt -va seguir dient
l’Eicroth-. Aquesta espècie també té altres dues varietats de material genètic
emmagatzemades en dues estructures diferents localitzades en dues parts
diferents dels seus cossos.
» Les he
anomenat càpsules de codi perquè estan encapsulades dins d'una capa de
proteïnes sòlides. Hi ha milers de milions d'aquestes càpsules en les restes
recuperades. Al principi vaig estar a punt de prendre-les per una infecció
parasitària massiva..., i aquesta és la raó per la qual se’m va acudir fer-los
un cop d'ull.
- I com
quant de grans són les càpsules?
-Són grans.
Més o menys de la mida dels grans cristalls de diòxid de silici que puguis
trobar a la teva platja, de fet... -Va dir l’Eicroth-. Però tenen la mateixa
forma ovalada del tors de la criatura. Vaig necessitar cinc hores només per
esbrinar com extreure'ls dels seus túbuls i obrir-me pas a través de la capa de
proteïnes sense destruir el contingut..., i el contingut va resultar ser
material genètic pràcticament sòlid. -Va assenyalar les targetes de dades -. El
teu ADN i el meu junts no omplirien ni una sola d'aquestes targetes, i amb prou
feines si vaig aconseguir comprimir el genoma d'aquesta criatura perquè cabés
en tres d'elles.
En Drayson
va abaixar la mirada cap als objectes que tenia a la mà.
- Això és
una sola còpia? Pensava que havies decidit utilitzar el sistema de triplicar
els resultats.
-És una sola
còpia. Pel que he pogut veure, gairebé el cinc per cent del pes del cos de la
criatura és material genètic. Això és una cosa que no té precedents.
- I per què
necessita tant material genètic?
-Bona
pregunta -va dir l’Eicroth-. No ho sé. El que sí que sé és que aquí hi ha
moltíssim més material genètic del que la teoria de la informació afirma que es
necessita per definir i construir un organisme de la mida i la complexitat del
que m'has portat.
- Com de
més?
L’Eicroth va
aclucar els ulls mentre reflexionava en silenci.
-Potser unes
dues-centes vegades més.
- I què
significa això?
-No ho sé
-va replicar l’Eicroth amb un encongiment d'espatlles-. No disposem del
context. Potser quan el teu equip presenti els seus informes...
-Especula,
si us plau.
L’Eicroth va
arrufar les celles.
-Bé... Els
nostres cromosomes contenen un munt d'història biològica antiga sota la forma
de gens inactius. Pot ser que això sigui una cosa similar, però que abasti una
història molt més llarga o un sender evolutiu molt més tortuós.
- Alguna
altra idea?
-Una, i
bastant estranya -va dir l’Eicroth, somrient com si volgués demanar-li
disculpes pel que anava a dir -. Potser es degui al fet que vaig començar amb
la idea que aquestes càpsules de codi eren paràsits, però no paro de
preguntar-me de què li serveixen a l'organisme. La capa de proteïnes només
serveix per assegurar que es mantinguin inerts. L'analogia amb el virus resulta
temptadora..., de la mateixa manera que l'analogia amb les mitocòndries.
-Si
haguessis d'emetre una hipòtesi...
-Si ho
hagués de fer, m'atreviria a dir que gairebé sembla com si aquesta espècie
portés un catàleg gegant de diagrames genètics amagat dins del seu cos.
- Diagrames?
I què es podria construir amb aquests diagrames?
-No ho sé.
Hi ha una espècie de parentiu en les seqüències genètiques..., o almenys una
cosa que pot ser identificada com a tal. Bioquímicament parlant, hi hauria una
semblança familiar.
- Què em
dius de l'analogia amb els fw'sens? -Va preguntar en Drayson-. Crec que només
s'aparellen una vegada, i que ho fan abans d'haver arribat a la maduresa
sexual.
- Estàs
suggerint que podrien ser ous fertilitzats conservats dins del cos? No ho crec.
Els túbuls de les càpsules es troben totalment separats de l'anatomia de les
cèl·lules somàtiques reproductives -va dir l’Eicroth-. És una cosa molt
estranya, i no vaig a fingir que ho entenc.
En Drayson
va assentir i es va posar dempeus.
-He de fer
unes quantes coses amb això -va dir, alçant les targetes de dades -. Et
quedaràs?
El somriure
de l’Eicroth es va tornar una mica més lluminosa.
-Si el meu
cap està disposat a esperar una mica més abans de disposar dels resultats de la
dissecció...
-Parlaré amb
ell -va dir en Drayson-. Escolta, això em mantindrà ocupat durant una estona
abans que pugui tornar a pujar aquí. Si no has tingut ocasió de sopar, per què
no et prepares alguna cosa?
- Quan has
menjat per última vegada?
En Drayson
va moure el cap.
-No tinc
gana.
L’Eicroth el
coneixia prou bé per saber que no havia de preguntar-li per què no tenia gana.
-Veuré si
puc trobar alguna cosa per alimentar dues persones -va dir, agafant-li la mà i
prement-la-hi suaument-. Torna quan puguis.
Els circuits
de control remot van quedar desactivats quan la Dama Afortunada va sortir de
l’hiperespai.
-Se suposa
que això no ha d'ocórrer -va dir en Pakkpekatt, ensenyant les dents i emetent
un xiuxiueig ofegat.
En
Pakkpekatt estava compartint la coberta de vol del iot amb Bijo Hainmax.
- Què és el
que se suposa que no ha d'ocórrer?
L'agent
Pleck va aparèixer a la comporta.
-El
procediment habitual de les crides de balisa hiperespacials consisteix que la
nau que respon avisi a la unitat que ha enviat el senyal del moment en què va a
saltar -va explicar -. La balisa envia un senyal de referència local, i la nau
va seguint-lo fins a les coordenades del transmissor. Si la balisa respon
enviant un senyal de partida immediata, llavors la nau que ha respost al
missatge hauria de tornar a saltar a l'hiperespai sense perdre ni un segon.
- I què fem
aquí creuats de braços? -Va preguntar en Hainmax-. Potser ens han parat una
trampa.
-Vull una
escombrada de contacte -va ordenar Pakkpekatt.
-De seguida
-va dir Hainmax, tornant-se cap a les pantalles de la seva consola-. A fora hi
ha alguna cosa.
-Una anàlisi
més detallada resultaria considerablement més útil -va dir en Pakkpekatt.
-És gran -va
dir en Hainmax-. És molt més gran que nosaltres... Escolti, aquest no és el meu
lloc habitual. Pleck, potser seria millor que ocupés la posició número dos.
En Pleck va
ocupar el seient gairebé en el mateix instant en què en Hainmax el deixava
buit.
-Contacte de
nivell primari, tipus tres -va dir, llegint les dades del tauler.
-Massa petit
-va dir en Pakkpekatt.
-El contacte
està a dos mil metres de distància.
-Dos mil...
Oh, dimonis, però si estem gairebé a sobre d'aquest el que sigui -va dir
Hainmax, tornant-se cap al visor -. Hauríem de poder veure’l amb els ulls.
Estic segur que ells sí que poden veure'ns -va afegir, ficant la mà en un
calaix d'emmagatzematge per agafar el controlador del canó làser.
-El contacte
està fosc i fred, i va a la deriva. No hi ha cap classe d'emissió
identificadora -va dir en Pleck, i després va arrufar les celles-. També hi ha
unes quantes restes escampades per aquesta zona. Hi ha alguna cosa que sura en
l'espai i que podria ser un cos.
- Res que
pugui ser el Rodamón?
En Pleck va
moure el cap.
-Si hi era,
se n'ha anat.
-Que el
Rodamón s'hagi esfumat no vol dir necessàriament que el General Calrissian
s'hagi esfumat amb ell -va dir en Pakkpekatt-. Anirem a fer una ullada. Tingueu
la bondat d'activar els seus sistemes de registre, agent Taisden.
La Dama
Afortunada va avançar lentament cap a les restes del Gorath, movent-se tan
cautelosament com si tingués por de despertar els morts. Quan estaven a
cinc-cents metres en Pakkpekatt va ordenar que encenguessin els reflectors de
proa, i un enorme cadàver metàl·lic va aparèixer sobtadament davant d'ells.
-És un
creuer de combat de la classe Impacte -va dir en Pakkpekatt.
-O ho va ser
-va dir Hainmax -. Està destrossat.
-Això no
encaixa amb el que vam veure a Gmar Askilon -va dir en Pleck mentre estudiava
les lectures espectrals -. Aquests efectes no han estat produïts per l'arma que
el Rodamón va utilitzar contra el Kauri i el D-89. No encaixen amb res del que
hi ha registrat a la base de dades.
-Ho sé -va
dir en Pakkpekatt.
La seva
expressió era indesxifrable, i va seguir sent-ho mentre pilotava la Dama
Afortunada en un lent gir al voltant de les restes mantenint-se a una distància
de cent metres d'elles.
Hainmax es
va treure el casc de seguiment abans que el recorregut d'exploració hagués
arribat al final.
- Què suposa
que pot haver passat si el transmissor va quedar fregit? -Va preguntar,
girant-se cap el comandant de la nau -. Si en Calrissian i el seu equip estaven
a bord...
-Necessitem
una confirmació, Coronel Hainmax, no especulacions.
-Aquest és
el meu treball -va dir Hainmax, assentint amb el cap -. Aniré a posar-me el
vestit.
Taisden va
deixar anar un sobtat grunyit de sorpresa.
-Disculpeu-me,
però... Coronel Pakkpekatt, li importaria fer una ullada a la pantalla d'avisos
del comunicador?
En
Pakkpekatt va fer girar la seva butaca fins a deixar-la novament encarada cap
als controls.
- Quan ha
arribat?
-Ara mateix
-va dir Taisden-. Aquest és el seu codi personal de comunicacions, senyor?
-No -va dir
Pakkpekatt -. Què interessant...
- Què passa?
-Va preguntar Hainmax, inclinant-se cap endavant per entre les butaques i
recolzant una mà a cada un dels respatllers.
En Taisden
va assenyalar la pantalla amb un dit.
-Aquesta
lectura ens avisa que hi ha un despatx de la categoria estrella blanca i de
naturalesa personal preparat per ser transmès al Coronel quant ho acceptem.
-I aquest
tipus de comunicació només pot ser rebut a través d'un hipercomunicador dotat
d'un nivell de seguretat militar -va dir en Pakkpekatt.
-Em pensava
que havíem pujat un a bord -va dir Hainmax.
-I ho vam
fer, però aquest missatge no ha arribat a través del nostre equip -va dir
Taisden-. Pel que sembla Calrissian té unes quantes sorpreses més amagades
darrere dels panells de servei d'aquesta nau.
-Hi ha
alguna cosa més -va dir en Pakkpekatt -. Fixeu-vos en la mida del missatge.
En Hainmax
va aclucar els ulls.
-Algú ha
gastat un munt d'energia per fer volar semblant pes.
-Ha de ser
un error. Hauríem d’enviar una sol·licitud de verificació -va dir en Taisden-.
Caldria confirmar quin ha estat l'estació d'origen, la mida del paquet i la
ruta seguida, o sol·licitar que el redirigissin cap al nostre propi transductor
d’hipercomunicacions.
-Hi ha una
manera més senzilla de satisfer la nostra curiositat -va dir en Pakkpekatt-.
M'agradaria poder disposar de tot el pont durant uns moments. Coronel Hainmax,
m'ha semblat entendre que es disposava a anar a popa...
En Hainmax
va assentir.
-Necessitaré
entre cinc i deu minuts -va dir, i després es va girar i va desaparèixer per
l'escotilla.
-Parlaré amb
Pleck -va dir en Taisden, aixecant-se de la seva butaca -. Estaré a la coberta
d'observació.
Tot i que
s'havia quedat tot sol, Pakkpekatt es va tapar la mà dreta amb l'esquerra
mentre introduïa el seu codi d'autorització i va activar la modalitat privada
del visor mentre llegia la transmissió.
CORONEL
PAKKPEKATT
ASSUMPTE:
AcnvAcróN DEL COMPLEMENT P'W'ECK DE LA BELLA DAMA. ESPEREM SINCERAMENT QUE AIXÒ
PRESAGIÏ LA RESTAURACIÓ DE LES RELACIONS PACÍFIQUES AMB EL MÓN AMFITRIÓ I LA
RECUPERACIÓ DIPLOMÀTICA DE L'EXPEDICIÓ. EL DESPATX CONTÉ CARTES DE PRESENTACIÓ
ADQUIRIDES RECENTMENT A UN GRAN COST. CONFIEM EN QUÈ LI OBRIRAN ALGUNES PORTES.
El segell i
la marca d'aigua emprats per Intel·ligència de la Flota semblaven autèntics,
però l'avís no estava signat.
«Els amics
del General Calrissian... -Va pensar en Pakkpekatt-. No haurien de saber que
estic a bord d'aquesta nau, però ho saben, i encara estan intentant donar amb
ell.»
En
Pakkpekatt es va colpejar suaument les temples amb les urpes dels seus polzes
mentre intentava decidir quin anava a ser la seva resposta. «Aquestes"
cartes de presentació "només poden ser el codi genètic dels qelles...,
just la classe d'ajuda que vaig sol·licitar a través dels canals adequats i que
em va ser negada quan van ordenar tornar la força expedicionària.»
En realitat
no podia triar. Uns quants moviments dels seus dits sobre el teclat de la
pantalla van ser suficients perquè en Pakkpekatt introduís l'autorització
d'enviament i respongués al seu desconegut benefactor amb un missatge de
confirmació per indicar-li que podia transmetre-ho, anotant l'hora de bord
mentre ho feia. Donada la seva posició actual, el retard de trànsit per a un
viatge d'anada i tornada a Coruscant hauria de ser de poc més de quaranta
minuts. Si la contestació arribava massa aviat o massa tard, en Pakkpekatt
sabria quin significat atribuir a aquest fet.
- Està
preparat, Coronel Hainmax? -Va preguntar pel sistema de comunicacions.
-Estava
repassant el meu armament, Coronel.
-Molt bé.
Agent Taisden, tingui la bondat de tornar al pont. Agent Pleck, ajudi al
Coronel Hainmax a l'escotilla. Heu identificat algun lloc que li sembli més
convenient per entrar a la nau mentre fem el recorregut exploratori, Coronel?
-Aquestes
comportes obertes de l'altre costat semblaven un lloc tan bo com qualsevol
altre -va respondre Hainmax -. Faré servir una càrrega d'anell per obrir-me
pas, i a més això em permetrà interposar una mica de casc entre l'ona expansiva
i el meu vestit.
-Molt bé -va
dir en Pakkpekatt, empunyant la palanca de maniobra del iot-. Li avisaré quan
estiguem en posició.
El Coronel
Hainmax no va romandre molt temps a bord del creuer. Quinze minuts escassos
després que hagués desaparegut a la gola de la comporta de llançament nombre
vuit, ja estava sortint per l'obertura de la comporta de llançament número
quatre. Hainmax va alçar la mà dreta en un gest de salutació, va manipular els
controls del seu sistema d'impulsió amb l'esquerra i va començar a creuar els
cent metres de buit espacial que separaven el Gorath de la Dama Afortunada
mentre flotaven l'un al costat de l'altre compartint el mateix vector.
Encara que
el vestit d'incursió d’en Hainmax estava equipat amb sistemes de veu,
hologràfics i de comunicació biomèdica que combinaven la modalitat oberta amb
la conductiva, en Pakkpekatt li havia ordenat que observés un estricte silenci
de comunicacions llevat que hagués d'enfrontar-se a alguna amenaça, i en
Hainmax així ho havia fet. Això va fer que el seu primerenc retorn provoqués
una sobtada i intensa curiositat. En Pleck i en Pakkpekatt van observar el seu
avanç des de la coberta de vol i en Taisden ho va fer des de la coberta
d'observació, i els tres van seguir amb la mirada mentre en Hainmax es dirigia
cap al iot, sabent que fossin quines fossin les condicions interiors ningú
podia dur a terme una inspecció completa d'un navili de combat de quatre-cents
metres de longitud amb tanta rapidesa.
-Sembla que
es troba bé -va dir en Taisden-. Potser ha tingut algun problema amb l'equip, o
potser ha tingut sort i ha trobat el que estava buscant només arribar.
-Si el
Coronel Hainmax hagués trobat el que havia anat a buscar, ara estaria tornant
amb dues bosses per a cossos -va dir en Pakkpekatt, seguint l'avanç del vestit
espacial amb la mira del canó làser.
-Si continua
fent això el posarà una mica nerviós, Coronel -va observar en Taisden.
-Fantàstic.
Això l'ajudarà a entendre que jo també estic una mica nerviós -va replicar en
Pakkpekatt-. Torneu a l'escotilla i entretingui al Coronel Hainmax durant una
estona amb l'operació d'obertura fins que m'hagi assegurat que no passa res
estrany.
En Hainmax
va trencar el silenci un instant després que la comporta exterior s'hagués
tancat, i ho va fer utilitzant el transmissor conductiu del seu vestit.
-Està
totalment destrossada, Coronel. Però no hi ha dubte que és una nau de Prakith.
Les seves paraules
van deixar bastant sorprès al Taisden.
-Està molt
lluny de casa per ser una nau de Prakith... Està segur?
-Vaig poder
llegir les marques d'algunes mampares. És un vaixell a la deriva, Coronel. Res
funciona, i no hi ha cap senyal de vida; he vist un munt de cadàvers, però cap
d'ells pot ser-nos útil.
- Hi havia
algun senyal d’en Calrissian?
-No -va dir
Hainmax-. He inspeccionat els dos blocs de detenció; hi havia un total de cinc
cossos, i cap era humà. També he inspeccionat el pont i la secció de
manteniment, i no vaig trobar androides de cap classe.
- Per què ha
decidit acabar la inspecció tan aviat? Un creuer de la classe Impacte té 258
compartiments.
-Donades les
condicions de bord, Coronel, una hora de cerca no m'hauria permès esbrinar més del
que he esbrinat en quinze minuts -va replicar en Hainmax-. Vaig pensar que el
millor que podia fer era tornar i permetre que fos vostè qui decidís si hem de
dedicar més temps a aquesta nau. Si voleu que registri aquests 258
compartiments un a un, tornaré per on he vingut i posaré fil a l’agulla.
- He
d'entendre que considera que el grup d’en Calrissian no es troba a bord
d'aquella nau?
-No puc
afirmar amb una certesa absoluta que el General no és a bord quan va esclatar
el globus -va dir en Hainmax-. Però al meu entendre, necessitaríem tenir a tot
un equip de recuperació treballant durant una setmana per poder obtenir una
confirmació definitiva. Bé, què vol que faci?
-Mantingui’s
a l'escolta, Coronel Hainmax.
En
Pakkpekatt es va fregar les crestes de les temples mentre feia una ullada a la
pantalla d'avisos del comunicador. El despatx d'«Intel·ligència de la Flota»
encara estava entrant en els blocs de comunicació de la Dama Afortunada,
desplegant les seves seqüències amb un índex d'eficiència transferidora que el
sistema de comprovació d'errors més sofisticat disponible situava en el
noranta-quatre per cent. Però fins i tot a aquest ritme, els comptadors
predeien que es necessitarien vint minuts més per completar la transferència.
-Conferència
d'avaluació amb tots els llocs -va dir Pakkpekatt.
-Aquí
Hainmax.
-Aquí
Taisden.
-Pleck,
preparat.
-Crec que
l'escenari que reuneix més probabilitats d'explicar els nostres descobriments
és el que aquesta nau va ser destruïda pel Rodamón mitjançant una arma no vista
anteriorment. El Rodamón probablement haurà patit danys durant l'enfrontament,
i això va impulsar a Calrissian a fer venir el seu iot. Indiqueu si estan
d'acord o no.
-Estic
d'acord -va dir Pleck.
-Estic
d'acord -van dir Hainmax i Taisden l'uníson.
-Proposició:
el grau de danys soferts dictarà la situació actual del Rodamón. Si no ha patit
danys excessivament seriosos, hi haurà saltat a l’hiperespai. Si ha quedat
seriosament danyat, s'haurà allunyat per l'espai real, potser per efectuar
reparacions. Si ha patit danys mortals, potser encara estigui present sota la
forma d'un camp de restes no detectades.
En Pleck i
en Hainmax es van mostrar d'acord.
-O potser
hagi intentat saltar a l'hiperespai i s'hagi desintegrat durant el procés -va
dir Taisden-, en el cas podria haver molt poques restes que trobar.
-Sí -va dir
en Pakkpekatt-. Disposició: romandrem en aquestes coordenades mentre duem a
terme un examen en profunditat amb la màxima obertura sensora possible per
intentar localitzar el Rodamón i fins que haguem examinat amb més deteniment el
camp de restes. Coronel Hainmax, estigui preparat per efectuar possibles
operacions de recuperació de restes. Agent Taisden, tingui la bondat de tornar
al segon seient per supervisar l'examen en profunditat.
En Taisden
va arribar a la coberta de vol en el moment en què Pakkpekatt estava fent virar
la Dama Afortunada per apartar la seva proa del creuer.
-Va dir que
hi havia un possible cos, no?
-Sí, senyor,
i puc localitzar-lo amb força exactitud -va dir en Taisden, reconfigurant les
lectures -. Mil dos-cents metres, coordenades dos-u-zero més quatre-quatre,
relatiu. Però hi ha una gran quantitat de restes molt més petites entre ell i
nosaltres.
En
Pakkpekatt va reaccionar a aquesta informació tornant a activar els escuts de
partícules perquè poguessin apartar qualsevol resta que s'interposés en el seu
camí.
-Tingui la
bondat d'iniciar el seu examen.
-Això
dispersarà el camp -va dir en Taisden-. El protocol de recuperació estàndard
especifica que només cal utilitzar els deflectors, i que els escuts de
partícules han d'estar a zero.
-Ja ho sé
-va dir en Pakkpekatt-. Però això no és un vaixell de recuperació de ferralla,
agent Taisden, i no ens guanyem la vida furgant a les escombraries de l'espai.
Va empènyer
la palanca cap endavant i la Dama Afortunada es va anar allunyant de la massa
morta del creuer destrossat. Un minut va ser suficient perquè entressin en el
núvol de restes.
El «cos» va
resultar ser un objecte molt curiós: el que surava en l'espai davant d'ells era
una esfera de superfície bastant rugosa que tindria un parell de metres de
diàmetre, amb un terç de la seva superfície aparentment ennegrida i recoberta
per una prima capa de gel molt fràgil que ja portava molt de temps en estat de
cristal·lització.
En Pleck
havia anat a la coberta de vol per a mostrar-la més de prop.
- Creuen que
pot ser alguna mena de mòdul de fugida? -Va preguntar-. He sentit dir que els
grans navilis de passatge regular solien estar equipats amb una cosa bastant
semblant a les bosses per a casos d'emergència que utilitzen les unitats de
transport militars... Ja saben, una mena de bola de costats tous proveïda d'un
recuperador de respiració perquè puguis treure a la gent d'una nau incapacitada
sense necessitat que es posin un vestit espacial.
En Taisden
va moure el cap.
-De moment
encara m'estic limitant a utilitzar la modalitat passiva dels sensors, però
tinc la impressió que aquesta cosa és bastant sòlida. Si el Coronel em permetés
dur a terme un sondeig estroboscòpic...
-No -va dir
Pakkpekatt.
-Si és una
cosa interessant hauria deixar-me sortir a l'espai per recuperar-lo, Coronel
-va dir Hainmax -. Si estem parlant de dos metres, hauria de poder ficar-lo per
la comporta de càrrega.
-No -va dir
Pakkpekatt-. No vull que aquesta cosa entri en aquesta nau. Però vull saber de
què està feta. Si no és una resta despresa del creuer, llavors potser formés
part del Rodamón.
- I diu que
està recobert de gel? -Va preguntar Hainmax.
-La capa té
un gruix d'un centímetre -va dir en Taisden, recalibrant els seus sensors
perquè li proporcionessin lectures més detallades.
-El gruix
semblaria indicar que es tracta d'una capa de gebre de tracció -va dir Hainmax
-. Només apareix en restes biològiques i únicament durant un període de temps
bastant curt, llevat que les restes estiguin congelades o que hagin perdut tot
el seu contingut líquid. El diferencial de pressió atreu l'aigua de les capes
de l'epidermis cap a la superfície, però l'aigua comença a gelar-se sobre la
pell abans que pugui evaporar-se. La calor residual del cos pot mantenir en
marxa el procés durant algun temps, però al final el gel acaba evaporant-se
molècula a molècula.
-Llavors
potser sí sigui un cos, però no humà -va dir en Pleck -Què opina, Coronel?
Pakkpekatt
va fer un altre cop d'ull al comptador del sistema de comunicacions.
-Molt bé,
Coronel Hainmax. Esbrineu si pot portar-lo fins a la coberta de vol de cua.
Crec que aquesta zona disposa de subjeccions per a la càrrega, i així no haurem
de prendre'ns la molèstia de convertir la coberta de càrrega en una nevera
hipotèrmica...
-Un moment
-va dir en Taisden, inclinant-se cap endavant per contemplar les pantalles amb
les celles sobtadament arrufades -. Tinc una alarma de contacte dins l'examen
en profunditat. Una cosa ve cap aquí, Coronel Pakkpekatt, i s'aproxima molt de
pressa.
-Veig que
està adquirint tots els mals costums del Coronel Hainmax -va dir Pakkpekatt amb
un xiuxiueig-. De quina mena de contacte es tracta?
En Taisden
va moure el cap.
-La seva
proa està dirigida cap a nosaltres i encara es troba molt lluny d'aquí. Està
a..., a uns nou-cents mil quilòmetres -va dir -. Trigaré una mica a poder
donar-li més detalls fins i tot comptant amb aquest equip. -Va fer una pausa i
va colpejar suaument la consola amb les puntes dels dits -. D'altra banda, si
el contacte té algun tipus de relació amb el creuer de Prakith fet trossos que
hi ha darrere de nosaltres, probablement vindrà amb els llums de no-em-disparis
enceses.
-Transductor
de combat -va dir en Pleck-. Sí. Les lectures estan per sobre dels quaranta...
És un resultat bastant comú en els dissenys de la classe Imperial, i no crec
que els prakithians siguin uns candidats molt probables pel que fa a introduir
gaires modificacions.
-El tinc...
Quaranta-quatre dos per referència futura. Sense codificar, però en prak. -Taisden va deixar anar un
grunyit-. Sembla com si el General Calrissian hagués sol·licitat tot
l'equipament addicional possible quan va comprar aquest iot. El sistema m'està
proporcionant una traducció simultània... Ja!
- Què passa?
Malgrat la
serietat del moment, en Taisden no va poder reprimir un breu atac de riure, que
va fer tremolar el seu cap mentre intentava evitar que les riallades sortissin
de la seva boca.
-Ens dirigim
cap a una cita amb, i repeteixo la traducció paraula per paraula, «El valerós i
eternament vigilant destructor de patrulla Tobay de la Gran Armada Imperial del
Protectorat Constitucional de Prakith, en agraït i lleial servei a la seva Glòria,
el poderós i audaç governador vitalici Foga Brill».
-Suposo que
ara deixaràs de pensar que el teu comandant de secció sempre s'està donant
aires de grandesa -va dir en Pleck, donant-li un copet a l'espatlla -. Creus
que l'armada de Prakith celebra moltes competicions d'autobombo públiques?
En
Pakkpekatt va interrompre l'intercanvi de bromes per deixar ben clar l'únic
detall que li interessava.
-És un
destructor de patrulla imperial de la classe ADZ. L'armament primari està
format per tres bateries quàdruples de canons làser de la classe D i tres
bateries iòniques duals de la classe B.
-Pel que
acabo de sentir, em sembla que està molt clar que no volem seguir aquí quan hi
arribi -va dir Hainmax-. Segueix volent que recuperi aquest objecte, Coronel?
En
Pakkpekatt va mirar en Taisden.
- De quant
de temps disposem?
-No arriba
als sis minuts, encara que el contacte aviat haurà de començar a reduir la seva
velocitat actual. Diguem que uns vuit minuts en total.
-No hi ha
temps suficient, Coronel Hainmax -va dir en Pakkpekatt-. Sortiu de l'escotilla.
Necessito que s'ocupi del sistema de control de l'armament.
-Disculpi’m,
Coronel, però... -Va començar a dir en Taisden.
- Què passa?
-Coronel,
aquesta nau potser conegui la situació prou bé com per no arribar a pensar que
som els responsables d'aquest canvi de decoració i mobiliari tan altament
radical que ha patit el creuer, però no hi ha dubte que voldran esbrinar què
sabem. Recomano que saltem a l'hiperespai abans que estiguin massa a prop
nostre.
-Prenc nota
de la recomanació -va dir en Pakkpekatt-. No obstant això, i atès que estem
rebent un despatx de nivell crític enviat per Intel·ligència de la Flota, no
podrem saltar a l'hiperespai fins d'aquí a... -Pakkpekatt es va inclinar cap
endavant per llegir les dades de la pantalla-, ...deu minuts.
Pleck i
Taisden van intercanviar una ràpida mirada.
- Algú sap
quina és la velocitat màxima que pot arribar un destructor de patrulla de la
classe ADZ?
-Zero coma
cinquanta-cinc -va dir en Pakkpekatt.
- I quina
velocitat màxima pot assolir aquest iot?
-No ho sé
-va dir en Pakkpekatt-. Agent Taisden, avisi’m quan el contacte alteri la seva
velocitat.
-Podríem
amagar-nos a la zona d'ombra per als sensors que projecta el creuer -va dir en
Pleck.
-És el que
tinc intenció de fer -va dir en Pakkpekatt, movent la palanca en un suau desplaçament
que va fer virar el iot cap a babord -, Però no podré seguir fent-ho durant
molta estona.
-Si ens
veuen potser decideixin aproximar-se anant una mica més a poc a poc -va dir
Taisden-. Només necessitem un parell de minuts.
En Hainmax
va aparèixer a la comporta i va començar a usar els dits per allisar la seva
cabellera, que encara estava una mica despentinada a causa del casc.
-Un
destructor de patrulla porta sis caces a bord -va observar -. Podrien
permetre’s el luxe de fer les dues coses alhora: poden llançar els caces a
l'espai perquè ens persegueixin i acostar-se a les restes anant a poc a poc i
sense cap necessitat d'afanyar-se.
- Sap algú
de quina classe de caces disposen les naus de Prakith? -Va preguntar Pleck,
arrufant les celles.
Ningú va
respondre a la seva pregunta.
-El contacte
està reduint la velocitat -va dir en Taisden-. Sembla que ha detectat la
presència de les restes del creuer. Coronel, les restes van a eclipsar el
contacte dins d'uns segons...
-Avisi’m
quan això passi.
-Està a punt
de succeir... Maledicció. Llançament de caces, dos ocells.
-Excel·lent
-va dir en Pakkpekatt, empenyent cap endavant els controls de velocitat del iot
fins a posar-los al màxim. La sobtada acceleració va fer que en Hainmax sortís
acomiadat al passadís i va fer caure al Pleck, que va xocar amb la mampara
posterior de la coberta de vol -. Els suggereixo que vagin a la llitera de vol
més pròxima i que es posin l'arnès de seguretat. Potser necessitem arribar a
descobrir no només quina velocitat pot arribar el iot espacial del General
Calrissian, sinó també fins a quin punt és capaç de maniobrar amb agilitat.
En Pleck
s'aixecà de terra, va passar al costat d’en Hainmax i va anar cap a la popa.
Hainmax va avançar i va allargar les mans cap al controlador del sistema
d'armaments.
-Ja pot
guardar-lo -va dir Pakkpekatt-. He retret el canó làser. Això és una carrera,
no una batalla. Saltaré a l’hiperespai abans de permetre que ens capturin...,
però estic disposat a córrer uns quants riscos per tal de poder rebre tot el
despatx.
- Què conté
aquest despatx perquè sigui tan important? -Va preguntar Hainmax.
-El codi que
va permetre que aquesta nau travessés els escuts del Rodamón a Gmar Askilon...
-Però ja
disposem d'aquesta informació.
-... i el
codi que hauria permès que el D-89 creués aquests mateixos escuts -va seguir
dient Pakkpekatt -. Quan el Rodamón torni a fer-nos una pregunta, sabrem quina
resposta donar-li.
-Si és que
tornem a veure el Rodamón -va dir Hainmax amb un arrufament de celles.
-Estic segur
que així serà.
-El Tobay
està transmetent -va dir en Taisden.
-No tinc res
de què parlar amb els prakithians -va replicar Pakkpekatt.
-Potser
podria aconseguir que ens proporcionessin alguna informació..., com per exemple
si el Rodamón ha estat aquí.
-No
necessitem cap confirmació d'això -va dir en Pakkpekatt-, i no vaig a córrer el
risc de proporcionar cap tipus d'informació. -Va abaixar la mirada cap a les
pantalles-. El General Calrissian té una nau molt veloç. A quina distància es
troben els caces?
-A cent mil
metres, i s'estan desplegant molt de pressa -va dir en Taisden-. No sé qui
s'encarrega d'aquestes coses a bord del Tobay, però sigui qui sigui, sembla
haver oblidat que els TIE tenen motors d'impulsió iònica combinats amb un
sistema d'electricitat solar. No ens atraparan. Algú més s'ha adonat..., perquè
el Tobay està començant a accelerar.
-Massa tard
-va dir en Hainmax-. El seu Capità ha optat per l'elecció equivocada.
-Sí -va dir
en Pakkpekatt, i les seves dents de l'orgull van relluir a la boca-. Així.
-Tres minuts
més -va dir Taisden-. Si em diu on anirem a continuació, començaré a preparar
els salts. Tornem a Carconth i l’Anomalia 1033?
-No -va dir
Pakkpekatt-. He estat pensant en el que ens ha passat, un sistema d'anul·lació
automatitzat ens ha portat fins aquí, oi? Bé, doncs m'he estat preguntant què
haurien fet els qelles si, després d'haver llançat aquesta nau, haguessin
trobat alguna raó per voler recuperar-la.
-Això sona a
la típica carta que vols tenir guardada a la màniga -va dir Hainmax-. En què
està pensant, Coronel?
-Estic
pensant que hauríem d'anar a Maltha Obex, al punt d'origen del Rodamón -va dir
Pakkpekatt-. Deixarem una balisa hiperespacial allà i transmetrem les
seqüències que acabem de rebre.
-Vol trucar
al Rodamón perquè torni a casa -va dir Hainmax.
Un sobtat
optimisme va il·luminar el rostre d’en Taisden.
-Podem fer
servir tota la graella de comunicacions de la Nova República com a repetidor
per difondre el nostre senyal per l'espai real amb la freqüència que el Rodamón
va usar per interrogar les nostres naus a Gmar Askilon.
En
Pakkpekatt va inclinar el cap per assentir a la manera humana.
-I després
esperarem la seva arribada. Qui sap... Si el nom d'aquest iot va ser triat amb
tant encert com el seu equipament, potser el Rodamón senti la nostra crida i
vingui a nosaltres. Les probabilitats que així sigui han de ser aproximadament
les mateixes que les que ens ensopeguem amb el Rodamón per casualitat mentre
anem buscant a les palpentes..., i ja estic fart d'anar perseguint ombres i ecos
a través dels anys llum.
Lando
Calrissian va remugar una maledicció mentre s'arrossegava per l'estret passadís
interior cap al lloc en què l’R2 li havia indicat que podria trobar a Lobot.
El Cyborg
s'havia negat tossudament a tornar al punt en el qual estaven esperant els
androides, la qual cosa havia obligat a Lando a treure’s el vestit de contacte
i anar a buscar-lo. Però els passadissos eren tan claustrofòbics com tortuosos,
i resultava bastant difícil trobar espai suficient per moure els colzes i
suficients punts d'adherència a la superfície perquè les puntes dels dits de
les mans i els peus aconseguissin mantenir-lo en moviment. Aquell laberint
hauria resultat totalment infranquejable en condicions de gravetat normal,
almenys per un humà.
- Lobot! -Va
cridar per anunciar la seva arribada-. Què em diries de donar-me una mà?
-Crec que
estàs bastant a prop meu -va respondre la veu d’en Lobot, que semblava
trobar-se molt lluny -. Segueix endavant.
- Què estàs
fent aquí dins? T'has quedat encallat i et fa vergonya admetre-ho?
-Estic molt
ocupat.
- Ocupat amb
què? -Quan la seva pregunta va ser resposta amb el que semblava ser un silenci
altament eloqüent, Lando va decidir canviar de tema-. Ja saps que hem saltat,
no?
-Sí.
-I encara
que fos merament per casualitat... Bé, suposo que no hauràs tingut res a veure
amb això.
-No.
Una empenta
més amb els dits dels peus va portar a Lando fins a un punt en què els dos
passadissos s'unien per esdevenir un de sol.
-Aquest salt
no m'ha agradat gens -va dir, aturant-se allà-. Hi ha hagut un munt de
tremolors i cruixits que no havíem sentit anteriorment.
-El Rodamón
havia patit danys molt seriosos.
En Lando va
reprendre el seu avanç en la direcció de la qual arribava la veu.
-Sí, vaig
veure uns quants. Et trobes bé, vell amic?
-Estupendament.
- De debò?
Doncs lamento haver de dir-te que la teva veu sona una mica estranya.
-Estic
ocupat.
-Ja tornem a
començar amb això de què estàs molt ocupat... -Va dir Lando-. Bé, si tot va bé,
hauria estat un detall de cortesia per part teva que haguessis respost als
missatges que l’R2 et va enviar en el meu nom. Podries haver-me estalviat el
que s'està convertint en una llarga i pesada ascensió.
-Impossible.
- Què és
impossible?
Hi va haver
un llarg silenci.
- Lobot?
-Replicant.
El canal estava sent utilitzat.
Almenys la
veu d’en Lobot estava començant a prometre que Lando potser podria veure’l
quant hagués deixat enrere la propera corba del passadís.
-Si hi ha
alguna raó per la qual no hagi de reunir-me amb tu, potser podries
explicar-me-la ara.
-No hi ha
cap raó. Segueix avançant. Ja estàs molt a prop.
-Això ja ho
havies dit abans.
-No estava
escoltant amb les meves orelles.
-Naturalment
-va dir Lando-. Jo cometo aquest error contínuament.
Després es
va aturar, va treure el desintegrador industrial de la butxaca del seu vestit
de vol en què l'havia guardat i va lliscar la corretja de la culata al voltant
del seu canell.
-No necessitaràs
això -va dir en Lobot.
Lando va
aixecar el cap. Seguia sense haver ni rastre d’en Lobot en el tram de passadís
que s'estenia per davant d'ell.
- M'estàs
espiant, vell amic?
La resposta
d’en Lobot va tornar a trigar uns moments a arribar.
-Som
conscients de la teva presència.
Lando va
respirar fondo i després va estirar els braços i va pegar els palmells de les
mans a la superfície interior del passadís, reprenent amb una nova decisió la
maldestra combinació de reptar i surar que havia estat utilitzant per avançar.
-Hauràs de
disculpar el que em presenti d'aquesta manera sense haver estat convidat...
Pensava que no tenies companyia -va dir mentre seguia avançant -. Espero que
pugui comptar que t'encarregaràs de fer les presentacions.
-Sí. Una
mica més endavant, Lando.
El passadís
descrivia una brusca corba que ocultava el que hi havia més endavant. Lando va
permetre que la seva mà empunyés el desintegrador abans de girar el racó.
Després va anar relliscant a poc a poc pel passadís, utilitzant un peu per
enganxar l'esquena a la paret mentre desxifrava el que estava veient.
La següent
secció del passadís descrivia una suau corba que limitava el seu camp visual a
uns vint metres per davant d'ell. Però en aquells vint metres hi havia un mínim
de cinquanta passadissos laterals més petits que s'unien al conducte principal.
Les obertures tenien un aspecte vagament arrugat i orgànic, i els passadissos
laterals estaven sumits en la foscor, la pàl·lida claror que il·luminava el
conducte principal semblava aturar-se allà on els passadissos laterals s'unien
a ell.
Lando va
seguir avançant cautelosament i va dirigir el feix lluminós de la seva
llanterna cap a l'interior del primer passadís lateral. El ramal quedava
completament bloquejat a dos metres escassos de l'entrada, pel que semblava ser
una mena de tap arrodonit d'un color una mica més clar que el de les parets
circumdants. Aquella configuració va fer que en Lando pensés en míssils
reposant dins dels seus tubs de llançament, o en mòduls d'atac immòbils dins
dels seus conductes de tret.
Lando girar
en l'aire i va dirigir el seu llum cap a un altre passadís lateral, i després
el va dirigir cap al següent i el de més enllà. Tots estaven bloquejats - «No,
no estan bloquejats. Estan plens», va pensar Lando -de la mateixa manera per
objectes el·lipsoïdals potencialment prou grans per contenir i empresonar a un
ésser humà.
- On estàs,
Lobot? -Va preguntar Lando en veu baixa i suau.
-Molo nag aikan nag molo kron aikan sket...
La veu d’en
Lobot, que sonava tan àtona i falta d'inflexions com si estigués parlant en
somnis, procedia d'un passadís lateral que es trobava a uns quants metres de
distància. Lando es va seguir impulsant cap endavant amb una sola mà fins que
va arribar a ell i després va dirigir el feix de la seva llanterna cap a
l'interior del passadís, il·luminant-lo sense cap advertència prèvia.
Lobot estava
surant dins del passadís, amb els peus girats cap a Lando i el cap al costat a
l'objecte que obstruïa el conducte. Quan la intensa claror de la llanterna va
caure sobre la cara d’en Lobot, el Cyborg va alçar una mà, va tancar els ulls i
va tornar el cap com si volgués fugir de la llum. El moviment va permetre que
en Lando es trobés davant d'una visió tan inesperada com sorprenent. El costat
dret del cap d’en Lobot es trobava nu, i allà on havia estat la banda de
connexió només hi havia una franja de pell més blanca i el dibuix de forats
format per les preses.
- Què ha
passat, Lobot?
-... eida kron molo sket aikan sket tupa vol...
Lando es va
acostar una mica més, va agafar a Lobot per un peu i el va sacsejar.
-Ei, noi...
Torna al meu món, vols?
En Lobot va
arronsar-se sentint el seu contacte i va apartar el peu amb una brusca
contracció, però va posar fi al seu recitat.
-O comences
a parlar ara mateix o hauré de treure't d'aquí -va dir Lando-. Potser serà
millor que et tregui de totes maneres...
- No!
La
vehemència amb què va ser llançada a l'aire la paraula contenia una part de
passió i una part de por. Alhora, les mans d’en Lobot van sortir disparades cap
als costats del passadís per xocar amb ells, i els seus dits es van enfonsar en
la substància que els formava quan aquesta va cedir per proporcionar-li un
parell de sòlids agafadors.
I només
llavors, quan els braços d’en Lobot van deixar d'obstruir el camp visual d’en
Lando, li va ser possible entendre el que estava passant. La meitat de la banda
de connexió d’en Lobot seguia ocupant la seva posició habitual sobre la templa
esquerra del Cyborg, però l'altra meitat estava adherida a la corba de
l'objecte que s'alçava més enllà d'ell. Una xarxa de cables molt fins que
tindrien la longitud de la mà d’en Lando unia les dues meitats de la banda de
connexió a manera d'àncora.
-Per totes
les estrelles... Has trobat una manera de parlar amb el Rodamón.
Un somriure
va anar apareixent a poc a poc en els llavis d’en Lobot.
-Sí.
- Amb el
Rodamón o amb aquestes coses?
-No hi ha
cap distinció.
- És una
criatura intel·ligent?
-És
conscient de la seva existència. –En Lobot va obrir els ulls i va mirar al
Lando per primera vegada des que aquest havia entrat al passadís-. Hauré de
recordar discutir aquest assumpte amb C3PO. Potser ara tingui millors respostes
que donar-li.
En Lando es
va retorçar fins que el seu cos va quedar travessat a l'entrada del passadís
lateral.
- Quina mena
de conversa estàveu mantenint?
-Està
disposat a donar-me informació. No em cedirà el control.
-Pregunta-li
on anem aquest cop.
-Està ferit
i sofreix grans dolors -va dir en Lobot-. Crec que torna a casa.
En Lando va
assimilar aquesta informació en silenci durant uns moments i després va
assenyalar el fons del passadís amb el feix de la seva llanterna.
- Què són
aquestes coses? Són ous, potser?
-No són ous.
Són qelles -va dir en Lobot-. La nau és l'ou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada