Abans de la Tempesta (XIV)

Anterior

14

«Cúmul de Koornacht» sempre havia estat un nom arribat de l'exterior: era un nom d'astrònom, amb centenars d'anys d'antiguitat, però gairebé tan poc significatiu com les lletres i números d'un catàleg.

Aitro Koornacht va fer un gran favor relacionat amb una dona i una carrossa imperial al Primer Observador de la Cort de l'Emperador Preedu III, a Tamban. La nit següent, l'astrònom va detectar un nou disc de borrosa claredat en l'ocular del més nou dels seus telescopis. El Primer Observador, ple de gratitud, havia tornat el favor al seu benefactor batejant el cúmul estel·lar recentment descobert amb el nom del comandant del torn de nit de la guàrdia palatina.

Però aquesta mateixa agrupació d'estrelles tenia altres noms. Per als fies de Galants, en els cels apareixia com un gran oval de llum, era coneguda com La Multitud. Els wehttams, altres veïns galàctics, la reverenciaven com el Temple de Déu. Els ka'aas, una espècie nòmada que era prou vella per haver presenciat el primer parpelleig de les estrelles més joves del Cúmul, la recordaven com no'aatpadu'll, el Petit Jardí d'Infància.

Els yevethans es referien a ella amb una paraula que significava: Llar.

Dos mil sols i vint mil mons, tots nascuts del mateix gran núvol de pols i gasos que encara omplia el buit existent entre ells. Eren sols joves i mons inhòspits, i hi havia molt pocs ulls disponibles per conèixer a uns o a altres. Els colors de la vida només havien il·luminat la superfície de menys d'un centenar de planetes, i només una de les espècies engendrades en el Cúmul havia aconseguit fer el gran salt des de la seva terra natal fins als estels.

Dos mil sols que es feien companyia els uns als altres en l'espai, cremant amb tanta brillantor al cel per sobre de N'zoth i els seus fills planetaris que impedien que l'ull pogués veure les llums més tènues, la molt més gegantina galàxia que s'estenia més enllà d'ella. Els yevethans no van saber que no estaven sols fins que van veure aparèixer a visitants arribats de més enllà del Cúmul que volien explotar les seves riqueses minerals.

La lliçó va resultar difícil d'assimilar. Els yevethans, una espècie jove amb una ètica dura i inflexible, estaven acostumats al seu lloc com a centre de l'univers. La implacable «alteritat» dels estranys va suposar un profund desafiament per a la concepció de si mateixos que havien arribat a formar-se els yevethans. La resposta que van acabar donant a aquest desafiament va consistir en una visió basada en la puresa del llinatge, el sagrat territori, i l'odi.

L'ocupació imperial havia estat altament educativa per als yevethans..., i en més d'un aspecte.

Quan l'Imperi va arribar a Koornacht, els yevethans eren els seus únics amos i senyors. Viatjant a través de l'espai real en les seves immaculades naus esfèriques, els yevethans havien anat estenent els seus dominis des de N'zoth, el seu món d'origen, fins a onze mons més.

En tota la història coneguda de la galàxia, cap espècie havia establert més colònies interestel·lars sense disposar de la tecnologia hiperespacial. Pels yevethans, les estrelles del brillant cel nocturn de N'zoth semblaven estar suspeses just a sobre dels seus caps i cridar-los amb els seus insinuants parpelleigs. La voluntat dels yevethans era prou forta per permetre'ls saltar les distàncies que s'interposaven entre les estrelles.

Després que l'Imperi es retirés de Koornacht, aquesta voluntat va quedar unida a una tecnologia que podia saltar a través de les distàncies interestel·lars. Naus immensament més veloces van fer que els altres mons yevethans semblessin no estar més lluny de N'zoth que si s'haguessin trobat a l'altre costat del globus, i les unitats de comunicació imperials podien difondre la veu del virrei per tot el Cúmul en qüestió de minuts.

N'zoth i els seus fills planetaris van quedar units d'una manera que no havia estat possible amb anterioritat, i així es va iniciar el Segon Naixement. Els yevethans van visitar i van colonitzar una dotzena de mons primaris més en un espasme d'expansió que va satisfer les ambicions frustrades durant els anys de l'ocupació.

Però el gran designi que guiava els yevethans exigia un període de preparació i reflexió més prolongat. Durant aquest temps, els enginyers yevethans van treballar incansablement per adaptar els dissenys de les seves naus d'espai real a les tecnologies imperials, mentre que els artesans del metall feien com podien per acabar i reparar els navilis de guerra capturats.

Reclamar i protegir tot el que pertanyia als yevethans per dret de naixement exigiria això i molt més, i obligaria a dur a terme un esforç sense precedents: caldrien no només naus i tripulacions, sinó comunitats senceres i, de fet, tota una generació que estigués disposada a abandonar el seu món natal per substituir-lo per una llar en el cel ple d'estrelles.

I això també exigiria que algú s'avancés per anar preparant el camí.

Doncs durant el temps que l'Imperi va tenir el control del Cúmul de Koornacht a les mans, va permetre que es fundessin algunes colònies d'immigrants, va encoratjar el desenvolupament d'altres i, finalment, va crear unes quantes més per als seus propis propòsits. Quan l'Imperi se’n va anar de Koornacht, els yevethans ja no estaven sols.

La transferència entre l’Aramàdia i la mola de vuit quilòmetres de longitud del Destructor Estel·lar Orgull de Yevetha va tenir lloc en un punt de cita situat en les profunditats del cor del Cúmul de Koornacht, molt lluny de qualsevol possible mirada indiscreta.

El transbordador va haver de fer tres viatges per completar la transferència del virrei. Durant el primer viatge va transportar al seu dorna i els seus companys de reproducció. El segon va servir per transportar els integrants del seu seguici personal, amb el seu primer secretari Eri Palle entre ells. L'últim viatge va transportar a la guàrdia d'honor, a Nil Spaar i a Vor Duull, el guardià d'informació científica de l’Aramàdia. La inclusió de Vor Duull era una manera de recompensar el seu treball durant la missió de Coruscant, que s'havia vist coronada per l'èxit.

Van ser rebuts per Dar Bille, qui havia estat el lleial lloctinent d’en Nil Spaar des de molt abans del dia de la retribució. Després d'esdevenir primat de l'Orgull de Yevetha, Dar Bille havia dirigit l'ensinistrament dels altres primats a mesura que cada antic navili de guerra imperial s'anava unint al creixent poder de la Flota Negra.

-Etaias -va dir Dar Bille, afegint la salutació d'obediència a l’honorífic.

Era més del que exigia la diferència existent entre les seves respectives posicions, i el seu gest va impulsar als oficials de segon rang a cometre un excés similar: tots van doblar un genoll i van inclinar el cap.

-Noreti -va dir afablement en Nil Spaar-. Això era innecessari, però em plau. Eri, ocupa't de què tothom arribi a les seves cabines sense problemes. Donar, condueix-me al pont. Està preparada la flota?

-Per aquí, virrei. La flota està preparada. Però el Glòria no va poder enlairar-se a temps de reunir-se amb nosaltres -va dir Dar Bille, sabent que la notícia no sorprendria massa a Nil Spaar.

El Gloria era el vaixell que els imperials havien conegut amb el nom d'EX-F, i el seu curiós sistema de propulsió, diferent al de qualsevol altra nau estel·lar, els havia donat considerables problemes des del principi.

Mentre seguia Dar Bille pel passadís, en Nil Spaar va permetre que els tous dels seus dits llisquessin sobre els colls nus dels oficials agenollats quan passava per davant d'ells. El frec simbolitzava la seva acceptació de l'oferiment de les seves vides que estaven fent, i els deixava en llibertat d'incorporar-se.

- I els altres? -Va preguntar.

-Després de l'última prova de combat, vaig arribar a la conclusió que la tripulació del Benediccions no estava adequadament preparada. Però això no ens crearà cap dificultat addicional en aquesta missió.

-Suposo que el primat es va guanyar la recompensa esperada pel seu fracàs.

-La va obtenir de la meva pròpia mà, igual que el seu lloctinent.

-Excel·lent -va dir en Nil Spaar-. Els qui ocupen els llocs inferiors mai han d'arribar a pensar que el ganivet només tallarà la gola de l'autoritat.

-Al nou primat del Benediccions li espera una altra prova de combat quan tornem. Potser us agradaria presenciar-la.

-Potser -va dir en Nil Spaar mentre arribaven al pont-. De moment, ja tinc el cap prou ple amb tot el que hem de fer..., i amb molts records. Em sembla que avui hauries de ser el primat de la meva nau. Recordes la Bellesa, i del dia en què vam descobrir el primer niu de les feristeles?

La Bellesa, una antiga corbeta de combat imperial, havia transportat en Nil Spaar fins als límits del Cúmul i més enllà d'ells. Aquella prolongada missió d'exploració li havia obert els ulls, permetent-li comprendre les veritables dimensions del desafiament a què s'enfrontaven i donant un propòsit a tot el que en Nil Spaar havia fet des de llavors. En Nil Spaar havia pogut mesurar la grandesa del Tot i comprendre el seu significat. També hi havia avaluat als seus enemics i comprès l'amenaça que representaven, i després havia tornat a N'zoth per esdevenir virrei.

-Per descomptat, etaias -va respondre Dar Bille-. I aquí estem de nou, junts al pont d'una nau magnífica. Aviat tornarem a poder contemplar des de les altures dels nius de les feristeles sense ser detectats..., però aquesta vegada no trigaran a saber que estem aquí. -La seva mirada va anar més enllà d’en Nil Spaar i es va posar en el guardià d'informació -. Lifath... Quines notícies teniu sobre la Cinquena Flota de la Nova República?

-Primat, la nostra ombra informa que la flota ha desaparegut de Hatawa. Els nostres contactes a Coruscant ens han dit que ha rebut ordres de tornar-hi.

En Nil Spaar va inclinar el cap i va deixar escapar un sospir d'alleujament.

-Llavors tot es farà com cal -va murmurar -. El curs dels esdeveniments ha acabat donant-me la raó.

Dar Bille va tornar un rostre ple d'orgull i alegria cap en Nil Spaar.

-A les vostres ordres, virrei.

-Desitjo dirigir-me a totes les nostres naus.

Dar Bille, tornant-se ràpidament cap al guardià de comunicacions, va fer que es dugués a terme les connexions necessàries i va anunciar la presència del virrei a les tripulacions dels vint navilis de guerra que havien romàs amagats en parelles i trios per tot el Cúmul.

-Recordeu que som els beneïts, nascuts de la llum del Tot -els va dir en Nil Spaar-. Tota la bellesa ens pertany. Tot allò que veiem en els nostres cels va ser creat per als nostres fills. No va ser creat per a les criatures que arriben arrossegant-se des de la foscor que s'estén més enllà dels seus confins. La seva mera presència embruta la llum i profana la bellesa del Tot.

»Avui les eliminarem, de la mateixa manera en què l'encarregat d'un graner a d'eliminar les feristeles per mantenir la puresa de les collites. I quan els vostres peus tornin a trepitjar el sòl de N'zoth i alceu la mirada cap al cel, sabreu que per sobre de vosaltres només hi ha fills de N'zoth.

Després en Nil Spaar es va apartar de l’hipercomunicador i va mirar cap a Dar Bille.

-Pots donar l'ordre -va dir generosament.

Les crestes de Dar Bille es van inflar de pur orgull i gratitud.

-A tots els vaixells de la Flota Negra: us parla el primat del navili insígnia Orgull de Yevetha -va dir amb veu forta i límpida -. Obeint les paraules del virrei, us ordeno que inicieu els vostres atacs. Que cada un de nosaltres pugui honrar el nom de Yevetha en aquest dia.

Amb una expressió aprovadora a la cara no molt neta i plena de profundes arrugues, Negus Nigekus va tancar l'escotilla d'inspecció i va tornar a córrer el passador. Els coberts d'emmagatzematge del mineral estaven plens en més de dues terceres parts de la seva capacitat, i encara faltava un mes perquè el vaixell de càrrega independent tornés a Nova Brígia. Potser aquesta vegada el benefici net que els hi quedés després d'haver pagat el cost dels seus subministraments per fi n'hi hauria prou per acabar de liquidar el deute del seu viatge.

En Nigekus mai hagués pogut imaginar que, després de divuit anys de treballar en les excavacions de cromita dels turons que s'alçaven sobre el llogaret, la petita colònia encara estaria en deute amb el capità del vaixell de càrrega que l'havia portat fins allà. Al principi la terra havia estat generosa. I amb el Cúmul sota la protecció de l'Imperi i la seva sol·licitud de reclamació de Nova Brígia acceptada per Coruscant, hi havia compradors més que suficients perquè el metall blanc blavós arribés amb bons preus en el mercat. La guerra, mentre es mantingués prou lluny d'allà, era molt beneficiosa per als negocis.

Durant els primers quatre anys, no hi va haver ni un sol trimestre en què la comunitat no aconseguís reduir una mica el seu deute. Fins i tot amb els costos extra que van ser sorgint quan les famílies van abandonar les morades comunals per viure en petites casetes, fins i tot havent d’alimentar noves boques que eren massa joves per poder contribuir a l'esforç comú, amb les mares havent d'aportar la seva quota de treball a la llar d'infants en comptes de les mines, fins i tot aquell estiu en què les collites es van marcir i aquell hivern en què la cúpula processadora es va incendiar, sempre van poder oferir alguna cosa amb el que satisfer les seves obligacions.

Però va arribar un moment en què la terra es va assecar i va deixar de donar fruits i, poc després, l'Imperi va marxar. Els camins espacials que anaven de Koornacht a Galantos i Wehttam ja no eren segurs, i els millors compradors de la colònia van anar baixant les seves ofertes o van deixar de licitar per complet, indicant el risc que suposava la pirateria.

Amb el temps, només el capità Stanz i l'Ocell Lliure seguir venint a la colònia, i el seu preu era el més baix de tots: de fet, suposava un insult a la suor i els esforços dels dos-cents miners que cada matí sortien del llogaret per anar a les excavacions i tornaven cada vespre inclinats pel pes invisible del seu agosarat treball. Però l’Stanz era un veritable pirata, de cor ja que no de fet, i li era igual el que pogués ser d'ells.

-Recollir roques del sòl és un treball d'androides -va dir -. No podeu esperar un salari que us permeti viure a canvi de fer un treball d'androides. Fins i tot a aquests preus, tot just em surt a compte agafar-me la molèstia de venir aquí.

En Nigekus dubtava que això fos veritat, però el fet de discutir no hauria servit de res. No va tenir més elecció que romandre immòbil i escoltar com l’Stanz remugava i maleïa mentre avaluava el carregament i calculava la quantia del benefici net, utilitzant els preus dictats pels capricis del vell bothan. I el benefici net ja feia anys que estava rondant les xifres de l'interès d'un trimestre, de vegades una miqueta més, amb més freqüència una miqueta menys, i el que faltava per poder pagar l'interès anava sent afegit al seu deute.

Si la comunitat hagués disposat del seu propi transport, ni que fos un vell vaixell de càrrega corellià o una malparada barcassa espacial..., però això era un somni que estava més enllà dels límits de la raó.

Tanmateix, la terra havia tornat a mostrar-se bondadosa de sobte, amb dues noves excavacions produint un mineral molt ric que va recordar a la gent gran que encara seguien amb vida la promesa que els havia atret fins allà des de Brígia. Encara que aquell carregament no fos valorat per sobre del preu que l’Stanz havia pagat en la seva última visita, el benefici net hauria de cobrir no només l'interès sinó també el que quedava del seu deute.

Per garantir que així fos, en Nigekus havia decidit que aquesta vegada retindria un terç del mineral fins que l’Stanz hagués fixat el preu. La tàctica no mancava de riscos, ja que altrament podria haver estat provada feia ja molt de temps. Si el bothan s'ofenia, la comunitat perdria la seva única font de subministraments..., i qui hagi ofès a un bothan molt bé podia perdre la vida.

Però en Nigekus estava decidit a veure com Nova Brígia quedava lliure del jou del capità Stanz abans que la tos de la pols, que ja havia començat a torturar-li a les nits, el convertís en un cadàver que només podria servir per abonar la terra dels jardins. Si l’Stanz s'enfurismava veient descobertes les seves mentides, en Nigekus perdria molt poc per això.

-Només m’estalviarà les últimes setmanes de la mort que arriba amb els accessos de tos -els havia dit als altres ancians per aconseguir la seva aprovació -. I llavors podreu matar-lo sense haver d’avergonyir-se per això, i podreu reclamar la seva nau com a pagament d'honor per a la família.

En Negus Nigekus va creuar l'esplanada, movent-se a poc a poc però amb pas decidit i ple d'orgull, i va anar cap a la cúpula processadora, amb el seu prim cos reconfortat per la convicció que les coses no trigarien a canviar.

Admetre que ja no podia pujar la llarga costa que portava fins a les excavacions i que era incapaç de fer alguna cosa més que ocupar un espai en el pou li havia resultat molt difícil. Els mil petits dolors amb què aquell treball tan dur castigava el cos eren molt més fàcils de suportar que el profund dolor de sentir-se inútil, de veure’s obligat a quedar-te amb els nens tenint la sensació que t'havies convertit en un d'ells, una boca que no podia guanyar-se el que li posaven al plat. En Nigekus donava gràcies al cel per haver trobat una forma d'escapar a aquella sensació.

Abans que en Nigekus arribés a la cúpula, una ombra va lliscar veloçment sobre l'esplanada. Però quan va alçar la mirada cap al cel, no hi havia res a veure. L’estrident brunzit i el ressò de la maquinària havien impedit sentir el so de les llançadores que s'estaven aproximant fins que ja faltava molt poc perquè completessin el seu descens, i les pistes es trobaven a l'altre costat de la gran corba del riu, on quedaven protegides de qualsevol possible observador. Movent el cap, en Nigekus va entrar a la cúpula, ignorant de l'amenaça que ja estava avançant cap al llogaret per la vall.

Quan va sortir de la cúpula tan sols uns minuts després, havent completat la inspecció, tot havia canviat. Una llarga filera de criatures altes i esveltes que portaven armadures corporals verdes i marrons estava avançant a través del llogaret, i les seves armes anaven convertint les cases en ruïnes calcinades. El crit d'un nen va aconseguir obrir-se pas a través del soroll de la maquinària que s'alçava darrere d'ell, i després es va interrompre amb ominosa brusquedat.

En Nigekus va ser ignorat o passar desapercebut el temps suficient perquè pogués donar mitja dotzena de passos vacil·lants per l'esplanada, el temps suficient perquè pogués comprendre, horroritzat, que alguns dels embalums ennegrits que jeien escampats sobre el sòl eren cadàvers abrasats; el temps suficient perquè pogués sentir una aclaparadora onada d'indignació adonant-se que ni tan sols sabia a quina espècie pertanyien els invasors...

I llavors va recuperar la veu que havia perdut i va pregonar la seva ràbia amb un crit enronquit, i va alçar els dos punys i va començar a travessar l'esplanada per anar cap al més proper dels soldats. Una arma de canó platejat es va tornar cap a ell i en Nigekus es va enfonsar en l'abisme de l'agonia, amb el seu últim alè ple de foc.

Dos dels miners del Pou 4 havien vist les naus, i això va fer que aquella quadrilla fos la primera a tornar al llogaret. El núvol de fum negre que s'alçava sobre els cingles va fer que les altres quadrilles abandonessin el seu treball i es posessin a córrer per aquells senders que havien recorregut tantes vegades en el passat. Alguns s'havien tirat a l'espatlla les seves eines per emprar-les com armes, però la majoria anaven armats únicament amb la por al que pogués ser de les seves famílies. Mai havien tingut enemics a Nova Brígia, i les armes d'energia eren un luxe que la colònia no podia permetre.

Les tropes yevethanes, protegides del fum i de la pestilència de les feristeles per màscares, van esperar pacientment en el llogaret el retorn dels miners. No hi va haver cap necessitat de fer res més. Tal com havia pronosticat en Nil Spaar, la visió del llogaret devastada va ser suficient perquè els miners iniciessin una temerària càrrega.

Va ser una carnisseria totalment metòdica. Els soldats van retrocedir per formar un cercle a l'esplanada, van permetre que els miners arribessin a terra de la vall i van acabar amb ells.

Les últimes morts van ser suïcidis en tot excepte en el nom. Amb l'espectacle de la carnisseria i la futilitat desplegant-se davant ells, els brigians que encara no havien mort van deixar caure les seves miserables armes, van abandonar els seus refugis i van baixar lentament pels pendents que portaven fins al llogaret, oferint-se com a blancs perquè no volien seguir amb vida per recordar.

Quan tot va haver acabat i la brisa que bufava a través de la vall va dissipar la fumera, deixant únicament alguns circells de vapors negres, només les tropes yevethanes, els coberts del mineral i la cúpula processadora quedaven dempeus.

Que aquells edificis haguessin sobreviscut no era cap accident. Mentre les tropes iniciaven un ràpid descens riu a baix per tornar a les seves llançadores, un rabassut transport de càrrega va baixar sobre l'esplanada. Una hora va ser suficient perquè el seu ventre buit engolís sense cap dificultat el contingut dels dipòsits de mineral i la maquinària de la cúpula processadora.

Quant al transport de càrrega va estar prou lluny de l'objectiu per no córrer cap perill, el creuer Somni Estel·lar va completar la seva esterilització de la vall amb una prolongada salva de les seves bateries de gran calibre.

Els cossos es van convertir en vapor i van desaparèixer, i la calor va eliminar la sang de les roques. El sòl es va convertir en vidre negre, i el riu va esclatar en una enorme erupció de vapors. Quan el creuer va deixar de disparar, l'únic que quedava de les feristeles eren els forats que havien obert a terra amb les mans i els rastres de petjades que havien deixat als turons.

El Somni Estel·lar va tornar a N'zoth triomfant després d'haver obtingut la seva gloriosa victòria, transportant el preu d'un viatge espacial en cromita dins del seu compartiment de càrrega.

En una ciutat jardí d'J't'p'tan, un món cuidat i protegit per mans plenes de paciència, una dona va despertar d'un somni que s'havia convertit en malson. Un estel fugaç es va transformar en una nau espacial, la nau espacial es va transformar en una nau de combat, i el navili de combat es va transformar en una deu de mort que vessava un diluvi de destrucció sobre la cara del món. En el somni, o el malson, el Corrent s'agitava bojament amb les frenètiques convulsions de les ànimes assassinades, i s'enfosquia amb la taca de la sang.

-Desperta a tothom el més de pressa possible -va dir la Wialu, sacsejant la seva filla -. Vinga, vinga... Quelcom horrible acaba de començar.

Nova Brígia era la més petita de les tretze comunitats extraterrestres que van ser visitades per les naus de la Flota Negra durant la primera hora de la Gran Purga.

La més gran era Polneye, i va ser l'única que va oposar resistència.

Polneye, que orbitava un estel situat al costat del Cúmul més allunyat de Coruscant, era un món orfe de l'Imperi. Havia sigut creat per a servir com a port militar secret de recepció i manipulació de provisions per al Sector de Farlax. Embolicat en capes de núvols que flotaven a gran altura sobre la superfície i amb unes pluges que rares vegades arribaven a terra, l'àrid planeta no va trigar a acollir un enorme complex format per un arsenal a l'aire lliure i un dipòsit de subministraments.

Les zones de descens i emmagatzematge de mercaderies formades per un cub central i grans ràdios es van anar estenent ràpidament a través de les polsoses planes marrons, que es van omplir d'una incessant activitat. Amb el pas del temps, fins i tot els navilis de majors dimensions capaços de posar-se en una superfície planetària van poder ser acollits per aquelles instal·lacions en què petits exèrcits d'androides descarregaven, organitzaven i transferien els carregaments.

A mesura que el trànsit que passava per Polneye anava creixent, també ho va fer la població. Al principi Polneye va ser un nucli purament militar ocupat pel personal imperial al qual el Comandament de Subministraments anava sotmetent al procés de rotació normal dels relleus. El planeta havia estat escollit per satisfer certs criteris estratègics, i no per la seva major o menor habitabilitat. Però amb el pas del temps, i a mesura que s'anaven creant més i més treballs per a civils, el centre de cada zona de descens va anar creixent fins a esdevenir una petita ciutat formada bàsicament per residents semipermanents.

Quan les malmeses restes de la Flota Imperial van abandonar Farlax i es van retirar al Nucli, el personal militar va fugir a bord de qualsevol nau que estigués disponible al sòl. Però la població civil, que aleshores ascendia a gairebé un quart de milió de persones dispersades en cinquanta petites ciutats i instal·lacions industrials, va quedar abandonada en elles perquè se les arreglés com pogués.

I encara que, de sobte, els transports ja no baixaven a través dels núvols amb les seves toveres rugint per posar-se sobre Polneye, els androides i carregaments que havien estat esperant la seva arribada van demostrar ser un tresor prou ric per suavitzar la commoció de l'abandonament. Pràcticament tot el que un gran exèrcit i una flota de naus estel·lars necessitaven per funcionar podia ser trobat en algun lloc dels contenidors de càrrega que havien quedat escampats sobre les pistes d'espera disperses per tota la superfície de Polneye.

Hi va haver molt pocs errors, i va ser escàs el que es va malgastar o va quedar descartat. Polneye va comptar amb la benedicció d'un lideratge fort des del primer moment, i els carregaments es van convertir en la matèria primera per a la transformació que va fer passar el planeta de la condició de client de la de petit nucli humà capaç de sostenir-se a si mateix primer i d'estat unificat format per vuit ciutats consolidades després.

I, a causa de tot aquest procés, quan els navilis de guerra yevethans Honor, Llibertat i Devoció van arribar allà, es van trobar amb un planeta que podia presumir d'una robusta població formada per gairebé tres-cents mil éssers intel·ligents, setanta mil androides..., i sis interceptors TIE en condicions de volar.

- Cap d'armament! Presti’m atenció! Per què no ha començat encara l'atac?

El cap d'armament del Destructor Estel·lar Devoció es va inclinar davant Jip Toorr abans de parlar.

-Primat, hi ha una inversió d’ionització sobre els núvols d'aquest planeta. La combinació de la inversió i els núvols està interferint el funcionament dels ordinadors de punteria de totes les nostres naus. No confio que la precisió dels nostres trets satisfaci les vostres expectatives.

-El virrei també té certes expectatives, i tots dos hem d'assegurar-nos-en que es converteixin en realitat -va dir Jip Toorr-. Com proposes que ho aconseguim?

-Senyor... Tenim caces d'exploració esperant-se per enlairar dels seus hangars per confirmar l'èxit del nostre atac. Sol·licito que tres d'ells siguin llançats ara mateix i que baixin per sota dels núvols per dirigir el foc de les nostres bateries.

- I això proporcionarà la precisió necessària per assegurar l'èxit de la nostra missió?

-Sens dubte, primat.

-Llavors ordeno que es procedeixi d'aquesta manera. Cap de tàctiques, llanci tres caces d'exploració. El cap d'armament s'encarregarà de dirigir-los.

Si l'últim dels satèl·lits de navegació dels que depenia el sistema de control de trànsit de Polneye no hagués deixat de funcionar feia gairebé un any, l'arribada de la força d'atac yevethana hauria estat detectada en quan les naus van sortir de l'hiperespai.

Però els components de superfície del sistema de control de trànsit seguien funcionant. Les alarmes van començar a sonar en el mateix instant en què els caces d'exploració yevethans van travessar els límits de la zona d'ionització, i van enviar els tècnics a llocs de control i consoles que poques vegades havien de visitar. Molts altres polneyius van sortir corrent d'on estiguessin per alçar la mirada cap al cel i esbrinar quina classe de visitants havien vingut a veure'ls.

Aquells amb els ulls prou aguts van veure tres diminutes naus negres que traçaven cercles just per sota dels núvols. Una es trobava sobre la ciutat anomenada Nou Sud, una altra segona sobre l’Onze Nord, i la tercera sobre la ciutat fantasma de Catorze Nord, que encara estava sent utilitzada com a font d'estructures i equip.

Un instant després un diluvi de foc va caure del cel. Feixos turbolàser d'una potència tremenda van obrir forats en els núvols i fengueren l'aire, i les tres ciutats van desaparèixer sota acres núvols en forma de fong que contenien enormes masses de pols daurat i fum negre. El tro va rugint sobre les planes de Polneye com un fúnebre redoblar de tambors i tot després que l'atac hagués acabat.

Els que havien sortit al que havia estat una de les grans pistes de descens de Deu Sud per veure els visitants van quedar dividits entre els que cridaven i els que estaven paralitzats per l'estupor. Un home va caure de genolls a prop d’en Plat Mallar i va començar a vomitar. En tornar el cap per no presenciar aquell horrible espectacle, en Mallar es va trobar que una dona estava esgarrapant desesperadament el seu vestit amb tanta força que el que quedava de les seves ungles sagnava profusament. La visió va galvanitzar a Mallar, aconseguint treure'l de la seva paràlisi, i va començar a obrir-se pas entre la confusió per dirigir-se cap a la vora est de la pista.

I llavors un crit es va alçar cap al cel quan algú de la multitud va veure que la diminuta nau que havia estat traçant cercles sobre Nou Sud es desplaçava cap a una nova posició sobre Nou Nord. La multitud es va dispersar i va arrencar a córrer en qüestió de moments, alguns a la recerca del precari però així i tot reconfortant recer dels edificis de la terminal, alguns cap als espais oberts que s'estenien més enllà de la ciutat, allunyant-se d'ella tot el que poguessin permetre'ls les seves cames. Mallar es va debatre fins que va haver pogut sortir de la sobtada estampida, i després va girar i també va arrencar a córrer.

Dotze estudiants de la seva classe de segon d'enginyeria havien estat recompensats amb el privilegi d'aprendre a efectuar els treballs de manteniment i pilotar l'interceptor TIE atracat a l’hangar i garatge d'equip de l'Institut Tècnic IOS. L'hangar es trobava a la meitat del cercle de la terminal en relació al lloc en el qual en Mallar havia romàs immòbil amb la multitud, i encara que va córrer tan de pressa com va poder, no esperava ser el primer dels dotze a arribar-hi.

Però ho va ser. Les portes de l'hangar estaven obertes de bat a bat, i diversos membres de l'equip d'aprenents s'afanyaven a treure d'enmig els androides i vehicles que obstruïen l'entrada, però la cabina de l'interceptor encara no havia estat ocupada.

Mallar no va titubejar. Va agafar un casc i un respirador dels armaris de l'equip, va pujar per l'escaleta del costat dret de l'interceptor i va desconnectar el fiador d'obertura de la carlinga.

- Tu! -Va cridar, assenyalant l'estudiant més proper amb un dit -. Necessito un androide subministrador d'energia aquí, i el necessito ara mateix!

Quan Mallar es va acabar d'instal·lar a la cabina i va haver iniciat la seqüència d'activació dels sistemes, ja havien arribat altres dos aspirants a pilots. Movent-se amb una gèlida i decidida eficiència que no tenia res a envejar a la de la tripulació d'una nau militar, els dos estudiants van ajudar a col·locar la massa de color gris metàl·lic de l'androide subministrador d'energia en la posició correcta al costat del caça.

En Mallar va posar al màxim els capacitadors dels dos motors iònics bessons tot just la connexió d'energia va haver entrat a la portella d'arrencada amb un suau espetec, i després va reduir l'entrada d'energia fins al punt mort. Completar la resta de comprovacions dels sistemes no li hauria servit de res. No hi havia temps per fer reparacions, i la perspectiva d'estavellar-se no era més temible que la d'enfrontar-se al següent atac arribat des de més enllà dels núvols.

- Tot a punt! -Va cridar en Mallar pel micròfon-. Desconnecteu l'androide i desallotgeu l'hangar: sortiré d'aquí fent servir els motors.

En circumstàncies normals el TIE hagués lliscat lentament sobre els seus patins de descens, sent remolcat per un androide de càrrega que l'hauria tret de l'hangar i l'hauria portat fins a la pista de descens. Però això hauria consumit un temps preciós, i en Mallar ja temia haver arribat massa tard. Quant l'últim estudiant va haver sortit corrent per la porta de l'hangar, en Mallar va empènyer la palanca de control.

L’interceptor va sortir disparat cap endavant mentre l'emissió de les toveres aixecava del terra un diluvi de restes i objectes no assegurats i el vessava sobre els panells solars endurits per al combat del caça. Adquirint velocitat ràpidament, la nau va començar a elevar-se al mateix instant en què creuava la porta de l'hangar, i la part superior del panell esquerre va fregar el marc de duracer amb un grinyol que va fer estremir a tots els que estaven prou a prop per escoltar-lo, Mallar inclòs.

Després, amb un balanceig i una sacsejada, la nau va sortir de l'hangar per emergir de la intensa i difusa llum d'un migdia de Polneye. En Mallar va dirigir les protuberàncies bessones del canó muntat en l'ala cap al cel, i va obligar a l'interceptor a iniciar una vertiginosa ascensió a plena potència.

Les diminutes naus negres continuaven descrivint cercles en les altures com si fossin aus de carronya. En Mallar va connectar el seu sistema de seguiment de blancs i es va alegrar de veure que tres dels altres interceptors TIE amb què comptava la colònia s’havien enlairat. Va seleccionar el blanc més proper i va anar cap a ell, i després en Mallar va fer una cosa que cap instructor havia autoritzat mai: va obrir les quatre entrades d'energia del canó làser Seinar.

El sistema de punteria va usar un insistent xiulet per informar a Mallar que havia identificat el blanc primari com un TIE /cr, un caça de reconeixement. Però, i això va sorprendre bastant a Mallar, no hi havia cap sistema de bloqueig intern que li impedís disparar sobre el que l'interceptor considerava era un blanc amic. L'ordinador d'atac va centrar les seves mires en el blanc uns instants després que aquest hagués estat identificat.

BLANC A L'ABAST, va dir la pantalla de la cabina mentre els indicadors passaven del vermell al verd.

En Mallar va pressionar els dos gallets, i la nau es va estremir al seu voltant mentre el canó quàdruple deixava sentir la seva veu.

Ningú va quedar més sorprès que el mateix Mallar quan el blanc va seguir immòbil en les seves mires durant un moment per esclatar en una bola de flames blanquinoses una fracció de segon després. Ja sigui a causa de la velocitat superior de l'interceptor, a la no prou sofisticada maniobra d'ascens a plena potència des de la superfície que havia emprat Mallar, o la pura i simple sorpresa, la veritat era que el TIE /cr mai havia arribat a respondre a la presència de la nau que se li apropava.

Mentre deixava enrere les restes que començaven a caure cap a la superfície, Mallar va sentir veus exultants pel comunicador de combat de l'interceptor. Però no va sentir ni alegria ni alleujament. Estava tremolant i es trobava cobert de suor enganxosa, i la inèrcia temerària s'havia dissipat i l'horrible realitat estava començant a ser assimilada per fi.

L’interceptor va entrar en els núvols, i un instant després Mallar va quedar sobtadament encegat per l'onada de llum que va travessar els seus visors. L’interceptor va ser bruscament empès cap a un costat com per una gran mà invisible, i es va estremir violentament xocant amb l'ona expansiva. Durant un moment interminable en Mallar va estar segur que li havien donat i que estava a punt de morir.

Però el moment es va anar perllongant, i Mallar no va morir. Els centelleigs residuals de l'esclat van començar a desaparèixer dels seus ulls i la seva nau, que seguia ascendint, va emergir intacta al buit que s'estenia entre els núvols i les estrelles.

El sistema de localització de blancs va entrar en acció un instant després i va tornar a dirigir els seus insistents xiulets, i en Mallar va aclucar els ulls, primer per llegir el missatge de la pantalla i després per mirar pel visor. El que va acabar veient molt a prop d'ell el va deixar tan aterrit que va faltar molt poc perquè perdés el control de si mateix. Surant en una òrbita de gran alçada per sobre d'ell hi havia la nau més gegantina que Mallar hagués vist en tota la seva vida, una immensa silueta triangular eriçada de portells artillers que estava llançant a l'espai caces pels hangars dels seus dos flancs.

-Identifica el blanc.

OBJECTIU PRIMARI: DESTRUCTOR ESTEL·LAR DE LA CLASSE VICTÒRIA, va informar l'ordinador.

I en Mallar seguia pujant cap a ell.

OBJECTIUS SECUNDARIS:

-No vull saber-ho -va dir en Mallar, sentint-se cada vegada més nerviós.

Va fer virar l'interceptor i es va allunyar de la nau estel·lar seguint un vector angular de gran obertura a la màxima velocitat possible, buscant el recer dels núvols.

El cap d'armament del Devoció estava encongit sobre la passarel·la del pont. El primat de la nau, amb el cop assestat amb el dors de la mà que havia enderrocat al cap d'armament feia uns instants, s'alçava sobre ell.

- La teva incompetència ha sacrificat la vida d'un pilot yevethà! -Va udolar el primat-. Com compensaràs a la seva família per aquest deshonor?

- Senyor! No em va dir que aquesta plaga era capaç d'oferir resistència...

-El caça d'exploració obeïa les teves instruccions. No li vas donar permís per iniciar la persecució o emprendre una acció evasiva quan el caça de les feristeles va aparèixer. Aquest és el crim que has comès.

-Ens estàvem preparant per obrir foc...

-Quedes rellevat del teu càrrec, i et prometo que hi haurà un preu de sang a pagar. Surt d'aquí, i presenta't al recinte d'arrest. -El primat es va tornar cap al cap de tàctiques -. Llança els teus caces. Vull que el cel de Polneye quedi net de feristeles.

La batalla de Polneye no va durar molt de temps. Un dels tres interceptors que havien seguit a Mallar quan es va enlairar estava pilotat per un estudiant de primer curs que no havia volat. Que aconseguís sortir sense perdre el control de la nau deia molt en favor de la senzillesa del disseny de la cabina imperial. Però l'objectiu de l'estudiant es va confondre amb els núvols mentre ell encara estava demanant que li expliquessin què havia de fer per poder desactivar les assegurances del canó làser. Poc després, un esquadró de caces yevethans va seguir el senyal del seu comunicador i va caure sobre ell des dels núvols. El vol de l'estudiant va acabar amb un veloç gir embolicat en flames i una explosió en les planes a l'est de Dotze Nord.

L’interceptor llançat des d’Onze Sud estava pilotat per l'instructor d'enginyeria. Igual que en Mallar, l'instructor va ascendir a través de la capa de núvols fins arribar al començament de l'espai i es va trobar amb el creuer Llibertat en òrbita per sobre d'ell. A diferència de Mallar, l'instructor no va aconseguir escapar després del seu descobriment. Una bateria turbolàser anticaces del creuer va seguir la trajectòria de l'interceptor i el va convertir en un miler de fragments, que van tornar a la superfície sota la forma d'una pluja de metall.

L’interceptor de Nou Nord estava pilotat per un veterà pilot de combat, però amb prou feines si va aconseguir escapar de la destrucció de la ciutat, i un dels motors del caça va quedar danyat per l'impacte d'un tros de metall. El motor va fallar del tot després que l'interceptor hagués començat a lliurar un aferrissat combat amb tres caces yevethans, i el pilot i la nau van desaparèixer en una encegadora bola de flames.

El quart interceptor va ser destruït a terra pel foc d'una esquadrilla de caces TIE mentre una desesperada tripulació de voluntaris intentava preparar-se per a l'enlairament.

El cinquè es va perdre en els primers moments de l'atac, quan Onze Nord es va trobar sotmesa al salvatge canoneig del Llibertat.

L'èxit obtingut per Plat Mallar contra el TIE /cr va ser l'única victòria de la jornada, i ningú era més conscient de quan poc que significava que el mateix Mallar. Perquè temia morir, en Mallar va fugir cap a l'altre costat del planeta i es va amagar en els núvols, ocultant-se sota l'escut d'ionització que l'Imperi havia creat per Polneye. Perquè no s'atrevia a enfrontar-se amb aquesta veu interior que li acusava de no haver mort, en Mallar va romandre amagat allà i va anar traçant cercles al cel.

Però abans que transcorregués molt temps, aquests dos temors van empal·lidir davant l'encara més temible idea que ningú arribaria a saber mai què havia estat dels seus pares, amants i amics. Després d'haver repassat les imatges enregistrades per la seva gravadora de combat, en Mallar va comprendre que necessitava més proves, i va tornar per on havia vingut.

Quan va estar a prop de les ciutats de Polneye, en Mallar va situar l'interceptor sobre els núvols el temps suficient per gravar imatges de les tres naus incursores, que s'havien reunit en una òrbita conjunta. Suposant que el seu petit caça arribés a aparèixer en les seves pantalles defensives, ho va fer únicament sota la forma d'un puntet diminut perdut entre l'estàtica causada per la inversió.

Després va baixar per sota dels núvols i va descobrir que el cel estava lliure de caces. L'objectiu de la seva holocàmera va lliscar sobre les ruïnes de set ciutats i va registrar set primes columnes de fum escampades per les planes..., però només set, perquè Deu Sud seguia en peu, i un transport gegantí s'havia posat al seu costat.

La visió del transport va fer que en Mallar s'atrevís a permetre sentir una tènue esperança, cosa que li havia resultat totalment impossible des del moment en què Nou Sud havia desaparegut sota els feixos desintegradors. Hi havia una possibilitat que es fes alguna cosa més que simple justícia: hi havia una possibilitat que pogués obtenir ajuda a temps que fos d'alguna utilitat. En Mallar va tornar a esmunyir-se per entre els vels, va demanar el màxim esforç possible tant al seu interceptor com a la seva capacitat de controlar-se i es va allunyar a tota velocitat cap a l'horitzó que semblava fugir davant seu.

Mitja hora després, a l'altre costat de Polneye, un diminut caça d'un sol seient amb un jove estudiant ple de decisió assegut davant dels seus controls va sorgir dels núvols i es va llançar cap a les estrelles.

El virrei Nil Spaar va supervisar personalment l'extermini de la colònia de Kubaz des del seu navili insígnia, l'Orgull de Yevetha, i mentre contemplava les operacions va pensar que es tractava d'una varietat de bestioles particularment repulsives, amb rostres tan horriblement mutats que va extreure un actiu plaer de la seva destrucció.

Després, mentre l'Orgull prosseguia la seva conquesta de la granja-factoria imperial de Pirol-5, el virrei es va retirar a les seves estances per rebre l'atenció de la seva dama i els informes dels altres elements de la flota.

Totes les notícies eren uniformement bones. A Polneye s'havia produït un infortunat accident que havia donat com a resultat la mort d'un pilot i el suïcidi del cap d'armament, però això no tenia cap importància. Allà on apareguessin les naus dels yevethans, les feristeles eren escombrades ràpidament dels mons que havien contaminat.

Tranquil·la, implacable, eficientment, la Flota Negra va anar desplegant un teló de mort a través del Cúmul. Les instal·lacions i nuclis urbans de les feristeles van anar caient un darrere l'altre sota d'ell a Kubaz, Polneye, Morath, Corasgh, H'kig... Els objectius incloïen colònies i espècies, on els seus noms i històries eren desconeguts per als que havien tramat la seva eradicació.

Els dos mons que anaven a ser reclamats pels yevethans van ser sotmesos a una esterilització completa. Els colons que havien de poblar aquells planetes ja anaven cap allà des de Els Dotze a bord de les noves naus d'impulsió iònica, que eren més veloces que la mateixa llum. Altres no trigarien a seguir-los.

Era la realització d'un gran destí. Al final d'un llarg dia de glòria, el Tot tornava a pertànyer únicament i exclusivament a Yevetha.

Quan l'últim informe va haver arribat a les seves mans, en Nil Spaar va cridar als seus companys de carnada i a la seva dama perquè es reunissin amb ell en una gran celebració.

Després, el virrei va dormir profundament i va gaudir d'un deliciós i prolongat somni.

La Leia Organa Solo, impacient i esperançada, esperava darrera la porta al fet que la llançadora de la Flota descendís a la terminal 18 de Port de l’Est. Quant els motors de la llançadora van deixar de funcionar, la Leia va fer cas omís del supervisor de la porta i les seves nervioses advertències que anés amb compte i va sortir corrent a la pista. Quan l'escotilla es va obrir amb un xiuxiueig i l'escala de descens va sorgir del casc i es va desplegar, la Leia ja estava esperant al final del tram de graons.

En Han va ser el primer a aparèixer en l'esglaó superior, amb el seu somriure tort als llavis i la bossa de viatge a l'espatlla. Va baixar per l'escala en tres llargues gambades, va llançar la bossa de viatge a terra i va embolicar a la Leia en una abraçada tan reconfortant i plena d'amor que gairebé va aconseguir començar a dissipar el fred gelat que havia anat impregnant el seu esperit després de la inesperada catàstrofe que havia posat fi a les seves negociacions amb els yevethans i la humiliació que li havien fet patir en Peramis i en Nil Spaar. La Leia va arrambar la cara al pit d’en Han per ocultar les seves llàgrimes.

-Tot anirà bé -va murmurar en Han, amb els llavis enganxats als seus cabells -. Si jo et parlés d'alguns dels meus dies realment dolents...

Leia no va poder reprimir el riure, i va estrènyer apassionadament al seu espòs entre els seus braços.

-Anem a casa.

-No se m'acut cap bona raó per no fer-ho -va dir en Han, inclinant-se per agafar la seva bossa de viatge del sòl -. I..., bé, amor, procura que no se't pugi al cap, però la veritat és que t'he trobat a faltar.

A vint-i-tres hores de viatge de Polneye, Plat Mallar va connectar el gravador de la cabina del seu interceptor TIE. El seu rostre estava molt pàl·lid i es trobava cobert per una lluent capa de transpiració. Només li quedava un fil de veu, i els seus ulls van girar d'un costat a un altre mentre intentava eliminar la boira que hi havia envaït el seu camp visual.

L’interceptor, que no tenia hiperimpulsors, mai havia estat concebut per a la classe de viatge que en Mallar havia intentat dur a terme, i que consistia d’anar d'una estrella a una altra a través de l'espai real. En Mallar havia fugit de Polneye, aconseguint no ser detectat pels yevethans i deixant enrere el Cúmul de Koornacht, però no podia escapar a les despietades equacions del temps, l'energia i la distància.

En Mallar havia mantingut el caça a plena potència durant tant de temps com li ho van permetre els panells solars i els capacitadors, obligant a la petita nau a accelerar contínuament en un vector d'alta velocitat que es trobava molt per sobre de la velocitat màxima que cap pilot podria usar durant un combat. Fins i tot havia aconseguit persuadir al pilot automàtic, dissenyat per resoldre els poc complicats problemes de navegació que podien presentar-se en l'interior d'un sistema estel·lar, que acceptés Galants com a destinació.

Però ja feia hores que els motors s'havien refredat, i només el buit envoltava a la seva nau bojament llançada per l'espai. El morro del caça estava enfilat directament cap a Galantos, però, segons havia calculat, no arribaria a aquest sistema fins d'aquí gairebé tres anys. I en Mallar no esperava viure ni tres hores més.

La petita reserva d'oxigen de la nau s'havia consumit. El seu respirador ja no podia netejar l'aire que Mallar introduïa en els seus pulmons prou bé per posar fi als horribles mals de cap que estava patint. Els recirculadors mantenien sec l'aire, però en Mallar estava sent asfixiat lentament pels seus propis gasos residuals.

La memòria li havia enganyat. Les imatges de la seva infància, en què Polneye era un port ple d'activitat que havia complert la funció de centre dels camins espacials de la regió, eren massa nítides per poder ser desmentides pels fets. Aquelles imatges oferien el que havia demostrat ser una falsa promesa..., la que Mallar aconseguiria trobar una altra nau que li oferiria ajuda o transport.

Mallar, que no havia abandonat la superfície del seu planeta en tota la seva vida, va descobrir que era incapaç d'imaginar com de buit que estava l'espai, o de creure en com de desert que s’havia arribat a tornar aquella regió. El sistema de seguiment de l'interceptor portava vint hores sense detectar cap nau ni gran ni petita. En Mallar sabia que anava a morir, i sabia que anava a morir sol.

Es va escurar la gola per aclarir-se-la, produint un so encara més horrible que el del seu entretallat panteixar anterior.

-Em dic Plat Mallar -va dir -. Vaig néixer a la ciutat de Tres Nord, al planeta Polneye. La meva mare es deia Fal Topas. Era biòloga en una fàbrica, i molt bonica. El meu pare es deia Plat Hovath, i era mecànic d'androides. Jo vaig ser l'únic fill que van tenir. Vivíem a Deu Sud, en el nivell blau, prop dels estanys d'algues.

»Ahir era el quarantè dia de Mofat. Ahir diversos navilis de guerra van atacar Polneye sense cap avís previ..., sense cap causa. Eren naus no identificades, de disseny imperial... Van destruir la major part de Polneye, van matar els meus pares i a gairebé tota la població del planeta. Crec que ara els supervivents s'han convertit en ostatges... Hi havia un transport...

Va fer una pausa, amb el cor bategant-li a tota velocitat, per intentar recuperar l'alè. La seva veu s'havia debilitat tant que tot just era un murmuri sibilant.

-Les gravadores de combat de la meva nau contenen proves d'aquest atac..., de la destrucció de la meva llar -va seguir dient Mallar quant va poder continuar -. Van assassinar a la meva gent, a milers i milers i milers de persones. Ajudeu-nos, si us plau. Si us plau... Si algú segueix viu..., tracteu de salvar-lo. Qualsevol que vegi aquestes imatges... Heu de trobar a aquests monstres i castigar-los. Això mai..., mai hagués hagut d'ocórrer. Suplico... Suplico justícia per als morts. Per als meus pares. Per als meus amics. Per a mi.

En Mallar es va deixar caure sobre el respatller del seu seient, esgotat per l'esforç que li havia exigit parlar. Però la gravadora va seguir funcionant, perquè no va aconseguir aixecar un braç per aturar-la. La gravadora va seguir connectada i va registrar fidelment la imatge de Mallar, i va continuar fent-ho durant tota l'estona en què Mallar va fer algun moviment o emetre algun so ocasional.

Però es va desconnectar per fi quan Mallar es va sumir en la inconsciència.

Mallar seguia inconscient i es trobava a les portes de la mort quan l'atzar va voler que la tripulació del navili d'exploració 5P8 de la Cinquena Flota detectés la vertiginosa deriva del seu caça a les seves pantalles.

Següent