Escut de mentides (III)

Anterior

3

La processó que avançava pel passadís del Rodamón de Telkjon anava encapçalada per en Lando Calrissian, que empunyava el seu desintegrador de combat. Seguint-li molt de prop anava l’R2, remolcant protectorament la plataforma de l'equip. En Lobot ocupava l'últim lloc, amb C3PO cavalcant sobre l'esquena del seu vestit de contacte com un nen enfilat a l'esquena del seu pare.

-Sí, em temo que he ficat la pota -va dir en Lando-. Hi hauria d'haver pensat a agafar un cinturó impulsor per C3PO, potser fins i tot un arnès impulsor complet amb motxilla d'energia... I també hauria d'haver agafat recanvis consumibles per als sistemes dels vestits de contacte.

-Els tenim a bord de la Dama Afortunada... Bé, vull dir que els teníem -va dir en Lobot-. No hi havia espai suficient per a tot en un sol trineu.

-Canviaria gairebé tot el que hi ha sobre d'aquesta plataforma per un parell de motxilles alimentadores -va dir en Lando -. Mai vaig pensar que passaríem tant de temps en gravetat zero com sembla que passarem.

«Pot ser per tota l'eternitat», va afegir ombrívolament per dins.

-Els dissenyadors del Rodamón van prendre algunes decisions realment molt interessants -va dir en Lobot-. Els qelles semblen haver fet tot el possible per dificultar al màxim els nostres moviments dins de la seva nau. No hi ha gravetat artificial, i no hi ha rotació. Les mampares no són magnètiques i no tenen agafadors, franges de fricció o cables de desplaçament.

- Què hi ha de tan interessant en tot això?

-Els qelles vivien en un planeta, no? -Va replicar en Lobot, sorprès per la pregunta d’en Lando -. Com esperaven moure’s per l'interior de la nau?

En Lando va deixar anar un grunyit.

-Potser els qelles siguin erugues gegants del diàmetre d'aquest túnel.

-Potser -va dir en Lobot-. Però fins i tot les erugues gegants probablement se senten molt més còmodes estant dins d'un camp gravitatori. No puc evitar pensar que en algun lloc d'aquesta nau ha d'haver un interruptor que ens ho posaria tot molt més fàcil.

El passadís semblava no tenir fi. S'anava corbant per davant d’en Lando com un horitzó que s'allunyés contínuament, burlant-se d'ell amb una promesa que mai arribava a materialitzar-se.

- Quanta estona portem aquí?

-Els registres d'esdeveniments de l’R2 indiquen que entrem en el Rodamón fa tres hores i vuit minuts -va respondre en Lobot-. Fa quaranta-set minuts que vam abandonar el nostre punt d'entrada.

-Doncs sembla que hagi passat molt més temps -va dir en Lando-. Sóc l'únic que s'ha adonat que aquí passa alguna cosa estranya? A hores d'ara ja hauríem d'haver quedat sense nau que recórrer, oi?

-Resulta obvi que no ha estat així.

-En aquesta nau res és obvi -va dir en Lando -. Estem avançant a raó d'un metre per segon, encara que caldria descomptar un parell de parades. Quaranta-cinc minuts són 2700 segons, i aquesta nau només té cinc-cents metres de longitud. Ara ja hauríem d'estar avançant per l'espai i trobar-nos a un quilòmetre per davant de la proa.

-Els conductes que vam veure a la superfície del Rodamón es corben formant pautes molt complexes -va dir en Lobot-. Si estem dins d'un d'aquests conductes, com crec, això podria explicar el que hàgim de recórrer tanta distància.

-No, no pot explicar-ho, perquè seguim anant cap endavant. És el que estem fent, no? Si aquest passatge s'hagués corbat cap enrere, ens hauríem adonat.

- Tu creus? -Va preguntar en Lobot-. Sense cap referència i donada l'absència de senyals que ens permetin orientar-nos, em resulta difícil estar segur.

-Sí, en això tens raó. Per molt que m'esforci, no aconsegueixo fer-me una imatge mental clara d'aquest lloc -es va queixar en Lando, tornant-se cap a ells -. Deixa’m tornar a veure el teu mapa, R2.

L’holoprojector de l’R2 es va encendre amb un suau centelleig lluminós. El mapa superposava les dades obtingudes pels sensors de moviment inèrcia de l’R2 als sondejos del Rodamón duts a terme pels tècnics d’en Pakkpekatt, i anava indicant el seu camí a través de la nau mitjançant una línia vermella. La línia serpentejava al llarg del casc de la nau com una ona sinodal de baixa freqüència, i es perllongava més enllà d'ella.

- Veieu? -Va preguntar en Lando-. Hem sortit de la nau i estem avançant per davant de la seva proa.

- Estan funcionant normalment els teus giroscopis, R2? -Va preguntar en Lobot.

La resposta afirmativa de l'androide estava tenyida d'indignació.

-Bé, llavors... Com expliques aquestes dades?

L’R2 va emetre una rèplica tan breu com seca.

- M'estàs dient que ara la nau és més llarga que abans? -Va traduir C3PO sense tractar d'ocultar la seva incredulitat -. Quina absurditat. Ni tan sols tu pots ser tan estúpid, R2. Resulta obvi que algun dels teus sistemes no està funcionant correctament.

Lando va sospirar i va contemplar la cara del passadís, ja feia estona que havien decidit prescindir de les paraules «paret» i «mampara» per considerar-les inadequades.

-Ja hem vist alguns dels trucs dels que és capaç la seva tecnologia -va dir-. Potser res del que té a veure amb aquesta nau sigui immutable, ni tan sols les seves dimensions. Qui sap? Potser els qelles no estiguin jugant net...

-En el passat t'has enfrontat a jugadors que feien trampes i sempre has aconseguit vèncer -va dir en Lobot.

-Sí... Suposo que sí -va dir en Lando-. Però poder observar la taula durant una estona abans de seure a jugar-hi sempre ajuda bastant. Oblida't del mapa, R2, però segueix guiant-nos el millor que puguis. Tractarem d'anar una mica més de pressa. Dos metres per segon, quan jo doni l'ordre...

Van seguir avançant, i ja havia transcorregut gairebé una hora quan l’R2 va dur a terme un descobriment que va fer que comencés a llançar furiosos xiulets.

- Què passa? -Va preguntar en Lando.

-L’R2 diu que hi ha una irregularitat davant de nosaltres -va traduir C3PO-. Es podria tractar d'alguna mena d'artefacte.

En Lando es va impulsar cap endavant i va examinar el passadís, sentint el començament d'una nova esperança.

- A quin costat?

-Davant de vostè i bastant amunt a la seva esquerra, amo Lando -va dir C3PO.

-Ja ho veig -va dir en Lando-. Condemnació, és minúscul. Espereu un moment... Oh, no.

- Què és? Lando?

Lando no els va explicar amb què s'havia trobat, però els altres integrants del grup de seguida van disposar de tota l'explicació que necessitaven quan es van reunir amb ell. Un fragment de la trama de diamants metàl·lics sobresortia de la cara del passadís, i un trosset de cable penjava del nus que el subjectava a ell.

C3PO va expressar en veu alta el que estaven pensant tots.

-Vaja, però si hem tornat al nostre punt de partida...

-Això és impossible -va dir en Lobot, amb una ombra d'irritació en la veu.

-Oh, naturalment. Això és el que tu creus, però de quina altra manera pots explicar això? -Va preguntar en Lando, assenyalant el cable amb una mà.

-Potser ha estat tret del seu emplaçament original i traslladat fins aquí -va dir en Lobot.

- Com? Creus que hi ha algú més a bord d'aquesta nau?

-No ho sé -va dir en Lobot -. Això podria ser una còpia del nostre indicador, un engany... Els sensors de l’R2 segueixen indicant que anem cap a la proa.

-Oh, i anem cap a la proa..., probablement per segona vegada. En quina mena de nau impossible ens hem ficat? Aquest passadís no va enlloc, i no té absolutament cap funció.

-Ens ha mantingut ocupats durant dues hores -va observar en Lobot.

-És cert. I hem desaprofitat aquestes dues hores i... -Lando va observar les lectures del seu panell -, aproximadament un nou per cent de la meva massa impulsora. I suposo que vosaltres dos haureu gastat la mateixa quantitat de propel·lent que jo, no?

-Això és altament preocupant. Què farem ara? -Va preguntar C3PO.

-Tractar de ser més llestos que aquesta nau, això és el que farem -va dir en Lando -. Quant cable de carboni tenim?

Lobot no va necessitar anar fins a la plataforma de l'equip per poder respondre a la seva pregunta.

-Disposem de dues bobines, amb cinc mil metres de cable a cadascuna. Per què?

-Si continuem movent-nos en cercles, al final potser descobrim que no podem anar enlloc perquè ens hem quedat sense propel·lent -va dir en Lando -. La plataforma de l'equip no és prou gran perquè puguem col·locar agafadors al llarg de tot el passadís, però potser hi metall suficient per ancorar el cable. Crec que serà millor que comencem a estendre una xarxa de cables. Ens ajudaran a moure'ns, i també evitaran que aquest maleït passadís torni a enganyar-nos.

-Sí... En comptes d'un mapa representatiu, podem crear un mapa de naturalesa topològica -va dir en Lobot-. Almenys així sabrem quines són les relacions existents entre els llocs en els quals hem estat, fins i tot si continuem sense entendre la geometria global d'aquest lloc.

En Lando va assentir.

-Serà millor que passi alguna cosa..., i aviat -va dir -. M’estic començant a enfadar.

Segons el comptador de la bobina de cable, havien avançat vuit-cents vuitanta-quatre metres pel passadís i ja havien col·locat quatre ancoratges improvisats al llarg d'ell quan van arribar a la bifurcació.

-Això és una autèntica bogeria -va dir en Lando, surant en l'aire davant de les dues obertures bessones -. L'última vegada que passem per aquí aquest passadís no es bifurcava.

-Suposant que haguem passat per aquí abans -va dir en Lobot.

-Ei, no comencis a prendre’m el pèl -va dir en Lando, tornant-se cap a ell.

-No estava fent broma -va dir en Lobot -. Segueix existint una possibilitat que aquests passadissos siguin canals o conductes que estiguin relacionats d'alguna manera amb el funcionament dels diferents sistemes de la nau. És possible que com hem vist aquí dins no guardi cap relació amb nosaltres.

- I què dimonis creus que circula per aquests conductes? Estan més secs que els deserts de Tatooine.

-Hi ha altres tipus de fluids i fluxos: gasos, plasmes d'energia, càrregues elèctriques... -Va dir en Lobot -. I els conductes requereixen vàlvules, comportes i alguna mena d'interruptors de control. El que hi ha davant de nosaltres probablement sigui alguna mena de sistema direccional, i potser hi hagi un altre en algun lloc darrere de nosaltres que ens ha anat guiant en aquesta direcció.

En Lando va tornar a girar lentament en l'aire fins a quedar de cara a la bifurcació.

-Si tingués un dit gros, un dit curt, un dit negre i un dit nou, llavors sabria on he d'anar -va cantussejar C3PO de sobte.

- Què estàs dient?

-Disculpi’m, senyor. És una cançó per aprendre a comptar dels nens del planeta Basarais -va dir C3PO-. Amo Lando, em permet fer un suggeriment?

-Quan vulguis, C3PO. L'últim que desitjo en aquests moments és haver de sentir com algú diu: «Oh, sempre em va semblar que no era una bona idea... Suposo que hauria d’haver-li-ho dit».

-Bé, amo Lando. Suggereixo que ens dividim en dos grups i explorem els dos passadissos al mateix temps. Seria el mètode més eficient, oi? Si cada grup està format per un humà i un androide, crec que hauríem de ser capaços de continuar comunicant-nos fins i tot si arribéssim a estar separats per una certa distància.

-No està gens malament, C3PO-va dir en Lando -. Tenim dues bobines, així que podríem col·locar cables a ambdós passadissos. Lobot?

-Estic en contra que ens separem -va dir en Lobot-. Les vàlvules i conductes que s'obren aparentment a l'atzar poden tancar-se amb idèntica facilitat. També hi ha la possibilitat que se'ns hagi ofert aquesta elecció precisament amb el propòsit d'aconseguir que ens dividim en dos grups.

En Lando va arrufar les celles.

-Si no ens separem, quin passadís triem?

Lobot moure el cap.

-L'elecció en si no tindrà cap importància, Lando. Limitem-nos a triar-ne un.

No la va tenir, en efecte. El passadís triat per en Lando acabava tres-cents metres més endavant, després d'haver-se desviat bruscament - cap a dins? - Formant un angle de gairebé noranta graus. Quan van tornar per on havien arribat, l'altre passadís els va portar fins a una altra bifurcació que era el revers de la primera, i a un altre curt tram de passadís que es desviava amb idèntica brusquedat abans d'acabar de sobte.

-Hi ha alguna cosa allà baix -va dir en Lando, que s'havia quedat una mica endarrerit mentre els altres començaven a retrocedir -. Els dos carrerons sense sortida van al mateix lloc. L’hiperimpulsor podria ser allà baix.

En Lobot de seguida es va adonar que el baró estava sentint la temptació de comprovar si la seva teoria era correcta obrint un forat a la paret amb un tret de desintegrador, i es va afanyar a allargar la mà per fregar-li l'espatlla.

-Anem -va dir el Cyborg.

-Estic fart d'això.

-Ja ho sé -va dir en Lobot-. Però també saps que deixar incapacitat un hiperimpulsor i desestabilitzar-lo són dues coses molt diferents, no? Trobarem una forma millor.

En Lando va observar les lectures del seu panell.

-Molt bé -va dir -. Però si no l'hem trobat quan aquests numerets estiguin a punt de convertir-se en una filera de zeros, tornaré a aquest lloc. No penso quedar-me creuat de braços mentre veig com la mort se’m va acostant a poc a poc, Lobot.

-Mai esperaria això de tu, amic meu -va dir en Lobot-. Però ara... Anem, Lando, t'ho prego, sortim d'aquí.

I els dos van tornar pel passadís, volant l'un al costat de l'altre.

Donant mostres d'una sobtada habilitat mecànica filla de la desesperació, en Lando i en Lobot van aconseguir improvisar quaranta-un ancoratges amb trossos de la plataforma del trineu i els subministraments adherits. Col·locats a intervals de dos-cents metres, aquests ancoratges van permetre estendre més de vuit quilòmetres de cable que cobrien tres passadissos principals i més quinze de ramificacions.

Durant el curs de les seves exploracions, l'equip va catalogar onze vàlvules obturadores, divuit vàlvules de control del flux i tres rutes diferents per tornar al seu indicador original. El propòsit dels mecanismes i la pauta dels seus moviments van seguir sent tan impenetrables com de costum, però tot i així el mapa hologràfic de l’R2 va anar canviant a poc a poc fins a adquirir una forma més útil, emmarcant el desconegut amb el conegut.

I mentrestant el Rodamón seguia avançant per l'hiperespai, aparentment sense assabentar-se de la presència dels passatgers que es movien cautelosament pel seu interior. Els temors inicials es van esvair. El navili seguia sent tan misteriós com al principi i els havia revelat molt pocs dels seus secrets, però va deixar de ser una enigmàtica entitat amenaçadora. L'amenaça que pesava sobre les seves vides s'havia tornat tan impersonal com el gràfic d'una equació..., i es tractava d'una equació en la qual cap de les variables es trobava sota el seu control.

Després que un altre passadís inexplorat hagués tornat a decebre'ls portant-los fins a un passatge en què ja havien tendit els seus cables de desplaçament, els dos humans i els dos androides es van aturar allà per un mutu consens tàcit per descansar i fer provisió de noves reserves d'ànims.

Lando va tensar el tros de cable al qual s'havia agafat, i després se’l va enrotllar al voltant d'un canell i va permetre que el mantingués immòbil.

- Quina és la durada actual d'aquest salt? -Va preguntar.

-Una mica més de trenta-set hores -va dir en Lobot.

-No sé on anem, però no hi ha dubte que està molt lluny -va murmurar en Lando, i va sospirar -. Vegem, quatre vegades tres coma u quatre per trenta-nou al cub dividit per tres... A hores d'ara podríem estar en qualsevol punt d'un quart de milió d'anys llum cúbics d'espai. Necessitaran un telèpata per trobar-nos.

-Hauríem de dormir -va dir en Lobot.

- Per què?

-Dormir ens ajudarà a conservar els nostres recursos consumibles. I els éssers humans no funcionen al màxim d'eficiència quan estan cansats.

-I quan estem morts tampoc funcionem massa bé -va replicar en Lando-. Les cinc hores que dediquem a fer la migdiada poden ser les cinc hores que necessitaríem per sortir d'aquest embolic.

-I les cinc hores que no dediquem a «fer la migdiada», com tu dius, podrien fer que un de nosaltres cometés un error del qual no aconseguiríem recuperar-nos.

-Tenim els androides per evitar que cometem errors. Ells no es cansen -va dir en Lando -. I a més... Bé, tinc gana. No aconsegueixo treure’m del cap la idea que si seguim donant voltes per aquí acabarem trobant una d'aquestes cafeteries que estan obertes les vint hores del dia.

-Aquesta no és una expectativa molt racional, Lando.

Lando va deixar anar una rialleta plena de cansament.

-Encara sé adonar-me de quan estic dient ximpleries -va dir -. I tu? Encara saps adonar-te quan estàs confonent un acudit amb una afirmació?

-Amo Lando...

- Què passa, C3PO?

- Creu possible que aquesta nau hagi sortit de l'hiperespai sense que ens hàgim assabentat? Potser estàvem massa concentrats en les nostres activitats. Potser no hàgim anat tan lluny com tem.

-No -es va limitar a dir en Lando -. Mai havia sentit grunyir a una nau de la manera en què ho fa aquesta quan entra o surt de l’hiperespai. No se'ns pot haver passat per alt. No a mi, almenys... He estat pensant en això. Sí, he estat pensant en tot el temps que el Rodamón porta fugint de qualsevol nau que se li aproximi, entrant i sortint de l’hiperespai, i en quant de temps ha transcorregut des de l'última vegada en què va ser sotmès a una inspecció estructural i un bon repàs general.

»Un amic meu que treballava en la drassana d’Atzerri em va ensenyar els hologrames de revisió de les naus que havien passat pels seus tallers. Vaig poder veure les microfractures al recinte de l’hiperimpulsor i els suports interns, i fins i tot les que havien aparegut a la quilla d'un cuirassat...

»No, fins i tot suposant que disposéssim de tot l'oxigen, de tota l'aigua i el menjar calent que poguéssim consumir i de tot el temps del món... Bé, tot i així no voldria seguir aquí el temps suficient per tornar a sentir aquest grunyit massa vegades. I sabeu per què? Perquè algun dia que no està massa llunyà, i per molt bé que els qelles li feien les femelles, aquest vell cubell de les escombraries espacials quedarà convertit en un munt de ferralla a la deriva.

L’R2 va deixar escapar un suau trinat electrònic ple de preocupació.

-Em pregunto on estarà el Gloriós ara -va dir C3PO.

-És un tema en el qual no vull pensar -va dir en Lando, i va riure -. No vull deprimir-me. -Va deixar anar el cable i va surar en el buit -. Si voleu descansar, podeu fer-ho. Ensenya’m el mapa, R2. Encara queda molta nau per explorar.

Van trobar el panell d'acoblament quan portaven setanta-una hores presoners dins de la nau. Van donar amb ell per pura sort, ja que va aparèixer en una secció per la qual ja havien passat dues vegades i a la qual no haurien tornat si un nou passatge que estaven afegint al mapa no els hagués portat fins allà.

El panell de cantonades arrodonides, que mesurava gairebé dos metres de longitud i més d'un metre d'amplada, estava incrustat en el «sostre» del passadís. (Lando havia decretat que els cables definien el costat «dret» del passadís, i que la resta d'adreces derivaven d'aquesta definició inicial.) El panell estava generosament adornat amb orificis i protuberàncies de diverses altures, profunditats i diàmetres, amb els orificis agrupats simètricament en el terç central i les protuberàncies flanquejant-les.

- Què creu que és, amo Lando?

-Alguna mena de prova d'intel·ligència, potser -va dir en Lando, intentant fer una ullada per un dels orificis de major grandària -. Bé, hi ha algú que se senti capaç d'enfrontar-s'hi?

-Oh, la veritat és que té una certa semblança amb la caixa d'endevinalles que l'ambaixador Nugek li va regalar a l’Ànakin Solo -va dir C3PO-. Encara recordo com de bé que s'ho va passar el petit Ànakin fent girar els engranatges i ficant blocs pels forats...

-Tanca el bec, C3PO.

-Sí, senyor.

Lobot estava duent a terme el seu propi examen de l'artefacte.

-Vint orificis de dues mides diferents. Divuit protuberàncies. No distingeixo cap part mòbil, almenys a primera vista. El metall és molt brillant i posseeix un índex de reflexió bastant elevat, i no té acabat protector. I no obstant això no hi ha senyals ni melles, ni tan sols dins dels orificis o al seu voltant.

-Doncs jo diria que és alguna mena de connexió reguladora -va murmurar en Lando -. Com el diagramador central del Falcó, o el recinte de manteniment de la Dama Afortunada... Connecta't aquí, i tindràs accés a tots els sistemes de la nau.

-Això és just el que has estat buscant -va dir en Lobot -. Quantes probabilitats de trobar-lo tenies?

-És l'únic mecanisme que hem vist en nou quilòmetres de passadís.

-És l'únic mecanisme que hem estat capaços de reconèixer -va replicar en Lobot -. Però el disseny d'aquesta nau sembla estar basat en la idea general que els mecanismes romanen amagats fins que arriba un moment en què sorgeix la necessitat d'usar-los. Et demano que reflexionis i et preguntes per què aquest mecanisme ha aparegut precisament ara.

-Va, digues-m'ho.

-Probablement perquè la nau no trigarà a tenir necessitat de la funció executada per aquest mecanisme...

-La qual cosa ens dóna una possibilitat de colar-nos i tractar de millorar la nostra situació actual -va dir en Lando -. Aquests enllaços no han estat dissenyats per a nosaltres, però potser puguem utilitzar-los de totes maneres. L'energia sempre és energia, no? I l’R2 pot utilitzar connexions tèrmiques, de plasma o elèctriques... I les dades sempre són dades, igualment. Si l’R2 pot llegir-les, C3PO podrà interpretar-les.

-Lando, no comptes amb cap base que et permeti arribar a la conclusió que ens trobem davant d'una connexió d'accés als sistemes -va insistir en Lobot -. És molt més probable que la funció d'aquest mecanisme guardi alguna relació amb la funció d'aquests passadissos.

- I quina és la seva funció? -Va replicar en Lando en un to bastant sec -. Cel·la de detenció? Ventilació? Laberint per rosegadors? Granja de fongs? M'estàs dient que aquest és un altre d'aquests terribles i perillosos enigmes que no podem tocar, només per si de cas? Oh, maledicció... Quant de temps se suposa que hem d'esperar abans que fem alguna cosa?

-Només has dormit dues hores en gairebé tres dies -va dir en Lobot -. La teva capacitat d'avaluar correctament la situació està seriosament afectada, i estàs començant a pensar que ja no ens queda temps per...

-Exacte -va interrompre en Lando -. Fa tant de temps sense provar un mos que seria capaç de carregar-me al meu millor amic a canvi d'una condemnada galeta. A jutjar pel mal gust que té, el meu vestit ja ha reciclat el subministrament d'aigua més de mitja dotzena de vegades. Ets més màquina que home? És que res de tot això t'afecta?

-Sóc tan humà com tu -va replicar en Lobot -. Dubto que puguis estar més famolenc que jo. El subministrament d'aigua del meu vestit em fa tan mal gust com el teu a tu. Però no entenc els descobriments que hem fet...

- I no vols esbrinar una mica més sobre ells? Vull que els androides intentin establir una connexió amb aquest accés, i això és tot. Res de desintegradors. Res de renovacions estructurals altament creatives.

-Et prego que m'escoltis -es va afanyar a dir en Lobot -. No entenc per què unes estructures tan enormes com aquestes han romàs inertes durant la nostra estada a bord, o el perquè se’ns ha permès moure'ns per elles sense trobar cap obstacle. Aquestes preguntes m'inquieten. I una altra de les coses que em preocupen és que temo que l'aparició d'aquest artefacte pugui indicar el final d'una d'aquestes condicions o de les dues...

-Més raó encara perquè siguem nosaltres els que fem el primer moviment -va dir en Lando -.R2, C3PO, veniu aquí. Vull que intenteu connectar-vos a aquest sistema d'accés del Rodamón.

En Lobot es va tornar cap als androides.

-C3PO, R2... Us demano que espereu fins que sapiguem alguna cosa més sobre aquesta nau. Cap dels nostres subministraments ha arribat a un estat crític. No sabem amb què estem tractant.

-Ho sento, senyor, però abans d'anar-se'n l'amo Luke va transmetre la seva autoritat a l'amo Lando -va dir C3PO permetent que l’R2 comencés a remolcar-lo cap al panell -. Siguin quines siguin les reserves que vostè pugui tenir, estem obligats a seguir les instruccions de l'amo Lando.

-Gràcies, C3PO-va dir en Lando, fulminant en Lobot amb una mirada assassina en què hi havia una ombra de triomf sarcàstic -. M'alegra saber que segueixes formant part de l'equip.

Ja fos a causa dels temors d’en Lobot o degut a l’innat sentit d'autoconservació de l’R2, la veritat és que l'androide astromecànic va actuar amb gran cautela a l'hora d'executar les instruccions d’en Lando, i en Lobot es va alegrar veient-ho.

L’R2 va començar col·locant-se a una prudent distància de la consola i començar a sondejar-lo, fent girar la seva cúpula d'un costat a un altre a mesura que anava fent servir diferents tipus de sensors: òptic, tèrmic, radiònic, electromagnètic... C3PO anar enunciant els resultats de cada lectura als dos homes, que estaven observant el sondeig des de costats oposats del passadís.

Lobot ja coneixia els resultats abans que C3PO els exposés, ja que el petit androide astromecànic, per iniciativa pròpia, i sense que en Lando s'assabentés d'això, havia obert un altre dels seus registres de dades a la connexió neural del Cyborg. Era un senyal de suport que en Lobot va acceptar en silenci, sense dir res que pogués trair l'existència d'aquell petit acte d'amotinament.

Després que els sondejos inicials no produïssin cap agitació de banderes vermelles, l’R2 es va acostar una mica més i va desplegar la seva sonda sensora. El cap detector era massa gran per poder introduir-se en els orificis més diminuts, però l’R2 la va acostar al primer d'ells tot el que va poder sense arribar a tocar-lo.

-Camp, zero coma zero nou gauss -va dir C3PO-. Densitat de flux, u coma sis-cents dos, índex alfa, zero, índex beta, cent setze. Polaritat de càrrega, negativa... R2, no entenc ni una paraula de tot això. Algú tindria la bondat d'explicar-me què vol dir?

L’R2 va fer girar la seva cúpula i va emetre una estrident sèrie de xiulets, que C3PO no va traduir.

-Estic intentant mantenir-me immòbil -va dir després mentre l’R2 traslladava la sonda a l'orifici següent -. Jo no tinc la culpa que no em dissenyessin per operar en condicions d'absència de pes. La immensa majoria d'éssers dotats d'un mínim de sentit comú viuen a la superfície d'un planeta, que és on han d'estar.

La resposta de l’R2 li va semblar malhumorada fins i tot a Lobot.

-M'és igual el que pensis -va dir C3PO-. Vaja, però si no ets més que un mecànic... Jo, en canvi, he estat dissenyat i construït per a propòsits més nobles. Hauria d'estar en una recepció diplomàtica, ajudant a forjar la pau entre rivals que s'odien a mort, o concertant un matrimoni dinàstic... Oh, com trobo a faltar els vells temps...

La resposta de l’R2 va consistir en un bel electrònic.

-Molt bé -va replicar altivament C3PO-. Mira com tremolo. No necessito la teva ajuda.

I després d'haver pronunciat aquestes paraules, l'androide daurat va deixar anar l'eruga dreta l’R2 i va creuar els braços sobre la seva planxa pectoral.

-Però jo sí necessito la teva ajuda. C3PO-va dir en Lando -. Per tant, deixa de barallar-te amb el teu germà i aneu recitant els nombres.

- Per què insisteix a cometre una vegada i una altra el mateix error, amo Lando? -Gairebé va esbufegar C3PO-. Aquest diminut tirà egoista no té cap relació de parentiu amb mi.

-Jo puc ajudar-te. Lando -va dir en Lobot en veu baixa i suau, sense afegir cap explicació -. Camp, zero coma vuitanta-dos gauss. Densitat de flux, un coma setanta-quatre, índex alfa...

Lando va tornar el cap cap en Lobot per llançar-li una mirada plena d'irritació, i això va fer que el Cyborg se sentís sorprenentment satisfet de si mateix. Cap dels dos va veure com C3PO allargava un braç i s'agafava a una de les protuberàncies de la consola per no perdre l'equilibri. Però els dos van sentir el potent esclat d'estàtica que va brollar de les unitats comunicadores dels vestits de contacte i van veure la resplendor blava que va sorgir del no-res i es va estendre per tot el passadís.

- Déu meu! -Va exclamar C3PO.

En Lobot es va tornar ràpidament cap a aquella direcció i va veure que el final del passadís estava ple de serps d'energia blanc blavoses. Dolls d'espurnes anaven i venien per entre les puntes de les protuberàncies, movent-se en una veloç ballaruga que va ascendir vertiginosament pel braç de C3PO fins arribar a l'articulació del colze..., i l’espurneig s'estava intensificant ràpidament.

-C3PO... No et deixis anar... -Va començar a dir en Lobot.

L'advertència va arribar massa tard. Quant la seva sorpresa inicial es va haver dissipat prou per permetre’s reaccionar, C3PO va apartar la mà en un acte de temor totalment reflex.

Un instant després un gegantí i serpentejant feix d'energia va sorgir de la consola i va embolicar la mà de C3PO, centellejant al llarg del seu braç i un costat del seu cap per sortir disparat d'ella i perdre’s pel passadís. Abans que ningú pogués reaccionar, el feix d'energia ja s'havia allunyat passadís avall i havia desaparegut, estenent-se a mesura que avançava fins que va acabar ballant per sobre de tota la superfície com si fos un halo de foc blavós. Un dels dits del sobtat llampec va relliscar al llarg dels cables que havien tendit, convertint-los en polsim negrós que va anar caient a terra per darrere de l'esclat energètic.

La descàrrega va deixar C3PO donant tombs i convulsionant-se al centre del passadís. El seu braç dret havia quedat ennegrit i els servomecanismes i controls d'energia cremats treien fum, el seu cap estava paralitzat en un angle molt estrany i tremolava incontrolablement, com si un dels actuadors hagués quedat atrapat en un cicle tancat de retroalimentació.

En Lobot va deixar anar un reguitzell de malediccions que ja ni tan sols es recordava de conèixer i va començar a avançar cap a l’androide fulminat per aquell llampec misteriós. En Lando va romandre immòbil durant uns moments, paralitzat per l'atordiment, i després va anar cap a ells. Però l’R2 es va moure més de pressa que els dos homes, agafant a C3PO i començant a remolcar-lo passadís avall en direcció oposada a la que havia seguit la descàrrega d'energia. Quan va passar al costat d’en Lando, el petit androide astromecànic li va llançar un so ple d'hostilitat.

-Ho sento -va dir en Lando, alçant els braços cap al sostre en un gest de rendició -. No ha estat culpa meva. Lobot... Digues-li que no ha estat culpa meva.

Lobot es va afanyar a seguir l’R2 i C3PO pel passadís, i va passar al costat d’en Lando sense trencar el seu sorrut silenci.

L’R2 no va permetre que en Lando s'acostés a C3PO. En Lando es va haver de conformar amb observar-los des de diversos metres de distància, mentre en Lobot i l’R2 s'inclinaven sobre l'androide de protocol i intentaven avaluar els danys que havia patit.

Des de diversos metres de distància, els danys semblaven ser considerables.

Un R6 o R67 hauria sobreviscut a la descàrrega sense cap dificultat, i amb prou feines l'haurien notat. Els últims models d'androides de combat comptaven amb un blindatge especial que podia protegir-los d’esclats d'energia i corrents induïts tan poderosos que eren capaços de suportar un impacte gairebé directe d'un canó iònic de classe un.

Però C3PO havia estat dissenyat per lliurar guerres de paraules. Els seus fusibles i sistemes protectors tenien molt poca potència, i la descàrrega d'energia sorgida de la consola els havia travessat com si no existissin. Si la càrrega hagués passat a través del seu cos, recorrent els processadors primaris en lloc de pujar per una banda, C3PO estaria mort.

En Lando només va necessitar uns moments per poder veure que el braç dret de C3PO havia quedat inutilitzat i que penjava rígidament al seu costat, i va comprendre que les connexions s'havien fos i que els servocontroladors estaven cremats. Pitjor encara, el seu sintetitzador de parla o el seu processador vocal havien quedat seriosament afectats. Quan parlava, la veu d'C3PO patia una distorsió de fase i canviava de timbre, com si estigués a un milió de quilòmetres de distància i parlés per un comunicador de butxaca. L’androide de protocol ja s'havia interromput dues vegades a meitat d'una frase, com si es trobés irremissiblement encallat mentre buscava la més corrent de les paraules..., una cosa que en Lando mai li havia sentit fer abans.

Passats uns minuts, en Lobot va deixar l’R2 encara inclinat sobre C3PO i va anar a reunir-se amb Lando. Per a gran sorpresa d'aquest, no hi va haver paraules de recriminació i en Lobot es va limitar a parlar amb una impassible fredor que tot just resultava distingible de la conducta habitual.

-No disposem de recanvis, pel que no podem reparar el braç de C3PO-va dir el Cyborg-. l’R2 està intentant desencallar l'actuador lateral i tornar la llibertat de moviments al seu cap. –En Lobot va dirigir un assentiment de cap a la plataforma de l'equip, que en Lando havia remolcat fins allà des de l'escena de l'accident -. Necessito el maletí de les eines.

-En un moment -va dir en Lando-. Què va passar allà? Tens alguna idea de què ha passat?

-Necessito el maletí de les eines, Lando -va repetir en Lobot, i es va disposar a passar per entre en Lando i la paret del passadís.

Lando va allargar la mà i el va agafar per l'avantbraç.

-Tenies raó respecte a aquests passadissos. S'estan preparant per... -Alguna cosa es va moure en la perifèria del seu camp visual, i la mirada d’en Lando es va apartar d’en Lobot per posar-se en els androides, i després va anar més enllà dels androides i es va clavar en la cada vegada més intensa resplendor que acabava d'aparèixer allà on el corredor s'anava corbant per desaparèixer -. Maledicció! -Va exclamar-. Allunya't de la paret. R2, vés amb compte!

- Què passa? -Va preguntar en Lobot, estirant el coll.

Lando, que no havia deixat anar al Lobot, va arrossegar al Cyborg fins al centre del passadís en el mateix instant en què l'halo d'energia apareixia en l'horitzó de la seva visió i venia veloçment cap a ells. La descàrrega va envoltar als dos homes durant un fugaç instant mentre seguia el seu vertiginós curs, però tot i així el seu pas va fer que en Lando sentís com se li eriçava el pèl del clatell.

- Ha donat tota la volta a la nau?

-Sí.

-No sembla haver perdut ni la més mínima part de la seva potència inicial -va dir en Lobot, visiblement sorprès.

-No -va dir en Lando -. Això és el que estava intentant dir-te. Tenies raó, Lobot. Aquests passadissos són una mena de conductes... Són acumuladors de superconducció. Fins i tot és possible que formin una mena de generador de cascada basat en el principi dels tubs de gas.

-Per a les armes -va murmurar en Lobot, parlant molt a poc a poc-. Han de ser per a les armes.

-Aquest panell és el llast central, la font de la primera espurna. C3PO va crear una trajectòria d'arc mentre el panell estava acumulant energia per efectuar el tret inicial que provocaria la ignició..., probablement de manera prematura. Potser hagi fet que el sistema emeti un informe d'error del disparador, i potser això ens doni una mica de temps mentre torna a inicialitzar-se.

-Les armes són inútils en l'hiperespai. Això explica per què hem pogut anar d'un costat a un altre sense trobar obstacles.

-També respon a la teva pregunta sobre el panell -va dir en Lando-. T’estaves preguntant per què havia aparegut en aquell precís instant, no? Oh, sí, el Rodamón és un noi molt llest... L'últim que faig abans d'entrar en una habitació on potser no sigui benvingut és comprovar la meva arma.

-Ha dut a terme una comprovació de la integritat del sistema. Deu estar preparant-se per...

-Espera un moment -va dir en Lando -. Escolta.

La nau estava tornant a fer sentir la seva veu ronca, i tot semblava grunyir i gemegar al seu voltant.

Lando va deixar anar al Lobot, es va impulsar cap a la plataforma de l'equip i va deixar anar la plepa sensora de les seves subjeccions. La plepa estava protegida per un gruixut embolcall de fil de seda, amb un bri acabat en un cèrcol sobresortint d'ell.

-No podem perdre ni un sol instant -va dir en Lando-. R2! Consulta el teu mapa! Quin és el camí més curt per arribar al nucli exterior?

L’R2 va replicar amb un grall electrònic.

-Indica’m la direcció, R2... No puc entendre't!

-No està responent -va dir en Lobot-. M'està preguntant per què encara no he tornat amb les eines. -El Cyborg va tancar els ulls, i les llumetes de la seva barra connectora van parpellejar a tota velocitat -. Per aquí -va dir després-. Divuit metres. Però no sé què pot haver-hi entre aquest lloc i el casc.

-Ja t'ho explicaré quan torni -va replicar en Lando.

Va empunyar el seu desintegrador, va obrir un forat en la direcció que li havia assenyalat en Lobot i va desaparèixer per ell.

Amb les seves toveres impulsores mantenint els seus peus, que estaven més separats possible, recolzats en la mampara exterior del Rodamón, en Lando va ficar el canó del desintegrador industrial per entre les seves cames i va prémer l'actuador. Un cercle perfecte de casc es va esvair en una bafarada de fum grisenc, que va ser absorbit instantàniament a través de l'obertura.

La plepa adhesiva havia estat flotant en l'aire, unida al canell esquerra d’en Lando pel cable. Un instant després la plepa va donar una potent estirada a l'extrem d'un cable sobtadament tens, i es va balancejar violentament d'un costat a un altre mentre l'aire del compartiment passava a tota velocitat al seu costat. En Lando va guardar el desintegrador en una de les butxaques especials del vestit i va permetre que el cable fóra relliscant per entre els seus dits enguantats fins que la plepa haver entrat en l'obertura. Només el cable unit al canell d’en Lando va impedir que s'escapés a l'espai per perdre-s’hi.

Després es va limitar a esperar, i va anar veient com la bretxa del nucli s'anava tancant a poc a poc. Quan l'obertura es va haver encongit prou per evitar que la plepa tornés a ser atreta cap a l'interior, en Lando va tirar del cable i la va deixar enganxada al casc. Després va estirar el braç, va pressionar els interruptors bessons que activaven els sensors de la plepa i va connectar el seu sistema d'adherència. Després va tornar a deixar anar una mica de cable i va esperar fins que el forat va haver quedat reduït a les dimensions d'un espiell, i va tirar de la plepa.

Hi va haver un espetec clarament audible quan les espines d'ancoratge disposades en forma de creu es van estendre i van deixar la plepa fermament unida al casc. Per estar encara més segur que no es deixaria anar, en Lando va lligar el cable al voltant del tancament de seguretat que havia estat tapant els interruptors de la plepa i el va deixar el més enganxat possible a la superfície interior. En Lando esperava que amb l'arnès i aquell fre improvisat n'hi hauria prou per mantenir-la en el seu lloc, fins i tot en el cas que la nau aconseguís desprendre les espines recobertes de petites dents de serra del seu casc.

Després d'haver acabat la feina que l'havia portat fins allà, en Lando es va donar la volta per examinar per primera vegada els compartiments que havia travessat a tota velocitat en la seva ruta cap al casc exterior.

A diferència del que passava en els acumuladors, on tota la superfície del passadís desprenia una pàl·lida claror groguenca, l'única llum existent en el compartiment exterior procedia de les «orelles-llum» bessones que flanquejaven el casc d’en Lando. Quan va lliscar els seus feixos lluminosos a través del fosc volum d'espai que s'estenia al seu voltant, un gran buit va engolir la llum davant, darrere i al llarg de la circumferència de la nau. Era com si en Lando estigués perdut al racó més tenebrós i solitari de l'espai.

La llum no va trobar res en el que reflectir-se per poder revelar una part de la substància de la nau fins que en Lando va alçar la mirada, apartant els ulls del casc exterior sobre el que estava flotant i tornant el cap cap a la direcció per la qual havia vingut. I el que la llum va revelar allà va fer que en Lando s'estremís amb un calfred gelat que cap calor podria expulsar del seu cos.

Doncs els llums li estaven mostrant que el mur interior es trobava cobert de rostres alienígenes: en Lando es va trobar contemplant un mosaic, una galeria de retrats, un mural, un fris commemoratiu que s'estenia fins allà on podia arribar la llum, i molt probablement bastant més enllà. Hi havia milers de rostres diferents, o milers de variacions del mateix rostre, i cada un el contemplava des de l'interior de la seva pròpia cel·la hexagonal. No s'assemblaven a cap de les cares que en Lando havia vist fins aleshores i, malgrat això, en Lando va poder sentir amb una penetrant agudesa la intel·ligència oculta en aquells ulls grans i rodons que semblaven estar buscant la seva mirada.

Més que per qualsevol altre do, en Lando havia aconseguit sobreviure i prosperar llegint en els rostres dels desconeguts i arribant a conèixer-los millor del que ells mateixos es coneixien. Quan va contemplar els rostres minuciosament esculpits i plens de profundes arrugues dels qelles, en Lando va veure en ells tant la força com la rendició, una tranquil·la saviesa i una curiositat frustrada i, per sobre de tot, un terrible coneixement de la fugacitat i fragilitat de la vida. Tant els éssers que van posar per aquells retrats com els artesans que els van crear havien sabut, mentre romanien immòbils o treballaven per donar-los forma, que aquelles imatges potser serien l'únic que sobreviuria d'ells, i no havien tractat d'ocultar res.

Hi havia un orifici circular al mural allà on en Lando s'havia obert pas a través d'ell amb el full d'energia del seu desintegrador industrial. El mur de sustentació s'havia curat a si mateix, però els retrats que el recobrien no ho havien fet: quatre d'ells havien patit danys en major o menor grau, i un havia desaparegut per sempre. En Lando es va impulsar cap al mural i va obrir un segon forat en el mateix lloc, intentant fer cas omís de les insistents punxades de culpabilitat que s'agitaven al seu interior mentre empunyava el desintegrador industrial.

-Ho sento -va dir als rostres supervivents mentre els anava deixant enrere -. Però aquesta és la vostra tomba..., el vostre monument commemoratiu. Estic intentant impedir que es converteixi en la meva tomba. Si la vida significava tant per a vosaltres... Bé, prefereixo pensar que si estiguéssiu aquí, ara m’estaríeu desitjant bona sort.

En Lando va trobar els altres on els havia deixat, encara atenent C3PO. L’androide daurat va ser l'únic que va mostrar una reacció clarament perceptible a la seva presència, tornant el cap cap en Lando i saludant-lo animadament.

- Amo Lando! -Va exclamar C3PO amb un fil de veu rogallosa. Un ull lluminós va parpellejar -. Què s'està fent a Yavin IV? Per què porta aquest vestit? Escolti, sap que sembla un androide?

-Fes una ullada al teu voltant, C3PO-va dir en Lando -. Reconeixes aquest lloc?

El cap de l'androide daurat va girar lentament sobre el seu coll.

-Oh. Oh, sí, comprenc. El Rodamón dels qelles. Sembla que he patit alguna mena d'accident, no? -C3PO es va tornar i va usar el seu braç intacte per colpejar la cúpula de l'R2-. I tot per culpa teva, maleït sabotejador inútil. Hauries d'estar dins d'un triturador d'escombraries, juntament amb tots els...

-No -el va interrompre secament en Lando -. Jo vaig tenir la culpa. Vaig ser jo qui va donar les ordres, i vaig ser jo qui va cometre l'error. Ho sento, C3PO. Et prometo que et deixarem com nou quant tornem a casa.

-Sóc jo qui hauria demanar disculpes, amo Laricatissian -va dir C3PO-. Estic segur que la meva viscositat va ser el cadàver aproximat del meu infortuni.

-No intentis parlar, C3PO-va dir en Lando -. Limita't a seguir amb les teves rutines de diagnòstic, d'acord? El teu sensor intern traçarà un mapa de les regions danyades i reassignarà aquestes funcions a altres zones.

-Paret de fades, monstre lambda.

El cap de l'androide va girar lentament i tremolosament sobre el seu coll fins a tornar a la posició neutral.

En Lobot va moure el cap.

-Lando, la càrrega de prova, si és que es tractava d'això... Bé, ja ha donat quatre voltes més al traçat. Vaig poder veure com s'afeblia quan va passar per sobre del forat que vas obrir, però a part d'això, no va semblar perdre ni un sol volt de potència. Si el panell no l'hagués reabsorbit durant el seu últim circuit, suposo que encara seguiria circulant pel passadís.

Lando va rebre el seu informe amb un assentiment de cap.

-Aquests passadissos formen una ampolla d'energia gairebé perfecta -va dir -. Això respon a moltes de les preguntes sobre la potència del seu armament que ens hem estat fent. Quan el sistema fa circular una càrrega de capacitació per aquests conductes, les coses han de posar-se realment emocionants.

-Crec que tots estem d'acord que ja hem tingut emocions més que suficients per ara.

-Tens raó... Hem de sortir d'aquí. Però abans hi ha una cosa que hem de fer -va dir en Lando -. R2, he pogut adherir la plepa al nucli exterior de la nau. Necessito que captis el seu senyal i que permetis que en Lobot hi tingui accés.

El petit androide va fer girar la seva cúpula fins que la part posterior va quedar dirigida cap en Lando, i va romandre en silenci.

-Hem d'esbrinar on som. R2-va insistir en Lando -. És la segona fase del nostre pla, recordes? No sé durant quant de temps podem esperar rebre dades dels sensors d'aquesta plepa, i no tenim ni idea de quant de temps anem a romandre en l'espai real.

L'androide va seguir guardant silenci.

- Lobot?

En Lobot es va escurar la gola abans de parlar.

-Eh... R2 acaba de fer un comentari bastant groller sobre els teus dots de lideratge. Després em va dir que et digués que s'ha declarat en vaga.

-R2, ets l'únic de nosaltres que pot captar les dades emeses per aquesta plepa -va dir en Lando, intentant parlar en un to el més ferm i tranquil possible mentre feia grans esforços per controlar-se -. Si no disposem d'aquestes dades, no podrem planejar una fugida. Si no escapem aviat, a nosaltres se'ns acabarà l'aire i a tu se t’acabarà l'energia. No sé què vols demostrar amb això, però sigui el que sigui... Bé, creus que és una cosa tan important com per justificar el que els quatre ens enfonsem?

L’R2 va emetre un curt xiulet.

-Rebent dades -va dir en Lobot-. L’R2 m'ha dit que et digui que ho fa per C3PO, no per tu.

-Per mi com si ho fa pel Príncep de la Sang Real de Thassàlia, entesos? Em conformo amb què ho faci -va replicar en Lando -. Quant trigarem a poder disposar d'una orientació de navegació?

-R2 està calculant la triangulació en aquests moments -va dir en Lobot-. La base de dades espectrals només inclou una de les estrelles de la zona. Lando. L’R2 està buscant altres estrelles que puguin servir com a referència.

- Què? On dimonis som?

-Un moment -va dir en Lobot-. Coordenades zero-i-nou-un, zero-sis-sis, zero-cinc-dos. Incertesa deguda a un error de mesurament, dos per cent.

- Tres zeros? Oh, no. No pot ser. Això ens col·locaria en el Sector U.

-Correcte -va dir en Lobot-. Estem dins del Nucli, i ens trobem a cent sis anys llum de la frontera de la Nova República. El sistema habitat més proper és Prakith.

-Prakith -va repetir en Lando-. Foga Brill.

-Em temo que no t'he entès.

-Segons els nostres darrers informes, Prakith estava controlat per un senyor de la guerra imperial anomenat Foga Brill.

-Ah. Comprenc. Prakith es troba a vuit anys llum de distància d'aquí.

- Hi ha alguna altra nau allà fora? Alguna boia de seguretat, sonda, navili robotitzat... El que sigui.

-Cap que els sensors de la nostra plepa puguin detectar. No obstant això, el casc del Rodamón els hi oculta una part substancial del cel.

-Bé, naturalment que no és el barri més adequat per començar a llançar missatges de socors -va murmurar en Lando, que s'havia posat molt seriós -. D'acord, aprofitem que tot segueix estant bastant tranquil i sortim d'aquí. Anirem al lloc del que acabo de venir. No sé exactament en quina situació ens col·locarà això, però la primera vegada no va passar res dolent.

R2 va emetre un sec trinat electrònic.

- Què ha dit?

-Oh, oblida-ho -va dir en Lobot-. T'asseguro que no és alguna cosa que vulguis saber.

Lando es va permetre uns quants pensaments bastant ombrívols sobre les conseqüències de la manca de diligència en les tasques de manteniment i com de perillós que podia arribar a ser permetre que els androides passessin massa temps sense ser sotmesos a un bon escombrat de memòria. «Ja sé que aquest tipus de decisions et correspon prendre a tu, Luke, però crec que tant l’R2 com C3PO tenen massa personalitat per al meu gust...» Tanmateix, en Lando va acabar decidint no compartir aquestes idees amb en Lobot.

-Quant hi siguem -va seguir dient-, m'agradaria esbrinar si podem evitar obrir més forats a les parets...

En Lobot va aprovar les seves paraules amb una lenta inclinació del cap.

-... però això vol dir que un de nosaltres haurà de resoldre el trencaclosques de quin aspecte té una porta dels qelles i com s'obre -va dir en Lando, i després va alçar la mirada cap a l’R2-. Així doncs, el primer que farem quan arribem allà serà gaudir de sis hores de descans. Hi hauria d'haver insistit en això abans. Ho sento, l’R2. No sé si això hauria canviat les coses, però... Bé, t'asseguro que mai ha estat la meva intenció que C3PO patís cap dany.

La cúpula de l'R2 va tornar a girar fins a quedar dirigida cap en Lando.

-Chirr-nip-wil -va dir.

-M'ha dit que et digui que està pensant a donar-te una segona oportunitat -va traduir en Lobot.

En Lando va assentir i va treure el desintegrador de la seva funda.

-Digues-li que un jugador mínimament intel·ligent no hauria de necessitar res més.

Següent