5
En Luke va
haver de fer un considerable esforç de voluntat per reprimir l'impuls de sortir
de la calçada mòbil, perseguir l’Akanah i continuar la seva discussió.
L'amenaça tènuement vetllada que li havia llançat com a comiat, suggerint-li
que podia seguir el viatge cap a J't'p'tan sense ell i que podia arribar a
retirar la seva promesa de guiar-lo fins al poble de la seva mare, no tenia
poder.
Però aquella
amenaça també constituïa un descarat intent de manipulació, i la callada
irritació que va despertar en Luke li va permetre percebre l'existència del
xantatge emocional i, al mateix temps, va fer que fos capaç de resistir-s'hi.
No es
tractava que no donés crèdit a l'amenaça, per descomptat. La seva conducta a
Atzerri havia deixat molt clar que l’Akanah era perfectament capaç d'actuar pel
seu compte quan els seus interessos així li ho dictaven. Però en Luke no tenia
cap compromís o concessió que oferir. El vell i familiar dimoni del Deure havia
tornat a entrar en la seva ment durant la seva conversa amb l'encarregat del
taller, i en Luke no podria fer res més fins que hagués respost a la veu de la
seva consciència o l'hagués reduït al silenci.
Cercar una
reconciliació amb l’Akanah no tindria cap sentit ni serviria de res mentre en
Luke no aconseguís posar una mica d'ordre en els seus pensaments..., i mentre
no sabés si es podia permetre prosseguir aquell viatge.
I per a això
necessitava informació.
Després
d'haver fet una breu parada al control portuari per autoritzar Serveis Camí
Estel·lar al fet que traslladés el Llimac del Fang als seus hangars de
reparacions, en Luke va tornar a l’esquif. Va bloquejar l'entrada per impedir
el pas no només als desconeguts sinó també a l’Akanah, i es va asseure davant
de la consola de vol per iniciar les seves indagacions.
Una connexió
amb la Xarxa de Notícies d’Utharis li va proporcionar accés, a un preu
agradablement barat, tant als arxius de la Global de Coruscant com als de la
Principal de la Nova República, així com als bancs de dades de diverses xarxes
més petites. Però la informació més completa que va aconseguir trobar va sorgir
de dos serveis locals, L'ull de les notícies i Taldaak avui! Les xarxes amb seu
a Coruscant semblaven estar obsessionades per la vida política de la Ciutat
Imperial i només oferien un panorama General molt succint, i freqüentment un
tant enganyós, dels aspectes militars de la crisi.
-Accés al
sentinella de la Flota -va dir en Luke.
El
sentinella de la Flota, el paquet de notícies de l'Associació de Veterans de la
Victòria de l'Aliança, normalment estava prou actualitzat i oferia una
informació prou àmplia perquè molts alts oficials de les casernes Generals de
la Flota el mantinguessin en les seves llistes de material informatiu a
examinar com a complement a les fonts oficials.
-La font
sol·licitada no es troba disponible de moment -va informar el controlador de
comunicacions.
- Per què?
L'accés ha
estat suspès voluntàriament pel subministrador. Hi ha un missatge disponible.
-Escoltem-ho.
L'enregistrament
contenia un rostre i una veu bastant familiars: els dos pertanyien al brigadier
Bren Derlin, FDNR, ret. Derlin i en Luke havien lluitat junts a Hoth, on Derlin
era un dels comandants de camp de la base rebel. Derlin era més aviat una influència
estabilitzadora que un líder, però era un bon soldat i un home a qui resultava
fàcil arribar a apreciar tot i que fos més aviat callat. En Luke no havia
tornat a veure’l fins al final de la guerra, i des de llavors només s'havien
vist en una ocasió, durant les cerimònies que van reunir més d'un centenar de
supervivents de Hoth per a la inauguració d'un monument commemoratiu dedicat al
nombre infinitament més gran de combatents que havien caigut allà.
Derlin
s'havia convertit en comandant de l'AVVA, una organització que de moment no
era més que un club de militars retirats del servei actiu, però que albergava
l'ambició d'arribar a ser una mena de milícia o reserva d'emergència de la
Flota. L'enregistrament començava amb una espiral d'insígnies que giraven al
voltant de l'emblema de l'AVVA i la salutació rígidament marcial d'un Derlin
uniformat.
-Gràcies pel
seu interès. A causa de l'actual situació militar, la junta de govern de l'AVVA
ha posat a tots els seus membres a l'estat d'alerta 2. Per raons de seguretat,
l'accés als volums anteriors i presents del sentinella de la Flota ha quedat
restringit als membres de l'associació. Li prego que s'uneixi a nosaltres en el
nostre esforç per donar suport als soldats i pilots que en aquest mateix
instant estan arriscant les seves vides en defensa de la nostra llibertat.
- Quan van
decidir bloquejar l'accés? -Li va preguntar en Luke al controlador de
comunicacions.
-Fa nou
dies.
-Em pregunto
què ha pogut ocórrer perquè adoptessin aquesta decisió... -Va dir en Luke,
gratant-se el cap -. Què més té en el seu banc de dades? Ensenyi’m una llista.
Després de
mitja hora més, en Luke va quedar convençut que ja havia obtingut tota la
informació que podia esperar treure de les fonts de notícies públiques. Per
desgràcia, no hi havia esbrinat prou per poder prendre una decisió.
Podia
contactar directament amb Coruscant, però les circumstàncies havien canviat des
de l'última vegada en què havia necessitat informació i en Luke ja no estava
segur que el fer-ho fos molt bona idea. Si havien organitzat algun tipus de
vigilància perquè detectés l'ús dels seus codis d'autorització, fins i tot el
fet d’interrogar les fonts impersonals i automatitzades podia fer que acabés
veient-se involucrat en una conversa que en Luke no volia mantenir..., amb
l’Ackbar, o amb Behn-kihl-Nahm o amb Han, o possiblement fins i tot amb la
mateixa Leia.
Perquè la
pregunta que li torturava no era la de si la Leia volia la seva ajuda, sinó la
de si realment la necessitava. Si la seva presència podia significar la
diferència entre el triomf i la derrota, llavors en Luke aniria a reunir-se amb
la seva germana..., de la mateixa manera en què la Leia havia vingut a ell en
el moment més fosc de tota l'existència d’en Luke, quan es trobava a bord del
vaixell insígnia del clon de l'Emperador.
La Leia
l’havia apartat del precipici del poder fosc, i havia unit el seu poder al d’en
Luke per derrotar a Palpatine. Si la seva germana no hagués estat disposada a
sacrificar la seva vida i la del bebè que portava en les seves entranyes per
enfrontar-se a l’Emperador renascut, en Luke mai hauria aconseguit escapar a la
terrible presa del costat fosc..., i la història dels anys següents hauria
estat escrita amb la ploma de la tirania. En Luke mai hauria pogut triomfar per
si sol.
Però després
d'haver vist no només la gran fortalesa que s'ocultava en el cor de la seva
germana sinó també el poder Jedi que podia arribar a invocar, en Luke sentia
encara menys desitjos que abans d’oferir-se com a campió per rescatar-la. Sabia
que la Leia posseïa extraordinàries reserves de voluntat i energia..., i que
durant els últims temps s'havia anat mostrant cada vegada menys disposada a
recórrer a aquests recursos. En Luke creia que ell era una gran part de la raó,
i que tant el seu exemple com la seva presència la dissuadeixen de fer-ho. Era
molt important que la Leia tornés a trobar aquesta fortalesa.
En Luke
tenia la impressió que la Leia havia descuidat, i potser fins i tot abandonat,
el seu ensinistrament, i que l'ensinistrament dels seus fills havia acabat
tornant-se considerablement desequilibrat, amb les disciplines del guerrer i
l'arma eliminades d'ell com si fossin meres parts secundàries de les que es
podia prescindir. En Luke no havia parlat d'aquells temes amb la seva germana,
però a jutjar pel que havia vist gairebé semblava com si la Leia esperés poder
guanyar temps, i com si aquesta fos la raó per la qual estava ensenyant als
nens a ser més aviat uns comptables Jedi que uns Cavallers Jedi..., com si el
camí que s'estenia davant d'ella, el camí que en Luke havia seguit, prometés
portar-la a un lloc al que la Leia no volia anar.
L'elecció
era únicament i exclusivament seva, per descomptat. El destí de la seva germana
era un misteri tan gran per al Luke com ho era per a la mateixa Leia. Però fos
quina fos aquesta destinació, semblava com si la Leia estigués intentant
resistir-se a ell en comptes de seguir-lo.
I estava
molt clar que la Leia no extrauria cap lliçó del rescat benintencionat però
innecessari dut a terme per un Cavaller Jedi que sempre caminava vagant per la
galàxia..., això suposant que permetés que tal rescat arribés a produir-se.
Coneixent molt bé la seva profunda veta d'orgull aristocràtic fermament
decidida a confiar únicament en si mateixa, en Luke no estava massa segur que
pogués comptar que la Leia li demanaria ajuda ni tan sols en el cas que la
necessités..., no després de la baralla que havien tingut la nit en què se’n va
anar de Coruscant.
No, els qui
l'envoltaven, aquells que l'estimaven apressarien al Luke a tornar al costat
d'ella fossin quines fossin les circumstàncies. I pel que fa a la Leia,
insistiria que en Luke es mantingués allunyat fossin quines fossin les
circumstàncies. En conseqüència, resultava essencial que en Luke portés a terme
la seva pròpia avaluació de la situació i que la decisió fos seva, i únicament
seva. Això volia dir que seria millor que es mantingués ocult en un lloc on no
puguin establir contacte amb ell fins que hagués pres una decisió.
«L’Ackbar,
especialment, mai ho entendria -va pensar en Luke -. Sent tanta devoció per
ella com un pare per la seva filla. Em pregunto fins a quin punt la Leia és
conscient d'això...»
Així i tot,
en Luke necessitava més informació..., i aquesta informació només podia
procedir de Coruscant. Va decidir començar la tasca fent una ullada als
missatges registrats en el circuit d’hipercomunicacions de l'arxiu principal
establert pel Departament de Comunicacions.
L'arxiu
conservava una còpia de cada missatge proveït de senyals de recepció enviat a
través del sistema de la Nova República, amb el que complia la funció de
barrera protectora contra els ocasionals capricis de la transmissió
hiperespacial. Els missatges que no podien ser lliurats eren conservats a
l'arxiu fins que els que els havien de rebre'ls sol·licitaven una posada al dia
del seu expedient personal, cosa que la majoria de persones feien de manera
rutinària cada vegada que sortien de l’hiperespai. Però excepte per les poques
hores de vol espacial quan anava cap a Teyr, en Luke s'havia mantingut fora del
sistema des que es va enlairar de Yavin 4.
L'actualització
va necessitar gairebé vint minuts per quedar introduïda en el sistema de
comunicacions del Llimac del Fang. Com sempre, hi havia centenars de missatges
enviats a cegues: cartes d'amor i propostes de matrimoni, sol·licituds de
favors personals, preguntes de Jedi aficionats i d'aspirants a convertir-se en
Cavallers Jedi, alguna diatriba d'un imperialista que seguia resistint-se
tossudament a acceptar la idea que el seu món havia canviat...
En Luke
gairebé mai llegia aquest tipus de missatges. El valor de novetat que podien
tancar les propostes més explícites s'havia esvaït feia ja molt de temps, i la
repetida escomesa en dos temps de l'afalac i la súplica havia perdut el seu
atractiu encara més de pressa. En Luke la trobava tan incòmoda com estar
envoltat per una multitud en què tothom volia tocar-lo.
La secció de
prioritat contenia una còpia del missatge enviat per l’Streen, la qual cosa va
fer comprendre al Luke que mai havia arribat a llegir-lo, i un segon missatge
de l'Streen datat un dia més tard. Però no hi havia cap missatge dels vint
remitents que formaven la llista de prioritat..., i això sí resultava una mica sorprenent.
En Luke no havia anunciat la seva decisió d'esdevenir un ermità a les seves
amistats, pel que només podia suposar que la notícia hauria anat circulant a
partir dels pocs que estaven al corrent de l'aïllament que s'havia autoimposat.
-Mostra el missatge
número u -va dir.
La cara de
l’Streen va aparèixer a la pantalla.
-Mestre
Luke... -Va dir l’Streen, baixant el cap en una inclinació gairebé
imperceptible -. Vaig rebre les últimes instruccions concernents a l’R2 i C3PO,
però lamento haver de dir que fins al moment no he pogut transmetre’ls-hi.
Potser se li va oblidar que ara els androides estan amb Lando Calrissian...
Intentaré localitzar-los i transmetre'ls el seu missatge.
-Lando -va
dir en Luke, movent el cap i sentint-se cada vegada més sorprès -. I què
dimonis poden estar fent els androides amb Lando? Mostreu-me el missatge número
dos.
La cara de
l’Streen es va desplaçar cap a la dreta i la túnica va passar del daurat al
vermell òxid.
-Mestre
Luke, he intentat posar-me en contacte amb Lando Calrissian a través de tots
els mitjans al meu abast sense obtenir cap resultat -va dir, tornant a inclinar
el cap -. No només no puc fer-li arribar un missatge, sinó que no aconsegueixo
trobar ningú que estigui disposat a admetre que sap on són Calrissian o els
androides. Hi ha la possibilitat que això es degui simplement que estan en
algun punt de l’hiperespai, però em sembla que es tracta de quelcom més que
això i probablement vostè sabrà més sobre això que jo. Em temo que serà millor
que s'ocupi personalment d'aquest assumpte.
La
combinació dels dos missatges va deixar perplex al Luke, però no va dedicar
molt temps o energies a desentranyar el misteri. Pel que sembla Lando havia
desaparegut portant-se amb ell als dos androides, probablement perquè els
necessitava per algun dels seus enigmàtics plans secrets. A part d'això,
qualsevol comprensió més profunda del problema hauria d'esperar. En qualsevol
cas, la missió que havia encarregat als androides ja no tenia cap raó de ser.
Si en Luke seguia al costat de l’Akanah, d'aquí a pocs dies disposaria de totes
les respostes que necessitava.
Després va
dur a terme un ràpid repàs mental de la llarga llista de fonts a les que havia
consultat l'última vegada, però cap semblava prou prometedora per justificar la
pèrdua de temps i les molèsties. El que realment desitjava per sobre de tot era
tenir èxit allà on havia fracassat anteriorment i poder obtenir l'accés a la
base de dades tàctica que contenia els resums diaris de situació elaborats per
l'Alt Comandament de la Flota. Però si volia accedir a aquesta informació,
abans hauria de trobar una connexió d’hipercomunicacions de nivell militar que
estigués considerada prou segura. O potser...
-Accés a
l’Almanac de la Flota -va dir al controlador del sistema.
-Preparat.
-Transmeti
referència de la localització actual.
-Estació
Taldaak, Utharis.
-Identifiqui
la instal·lació de la Flota que es trobi més propera dins del sector: centre
d'ensinistrament, base d'aprovisionament, drassana de reparacions, etc.
-Aquest
accés requereix un codi d'autorització del nivell blau.
En Luke va
recitar el seu codi.
-I ara
dóna'm alguna bona notícia.
L'única
instal·lació de la Flota de Defensa de la Nova República existent a Utharis era
un minúscul lloc d'escolta i seguiment. El lloc consistia en un despatx de
Taldaak ocupat per tres homes, un equip de manteniment de quatre més que
pilotava una patrullera amb base a l'estació geosincrònica del planeta, i un
parell de complexos sistemes d'antenes instal·lats en òrbites solipolars de
cent anys.
L'oficial de
rang més elevat en òrbita era un especialista de primera classe, i el de
superfície era un Tinent recent ascendit que estava complint el primer mes de
servei d'una rotació que duraria un any. La continuïtat operacional del lloc
depenia bàsicament dels tres treballadors civils, tots ells nadius d’Utharis.
I va ser amb
un d'aquests civils amb qui en Luke es va trobar quan va entrar al vestíbul de
seguretat de la petita sitja-cúpula del lloc d'escolta i seguiment, que es trobava
al costat d'una base de caces imperials abandonada que actualment només
albergava algun torrillo d'ales negres i uns quants rosegadors. En Luke havia
adaptat el seu abillament a l'estereotip dels Jedi -capa negra i espasa de llum
a la cintura-, i havia permès que la disfressa de Li Stonn es dissolgués mentre
travessava la comporta blindada.
-He vingut a
veure el comandant del lloc -va dir mentre posava el palmell de la mà sobre el
sensor.
La jove va
alçar la mirada cap a ell i el va mirar amb ulls desorbitats per la sorpresa.
Els tatuatges del seu front i les galtes indicaven que era una seguidora de la
Dualitat, un culte tarrackià tan popular com benèvol fundat sobre els principis
bessons de l'alegria i servir als altres. La jove va abaixar la mirada cap al
sensor quan aquest va reaccionar amb un brunzit, i després va tornar a alçar-la
cap al rostre d’en Luke amb una expressió de respecte gairebé infantil en el
seu.
-Vostè és en
Luke Skywalker -va dir.
En Luke li
va dirigir un fugaç somriure mentre aixecava la mà del sensor.
-Però no sóc
aquí -va dir.
-Comprenc.
- Qui és
l'oficial de servei?
-Tomathy...
Vull dir l'especialista de primera Manes. El Tinent Ekand arribarà d'aquí a
dues hores. Però puc avisar-lo perquè vingui abans...
-No hi ha
cap necessitat -va dir en Luke -. Parlaré amb Manes. Tindria la bondat de
deixar-me entrar?
-Sí,
naturalment.
La sala
d'alta seguretat de la instal·lació justificava i ocupava la resta del volum de
la sitja, que consistia en un sòl ple de consoles d'instrumental, un sostre en
forma de cúpula situat a quinze metres per sobre d'elles i dos anells de
passarel·les separades per l'espai suficient perquè els complexos transceptors
poguessin cabre entre ells.
-Baixo ara
mateix -va dir una veu des de dalt.
La veu va
ser seguida per un veloç repicar de sabates que van baixar ràpidament per uns
graons de reixeta metàl·lica.
En Luke va inspeccionar la instal·lació mentre esperava. El
primer que va atreure la seva atenció va ser que el sistema de dades feia
servir tres androides mnemotècnics de cos negre per a les funcions
d'emmagatzematge. Això significava que totes les dades de valor, tant les
referents al personal com les considerades d'alt secret, podien ser trets del
lloc en qüestió de minuts mitjançant un lliscador de sis places o un saltador
orbital.
-Oh, vaja -va dir en Manes, i els sorolls que produïen els
seus peus es van anar espaiant cada vegada més quan va arribar al nivell
principal i va poder veure al Luke-. Per tota la
galàxia... Això és... Ens sentim molt honrats. -Després,
i com si acabés de recordar-se de quins eren els seus deures, es va quadrar i
va saludar-. Disculpi’m, senyor... No sé quin és el seu rang i...
-Ja no tinc cap rang militar -va dir en Luke, inclinant-se
sobre una de les consoles de dades.
-Oh... Comprenc. Doncs
llavors li confessaré que mai havia vist un Jedi. Suposo
que això no té res d'estrany, naturalment, tenint en compte el lluny que estem
de Coruscant... No conec ningú que hagi vist un Jedi. Hi ha algun tractament especial que hagi de...?
-Pot
dir-me Luke.
-És clar, és clar. Moltes gràcies. –En
Manes va bellugar el cap-. Perdoni que m'hagi
quedat mirant-lo d'aquesta manera. És el meu segon torn de servei en aquest
lloc, i durant tot aquest temps vostè és la segona persona que no treballa aquí
que ha entrat per aquesta porta. I que a més es tracti de vostè...
-Manes va semblar adonar-se que pràcticament estava balbucejant, i va tancar la
boca amb un visible esforç de voluntat-. En què puc ajudar-lo, Luke? -Va preguntar quan es va haver calmat una mica.
-Necessito
una còpia de l'últim informe tàctic de l'Alt Comandament.
-Per descomptat. Podeu utilitzar el
sistema de comunicacions de la meva estació... És aquí mateix i...
-Necessito
que vostè obtingui les dades per mi -va dir en Luke -. He vingut aquí per un assumpte molt delicat, i no puc revelar el meu
parador.
-Entesos
-va dir en Manes-. No hi ha cap problema. Rebem
el feix de transmissió dues vegades al dia, així que em limitaré a recuperar la
informació de l'últim a arribar.
-Necessito una còpia que pugui portar amb mi.
Mentre
parlava, en Luke va estendre una sonda invisible de la Força i va clavar un
suau empenta mental a l'especialista.
Els ulls d’en Manes es van ennuvolar i la seva mirada va
semblar perdre’s en el buit, però la desorientació només va durar un instant.
-Vaja,
no sé en què estava pensant... -Va dir-. Voldrà endur-se una còpia, és clar.
Vaig a buscar un quadern de dades.
-Gràcies.
Menys
de cinc minuts després, Li Stonn pujava al seu lliscant llogat amb la targeta
de dades en lloc segur. Però no se’n va anar immediatament. En Luke es va asseure davant dels controls, va enviar una
sonda mental cap al lloc d'escolta i seguiment i va descobrir que els seus dos
ocupants estaven parlant del seu visitant sorpresa amb una considerable
excitació.
L'esdeveniment
havia resultat tan inexplicablement agradable per als dos que en Luke va
lamentar haver d’arrabassar-los aquells records, però no li quedava altra
opció. Ja havia bloquejat les màquines de registre automàtic per evitar que la
seva visita quedés anotada en els arxius. Comprimint
un nervi aquí i un vas sanguini enllà, en Luke va provocar un moment de
paràlisi i inconsciència i ho va aprofitar per esborrar els records de les
seves ments.
L’Akanah encara no havia tornat a l'esquif, i el vehicle de
remolc del servei de manteniment i reparacions tampoc s'havia presentat per
reclamar-lo. En Luke va decidir aprofitar la intimitat
que li oferia la cabina i es va tancar en ella per inspeccionar la informació
registrada a la targeta de dades.
La
situació en el Cúmul de Koornacht havia patit una escalada que semblava haver
produït un elevat nivell de precarietat. Forces de la Nova República s'havien
enfrontat a una flota yevethana a Doornik-319 mentre intentaven imposar el
bloqueig, i dotzenes d'aparells de reconeixement de la Flota havien estat
destruïts durant una missió de penetració profunda. Cinc grups de combat d'una
Cinquena Flota expandida havien entrat en el cúmul, i unitats més petites
estaven duent a terme una recerca activa de les antigues drassanes imperials.
Fins
al moment els yevethans no havien respost a les intrusions, però semblava
inevitable que acabessin fent-ho.
Però
l'autèntica font de preocupació per al Luke va sorgir amb la primera
confirmació que J't'p'tan, esmentat pel seu nom de catàleg, FAR202019S, s'havia
vist involucrat en els combats. L'aparell de reconeixement enviat allà havia
identificat un vaixell d'impulsió yevethà en òrbita abans que els seus circuits
fossin calcinats. A més, i encara que la sonda només havia completat el
trenta-quatre per cent de l'examen de superfície previst, la destrucció de la
comuna dels h'kigs, que segons les estimacions estava formada per tretze mil
individus, era considerada «probable».
Com
a contrapès a aquesta lúgubre perspectiva, almenys en part, estava l'informe de
Doornik-319 segons el qual els navilis de guerra yevethans s'estaven emportant
a un gran nombre d'ostatges de les colònies destruïdes. Si els fallanassis no
havien mort a J't'p'tan, llavors es trobaven presoners dels yevethans a bord
d'una de les més de sis-centes naus de la flota de la Lliga de Duskhan..., una
flota que podia ser enviada en qualsevol moment contra les forces de la Nova
República que desafiaven la sobirania de Nil Spaar.
De
sobte en Luke va tenir l'estranya impressió que el seu viatge a Koornacht
semblava estar unit a la crisi que la Leia estava patint a Coruscant... I a més
d'una manera que no havia previst. Si en Luke tenia un paper en el que estava a
punt de passar, el flux del Corrent assenyalava cap a J't'p'tan i no cap a Coruscant.
Potser tot el que havia passat formava part d'un tapís més gran que encara no
havia estat capaç de percebre. Però fins i tot no tenint aquesta possible nova
comprensió, en Luke va saber que havia de seguir endavant i que no podia tornar
enrere.
Amb
la seva bossa de viatge i la de l’Akanah a l'espatlla, en Luke va usar la
calçada mòbil per tornar a Serveis Camí Estel·lar, on els llums i sons que
emanaven dels hangars li van indicar que algunes de les quadrilles de mecànics
estaven acabant alguna reparació a base d’hores extres en un enèrgic intent
d'aconseguir una bonificació. Uns minuts després, Notha Trome va despertar de
sobte i d'una manera força brusca de la migdiada que havia estat gaudint a
terra del seu despatx d'encarregat.
-La
nau de Li Stonn ha de gaudir de màxima prioritat -va dir en veu alta, com si es
tractés d'una revelació que li havia visitat en somnis.
Un
minut després Notha Trome estava repetint aquella afirmació davant el cap de
mecànics.
-Vull
la meitat de la bonificació -es va limitar a dir el cap de mecànics, acceptant
el resguard d'ocupació del dic i cridant a la plataforma de remolc amb un
senyal de la mà.
En
Luke, que estava immòbil davant del local, va assentir per a si mateix i es va
sentir ple de satisfacció. Després va girar i va contemplar el paisatge nocturn
de Taldaak. Ja anava sent hora que trobés a l’Akanah. Encara no havia
aconseguit entendre quin paper jugava la jove en aquells esdeveniments, però la
tumultuosa vida d’en Luke li havia ensenyat a respectar el que en principi
podia semblar una simple coincidència. Per primera vegada des que va marxar de
Coruscant amb l’Akanah, en Luke creia que el seu destí i el de la jove estaven
estretament units, i fos quin fos el misteri que tancava J't'p'tan estava
esguardant-los als dos.
L’Akanah
estava immòbil a la passarel·la amb la vista aixecada cap l'esvelta curvatura
del casc sobre el qual estava escrit el nom de la nau, Salt a l'Alegria, en una
elegant lletra blava. El Salt a l'Alegria, un Foc Celestial Twomi de sis places
que posseïa la silueta d'un caça i els motors d'una nau de carreres, i que
havia sortit de la fàbrica feia tot just un any, era la millor nau estel·lar
que hi havia al port, almenys per als propòsits de l’Akanah.
Si
s'anava a marxar d’Utharis, i si anava a deixar que en Luke seguís endavant pel
seu compte, el mitjà per fer-ho es trobava davant d'ella.
L’Akanah
ja havia estat a bord i s'havia assegurat que el sistema d'ajuda al pilot es
trobava a l'altura de la resta de l'equipament de luxe. Descens automàtic, autonavegació,
rutines especials d'emergència per evitar col·lisions amb la superfície o amb
altres navilis, comprovacions d'enlairament amb assistència vocal... Tot i que
havia estat promocionada mitjançant una campanya publicitària saturada
d'imatges de perills i aventures, el model Foc Celestial havia estat dissenyat
perquè qui ho pilotés se sentís el més còmode i segur possible res més prendre
els controls.
I,
el que era encara més important, el Salt a l'Alegria hauria de ser capaç de
deixar enrere a qualsevol altra nau del port, excepte potser els caces de morro
aplatat utilitzats per la Patrulla del Sector d'Utharis. Aquesta classe de
velocitat podia resultar molt útil en una zona de guerra. En Luke ja li havia
resumit els seriosos problemes pels que passaria qui hagués de pilotar el
Llimac del Fang en una situació de combat, i aquests eren prou nombrosos per
haver fet reflexionar molt seriosament l’Akanah.
Va
fer un pas cap a la dreta i va baixar la mirada cap al costat del pou. «És una
nau molt bonica -va pensar, i va sospirar-. Resultaria tan fàcil
aconseguir-la...»
Però
marxar significava abandonar la major part del seu propòsit just quan tenia la
meta a la vista, però encara no havia aconseguit arribar-hi. En Luke per fi
s'havia obert a aquesta, i per fi començava a comprendre i a canviar. «Una mica
més de temps... L'únic que necessito ara és una mica més de temps.» Si hi era
quan arribés la següent prova, potser podria veure la transformació. En Luke
estava molt a prop del punt crucial: era conscient del flux del Corrent,
gairebé podia llegir-lo i ja gairebé estava preparat per unir-se a ell...
-És
una autèntica bellesa, oi? -Va dir un home, aturant-se al seu costat.
El
nouvingut s'estava netejant les mans amb un drap, com si hagués estat fent
alguna feina allà on no se’l podia veure.
L’Akanah
havia percebut la seva presència uns moments abans que parlés, però es va
permetre un ràpid sobresalt de donzella espantada.
-
Oh! No l'havia vist. Sí, és preciosa... Sembla com si estigués preparada per
saltar al cel en qualsevol moment.
Ja
s'havia fet fosc, però tot i així l’Akanah va poder veure la resplendor del
somriure d'orgull que va il·luminar el rostre de l'home.
-
T'agradaria veure-la per dins?
L’Akanah,
que ja havia comprès quines eren les seves intencions, es va riure d'ell amb
una silenciosa riallada mental.
-No
crec que pugui -va dir-. He de tornar a casa.
L'home
es va inclinar sobre ella en una melodramàtica actitud de conspirador.
-
Has fet alguna vegada l'amor a l'hiperespai?
Aquesta
vegada l’Akanah no va poder contenir el bombollejant riure de diversió que va
escapar dels seus llavis.
-Sí
-va dir, i va desaparèixer en la nit.
Els
suports de descens de la llanxa van besar les planxes de la coberta de vol amb
tanta delicadesa que en Plat Mallar amb prou feines va poder sentir la vibració
per sota d'ell.
-Contacte
-va dir, pujant el braç cap al panell de control auxiliar-. Agafadors activats.
Sistemes en modalitat d'espera. Desconnecto els motors.
-Molt
bé -va dir el pilot de supervisió-. Ja n'hi ha prou per avui. Surt d'aquí i et
donaré la teva puntuació, Mallar.
En
Mallar va obrir el tancament del doble arnès amb un sospir d'alleujament i una
enèrgica estirada dels seus dits. Després es va aixecar de la butaca de vol i
va anar cap a la comporta de sortida, que es trobava a la part de darrere de la
cabina del simulador.
Acabava
de dur a terme el seu desè exercici d'aquella sessió i el divuitè del dia, que
havia consistit en una aproximació i descens imaginaris sobre la coberta de vol
número dos del transport Alat. El seu vestit de vol degotava transpiració, li
feien mal les espatlles i tenia els peus gairebé insensibles a causa del seu
llarg confinament dins d'unes botes de vol que encara no havia aconseguit
domar.
La
llanxa era el més gran dels dos tipus d'aparells utilitzats per als
desplaçaments interns a la formació de navilis de combat, i era el que li havia
donat més feina abans de deixar-se dominar. Les dimensions d'un esquif eren
similars a les d'un ala-X o un interceptor TIE, i en Plat Mallar tot just havia
tingut cap dificultat a l'hora de ficar-lo i treure'l del no molt espaiós
recinte d'una coberta de combat. Però una llanxa tenia dues vegades i mitja la
longitud d'un esquif i tot un metre d'altura més, i en Plat havia xocat amb
dues ales-E simulades i havia patit tres col·lisions amb el sostre de la
coberta abans que els seus reflexos s'adaptessin a les noves condicions de
pilotatge.
-És
com tornar a passar per l'adolescència -havia murmurat per a si després
d'aconseguir que la carlinga s’estremís violentament per quarta vegada.
Però
l'últim exercici l’havia deixat prou satisfet com per permetre-li gaudir del
descans. Es va aturar al començament de l'escala del simulador per llevar-se el
casc, i després va passar la cama per sobre del suport i es va deixar lliscar
al llarg de les baranes, recolzant-se en elles amb els talons. El pilot de
supervisió, el Tinent Gulley, l'estava esperant al final de l'escaleta.
-
I doncs?
-Quan
no estàs fent forats a les mampares no se't dóna massa malament -va dir en
Gulley-. Vaig a considerar-te qualificat per entrar al servei d’esquifs. Torna
quan no tinguis cap missió i dedica unes quantes hores més a treballar la
llanxa. Potser podries fer autoestop amb mi o amb el Borni durant uns quants
trajectes, i això em permetria considerar-te qualificat per pilotar llanxes
abans que hagi passat molt de temps.
-
Hem acabat? -Va preguntar en Plat mentre el Tinent Gulley li lliurava el seu
disc d'identificació, que ja havia estat posat al dia amb les últimes
actualitzacions del seu historial.
-A
partir d'ara estàs de servei -va dir en Gulley-. Baixa a la Coberta Blava i
presenta't al controlador de vols. El teu primer passatger hauria d'estar allà
per quan hi arribis.
Un
somriure va il·luminar la cara d’en Mallar.
-Sí,
senyor -va dir mentre saludava-. Gràcies, senyor.
Després
Mallar va anar corrent pels passadissos, amb el casc de vol fermament subjecte
sota del braç esquerre, fins que va girar una cantonada i va estar a punt de
xocar amb un Major d'estómac bastant voluminós.
-
Estem en alerta de combat, pilot?
En
Plat va aconseguir aturar-se sense trontollar massa, va girar i va saludar.
-No,
senyor.
La
reprimenda que va seguir a la seva contestació li va fer perdre diversos
minuts, però no va aconseguir enfosquir el més mínim el seu estat d'ànim. En
Mallar va ensenyar la seva identificació a la finestreta del controlador i va
rebre la clau activadora de l'esquif 201; després va creuar corrent la coberta
de vol fins al lloc en el qual estava atracat. Després es va quedar immòbil i
el va contemplar amb incredulitat durant uns moments que li van semblar
interminables.
-
Hi ha algun problema?
En
Plat, que havia reconegut la veu, es va afanyar a girar sobre els seus talons.
-Coronel
Gavin... Cap, senyor.
-Doncs
llavors en marxa -va dir en Gavin, passant al costat d’en Plat i fent girar el
tancament de la comporta-. Sóc el seu passatger..., i tinc una cita a bord del
Potaron.
En
Plat va dur a terme les comprovacions prèvies amb la màxima cura possible, va
dirigir lentament l'E-201 cap a la zona d'enlairament i el va llançar a
l'espai. Després va captar el senyal de localització del Potaron, va fer virar
l'esquif cap al vector d'intercepció i va accelerar a poc a poc i sense
brusquedats fins a aconseguir la velocitat prescrita.
-
És això el que volia, fill? -Va preguntar en Gavin, inclinant-se cap endavant
en la seva butaca de vol.
-Sí,
senyor. Gràcies per l'oportunitat.
-Ja
sap que un esquif de la flota no té sistemes de punteria. A bord d'aquesta nau
no hi ha res que pugui fer cremar la sang i alimentar aquest anhel de venjança
que sent.
-Ja
ho sé, senyor -va dir en Plat-. Però el que jo estigui aquí permet que un pilot
més experimentat estigui assegut dins d'una cabina en què sí que hi ha sistemes
de punteria i els botons de tret que els acompanyen. Quan arribi el moment, i
si ho mira des de cert punt de vista, llavors tot el que faci aquest pilot...
Bé, diguem que el que faci ho estarà fent per mi.
En
Gavin va assentir.
-Exacte,
i aquest és precisament el punt de vista correcte.
El
Coronel es va recolzar sobre els coixins especials antiacceleració, va observar
el seu comunicador especial del sistema de comandament i després va tornar la
mirada cap a la finestreta lateral per contemplar l’Intrèpid, que ja estava
encongint-se ràpidament per darrere d'ells.
-Oh,
hi ha una altra cosa que val la pena recordar -va seguir dient -. Pilotar
aquesta nau li permetrà acumular un munt de temps de carlinga: un sol torn de
missió significa més hores de les que acumulen la majoria de pilots en una
setmana sencera. Abans que s'hagi adonat, potser descobreixi que s'ha convertit
en un d'aquests pilots més experimentats dels que em parlava abans. –En Plat
gairebé va poder sentir el somriure d’en Gavin quan va tornar a parlar-. Però
reservi les maniobres complicades per al simulador, d'acord? No vull que ningú
vingui a informar-me que els meus pilots d’esquifs han estat practicant el
repertori de maniobres de combat mentre anaven d'una nau a una altra.
En
Plat Mallar va somriure.
-No
ho oblidaré, Coronel.
En
Han no sabia si era a causa del descuit o l'infinit menyspreu que tots els
yevethans semblaven sentir a aquells que no pertanyien a la seva raça, però
quan va arribar el moment de traslladar-lo des de la presó de superfície a la
sentina de l'Orgull de Yevetha no va ser ni embenat ni reduït a la inconsciència.
Els
seus raptors es van limitar a lligar-li els canells a una barra metàl·lica que
van col·locar darrere dels seus malucs, i li van assignar una escorta formada
per dos imponents nitakkes yevethans.
Després els seus guàrdies van conduir al Han a través d'un laberint de
corredors i cambres fins arribar a una espaiosa calçada en què estava esperant
un transportador que semblava una gran caixa proveïda de tres rodes.
Les
finestretes del transportador estaven obertes, i això va permetre que en Han
pogués veure tots els detalls de tot el que l'envoltava i intentés gravar en la
seva memòria el que va veure: la carretera que unia el complex en què havia
estat presoner amb el port, els signes escrits sobre la porta que es va tancar
darrere d'ells, el disseny i funcions dels altres vehicles que compartien la
carretera amb el seu, l'arquitectura i distribució dels edificis al costat dels
que van passar...
També
va estudiar els rostres i el físic no només dels guàrdies, sinó també del
guardià de la porta, el conductor del vehicle i qualsevol vianant yevethà al
qual pogués contemplar durant el temps suficient. Amb l'ajuda d'aquells
exemples, han començar a fer alguns progressos en el difícil art de distingir a
un yevethà d'un altre.
Alhora,
la seva sempre activa ment estava investigant l'efectivitat dels seus lligams.
La similitud amb el banc de la sala d'audiències va impulsar a preguntar-se si
aquell mètode hauria estat dissenyat per a la fisiologia yevethana, perquè
semblava com si la barra metàl·lica tingués com a funció impedir que la letal
urpa del braç arribés a emergir o tornar-se inútil en el cas que ja estigués
estesa.
Però
l'efectivitat de la barra depenia que el presoner no pogués fer-la passar per
sota dels seus peus o, simplement, fos capaç de lliscar un canell fins a
l'extrem i deixar-la lliure. La fisiologia yevethana potser no permetés cap
d'aquests moviments, però en Han estava segur que la fisiologia humana sí que
ho permetria fins i tot en el cas, que es trobava bastant allunyat de la flexibilitat
i l'agilitat ideals. No va posar a prova la seva teoria immediatament, però la
idea que podia alliberar les mans quan volgués i -com a premi extra -utilitzar
la barra en qualitat d'arma li va donar nous ànims.
El
seu nou optimisme només va durar fins que van arribar a l’espaiport, on el
transportador va ser rebut per més guàrdies i un dels yevethans que havien
estat presents en l'execució d’en Barth. Res més veure al Han, aquell yevethà
va començar a bordar un reguitzell de seques ordres i va bufetejar ferotgement
el rostre d'un dels guàrdies. Un altre guàrdia es va col·locar gairebé
immediatament darrere d’en Han i va envoltar els seus braços amb una mena de
gruixuda tira de cuir just per sobre dels colzes. Quant la tira va haver quedat
assegurada, la fugida que en Han havia estat planejant es va tornar totalment
impossible.
-Un
descuit comprensible, però molt perillós -va dir el yevethà en bàsic. La seva
dicció era excel·lent, i l'exagerada fluïdesa amb què dominava el llenguatge
resultava gairebé irritant-. Els guàrdies del palau no estan acostumats a
manejar presoners humans.
Aquest
mateix yevethà va obrir la marxa sobre el rugós paviment de la pista de
l’espaiport i va anar cap a una llançadora imperial del tipus Delta que els
esperava sobre els seus suports de descens. En Han es va sorprendre de veure
que els dos yevethans que ja estaven asseguts a la carlinga portaven la mateixa
roba que els altres: no s'havien posat un vestit de pressió, i ni tan sols
portaven casc. En Han va arxivar aquest fet en la seva ment mentre entrava a
l’espartà compartiment de passatgers.
Un
guàrdia i el yevethà que parlava el seu idioma van entrar al compartiment rere
seu, i en Han va comprendre que anava a tenir un parell de companys de viatge.
El guàrdia va seure al seu costat en el llarg banc de babord, i el yevethà que
semblava ocupar un alt càrrec va asseure davant d'en Han.
-Sóc
Tal Fraan, guardià personal del virrei.
-Estic
segur que la teva mare se sent molt orgullosa de tu -va dir en Han.
L’escotilla
va ser tancada i assegurada des de l'exterior, i el suau brunzit dels motors es
va incrementar bruscament passant del punt mort a l'activació. La irreprotxable
fluïdesa del so, que indicava un nivell d'eficiència molt superior a l'habitual
en els motors imperials, va fer que en Han caigués en el compte que semblaven
estar en unes condicions de manteniment impecables.
Tal
Fraan va obrir la boca i va deixar escapar un xiuxiueig que en Han va pensar
potser fos una riallada.
-
Has gaudit pensant que potser podries escapar?
En
Han no va dir res i va dirigir la seva mirada cap a la finestreta mentre la
llançadora començava a pujar pel cel.
-
Saps que no tenim presons? -Va seguir dient Tal Fraan-. En una ciutat de més
d'un milió d'habitants i en un planeta de gairebé set-cents milions
d'habitants, no hi ha ni una sola presó, penitenciaria o recinte de detenció
yevethana. No necessitem aquestes coses. En el nostre llenguatge no hi ha cap
equivalent a paraules humanes com «convicte» o «empresonar».
-Suposo
que aquest és un dels avantatges de l'execució sumària, i no entenc per què se
la sol passar per alt -va dir en Han -. Permet mantenir un nivell d'impostos
molt baix, eh?
-Quina
gran veritat -va dir en Tal Fraan, no semblant adonar-se del to irònic que
havia emprat en Han -. El que hagueu decidit assegurar el manteniment dels que
us han fet mal em va tenir molt perplex durant algun temps.
-Però
la sorpresa no pot haver estat total -va replicar en Han-. El lloc on ens vau
enviar em va recordar molt a una presó.
-Aquells
als que anomeneu imperials van remeiar aquesta falta d'experiència per la
nostra part -va dir en Tal Fraan-. La cel·la en la qual se us va mantenir
tancats mentre estàveu al gran palau va ser construïda pels supervisors
imperials durant l'ocupació. I les naus imperials també estan molt ben
equipades en aquest aspecte, com no trigaràs a veure.
-Si
això només és un recorregut turístic de bona voluntat, podries estalviar-te les
molèsties -va dir en Han-. Ja he visitat un centre de detenció imperial.
-Sí,
ho sé -va dir en Tal Fraan-. He estudiat el vostre passat. He après moltes
coses d'ell. Així és com hem arribat a saber com d'important ets per al teu
poble. Hi ha moltes històries sobre tu, Han Solo..., més de les que s'expliquen
sobre qualsevol yevethà, el virrei inclòs. Em pregunto per què ho permets.
-Després va guardar silenci durant uns moments abans de seguir parlant-.
Estudiar el vostre passat també ens va permetre arribar a saber que el Tinent
Barth no era important. No hi havia ni una sola història sobre la seva vida i
les seves heroïcitats. No em va sorprendre gens ni mica veure com permeties que
morís.
La
ira abrasadora que es va apoderar d’en Han sentint aquelles paraules va ser tan
intensa que es va imposar a qualsevol decisió de no prendre part en el joc de
Tal Fraan que pogués haver adoptat anteriorment.
-Fill
de gossa... Creus entendre'ns, però en realitat no tens ni idea de com som -va
dir secament -. El que fèieu al Barth l'ha convertit en algú molt important per
a nosaltres..., de la mateixa manera en què el que li vau fer a tots aquests
colons escampats pel Cúmul de Koornacht va fer que es tornessin molt importants
per a nosaltres. No som com vosaltres, perquè nosaltres no ens oblidem dels
nostres morts. Aquesta és la raó per la qual la nostra flota no ha marxat.
Deixant
a part una lleu tremolor de les seves protuberàncies frontals, en Tal Fraan no
va mostrar la més mínima reacció exterior davant l'esclat de fúria d'en Han.
-Tinc
una pregunta molt interessant que fer-te, Han Solo -va dir després-. Creus que
la teva companya estaria disposada a disparar a través del teu cos per matar al
meu senyor?
-Ah...
Es tracta d'això, llavors? És aquesta la raó per la qual estic sent traslladat
a un altre lloc? –En Han va tornar els ulls cap al cel, que s'anava enfosquint
ràpidament al voltant de la llançadora, i va contemplar el magnífic
desplegament d'estrelles que perforaven el teló de negror amb la seva
resplendor -. Quan puguis respondre a aquesta pregunta sense necessitat de la
meva ajuda, guardià, llavors realment per fi ens comprendràs tan bé com creus
entendre'ns ara.
-Veig
que prefereixes mostrar-te evasiu -va dir en Tal Fraan-. Tan desagradable et
resulta la resposta?
-No
tinc gran cosa a dir-te, així que procuraré ser ràpid -va murmurar en Han,
recolzant l'esquena al banc i tornant-se cap al yevethà per fulminar al Tal
Fraan amb una mirada plena de silenciosa fúria assassina -. Quan arribi el teu
últim matí, i arribarà més aviat del que penses, espero que el destí et concedeixi
un moment per comprendre que tu ets l'únic culpable de tot el que t'ha passat.
-Ets
molt amable mostrant tanta preocupació per mi -va dir Tal Fraan, assentint i
somrient generosament-. Haurem de tornar a parlar. M'has estat de gran ajuda.
I
mentre en Han estrenyia les dents fins a fer-les grinyolar, la mirada d'en Tal
Fraan va anar més enllà d'ell i va acabar posant-se al finestral per contemplar
la gegantina silueta del Destructor Estel·lar Orgull de Yevetha, que acabava de
fer-se visible en aquell mateix instant.
-Quin
navili tan esplèndid... La seva visió encara és capaç d’accelerar-me el pols
-va dir sense tractar d'ocultar l'orgull que sentia -. El virrei ha estat molt bondadós amb tu permetent-te que es convertís en
la teva nova llar, i hauries de sentir-te honrat per això.
Des del
moment en què va saber on li portaven, en Han s'havia imaginat que acabaria
havent-se d'enfrontar a la soledat més absoluta en una de les diminutes cel·les
d'aïllament d'un bloc de detenció imperial. Un Destructor Estel·lar de la
classe Súper comptava amb sis d'aquests blocs de detenció únicament per
mantenir la disciplina interna entre la tripulació, i a més disposava de deu
blocs d'alta seguretat addicionals per als enemics que haguessin estat fets
presoners.
Però en Han
es va emportar una considerable sorpresa veient que els quatre guàrdies de la
seva escorta dirigien els seus passos cap a una part diferent de la nau i cap a
una mena de presó igualment diferent. Tres de les zones de càrrega de la nau
havien estat dissenyades per poder transportar un gran nombre d'esclaus,
refugiats o presoners de guerra sense que la seva presència suposés un perill
per a la seguretat del Destructor Estel·lar. Situades al costat dels gegantins
hangars d'atracada utilitzats per les llançadores del SDE, cadascuna d'aquelles
àrees estava equipada amb el mínim d'instal·lacions de manteniment vital,
sistemes de ventilació i dispensadors d'aigua i menjar, que es considerava
suficient per a un miler de persones.
La zona de
càrrega a la que van portar al Han, la número dos, no acollia ni amb molt
aquest nombre d'ocupants. En Han la va recórrer amb la mirada, i de seguida va
veure que no hi hauria més de cent presoners asseguts al llarg de les parets o
al llit sobre les dures planxes metàl·liques de la coberta.
La majoria
van prestar molt poca atenció a la seva arribada o ni tan sols es van
assabentar d'ella, però un petit grup compost per uns vint presoners va formar
un gran cercle irregular al voltant d'en Han mentre anava cap a un dels
dispensadors d'aigua. Hi havia més de mitja dotzena d'espècies representades en
el cercle, i totes el van contemplar amb una barreja de suspicàcia i vaga curiositat.
- De quin
món ets? -Va preguntar una dona bastant jove que vestia un caftà mig socarrimat
al que les flames havien tornat d'un color marró fosc.
En Han va
pensar que la dona era o humana o d’Andale, la seva cabellera estava tan
revolta i embullada que podia cobrir per complet les petites banyes que
distingien aquella raça, i el caftà era prou folgat per ocultar els empelts de
simbiosi.
-De Coruscant
-Va dir en Han-. I tu?
-Treballava
a la mina de folikita número quatre de l'explotació morathiana d’Elcorth.
Els altres
van començar a formar rotllana al seu voltant a mesura que anaven recitant les
seves respostes.
-Taratan,
dels kubaz, del niu de Campana del Matí...
-Sóc Brakka
Barakas, dothmir de Nova Brígia...
-Bek nar walae Ithak i Gotoma...
-Fogg Alait,
assignat a Polneye...
-Els meus
germans de L'at H'kig em diuen Noloth...
-Jo vivia a
Kohjash. Sóc coneguda com Jara ba Yira...
- Oh, per totes
les estrelles! -Va exclamar en Han, girant-se lentament sobre els seus talons
mentre aixecava les mans com si volgués apartar-los -. És que aquí hi ha
supervivents de tots els mons colonitzats?
-Totes les
nostres llars van ser atacades per les esferes platejades -va dir la dona que
havia parlat primer -. Som els únics supervivents?
- Durant
quant de temps haurem de romandre aquí? -Va preguntar Noloth.
- Creu que
podrem tornar aviat a casa? -Va preguntar un esvelt alienígena que no havia
parlat fins aquell moment.
En Han va
recórrer els seus rostres amb la mirada.
-No ho sé
-va haver de confessar -. Em trobo en la mateixa situació que vosaltres, i no tinc
ni la més mínima idea de què està passant allà fora.
Els dies
immediatament següents a la presentació davant el Senat d'una petició de manca
de confiança dirigida contra la presidenta Leia Organa Solo, van estar plens de
la classe de moments que feien que en Hiram Drayson es tirés dels pèls davant
la idea de deixar el govern en mans dels civils.
Després de
la votació del Consell de Govern, tant la Intel·ligència de la Flota com la
Intel·ligència de la Nova República van intervenir ràpidament per evitar que la
notícia que en Han havia estat capturat pels yevethans fos difosa juntament amb
la petició. Despullada de l'argument en què es recolzava pels segells d'ALTA
SEGURETAT en lletres blau i plata, la petició s'hauria d'haver enfonsat en
l'oblit uns instants després d'haver estat presentada.
Però un
Consell de Govern no havia emès un judici semblant contra la presidència del
Senat amb anterioritat, i el simple fet de la novetat va ser suficient per
atorgar a la petició una serietat que no es mereixia. L'amenaça d'enfrontar-se
a un processament per violació de les normes de seguretat va demostrar ser
totalment ineficaç a l'hora d'aturar l'onada de rumors i filtracions que van
florir per omplir el buit informatiu.
En només
dotze hores, els filtres d'informació d’en Drayson havien recollit una còpia
sense censurar de la queixa original d'en Beruss, una entrevista anònima amb un
dels pilots de l'escorta de la Tampion i fins i tot un enregistrament
hologràfic que afirmava mostrar «ordes» Jedi mentre s'estaven entrenant per a
una imminent missió de rescat. Quan la Global de Coruscant va obrir el seu
paquet d'informació del matí amb un reportatge titulat «On és Han Solo?» I la
Xarxa de Notícies de la Nova República va respondre amb «La guerra personal de
la princesa Leia», en Drayson va saber que la batalla estava perduda.
-Tal com
estan les coses, potser seria millor que difonguessin tota la informació sobre
en Han de què disposen actualment -va dir a l’Ackbar-. El silenci oficial i les
negatives estan començant a semblar simples admissions que hi ha alguna cosa a
amagar. La Leia hauria d'estar ofegant-se sota un diluvi de manifestacions de
simpatia provocades per la situació d'en Han..., però amb Borsk Fey'lya
filtrant tot allò al que pot recórrer i Doman Beruss autoanomenant-se campió
del dret del públic a «saber-ho tot» , les seves accions estan caient en picat.
-L'he instat
a adoptar aquest curs d'acció -va dir l’Ackbar-. Però està protegint als nens,
comprèn? Els seus fills continuen sense saber què li ha passat al seu pare.
-Això no pot
durar molt més temps.
-La Leia
està decidida a evitar que hagin de carregar amb el pes de la veritat -va dir
l’Ackbar, movent el cap -. Els ha dit que en Han està duent a terme una missió
secreta en nom seu, i que no han de creure cap altra cosa que puguin arribar a
sentir. I a més la Wínter els manté allunyats de qualsevol persona o cosa que
pugui contradir la versió de la Leia.
-Els nens no
són estúpids -va dir en Drayson-. I particularment aquests nens, és clar...
Suposo que ja saben bastant més del que s'imagina la seva mare.
-No em
sorprendria -va dir l’Ackbar-. Però fins que els esdeveniments l'obliguin a
actuar d'una altra manera, la Leia està decidida a protegir els nens de les
conseqüències que tindria el que sabessin que el seu pare s'ha convertit en un
presoner de guerra..., i li he promès que donaré suport aquesta ficció.
En Drayson,
frustrat i disgustat, es va retirar al seu despatx privat per enfrontar-se al
cada vegada més voluminós catàleg de missatges, despatxos de les xarxes,
enregistraments de comunicadors i pintades electròniques compilat per al seu
examen pels filtres Maxwell que galopaven per entre la frenètica activitat dels
canals de comunicacions del planeta. Més avançada la tarda, van començar a
arribar els informes enviats pels seus contactes en el complex del palau i els
quarters Generals de la Flota.
A aquestes
altures en Drayson ja havia pres una decisió sobre el que es necessitava per
canviar el tarannà i el contingut general de la consciència pública i privada.
Les notes que havia escrit a corre-cuita per a si mateix contenien frases de
l'estil de “Cal esborrar la percepció que estem davant d'un acte d'egoisme” i
substituir-la per “La realitat d'un acte altruista. Aquesta crisi ha d'arribar
a adquirir una altra cara”.
En Drayson
va dedicar l'hora següent a examinar els expedients personals de les baixes
produïdes durant la batalla de Doornik-319, i va escollir quatre d'ells, els
d'un matrimoni de pilots del creuer Llibertat, el d'una encarregada d'hangar
que havia mort mentre intentava sufocar l'incendi produït a bord de l’Audaç i
el del hassarià que capitanejava la nau Trinxera, per repassar-los amb més
calma posteriorment.
Cada
història tenia un poderós ganxo emocional. Però la seva efectivitat a l'hora de
desviar l'atenció de la Leia i en Han quedaria una mica minvada pel fet que,
sortint a la llum pública quan la crisi es trobava tan avançada, la responsabilitat
de les quatre morts podia ser atribuïda tant a les accions de la Leia com a les
de Nil Spaar. La tragèdia resultava òbvia, però el que els yevethans fossin
culpables d'ella no ho resultava tant.
En
conseqüència Drayson va acabar deixant de banda els expedients de les baixes i
va agafar les seves carpetes de dades concernents a les vuit colònies
destruïdes en el Cúmul de Koornacht, que incloïen la documentació sobre tota
aquella devastació obtinguda per les sondes. En Drayson va avaluar les fredes
realitats del parentiu emocional i de seguida va comprendre que la
identificació més fàcil que es podia esperar es produiria en el cas dels
brigians humanoides, els diligents i esforçats miners morathians d’Elcorth i
els habitants de Polneye, l'aparença era pràcticament humana.
El que,
finalment, va fer que en Drayson tornés al mateix lloc al qual els seus
instints ja li havien dit que havia de dirigir diverses hores abans..., al jove
supervivent grannan de Polneye, Plat Mallar. Hauria estat preferible que Mallar
fos humà, per descomptat, i que les associacions històriques de Polneye
s'haguessin dirigit cap a l'Aliança en comptes de cap a l'Imperi, però aquells
eren problemes que podien ser resolts si se'ls tractava d'una manera prou
decidida.
L'única
pregunta que encara quedava per respondre era quin subministrador de notícies
anava a veure’s beneficiat per la gran exclusiva que en Drayson es disposava a
embolicar en paper de regal. Al llarg dels anys el cap d'Alfa Blau havia
conreat relacions mútuament útils amb productors comprensius d’organitzacions
de notícies de totes les mides, però fins llavors eren molt poques les vegades
en què el material havia aconseguit tal nivell de delicadesa i hi havia
tantíssimes coses en joc. En Drayson necessitava algú que no només havia de ser
capaç d'establir el to emocional adequat perquè després aquest fos imitat per
tots els reporters de segona que s'unirien a la cursa informativa, sinó que
aquest algú també havia de tenir el valor necessari per córrer el risc d'enfrontar-se
a una ordre de tancament, i fins i tot a la confiscació de les instal·lacions
de l'estudi, a canvi de poder ser el primer a revelar una gran història.
Al final,
tot va acabar reduint-se a triar entre una vella amistat i una jove idealista,
i en Drayson va acabar decidint-se per la segona opció.
-Missatge
obert al Monitor de la Vida, codificat i protegit -va dir -. Personal a Cindel
Towani. Aquí el seu servei de compres. Desitjo informar de l'existència d'una
oferta especial de disponibilitat limitada que requereix la seva signatura...
L'edició
inicial del nombre seixanta-dos del Monitor de la Vida va arribar a les mans
d'uns cent mil subscriptors escassos, i en Belezaboth Ourn, cònsol
extraordinari dels paqwepori, no es trobava entre ells.
Però el cap
de producció del Carronyer del Capitoli si figurava entre aquests cent mil
subscriptors, i una hora després una connexió creuada amb l'article de Towani
autoritzada mitjançant la llicència comercial habitual ja apareixia a la llista
de notícies importants del CC. Això va fer que la història d’en Plat Mallar
atragués l'atenció de gairebé mig milió d'espectadors més, entre els quals
estaven el primer productor del torn de nit de l’Alba i el corresponsal per al
Senat del programa Convocatòria.
A partir
d'aquí, la història va ser recollida per la Global de Coruscant i la Principal
de la Nova República..., amb les dues grans xarxes de notícies fent la mínima
referència possible a Cindel Towani però, tot i així, emetent la porció
audiovisual del seu reportatge sense cap mena de talls. A l'Alba, la
commovedora súplica que en Mallar havia llançat en nom dels habitants de
Polneye havia arribat a més de quaranta milions d'oïdes a Coruscant i havia
recorregut els senders de l’hipercomunicació per ser coneguda en vuitanta mil
mons més de la Nova República.
Al migdia
fins i tot havia arribat fins a un Ourn que se sentia cada vegada més abatut i
desesperat.
Tant la
tripulació del Mare de les Valkíries com el seu personal consular l’havien
abandonat al seu destí ja feia molt de temps. Un a un, tots havien anat
reconeixent el fracàs i la futilitat de la seva missió i havien desaparegut,
adquirint bitllets el més barats possible per tornar a Paqwepori gràcies als
comptes de crèdit de les seves famílies o mitjançant els ingressos obtinguts
venent l'equip i els subministraments de la missió consular a aquells llocs del
mercat on ningú demanava noms. Cathacatin, el reproductor-criador llicenciat,
havia estat l'últim a partir, i abans de marxar havia sacrificat als ja molt
escassos ocells toko que encara quedaven amb vida perquè no volia veure com
patien les conseqüències del seu abandó.
La presència
continuada de l’Ourn a l'alberg diplomàtic era estrictament una cortesia,
perquè ja no posseïa ni la situació ni els recursos necessaris per exigir una
habitació, i molt menys tot un habitatge. Per començar, el Mare de les
Valkíries va ser venut a un drapaire en una subhasta obligatòria. Després la
meitat de la connexió de crèdit de la missió consular va ser confiscada per les
autoritats portuàries en concepte de pagament parcial de les tarifes d'atracada
pendents de cobrament. Com a última humiliació, el nomenament de l’Ourn va ser
revocat pel mateix Ilar Paqwe en persona, i el compte diplomàtic va ser
cancel·lat.
No content
amb tot això, l'avís de destitució també li aconsellava que evités noves
vergonyes als seus pares no tornant a posar els peus en els dominis dels Paqwe.
Des de
llavors l’Ourn s'havia aferrat més desesperadament que mai a la fràgil
branqueta d'esperança representada per la promesa d’en Nil Spaar i el
transmissor secret yevethà. Si el virrei aconseguia calmar als seus pars de
N'zoth i li lliurava el navili d'impulsió tal com havia promès que faria... Sí,
llavors Ourn no només podria reconstruir la seva reputació destrossada a la
llar, sinó que tindria als seus peus a cent generals i cinc-cents senadors que
li suplicarien una oportunitat d'estudiar la nau yevethana.
L’Ourn va
seguir aferrant-se a aquesta esperança d'una manera totalment irracional i es
va dedicar a seguir amb obsessiva atenció els noticiaris de les xarxes i les
xafarderies dels patis de l'alberg a la recerca dels fragments més
infinitesimals d'informació, obligant-se a creure que el pròxim missatge que
enviés li permetria guanyar-se la confiança dels yevethans i, amb ella, la
recompensa a la qual tenia dret.
Però quan va
veure les històries sobre com Plat Mallar havia escapat per molt poc de morir a
Polneye i va presenciar la mort del Capità Llotta a Campana del Matí, aquesta
esperança es va evaporar per fi. No hi havia manera de seguir defugint la
veritat: les belles esferes platejades també eren uns navilis de guerra
altament mortífers, i en Nil Spaar mai rebria el permís necessari per
lliurar-ne una a Belezaboth Ourn.
-Ah, si la
pau hagués durat una mica més de temps -va dir amb veu plena de resignació en
el silenci i la solitud de la seva habitació -. Si la princesa no hagués estat
tan tossuda... La princesa Leia ha aconseguit que perdés el que posseïa. -Va
agafar la caixa negra de l’hipercomunicador i la va fer girar entre les seves
mans -. Així que potser li reclami el meu pagament a ella. Potser aquesta
joguina valgui més que les paraules que han passat per ell.
Hi havia mil
coses que la Leia hagués hagut d'estar fent, i la seva energia podia ser
utilitzada de mil maneres millors que per flanquejar un camí de jardí amb la
resplendent blancor dels capolls de sasalea, aquelles boles aromàtiques de la
mida d'un dels punys de l'Ànakin que acabaven d'arribar dels planters. Era una
feina que podia ser portada a terme per un androide, i una mena de treball que
l'encarregat de la residència hauria fet encantat així que arribés el matí.
Però cap de
totes aquestes altres coses que la Leia hagués pogut estar fent aquell vespre
posseïa la meitat de l'atractiu que tancava submergir les mans a la terra
fresca i humida, esmicolant-la entre els dits i bressolant delicadament cada
planta de sasalea per acomodar-la en la seva nova llar. En un dia en què res
del que havia intentat fer s'havia rendit als seus esforços, enfrontar-se a una
labor on tots els elements es trobaven sota el seu control, aixada i terra,
tija i brot, resultava intensament gratificant. Plantar sasalees unia d'una
manera perfecta la seva idea, el seu temps, el seu treball, el seu triomf i la
seva satisfacció personal.
Era un
triomf molt petit que només portava una transformació menor d'un paisatge
minúscul, però tot i així era un bàlsam per tot el seu ser perquè li confirmava
que, al final del dia, seguia sent propietària del seu propi món. «Si no creus
que el que fas té alguna importància, resulta terriblement difícil aixecar-se
al matí.»
-Princesa...
La Leia,
sorpresa, va alçar la mirada del seu treball per dirigir-la cap al lloc del que
havia arribat la veu.
-Tàrrick.
Què estàs fent aquí?
-Ha vingut
algú que... Bé, de fet està a la porta i... He pensat que potser voldria
veure’l -va dir en Tàrrick-. Es va presentar al despatx a primera hora
d'aquesta tarda, i com semblava el típic cercador de favors ens vam lliurar
d'ell ficant-lo en la llista de rotació eterna habitual. El cas és que va
tornar, però la segona vegada va ser bastant més clar. El vam enviar a veure
els talps. Quan Collomus i la seva gent van acabar de parlar amb ell, tots vam
estar d'acord que vostè havia sentir el que ha de dir.
La Leia es
va incorporar i es va treure la terra de les mans.
-Bé, has
aconseguit despertar la meva curiositat -va dir després -. Deixa que entri.
El visitant
era un paqwe, un alienígena corpulent, no gaire alt i de pell verda groguenca
que es movia amb un curiós caminar sinuós. Vestia un vestit de recepció
cerimonial ja bastant malmès, i feia una forta olor a sals amargues.
- Princesa
Leia! És un gran honor. Sóc Belezaboth Ourn, cònsol i assessor extraordinari
dels paqwepori. –En Tàrrick, que s'havia quedat immòbil darrere d'ell, va moure
el cap en una lenta i exagerada sacsejada -. Li agraeixo que hagi dedicat uns
moments del seu temps a rebre'm.
-Sí, sí -va
dir la Leia amb visible impaciència -. Què vol?
-No es tracta
del que vull, sinó del que puc oferir. Crec que podem ajudar-nos l'un a
l'altre, princesa -va dir l’Ourn, donant un altre pas cap endavant -. Cert grup
polític li està creant molts problemes, oi? Es diu que hi haurà guerra. Potser
disposi d'alguna informació que podria ser d'utilitat.
-Ja és una
mica tard per als jocs de paraules. Sigui precís. De quina informació m'està
parlant?
-No es
tracta exactament d'informació -va dir l’Ourn-. Més aviat és un objecte,
comprèn? Pel que fa a com pot utilitzar-lo i el que pot arribar a esbrinar
gràcies a ell... Bé, això és vostè qui ha de descobrir-ho. Però jo puc posar-li
a les mans i explicar-li tot el que sé.
-I aquest
objecte és...
L’Ourn va
treure una petita caixa negra d'una butxaca oculta entre els plecs de la seva
vestimenta.
-És una
forma d'enviar missatges a N'zoth..., a Nil Spaar. De manera totalment
indetectable i sense que ningú pugui seguir el seu rastre. Mitjançant quina
màgia ho fa, és una cosa que el meu enginyer no ha aconseguit esbrinar. Però vostè
compta amb molts científics... Ells ho descobriran per a vostè.
Aquesta
vegada li va tocar el torn a la Leia de donar un pas cap endavant.
- D'on ho ha
tret?
-M'ho va
lliurar el virrei. La seva nau va destruir la meva, recorda? A Port de l'Est,
el dia en què es va anar... Nil Spaar va prometre retornar el que havia perdut
per culpa seva, però mai va pensar complir la seva promesa.
- Li va
donar aquesta caixa abans d'anar-se'n?
-Eh... Sí,
és clar.
- I vostè
s'ha mantingut en contacte amb Nil Spaar des que va marxar?
-Només per
recordar la seva promesa... –L’Ourn va caure en el compte de totes les
contradiccions amb què estava ensopegant i va callar -. Havíem arribat a un
acord, i Nil Spaar ha faltat a ell. Ara l'ajudaré a vostè.
- I com va
ajudar al Nil Spaar? Espiant per a ell?
L’Ourn va
empassar saliva nerviosament i va intentar somriure.
-Apa, apa,
princesa... Quants secrets pot arribar a conèixer algú com jo? Cap. Vaig
fingir. El vaig enganyar...
La Leia va
recórrer la distància que s'interposava entre ells d'una sola i veloç gambada.
-He perdut
el meu marit per culpa seva -va dir, i va adoptar una postura de combat Jedi.
Un sol cop
va ser suficient per reduir-lo al silenci, un altre va fer que caigués de
genolls i un últim cop va deixar a l’Ourn inconscient a terra. La Leia va
deixar escapar l'alè que havia estat contenint en un prolongat sospir de
satisfacció, es va aixecar i va mirar en Tàrrick, que encara no entenia què
havia passat.
-Gràcies,
Tàrrick -va dir amb afable jovialitat mentre flexionava les mans davant d'ella
-. Crec que aquesta nit potser aconseguiré dormir una estona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada