Escut de mentides (VIII)

Anterior

8

-Espaiport de Talos, Atzerri.

L’Akanah va tornar el cap cap al Luke.

- Puc...? -Va preguntar.

-I tant! -va dir en Luke, movent la mà en un gest d'oferiment mentre es recolzava a la butaca de pilotatge.

-Espaiport de Talos, aquí el Llimac del Fang -va dir l’Akanah-. Què cobren per un atracador per a naus de vint metres o menys?

- En quina moneda pagaran?

-Pagarem amb crèdits de la Nova República -va dir l’Akanah.

-Nou-cents pels dos primers dies, i això inclou les tarifes de descens i reposar tots els consumibles que hagin utilitzat durant el viatge. Després cobrem cent al dia, però si es queden més de deu dies podem oferir uns preus especials per estada prolongada a partir del tercer dia.

-Crec que m'han confós amb una milionària que està fent el seu primer viatge espacial, Talos -va replicar l’Akanah-. Perquè aquests preus només poden ser per a milionaris que acaben de sortir a l'espai, oi?

-Són els preus oficials vigents des del primer dia del mes -va dir el controlador de l'espaiport -. Nou-cents per baixar i perquè els hi omplin el dipòsit, i cent al dia per l'ús de l’atracador. No puc modificar-ho, comprèn?

-Talos, he dit vint metres, no dos-cents -va dir l’Akanah-. I només estic llogant l’atracador, no comprant-lo. Així doncs, per què no torna a començar, i aquesta vegada procura no emprar un to tan insultant?

-Nou-cents per baixar i cent al dia per l'ús de l’atracador -va repetir el controlador -. Ho vol o no? No hi ha tants espais disponibles.

- De debò? Tenint en compte que Skreeka cobra sis-cents pels atracadors d'aquesta mida, i que inclou cinc dies d'estada en aquest preu, m'imaginava que totes les seves places de descens estarien buides.

-Els de Skreeka són una colla de lladres -va dir el controlador -. Els seus atracadors tenen el pitjor índex de seguretat de tot el continent.

-Haurà de donar-nos una raó millor que aquesta perquè no hi anem cap allà -va dir l’Akanah-. Després de tot, vostè ja ha intentat robar-me.

-Un moment, Llimac del Fang.

Una llumeta groga es va encendre al panell de comunicacions.

- Saps què és el que ocorrerà ara? -Va dir l’Akanah, tornant-se cap al Luke -. Doncs que tornarà amb una oferta millor i dirà que el seu supervisor l'ha autoritzat. Però tot és una qüestió de quina part del seu marge de beneficis estigui disposat a renunciar per impedir que anem a Skreeka. Sigui quina sigui l'oferta que ens faci quan torni a obrir la línia, pots estar segur que estarà per sobre de les tarifes internes del port; aquest controlador voldrà assegurar-se que treu algun benefici d'això.

-Estàs feta tota una viatgera, eh? No m'imaginava que tinguessis tants recursos.

L’Akanah va somriure.

-Ja et vaig dir que vaig passar molt de temps en els espaiports de Càrratos, i sempre vaig procurar mantenir les orelles el més obertes possible.

- I d'on has tret aquesta informació sobre Skreeka?

-Oh, això? M'ho vaig inventar.

L'indicador groc es va apagar i va ser substituït per un de color verd.

-Aquí l'espaiport de Talos. És la seva primera visita al nostre planeta, oi? Bé, el meu supervisor no vol que aquests canalles de Skreeka s'aprofitin de vosaltres, així que m'ha autoritzat a oferir una tarifa de cortesia especial en concepte de primera visita: cinc-cents crèdits per baixar i repostar, i setanta-cinc per dia d'estada. És el màxim que puc fer per vosaltres, i si estigués en el seu lloc jo acceptaria l'oferta. Escoltin, amb aquests preus no estem guanyant ni un crèdit de benefici, creguin-me... I m'és igual on vagin, perquè qui els demani menys diners ja trobarà alguna manera de recuperar la diferència traient-la de les seves butxaques.

-Transmeteu-li el meu agraïment al seu supervisor -va dir l’Akanah-. Acceptem la seva oferta.

-Sàvia decisió -va dir el controlador -. Les posarem al feix en quan ens hagin transmès la seva autorització.

L'indicador va passar al vermell i després es va apagar mentre l’Akanah girava el cap cap a en Luke.

-És tota teva, estimat -va dir, somrient-li amb dolçor -. Tenim una plaça reservada esperant-nos.

La Zona d'Atracada A13 semblava una versió més petita del dic sec de Mos Eisley on Luke havia tingut la seva primera trobada amb el Falcó Mil·lenari. El disseny era similar, i tots els sistemes eren igual d'antiquats: umbilicals de maneig manual, un taller amb un únic androide que només semblava capaç d'utilitzar les eines menys sofisticades, panys mecànics i cap protecció contra les tempestes.

-No puc creure que hagi pagat cinc-cents crèdits per això -va dir l’Akanah en un to ple de disgust mentre estenia les mans -. Aquest atracador deu tenir cent anys. Amb el que et cobren per usar-lo, aquests tipus ja hauran recuperat la seva inversió un mínim de vint vegades.

-Tarifa de descompte especial, recordes? -Va dir en Luke mentre acabava d'unir l'últim umbilical als tres sistemes de propulsió de l’Aventurera -. No pots esperar trobar-te amb unes instal·lacions de luxe.

-Ni que et tractin amb honradesa. Hem pagat el doble del que realment val aquest atracador, o potser encara més... Espero que estiguin gaudint de la seva petita broma.

-És igual -va dir en Luke -. Segueix sent un atracador, i n'hi haurà prou. Vols que donem una ullada als subministraments de la nau i esbrinem si hi ha algun paquet de menjar prou antic perquè el reprocesador del Llimac del Fang pugui ocupar-se d'ell?

-Ho deixo a les teves mans -va dir l’Akanah, agafant la seva bossa de viatge i posant-se-la l'espatlla-. He d'anar-me'n.

En Luke va sortir de sota el «ala» repulsora de l’esquif.

- De què estàs parlant?

-Això és una cosa que he de fer jo sola, Luke -va replicar l’Akanah.

- Per què?

-Si els fallanassis són aquí, he d'anar a trobar-los sola -va dir-. Si et porto amb mi, no permetran que donem amb ells. No et veuran tal com jo et veig, comprens? Per a ells només seràs un estrany, algú que no pertany al cercle...

- I què se suposa que he de fer mentre tu camines donant voltes per aquí?

-Pots quedar-te aquí. Si trobo als fallanassis tornaré a buscar-te. Ja saps que ho faré, Luke. I si no els trobo... Bé, en aquest cas també tornaré.

- I què passa si no vull quedar-me aquí?

-Doncs llavors dedica't a explorar la ciutat pel teu compte -va dir l’Akanah-. Vés on vulguis, i fes el que et vingui de gust. Si no ets aquí quan torni, t'esperaré. L'únic que et demano és que no em segueixis. Si ho fessis, només aconseguiries obstaculitzar el propòsit que ens ha portat fins aquí.

-Ei, això no m'agrada gens -va dir en Luke -. Per què no podem anar junts, tal com vam fer a Lucazec i a Teyr?

-Perquè jo sabia que el cercle havia marxat de Lucazec i que Norika s'havia anat de Teyr -va replicar l’Akanah -. Però no sé si s’han anat d’Atzerri o si continuen aquí.

-No m'havia adonat que et feia vergonya que et veiessin en públic amb mi -va dir en Luke en un to bastant sarcàstic.

-Et prego que intentis entendre-ho, Luke... Si surts d'aquesta zona d'atracament ho faràs com Li Stonn, oi?

-Sí.

-Però els altres et poden veure a través d'aquesta il·lusió, igual que ho vaig poder fer jo -va dir l’Akanah-. Si ens veuen junts, o si em segueixes, llavors pensaran que sóc una impostora i constituiré una amenaça per a ells. Esperaran fins a tenir una ocasió d'acostar-se a mi quan em trobi sola. Però si et reconeixen... Bé, llavors no sé què poden fer. Potser decideixin romandre ocults per por que algú hagi aconseguit convèncer-me que traeixi al cercle. Fins i tot potser decideixin anar-se'n d’Atzerri. No podem córrer el risc que facin això, Luke. He d'anar sola.

Un profund arrufament de celles va omplir d'arrugues el rostre d’en Luke. Tot el que l’Akanah acabava de dir sonava perfectament lògic..., però al mateix temps tot el que havia dit li semblava inexplicablement equivocat i perillós.

-No m'agrada la idea que ens separem, especialment aquí.

- Segueixes pensant que necessito la teva protecció? -Va preguntar l’Akanah -. He passat gairebé tota la meva vida envoltada d'aquestes insignificants i mesquines maldats. Conec aquestes persones: atracadors de carrer, esclavistes de cossos, traficants de drogues, guerrers dels suburbis, xantatgistes, els homes i dones d'ulls freds i impassibles que gaudeixen fent cridar a algú... M'han atrapat unes quantes vegades i m'han fet mal en algunes ocasions, però vaig aprendre. Em vaig tornar més forta i més intel·ligent, i vaig acabar convertint-me en la meva pròpia protectora. No em passarà res, Luke.

-D'acord -va dir en Luke, rendint-se de mala gana -. Però almenys hauria de saber on vas..., per si no tornes. Per si t’ensopegues amb alguna cosa que no t'esperaves, alguna cosa que no sigui tan «insignificant i mesquí»...

-Em sembla just -va admetre l’Akanah -. Però has donar-me el temps suficient pel que he de fer. Promet-me que no començaràs a buscar-me fins a... Diguem que fins que hagin transcorregut tres dies sense que tinguis notícies meves.

En Luke li va llançar una mirada plena d'incredulitat.

- Tres dies? Això és temps més que suficient perquè algú et segresti i se't porti a l'Hegemonia de Tion.

L’Akanah va riure.

-L'últim home que va intentar posar-me les mans a sobre només volia portar-me fins al final del carreró -va dir -. Tres minuts després ja sabia que havia comès un greu error.

-D'acord -va dir en Luke -. Però segueixo sense entendre per què necessites tres dies.

-No hauria de necessitar-los -va dir l’Akanah-, i aquesta és la raó per la qual podràs començar a buscar-me quan hagin transcorregut. Aniré al Districte de Pemblehov, al nord del parc.

- Això és tot el que vas a dir-me?

-Això és tot el que puc dir-te -va replicar l’Akanah -. Adéu, Luke. Tornaré a per tu el més aviat possible.

Després que l’Akanah se n’anés, el primer que va fer en Luke va ser dedicar algun temps a esbrinar què hi havia darrere de totes les portes de la zona d'atracament.

Les dutxes públiques i el cubicle sanitari necessitaven una neteja urgent, sens dubte a causa dels cinquanta crèdits que cobraven en concepte de neteja. Però la perspectiva d'una veritable dutxa espacial amb sis raigs i un subministrament il·limitat d'aigua resultava massa atractiva perquè pogués resistir-se a ella. En Luke va pagar la tarifa addicional, i després va activar el dispositiu de la porta perquè el mecanisme automàtic interior pogués iniciar el procés de fregat i esterilització.

En Luke va intentar compensar aquesta despesa extra furgant en els compartiments de subministraments de la nau. Es va dur la sorpresa de trobar dos paquets de menjar K-18: els dos havien caducat, però encara podien ser aprofitats. Va instal·lar el més vell dels dos al reprocesador de l’esquif i es va assegurar que podia ser consumit, i després va trobar un lloc on guardar l'altre a l'hangar atestat d'equip. L'encarregat del port donaria una altra mossegada al seu compte de crèdit per tornar-ne només un paquet buit, però el cost no era prou elevat per dissuadir-li de fer-ho.

Quan la rapinya va deixar de ser atractiva, en Luke va concentrar la seva atenció en la maquinària.

La terminal de sistemes de control oferia una llarga llista de maneres d'augmentar la capacitat dels sistemes de vol, amb una targeta cremadora de dades just al costat. La majoria dels sistemes de vol de l'esquif eren tan vells que ja no es podia fer res amb ells, però en Luke va aconseguir localitzar mitja dotzena de millores que havien estat introduïdes al mercat després que l'esquif sortís de la fàbrica i va aconseguir convèncer el Llimac del Fang que les acceptés. Totes van resultar estar lliures de virus..., cosa que en Luke no havia esperat, tenint en compte la font de la qual procedien. Però el sistema de navegació millorat va detectar les seves manipulacions del bloqueig de seguretat de la ZCV i el va obligar a reintroduir el paquet de programació original, que estava prou mancat de sofisticació per poder operar en una feliç ignorància d'elles.

Una estona després en Luke ja havia acabat amb totes les reparacions i petites millores que podia dur a terme sense córrer el risc de tenir algun sistema crucial desmuntat i amb les peces escampades sobre el banc de treball o a terra de l'hangar en un moment en el que pogués veure’s obligat a emprar-lo.

Després va aprofitar l'espaiós interior de l'hangar per sotmetre a la seva primera taula completa d'exercicis d'ensinistrament Jedi des que havia sortit de Coruscant. Treballant tant amb la seva espasa de llum com sense, en Luke va anar executant pacientment els complicats exercicis que li permetien arribar a un profund estat de tranquil·la i reposada claredat.

Era trobant-se en aquest estat quan percebia amb més nitidesa la veritat i la saviesa d'aquelles paraules tan senzilles que s'havien convertit en el credo dels Jedi: «No hi ha emoció, sinó pau. No hi ha ignorància, sinó coneixement. No hi ha passió, sinó serenitat. No hi ha mort, sinó únicament la Força». La pau, el coneixement i la serenitat eren dons que arribaven a ell mitjançant el seu lliurament a la Força, i mitjançant la connexió a la Força que unia en Luke amb el que existia.

Conservar aquella claredat era l'etern repte al qual s'enfrontaven els Jedi. En l'aïllament d'un Dagobah, els Erms de Jundlàndia o la cabana d'un eremita sobre una riba gelada, un Jedi experimentat podia mantenir aquell estat interior de manera indefinida.

Però mantenir-lo estant envoltat pel caos del món real ja era una altra qüestió. Quan el jo tornava, la voluntat tornava amb ell. La rendició quedava contaminada, i la connexió perdia la seva puresa. La claredat s'anava esfumant gradualment sota l'ofensiva incessant dels impulsos i les passions elementals. Fins i tot el més gran dels mestres havia de practicar aquell exercici de manera regular si no volia perdre la disciplina que feia d'ell el que era.

Els exercicis tenien tant de prova per al cos com per a la ment, i la dutxa recentment netejada i desinfectada de la zona d'atracament li va proporcionar una deliciosa pau als músculs que li estaven dient que portaven massa temps sense haver estat exercitats correctament. En Luke va romandre immòbil durant molt de temps en el lloc on convergien els sis dolls d'aigua, i permetent que l'aigua anés relliscant pel seu cos va acabar convertint-se en una altra manera de meditar.

Quan per fi va sortir de la dutxa i es va vestir, es va permetre fer una ullada al cronòmetre del bot per esbrinar quant de temps feia que s'havia marxat l’Akanah.

Tot just havien transcorregut sis hores.

En Luke es va quedar immòbil al costat de la popa de l’esquif i va recórrer l'hangar amb la mirada. Inexplicablement, el recinte semblava molt més petit quan era contemplat a través de la perspectiva de passar els dies següents en ell.

Es va posar la seva capa amb caputxó, va activar els bloquejos de seguretat de l'esquif, va tancar l'hangar, doblant un rebló perquè només ell pogués tornar a obrir-lo, i va sortir a la nit.

Mentre contemplava l’espaiport i els llums de Talos que s'estenien més enllà d'ell, la seva mà, impulsada per la força del costum, va anar fins al punt del seu maluc on normalment penjava la seva espasa de llum. Els seus dits només van trobar l'aire, la qual cosa li va omplir d'una perplexitat que només va durar un instant. Després en Luke va traçar les faccions de la cara de Li Stonn per sobre de les seves i es va posar a caminar.

La llibertat de la que tant presumien els mons dels Comerciants Lliures semblava tenir com a contrapartida que pràcticament res fos gratis en ells. Caminar i respirar figuraven entre les escasses activitats per les que no calia pagar res..., encara que alguns afirmaven que això es devia únicament a què la Coalició de Comerciants encara no havia aconseguit trobar una manera de negar l'aire i l'espai als que no paguessin per ells.

Però calia pagar una taxa de vint crèdits per entrar a Talos, que desplegava la seva caòtica acumulació d'edificis al costat del recinte de l’espaiport a la manera clàssica dels Comerciants Lliures. A Atzerri es podia comprar pràcticament de tot, i una part considerable del catàleg podia ser examinada a cinc-cents metres de les tres entrades de l’espaiport de Talos. Tots els comerciants mitjanament importants de la ciutat tenien com a mínim una sucursal de la mida d'un quiosc, coneguda amb el nom de satèl·lit, en aquesta zona, i l'aglomeració de satèl·lits omplia les grans avingudes que portaven fins als taxis i comerços de tota mena escampats al voltant de la rampa d'accés general.

Les botiguetes eren agressivament sorolloses i atapeïdes. Panells publicitaris de diversos nivells col·locats sobre de les seves entrades anunciaven de la manera més explícita possible els seus articles mentre pregoners apostats davant de les portes llançaven promeses i invitacions que era aconsellable ignorar. Totes les botigues de les avingudes estaven disposades a tornar els cobros pels seus serveis i a proporcionar mitjans de transport fins a la seu principal del seu patrocinador. Algunes enviaven petits exèrcits d'androides perquè es plantessin davant de les entrades de la competència i emetessin ofertes encara més irresistibles.

Tota la Plaça dels Comerciants tenia com a únic propòsit fer mossegar l'ham a la major quantitat de nouvinguts possible quan encara estaven «verds». Quant estiguessin prou lluny de la competència, podrien ser espremuts a plaer o guiats cap a altres membres d'una aliança comercial en un procés que l'argot Atzerri designava amb el curiós nom de «gratar l'esquena». Les xarxes que practicaven l'art de gratar-se l'esquena mútuament eren molt complicades. No hi havia res que un Comerciant Lliure odiés més de tenir al davant un comprador disposat a deixar anar els seus diners i veure com era un competidor qui acabava fent la venda.

En Luke va examinar les ofertes de la Plaça dels Comerciants amb una barreja de sorpresa i horror. La seva última visita a un món dels Comerciants Lliures havia tingut com a objecte tractar de comprar armes per a la Rebel·lió, i no havia disposat de temps per fer una ullada als districtes comercials. El pas dels anys havia fet que molt poques de les ofertes de la plaça tinguessin algun atractiu per a ell, però la seva curiositat anava més enllà del personal.

Els traficants d'informació oferien secrets religiosos, polítics i tècnics. Els vicis prohibits de deu mil planetes eren oferts obertament i amb el màxim desvergonyiment. Comerciants que es deien a si mateixos facilitadors organitzaven experiències personals. Les tecnologies sotmeses a això eren al costat de còpies sense llicència de productes comercials. Els llibreters venien entreteniments en tots els mitjans coneguts sense cap respecte al contingut o els drets d'autor.

En Luke s'havia preparat per resistir les crides i insinuacions dels venedors de la Plaça dels Comerciants, però la seva resistència es va desintegrar davant d'una oferta altament inesperada que va veure aparèixer a la pantalla d'anuncis dels Arxius Galàctics. En Luke va acceptar una lloseta de crèdit del pregoner que muntava guàrdia davant la porta i va entrar al diminut local.

- Benvingut! Benvingut als arxius Galàctics, la seva font de tot allò que és digne de conèixer -va dir l'encarregat mentre el saludava amb un somriure tan gran com untuós -. Sigui el que sigui el que vol, nosaltres ho tenim..., o podem aconseguir-li-ho sense cap cost extra. Com ha dit que es deia?

-Li Stonn.

-Bé, Li Stonn, doncs creuar aquest llindar serà una de les decisions més encertades de la seva vida. Quan ens deixi, marxarà satisfet..., però no voldrà marxar, perquè ho tenim tot. Heu vist alguna cosa que li interessi particularment? Pregunteu, pregunteu sense por...

En Luke va assenyalar cap amunt.

-Fa uns moments estaven emetent un anunci. Quelcom sobre els secrets perduts dels Jedi...

-Oh, una opció ideal... Una veritable troballa, per descomptat. Acabem d'afegir-la al nostre catàleg, i ja s'ha convertit en un gran èxit de vendes, és material totalment i absolutament autèntic, amb totes les respostes a totes les preguntes que tots ens formulem sobre els amos secrets de la galàxia. -L'encarregat li va ficar a la mà una lloseta blava de la mateixa mida i forma que la targeta de crèdit que en Luke havia rebut a l'entrada -. Per raons de seguretat, tots els nostres documents de naturalesa confidencial només estan disponibles a la seu dels nostres arxius centrals. N'hi ha prou que li lliuri aquestes targetes a qualsevol agent comercial quan arribi allà. Si ho desitja, puc fer venir un taxi per compte de la casa...

Les dues pantalles instal·lades al compartiment posterior del taxi van sotmetre al Luke a una dosi concentrada de la publicitat dels Arxius Galàctics, i en Luke de seguida es va adonar que el bombardeig publicitari semblava haver estat adaptat a la sol·licitud que havia formulat a la botiga satèl·lit.

Les ofertes incloïen els Principis del poder de l'Emperador Palpatine en una edició privada reservada als Grans Moffs imperials; el llibre d'ofrenes i rituals dels Senyors Foscos del Sith, el codi legal dels h'kigs, i els secrets de la formació de les ments-grup daqa del tipus bilarià, entre altres coses..., i tot això amb un descompte especial si en Luke decidia adquirir-ne tres o més. La immensa majoria dels documents eren falsificacions, per descomptat, i cap va temptar al Luke més enllà de fer-li sentir una distreta curiositat pel grau d'habilitat amb què haurien estat falsificats.

Quan en Luke va arribar a la seu central del comerciant, la negociació del preu de la seva compra va requerir la major part d'una hora, dos intents de marxar amb les mans buides i una promesa de tornar als arxius Galàctics acompanyat per un amic. L'acord final va rebaixar el preu de dos mil crèdits demanat inicialment a canvi de l'arxiu Jedi a nou-cents per tot el fitxer i un quadern de dades de butxaca.

A aquestes altures la nit ja havia consolidat el seu domini sobre Talos, i el remolí d'activitat s'havia allunyat del districte comercial, deixant gairebé buides les rampes d'accés i els carrers d'aquesta zona. En Luke va anar en direcció oest, atret per una potent resplendor de llums nocturnes que il·luminava el cel. Siluetes borroses es van acostar a ell en dues ocasions des de les ombres, però les febles ments dels que havien estat planejant atacar-lo es van deixar influenciar molt fàcilment per una simple projecció de dubtes, i es van retirar per esperar l'arribada de preses més fàcils.

La resplendor procedia de les llums de les Diversions, un districte d'entreteniment i atraccions tan gran com actiu. Les orelles d’en Luke li van informar que el nom havia estat molt ben triat bastant abans que arribés al límit del districte i adquirís l'entrada d'admissió general. Els carrers estaven plens de visitants que caminaven a la caça del plaer, i les rialles, les converses mantingudes gairebé a crits i la música que escapava de dotzenes de centres d'esplai, casinos, bars i clubs que feien vibrar l'aire.

Li Stonn va vagar per les Diversions buscant un lloc en el qual pogués seure sense que li molestessin per llegir “Els secrets del poder dels Jedi”. En Luke Skywalker va vagar per les Diversions escoltant, observant i intentant entendre què atreia tantes persones i què provocava en elles aquests espasmes d'energia tan desesperadament febril. Els efectes dels seus exercicis encara no s'havien dissipat del tot, i els plaers oferts per les pantalles i banderoles hologràfiques dels clubs i centres d'esplai li van semblar tan frívolament superficials com poc invitadores.

Sigui un pirata per una nit al Territori de Tawntum...

Jugui al Punt 5 allà on va ser inventat! Noves partides cada cinc minuts! Premis del noranta per cent!

Experiències de quasi-mort! Baixeu a la vora de l'abisme amb els nostres mestres torturadors i la nostra pòlissa d'assegurances d'un milió de crèdits!

Cos a cos! Qualsevol arma, qualsevol objectiu! Provi el nostre Simulador de Combat Personal i descobreixi per què encara no ha estat superat!

Les filles de la princesa telèpata saben amb tota exactitud què és el que necessites...

Ball elèctric al coliseu..., ara amb ultra càrrega!

Li Stonn se sentia tan poc interessat com en Luke. Però no hi havia cap lloc per seure a l'aire lliure, ni tan sols un muret o un ampit, i tampoc semblava haver forma d'escapar de la gentada o els pregoners. Els administradors de les Diversions havien arribat a l'astuta conclusió que si un visitant necessitava descansar, hauria de fer-ho en algun local, on el preu mitjà d'ocupar un seient ascendia a cent crèdits per hora sota la forma de beguda, menjar i serveis.

Enfrontat a aquesta perspectiva, en Luke va decidir anar-se'n de Les Diversions i tornar a l'hangar d'atracada. Hi havia la possibilitat que l’Akanah ja hagués tornat..., i si no ho havia fet, almenys allà disposaria de silenci i pau per la seva lectura.

Però quan ja estava prop de la sortida, en Luke va girar una cantonada i es va quedar perplex trobant davant l'exterior brillantment il·luminat d'un bar-club anomenat Sala del Tron d’en Jabba. L'única i inimitable banda de Max Rebo actuarà per vostès cada nit, es llegia a la marquesina hologràfica. Visiteu les estances per a visitants d’en Jabba en companyia d'una esclava del plaer. Enfronti’s al poderós Rancor al Fossar de la Mort...

Impulsat per una escandalitzada curiositat, en Luke es va unir a la cua i es va convertir en «membre» del club pagant la tarifa d'admissió sense tractar de regatejar. Un cop dins, va baixar per un tram de graons que s'anava corbant cap avall fins arribar a una còpia notablement fidel de la sala del tron ​​d’en Jabba al palau del desert de Tatooine. Algunes de les dimensions havien estat engrandides per donar cabuda a més taules davant de la plataforma dels músics i al voltant de la fossa del Rancor, però l'arquitectura i l'atmosfera eren autèntiques.

-Vaja, és igual que el Museu del Palau -va dir Li Stonn al Twi'lek alt i elegantment vestit que li obstruïa el pas al final de l'escala.

-Em temo que l'amo Jabba ha hagut de marxar per atendre alguns assumptes urgents-va dir el sòsia d’en Bib Fortuna, assenyalant l'estrada buida amb una inclinació del cap -. Però estic aprofitant la seva absència per celebrar una petita festa, i espero que gaudirà d'ella i que s’ho passarà el millor possible.

Les seves cues cefàliques es van agitar en un senyal gairebé imperceptible, i una de les ballarines succintament vestides es va afanyar a anar cap a ells.

- Sí, noble Fortuna? -Va preguntar la serventa.

-Aquest cavaller és amic meu, Oola -va dir el majordom-. Tracta'l bé, i troba un seient per a ell en la meva millor taula.

La resta del local oferia la mateixa ficció, amb un teclista Ortolà al capdavant d'un trio de jizz-gemegant sobre l'estrada dels músics, el rugit del Rancor ressonant sota del sòl, un molest mono-llangardaix kiwakià que corria d'un costat a un altre robant menjar i deixant anar rialletes despectives, i fins i tot un Han Solo congelat dins d'un bloc de carbonita suspès en una fornícula d'exhibició. Però hi havia una cuina plena d'activitat hàbilment dissimulada al final del passadís que portava a les habitacions dels servents, i la llista de preus que «Oola» li va deixar damunt de la taula perquè la consultés incloïa diversos serveis disponibles en les estances dels convidats del pis de dalt i a la masmorra de Jabba instal·lada a la planta subterrània.

Tot era una mascarada de força mal gust concebuda amb l'única finalitat de guanyar diners, per descomptat, però la música era sorprenentment agradable, el nerf rostit feia molt bona olor i la clientela parlava en un to clarament més baix i tranquil que els seus congèneres dels carrers. Li Stonn va demanar una copa i la cambra de nerf del botxí, va rebutjar la resta de les ofertes amb un afable somriure i es va disposar a descobrir quin era el quocient de veritat dels secrets del poder dels Jedi.

Poc després que li servissin el sopar, la consciència d’en Luke es va posar en estat d'alerta sentin un nom familiar en una taula propera, algú estava parlant de la Leia. En Luke va alçar la mirada, tement que la gran atracció de la nit a la Sala del Tron d’en Jabba fóra a consistir en una dansa executada per una esclava-sòsia de la Leia. Però els músics s'estaven prenent un descans, i la plataforma de ball de transpariacer que s'estenia sobre la fossa del Rancor estava buida.

En Luke va desplegar la xarxa de la seva consciència, buscant la veu i la conversa que s'havia ficat en ella.

-Això portarà a la guerra -estava dient la dona -, i me n'alegro. La República té tot el dret del món a fer un bon escarment als yevethans després del que han fet.

-Això és una ximpleria -va replicar el seu company, un lafranià alt i esvelt -. És com tirar a baix la porta d'una casa aliena per poder entrar-hi i interrompre una discussió. És una reacció totalment inadequada.

-No estem parlant d'una discussió. Estem parlant d'assassinat.

-Segueix sent cosa seva, no nostre.

-No pots permetre que vagin matant a la gent i que no paguin per això.

- Què ens importa el que algú faci fora de les nostres fronteres? Si intentem ser la policia de tota la galàxia, sempre estarem en guerra. Organa Solo s'hauria de limitar a créixer i acceptar que l'univers és un lloc imperfecte.

-Quina forma de pensar tan espantosament implacable -va dir la dona -. Tinc la impressió que si sentissis xiscles a la casa del costat, l'únic que faries seria queixar-te de què no et deixen dormir.

-Tots hem de carregar amb la responsabilitat de protegir-nos a nosaltres mateixos..., i a ningú més -va replicar el lafranià, arronsant les espatlles -. No tenim cap raó per anar a Farlax i buscar baralla per alguna cosa que no ens incumbeix. Si un sol pilot de la Flota mor allà, la princesa hauria de ser jutjada... per assassinat i traïció.

Aquesta afirmació va posar un brusc final a la conversa. La dona va marxar del club sola, i el lafranià es va aixecar de la taula poc després i va desaparèixer per l'escala que portava a les estances dels convidats. En Luke va tornar a concentrar la seva atenció en el sopar.

Però quan «Oola» va aparèixer davant seu amb una segona beguda que no havia demanat, Li Stonn li va preguntar si hi hauria alguna manera que pogués fer una ullada a un noticiari que parlés dels problemes de Farfax. La «esclava» va somriure com si el client acabés de formular una pregunta realment molt estúpida, i va tornar amb el noticiari abans que l'últim tros de carn de nerf hagués desaparegut del plat. El preu de satisfer aquest caprici va ser afegit a la factura d’en Luke sota la forma d'una considerable suma en concepte de serveis suplementaris, juntament amb el cost de la beguda.

Uns minuts després, un Jabba hologràfic es va materialitzar sobre el gran estrada que dominava el local. La seva aparició va assenyalar el començament d'un espectacle basat en un guió molt complicat l'acció prometia involucrar no només a «Bib Fortuna» i les ballarines, sinó també a actors addicionals i la clientela del club.

I en Luke va pensar que era un bon moment per marxar. La seva decisió va quedar reforçada quan, mentre pujava el tram corbat de graons que portaven al carrer, es va trobar amb el caçador de recompenses Boussh baixant per ells, amb un Chewbacca gens convincent remolcat darrere d'ell.

 - No ets una mica baixet per ser un wookiee? -Va murmurar en Luke mentre passava al costat dels dos actors.

 Quan va arribar a la zona d'atracada, la porta seguia tancada, els segells de l'esquif seguien bloquejats i l’Akanah seguia sense haver tornat. Tampoc hi havia cap senyal que hagués tornat i s'hagués tornat a marxar. En Luke va consultar el cronòmetre i va descobrir que ja portava més de setze hores sol.

«On t'has ficat? -Va pensar-. Què estàs fent, i per què trigues tant a fer-ho? Tens tan poc diners, i no em vas demanar ni un crèdit..., i els diners és l'únic que inspira respecte en aquest lloc...»

Però va aconseguir resistir l'impuls d'agafar la seva espasa de llum i dirigir-se al Districte de Pemblehov. Va pujar a la coberta de vol del Llimac del Fang i es va instal·lar a la butaca de pilotatge amb el seu lector i dues targetes de dades que li havien sortit bastant cares. Mentre la balança de la nit s'anava inclinant lentament cap a l'alba, en Luke es va distreure llegint una sèrie d'absurds sobre els Jedi i les inquietants notícies sobre el que semblava una guerra imminent..., mentre desitjava amb totes les seves forces que, fos quin fos el lloc en el qual estiguessin en aquell moment, ni l’Akanah ni la Leia necessitessin la seva ajuda més del que necessitaven que es mantingués allunyat d'elles.

L’Akanah es va aturar davant del bloc de cases conegut com Atri 41 i el va contemplar amb la cara plena de consternació.

Fins i tot vista sota la misericordiosa llum del matí, la torre de quinze nivells semblava una llar concebuda per a persones que haguessin adquirit el costum de deixar totes les seves possessions en els casinos. El rètol apagat havia perdut la meitat de les lletres, i les portes de seguretat de l'arc d'entrada estaven sostingudes per barres metàl·liques que les mantenien obertes. Una olor bastant desagradable, que semblava sorgir dels raigs de sol que brillaven sobre la pedra, flotava en l'aire.

El viatge que l’Akanah havia hagut d’emprendre per arribar-hi l'havia portat per dotzenes de clubs de mala nota, botigues i locals nocturns de la segona franja dels districtes exteriors de Talos: el Nou Mercat, batejat així en un obvi excés d'optimisme; la repugnant sala de subhastes de carn i cossos que era Pemblehov, el considerablement violent Cau del Dimoni... l’Akanah havia comprat i intercanviat informació en l'escassa mesura que ho permetien els seus recursos, caminat llargues distàncies que li havien deixat els peus dolorosament inflats, rebutjat tres atacs i un mínim de vint propostes i insinuacions sense vessar sang, i havia estat tractada amb inesperada compassió pel cap d'una banda de carrer, qui li havia proporcionat un refugi on descansar sense esperar res a canvi.

I per fi es trobava davant del seu objectiu, traient-se una mica de brutícia del carrer de la màniga de la seva capa dariana mentre intentava no deixar-se dominar per la desil·lusió. Va descobrir que gairebé estava esperant que el seu últim informador li hagués mentit; haver estat enganyada seria preferible a haver d'acceptar allò com la veritat. Va ser aquesta esperança, de fet, el que va acabar impulsant-la a anar cap l'arc de l'entrada.

La torre de l'Atri amb prou feines mereixia aquest nom. Només tenia quatre metres d'amplada i deu metres de longitud, i en realitat més aviat era un pou d'escala obert que acabava en una claraboia. Balcons formats per una estructura de graelles metàl·liques, les seves baranes estaven doblegades i mig trencades, i dibuixaven un cercle al voltant de l'Atri en cada nivell, i estaven unides entre si mitjançant precàries passarel·les a l’extrem més estret. Portes triangulars que imitaven les graelles metàl·liques dels balcons donaven accés als quatre apartaments de cada nivell.

L’Akanah va arribar al tercer nivell sense que ningú intentés detenir-la, però un cop allà es va trobar amb un gotal de pelatge grisenc vestit amb una guerrera negra d'oficial de l'Armada Imperial, a la pitrera es veia el forat de vores ennegrides deixat per un feix desintegrador, i del maluc penjava un full vibratori enfundat en un cinturó del tipus que solien usar els contrabandistes.

-Bell trofeu -va dir -. Era d'un vicealmirall, oi? Ho vas obtenir personalment?

El gotal va respondre amb un grunyit inarticulat.

- Què vols?

- Saps si Joreb Gross viu aquí?

- Qui ho pregunta?

-Em dic Akanah.

- Qui t'ha enviat aquí?

-No m'envia ningú. He vingut per raons particulars, i estic buscant a Joreb Gross.

-L'amo Joreb és l'amo de tot això, i la seva benevolència permet que les seves amistats i servents gaudeixin de les comoditats del seu domini. Ets una de les seves noies?

-Sí -va dir l’Akanah-. Sóc una de les seves noies.

-Arribes aviat -va dir el gotal -. No molestis a l'amo. Ves a la sala de jocs i espera que arribin les altres.

-No he vingut per les audicions del matí -va dir l’Akanah, començant a impacientar-se. La seva ment va agitar suaument les ones del Corrent i les va arremolinar al voltant dels altament sensibles cons receptors del cap del gotal, amb l'esperança d'estovar una mica la seva inflexibilitat -. Introdueix-me davant la seva presència, si us plau.

-Quan l'amo desperti, li diré que una dona anomenada Akanah ha vingut i que ha sol·licitat veure’l per raons particulars -va dir el guàrdia -. L'amo decidirà quin significat té això per a ell. -El gotal va assenyalar una porta situada un nivell més amunt en l'altre extrem de la sala -. Espera aquí.

En Joreb Gross caminava amb l'orgullós caminar de les criatures mesquines i traïdores que estan fermament convençudes de ser molt importants, i es comportava amb l'arrogància pròpia d'algú que sempre creu ser el més poderós de tots els presents. Alt i esvelt, amb dos penetrants ulls blau clar que brillaven en un rostre que el pas del temps només havia marcat amb unes quantes arrugues, en Joreb era fornit malgrat la seva avançada edat. La seva llarga i abundant cabellera platejada quedava recollida cap enrere per una pinta vertical i penjava al llarg de la seva esquena.

Però la imitació barata de vestit de vol que portava era de colors massa cridaners i no resultava gens convincent, i les seves botes negres havien estat llustrades fins a adquirir un grau de brillantor altament improbable. El seu somriure posseïa la mateixa falsa resplendor de les seves botes, i els seus astuts ulls blaus van recórrer a l’Akanah amb descarada familiaritat abans de sostenir-li la mirada.

-Així que tu ets la meva visitant -va dir en Joreb.

-No -va dir l’Akanah, mantenint-se molt dreta-. Sóc la teva filla.

En Joreb va reaccionar obrint molt els ulls, però al principi no va dir res. Després va anar caminant en un lent cercle al voltant d'ella mentre mantenia les dues mans darrere de l'esquena i s'envoltava un canell amb els dits de l'altra mà.

-La meva filla... -Va repetir-. Qui és la teva mare?

-La meva mare era Isela Talsava Norand -va dir l’Akanah -. Va morir fa temps.

En Joreb va completar el seu circuit, es va aturar davant de l’Akanah i es va inclinar sobre ella.

-Aquest nom és totalment desconegut per a mi -va dir-. Què vols, filla d’Isela?

-Que no em menteixis -va replicar l’Akanah -. Coneixies molt bé a la meva mare, així que permet-me que et recordi quan us vau conèixer. La vas conèixer a Praidaw, vas venir a viure amb ella a Gavens, on la meva mare tenia una casa a Torlas..., la casa on vaig néixer. Després et vas traslladar a Lucazec amb nosaltres. I abans que transcorregués un any, te’n vas anar i ens vas deixar abandonades a Lucazec.

-Parles de coses que són més velles que els meus records -va dir en Joreb-. Com vaig a saber si hi ha alguna cosa de veritat en elles?

- Què vols dir amb això? -Va exclamar l’Akanah, amb un sobtat esclat d'ira tant en els seus ulls com en el seu to -. Era jo qui tenia molt pocs anys, no tu. Vaig ser jo qui va haver d'assabentar-se de la teva existència en una història explicada per la meva mare.

-No he sentit aquesta història -va dir en Joreb-. Potser vulguis contar-me-la.

-He vingut de tan lluny per trobar... -Va murmurar l’Akanah amb un fil de veu-. Com pots tractar-me amb tanta fredor?

-No, no tens atractiu, i potser hi hagi alguna cosa en els teus ulls que em resulta familiar -va dir en Joreb-. Però... Veuràs, he desenvolupat una considerable afició al blau de Rokna -va afegir amb veu afligida, com si li estigués demanant disculpes -. Coneixes el blau de Rokna?

-És un verí letal -va dir l’Akanah -. S'extreu d'un fong arbori que creix en els boscos d'Endor.

En Joreb va estendre una mà i va agitar un dit davant d'ella.

-Sí, exactament... Endor. Ho havia oblidat. Però el que potser no saben és que el blau de Rokna no és tan mortífer com creuen alguns. Una quantitat minúscula provoca un exquisit estat de felicitat. Augmenta enormement les sensacions produïdes per qualsevol classe de plaer durant hores i hores... És indescriptible, creu-me. Has de provar-ho per saber a què em refereixo. M'encantaria poder-te proporcionar la teva primera...

-No, gràcies -va dir secament l’Akanah -. Què té a veure tot això amb la teva memòria?

En Joreb es va sobresaltar i la va mirar fixament, com si no sabés de què estava parlant.

- Què...? Ah, sí. Tal com estava dient, amb les dosis adequades, un microgram, no més, el blau no és letal. Però tot i així, segueix exigint un preu a canvi de les seves benediccions.

- Un preu?

En Joreb es va fregar la templa amb dos dits de la mà esquerra.

-Els meus records no remunten ni tan sols fins a un any enrere. Tot em resulta nou. No, no em compadeixis... He triat existir en un present increïblement vívid en comptes d’agafar-me al que ara és el passat oblidat.

L’Akanah no va intentar amagar el seu horror.

- Com has pogut arribar a fer semblant elecció?

Un gran somriure va anar corbant lentament els llavis d’en Joreb i va il·luminar el seu rostre.

-Un èxtasi que es troba més enllà de l'imaginable... -Va dir-. Podria mostrar-t'ho.

-No -va replicar l’Akanah amb fermesa.

En Joreb es va arronsar les espatlles.

-La teva elecció em resulta tan incomprensible com a tu la meva. Per ventura tens records que mereixin ser conservats? Sembla que en el meu cas no era així.

-Jo els hauria conservat com si fossin tresors -va dir l’Akanah, i les llàgrimes van fluir dels seus ulls -. Vaig venir aquí per trobar al meu pare. Què faré ara?

-Si vols, pots quedar-te -va dir en Joreb-. Hi ha habitacions disponibles als nivells superiors. O, almenys, crec que encara hi ha habitacions disponibles... Trass ho sabrà. Però em temo que mai seré capaç d'afegir res a la història que et va explicar la mare. Pot ser que siguis la meva filla, tal com dius -va afegir en Joreb, i després va moure el cap en una lenta i melancòlica negativa -. Però jo no sóc el teu pare.

Següent