Les Cròniques de l’Stele (Pr)

Les Cròniques de l’Stele 


Russel DeMaría   

Pròleg

... S'han lliurat batalles per tot arreu. La gran Estrella de la Mort ha estat destruïda. L'Aliança Rebel - amb la Princesa Leia, Luke Skywalker, Han Solo i Chewbacca el wookiee - ha celebrat la seva primera gran victòria contra l'Imperi.

L'Emperador i el seu principal vassall, Lord Darth Vader, planegen expandir el poder de l'Imperi i aniquilar als rebels. En el sistema Hoth, l'Imperi contraataca. Descobrint la base rebel al planeta gelat, l'Imperi ataca amb força i els rebels es veuen forçats a evacuar.

Però la galàxia és vasta, i de vegades les notícies viatgen a poc a poc. Encara més lents són els vents de conquesta que bufen des del centre de la civilització fins als límits exteriors del que es coneix com la Vora.

***

En el sistema Taroon, dos petits mons estan embrancats en una guerra de conquesta que porta durant dècades. Poca gent es molesta a pensar en les causes originals de la guerra. Simplement existeix, arrasant el camp i les ciutats. Tant a Kuan com a Bordal, l'economia està en la ruïna, i el seu poble viu sota la llei marcial. Sistemes com Taroon estan madurs per a ser conquerits; preparats per rebre la mà de ferro de l'Imperi...

L'acrobàcia

La barredora feia vols rasants sobre el paisatge desolat, fregant les teulades en ruïnes. Petits remolins de pols i runa s'elevaven del paisatge. El pilot no s'havia fixat ni en la destrucció, ni en les teulades, ni en la pols. Ja ho coneixia tot de memòria. Tenia la mirada fixa endavant, les mans aferrant fortament el manillar i les mandíbules premudes en un gest de crispació. La barredora es dirigia cap a un paisatge irreal, un grup de gratacels destrossats, que en un altre temps van ser un gran centre metropolità. Ara, després de gairebé vint anys de guerra interplanetària, la major part d'ells no eren més que closques buides. La barredora s'abalançava a tota velocitat contra els edificis. Tot d'una, un tret de blàster... no va passar molt lluny... però el pilot maniobrava sempre entre els trets, sense la menor vacil·lació. Sempre hi havia tiradors d'elit, però això no feia més que posar la cosa encara més emocionant.

Veia davant d'ell el plat fort, l'últim passatge. El pilot va aclucar els ulls, buscant l'obertura. Allà estava! Les grans portes, mig arrencades de les seves frontisses, com les ales d'un insecte gegant. Més enllà, hi havia l’interior cavernós, buit, ombrívol i mortal...

Va descendir per fer la seva aproximació, redreçant-se en l'últim moment, i va franquejar a tota velocitat les portes destruïdes, travessant l'obertura tot just prou gran perquè passés la barredora... i va entrar a l'edifici. Sabia que de sobte es quedaria sense llum... en la foscor més absoluta. Pilotant a cegues, va mantenir la trajectòria de la barredora. Disposava de menys de dos segons abans de la següent maniobra. Un, dos... massa tard. Havia de començar el seu gir. Lluitava contra la resistència del manillar, llançant la seva barredora en un gir impossible. Ho havia entrenat tantes vegades al seu cap! Podia fer-ho!

La força de l'acceleració l’enganxava al seient, el manillar es resistia i intentava alliberar-se de les mans del pilot, per tornar a una trajectòria menys forçada, però ell el subjectava amb força. Controlava la barredora, imaginant els murs i el sostre al seu voltant... sentia la seva presència amb tot el seu ésser. Si arribés a colpejar un d'aquests murs...

Ara podia veure alguna cosa, però això ja no tenia cap importància. La barredora estava del revés i ell se subjectava amb els genolls. No es fiava massa del seu cinturó de seguretat. La barredora va colpejar el sostre de la sala cavernosa. El xoc va ser lleu, i la barredora va rebotar amb un so metàl·lic que va tapar per un instant el soroll del motor. Hi va haver un raig d'espurnes i trossos de sostre van caure girant a terra.

El pilot retenia la respiració empenyent el manillar, i va girar bruscament. La barredora es va estabilitzar, girà sobre si mateixa, i es va dirigir cap a la gran porta per on havia entrat. Ho havia aconseguit! Hi havia efectuat una acrobàcia gairebé perfecta. Allà baix, ho sabia, les veus del públic havien d'estar cridant. Quant hagués passat la porta, seria lliure.

Tot d'una, un error de trajectòria... molt lleuger... mentre la barredora es precipitava cap a l'obertura de la porta. Alguna cosa no anava bé en les toveres d'estabilització. Probablement s'haurien danyat en la col·lisió amb el sostre. La barredora va colpejar la vora de l'obertura amb un soroll alarmant, es va inclinar sobre un costat i va començar a girar sobre si mateixa. El pilot no va cedir al pànic. Per instint, va redirigir la barredora i la va deixar anar a la deriva cap al mur d'un edifici proper. Després va accelerar, obrint la sobrealimentació dels motors trucats de la barredora, transformant el que podria haver estat un desastre en un gir suau i lent. La barredora va reprendre el seu camí entre els edificis i sobre les teulades desolades de la ciutat morta. Ningú, veient-lo volar, podria imaginar-se els danys que havia patit. Romania en una trajectòria perfectament estable.

Mentre s'aproximava al lloc del concurs de barredores, el pilot va veure llums intermitents, i va comprendre que hi havia una batuda. Les autoritats locals tenien coses més importants a fer, però sempre feien inspeccions regulars en les carreres il·legals de barredores. L'instint del pilot va tornar a prendre el comandament, i va efectuar un picat ràpid seguit d'un gir, preguntant-se si algú hauria pogut veure la seva acrobàcia. O estarien corrent, amagant-se, o pitjor... pujant als aerofurgons per ser portats als centres de detenció? Però el pitjor de tot és que mai podria emportar-se el seu premi. Aquesta acrobàcia segur que li hauria valgut un bon pessic.

Va tirar del manillar i es va allunyar, fregant les construccions per evitar ser detectat.

L'hangar

De tornada en el petit hangar on guardava la seva barredora, en Maarek Stele va avaluar els desperfectes. Sense els primers guanys en aquesta competició, difícilment podria fer les reparacions. Podria redreçar bastant fàcilment el capó a base de cops de martell, però alguns servos i ajustadors havien estat aixafats i reemplaçar-los al mercat negre costaria una fortuna.

Algú va colpejar dues vegades a la porta de l'hangar. Va reconèixer aquesta forma de trucar. Era un amic. En Maarek es va dirigir cap a la porta, avançant amb precaució entre xassís mig desmuntats, va observar per l'espiell de la porta per comprovar que no es tractava d'un parany i va veure a Pargo fent un gest obscè, grotescament deformat per la lent de l'espiell. En Maarek va obrir la porta rient per deixar entrar al seu amic.

Si bé en Pargo tot just feia un o dos centímetres més que en Maarek, segurament havia de pesar el doble que ell. No era gros. Simplement gran. I fort. En Pargo podia vèncer fàcilment a qualsevol. En tot cas, a qualsevol humà. Va entrar ràpidament a l'hangar i va tornar a tancar la porta darrere seu.

- Llavors, vas aconseguir escapar? - Li va preguntar en Maarek, a tall de benvinguda.

- Estava volant, com tu -va respondre en Pargo.

De fet, encara portava les seves llargues botes i el seu vestit de vol, el clàssic vestit de les carreres de barredores.

En Maarek arrufà les celles.

- Hem perdut el temps. Hauria pogut guanyar fàcilment. Hi havia trucat el motor.

En Pargo va donar un cop d'ull a la barredora d’en Maarek.

- Sí, pot ser... Però la meva, almenys, encara està sencera...

En Maarek no va respondre. En Pargo tenia raó.

En Pargo va assenyalar amb el dit la davantera de la barredora.

- Ep! Què és això?

En Maarek va arronsar les espatlles.

En Pargo tocava amb el dit un petit aparell ple de fils i connectors brillants.

- Un altre dels teus invents rars, suposo? - Va dir, posant mala cara.

- Només és un panell de col·lectors de servogir que estic provant.

En Pargo va riure a riallades.

- Bé, ara ja no tens res que servogirar! Per què no vas al Laberint? He sentit que uns estrangers busquen informació. Podríem trucar-los. Per riure una mica...

- Probablement siguin espies bordali. Que se’n vagin al diable! I Bordal també! I ja que estem, al diable aquesta guerra!

- Potser aquests tipus sàpiguen alguna cosa -va suggerir en Pargo -. Ja saps, sobre... - La mirada fera, gairebé salvatge, d’en Maarek va fer dubtar a Pargo - Llavors, véns? - Va preguntar finalment.

La seva mirada es va convertir en un gest de resignació.

- Sí -va respondre en Maarek -. Em trobaré amb tu allà. He d'anar a veure la meva mare, a portar-li alguna cosa.

En Pargo va sortir, després de quedar amb Maarek al Laberint tres hores més tard. Després d'haver examinat acuradament una última vegada la barredora danyada, que no s'havia reparat tota sola miraculosament, en Maarek va donar-se una dutxa, es va canviar de roba, va tancar la porta amb clau i va sortir caminant a la nit.

L'habitació secreta

Una hora més tard, en Maarek s'enfilava per un tram de graons en un barri de la ciutat, desert i molt amagat. Petites criatures sortien fugint al seu pas mentre pujava, i podia sentir els ulls que l'observaven a través dels petits forats dels murs. Mai li havia agradat aquest barri.

Quan va arribar a dalt dels graons, va colpejar la porta usant un complex codi, basat en la data i en càlculs astrofísics. Fins i tot si algú l’hagués seguit i hagués escoltat el codi, seria impossible reproduir-lo.

La porta es va obrir a l'instant, i en Maarek va desaparèixer a l'interior.

El contrast entre l'escala ombrívola i deteriorada i l'habitació en la qual acabava d'entrar no podria ser més gran. Estava ben il·luminada, neta i moblada amb gust. A les parets, destacaven uns vells tapissos entre els hologrames científics i d'estrelles de tota mena. Alguns hologrames estaven coberts de gargots i d'una escriptura indesxifrable.

La mare d’en Maarek estava dreta a prop de la porta. Era bella, i s'aproximava als quaranta anys. Els seus negres cabells estaven recollits cap enrere, en un monyo subjecte per un gran passador. Portava una túnica beix molt simple i pràctica, nuada a la cintura. Anava descalça.

- Sempre sembla que saps quan arribo -va apuntar en Maarek, remarcant la rapidesa amb què la seva mare havia obert la porta.

- Els murs tenen ulls -va respondre la Marina Stele -, i els ulls boques -va somriure, però la seva expressió va canviar ràpidament -. He de parlar amb tu.

Es va girar i va entrar en una altra habitació, tan ben moblada com la primera. Les finestres estaven tapades per pesades cortines, i en Maarek sabia que hi havia, darrere d'aquestes cortines, una altra capa de protecció perquè absolutament cap llum pogués filtrar-se al carrer. Durant els vint anys de guerra, els tocs de queda eren molt corrents a Kuan, però aquesta habitació era pràcticament hermètica a la llum.

- Seu –li va dir.

En Maarek es va asseure. Va triar una cadira dura i rígida, que semblava anar bé amb la gravetat de la veu de la seva mare. Va esperar que acabés el seu te de taarina local, a la propera cuina. Ella es va prendre el seu temps, raspant amb cura les fulles, col·locant-les segons la tradició en les tasses i després afegint l'aigua. Ell l'observava per la porta oberta. Però no es va aixecar per unir-se a ella, ni per oferir la seva ajuda. Sabia que la seva mare volia fer-li esperar.

- Surts en els hologrames, saps? - Va dir per fi, posant la seva tassa de te sobre una petita taula a la dreta.

En Maarek va obrir els ulls com plats.

- Què vols dir? - Va preguntar.

- La teva acrobàcia, d’abans... Van filmar la inspecció de la policia, i la teva acrobàcia surt al reportatge -va seure en una cadira baixa, enfront d'ell. Bufava en el te per refredar-lo.

- Impossible! I una merda! - Cridà ell, amb aire de barriada. Però la Marina Stele va posar mala cara.

- Sabien el teu nom... -va començar a dir.

- I què? Sempre utilitzo un...

- El teu veritable nom -va dir ella, interrompent-lo.

En Maarek no va dir res, però ho havia entès. El seu veritable nom era massa ben conegut, i era, juntament amb la seva mare, un dels principals objectius dels bordali. Pertànyer a una banda il·legal de motards era una cosa. Es tractava d'un delicte menor, i les autoritats locals no es preocupaven massa d'aquest tipus de criminals. Però el seu parentiu amb el famós científic Kerek Stele era un altre assumpte. Després del segrest del seu pare pels agents bordali havien estat quiets, però, de fet, en Maarek havia pres algun risc de més. Perquè la captura de la família d’en Kerek permetria que les amenaces dels bordali prenguessin més força. Els bordali necessitaven alguna cosa perquè acceptés cooperar. Amb els mètodes ordinaris probablement no n'hi hauria prou.

Van romandre asseguts i parlant durant força temps. En Maarek insistia que la publicitat feta sobre la seva acrobàcia no tindria, al seu entendre, cap conseqüència greu. Però la Marina no estava d'acord, i afirmava que era el moment que marxessin, de buscar un altre amagatall. En Maarek li va dir per vintena vegada que no es preocupés quan va sentir forts crits a l'altra habitació. La seva mare es va tirar als seus peus. Massa tard... un raig d'energia va colpejar la porta exterior en el mateix moment en què en Maarek entrava amb la seva mare a l'habitació per veure què passava. La porta es va posar incandescent per un instant, l'acer es va començar a fondre i, de sobte, va desaparèixer. Darrera de la porta, enmig del fum, es trobava un home vestit de negre. El blàster pesat refulgia encara a les mans.

Abans que en Maarek tingués temps de comprendre què passava, Marina ja estava disparant. Havia aconseguit trobar un petit blàster. L'home es va parapetar darrere la porta. En Maarek es va adonar que els cabells de la seva mare queien ara per la seva esquena.

- Per aquí! -va exclamar la Marina, agafant el braç d’en Maarek per conduir-lo cap al fons de l'apartament.

En Maarek la va seguir, impotent. Li hauria agradat tenir ell també un blàster. La seva mare el va empènyer a un armari, a la part posterior de l'edifici. Aquesta reacció li va semblar estúpida, però de sobte el sòl de l'armari va desaparèixer i van caure ràpidament, i durant força temps.

- Colpeja aquí! - Va cridar Marina quan van aterrar, assenyalant amb el dit un mur.

Podia sentir sorolls sobre ells, i per descomptat no era el moment de discutir amb la seva mare. En Maarek va alçar la bota i va colpejar el mur amb totes les seves forces. Els maons es van enfonsar, deixant aparèixer un forat que donava a un carrer ombrívol. Es van allunyar corrent.

Els bordali

Esquinçalls de boires s'aferraven a les cantonades dels carrers humides, i l'única llum era la de la segona lluna de Kuan. Van escoltar un moment els crits que brollaven de l'interior de l'edifici. El carrer estava tranquil, i sense dir una paraula, la Marina va sortir corrent cap a l'esquerra, arrossegant al seu fill darrere seu.

Els seus peus nus just sonaven a la vorera, però les botes d’en Maarek eren molt més sorolloses, i les seques trepitjades sobre el sòl s'assemblaven a explosions de petits míssils de commoció.

La Marina va girar a la cantonada de l'illa. En Maarek es va retardar una mica, però la va arribar fins a ella de seguida. Ell realment no sabia on anava, i la seguia sense pensar, tots els seus sentits orientats cap enrere, per por de ser perseguits. Per això va estar a punt d'estavellar-se quan, al seu torn, va girar la cantonada de l'edifici. Ella amb prou feines s'havia mogut un pam, i ell va tenir el temps just de frenar abans de fer-la caure. Va frenar en sec, ell també. Eren sis, amb blàsters, tots vestits de negre...

Les siluetes negres es van agrupar de seguida al seu voltant. La Marina va tirar el seu petit blàster a terra i va alçar les mans. En Maarek es va situar davant de la seva mare, disposat a enfrontar-se a tot el grup.

- Abandona, fill meu -va murmurar Marina -. Si lluites contra ells, et mataran i se m’emportaran. Si ens rendim, no ens mataran. Ens volen vius.

- Fes cas a la teva mare, noi -va dir un dels assaltants.

Després va fer als altres un gest amb el blàster, i quatre d'ells es van aproximar. Van col·locar unes manilles als canells d’en Maarek, i li van posar una caputxa d'aïllament al cap. Ja no podia veure ni sentir res. L'última imatge que guardava en la seva ment era la de la seva mare somrient, però amb un somriure ple de tristesa, mentre que dues formes negres li emmanillaven les mans.

Els homes el van agafar sense contemplacions i el van empènyer cap endavant. Va ensopegar, però no va trigar a habituar-se al ritme dels segrestadors que s'havien col·locat un a cada costat. Després d'uns minuts, el grup va disminuir el ritme, i finalment es va aturar. Van esperar uns deu minuts, potser, però va ser una espera que va semblar durar hores. Els van guiar cap a una rampa. Seguia sense poder veure ni sentir, però podia sentir la passarel·la sota els seus peus, i la seva intuïció li deia que pujaven a bord d'una nau.

Li van lligar en un seient. Quan la nau es va enlairar del sòl i va accelerar, va sentir el familiar efecte de la força de la gravetat. En Maarek usava àvidament els sentits que li quedaven per intentar endevinar cap quina direcció partia la nau, però l'únic que podia sentir era aquesta sensació d'enlairament.

Després d'uns instants, la força de gravetat planetària i l'acceleració van ser reemplaçades per una atracció més estranya... un camp gravitacional artificial, sens dubte. Això només podia significar una cosa: havien abandonat Kuan i volaven per l'espai. Podia sentir la lleugera vibració dels motors de la nau... funcionant sempre a màxima potència.

Llavors li van treure la caputxa, però no els grillons. Va parpellejar, enlluernat per la sobtada llum, fregant-se les parpelles amb les seves mans encadenades. Quan la seva visió es va aclarir, va examinar el que passava al seu voltant. Es trobava en una petita cabina sense finestretes. Podia veure una comporta estàndard davant seu. No podia veure res a la seva esquena. La cabina era prou gran com per a albergar 10 passatgers, però no hi havia més que sis seients. Va pensar que havia de trobar-se en una mena de llançadora.

La seva mare estava lligada a un altre seient, a l'altre costat de la cabina, amb la cara estàtica en una expressió plena d'orgull. Dos guàrdies armats amb blàsters romanien dempeus davant la comporta. Portaven l'uniforme verd de l'exèrcit bordali. Un altre home, vestit de negre, es trobava al seu costat. Va començar a parlar.

- Em dic Gwadj. Sóc un agent del Poble de Bordal. Només vull que sàpiguen que cap de vosaltres dos ens és especialment útil, excepte per obtenir la col·laboració del seu marit... - va girar el cap mirant la Marina -... i del seu pare -va mirar fixament als ulls a Maarek -. Els hi prego, tractin de comprendre-ho. Amb un només de vosaltres en tindríem prou per al que volem fer. Si ens causen el més mínim problema, en matarem un i ens guardarem l'altre.

Ningú va respondre, i l'home va continuar. Semblava tenir necessitat d'assaborir el seu triomf. En Maarek tenia ganes d’esbudellar-lo i fer-li empassar-se la llengua.

- Potser es preguntin com els hem localitzat -va dir -. Per descomptat, noi, tot va començar amb la seva estúpida, però molt entretinguda, acrobàcia. Quan el vam veure amb la seva banda de motards, els nostres agents van començar a fer preguntes.

L'home es va aturar un instant i va fer un gest brusc a un dels guàrdies, que va sortir immediatament per la comporta.

- No és molt prudent que els individus en la seva situació tinguin amics -va continuar -. En temps de guerra, no hi ha amics.

En Gwadj es va tornar cap a la comporta. Gairebé instantàniament, com si li hagués cridat, el guàrdia va tornar a la cabina, arrossegant un cos rere d'ell. En Maarek es va ennuegar. Era en Pargo! Tenia un aspecte horrible i semblava estar semiinconscient. El guàrdia el va llançar sense cap cura a terra, on va romandre encongit gemegant en veu baixa. El seu rostre i els seus braços estaven coberts de petites marques vermelles.

- El seu amic era molt tossut. Ens ha costat molt capturar-lo, però coneixem nombrosos mètodes... La força bruta està tan sobreestimada. Li vam provocar, i ell ens va conduir directament a vostè -la seva expressió de satisfacció va desaparèixer gairebé instantàniament -. Vostè no hauria d’haver mort un dels nostres oficials -li va dir a la Marina -. Tenim un llarg viatge per davant, i tindré temps de trobar un just càstig per aquest acte. No deixem que assassinin als nostres semblants sense prendre represàlies. Però, potser no el mati, senyora Stele -en aquest moment, es va girar cap a Maarek i el va mirar fixament -. Però potser lamenti que no ho faci.

En Maarek va escoltar soroll darrere seu, el soroll de veus que discutien. Volia girar-se per veure què passava, però s'enfrontava a la mirada d'en Gwadj, i cap d'ells volia apartar els ulls. Finalment, la impaciència d’en Gwadj va poder més.

- Per totes les galàxies! Què passa? - Va cridar.

En Maarek va tornar el cap tot el que va poder i va aconseguir a veure una dona. Portava un uniforme igual al d’en Gwadj. Parlava en veu baixa, i en Maarek no podia sentir el que deia. Va reparar igualment en què era una dona bastant atractiva. Per ser bordali, és clar.

En Gwadj i la dona van sortir de la cabina. No quedava més que un guàrdia. En Maarek va escoltar la comporta tancar-se amb un soroll apagat. El guàrdia romania dret, amb gest irat, mirant a Pargo estès mig inconscient a terra.

- Vaig a subjectar-te a algun lloc -murmurà el guàrdia, arrossegant a Pargo cap a un seient.

En Maarek podia veure perfectament els ulls de l'home des del seu lloc. Estava atent al que fes, aparentment bastant inquiet per quedar-se sol amb els presoners. Subjectava el seu blàster amb una mà, i arrossegava a Pargo amb l'altra pel terra metàl·lic. Un instant després, vacil·lant, com si de sobte s'hagués recordat d'alguna cosa, o almenys això és el que va pensar en Maarek. Però es va estremir, amb els ulls oberts de bat a bat per la sorpresa, i va cridar. Però ja era massa tard. Una gran mà s'havia tancat al voltant de la seva, de la qual subjectava el blàster, i l'havia fet apuntar al seu propi pit. En Pargo estava conscient!

La lluita va ser silenciosa i ràpida. En Pargo era molt fort, molt més fort que el guàrdia, i aviat va poder alçar-se sobre els seus genolls. El blàster seguia apuntat al pit del guàrdia. En Maarek va veure com aquest perdia de cop tota la seva fogositat, sabedor que una resistència prolongada li conduiria a una mort segura.

Així que va ser el guàrdia bordali qui va acabar lligat al seient en lloc d’en Pargo.

- No facis cap soroll -va murmurar en Pargo, mentre tancava els grillons al voltant dels canells del guàrdia, que va assentir.

- Hi ha una caputxa darrere d'aquests seients -va proposar en Maarek -. Amb això, romandrà callat.

En Pargo es va girar cap a les caputxes i després va mirar al guàrdia. Semblava aterrit.

- Crec que no serà necessari. No ens causarà problemes.

- Llavors deslliga’m d'aquest seient -va dir en Maarek -. Hem de trobar un mitjà d'escapar d'aquesta presó volant.

- No confiïs massa en això -va dir la Marina -. Ens porten molt avantatge.

- Sí, però tenim això! - Va dir en Pargo, mostrant el blàster.

- Un sol blàster, i ells són nombrosos -va respondre la Marina mentre en Pargo els alliberava.

Malgrat les aparences, en Maarek va veure perfectament que el seu amic tenia problemes per mantenir-se en equilibri. Qualssevol que fossin les vileses a les quals els bordali li haguessin sotmès, en Pargo encara no s'havia recuperat del tot.

Alguns minuts més tard, estaven drets davant la comporta davantera, preguntant-se què fer a continuació, quan la nau va donar una batzegada, com si s'hagués colpejat amb alguna cosa.

Gairebé en el mateix instant, en Gwadj es va precipitar a la cabina, seguit de la dona de negre i d'un altre guàrdia. Tots portaven una arma a la mà.

Si en Gwadj tenia una qualitat, per descomptat era la rapidesa! Va comprendre immediatament el que havia passat veient al guàrdia lligat al seient i el blàster en mans d’en Pargo. Però també sabia que seguia tenint avantatge.

- No disparin. La situació està a punt de canviar molt ràpidament -va dir -. Un destructor estel·lar ens ve trepitjant els talons i hem estat atrapats en un raig tractor. Crec que ja no serem amos dels nostres destins per molt temps -parlava lentament, amb una veu impregnada de resignació.

- I llavors, què pensa fer? - Va preguntar la Marina. La seva veu també es mostrava totalment resignada.

En Gwadj va esclatar a riure. Una rialleta de conill.

- Que què faré? Tenia ganes de matar-los a tots per despit, però ara... Aquesta guerra ja ha durat massa.

- Sí, és cert -va respondre la Marina.

Llavors, a un senyal d’en Gwadj, els tres guàrdies van baixar els seus blàsters. La Marina va fer un gest amb el cap a Pargo, que va obeir a contracor. Després, van esperar...

***

Quan els soldats de l'Imperi van arribar, anònims en les seves armadures blanques, van ser ràpids i eficaços. Van entrar ràpidament per la comporta, i van prendre posicions a la cabina, amb els blàsters disposats per disparar. Un d'ells va prendre la paraula. La seva veu sonava llunyana i metàl·lica.

- Per aquí -van ser les seves úniques paraules.

Les tropes d'assalt es van acostar als antics enemics. D'alguna manera, en Maarek sabia que la guerra entre els bordali i els kuan, o almenys la seva pròpia guerra personal, estava a punt d'acabar. Va seguir als soldats fins a una llançadora d'assalt que esperava, i immediatament van partir en direcció al destructor estel·lar Venjança. Allà començaria la seva nova vida...

 Següent