7
Silenciós i inert, el Rodamón de
Teljkon estava suspès en l'espai profund lluny de qualsevol estrella i flotava
en la foscor. Gmar Askilon, la més propera de les fredes llums incrustades en
el teló etern de la nit, es trobava massa lluny perquè els seus raigs poguessin
crear cap reflex superior al més feble dels centelleigs sobre la pell de metall
gris del Rodamón.
A gran distància per darrere d'ell
flotava el negre casc de la Fura d'Intel·ligència IX-44F, un espectre que
perseguia un altre espectre. La Fura estava gairebé tan inert com el seu
objectiu. Anunciava la seva presència únicament amb emissions periòdiques que
anaven comunicant la seva posició a Coruscant mitjançant l’hiperona, i amb un
làser òptic enfilat directament cap al vector de la popa.
L'emissió del làser indicava el punt
de cita on havia de presentar-se l'armada d’en Pakkpekatt, que havia sortit de
l’hiperespai de puntetes, una nau darrere l'altra, a centenars de milers de
quilòmetres per darrere del Rodamón. La flota havia seguit el senyal de la
balisa de la Fura, i havia necessitat dies per anar reduint la distància que la
separava d'ella, movent-se amb la lenta i silenciosa aproximació d'un
depredador infinitament pacient.
Durant la major part del trajecte,
la flota havia adoptat una formació de filera i havia seguit un vector de ruta
que permetia que el casc de la diminuta Fura amagués les naus del Rodamón.
L'armada havia mantingut aquella formació fins feia dos dies i només llavors, i
utilitzant únicament les toveres, hi havia començat a desplegar-se per adoptar
la pauta d'intercepció.
Els tres patrullers que generarien
la pantalla d'interdicció es van avançar a la resta de la formació. Havien
rebut ordres de flanquejar al Rodamón per tres costats i col·locar davant
d'ell.
Quan la resta de la flota arribés a
la Fura, els tres patrullers ja haurien d'haver ocupat les posicions
meticulosament calculades per impedir la fugida per l'hiperespai.
El segon desplegament, gairebé tan
ampli com el dels patrullers, estava format pels tres navilis de detecció -dues
escortes i el Raig, un patruller hiperràpid de Prinawe modernitzat i
reconvertit-, als quals se'ls havia assignat la missió d'obtenir
enregistraments visuals complets i d'espectre total de l'intent d'intercepció.
Si el Rodamón tractava d'arrencar a córrer per l'espai real, el Raig hauria de
córrer amb ell.
El Gloriós, la canonera Rondaire i
el D-89, una Fura sense pilot, van seguir avançant pel vector d'intercepció
inicial, aproximant-se a la Fura d'Intel·ligència amb tal lentitud que hi havia
moments en què el cada vegada més impacient Lando pensava que mai arribarien al
punt de cita.
-Pakkpekatt és tan cautelós que
comparat amb ell tu gairebé sembles un prodigi d'ímpetu i temeritat, C3PO-es va
queixar en Lando en la intimitat de la cabina principal de la Dama Afortunada.
-Estic d'acord amb la seva tàctica
-va dir Lobot.
-Ja m'ho suposava -va replicar
sarcàsticament en Lando.
- Que no és prudent adoptar totes
les precaucions possibles per no alertar a la teva presa?
-Hem anat molt més enllà de la
prudència -va grunyir en Lando-. Estic començant a sospitar que els hortek
cacen les seves preses matant-les d'avorriment.
Però per fi va arribar el moment en
què les deu naus van estar en posició, i l’IX-44F i els seus tres tripulants
van ser rellevats d'aquella missió que havia durat noranta dies.
-Pot tornar a la base amb el nostre
agraïment, capità -va dir en Pakkpekatt pel comunicador sintonitzat amb el
canal de la Fura-. Però em temo que haurà de sortir de la zona de l'objectiu de
la manera més discreta possible.
-Gràcies, coronel -va respondre el
capità del navili de vigilància-. A hores d'ara, un parell de dies més o menys
dins d'aquest armari ja no significaran molt per a nosaltres. Bona sort i bona
caça.
L’IX-44F es va anar desviant
lentament de la trajectòria d'intercepció i va acabar quedant darrere de la
formació, i el creuer Gloriós va ocupar la posició que se li havia assignat.
- Què creu que hi ha dins, general
Calrissian? -Va preguntar en Pakkpekatt mentre els dos estaven immòbils davant
del visor principal del pont-. Per què aquí? On va? Digueu-me què opina.
-Vagi on vagi, coronel, no té cap
pressa per arribar-hi -va replicar en Lando amb jovialitat-. Igual que
nosaltres, eh? Ha decidit ja quan enviarà la seva Fura?
-Tinc intenció d'establir una base
d'observació el més sòlida possible abans d'emprendre qualsevol tipus d'acció
-va dir en Pakkpekatt-. Com els han anat les coses a vostè i al seu personal?
Han fet algun progrés amb aquest fragment de senyal del contacte anterior?
-Ja sap que les seves ordres de
tallar tots els contactes amb l'exterior ens han deixat lligats de mans,
coronel. No tenim pràcticament cap banda disponible a l’HoloRed. La Dama
Afortunada no disposa de la classe de capacitat de dades amb la que vostès
compten a bord del Gloriós. Nosaltres depenem molt més que vostès de l'accés a
les dades emmagatzemades en altres llocs.
-Consideraré aquesta resposta com un
informe que no hi ha hagut progressos -va dir en Pakkpekatt. Un suau frec sobre
els controls del visor principal va ser suficient perquè el sistema
d'observació incrementés el nivell d'activació dels fotoamplificadors fins que
el perfil del Rodamón es va tornar més nítid i el cos del navili va quedar prou
il·luminat per mostrar els detalls principals-. Mireu, general -va seguir dient
en Pakkpekatt-. Pel que sabem, pot tenir cinc-cents anys o cinc mil. Pot haver
estat recorrent l'espai des que les nostres dues espècies eren massa joves per
poder alçar els ulls cap a les estrelles. Potser l'única raó per la qual ara
podem apropar-nos tant sigui que l'obra d'algun antic enginyer per fi ha
començat a fallar.
-Les probabilitats s'inclinen per
una història més curta -va dir en Lando, una mica sorprès davant el sobtat
sentimentalisme del hortek-. L'espai està ple de perills.
-Sí -va dir en Pakkpekatt-, i per al
Rodamón, nosaltres en som un. Sap que no hem pogut trobar ni una sola dada
sobre aquesta nau en cap registre de cap món de la Nova República, general? No
hi ha plans, i no hi ha dissenys. Cap constructor de naus s'ha atribuït la seva
creació, tot i que tots semblen admirar la gran capacitat tecnològica evident
en ella. Si el Rodamón va ser construït per alguna de les espècies que
coneixem, mai es va arribar a construir una segona nau.
-El nostre catàleg de tot el que ha
existit dista molt d'estar complet -va observar en Lando-. Em sembla més
probable que la seva història sigui molt menys exòtica.
-Les probabilitats... Vostè és un
jugador, oi? Bé, com pot decidir quines són les probabilitats sense conèixer el
joc? -Va replicar secament en Pakkpekatt-. Aquesta nau que tenim al davant
potser és la llar d'una espècie que no té cap altra llar. Potser és un nou
visitant encuriosit que ha arribat a aquesta part de l'univers i que ve de
llocs per als quals no tenim noms. O potser ha arribat fins aquí des de les
profunditats del Nucli, on tenim poquíssims amics. Tot és possible..., atès que
existeix un univers sencer de possibilitats que es troba més enllà dels límits
actuals de la nostra imaginació.
-Tot és possible, cert -va admetre
en Lando-. Però les seves hipòtesis em semblen bastant improbables.
-Però no està d'acord que això ja és
raó suficient perquè siguem cautelosos? -Va preguntar en Pakkpekatt-. És raó
més que suficient per tenir paciència, i per tenir-la fins al punt que la
paciència es converteixi en una molèstia..., i fins i tot fins al punt de
l'avorriment. Observarem el Rodamón durant un temps, general, i mentre ho fem
permetrem que el Rodamón també ens observi a nosaltres. I quan arribi el moment
en què estiguem preparats per fer alguna cosa més que observar, jo els ho diré.
Creu que podrà aguantar l'espera, general?
En Lando va sentir que se li eriçava
el pèl sentint ecos de les converses que havia mantingut amb ell mateix en les
paraules d’en Pakkpekatt. Semblava una mica més que una coincidència, i no
obstant això, en Lando havia vist en moltes ocasions com un xerraire duia a
terme gestes en la lectura dels pensaments encara més convincents mitjançant
simples trucs.
-De moment sí, coronel -va
replicar-. Però espero que el que sigui o qui sigui que hi hagi a bord
d'aquesta nau no estigui molt ocupat fent plans per destruir-la i evitar que
caigui a les nostres mans. Això també forma part del seu univers de
possibilitats. Espero que no ho oblidi.
L'expressió d’en Pakkpekatt era
indesxifrable.
-Demanaré a l'oficial de
comunicacions que deixi utilitzar al seu personal qualsevol buit que es pugui
produir en la nostra cua de sol·licituds per a l’HoloRed. Potser això li
permetrà fer progressos amb més rapidesa.
-Gràcies, coronel -va replicar en
Lando, emprant un to tan encarcaradament cortès com si estigués davant d'un
rei-. Això suposaria fer un pas en la direcció adequada.
-Quin embolic -va dir el tinent
Norda Proi mentre estudiava els resultats de l'examen de la regió de l'espai
que s'estenia directament per davant d'ells i que acabaven de proporcionar-li
els seus sensors d'alta resolució. La imatge en tres dimensions mostrava més de
dotze mil objectes, des de centenars que no eren més grans que la bota de
l'uniforme d'un soldat de les tropes d'assalt fins un que prometia ser la popa
i una bona part de l'estructura central d'un Destructor Estel·lar imperial-.
Devia ser una festa realment salvatge, eh?
El capità Oolas va assentir.
-Haurem d'estar aquí durant un mes
com a mínim. Per on li agradaria començar, tinent?
-Pel tros més gran del pastís,
naturalment -va dir en Proi, assenyalant amb un dit-. Però podem llançar
androides mentre ens aproximem, i després podem deixar que comencin a ocupar-se
de les engrunes.
El transport pesat Tenacitat feia
gairebé un any que estava seguint un curs solitari a través d'algunes de les
regions més famoses del que en el passat havia estat l'espai imperial. Conegut
en l'argot de la flota com un drapaire, el Tenacitat havia pres part a la
batalla d'Endor, en la defensa de Coruscant contra l’almirall Thrawn i en la
persecució del Cavaller del Martell.
Però amb el cessament de les
hostilitats, els quatre transports pesats més vells de la flota havien estat
apartats, a petició de la Secció d'Intel·ligència, dels grups de combat on
servien normalment. Equipats amb dotzenes d'androides especialitzats i amb
oficials d'Intel·ligència afegits a la tripulació habitual, els drapaires
havien renascut com carronyers. Les seves ordres de missió eren portar als
transports pesats fins a les coordenades de les grans batalles lliurades entre
l'Imperi i els seus enemics, on haurien d'examinar les restes que suraven a la
deriva a la recerca d'informació o objectes que poguessin tenir algun valor.
- Creu que aquesta vegada hem estat
els primers a arribar? -Va preguntar el capità Oolas.
En Norda Proi va estudiar l'examen
espectroscòpic dels objectes i les trajectòries que havien estat seguint.
-És possible que sí, capità. Però no
vull forjar-me gaires esperances, per descomptat... Quan haguem abordat
aquestes restes no trigarem a saber si els ratolins han estat aquí abans que
nosaltres.
L'Operació Recollida havia estat
posada en marxa quan un gran nombre d'artefactes militars, tant rebels com
imperials, va començar a aparèixer en el mercat del col·leccionisme privat.
Després que les investigacions preliminars demostressin que els artefactes no
havien estat robats, sinó que havien estat recuperats de les zones de batalla
per contrabandistes, comerciants i altres particulars, el Senat va actuar amb
una rapidesa i unanimitat totalment desusades.
L'Acta de Protecció dels Camps de
Batalla Històrics va establir més de dues dotzenes d'àrees d'accés restringit i
va reclamar la propietat de totes les restes dels combats, estiguessin on
estiguessin, en nom del Museu de Guerra de l'Aliança. Però la preocupació
principal era la seguretat, no la història. Molts observadors van atribuir la
sobtada por del Senat a l'explosió d'un detonador tèrmic en una elegant zona
residencial de Givin i al fet que una organització criminal de Rudrig hagués
utilitzat un androide interrogador imperial sobre la víctima d'un segrest.
Però la declaració de propietat per
part de Coruscant només va tenir com a efecte declarar il·legal el trànsit
d'artefactes, i no va posar fi a ell. Acabar amb el trànsit exigiria enviar
patrulles a les zones d'accés restringit, l'arrest del notori contrabandista
Hutt Uta, i la confiscació d'armes i molts altres objectes exòtics escampats
per les col·leccions dels clients de classe alta d'un marxant d'obres d'art
molt conegut a la Ciutat Imperial. Malgrat tot això, l'aparició del Tenacitat
ja havia fet fugir en dues ocasions a grups de caçadors furtius, i tots els
camps de restes a la deriva que havien inspeccionat fins al moment semblaven
haver estat a consciència saquejats.
-Tinc una identificació positiva de
les restes, tinent -va anunciar un oficial d'Intel·ligència -. És el Destructor
Estel·lar de classe-I Gnisnal, registrat en els nostres bancs de dades amb el
número DE-489. Es va informar que havia estat destruït per una sèrie
d'explosions internes durant l'evacuació imperial d’Ihopek i Narth. La informació
procedeix de fonts de l'Aliança.
-Molt bé -va dir en Norda Proi,
assentint amb el cap-. Anem allà.
Els primers a abordar les restes van
ser mitja dotzena d'androides d'observació i registre, que es van desplaçar
fins a ells impulsats pels seus propis motors mentre el Tenacitat es mantenia a
una prudent distància de seguretat.
Treballant en parelles, perquè
d'aquesta manera qualsevol cosa que li passés a un quedés documentada per
l'altre, els androides es van desplegar seguint un pla de recerca especialment
concebut per a aquesta classe de navili. Les prioritats eren les armes en
condicions d'operar, les trampes i altres possibles riscos per als equips de
recerca formats per éssers humans que ja estaven preparats per seguir els
passos dels androides.
Les amenaces no eren merament
teòriques. El drapaire Selònia havia patit greus danys quan la bomba camuflada
d’un quadern de dades d'un furtiu va esclatar en el seu compartiment de
càrrega. Un any abans, un navili d'exploració irònicament anomenat Previsió havia
estat destruït per un canó làser automatitzat quan els equips de recerca van
activar una alarma dins d'un creuer imperial abandonat.
Però els carronyers també comptaven
amb un regle que mai els havia fallat fins al moment: si hi havia cadàvers a
bord, llavors no hi hauria bombes. L'astúcia imperial no arribava a l'extrem
d'usar els cadàvers dels seus propis homes com a esquer per als seus enemics, i
els furtius, ja fos a causa de la superstició o per respecte, sempre netejaven
de cadàvers dels compartiments i els passadissos.
Així i tot, en Norda Proi va
descobrir que alegrar-se davant la visió dels cadàvers escampats a bord del
Gnisnal feia que se sentís una mica incòmode.
- S'ha assabentat de l'arrest
d'aquest oficial de la Secció de Seguretat a Derra IV el mes passat? -Va
preguntar en Proi, estudiant les imatges que l'OR-6 estava transmetent al
Tenacitat-. Tenia onze cadàvers d'imperials ficats en tancs criogènics dins
d'un hangar, tots ells amb armadura completa o uniforme de coberta. Una
bogeria.
-Sí, ja he sentit parlar d'això -va
dir el capità Oolas-. Una bogeria, i una mica lamentable... Pel que sembla
havia decidit guardar-los dins dels tancs fins que el seu fill fos prou gran
perquè pogués explicar-li el que li va passar a la seva mare durant l'ocupació.
Sembla que llavors havia planejat posar a la mà del seu fill l'arma que li
demanés i permetre que es vengés.
-M'alegro d'haver tingut un pare
normal -va dir en Proi, movent l'interruptor per canviar el senyal a la
transmissió de l’OR-1.
El capità Oolas es va recolzar en el
seu seient i va ajuntar les mans sobre la falda.
-I jo m'alegro que el meu món natal
mai fos ocupat per l'Imperi.
En aquest moment l'OR-1 va ensopegar
amb un cos que surava en el buit i l'impuls va fer que aquest s'allunyés, girant
lentament sobre si mateix mentre es movia. Durant una fracció de segon, la cara
d'un suboficial imperial, cremat per les flames o una explosió i recobert per
les enormes cicatrius i ampolles de la descompressió, va semblar quedar suspès
davant del sensor òptic de l'androide.
- Sap una cosa, tinent? -Va murmurar
l’Oolas-. Si has tingut la mala sort que t’ordenin recollir les escombraries
després de la victòria, ni tan sols una guerra justa et sembla tan gloriosament
heroica.
-Estic totalment d'acord amb vostè
-va dir en Proi-. M'alegro que tot hagi acabat.
La parella d'androides OR-3 i OR-4
va trobar el que quedava de les cobertes de propulsió i energia del Gnisnal:
una jungla de duracret cremat i retorçat que treia el cap a l'espai per un gran
forat obert en el casc.
-L'explosió va ser d'origen intern,
això està clar -va dir en Proi després d'haver estudiat les dues imatges
enviades pels androides -. Em sembla que va ser provocada per un error en
l'acoblament de transferència principal del reactor d’ionització solar. Curiós,
tenint en compte que aquest reactor és un dels components més fiables i ben
protegits que hi ha a bord d'un Destructor Estel·lar...
- Sabotatge?
-O pura i simple mala sort -va dir
en Proi-. Fos el que fos el que va passar, va fer que el motivador
hiperespacial es precipités pel conducte i caigués just al centre del nucli del
reactor. L'explosió secundària va destrossar els suports estructurals i va
acabar amb pràcticament tot el que hi havia per sota de la coberta número vint.
Aquests pobres tipus no van haver de tenir cap advertència del que se'ls hi
queia a sobre... Per si sola, l'ona expansiva probablement ja va ser suficient
per matar-los gairebé a tots els tripulants de les cobertes superiors.
En Proi va sintonitzar els senyals
de l’OR-5 i l'OR-6, que estaven avançant lentament cap al pont.
- Quina seria la tripulació normal
per la part intacta del Gnisnal, alferes?
-Un moment, senyor -va dir
l'alferes, i es va inclinar sobre la seva consola -. En els llocs de combat,
aproximadament dotze mil homes. A la resta de sistemes i llocs de vigilància
normals, aproximadament uns set mil quatre-cents.
-Massa per dur-los a casa -va dir
Oolas.
En Norda Proi moure el cap.
-Probablement la meitat de la
tripulació o més estava formada per pobres desgraciats reclutats a la força, i
suposo que la majoria d'ells van ser reclutats en mons que ara formen part de
la Nova República -va dir-. Enviaré una sol·licitud perquè enviïn un transport
de la flota que pugui emportar-se'ls.
L'operador primari de l’OR-1 estava
assegut al costat de l’androide d'anàlisi de dades AD-1 en la consola del
compartiment davanter del Tenacitat. Els dos anaven examinant en temps real el
torrent ininterromput d'imatges i dades proporcionades pels sensors introduïts
en el Gnisnal. L'operador de l’OR-2 i el seu androide d'anàlisi de dades es
trobaven asseguts a uns passos de distància, i executaven les mateixes funcions
de manera paral·lela.
La tasca més important de totes les
assignades als androides i els seus operadors era la de dur a terme un
inventari dels hangars, que havien estat localitzats davant del reactor, i de
les seves bateries artilleres, que normalment sobresortien de cada costat de
l'estructura principal, la qual tenia forma de falca. Però la nau havia perdut una
part del seu casc prou gran perquè els treballs estiguessin bastant més
avançats del que havien esperat. Els dos androides ja havien fet considerables
progressos per la popa, i estaven movent-se per les seccions que es trobaven
sota la superestructura del Destructor Estel·lar.
El casc del Gnisnal estava intacte
per aquella zona, i els androides van avançar pels passadissos exteriors de
babord sense ensopegar amb cap dificultat o obstrucció. Però quan es van ficar
per un passadís interior que portava als emplaçaments de popa, les alarmes van
començar a sonar en les dues consoles.
-Llum ambiental detectada -va
anunciar l'OR-1.
Però això ja havia resultat obvi per
als dos operadors sense necessitat de cap interpretació per part de l'androide:
el tram de passadís que s'estenia davant seu estava brillantment il·luminat per
les seves llums superiors.
L'operador es va posar en contacte
amb el pont del Tenacitat sense perdre ni un instant.
-Aquí Makki al Número U, tinent
Proi. Els llums del Corredor R, Nivell Noranta, estan encesos, senyor. Segueix
havent subministrament d'energia a bord.
La veu de l'operador estava
impregnada per una ombra de preocupació.
-Això és molt interessant -va dir
l’Oolas, fent una ullada a les indicacions de distància de la pantalla de
navegació.
-Sistemes redundants -va dir en
Proi, arrufant les celles i fent aparèixer un mapa de la nau a la pantalla -.
Aquesta subsecció obté la seva energia de la cèl·lula Numero Quatre, amb la
Número Vuit com a reserva. Suposo que una d'elles segueix funcionant. Bé, cal
reconèixer que els imperials van construir a aquests petits perquè duressin
fins a la fi dels temps.
-Potser hauria de dir al timoner que
ens allunyés una mica més de les restes.
Els tentacles superiors de l’Oolas
es van enroscar al voltant del seu prim coll mentre parlava, corbant-se en un
gest protector que indicava el nerviosisme que sentia.
-No -va dir en Proi i va arrufar les
celles, aparentment absort en els seus pensaments-. Això és il·luminació de
combat, no enllumenat d'emergència. Aquesta nau va quedar destruïda amb tal
rapidesa, que hi ha una probabilitat que no tinguessin temps de seguir el
procediment de desconnexió de sistemes habitual. Makki, segueix aquí?
-Sí, senyor.
- Hi ha algun senyal de moviment?
Detecta alguna vibració o punt calent en les mampares?
-No, senyor.
-Llavors vull que em faci un favor i
que comprovi una cosa -va dir en Proi-. Envieu l'androide al Nivell
Noranta-sis, Passadís Q.
- Què hi ha aquí? -Va preguntar
l’Oolas.
En Norda Proi moure el cap.
-Tingueu paciència durant uns
moments. És una superstició estúpida, però prefereixo no dir-ho en veu alta.
Amb el seu bessó seguint-lo, l'OR-1
va entrar al pou d'un turboascensor i va començar a pujar cap el Nivell
Noranta-sis. L’Oolas va contemplar la seva progressió amb nerviosa impaciència,
mentre en Proi ho anava seguint amb silenciosa expectació. Quan el primer
androide va haver sortit del pou, van veure un lloc de guàrdia abandonat al
costat d'una porta blindada amb les dues fulles obertes. Milers de resplendents
fragments de vores esmolades flotaven en l'aire com una petita tempesta de neu.
-Els visors d'aquest nivell van
haver de quedar rebentats després de l'explosió -va dir l’Oolas.
-No... Els trossos són massa prims.
Això són fragments de pantalles de monitors -va dir en Proi-. La qual cosa
m'indica que estem en el lloc correcte. Gireu cap a estribord, Makki. I ara,
endavant. Creui les portes blindades. Busqui un passadís d'accés a la dreta, i
avanci uns vint metres.
Les toveres de maniobra de
l'androide van fer que el núvol de fragments se sacsegés en un frenètic esclat
de moviment mentre el travessava, trobava el passadís d'accés i es ficava per
ell. El passadís no era molt llarg, i desembocava en una gran sala de sostre
bastant alt.
Més de quaranta consoles, amb tots
els monitors esvaïts, estaven disposades en dos semicercles. Totes es trobaven
encarades cap al cilindre metàl·lic de dos metres d'altura que s'alçava, com
una escultura inacabada, sobre una plataforma enganxada a la paret del fons.
Suspesos de la paret a cada costat del cilindre hi havia panells digitals tan
grans com comportes blindades. Un desplegament de missatges multicolors en
bàsic i binari que canviaven incessantment omplia la major part de la
superfície del panell esquerre.
-Per les joies de la meva mare...
-Va murmurar en Proi, visiblement impressionat.
- Què és això?
-És el nostre bitllet de tornada a
Coruscant, i a més farem el viatge sense escales i en primera classe -va dir el
tinent Norda Proi-. És un nucli de memòria imperial intacte.
El nucli de memòria Nombre Quatre
del Destructor Estel·lar Gnisnal ser instal·lat en un laboratori de la Secció
Tècnica i connectat a tres androides subministradors d'energia de la capacitat
màxima disposats en una cadena de cascada. Un androide era suficient per evitar
que els nivells i canals interns del nucli es col·lapsessin, i els altres dos
eren una simple pòlissa d'assegurances. El contingut del nucli de memòria era
massa valuós perquè es poguessin permetre córrer el risc de perdre'l.
Però accedir al contingut exigia
saber quin dels més de cent algoritmes de seqüencialització de dades imperials
havia estat utilitzat per a inscriure la informació al nucli de memòria i
aquest coneixement no estava emmagatzemat en cap lloc del nucli, sinó en el
sistema de control dual de bord..., el qual no havia sobreviscut a la
destrucció de la nau.
Els experts de la Secció Tècnica
només coneixien realment bé catorze d'aquests algorismes. Durant el primer dia
que el nucli del Gnisnal va passar al laboratori, van provar sort amb els
catorze sense que cap donés resultat. Els continguts del nucli sempre sorgien
d'ell sota la forma d'una xerrameca aparentment indesxifrable.
Cinc equips diferents formats per
especialistes en ciències de la informació de primera categoria ajudats per
androides analitzadors de dades d'alta velocitat van començar a treballar
immediatament per intentar descobrir alguna pauta amagada en aquella xerrameca
incessant. Utilitzant arxius trets d'altres navilis imperials com a guia, van
examinar el trencaclosques digital a la recerca de peces que encaixessin entre
si. Fins i tot unes quantes seqüències curtes podien ser suficient per permetre
que els androides recreessin l'algoritme desconegut i els hi proporcionessin la
clau dels secrets que tancava el nucli de memòria.
L'Equip 3, dirigit per Jarse
Motembe, va aconseguir recompondre la primera seqüència aparentment vàlida, que
estava formada pels noms i rangs de dos dels oficials superiors del Gnisnal. Un
dia després l’Equip 5 havia descobert una seqüència encara més llarga que
contenia un encapçalament estàndard de missatge dels sistemes
d’hipercomunicació imperials.
L'últim i decisiu progrés va tornar
a apuntar-se'l Motembe, i va consistir en els quinze passos de l'ordre de
manteniment completa per a un bombarder TIE. Les seves més de quatre-cents
dades seqüencials semblaven descriure tots els detalls del nou algoritme. La
confirmació no va trigar a arribar: el primer fitxer reconstruït contenia tots
els torns de serveis de la nau. El segon contenia tot l'arxiu de comunicacions
del dia en què va ser destruïda.
A partir d'aquí, tot va anar molt de
pressa. Un androide d'interconnexió va ser programat amb el nou algoritme i
connectat al nucli del Gnisnal, i aquesta vegada el nucli va respondre amb un
raig de desenes de milers d'objectes i dades en comptes d’una xerrameca
inintel·ligible. Cada fitxer va ser copiat, etiquetat, classificat i enviat a
la Secció d'Anàlisi per a la seva distribució posterior.
Un d'ells, al qual se li va
adjudicar el número d'identificació AK031995 i un codi de prioritat de Màxima
Urgència, va acabar en mans d’Ayddar Nylykerka.
Oficialment, Ayddar Nylykerka era
catalogador, i treballava a Seguiment de Recursos. A la pràctica, això
significava que redactava llistes, sol·licitava llistes, recopilava llistes,
repassava llistes i comparava llistes. Totes les llistes giraven al voltant del
mateix tema: els navilis de guerra imperials.
El departament de Seguiment de
Recursos havia estat creat després d'una fallada del Servei d'Intel·ligència
que havia estat a punt de provocar un desastre. El Gran Almirall Thrawn havia
estat el primer a trobar-se amb els més de cent destructors de l'Antiga
República amagats coneguts com la flota Katana, i havia aconseguit fer-se amb
la majoria d'ells abans que la Nova República tingués temps de reaccionar. A
continuació la flota d’en Thrawn, vastament reforçada, havia atacat més de vint
sistemes de la Nova República. Quan en Thrawn per fi va ser derrotat, ja
s'havia hagut de pagar un preu enorme en vides i material.
Seguiment de Recursos existia per
assegurar-se que aquest tipus de sorpreses tan doloroses no tornaria a
produir-se.
Però el departament havia patit
molts canvis des que va ser creat. Al principi el seu personal ascendia a
quinze persones: vuit investigadors, tres catalogadors, dos analistes i dos
androides administratius. Les dimensions del personal reflectien la importància
que es donava a aquesta tasca, i el cap d'analistes sempre gaudia la bona
comunicació amb l'Alt Comandament de la Flota. Els informes emesos pel
departament de Seguiment de Recursos rebien invariablement l'atenció dels més
alts nivells.
Però l'estrella del departament va
anar perdent lluentor amb el temps. El treball més senzill ja estava fet, i
cada nou informe contenia menys informació nova i útil. El pas del temps va fer
que comencessin a sorgir dubtes sobre la utilitat de les avaluacions emeses per
Seguiment de Recursos, ja que la seva existència feia que els enemics
potencials de la Nova República tinguessin la possibilitat de construir nous
navilis i llançar-los a l'espai. A poc a poc, el personal va anar sent
traslladat a altres departaments que s'ocupaven de tasques de més alta
prioritat, i els llocs que quedaven a Seguiment de Recursos van acabar sent
considerats com carrerons sense sortida que significaven el final d'una carrera
administrativa. Els que van poder escapar d'aquell parany, ho van fer...,
llevat d’Ayddar Nylykerka.
Ayddar Nylykerka no sabia res sobre
l'evacuació d'Ihopek i Narth, la destrucció del Gnisnal o els descobriments del
Tenacitat. Mai havia sentit parlar del capità Oolas, Norda Proi, Jarse Motembe,
o de cap de les altres persones el treball havia fet que el fitxer arribés a
les seves mans. No era conscient que, fora de les parets del seu cubicle,
estava considerat com un personatge risiblement mancat d'humor i inofensivament
obsessiu.
Però coneixia el seu treball, que no
havia canviat des de la creació del departament, i sabia que la seva feina
consistia a inventariar i determinar la situació i estat actual de tots els
navilis de guerra coneguts per la Nova República i que no es trobaven sota el
control de la Nova República.
I sabia que en tota la història del
departament de Seguiment de Recursos, aquest mai havia tingut a la seva
disposició el que ell tenia davant en aquell moment: un llistat de batalla
imperial complet.
Tot hi era: cada navili de guerra,
relacionat per nom, classe, senyal de trucada i comandant, assignat a cada
flota i líder de combat. Cada caça, interceptor, bombarder i esquadró d'assalt
assignat a cada transport, Destructor Estel·lar, Súper Destructor Estel·lar i
Cuirassat, amb els efectius de cada esquadró minuciosament detallats. Cada
companyia de soldats de les tropes d'assalt i batalló d'infanteria assignats a
cada transport, força d'ocupació, fort i lloc d'avançada. Cada nau avariada
encallada en un dic sec i cada nau a mig construir en una drassana, amb les
reparacions que s'havien de dur a terme i les dates en què estarien acabades.
El llistat incloïa fins als navilis de segon nivell utilitzats per a
l'ensinistrament dels oficials.
El segell de datat del fitxer tenia
més de deu anys d'antiguitat, però tot i així seguia tractant-se d'un tresor
inapreciable. El llistat de batalla contenia informació que anava molt més enllà
de la que els capitans de navili corrents i els comandants de flotilles haurien
tingut a la seva disposició, ja que es tractava d'una informació que només
podia ser coneguda per un comandant de sector o pels mateixos secretaris
militars de l'Emperador.
I això va fer que l’Ayddar Nylykerka
comencés a concebre certes sospites, i les sospites van arribar a ser prou
serioses perquè decidís dedicar les hores següents a tractar de demostrar que
el fitxer era un frau, un truc concebut pels serveis de contra-intel imperial
que havia sortit a la llum quan ja no podia servir de res.
Quan no va poder fer-ho, va cridar a
les seves esposes i els hi va dir que no li esperessin aquella nit.
Després va concentrar tota la seva
atenció en la veritable tasca que l'esperava: trobar alguna cosa a l’AK031995
que justifiqués els últims set anys de la seva vida professional, cosa que
recordaria a tots els peixos grossos de l'Alt Comandament de la Flota que el
departament de Seguiment de Recursos existia per una raó. Després d'haver
verificat l'autenticitat del llistat de batalla a través del contacte
d'intel·ligència en qui tenia més confiança, i estant segur que mai tornaria a
tenir una oportunitat així, va seguir treballant com si no tingués la més
mínima fe en ell.
Mentre estudiava les dades, el lema
no oficial de la Secció d'Intel·ligència va passar a ocupar el centre dels seus
pensaments: Si el que creiem saber no es correspon amb la veritat, llavors és
tan perillós com el que ignorem.
L’Ayddar Nylykerka no es va apartar
del seu escriptori durant tres dies. Quan per fi ho va fer, no va ser per anar
a casa. Amb el seu quadern de dades fermament subjecte sota el braç, va demanar
a la central de vehicles oficials que li enviés un aerolliscador i va posar
rumb al llac Victòria.
La residència que l'almirall Ackbar
tenia a Coruscant estava formada per dos gruixos cilindres blancs. Un cilindre,
sense finestres, brollava de l'herba que cobria la riba del llac Victòria.
L'altre, meitat opac i meitat de transpariacer, sorgia de les tranquil·les
aigües blaves. Les dues estructures estaven unides entre si per un tercer
cilindre, una forma allargada i esvelta que contenia un passadís situat a
l'altura del segon nivell. Un lliscant aquàtic monoplaça calamarià de gràcils
línies estava amarrat a un piló al llac.
La identificació de la Flota
d’Ayddar ser suficient per permetre superar el lloc de vigilància del perímetre
de seguretat, encara que es va veure obligat a lliurar el seu quadern de dades
perquè fos examinat, i després haver de deixar l’aerolliscador en un aparcament
i anar fins a la casa caminant. Ja allà, es va presentar a si mateix en
l'entrada al cilindre que s'alçava al costat de la riba del llac.
-Ayddar Nylykerka, cap d'analistes
del departament de Seguiment de Recursos, Secció d'Intel·ligència, Alt
Comandament de la Flota, per veure l'almirall Ackbar.
Uns segons després, la porta corba
es va fer a un costat amb un xiuxiueig per revelar a un androide majordom de la
Flota. Després de creuar els braços sobre el pit, l'androide va semblar ocupar
tot el llindar.
-Quan l'almirall Ackbar està a casa
mai veu a ningú amb un rang que estigui per sota del de comodor -va dir
l'androide -. Així i tot, l'almirall ja ha de passar massa temps fora de
l'aigua normalment. Truqui al seu despatx demà matí i demani una cita,
analista.
L’Ayddar el va contemplar amb
incredulitat.
-No ho entén -va dir-. Això és
important.
-Llavors és prou important com
perquè abans molesti als seus superiors immediats -va dir l'androide-.
Utilitzeu els canals reglamentaris. L'almirall dedicarà la seva atenció a
aquest assumpte sempre que arribi al seu escriptori.
-No -va dir tossudament l’Ayddar. Va
intentar estirar el coll per veure l'interior de la casa més enllà de
l'androide, però l'únic que va veure va ser el panell interior de la comporta
de seguretat-. No és una resposta acceptable. He de veure’l personalment. No
puc córrer el risc que aquesta informació no arribi fins a ell.
-Senyor Nylykerka, l'almirall Ackbar
està descansant. No pot veure’l -va dir implacablement l'androide-. I ara,
tindrà la bondat de marxar, o he de cridar al guàrdia?
L’Ayddar va sostenir el quadern de
dades contra el seu pit i va fulminar amb la mirada a l'androide.
-Molt bé -va dir per fi-. Marxaré.
-Gràcies, senyor Nylykerka -va dir
l'androide.
Després es va quedar immòbil al
llindar i va esperar fins que l’Ayddar va haver girat sobre els seus talons i
donat els primers passos pel sender abans de tancar la porta.
Però quan la porta es va haver
tancat, l’Ayddar es va ficar pel camí i va passar corrent al costat de
l'entrada per anar cap a la vora del llac. Prement les dents i encongint-se
temorosament, es va endinsar a l'aigua amb una considerable malaptesa,
xipollejant sorollosament i creant grans sortidors. Les alarmes van començar a
sonar, i una filera de llums de gran potència dissimulades sota del passadís
que unia els dos cilindres van fer desaparèixer sobtadament el crepuscle.
L’Ayddar va deixar escapar un crit animal i es va capbussar en l'aigua, que li
arribava fins a la cintura, i va començar a avançar cap al cilindre del llac en
una penosa imitació de natació francament lamentable.
El seu primer i gairebé obsessiu
impuls, que consistia a copejar els finestrals situats a l'altura de la
superfície del llac per atreure l'atenció de l’Ackbar, no li havia permès
traçar cap altre pla. Però quan va estar una mica més a prop, l’Ayddar va veure
que el cilindre era un habitacle aquàtic calamarià i que l'aigua gairebé
fregava la passarel·la.
Un aerolliscador del servei de
seguretat va volar sobre ell en una passada a baixa altura, i una veu
amplificada va començar a cridar ordres.
-Atenció, intrús: aquesta serà
l'única advertència que rebrà. Ha entrat en una propietat governamental sense
estar autoritzat. Li estem apuntant amb una bateria de desintegradors
antipersones. Quedeu-vos on està i no dispararem contra vostè. Si no es
rendeix, serà aniquilat.
L’Ayddar, aterrit, es va afanyar a
aixecar els braços. Quan ho va fer, el seu fràgil domini de la natació es va
dissipar tot d'una, i el seu cos es va enfonsar per sota de la superfície de
l'aigua. Abans que pogués comprendre què li estava passant, l’Ayddar va
descobrir que tenia els peus, i les mans, profundament enfonsats en el fons
fangós del llac, i que era incapaç d'alliberar-se per tornar a la superfície.
Un anell de llums instal·lades al
voltant de la base de l'habitacle aquàtic va inundar de llum les fosques
aigües. Per primera vegada, l’Ayddar va poder veure que el cilindre estava
proveït d'una entrada submarina. L’Ayddar es va debatre desesperadament, i va
aconseguir avançar pel fons fins arribar-hi. Després va allargar el braç i va
empènyer la palanca d'obertura.
No va passar res.
Dominat per la desesperació, i amb
el so dels motors d'un bot a reacció envoltant-lo i tornant-se més potent a
cada moment que passava, l’Ayddar va estirar els braços i va llançar el quadern
de dades contra l'escotilla. El quadern de dades va semblar moure’s a càmera
lenta, i amb prou feines va fer soroll quan per fi va acabar xocant amb
l'escotilla.
Però un instant després l’Ayddar es
va emportar la sorpresa de la seva vida veient obrir-se l'escotilla. El que
semblava un remolí de l'aigua el va agafar fermament per la pitrera de la
camisa i va tirar d'ell, ficant el seu cos per l'entrada amb una despreocupada
facilitat que indicava una força impressionant. Uns instants després l’Ayddar
es va trobar emergint de les aigües a la part superior de l'habitacle aquàtic.
Panteixant sorollosament, va començar a manotejar a la recerca de la vora de
l'habitacle. L’Ayddar no es va adonar que ja no tenia el seu quadern de dades
fins que les puntes dels seus dits van trobar un precari punt de suport.
Va mirar frenèticament al seu
voltant i va descobrir que l'almirall Ackbar l’estava observant. El calamarià
va lliscar àgilment per l'aigua fins arribar a l'altre costat de la piscina,
movent-se a gran velocitat sense que el seu avanç creés pràcticament cap
ondulació.
-És vostè tammarià, oi? -Va
preguntar l’Ackbar.
L’Ayddar tremolava incontrolablement
mentre s'aferrava a la vora de la passarel·la que envoltava les aigües de
l'habitacle.
-Sí, al-almirall.
-He sentit dir que Tammar té una
atmosfera inusualment tènue per ser un món habitat -va comentar l’Ackbar amb
jovial afabilitat.
-Així és, al-almirall.
-També he sentit dir -va prosseguir
l'almirall -que, com a conseqüència d'això, la seva raça ha desenvolupat una
mena de sac químic dins del qual emmagatzemen oxigen mentre descansen.
-Sí -va aconseguir dir l’Ayddar, tot
i que li tremolaven els llavis i li petaven les dents -. El chaghisz Torm...
Ens pe-permet consumir en-en-energia més de pressa, durant..., durant un curt
període de temps, del que ens resultaria po-possible únicament mitjançant la
re-respiració.
-M'han dit que aquesta és la raó per
la qual la seva gent pot sobreviure en el buit durant un curt espai de temps
-va dir l’Ackbar.
L’Ayddar, que estava començant a
marejar-se, va tancar els ulls i va recolzar el cap en els braços.
-Sí -va dir amb un fil de veu.
-També he sentit dir que la
superfície del seu planeta està totalment desproveïda d'aigua -va prosseguir el
calamarià, acostant-se una mica més a ell -, i que els temors més poderosos de
la seva gent estan relacionats amb la immersió en una gran massa d'aigua.
L’Ayddar va assentir amb una
inclinació de cap gairebé imperceptible.
-Li confesso que aquests temors em
són totalment aliens -va dir l’Ackbar-. No obstant això, vostè ha entrat
voluntàriament al llac per veure’m.
-S-Sí, almirall. Vaig pensar que era
el meu d-deure.
El corpulent calamarià va sortir de
l'aigua i va pujar a la cornisa sense cap esforç aparent. L’Ayddar va veure que
el seu quadern de seguretat estava fermament subjecte en una de les grans
mans-aleta.
-Bé, acabo de descobrir que el meu
descans ha acabat -va dir l’Ackbar, oferint-li la mà buida a l’Ayddar -. Així
doncs, potser voleu acompanyar-me a meu estudi i explicar-me quina notícia li
ha inspirat tan temerària devoció al deure.
La pista que contornejava el gimnàs
d'oficials de les Casernes Generals de la Flota tenia un tram d'aproximadament
un quilòmetre de longitud que serpentejava per entre les vessants boscoses d'un
turó. Solitari i molt ben protegit pels arbres i les pantalles
d'interferències, aquell lloc havia estat usat en moltes ocasions per a
reunions discretes..., i l'home que l'almirall Ackbar esperava veure arribar
d'un moment a un altre mentre sentia la freda carícia l'aire de primeres hores
del matí l'havia utilitzat bastants vegades.
L’Ackbar s'havia apostat allà on
començaven els arbres, a poca distància a peu de la pista, i va tornar la mirada
cap al sol naixent en el mateix instant en què un corredor solitari coronava
una petita costa. Quan el corredor va estar una mica més a prop, l’Ackbar va
sortir de l'arbreda.
-Veig que segueix sent un animal de
costums, Hiram -va dir amb jovial sequedat.
L'almirall Hiram Drayson va reduir
la velocitat del seu enèrgic passeig fins a convertir-se en un pausat caminar.
-I jo veig que vostè segueix sent
tan mandrós com sempre -va replicar-. Ha passat molt de temps des de la darrera
visita al gimnàs.
-No m'agrada molt venir aquí, però a
vegades no em queda altra elecció -va dir l’Ackbar, posant-se a l'altura d’en
Drayson-. I ara, voldrà apiadar-se de mi i caminar una estoneta al meu costat?
-Crec que podré adaptar-me al seu
pas -va dir en Drayson-. Hi ha alguna novetat?
-Ahir a la nit vaig rebre la visita
del cap d'analistes de Seguiment de Recursos -va dir l’Ackbar.
-És cert.
- Ja ho sabia?
-Vaig sentir comentar que hi va
haver un petit incident a la seva residència, res més.
-Bé, per aquesta vegada el creuré
-va dir l’Ackbar-. L’Ayddar ha tret a la llum una cosa que em preocupa, i
m'agradaria que vostè m’aconsellés al respecte. Però no volia que em veiessin
anant al seu despatx, i tampoc volia permetre que l'assumpte comencés a
circular per la xarxa de la Flota.
-Segueixi.
Fins i tot al modest pas que
mantenia, l’Ackbar ja estava començant a panteixar.
-L’Ayddar ha estat estudiant el
llistat de batalla imperial extret del nucli de memòria del Gnisnal fa un mes.
Ha trobat una discrepància.
- Un altre cas com el de Katana?
-No tan gran i no tan clar -va dir
l’Ackbar-. El que aquest jove ha descobert és el següent: hi ha un nombre
inusualment gran de navilis de guerra assignats al Comandament Espasa Negra de
l'Imperi sobre els quals no sabem absolutament res.
-El Comandament Espasa Negra
defensava el centre dels territoris de la Vora de l'Imperi -va observar en
Drayson-. Això abasta Praxlis, Corridan i la totalitat dels sectors de Kokash i
Farlax.
-Sí -va dir l’Ackbar, que ja
s'estava quedant sense alè i havia començat a boquejar desesperadament. El
calamarià va posar una mà sobre l'espatlla d’en Drayson i va fer que tornés cap
a ell-. Si us plau... Podem parar?
-Per descomptat.
-Gràcies -va dir l’Ackbar, intentant
controlar les tremolors convulsives del seu coll i de la part superior del seu
pit-. Li demano disculpes. Com més vell em faig, més difícil em resulta
mantenir els meus pulmons humitejats mentre estic fora de l'aigua.
-No té vostè cap necessitat de
disculpar-se. M'estava dient...
-Sí, naturalment. -Ackbar va tornar
la mirada cap a un extrem de la pista primer i cap a l'altre després, i a
continuació va baixar la veu -. Segons l’Ayddar, la secció del llistat de
batalla referent a Espasa Negra inclou quaranta-quatre naus de grans dimensions
a les quals no hem vist i de les que no hem sabut res des de la caiguda de
l'Emperador. Les més petites són Destructors Estel·lars de la classe Victòria,
i tres d'elles són de la classe Súper.
En Drayson va deixar escapar un suau
xiulet.
- I què opina vostè de l'anàlisi de
l’Ayddar?
-M'ha semblat irrebatible.
-Ja sap que això suposa una potència
de foc més que suficient per acabar amb qualsevol sistema planetari de la Nova
República -va dir en Drayson-. Coruscant inclòs, per descomptat...
-Ho sé -va dir l’Ackbar -. Si aquestes
naus encara existeixen, representarien una amenaça molt seriosa.
- Si?
-Si -va repetir l’Ackbar -. Miri, hi
ha molts aspectes una mica dubtosos en tot aquest assumpte. D'aquestes
quaranta-quatre naus, totes llevat de cinc acabaven de ser construïdes però
encara no estaven en condicions d'operar, o es trobaven en alguna drassana
perquè anaven a ser remodelades o havien patit serioses avaries.
- En quines drassanes hi eren?
-L’Ayddar no pot respondre a aquesta
pregunta. O els noms ens són desconeguts, o es tracta de noms en un codi que no
posseïm per a llocs que no coneixem.
-O potser no existeixin, i amb això
em refereixo tant a les drassanes com a les naus -va dir en Drayson-. No
descarti la possibilitat que el llistat de batalla fóra inflat amb efectius que
només existien sobre el paper. Si ni la Daala ni en Thrawn han pogut recórrer a
aquestes naus per usar-les contra nosaltres...
-És una possibilitat.
En Drayson va arrufar les celles.
- Quines possibilitats hi ha de què
a algunes d'aquestes naus, o a totes elles, senzillament se'ls canviés el nom i
que les hàgim vist des de llavors? Sabem que l'Alt Comandament de l'Imperi va
usar aquest truc en més d'una ocasió.
-L’Ayddar m'ha dit que com a màxim
això ens permetria eliminar cinc naus de la llista.
-La qual cosa encara deixaria una
força molt respectable per localitzar -va murmurar en Drayson amb veu pensativa
-. Quant de temps va transcórrer entre la destrucció del Gnisnal i el moment en
què el Comandament Espasa Negra va retirar els seus efectius de la Vora?
-Menys d'un any.
-Temps suficient perquè almenys
algunes d'aquestes naus foren completades o reparades -va dir en Drayson.
-Més de la meitat d'elles, si les
drassanes van complir els terminis de lliurament que figuren en el llistat de
batalla.
-Això vol dir que l'Imperi pot
haver-se-les emportat a les profunditats del Nucli un mínim de vint naus més
del que ens pensàvem fins ara.
-Sí. Però hi ha una altra
possibilitat, i aquesta em preocupa encara més que la primera -va dir
l’Ackbar-. L'Imperi preferia crear drassanes militars en tots els sectors que
controlava, perquè això evitava que una instal·lació determinada hagués de ser
considerada imprescindible per a l'esforç de la guerra, i a més així les naus
que havien patit danys no havien d'anar molt lluny per a ser reparades...
-La qual cosa ens suggereix que una
d'aquestes drassanes no identificades es trobava situada dins de la zona de
patrulla del Comandament Espasa Negra.
-La qual cosa significaria que un
mínim de vint Destructors Estel·lars podrien no estar dins del Nucli, sinó
moltíssim més a prop nostre.
En Drayson va contemplar l’Ackbar
amb els ulls entretancats i va guardar silenci durant uns moments.
-En circumstàncies normals -va
acabar dient -el més lògic seria suposar que l'Imperi hauria destruït qualsevol
classe de material de guerra que no pogués emportar-se amb ell.
-M'encantaria estar segur que això
és el que van fer en aquest cas -va replicar l’Ackbar -. Però no hem trobat les
restes de cap drassana en aquesta zona. Això no és una prova concloent,
naturalment... Hi ha grans àrees de Kokash i Farlax que mai han estat
explorades prou a fons, i això inclou la nebulosa de Morath i el Cúmul de
Koornacht.
-Ah -va dir en Drayson -. Em sembla
que ja veig on ens porta tot això.
-No vull assabentar-me de com se les
arregla per trobar les respostes, Hiram, però sé que compta amb recursos que no
estan disponibles fora del seu departament. Veureu, estic bastant preocupat per
aquest assumpte amb en Nil Spaar... Les negociacions fa setmanes que estan
encallades, i la Leia segueix demanant-nos que tinguem paciència tot i això. He
començat a preguntar-me si... Bé, i si els yevethans estan amagant aquestes
naus per la Daala? És possible que la Lliga de Duskhan segueixi estant aliada
amb el Nucli?
-No tinc cap informació que doni
suport semblant hipòtesi -va dir en Drayson després d'uns moments de profunda
reflexió-. Tampoc tinc cap informació que permeti descartar-la.
-Doncs llavors no sé què he de fer
-va dir l’Ackbar -. Les negociacions en curs converteixen tot aquest assumpte
en un tema molt delicat. No puc emetre acusacions sense tenir proves que les
recolzin, i tampoc em puc permetre el luxe d'ignorar una amenaça potencial de
semblant magnitud.
- Què faria si la decisió estigués a
les seves mans?
-Iniciaria una àmplia operació de
recerca d'aquesta Flota Negra, i no pararia fins que haguéssim trobat les naus,
o les seves restes, i ens haguéssim assegurat que no està amagada per aquí
esperant el moment més adequat per irrompre a casa nostra. Hem de conèixer el
destí d'aquestes naus.
En Drayson va assentir
pensativament.
-Bé, llavors crec que hauria de
comunicar la informació de l’Ayddar la princesa Leia i presentar aquesta
recomanació. Potser es deixarà persuadir.
-Em temo que no serà així -va
replicar l’Ackbar-. De tota manera, l'únic que puc fer és intentar-ho.
-Li desitjo èxit. Mentrestant... Se
li acut alguna manera de...?
L’Ackbar va introduir una targeta de
dades entre els dits d’en Drayson.
-La llista de les naus
desaparegudes, i la relació de les drassanes misterioses.
Dos corredors acabaven de fer-se
visibles i s'estaven aproximant per la pista. En Drayson va fer desaparèixer la
targeta dins d'una butxaca amb la despreocupada rapidesa fruit d'una llarga
pràctica.
-Faré el que pugui -va dir, i va
obsequiar al calamarià amb un aparatós somriure-. Ha estat un plaer tornar a
veure’l, almirall.
Tenint en compte la velocitat amb la
qual en Drayson va començar a moure’s per la pista uns moments després,
l’Ackbar dubtava que cap altre corredor pogués atrapar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada