4
El Coronel
Bowman Gavin ostentava el títol formal de director de personal de vol del
Comandament de la Cinquena Flota de Combat. Però per als més de tres mil pilots
i oficials d'armament dels gairebé dos-cents esquadrons repartits pels
transports i els Destructors Estel·lars, senzillament era el cap de l'aire de
la flota.
El cap de
l'aire de la flota era qui deia l'última paraula en totes les decisions que
exigien «consultar-ho amb el coixí», i això incloïa l'assignació de missions de
vol, transferències, avaluacions, reprimendes i ascensos de tot el personal de
vol, des del principiant més verd fins als líders d'esquadró i els comandants
de les ales de combat. El seu despatx formava part del «passadís calent» del
centre neuràlgic de l’Intrèpid, i es trobava a quinze passos del qual el
General Àbaht ocupava en un extrem i a vuit de les sales que acollien el centre
d'operacions de combat a l'altre.
Tot i la
importància del seu lloc, el Coronel Gavin era una presència familiar en les
cobertes de vol i els hangars d'atracada de la flota. Afable i tranquil, no li
importava confessar que se sentia més còmode recorrent el territori dels pilots
que estant assegut darrere del seu escriptori o ocupant una butaca a la taula
de reunions de l’Àbaht. En Gavin odiava treballar basant-se únicament en els
informes, i mai jutjava o ascendia a un pilot o suboficial fins a haver dut a
terme una avaluació personal sustentada sobre el coneixement directe.
Els pilots,
al seu torn, consideraven que en Gavin era un dels seus i sabien que sempre
seria just amb ells. Eren conscients que en Gavin sabia què senties quan
estaves assegut a la carlinga d'un caça que girava bojament per l'espai, amb
els canons roent i el tro dels motors de l'enemic ressonant darrere teu.
Normalment en Gavin només portava el galó de campanya del «sol nou» que s'havia
guanyat pilotant una ala-B en la batalla d'Endor, però el seu historial de
servei li donava dret a portar posades la majoria de les condecoracions de
combat creades i conferides per l'Aliança i la Nova República.
El caos
administratiu havia arribat trepitjant-li els talons a les cinc forces
expedicionàries tretes d'altres flotes. En Gavin havia hagut de suspendre la
seva rutina de visites informals, i s'havia vist obligat a reduir les seves
cites al mínim per no quedar desbordat per la incessant successió d'informes i
reunions. Feia cinc anys que formava part de l'elit d'oficials superiors de la
flota, i des del seu ascens mai havia estat tan a prop de tancar la seva porta
al món.
No van fer
falta molts dies perquè l'aire del seu despatx s'anés enrarint fins que la
pressió va quedar reduïda a una miserable mitja atmosfera i les mampares
s'encongissin fins a adquirir les dimensions d'una cel·la del bloc de detenció.
Però quan en Gavin no va poder aguantar per més temps i va decidir rebel·lar-se
i començar a tramar una escapada temporal, la Cinquena Flota ja s'havia
convertit en un conjunt de forces expedicionàries dotades del doble dels
efectius habituals i s'havia dispersat per la perifèria del Cúmul de Koornacht,
portant-se a la majoria dels nouvinguts a llocs on resultava bastant difícil
posar-se en contacte amb ells.
Però la
Força Expedicionària Gemma, que havia quedat unida a la força expedicionària
insígnia, oferia vint possibles destinacions per a la classe d'escapatòria que
estava planejant en Gavin. Atès que una visita al navili de la Comodor Poqua,
el transport Punta Estel·lar, només serviria per enredar-lo encara més en la
complexa malla de formalitats del comandament, en Gavin va anar descendint per
la llista i va acabar escollint una altra nau.
-Aviseu al
meu pilot i preparin el meu esquif -li va dir a l'oficial de servei a la
coberta de vol número 1 de l'Intrèpid -. Haig d’anar al Floren.
-Entesos,
Coronel. Ho notificarem al control de vol.
Amb la flota
en nivell d'alerta u, fins i tot el Coronel Gavin estava obligat a posar-se un
vestit de vol de combat si volia abandonar l’Intrèpid a bord d'un vaixell de
les reduïdes dimensions d'un esquif. A part del temps que es perdia posant-se i
traient-se les cinc seccions que componien el vestit pressuritzat d'alta
flexibilitat, en Gavin no tenia res a objectar a aquesta norma..., i normalment
la xerrada plena de jovialitat i bromes una mica pujades de to tan típica de la
sala de descans aconseguia que el temps transcorregués prou de pressa perquè no
t’avorrissis.
Però la sala
estava buida perquè es trobaven just a meitat de la rotació del torn, i en
Gavin va haver de lluitar amb l'anell de la cintura del vestit sense disposar
d'una mà extra que l'ajudés a posar-se'l. En Gavin va tenir tota la sala per a
ell sol fins que es trobava a punt d'acabar la prova de pressió del casc i va
ser només llavors quan es va trobar compartint-la amb un altre pilot, un jove
alienígena que portava un purificador sobre el pit i lluïa l'emblema vermell
d’un oficial de vol provisional al coll del seu uniforme.
En comptes
de dirigir-se cap a un dels armaris, el pilot va anar en línia recta cap en
Gavin i es va detenir a dos metres d'ell, com si estigués esperant. Quan la
seqüència de prova del vestit haver arribat a la seva fi amb un suau xiulet
d'aprovació, en Gavin va obrir el segell del coll i es va treure el casc.
- Busca
algú, fill? -Va preguntar, notant l'absència de les insígnies de la Cinquena
Flota en l'uniforme del pilot.
L'oficial el
va saludar per fi, reaccionant tan tardanament com si el fet de saludar els
seus superiors fos un reflex adquirit feia poc i que encara necessitava força
pràctica.
- És vostè
el Coronel Gavin, senyor?
-Culpable. I
vostè és...
-Sóc Plat
mallar, senyor. Senyor... M'han dit que és vostè qui pren totes les decisions
sobre les missions assignades als pilots.
- Qui ho ha
dit?
-La
tripulació de l’esquif, i el Tinent em va dir on podia trobar-lo. Sóc un dels
pilots enviats per Coruscant.
-Formava
part de l'escorta que acompanyava la Tampion, eh? -Va dir en Gavin, assentint
amb el cap -. Sé que Intel·ligència va acabar decidint que estaven nets, però
em sorprèn una mica saber que algú pot arribar a dirigir-li la paraula. Se li
ha ocorregut pensar que potser no l'han fet cap favor dient-li que em vingués a
veure?
-Coronel...
Vostè pren totes les decisions sobre les missions de vol, oi?
-Sí.
- A qui més
podia anar a veure llavors?
En Gavin va
assentir amb expressió pensativa.
-Molt bé. De
què volia parlar?
-Volia
parlar de les meves ordres, senyor. Cinc de nosaltres serem enviats de tornada
a Coruscant a la llançadora de la flota, atès que hi ha espai disponible.
Aquest matí ens van portar aquí des de la nostra nau perquè esperéssim a la
llançadora.
-Sí, ja ho
sé. I quin és el problema?
-No vull que
m'enviïn de tornada a Coruscant, senyor. No puc tornar-hi... Vull quedar-me i
prendre part en el combat. M’ha de permetre fer alguna cosa.
-No, no tinc
per què permetre-li -va dir en Gavin, ficant-se el casc sota el braç dret -.
Però li donaré una oportunitat de convèncer-me que ho hauria de fer. Així i
tot, he d'advertir-li que vaig aprovar les seves ordres amb la meva signatura.
Vaig a ser-li molt clar: necessitem pilots, però tant si és el seu cas com en
el dels altres... Bé, la veritat és que ningú els volia. Cap de vosaltres ha
acumulat l'experiència suficient perquè els líders dels esquadrons que van
escassos de pilots vulguin córrer el risc que suposaria tenir-los a les seves
ordres.
-No sé si
això pot fer-li canviar de parer, però a més de la missió d'escorta he acumulat
cent noranta hores de vol a bord d'un interceptor TIE que no figuren en el meu
historial de servei.
- A bord
d'un TIE? –En Gavin va aixecar una cella en un gest d'interrogació -. Doni’m el
seu disc d'identificació.
El jove
pilot va obeir i en Gavin va estudiar les dades mitjançant un lector portàtil.
Quan va haver acabat, va alçar la vista cap en Mallar per contemplar-lo en
silenci durant uns moments abans de tornar a parlar.
- Qui és
vostè? -Va preguntar per fi-. Per començar, no entenc què dimonis estava fent
aquí. He vist molts historials de servei de pilots destacats en zones de
combat, i mai m'havia trobat amb un en què hi hagués tantes hores en simuladors
i tan poques hores dins d'una carlinga.
-M'he
esforçat al màxim per poder tenir una oportunitat, Coronel. Vaig invertir tots
els minuts que podia dedicar el meu instructor a volar, i després vaig dedicar
tot el temps que em quedava lliure a entrenar al simulador. Si no m'envia de
tornada a Coruscant, treballaré igual de dur aquí.
-El seu
instructor, eh? Sí, ja veig... -Va dir en Gavin, tornant-li el disc
d'identificació-. Sembla que va aconseguir fer-li cursar l'ensinistrament
primari en una tercera part del període de temps habitual, tot i que al final
només va acabar aprovant-lo pels pèls. Quin és el fragment que falta en tot
aquest trencaclosques, Mallar?
La pregunta
va semblar omplir de consternació a Mallar.
-Suposo que
hauria d'haver permès que l'Almirall ho inclogués en el meu expedient tal com
volia fer -va dir amb veu entristida -. Fins i tot volia concedir-me una
victòria confirmada.
- Una
victòria? De què està parlant?
-Del caça
yevethà que vaig abatre sobre Polneye el dia en què els yevethans van destruir
el meu món..., el dia en què van matar la meva família -va dir en Mallar, i va
moure el cap -. Jo no volia rebre cap tractament especial... Volia valer prou
pels meus propis mèrits. Em conformava amb què consideressin que valia prou per
poder ajudar-los. Però no sóc prou bo..., perquè en cas contrari no estaria
intentant enviar-me de tornada a Coruscant. Així que ara l'únic que puc fer és
suplicar-li que no ho faci, Coronel, no m'enviï a Coruscant.
-Ofereixi’m
una alternativa -va dir en Gavin en veu baixa i suau.
-Faré el que
sigui, entén? Tant me fa de què es tracti -va dir en Mallar-. Trobi alguna cosa
que pugui fer per ajudar, qualsevol cosa... Trobi alguna manera que la meva
presència aquí pugui fer que els hi resulti més fàcil pagar als yevethans amb
la seva mateixa moneda. Això és l'únic que li demano. Li ho demano perquè el
que ens van fer va ser... Veurà, jo... El que ells van fer a Polneye va ser...
Bé, vull fer alguna cosa perquè no haurien d’haver-nos tractat així. Permeti
que sigui una petita part de la màquina que els farà aprendre aquesta lliçó.
Això és l'únic que m'importa ara. Sóc l'únic que queda..., i he de parlar en
nom de tots ells.
En Gavin el
va contemplar en silenci mentre parlava, i va romandre en silenci durant uns
moments després que hagués acabat de parlar.
-Agafi un
vestit de vol -va dir per fi -, i reuniu-vos amb mi en el meu esquif d'aquí a
deu minuts. Seguirem parlant mentre anem cap al Floren.
-Sí, senyor.
Però se suposa que la llançadora està a punt de sortir...
-Ho sé -va
dir en Gavin, donant-li un copet a l'espatlla mentre passava al costat d’en
Mallar -. Em temo que la llançadora haurà de marxar sense vostè.
Quan va
sortir de l'hiperespai per posar rumb a Utharis, el Llimac del Fang va patir
una sobtada sobrecàrrega d'energia en la conducció de dades que va tallar la
comunicació entre els sensors de navegació de babord i l'ordinador de
navegació. La sobrecàrrega s'havia produït en el pitjor moment possible, just durant
la fase de cascada en la qual els sistemes d’hiperimpulsió es desconnectaven
automàticament per permetre la reinicialització dels sistemes de control de
l'espai real.
-I aquesta
és la raó per la qual mai has de comprar naus estel·lars a preu de ganga -va
grunyir en Luke mentre sortia del compartiment d'accés als sistemes situat sota
la coberta.
- Què vols
dir? -Va preguntar l’Akanah.
-Doncs que
quan va construir aquest trasto la Verpine va intentar fer estalvis a qualsevol
preu -va dir en Luke, tornant a posar el panell d'accés en el seu buit -. La
conducció d'energia no pot alimentar tots els sistemes a la vegada, de manera
que el processador de cascada sempre ha d'estar fent malabarismes i es veu
obligat a desconnectar un sistema abans d'activar un altre. Però perquè aquest
petit truc doni resultat, els circuits de protecció han de... -Va veure que
l’Akanah començava a posar cara de no entendre res i va callar -. En fi,
bàsicament el que vull dir és que haurem de passar algun temps a Utharis.
- Quant de
temps?
-El
suficient perquè reparin les avaries -va dir en Luke, tancant l'última
subjecció del panell d'accés i alçant la mirada cap a l’Akanah-. Si l'Estació
Taldaak compta amb un mecànic que conegui aquest model millor que jo, potser
només perdrem un dia o dos.
- Dos dies!
Vas dir que només ens aturaríem el temps suficient per renovar les reserves de
consumibles i reinicialitzar els comptadors.
En Luke va
arronsar les espatlles.
-Això
m'agrada tan poc com a tu -va dir -. Però és millor que hagi passat ara,
precisament quan anàvem cap a un port en el qual podem disposar de tots els
serveis necessaris, que en algun lloc de Farlax.
-No puc
suportar la idea que hi hagi més retards. No quan estem tan a prop del
final..., tan a prop del Cercle...
-Ho sé -va
dir en Luke -. Però aquesta nau no tornarà a entrar a l’hiperespai fins que
hagi passat per un hangar de manteniment. -Els seus llavis es van corbar en un
somriure maliciós -. Almenys tindré un munt de temps per a poder triar aquest
barret típic que t'havia promès.
Utharis
estava patint un atac agut de febre bèl·lica. Tot i que el Cúmul de Koornacht
es trobava a més de dos-cents anys llum de distància, Utharis reaccionava als
problemes de la política interplanetària amb aquesta curiosa sensibilitat
peculiarment aguda tan típica dels mons fronterers. No es podia anar a cap lloc
de Taldaak sense sentir parlar dels núvols de guerra que s'estaven acumulant
sobre el Sector de Farlax, i les notícies havien provocat un èxode discret però
clarament perceptible tant en l'Estació Taldaak pròpiament dita com en els
altres ports de primera categoria del planeta.
L'èxode
encara no s'havia estès més enllà dels segments més benestants de la societat
utharisiana, que també eren els que disposaven de millors connexions i tenien
més facilitats per viatjar, però hi havia alimentat les converses a tot el
planeta i ja s'havia infiltrat en la maquinària econòmica i estava començant a
frenar el seu funcionament normal.
-És clar que
podem atendre’l, Stonn -va dir l'encarregat de Serveis Camí Estel·lar-. Però
passaran tres dies abans que puguem començar a fer-li un cop d'ull a la seva
nau.
- Tres dies!
Bé, què se li va a fer... llogui’m un hangar de manteniment -va dir en Luke,
dirigint una inclinació de cap a un rètol que oferia aquesta opció.
-Naturalment
-va dir l'encarregat -. Deixeu-me fer una ullada a la llista de reserves. -Els
seus dits van ballotejar per sobre del seu quadern de dades-. Sí, hauria de
tenir-ne un disponible d'aquí a cinc o sis dies.
-Anem,
estimat... Sortim d'aquí -va dir l’Akanah, estirant el braç d’en Luke-. En
aquesta ciutat hi ha d'haver algú que sàpiga tractar correctament als
visitants.
-Com
vulguin. Però no tindran més sort en cap altre lloc -va replicar l'encarregat.
- I a què és
degut això? -Va preguntar en Luke.
-Tinc un
supervisor i tres mecànics que han decidit que aquest seria un bon moment per
anar-se'n de vacances amb la família. La majoria de tallers van encara més
escassos de personal que el meu -va dir l'encarregat-. I vint dels meus clients
habituals m'han trucat per dir-me que volien avançar la revisió anual o fer
reparacions que havien estat deixant per a un altre moment. Si no estigués
mantenint un hangar obert per atendre les urgències i als turistes, haurien
d'esperar una setmana.
-Li,
estimat... Vaig llegir un article sobre aquesta classe d'estafa en Turisme
espacial -va intervenir l’Akanah-. Les drassanes i serveis de reparacions reben
comissions dels hotels perquè mantinguin retinguts als viatgers durant el major
temps possible.
En Luke va
percebre el sobtat centelleig d'irritació que acabava d'aparèixer als ulls de
l'encarregat, i va intentar tranquil·litzar l’Akanah donant-li uns copets a la
mà.
-Apa, apa,
estimada... No insultem aquest cavaller merament perquè els nostres plans
acaben de veure’s trastornats -va dir-. I per què té tanta feina? -Va
preguntar, tornant-se novament cap a l’encarregat.
-Per la
guerra, naturalment -va dir l'encarregat.
L’Akanah va
aclucar els ulls.
- La guerra?
De què està parlant?
- És que no
escolten mai els informatius de les xarxes? La Nova República i la Lliga de
Duskhan fa mesos intercanviant grunyits i fintes.
L’Akanah es
va tornar cap al Luke.
- Ho sabies?
-Vaig sentir
alguns rumors a Talos -va dir en Luke-. No volia que et preocupessis, i a més
per aquell llavors només eren rumors. Si algunes persones estan començant a
fugir cap a l'altre extrem de la galàxia... Bé, suposo que això vol dir que ara
hi ha alguna cosa més que rumors.
-El Cúmul de
Koornacht es troba tan a prop d'aquí que de nit pots veure com brilla en el cel
-va dir l'encarregat -. Saber que hi ha mil navilis de combat preparats per
entrar en acció en algun lloc per sobre dels seus caps posa molt nerviosa la
gent.
- Mil
navilis de combat? -Va murmurar l’Akanah, visiblement impressionada.
-Això és el
que estan dient. -L'encarregat va arronsar les espatlles-. Bé, almenys això és
el que diuen alguns perquè el cas és que sempre estàs sentint un munt
d'històries diferents. I tornant al seu problema, què és el que van a fer?
-Deixarem la
nostra nau en el seu hangar -va dir en Luke, empenyent la targeta de registre
per sobre del taulell -. Però podria dir-me quant trigaran a reparar-la un cop
hagin començat a treballar-hi? Disposen d'un subministrador de recanvis?
- Per a una
Aventurera Verpine? -Va preguntar l'encarregat, baixant la vista cap al seu
quadern de dades -. Oh, és clar. Si vull trobar recanvis per a aquest model, en
tinc prou amb anar al nostre magatzem. Truqui'ns d'aquí a tres dies.
Que
l'encarregat acceptés amb tanta calma la imminent arribada de la guerra havia
fet encara més intensa la gèlida mossegada de l'esgarrifança de por que es va
apoderar de l’Akanah quant es va assabentar de les notícies. «És massa aviat...
en Luke no està preparat per a això -va pensar desesperadament mentre sortia
del servei de reparacions darrere d'ell -. Li estic portant precisament al lloc
al qual no vull que vagi..., directament al cor de la temptació. En Luke
segueix tractant de dirigir el curs del Corrent. No està preparat per veure
lluitar a altres sense alçar la mà....»
-No podem
quedar-nos aquí -va dir l’Akanah en un xiuxiueig ple de preocupació quan van
haver sortit del local -. Aquest lloc no és segur... No sé de què es tracta
exactament, però és com si estiguéssim envoltats d'ombres.
-No veig que
hi hagi moltes alternatives -va dir en Luke, tirant a caminar cap a la calçada
mòbil que anava en direcció nord -. Si vols viatjar per l'hiperespai has
d'estar en condicions de dir-li a l’hiperimpulsor cap a quines coordenades ha
de saltar, i en aquests moments l’hiperimpulsor del Llimac del Fang és incapaç
de rebre aquest tipus d'instruccions.
-Sí, ja ho
he entès -va dir l’Akanah, agafant al seu braç-. Però potser hauríem de passar
una setmana o més temps aquí. No hi ha res més a fer? No podries comprar-li els
recanvis i reparar l'avaria tu mateix?
- És que no
has sentit el que ens va dir? Ens dirigim cap a una zona de guerra -va dir en
Luke, aturant-se -. A jutjar pel poc que sabem sobre el que està passant,
J't'p'tan pot haver-se convertit en un dels camps de batalla. Donades les
circumstàncies, no et sembla que seria bona idea poder comptar amb el nostre
hiperimpulsor?
L’Akanah
estava fent desesperats intents per trobar una por que fos capaç d'impressionar
a en Luke.
-Si passem
massa temps aquí, podem estar segurs que un o més agents imperials acabaran
trobant-nos -va dir-. No podem permetre que això passi, Luke. Ni tan sols podem
permetre que ens segueixin.
-Gràcies als
teus trucs, ara ni tan sols la Nova República pot localitzar-nos -va replicar
en Luke -. Escolta, l'únic que hem de fer és trobar un lloc tranquil on
allotjar-nos i jugar als turistes durant uns quants dies. A més, vull esbrinar
tot el possible sobre el que ens espera..., i potser necessiti una mica de
temps per separar les veritats dels rumors.
- Realment
creus que és tan important saber amb què ens trobarem? -Va preguntar la jove -.
Series capaç de pensar a tornar enrere? La teva mare, la meva mare... Estem
molt a prop d'elles.
- Amb el
Llimac del Fang en el seu estat actual? -Va replicar en Luke-. Ni ho somiïs,
Akanah, abans hem d'aconseguir que pugui caminar sense crosses.
-Doncs
llavors hem d'aconseguir una altra nau.
En Luke
deixar anar un esbufec.
- Com? -Va
preguntar després.
L’Akanah el
va mirar fixament, visiblement sorpresa.
- No et
sembla que amb els nostres talents combinats podríem apoderar-nos de qualsevol
de les naus que hi ha en aquest port?
-Ni se't
passi pel cap pensar-t’ho -va replicar secament en Luke. Va mirar al seu
voltant per veure si algú havia pogut sentir-la i després la va agafar pel
colze, va tirar d'ella i la va portar, gairebé arrossegant, des de l'entrada
del servei de manteniment i reparacions fins a la calçada mòbil -. Sí,
probablement podríem fer-ho -va seguir dient en un xiuxiueig carregat de tensió
mentre la superfície mòbil començava a portar-los cap al nord -. Però no sense
despertar just el tipus d'interès que no ens convé. Realment vols que una patrullera
utharisiana ens segueixi fins a J't'p'tan? Vols que totes les naus inscrites en
el registre de llicències de la Nova República siguin posades en estat d'alerta
perquè comencin a buscar-nos?
-Puc trobar
on amagar-nos.
-Ja estem
amagats. Ara l'únic que hem de fer és esperar. Has aconseguit arribar fins aquí
sabent tenir paciència i esperant el moment adequat, no? Bé, doncs aquest és el
moment menys adequat per sucumbir a la impaciència.
-Però és que
ara un retard pot ser fatal -va dir l’Akanah, que seguia buscant algun ressort
emocional que li permetés exercir pressió sobre en Luke -. Com més foscos són
els núvols, més important és que ens moguem amb rapidesa.
-La guerra
ja ha començat -va replicar en Luke amb expressió ombrívola -. Els yevethans
van atacar més d'una dotzena de mons poc després que sortíssim de Coruscant. No
podem arribar abans que la tempesta, Akanah, i l'únic que podem fer és esperar
que no afecti J't'p'tan.
-No és el
Cercle qui corre perill, Luke -va insistir l’Akanah-. El perill que ens amenaça
és el de perdre el contacte amb ells. Si el caos s'apodera del Corrent cap
adepte pot utilitzar els seus coneixements, i quan el Corrent transporta tant
dolor seguir connectat a ella resulta tan difícil com desagradable. No tinc por
pel Cercle, perquè sé que el Cercle és fort. El que temo és que ja puguin
haver-se’n anat de J't'p'tan. I qualsevol senyal que puguin haver deixat per
guiar-me podria ser destruïda tan fàcilment com va ser destruïda la casa de la Norika
a Griann...
-Puc demanar
un altre informe de seguiment sobre l'Estrella del Matí per esbrinar on va anar
després d'haver estat a Vulvarch. Això hauria de dir alguna cosa sobre els
plans del Cercle.
- I a bord
de què anem a seguir la seva pista? A bord del Llimac del Fang, potser? Tenies
raó, Luke. No podem confiar en la nostra nau. Hauríem de tenir una nau més
ràpida i fiable..., i potser necessitem espai per a més passatgers. Si us plau,
Luke... Hem de sortir d'aquí ara mateix.
-No vaig a
ajudar-te a robar una nau estel·lar, Akanah.
L’Akanah ja
havia comprès el seu error fins i tot abans que en Luke parlés. Compartien una
meta, però en Luke seguia respectant certs límits pel que fa als mètodes que
permetria emprar per perseguir aquest objectiu. L’Akanah havia invertit el que
tenia en aquella empresa, mentre que en Luke tenia una vida a la qual tornar si
la recerca acabava en un fracàs..., i un moment de nerviós egoisme havia fet
que l’Akanah oblidés l'existència d'aquella diferència que s'interposava entre
ells.
-Tens raó...
Oh, sí, tens raó. No entenc què m'ha passat. És només que estar tan a prop
després de tant de temps resulta molt difícil de suportar -va dir l’Akanah,
apressant-se a tapar l'esquerda que acabava d'obrir-se a la façana-. Si no els
trobem...
-Els
trobarem -va dir en Luke.
-Vull
creure-ho amb tot el cor, i al mateix temps no m'atreveixo a creure-ho perquè
no sé si podré suportar una altra decepció -va dir l’Akanah. Les llàgrimes que
brillaven a les comissures dels seus ulls eren reals -. Perdona. No creguis que
et tinc per un lladre...
-Ho sé -va
dir en Luke -. Està oblidat.
L’Akanah li
va dirigir un somriure ple de gratitud i va permetre que l’envoltés amb el
braç.
-Si hem de
quedar-nos aquí durant un temps, llavors almenys allunyem-nos de Taldaak -el va
apressar després, posant fi a un curt silenci -. Busquem algun lloc on puguem
estar allunyats de tots aquests ulls. Utilitzaré aquest temps per seguir
ensenyant-te les nostres disciplines.
-Això haurà
d'esperar, Akanah -va dir en Luke-. Abans hi ha coses més importants que fer.
Vull tornar a la nau i sol·licitar alguns informes, i després faré una ullada
als bancs de dades locals. Et repeteixo que vull saber tot el possible sobre
amb què podem trobar-nos al Cúmul de Koornacht..., i també vull saber tot el
possible sobre l'amenaça a la qual s'està enfrontant la nostra gent.
Allò era
l'últim que desitjava l’Akanah. De tots els impulsos capaços de dirigir la mà
d’en Luke cap a la seva espasa de llum, el poder de la seva lleialtat cap a la
seva germana era el que resultava més temible per a la jove. Plena de
frustració, l’Akanah es va apartar d'ell i va anar cap al costat oposat de la
calçada mòbil.
- Què passa?
-Va preguntar en Luke, molt sorprès-. Què et passa?
L’Akanah va
percebre la seva confusió i la seva incertesa, i va dirigir les seves paraules
cap a aquest blanc.
-M'estava
preguntant si potser no haurem arribat tan lluny com podíem fer-ho estant junts
-va dir-. Potser vaig cometre un error fent que formessis part de tot això. Si
no tens la confiança o la capacitat de comprometre't...
-Akanah...
-He de
pensar en què he de fer a partir d'ara -va dir la jove, i va sortir de la
calçada mòbil amb un moviment ple de fluïda agilitat.
En Luke va
girar però no la va seguir, i va permetre que la calçada mòbil seguís
portant-lo cap al port. Les seves mirades es van trobar durant un moment, i
després la jove li va donar l'esquena.
L’Akanah,
que havia tancat els ulls, va estudiar el flux del Corrent que avançava a través
d’en Luke i al seu voltant i va llegir els seus meandres i circumvolucions. Hi
havia exasperació, per descomptat, però també va veure una nova i encara no
molt definida preocupació. «Excel·lent -va pensar -. Fes-te preguntes sobre mi.
Preocupa't pensant que puc decidir robar una nau pel meu compte i deixar-te
abandonat aquí. Llavors potser no pensaràs tant en les guerres d'altres
persones o a prendre part en elles. El teu lloc està al meu costat, Luke
Skywalker... Encara tinc moltes lliçons que ensenyar-te.»
En Han havia
perdut la noció del temps. La potent il·luminació constant de la cel·la
yevethana eliminava el cicle del dia i de la nit, i tampoc hi havia àpats
regulars que poguessin servir per marcar els intervals. En Han va dormitar, va
fer exercici, caminar d'un costat a un altre, jugar interminables partides de
solitari de les roques sobre el terra ple de pols i va tornar a dormitar. Tenia
la boca resseca, i el seu cap i el seu estómac buit havien estat envaïts per
dolors continus tan aguts que resultava senzillament impossible ignorar-los.
Al
començament en Barth també va prendre part en el que en Han havia decidit
anomenar el campionat planetari del solitari de les roques a dues mans, però el
pas del temps havia fet que els dos acabessin estant massa tensos per als jocs
competitius. Havien esgotat els seus repertoris d'acudits pujats de to en una
altra competició de la qual en Barth havia acabat emergint com el vencedor
indiscutible tant pel que fa a la varietat com en la forma d'explicar-los. Com
a venjança, en Han li havia ensenyat les seixanta-vuit estrofes d'una cançó que
va mantenir els seus cervells molt ocupats cantant durant una bona estona
després que les seves veus haguessin deixat de fer-ho.
En Han ja
portava algun temps dirigint llargs discursos al sostre i als seus carcellers
invisibles. Hi havia adornat els seus monòlegs amb insults creixentment
salvatges, esperant així provocar una resposta -qualsevol mena de resposta -que
fes obrir-se la porta de la cel·la i els hi proporcionés una oportunitat de fer
alguna cosa per millorar les seves circumstàncies actuals. Quan se li van
acabar les paraules, va exercitar la seva ment repassant possibles maneres de
deixar sense coneixement fins a un màxim de cinc guàrdies yevethans.
Però l'únic
que havia aconseguit era que tant ell com en Barth acabessin afartant-se de
sentir-lo parlar tota l'estona. Quan la porta de la cel·la es va obrir per fi,
els dos estaven tan afeblits per la fam i la deshidratació que a penes podien
mantenir-se drets.
Un dels tres
guàrdies yevethans va assenyalar l'uniforme d’en Han amb una mà i li va donar
un folgat parell de pantalons blancs.
-Vestiràs el
que t'hem donat -va ordenar, i va llançar al Barth altre parell d'aquells
pantalons que semblaven formar part d'un pijama.
Els dos van
obeir sense discutir i es van despullar sense pensar ni un sol moment en el
pudor. Quan van haver acabat de posar-se els pantalons, els guàrdies els van
empènyer cap al passadís.
Hi havia un
guàrdia yevethà davant d'en Han obrint la marxa i un altre darrere, amb en
Barth seguint-lo i el tercer guàrdia en últim lloc. Era una de les geometries
que havia assajat -ell i en Barth atacarien simultàniament al guàrdia del
centre per dalt i per baix, i després es posarien esquena contra esquena i
acabarien amb els altres dos guàrdies-, però en Han va col·locar les
possibilitats de tenir èxit en un platet de la balança i els seus desitjos
d'esbrinar on els portaven en l'altre i va acabar decidint esperar.
Però els
pantalons que li acabaven d'entregar havien estat confeccionats pensant en un
cos yevethà, i això volia dir que la cintura quedava massa baixa i que els
camals eren un pam massa llargs. En Barth només va aconseguir donar mitja
dotzena de passos pel passadís abans d'ensopegar amb la tela sobrant i caure a
terra.
En Han va
sentir el soroll darrere d'ell i només va disposar d'un instant per reaccionar.
Va girar mentre tibava les mans per convertir-les en punys, però l'únic que va
aconseguir amb això va ser rebre l'impacte d'un avantbraç yevethà tan dur com
la roca sobre la gola. Amb fatiga i tossint, en Han va caure cap enrere.
L'aterratge ja hauria estat bastant violent fins i tot si el peu del primer
guàrdia no li hagués aixafat el cap contra el terra.
-Sotmet-te o
mor -va grunyir el guàrdia.
El sobtat
dolor, i l'adrenalina que havia arribat amb ell, van enfortir el cos d'en Han
fins a l'extrem que es va sentir disposat a lluitar amb el yevethà que el
mantenia immobilitzat. Un instant després va sentir el gemec de dolor d’en
Barth.
-No... No ho
faci... Ha estat culpa meva, Han... Vaig caure, res més... Aquests maldestres
peus meus...
En Han va
haver de fer un considerable esforç de voluntat, però va acabar aconseguint
obrir els punys i va estendre les mans en un gest de rendició.
-D'acord,
Tinent. Per aquesta vegada deixarem que se surtin amb la seva.
El guàrdia
que havia estat alçant-se amenaçadorament sobre en Han com una fosca torre va
retrocedir. En Han es va anar aixecant, movent-se a poc a poc i amb força
dificultat. En Barth estava fent el mateix a uns quants metres passadís avall.
- Es troba
bé?
-Estic...
Què van a fer? On ens porten?
-Tot anirà
bé -va dir en Han, tirant de la cintura dels seus pantalons per apujar-los una
mica -. Eh, què li sembla aquesta superba mostra de l'art de la confecció? Els
sastres yevethans són uns veritables genis, no?
-Prou -va
grunyir el guàrdia, tornant el cap cap a l'esquerra en un brusc gir -. El Darama espera. Camineu.
Els
presoners van ser portats a una gran sala, el sostre en forma de cúpula estava
adornat amb tons carmesins. Els guàrdies els van obligar a seure en els extrems
d'un banc molt llarg, davant del qual hi havia una plataforma no molt alta amb
una gran finestra darrere. En Han va haver d’aclucar els ulls per no quedar
enlluernat per la claredat, però va agrair la brisa fresca que entrava a la
sala acompanyant a la llum.
Després va
passar una cosa que en Han no va entendre: els canells del Tinent Barth van ser
lligats a una barra que s'estenia per darrere del banc i que els va deixar
immobilitzats per sota dels seus malucs, però en Han no va ser objecte del
mateix tractament.
El virrei
Nil Spaar va entrar a la sala abans que en Han pogués tractar d'entendre per
què no li havien lligat a la barra.
-Darama... -Va repetir en Han en un
murmuri gairebé inaudible.
Nil Spaar
precedia a un seguici de quatre yevethans. Un d'ells portava amb ell un
tamboret plegable que va col·locar davant del banc dels presoners. Un segon
yevethà transportava una mena de columna acabada en una esfera platejada, que
va col·locar a un metre a la dreta del tamboret i una mica per davant d'ell.
Aquests dos yevethans es van anar quan es van haver lliurat de les seves
càrregues.
Els dos que
quedaven es van col·locar darrere d’en Nil Spaar mentre aquest s'asseia al
tamboret. En Han va estudiar els seus rostres i va tractar d'endevinar quines
eren les càrregues invisibles que havien portat a la sala. Què podien ser?
Consellers, matons, mers esbirros? «Quin aspecte té un yevethà quan està
nerviós...., o és que els yevethans mai es posen nerviosos?»
-General
Solo... -Va dir Nil Spaar, ignorant a Barth tant amb la mirada com amb les
paraules -. Vostè sembla ser l'únic que pot salvar milers de criatures de la
seva espècie de la mort més vergonyosa. Estic aquí per donar-li aquesta
oportunitat.
-No sé de
què m'està parlant.
-Quan va ser
capturat, vostè anava a reunir-se amb la Cinquena Flota per assumir el
comandament de les seves forces. Portava amb vostè les ordres d'invasió del
territori yevethà que han estat emeses per la princesa Leia.
En Han va
esperar en silenci.
-Desafiar la
sobirania del virrei del Protectorat és un crim que es paga amb la vida -va
seguir dient Nil Spaar-. He permès que seguís vivint amb l'esperança que s'unís
a mi en un acte de clemència.
En Han va
decantar el cap.
-Expliqui’s.
-La princesa
Leia ha comès la temeritat d'enviar més naus per amenaçar-me...
-Bé per
ella.
-... i ha
emès estúpids ultimàtum. No ens comprèn. Quan vostè ens comprengui, potser
pugui obrir-li els ulls.
-Seguiu.
-El nostre
dret a reclamar aquestes estrelles és tan antic com natural. Els nostres ulls
les han posseït des del començament dels nostres dies. Aquestes estrelles viuen
a les nostres llegendes i ens parlen en els nostres somnis. Obtenim la nostra
força del Tot. La puresa del Tot ens inspira en la nostra recerca de la
perfecció.
»El nostre
dret a reclamar les nostres estrelles no és el fruit ressec i mesquí de la
cobdícia, la política o l'ambició. No és un dret al qual puguem renunciar. No
som com les criatures febles i insignificants amb les que estan acostumades a
relacionar-se, que calculen quan cal tractar d'obtenir un avantatge i quan cal
retirar-se, i que només creuen en el que resulti més còmode i convenient segons
el moment.
»Les
amenaces de la Leia no ens impressionen. Mai renunciarem al que ens pertany, i
mai ho compartirem amb els que no han nascut del Tot. Si les seves forces no es
retiren, hi haurà guerra..., i serà terrible, sagnant i interminable. Mai ens
rendirem, General Solo..., i cap dels seus soldats gaudirà de la meva clemència
de la forma en què ho ha fet vostè. La lluita continuarà fins que l'últim de
vosaltres hagi mort o hagi estat expulsat del Tot. Ho ha comprès, General?
-Crec que
sí.
-Espero que
ho hagi entès -va dir en Nil Spaar-. He estudiat les seves històries, i sé que
mai s'han enfrontat a un adversari com nosaltres. Les seves guerres es
decideixen mitjançant la mort d'una desena part de la població, o per la d'un
terç d'un exèrcit. Després el derrotat renúncia al seu honor i els vencedors
renuncien al seu avantatge. És el que vostès anomenen ser civilitzat. Els
yevethans no som éssers civilitzats, General. Tractar-nos com si ho fóssim
seria un greu error per part seva.
-Gràcies pel
consell -va dir en Han-. Bé, i què és el que vol de mi?
-Eviteu que
la seva companya cometi aquest error -va dir en Nil Spaar-. Convenci-la que ha
de retirar la seva flota. Prometi’ns per la sang dels seus fills que el que és el
nostre ara seguirà sent el nostre eternament. Així evitarà que es vessi la sang
de milers dels seus..., i dels nostres.
- Ens
deixarà marxar? -Va preguntar en Barth, i una temorosa esperança va donar un
nou vigor a les seves paraules.
El virrei no
va apartar la mirada d'en Han.
-Vostè em
resulta més útil com a testimoni que com a màrtir, General -va dir, aixecant-se
del seu tamboret -. Vingui..., i miri.
El virrei va
portar al Han fins a la finestra i després es va fer a un costat per permetre’l
mirar. En Han va aclucar els ulls i es va trobar contemplant un conjunt
d'edificis i, més enllà d'ells, un enorme camp de gegantines esferes
platejades. Eren navilis d'impulsió de la classe Aramàdia, i la visió resultava
tan impressionant que gairebé es tornava incomprensible i impossible d'abastar
amb la mirada. Les naus estel·lars es trobaven tan juntes unes d'altres que
resultava difícil comptar-les, i això malgrat que en Nil Spaar semblava
disposat a permetre-li passar tot el temps que volgués immòbil davant de la
finestra.
-Està
contemplant l'obra de la confraria d'artesans del metall de Nazfar -va dir en
Nil Spaar en veu baixa i suau -. Hi ha una confraria semblant en cada món dels
Dotze, General. Ho entén? No podran vèncer-nos. Però si així ho decideix, vostè
pot preservar la sang dels seus fills.
En Han va
bellugar el cap i va donar l'esquena a la finestra.
- Per què?
Per què es molesta a fer-me aquesta oferta..., llevat que pensi que podem
vèncer?
-Perquè es
convertirien en la nostra obsessió durant tots els anys que es necessitessin
per destruir-los -va dir el virrei-, i perquè la sang i l'esforç dels nostres
joves poden ser invertits en causes millors. Li faig l'honor de creure que es
pot dir el mateix de la seva espècie.
El rugit de
les toveres de pols iònic va atreure l'atenció d'en Han cap a un navili
d'impulsió que començava a pujar cap al cel des de l'última fila del
desplegament de naus. Esquinçat per impulsos trobats i tractant de posar una
mica d'ordre en els seus pensaments, en Han va guanyar temps tornant al banc el
més a poc a poc que va poder.
- Què ha
vist? Què hi ha allà fora? -Va preguntar en Barth.
-Una flota
d'almenys un centenar de navilis de combat acabats de sortir de les drassanes
-va respondre en Han.
-Bé, llavors
només ens queda una elecció, oi? Nil Spaar té raó... Aturar la guerra seria un
acte de misericòrdia. Ara que sap a què ens enfrontem, ha de detenir-la.
La mirada
d’en Han va anar de Barth a Nil Spaar.
-Només si
estic disposat a oblidar tota la sang que ja ha estat vessada -va dir-. Vostè
no ha vist els informes d'intel·ligència. Jo sí els he vist, Tinent; colònies
esborrades de la faç dels planetes, poblacions senceres exterminades com si
fossin mers insectes atrapats en una cuina...
-Han, si us
plau... Penseu-s’ho bé. Vol que el proper planeta sigui Coruscant o Corèllia?
-Va preguntar en Barth amb veu suplicant.
En Han va
mantenir la mirada clavada en Nil Spaar, que els escoltava amb expressió
impassible.
- Sap que ho
van gravar tot i que ni tan sols van tenir la decència de mirar cap a un altre
costat o de sentir vergonya? Com si estiguessin orgullosos del que feien..., de
com eficientment podien matar milions d'éssers intel·ligents. –En Han va moure
el cap en una lenta negativa -. No. No es pot arribar a un acord amb una maldat
tan gelada i cruel com la seva, Tinent..., ni tan sols per salvar les vides
dels fills de les nostres mares.
En Nil Spaar
seguia sense dir res. Però en Barth gairebé havia embogit de por.
-Faci el que
li demana. Si us plau, si us plau... Penseu en totes les baixes, en les naus
cremant... Ens mataran, Han!
- I preferir
viure com un covard? -Va preguntar en Han-. Que un sol pilot més mori combatent
als yevethans ja seria una tragèdia. Però que donéssim l'esquena a tot això i
ens anéssim, que ningú vulgui plantar-los cara en nom de tots els milions que
ja han mort... Això seria molt pitjor, i que em pengin si vaig a formar part
d'això. -Els seus ulls, dos negres pous plens d'ira, es van clavar a la cara
del virrei-. Podreix-te a l'infern. No t'ajudaré.
En Nil Spaar
va assentir sense immutar-se i va pronunciar una paraula en yevethà. Dos
guàrdies van aparèixer a l'entrada i van lligar al Han a la barra, deixant-li
en la mateixa situació que en Barth.
-Feu alguna
cosa, si us plau... Digui-li que ha canviat de parer...
-Intenti
controlar-se, Tinent -va dir en Han amb expressió ombrívola -. Nil Spaar no es
mereix gaudir d'aquest espectacle.
El virrei va
fer un pas cap a ells, i les seves crestes de combat es van anar inflant fins a
quedar convertides en dos talls color escarlata que anaven des de la templa
fins a l'orella.
-Les
feristeles volen donar-me una lliçó, eh? -Va murmurar -. Jo us donaré una bona
lliçó. Creu haver acceptat el preu en sang que ha de pagar per la seva elecció,
oi? Bé, ja veurem si realment és així...
I un instant
després en Nil Spaar va obrir en canal el tors nu d’en Barth des del maluc fins
a l'espatlla amb un feroç cop de la seva urpa dreta, destrossant les costelles
i arrencant els tous òrgans de les seves cavitats. El crit d’en Barth, un so
horrible i inhumà que contenia una agonia incommensurable, va quedar
interromput de sobte quan els seus pulmons van ser travessats per la força i es
van desinflar amb un espantós xiulet.
L’horrorosa
visió va deixar paralitzat al Han durant un moment que es va perllongar de
manera insuportable i va gravar cada detall en la seva memòria. Després el seu
estómac va tremolar convulsivament i en Han va girar, tossint i esbufegant per
contenir el sabor amarg de la bilis que havia envaït sobtadament la boca.
-Potser ara
ens entengui una mica millor -va dir en Nil Spaar, donant un pas cap enrere i
xuclant distretament la sang que cobria la seva urpa.
En Han va
haver de fer un considerable esforç de voluntat per poder parlar.
-Bastard...
-L'opinió
que tingui de mi no té importància, i mai l'ha tingut -va dir el virrei, i es
va tornar cap a un dels seus acompanyants -. Quan hagueu acabat aquí, porteu-lo
a la meva nau.
-Sí, Darama -va dir el secretari.
Després ell
i els altres yevethans s'agenollaren en una actitud tan respectuosa que fregava
el reverencial mentre el virrei Nil Spaar sortia de la sala.
En Han va
aixecar el cap i es va obligar a mirar en Barth. Els pantalons blancs s'havien
convertit en dos cortinatges amarats de carmesí que penjaven de les cames de
l'enginyer de vol. El toll de sang i altres fluids corporals acumulats sota
d'ell havia crescut fins a tal punt que amenaçava amb submergir els peus d'en
Han. Alguna cosa seguia tremolant o bategant en la massa d'òrgans que s'havia
escampat sobre la falda d’en Barth.
«Ho sento,
Barth -va pensar en Han, fent el que podia per ocultar tant la seva angoixa com
la seva fúria i fermament decidit a no exhibir cap d'aquelles dues emocions
davant del seu públic -. Li vaig dir que tornaríem a veure Coruscant, però no
podia estar més equivocat. No ho sabia, comprèn? Fins ara no he sabut quina
mena de monstre és en Nil Spaar...»
L'atzar va
voler que la sessió en la qual per fi va tenir lloc la votació sobre la Leia
fos presidida per en Behn-kihl-Nahm, qui va ocultar la seva reluctància darrere
d'una màscara d'eficiència fruit d'una llarga pràctica.
-Presidenta
Leia Organa Solo, compareix davant el Consell de Govern del Senat de la Nova
República per respondre a una petició de manca de confiança presentada pel
conseller Doman Beruss -va dir en Behn-kihl-Nahm.
La Leia
estava immòbil al pou de l'audiència davant de la taula en forma de V i
mantenia els dits entrellaçats davant d'ella.
-Em presento
davant el Consell de Govern per escoltar el desafiament i respondre a ell, tal
com s'especifica a la Carta Comú
En
Behn-kihl-Nahm va assentir.
-El fonament
de la petició està expressat de la següent manera: la seva capacitat per
continuar exercint els seus deures com a presidenta d'aquest organisme polític
es troba seriosament compromesa per un conflicte insuperable amb els seus
interessos com a esposa del General Han Solo, qui actualment està presoner de
la Lliga de Duskhan, amb la qual ens trobem a punt de lliurar un conflicte
armat, i seguirà estant-ho en el futur. Té alguna pregunta que fer sobre
aquesta acusació?
-No -va dir
Leia sense immutar-se.
- Voleu
matisar o negar la veracitat dels fets tal com estan exposats en l'apartat
segon de la petició?
-No ho
desitjo -va dir la Leia, posant-se encara una mica més dreta del que ja ho
estava.
- Voleu fer
algun tipus de declaració per rebutjar els arguments exposats en l'apartat
tres?
-Només vull
declarar que el demandant ha dit molt més sobre els seus temors que sobre la
meva conducta -va replicar la Leia, llançant una ràpida però penetrant mirada
de reüll a Beruss-. Ignoro quines poden ser les seves raons, però el conseller
Beruss s'ha deixat portar per prejudicis sense fonament..., i fent-ho s'ha convertit
en el principal factor de pertorbació del funcionament de la presidència.
Confio que aquest Consell de Govern sabrà reconèixer aquest fet i que posarà fi
a aquesta pertorbació rebutjant la seva petició.
-Molt bé -va
dir en Behn-kihl-Nahm-. El demandant ha tornat a demanar-me que li ofereixi una
alternativa abans d'iniciar la votació. El conseller Beruss està disposat a
retirar la petició contra la presidenta si aquesta accedeix a abandonar el
càrrec de manera temporal fins que la crisi del sector de Farlax hagi quedat
resolta i s'hagi assegurat el retorn del General Solo.
-Aquesta
alternativa no m'interessa el més mínim -va dir la Leia.
En Beruss es
va remoure nerviosament al seu seient.
-Els termes
podrien ser redactats de tal manera que conservés tota la seva autoritat en
altres àrees.
-No -va
replicar secament la Leia-. Això és impossible. Ja és una mica tard per
començar a reescriure la Carta amb la idea de separar les funcions
presidencials de les de la prefectura d'Estat i la comandància suprema de les
forces armades..., i encara que poguessin fer-ho, jo tampoc ho acceptaria.
La Leia es
va tornar cap a Behn-kihl-Nahm en una actitud de tranquil desafiament i va
contemplar en silenci al seu vell amic durant uns moments abans de seguir
parlant.
-El Consell
de Govern no va ser creat per proporcionar una ocasió de fer xantatge a la
presidència de la Nova República a porta tancada. Si pensen que aquesta petició
és raonable i que ja no sóc capaç de fer la feina per al qual em van triar...,
llavors enviïn la petició al Senat. Prou de retards. Inicieu la votació.
-Molt bé -va
dir Behn-kihl-Nahm -. Per haver presentat la petició, es considera que el
senador Beruss la recolza amb el seu vot. Senador Rattagagech?
-Suport a la
petició.
- Senador
Fey'lya?
-Comparteixo
els temors del senador Beruss i li ofereixo el meu suport.
- Senador
Praget?
-Afirmatiu.
El vot d’en
Praget va segellar el desenllaç, però la Leia va romandre immòbil i impassible
fins que l'últim membre del Consell hi va haver votat. El recompte final va ser
de cinc vots contra ella per dos a favor.
-La petició
serà comunicada al Senat en la seva pròxima sessió General -va dir
Behn-kihl-Nahm, tan visiblement alterat que va haver de fer un considerable
esforç de voluntat per a contenir un esclat d'ira -. S'aixeca la sessió.
Quan va
colpejar el vidre, ho va fer amb tanta força que aquest es va esquerdar..., i
l'esquerda va ser prou gran per debilitar la seva nítida veu dringant, però no
prou severa perquè el vidre quedés fet miques.
Behn-kihl-Nahm
no creia en els presagis, però va sostenir el vidre amb cautelosa delicadesa
mentre el treia de l'estrada i es va assegurar que ningú més veiés l'esquerda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada