Escut de mentides (XII)

Anterior

12

Per les seves experiències a Coruscant i Mon Calamari, l'almirall Ackbar sabia que la frontera que separava el cercle interior del poder del cercle exterior en qualsevol govern era l'accés. Si formaves part del cercle interior, podies accedir a la presidència sempre que ho desitgessis, anant per un passadís privat i entrant al seu despatx a través de la porta del darrere. Quan volia veure't, la presidència parlava directament amb tu. Quan enviaves una carta, sempre obtenies una resposta personal.

L’Ackbar havia gaudit d'aquesta posició durant tota la cursa presidencial de la Leia, com a cap d'Estat sota el govern provisional primer i com a presidenta de la Nova República després. Fins i tot tenint en compte que l'administració de la Leia era d'una naturalesa relativament oberta, això feia que formés part d'un grup molt selecte.

La porta privada sempre estava oberta per en Han, naturalment, per a la Mon Mothma, que havia preferit mantenir-se allunyada del palau després que un intent d'assassinat, que va estar a punt d'acabar amb la seva vida, fes que decidís renunciar a la presidència, per a Nanaod Engh que, sense haver arribat a ser un veritable amic íntim de la Leia, la visitava pràcticament cada dia a causa de les seves responsabilitats, i per en Behn-kihl-Nahm, encara que aquest era massa educat per no observar els protocols dels alts nivells governamentals, i per en Tarrik i l’Alole..., i per l’Ackbar.

O així havia estat abans que les negociacions amb els yevethans s'haguessin anat complicant fins a esdevenir una crisi. Però l’Ackbar havia quedat considerablement afectat pel descobriment que ja no podia entrar a la residència presidencial, que la seva clau d'accés havia estat desactivada i que la seva posició com a membre de la família li havia estat sobtadament retirada. En conseqüència, havia decidit que tractaria d'accedir al complex presidencial del quinzè nivell per la porta davantera, i havia intentat preparar-se per un altre brusc rebuig.

Però els guàrdies de seguretat que flanquejaven l'entrada no van moure ni un múscul per detenir l’Ackbar, i encara que el personal administratiu va donar alguns lleus senyals de sorpresa veient-lo allà, ningú es va aixecar per impedir que fos cap als despatxos de la part de darrere.

-Bon dia, almirall -va dir l’Alole, alçant la mirada del seu gran escriptori amb un somriure als llavis -. Endavant, la princesa està repassant les transcripcions del debat senatorial de la setmana passada a la seva sala de conferències.

Quan va arribar al llindar que separava el despatx de recepció de la sala de conferències, l’Ackbar va titubejar. La Leia estava immòbil al fons de l'habitació, donant-li l'esquena i envoltant el cos amb els braços mentre mantenia la mirada aixecada cap al seu holovisor. La pantalla mostrava la imatge del senador Tuomi. El senador parlava en un to enèrgicament raonable, i les seves paraules eren subtilment inflamatòries.

- Segueix estant oberta aquesta porta per a mi?

La potent veu de l’Ackbar va retrunyir a l'habitació.

La Leia va donar l'esquena a Tuomi només el temps suficient per llançar una ràpida mirada per sobre de la seva espatlla.

-Si no ha hagut de fer servir el seu desintegrador perquè en Tàrrick el deixés passar, llavors la porta continua estant oberta.

-Intentaré recordar que la presència d'armes a la zona de recepció pot tenir un significat ocult.

La Leia va prémer la tecla d'aturada de la gravació i es va tornar cap a l’Ackbar.

- Realment pensava que potser no seria benvingut aquí?

-No hem tingut ocasió de parlar des del seu retorn, i durant la seva absència només vàrem parlar en una ocasió..., i recordo que la conversa va ser bastant curta i que va estar limitada a certs temes polítics -va replicar l’Ackbar -. Abans d'això... Bé, si hagués estat convenient excloure’m d'ella, llavors potser no hauria estat present durant la reunió celebrada la nit de la transmissió pirata. No m'he atrevit a tornar a utilitzar el meu codi d'accés.

-Oh, naturalment... Llavors suposo que tampoc ha vist en Han, oi? Li vaig dir que li expliqués que tot estava oblidat. I jo que pensava que era vostè qui m'estava evitant... -Va dir la Leia, anant cap a l’Ackbar i abraçant-lo -. No puc seguir enfadada amb vostè durant molt de temps. I a més... Bé, no paro de repetir-me a mi mateixa que l'almirall Ackbar és una de les poques persones a qui la seva opinió he de seguir escoltant fins i tot quan estic enfadada amb ell.

L’Ackbar li va donar uns copets a l'esquena amb una de les seves grans mans-aleta i va sospirar.

-És bo saber-ho.

-L’he trobat a faltar, amic meu -va dir la Leia, baixant els braços i donant un pas cap enrere -. L’Ànakin també el troba a faltar. Ningú l’havia vist des de feia dies. Què ha estat fent?

-He estat bastant ocupat -va dir l’Ackbar, i va assenyalar el visor -. Per què es molesta a veure això? Sentir com parlen de vostè d'aquesta manera no pot resultar massa agradable, i no entenc de què pot servir-li.

La Leia va tornar el cap per fer una ràpida ullada per sobre de la seva espatlla a la cara d’en Tuomi.

-Suposo que sento una curiositat morbosa que m'impulsa a esbrinar si hi ha algun límit que estiguin disposats a respectar.

- «La cobdícia no té límits i l'enveja no coneix fronteres al cor d'un home mesquí»-va murmurar l’Ackbar-. És una de les meves cites favorites d’en Toklar, un dels filòsofs més respectats i citats de Mon Calamari -va afegir.

- No va ser també ell qui va dir «No miris cap enrere..., perquè alguna cosa pot estar a punt d’atrapar-te»? -Va replicar la Leia amb burleta jovialitat.

-No ho crec -va dir Ackbar -. Però en Toklar va escriure que una fiblada és recordada durant més temps que mil carícies. Per cada veu que va recolzar el desafiament d’en Tuomi, hi va haver un centenar dient que era estúpid, injust i cruel. Escolteu a aquest centenar de veus, i no a una sola.

-No pensi que m'ho estic prenent com una ofensa personal -va dir la Leia, dirigint el controlador cap a l’holovisor i posant fi a la projecció -. Però sentir parlar d'Alderaan d'aquesta manera resulta molt dolorós per als pocs alderaanians que quedem. I sembla com si de sobte tothom estigués trobant raons per posar en dubte el meu dret a ser aquí.

-La gent troba allò que busca -va dir l’Ackbar -. Ens hem de fixar en els seus motius, no en les seves paraules.

-En Tuomi diu que el seu motiu és la justícia -va replicar la Leia amb un encongiment d'espatlles -. Alderaan és una nació de refugiats formada per seixanta mil persones que no tenen un altre territori que les nostres ambaixades de Coruscant i Bonadan. En Tuomi representa cinc planetes habitats i a gairebé mil milions de ciutadans. Tuomi es limita a preguntar quina raó hi ha perquè Alderaan hagi de manar sobre Bosch.

-Però vostè no ens governa en nom d'Alderaan. Ens governa en nom de la Nova República.

-De la qual, i segons en Tuomi, Alderaan és membre únicament a causa d'una equivocada compassió.

-En Tuomi és un peixet ignorant -va dir l’Ackbar amb sec menyspreu -. Que Alderaan sigui membre de la Nova República no és ni un acte de cortesia ni una violació de la Carta. La Nova República és una aliança de pobles, no de planetes.

La Leia va assentir per indicar que estava totalment d'acord amb el que acabava de dir.

-Una cosa que s'oblida amb freqüència fins i tot aquí -va dir.

-En aquest cas, em permeto recordar-li que l'estructura de la Nova República va ser concebuda per evitar el domini dels mons més populosos..., per evitar el que Kerrithrarr va anomenar una tirania de la fecunditat -va dir l’Ackbar.

La Leia va deixar escapar una tensa riallada i va moure el cap amb una violenta sacsejada que va fer ondular els cabells.

-Sí, no he oblidat aquest argument.

-Potser recordi una altra cita que m'agrada molt -va dir l’Ackbar-. «Avui ens convertim en una família galàctica..., una família dels grans i els petits, dels joves i els vells, amb honor per a tots i favor per cap.»

La Leia va reconèixer les paraules que ella mateixa havia pronunciat en el seu discurs del Dia de la Restauració.

-Això és fer trampa.

-Confio que segueix creient en el que va dir llavors.

-Per descomptat que sí.

-Doncs llavors el que ara Alderaan signifiqui seixanta mil, o sis-cents, o sis, no té importància.

-Per descomptat -va dir la Leia -. El nombre exacte només té importància per als assessors i els comptables. El nostre dret a formar part de la Nova República és vàlid, i just, i moralment legítim..., malgrat el nombre.

-M'alegra sentir-li dir això -va dir l’Ackbar, i va ficar la mà en un de les espaioses butxaques del seu cinturó -. He portat una cosa perquè l'aprovi. –Va desdoblegar un full de pergamí blau pàl·lid del tipus que s'utilitzava per als documents oficials i li va entregar -. És una sol·licitud d'emergència perquè Polneye es converteixi en membre de la Nova República, i procedeix del seu representant a Coruscant.

La Leia va llançar una mirada interrogativa a l’Ackbar mentre donava la volta a la taula per anar cap a la finestra.

-Em sembla que he estat manipulada.

-Aquesta sol·licitud també és vàlida, justa, i moralment legítima..., malgrat el nombre.

- Hi ha alguna raó per pensar que algú més va poder sobreviure a l'atac dels yevethans?

-No hi ha proves que permetin afirmar-ho o negar-ho -va dir l’Ackbar-. Quina importància pot tenir això?

-Si en Plat Mallar vol ocupar un seient al Senat...

-Plat Mallar vol ocupar un seient a la carlinga d'un caça. El seient que hauria correspost a Polneye al Senat romandrà buit a menys que es trobi a altres supervivents..., i així servirà com a recordatori.

-Veig les empremtes de les seves mans en tot això, Ackbar.

-Estic intentant ajudar al noi -va admetre l’Ackbar -. Però en Plat sap prendre les seves pròpies decisions.

-Permeteu-me que li faci una altra pregunta -va dir la Leia-. Li ha informat de l'oferta feta per Jobath de Galants? Sap Mallar que Jobath li ofereix refugi i la ciutadania en nom dels Fies?

-En Plat ha parlat amb Jobath.

- I?

-Durant els dies següents a la destrucció d'Alderaan, quina hauria estat la reacció de la princesa Leia davant d'una invitació d'esdevenir ciutadana de Lafra o Ithor?

La Leia va col·locar el pergamí sobre la taula i va inclinar el cap, i després va ajuntar els palmells de les mans i es va emportar les puntes dels dits a la boca.

-Ja estic sent molt criticada per haver aprovat aquestes sol·licituds quan vaig tornar de les meves vacances.

-En aquest cas, aprovar una sol·licitud més no canviarà molt la situació -va dir l’Ackbar -. Però suposarà moltíssim per als polneyans. I hi ha una cosa que he d'afegir, encara que no sé si li servirà de molt: quan em vaig assabentar del que havia fet, em vaig sentir molt orgullós de vostè.

La Leia va arrufar les celles. Després es va inclinar cap endavant i va recolzar les mans sobre la taula, col·locant-les a banda i banda del document mentre l'estudiava amb gran atenció.

-Bé, almirall, he de confessar que jo també em vaig sentir molt millor després d'haver-ho fet -va dir per fi, i va activar el seu comunicador mitjançant el comandament a distància -. Necessito una tauleta de validació, Alole. L'almirall Ackbar acaba de portar-me una sol·licitud que se'ns havia passat per alt.

Belezaboth Ourn, cònsol extraordinari dels paqweporis, passejava nerviosament pel dormitori de la seva cabana de l'alberg diplomàtic.

Per desena vegada, Ourn va interrompre les seves anades i vingudes per assegurar-se que la diminuta caixa cega que li havia lliurat el virrei yevethà estava correctament connectada a la unitat d’hipercomunicacions, que era molt més gran que la caixa. Això era el que podia fer per esbrinar si existia alguna raó tècnica per la qual, cinc hores després d'haver enviat una sol·licitud urgent per parlar amb en Nil Spaar, encara estigués esperant i anant d'un costat a un altre del dormitori.

I a Belezaboth Ourn no li agradava que li fessin esperar.

L'enginyer de la seva nau havia examinat la caixa segellada utilitzant tots els mitjans a la seva disposició, però després que una potent descàrrega emesa per la caixa hagués destruït els seus instruments de sondeig, l'enginyer se l'havia tornat amb un encongiment d'espatlles. L’Ourn només sabia que connectar la caixa cega permetia que l’hipercomunicador pogués conversar amb ella, i que al seu torn la caixa conversava amb un hipercomunicador yevethà instal·lat en un lloc desconegut.

L’Ourn va remugar una imprecació contra la fertilitat d’en Nil Spaar i va demanar que li portessin un ocell toko i un ganivet de sacrifici. Ja feia setmanes que estava atrapat a Coruscant, sense poder marxar i esperant que el virrei complís les seves promeses. L’Ourn no estava disposat a convertir-se en un presoner tancat dins d'aquella habitació, incapaç de menjar mentre esperava que el virrei respongués a les seves trucades.

La Mare de la Valkíria seguia posat sobre la pista de descens, immòbil en el mateix lloc on havia estat castigat per la brusca partida del navili yevethà Aramàdia. Amb la missió tan escassa de fons, l’Ourn s'havia negat a autoritzar les reparacions necessàries, esperant poder vendre el petit bergantí consular com a ferralla quan el navili que li havia promès en Nil Spaar fos lliurat per fi. Després les dotacions de terra de l'espaiport havien recobert el Valkíria amb una bombolla segelladora quan les taxes d'atracada pendents de pagament van començar a tornar-se excessivament elevades.

Que el navili consular dels paqweporis estigués atrapat sota un bloqueig de deutors allà on tothom podia veure’l era realment molt compromès. Haver de fer cua per poder abandonar Coruscant a bord d'una llançadora resultaria altament humiliant, i que la delegació tornés a casa sense un sol crèdit a les butxaques i viatjant a bord d'una de les velles naus de línia comercials que feien escala a Paqwepori era totalment impensable.

Només hi havia una resolució acceptable, i l’Ourn s'aferrava tossudament a ella. En Nil Spaar havia de complir la seva promesa de lliurar-li un navili d'impulsió yevethà en pagament als danys soferts pel Valkíria i els altres serveis que l’Ourn havia prestat a Nil Spaar. Després la delegació podria marxar de Coruscant no només amb la magnificència deguda, sinó d'una manera que faria comprendre a tothom que els paqweporis tenien amics molt poderosos.

L'únic problema era que en Nil Spaar es trobés ocupat amb tanta freqüència cada vegada que en Belezaboth Ourn intentava posar-se en contacte amb ell. Les dues últimes vegades que havia tractat d'obtenir informació, l’Ourn s'havia vist obligat a parlar amb subordinats, i els tres intents que havia dut a terme des que va decidir mantenir la boca tancada i insistir a parlar directament amb Nil Spaar no havien obtingut cap resposta.

En aquell intent, el quart, l’Ourn havia posat un esquer a l'ham, i havia deixat un missatge afirmant posseir informació sobre alguns esdeveniments recents de gran importància que afectaven el Cúmul de Koornacht. Però, tot i així, ja feia cinc hores que estava esperant.

L'ocell toko i una resposta dels yevethans arribar en el mateix instant, i l’Ourn va expulsar sense miraments al primer per poder rebre la segona. Per a la seva satisfacció, la cara que va aparèixer a la pantalla era el d’en Nil Spaar.

- Què és aquest so, Belezaboth Ourn? -Va preguntar en Nil Spaar.

Els xiscles d'indignació amb què l'ocell toko feia tremolar l'avantsala com a protesta per haver estat rebutjat encara eren feblement audibles.

- Virrei! Tornar a tenir ocasió de parlar amb vostè és un honor i un delit per a mi. No feu cas d'aquests sorolls... No és més que un animal salvatge que està cridant a una altra habitació. Quines notícies té per a mi? Hi ha alguna novetat sobre el lliurament de la meva nau?

L’Ourn va creure veure una fugaç espurna de pena als expressius ulls del yevethà.

-Cònsol, aquest assumpte s'ha convertit en una font de grans preocupacions i disgustos per a mi -va dir en Nil Spaar-. El meu poble i el seu es troben a la vora de la guerra...

- El nostre poble? No, no! -Va exclamar l’Ourn, sorprès i consternat -. Però si no hi ha ni un sol ciutadà de Paqwepori a les forces armades de la Nova República..., ni un de sol! El societari ho ha prohibit.

-I espero que això servirà d'exemple a altres governants -va dir en Nil Spaar-. Però hi ha una gran flota que es disposa a envair el nostre territori, i l'absència dels paqweporis no sembla haver-la debilitat en el més mínim.

-Oh, aquesta flota no és més que una fanfarronada, una ostentació sense significat -va dir l’Ourn despectivament -. La princesa no posseeix ni la decisió necessària per arribar a utilitzar-la ni el suport per fer-ho.

-Doncs a mi em sembla que la princesa és una dictadora enèrgica i plena de recursos -va replicar en Nil Spaar -. No puc creure que la Leia Organa Solo sigui una persona que perd el temps amenaçant en va.

-Si pogués sentir com els portaveus la denuncien cada dia al Senat, llavors sabria fins on arriba la seva debilitat. El seu dret a dirigir la Nova República ha estat desafiat. Vaja, però si fins i tot es rumoreja que potser acabi veient-se obligada a abandonar la presidència!

-Abans voldria veure com aquesta flota que ens amenaça abandona les seves posicions actuals -va dir en Nil Spaar -. Suposo que comprendrà que, donada la situació, en aquests moments he de concentrar tota la meva atenció en aquesta flota.

-Sí, però... Què hi ha de la seva promesa? Què hi ha dels favors que li he fet?

-Hem contret un deute amb els paqweporis, cert... Però alguns membres del meu govern estan començant a preguntar-se si podem confiar en un aliat de la Leia Organa Solo...

-Si el president ho hauria fet, jo mateix l'hauria denunciat...

-... i altres creuen que hem de conservar el Reina de les Valkiries perquè ens ajudi en la nostra defensa contra les flotes i exèrcits que la Leia està reunint per llançar sobre nosaltres. Si vol que li sigui sincer, no veig com podem lliurar-li la nau en aquestes circumstàncies.

L'abatiment s'havia anat estenent per la cara del cònsol amb cada paraula que sortia dels llavis d’en Nil Spaar.

-Això és horrible... És impensable! -Va balbucejar-. No pot fer res?

En Nil Spaar va fer ondular la galta en una excel·lent imitació del gest de resignació Paqwepori.

-Potser seria possible... Però no. No m'atreveixo a demanar més quan ja hi ha un deute.

- Demani! Demani, si us plau! Hi ha alguna manera de què pugui ajudar a resoldre aquest problema?

-Veurà, estava pensant que si pogués proporcionar-me algun mitjà de persuadir els altres... Si jo pogués donar-los raons suficients perquè confiïn en vostè, perquè sàpiguen que vostè és tan honorable i digne de confiança com jo sé que és...

-Sí, naturalment... Però què els podria convèncer? M'està demanant que me’n vagi de Coruscant? Ens està demanant que abandonem la Nova República?

-No, no... Res d'això. N'hi haurà prou amb què no es mogui d'on està ara i continuï sent el nostre amic -va dir en Nil Spaar -. Mantingui les orelles i els ulls ben oberts per detectar totes les maquinacions d'aquesta infame dona que vol acabar amb nosaltres. Proporcioni'ns informes el més complets i lliures de prejudicis possible de totes les seves accions. Doneu-nos la informació que necessitem per evitar que aquesta confrontació acabi tornant-se incontrolable. És l'única manera de poder arribar a complir la promesa que li vam fer. Aquesta serà tota la prova de la seva lleialtat que necessitaran els que ara estan dubtant d'ella.

-És clar -va dir l’Ourn -. I tant! Ho hauria fet de totes maneres. En realitat, la raó principal per la qual volia posar-me en contacte amb vostè era precisament aquesta; desitjava informar sobre l'últim acte d'abús dels seus poders comès per la Leia. Fins i tot els seus amics estan perplexos i escandalitzats... Veurà, la Leia va tornar fa poc d'unes vacances i va aprovar les sol·licituds d'admissió de més de vint nous sistemes, saltant-se tots els protocols establerts i...

-No -va dir emfàticament la Leia, passant al costat d’en Nanaod Engh amb tan pocs miraments com si fos un captaire de carrer -. No vull convocar una reunió del gabinet. Encara no tinc res a dir. El Consell de Defensa encara no s'ha reunit. El virrei encara no ha ensenyat les seves cartes.

L’Engh va dirigir una muda apel·lació a Behn-kihl-Nahm amb la mirada.

- Voldrà parlar amb ella, president?

-Leia... Encara no cal que tingui respostes per a les preguntes que ells puguin arribar a fer-li -va dir en Behn-kihl-Nahm -. N'hi ha prou que permeti que la vegin. L'únic que ha de fer és deixar que vegin com assumeix el comandament. Un govern és un organisme..., i aquest organisme ha patit dos xocs prou seriosos com per pertorbar el funcionament de tots els seus sistemes.

-Ho sento, però tot això no pot dependre de mi. Hi ha una raó per tenir un gabinet, i la raó és que tenint-lo no he de preocupar-me per tots aquests «sistemes». Així doncs, deixem que els ministres s'ocupin de les seves responsabilitats, i jo atendré els assumptes dels que només pot ocupar-se la direcció de l'Estat.

-Però ha de dir, i ha demostrar que és aquí, que és conscient de la situació i que està fent tot el necessari -va replicar en Behn-kihl-Nahm -. Ha d’aconseguir que tornin a concentrar la seva atenció en els veritables problemes o en cas contrari, i abans que pugui comprendre què ha passat, tindrà nou petits regnes que dirigiran la mirada cap als seus respectius consells al Senat en comptes de tornar-la cap amunt. Fins a cert punt, això ja ha passat.

-Hi ha moltes tasques governamentals que no tenen absolutament res a veure amb Koornacht, el Consell de Defensa, les flotes negres o els assumptes d'estat -va dir l’Engh -. Els ministres i els seus departaments potser no haurien de necessitar aquest tipus de garanties i seguretats, però la realitat és que les necessiten.

-I jo no necessito veure’m penjada pels talons i ser interrogada durant quatre hores.

-Això no passarà -va dir l’Engh -. La reunió haurà estat convocada per la cap de l'Estat, i no pels ministres. Expressi el seu agraïment per la feina que han estat fent. Sol·liciti els seus informes. Admeti que ens esperen moments difícils. Que cal que segueixin atenent les seves responsabilitats amb la màxima diligència possible. Prometi que els hi donarà més informació quant li sigui possible. Feu que sàpiguen que ells estan fent possible que la cap de l'Estat pugui fer la seva feina.

-Ja haurien de saber tot això sense necessitat que els hi digués -va protestar la Leia -. Quina necessitat hi ha de què em reuneixi amb ells per donar-los ànims amb un discurset? Oh, per totes les estrelles... Durant la Rebel·lió, els nostres pilots pujaven a les carlingues dels seus caces sabent que anaven a lluitar contra un enemic cinc vegades superior en nombre..., i lluitaven sense que ningú els animés i els donés copets a l'esquena!

-Tant el lloc com el moment eren molt diferents -es va limitar a dir en Behn-kihl-Nahm -. Leia... Tu mai has tingut cap funció governamental excepte al cim del poder. Si us plau, Leia... Confia en els que estem més familiaritzats amb la forma en què es veuen les coses des de la base de la piràmide, i permet que t’aconsellem en aquest assumpte.

La Leia va sospirar i es va tornar cap al Primer Administrador.

-Bé, en aquest cas... Quan suggereix que celebrem aquesta reunió? Aquesta tarda?

-Oh, no... Això significaria marcar-la amb el segell de les emergències, que és precisament l'últim que li convé en aquests moments. No, aquesta tarda n'hi haurà prou que emeti el preavís habitual dient que la reunió se celebrarà d'aquí a tres dies. Això farà que el missatge que vol fer sentir comenci a circular. Per la resta, tres dies de termini és més que suficient.

-D'acord. Llavors seran tres dies -va dir la Leia de mala gana -. Voldria algun de vostès dir-li a l’Alole que entri quan se’n vagin, si us plau?

La primera reunió de gabinet de la nova era es va desenvolupar amb una fluïdesa i una absència d'incidents realment sorprenents. El ministre Mokka Falanthas va mostrar senyals, perceptibles, però no massa aparatoses, que encara no havia superat del tot la irritació que li va produir el que la Leia s'entremetés en el seu terreny, però va mantenir aquests sentiments fora de les seves paraules quan va informar sobre el treball del cos diplomàtic. Així i tot, la Leia es va veure obligada a admetre que la resta d'assistents a la reunió semblaven estar encantats davant d'aquell retorn a la normalitat.

I a més, i això va suposar una sorpresa encara més agradable, la Leia va aconseguir donar per conclosa la reunió al cap de dues hores, la qual cosa li donava una oportunitat de treballar seriosament durant una estona abans de reunir-se amb en Han per dinar. Però no va aconseguir escapar del tot a les conseqüències de la reunió, ja que en Nanaod Engh la va seguir quan va sortir de la sala del consell i va anar amb ella pel passadís que portava als turboascensors.

- Disposa d'uns moments, princesa? -Va preguntar l’Engh-. M'agradaria que parléssim d'un assumpte que no he cregut adient treure a la llum durant la reunió.

-Estava planejant fer un repàs a fons de cert material nou enviat pel general Àbaht que ha arribat aquesta nit i que encara no he pogut examinar com volia -va dir -. Ja sap que he de comparèixer davant el Consell de Defensa el dia u, oi?

-Sí, ho sé.

-Bé, disposa del temps que triguem a arribar a la porta del meu despatx per convèncer-me que el seu assumpte, sigui el que sigui, és més important que el meu.

-Crec que potser formi part d'ell, princesa -va dir l’Engh -. Veurà, m'estava preguntant si l’Alole l'ha mantingut informada del contingut general del trànsit informatiu als canals governamentals durant els últims dies...

- A què ve això? No l'entenc, Engh. L’Alole es manté al corrent de tot i ho filtra, i després em passa els missatges dels que he d’ocupar-me. És el procediment habitual, i vostè el coneix de sobres.

-Ho sento. Em referia a les línies públiques. Els recomptes i resums dels androides manipuladors de missatges que s'ocupen dels comentaris no especificats, els extractes dels registres generals de trucades..., aquest tipus de coses. O potser vostè mateixa els ha fet una ullada.

-No -va dir la Leia, cridant l'ascensor -. Per què ho havia de fer?

-Bé, doncs... Doncs per fer-se una idea de quin aspecte té tot això quan és vist des de fora, lluny del govern i de Coruscant. Per esbrinar com està reaccionant la gent a les notícies.

-Seguiu -va dir la Leia mentre arribava l'ascensor.

-Aquest assumpte dels nous membres, per exemple... Bé, vostè va prendre una decisió perfectament vàlida i en cap moment va excedir els límits dels poders que li atribueix la Carta, naturalment -va dir l’Engh, seguint cap a l'interior de la cabina -. Aquí tothom sap que els nous membres han hagut de jurar respecte i adhesió a la Carta com qualsevol altre membre de la Nova República, i que el que es va fer va ser no només per una raó legítima, sinó també noble.

-M'agradaria pensar que tot això està tan clar que no cal donar cap explicació -va dir la Leia mentre les portes es lliscaven veloçment sobre les seves guies fins tancar-se -. Excepte potser al ministre Falanthas, potser...

-El petit problema que ha sorgit amb el ministre Falanthas és una mera qüestió de competències professionals i estil personal, i estic segur que vostès dos sabran resoldre-ho amb el temps -va dir l’Engh -. Però en les capitals estan molt preocupats pels últims esdeveniments, es diu que la princesa Leia s'ha excedit en l'exercici de la seva autoritat, que han concedit privilegis especials i que ha actuat deixant-se portar per un impuls, i fins i tot temeràriament.

- Es refereix als governs planetaris?

-Als governs planetaris en alguns casos, i als tecnòcrates en altres. I no només són els tecnòcrates, Leia... És una reacció pràcticament general. Una gran part dels comentaris procedents dels ciutadans que circulen per les línies públiques tenen un contingut general francament crític..., sovint tosc i ignorantment crític, per descomptat, però crític al capdavall.

- I vostè pensa que hauria d'estar llegint aquests comentaris? -Va preguntar la Leia en un to bastant sarcàstic -. Escolti, Nanaod, no entenc per què m'està parlant d'aquest assumpte. Aquesta situació no m'agrada gens, així que no veig per què hauria de sorprendre’m que a uns altres tampoc els hi agradi. Què es pot fer?

-Bé, ja portem diversos dies parlant d'això -va dir l’Engh -. El consens general que comença a emergir de la discussió és el de què tot aquest embolic és el resultat de no haver preparat a la Nova República pel que s'acostava, i de no haver actuat prou de pressa per informar els ciutadans després dels fets. Crec que hauríem de seleccionar a un parell de secretaris i posar-los a treballar en el problema a jornada completa, preferiblement en un règim de consulta permanent amb algú del seu personal... Estava pensant que en Tàrrick seria el més adequat.

El turboascensor va anar reduint la velocitat fins aturar-se, i les portes es van obrir en el nivell quinze.

- Què proposa que facin?

-Proposo que planegin un programa per reforçar una miqueta la seva imatge pública. M'agradaria pensar que bàsicament és una qüestió de donar a conèixer la situació..., d'informar més que d'influenciar. Potser vulguem aconseguir que vostè estigui una mica més disponible per a les xarxes de notícies, i no em refereixo únicament als grans complexos amb seu a Coruscant, sinó també a les xarxes regionals i locals...

-Així que ara vol que concedeixi entrevistes, eh? Què vindrà a continuació? Presidir inauguracions d'espaiports? Llançar al mercat una gamma de ninetes Leia? Que els permeti gravar-me amb les seves holocàmeres mentre ballo per al Han portant posat un vestit d'esclava de plaer de Jabba el Hutt?

-Apa, Leia... Ningú està suggerint que faci aquest tipus de coses, i en realitat...

-Acabarien arribant a elles, i no sóc aquí per fer aquest tipus de coses -el va interrompre la Leia amb fermesa -. I a més, descobrir que es pot agafar a una persona que ha donat mostres més que sobrades del seu bon judici i aconseguir que la gent li doni suport merament perquè té un bell somriure suposaria una terrible desil·lusió per a mi. M'he guanyat àmpliament qualsevol tipus de crítiques de les que pugui estar sent objecte en aquests moments, i vaig a tractar de recuperar el respecte que he perdut..., però no intentaré substituir-lo amb un succedani.

-No estem parlant d'això, Leia -va dir l’Engh -. Estem parlant d'exposar el seu cas no només davant el Senat, sinó davant de les persones a les que representen aquests senadors. Estem parlant de combatre la informació errònia i les impressions incorrectes abans que hagin desenvolupat unes arrels prou profundes com per poder ser preses per la veritat. Leia, fer el que li demano només pot redundar en benefici seu.

S'estaven acostant a la suite presidencial.

- Què se suposa que he de fer, Nanaod, el més correcte o el que més agradi a la gent? On és la frontera que separa el que t'entenguin i voler que tothom t'apreciï? –La Leia es va aturar i es va encarar amb ell, obligant-lo a aturar-se -. Si he de proporcionar el tipus de lideratge que tothom espera de mi, creu que tenir a un homenet amagat a la meva esquena xiuxiuejant-me una vegada i una altra que la gent encara no està disposada a anar on jo sé que hem d'anar m’ajudarà en alguna cosa? No em creï més dificultats de les que ja tinc, Nanaod. Li ho prego, perquè... Bé, la veritat és que he de dir que la meva situació actual ja és prou complicada sense necessitat que me la compliquin encara més.

-L'únic que vull és proporcionar totes les eines que necessita per arribar a la meta que s'ha fixat -va replicar l’Engh -. La seva imatge pública és una d'elles.

-Però la meva imatge pública necessita ser sotmesa a un procés de rehabilitació.

-Només en alguns cercles..., en què els xafardejos, els rumors i les notícies li han prestat un pèssim servei. No estic parlant de llançar núvols de mentides a l'aire, Leia, estic parlant de dissipar la boirina que altres han creat.

-Mon Mothma mai va haver de recórrer als estrategs de la imatge, i ens va guiar a través de moments més difícils que aquests -va replicar la Leia -. No. Ho sento, però no m'interessa.

- Hi pensarà? Si fes un cop d'ull al trànsit general de les línies públiques, llavors potser entendria per què estem tan preocupats...

-Ja ho he entès -va dir la Leia-. El que passa és que no desitjo aquesta classe d'ajuda. I ara tinc feina a fer.

L’Engh es va donar per vençut i no va seguir insistint, però la Leia va tenir alguns problemes per expulsar la conversa de la seva ment quan va entrar al seu despatx. Diverses hores després, i sense haver pogut oblidar-la encara, li va repetir una gran part de la conversa al Han quan el seu marit i els nens es van reunir amb ella a la cascada interior per dinar.

La Leia esperava la seva simpatia, però la cara d'en Han va anar mostrant una creixent incomoditat a mesura que la sentia parlar.

- Per què poses aquesta cara, Han? Què passa?

-Res. No és gens... Segueix, t'estic escoltant.

-No. Conec molt bé aquesta expressió -va insistir la Leia -. És la teva expressió: «No diré el que penso perquè el fet de fer-ho només serviria per empitjorar les coses», amb mossegar-se la llengua inclosa. Però el truc no funciona, saps? No funciona perquè sempre has de permetre que m'adoni que estàs fent un esforç terrible per no obrir la boca, i això et delata. No entenc com has aconseguit guanyar una sola mà de sàbacc amb aquesta cara tan expressiva que tens.

-I jo no sé quantes vegades t'he sentit aquest discurs -va dir en Han mentre els seus llavis es corbaven en un somriure tort ple de malícia -. És el teu discurset: «Vaig a fer-li la vida impossible fins que s'hagi enfadat prou per dir-me què està pensant», i ja no dóna resultat.

-En aquest cas, per què no et limites a dir-me què estàs pensant abans que els dos ens atipem de forcejar?

-Bé, realment no és gens important i...

-I ja posats, per què no et saltes tota la part d'esmorteir el cop?

- Dones! -Va dir en Han, esbufegant amb fingida indignació -. Sempre volen que els diguis el que estàs pensant, però diguis el que diguis sempre estàs equivocat.

-M'alegra veure que comprens les regles bàsiques.

-Oh, si. El que resulta aterridor és veure que la Jaina també les va entenent millor cada dia que passa. –en Han va sospirar-. Fa un parell de dies vaig tenir notícies d'un vell amic dels meus temps de contrabandista que ha decidit anar pel bon camí i s'ha instal·lat a Fokask. Feia anys que no tenia cap mena de contacte amb ell.

- I per què has tingut notícies ara?

-Em va enviar una còpia d'un comentari i mitja dotzena de cartes de l'Estendard Fokask, que suposo és el que passa per un noticiari en aquell lloc. El títol del comentari era una cosa així com «Anhela la Princesa la corona perduda?».

-Mmmm. I què havia de dir al respecte aquest comentari?

-Oh, vinga... No el vaig llegir amb tanta atenció com per assabentar-me. Per què havia de voler fer-ho? –La Leia no va dir res, però els seus ulls van seguir demanant-li que continués -. Bé, parlaven que sempre havien cregut que eres una servidora dels millors valors de l'Antiga República, però que de sobte havies començat a semblar una decidida defensora d'una idea encara més antiga, el dret diví dels monarques..., sigui el que sigui el que signifiqui això. Si realment vols fer-ho, pots llegir-lo tu mateixa.

- I què deia el teu amic?

En Han va arrugar els llavis i va defugir la mirada de la Leia. Estava clar que buscava alguna manera d'evitar haver de respondre a aquesta pregunta.

-Explica’m què deia, Han.

-Bé... La veritat és que no tenia molt a dir. Després de l'última carta enviada a l'Estendard, el meu amic s'havia limitat a afegir una curta nota. «L'han tirat res a l'aigua a Coruscant? -Deia la nota-. Semblava una noia estupenda. »-en Han va arrufar les celles -. No vol dir absolutament res, llevat que ara he de matar a aquest tipus.

-No hi ha cap raó per la qual hagis de matar aquest tipus.

-He de fer-ho -va dir en Han, assentint amb expressió impassible -. Ha insultat a la meva noia. He de matar-los a tots.

-Deixa de dir ximpleries abans que et sentin els nens -va dir la Leia, donant-li un cop de puny a l'espatlla i recolzant-hi el cap després.

En Han la va envoltar amb un braç.

-Si retira el que ha dit potser li perdoni la vida -va murmurar-. Però haurà de convèncer-me que està realment penedit -va afegir després d'una llarga pausa. Hi va haver una altra pausa, i quan va tornar a parlar va emprar un to més seriós -. I ja que has parlat dels nens... Bé, crec que caldria fer alguna cosa..., abans que els nens arribin a sentir certes coses.

La Leia no va dir res. Però mentre romania immòbil al costat d’en Han i contemplava com la Jaina, en Jacen i l’Ànakin jugaven a la cascada, aquestes paraules van semblar cremar-li a les orelles: abans que els nens arribin a sentir certes coses. Quan va tornar al quinzè nivell, va demanar a l’Alole que li portés una selecció aleatòria dels missatges rebuts per les línies ministerials durant els últims dies. Poc després que l’Alole se l'hagués proporcionat, la Leia va cridar a Nanaod Engh.

-He estat pensant en tot allò del que vam parlar -va dir-, i voldria pregar-li que faci el que pugui al respecte.

-Començarem immediatament -va prometre l’Engh.

El grannan i el mon calamarià -el jove i el vell, el novell i el veterà -van sortir del lliscador la Flota i van tirar a caminar, cadascú adaptant el seu pas al de l'altre sense adonar-se del que feia, i van travessar la zona d'estacionament fins a arribar al caça vermell i blanc de morro aplatat que esperava el moment de l'enlairament, immòbil sobre els seus suports de descens a una dotzena de metres de distància.

-Aquí està el que volia ensenyar-te -va dir l'almirall Ackbar -. Havia vist algun d'aquests anteriorment?

-Sí -va dir en Plat Mallar, ajupint-se per passar per sota dels alerons plegats i estudiant les puntes de les ales -. Vaig veure els diagrames d'aquest aparell en la rutina de reconeixement de navilis enemics del meu avi. És alguna mena de variació sobre el disseny bàsic d'un ala-X de perímetre interior del model T-65, no?

-Correcte. Però fixeu-vos en la major amplada del perfil que s'aprecia al llarg de tot el fuselatge, i en els dos seients contigus de la carlinga.

-I els canons làser de les puntes de les ales no tenen sistemes d'energia -va dir en Mallar-. És un vehicle d'ensinistrament?

L’Ackbar va assentir.

-És un ensinistrador primari TX-65. L'ala-X potser ja no sigui el caça de primera línia de la Flota, però tots els pilots de la Flota van fer les seves primeres cent hores de vol en un d'aquests aparells, i molt probablement tots els pilots que s'incorporin al servei seguiran aprenent a volar en ells durant alguns anys.

En Mallar es va posar a la gatzoneta i va observar la part inferior del fuselatge.

-És molt diferent als interceptors TIE.

-Cert, i entre les diferències destaca una que vostè hauria de ser particularment capaç d'apreciar: aquest vehicle d'ensinistrament està dotat d'un hiperimpulsor.

Un somriure malenconiós va corbar els llavis del noi durant uns moments per esvair-se de seguida.

-Un d'aquests aparells es va estavellar el dia en què vaig sortir del tanc bacta, oi? Vaig sentir parlar d'això als metges.

L’Ackbar va girar i va assenyalar l'altre extrem del camp.

-Va passar just allà, a la pista vint... No és el primer que perdem, i no serà l'últim -va dir, movent el cap en una sacsejada gairebé imperceptible -. A vegades, i malgrat tot el que fem, els pilots surten del simulador convençuts que si cometen un error el seu mentor de vol es limitarà a restablir la rutina d'exercicis perquè torni a començar des de la primera seqüència. -Va arronsar les espatlles-. I de vegades els aparells senzillament s'avarien, naturalment...

-El meu instructor d'enginyeria solia dir que el difícil no és aturar-se, sinó parar amb suavitat..., i que cada vegada que t’enlaires hauries de fer dues comprovacions per assegurar-te que totes les femelles estan ben atapeïdes, perquè la gravetat sempre sap detectar els teus errors.

-Sembla que el seu instructor coneixia el seu ofici.

-Sí -va dir en Mallar-. Bowman York coneixia el seu ofici. El trobo a faltar.

Un rabassut transport militar va enlairar-se de la pista i va passar rugint per sobre d'ells per dirigir-se l'espai. En Plat Mallar va tornar el cap per contemplar-lo amb expressió malenconiosa fins que va desaparèixer.

-Fan que volar sembli el més senzill del món, oi? Tanta potència, i sotmesa a un control tan precís... -Va tornar la mirada cap a l’Ackbar -. Abans que vinguessin els yevethans això era l'únic que m'importava, sap? No em refereixo a les bombes i els canons làser, no... Em refereixo al fet de volar. Les naus, tan gràcils, que sorgien dels núvols i desapareixien al cel... Quan era molt petit, les naus anaven i venien cada dia. La meva mare deia que em passava hores davant de la finestra esperant que apareguessin, i que després informava a crits a tota la casa quan veia un.

L’Ackbar va assenyalar el vehicle d'ensinistrament amb una inclinació de cap.

- Li agradaria pujar a ell?

-He estat intentant convèncer-me que això només serviria perquè em sentís pitjor, per si es donava el cas que arribés a preguntar-m'ho -va dir en Mallar.

- I ho ha aconseguit?

-He fracassat miserablement. Sí, realment m'agradaria molt... Podríem fer-ho en alguna ocasió?

Com a resposta, l’Ackbar va pujar per l'escaleta d'abordatge, va ficar una mà-aleta dins la cabina oberta i li va llançar un casc de vol a un sorprès Plat Mallar.

- Ara?

- Per què no?

- No necessito alguna cosa més que això?

-Necessita un pilot experimentat que li serveixi com a mentor -va dir l’Ackbar, tornant a ficar la mà-aleta dins de la carlinga i traient un altre casc de vol-. Jo sóc aquest pilot.

-No, jo em referia a... Escolti, esperi un moment. Només anem a fer una passejada, oi?

L’Ackbar va baixar per l'escaleta amb el casc de vol sota el braç.

- Estava pensant en un vestit de vol, potser?

-Bé... Sí

-Hi ha vestits de vol en el compartiment de càrrega del lliscador -va dir l’Ackbar, assenyalant el vehicle amb una inclinació del cap -. Per què agafa un?

En Mallar va anar corrent al lliscador i va tornar a corre-cuita amb una petita muntanya de tela marró pulcrament doblegada sobre dels braços.

- Quin és el meu?

-El de dalt -va dir l’Ackbar -. El que té el seu nom escrit en ell.

En Mallar, la cara inexpressiva i sense entendre res, el va contemplar en silenci durant uns moments. Després el vestit de vol de l’lAckbar va caure a terra quan Mallar va treure el seu del munt de roba i va començar a examinar-lo amb mans tremoloses, buscant la tira amb el nom damunt de la butxaca dreta. Quan la va trobar, va alçar els ulls cap a l’Ackbar i va interrogar-lo amb la mirada.

-S'ho ha guanyat per mèrits propis -va dir l’Ackbar amb tranquil·la fermesa -. S'ho ha guanyat pel que va fer el dia en què els yevethans van arribar a Polneye..., i el que va fer aquell dia és més important que qualsevol examen o transcripció. I a més tinc intenció d'ensenyar-lo a volar tal com em van ensenyar a fer-ho a mi, recordant en tot moment el que ja sap i subjectant la palanca de control amb delicadesa però sense vacil·lacions. Durant els pitjors dies de la Rebel·lió, enviàvem pilots al combat després de deu hores al simulador perquè estàvem en guerra. Bé, ara Polneye està en guerra amb N'zoth... I si encara li segueix semblant tan important, i si hi ha alguna manera d'aconseguir-ho, jo faré que estigui preparat per tornar al Cúmul de Koornacht abans que aquesta guerra hagi acabat.

-Sí -va dir en Mallar amb un tranquil orgull a la veu-. Sí, això és justament el que vull.

L’Ackbar va assentir.

-Al centre dels pilots, ja ho veurà més tard, hi ha un passadís ple de petites plaques metàl·liques, tenim una per cada pilot que ha mort després d'haver desenganxat d'aquesta base. Les parets i el sostre d'aquest passadís estan gairebé totalment recoberts de metall. I si volguéssim posar una placa per cada pilot que va ser ensinistrat en aquesta base i que va morir en algun lloc de l'espai, sota el foc dels canons enemics o en una nau que senzillament va deixar de funcionar, hauríem de recobrir tota la cara de la torre.

-Comprenc -va dir en Mallar.

-Només creus entendre-ho..., com tots els que tenen la teva edat -va dir l’Ackbar, movent el cap-. I ara, escolta’m amb atenció durant uns moments: quan els vells inicien una guerra, els joves moren. I cada heroi creat per cadascuna de les guerres que hi ha hagut al llarg de la història va anar al combat aquell matí envoltat de camarades que eren tan valents com ell, però que no van tenir tanta sort. Vostè ja ha gastat una gran part de la seva sort per arribar fins aquí, Plat Mallar. I ningú gosarà mai dir-li ni una sola paraula si acaba decidint no posar-se aquest vestit de vol i escull crear-se una nova vida aquí. Vostè va aconseguir recuperar aquesta vida robant-la-hi als incursors yevethans, i ara no hi ha cap necessitat que torni a donar-la-hi.

-Ho sé -va dir Plat Mallar, mantenint-se tant dret com li podia permetre el seu cos -, i li agraeixo que em recordi que puc triar. Però la meva elecció és portar aquest vestit de vol, i esperar que es presenti una oportunitat de fer alguna cosa que canviï una mica les coses..., encara que només les canviï per a mi, i encara que el que faci no afecti a ningú més.

-Molt bé -va dir l’Ackbar -. Llavors comencem. Té moltes coses que aprendre.

Següent