Lleialtat (VI)

Anterior

Capítol Sis

El director de la Casa de Subhastes Peven de Crovna no va ser de molta ajuda. Tant el venedor com el comprador dels objectes de la col·lecció d'art privada d'en Glovstoak havien estat anònims, i ni el director ni cap dels seus empleats va poder reconèixer a cap dels representants enviats a la subhasta. La casa no tenia registres ni indicacions de com havien arribat els objectes fins a Crovna, i el director tampoc tenia la menor idea del tipus de nau en la qual se'ls van endur.

Sí que recordava, però, que va haver de portar a taxar els objectes d'art en dues ocasions abans que tingués lloc la venda final. En ambdues ocasions van estar a la seva oficina menys d'una hora després que contactés amb l'agent del venedor. És més, recordava que els van portar amb lliscant terrestre, no en aerolliscador.

La Mara sabia que podien haver estat guardats en una casa privada abans de la subhasta. Però atès que els lladres acostumaven a accedir il·lícitament als registres de les cases de subhastes amb l'esperança de trobar un bon objectiu, això hauria estat tan perillós com estúpid. El més probable seria que el venedor els hagués dipositat en una càmera cuirassada, en algun lloc de la zona segur, privat i fàcilment accessible.

Una petita investigació va oferir un resultat de poc més de cinquanta empreses d'emmagatzematge en un radi d'una hora de viatge des de la casa de subhastes. No obstant això, moltes d'elles eren instal·lacions petites; adequades per emmagatzemar mobles vells o documents de negocis, però difícilment apropiades per a la tasca de protegir peces d'art per valor de cinc-cents milions de crèdits. Només hi havia, de fet, una instal·lació en què la Mara pogués trobar tots els paràmetres que estava buscant.

Es deia Centre d'emmagatzematge i Recollida Germans Birtraub, un dispers complex d'edificis grisos interconnectats a prop de l’espaiport principal de la ciutat. Amb trenta o quaranta naus estacionades en les seves badies d'atracada a qualsevol hora, i diversos milers de treballadors pul·lulant com laborioses formigues mentre acceptaven, lliuraven i emmagatzemaven centenars de milers de caixes i contenidors de càrrega al dia, la Mara bé podia creure que se la considerés una de les instal·lacions de la seva classe en el sector Shelsha.

Però hi havia alguna cosa més sobre aquest lloc, una cosa que posava en alerta els seus sentits. Potser fossin els guàrdies amb cara de pocs amics que podia veure des de la seva taula al tapcafè a l'altre costat del carrer de les instal·lacions, guàrdies que portaven el segell inconfusible dels baixos fons en les seves expressions i el seu llenguatge corporal. Potser fos el fet que moltes de les naus que podia veure ficant i traient mercaderia a les badies d'atracada tenien identificacions externes clarament falses.

O potser fos el fet que la mera presència de la Mara en aquesta taula al costat de la finestra hi havia disparat una alarma silenciosa a l'habitació del darrere del tapcafè.

Alçant el seu got, va prendre un glop, mirant dissimuladament el seu crono en fer-ho. Havia estat allà des de just després de l'hora punta de dinar, i en les últimes tres hores havia matat el temps amb un parell de consumicions i un aperitiu de costelles amb espècia tom, observant el trànsit d'entrada i sortida de la instal·lació. En aquestes últimes tres hores, la plantilla del tapcafè li havia estat observant a ella, interrompent la seva silenciosa vigilància amb nombroses trucades a un interlocutor o interlocutors desconeguts. Les trucades havien arribat a ser cada vegada més intenses en l'última hora, i encara que la Mara estava massa lluny com per espiar qualsevol conversa, podia sentir un creixent estat de nerviosisme.

La qual cosa no era realment sorprenent. Si els capitostos de Germans Birtraub tenien la consciència intranquil·la, immediatament haurien rastrejat tots els espaiports pròxims a la recerca de la seva nau, examinant cada registre que tingués la mínima possibilitat de referir-se a ella, probablement fins i tot contactant amb gent que tingués relacions amb un ampli espectre de personal de les forces de l'ordre amb l'esperança d'identificar-la.

Res d'això hauria servit per al més mínim. El nom de la targeta d’identitat era totalment fictici, la seva nau no estava registrada, i ni la seva cara, empremtes dactilars o patró d'ADN estaven registrats en cap arxiu ni memòria d'ordinador ni de droide de vigilància en cap lloc de l'Imperi. Davant de qualsevol possible investigació, ella simplement no existia.

Pel cua d'ull va poder veure al gerent del tapcafè caminar cap a ella creuant el mar de taules, i va llançar els seus sentits de la Força per fer una ràpida estimació. Estava tan nerviós com sempre, però tenia una determinació que no hi havia estat abans. Aparentment, estaven preparats per fer el seu moviment.

-Disculpi, senyoreta -va dir temptativament el gerent.

La Mara va alçar la vista cap a ell.

- Sí?

-Ho sento, però necessitem aquesta taula -va dir-. Em temo que s'ha d'anar.

- Oh? -Va dir la Mara, mirant al seu voltant. En honor a la veritat, el lloc s'havia anat omplint de gent en l'última mitja hora, amb gairebé totes les taules ocupades ara per almenys un client. En tot cas, ja que la majoria d'ells semblaven ser matons a sou tallats pel mateix patró que els guàrdies de la porta de Germans Birtraub, no semblava una excusa convincent.

-Ho sento -va dir el gerent, fent un gest cap a la barra. En resposta, un dels cambrers va començar a anar cap a ells, portant una consumició en una safata-. Un últim glop, per descomptat a compte de la casa, i haurà de marxar.

El cambrer va arribar i va col·locar el got davant d'ella.

-Tinc una idea millor -va dir la Mara, alçant la copa per olorar-la. L'olor estava ben oculta, però les seves tècniques de millora sensorial superaven amb escreix el repte-. En lloc d'intentar drogar-me -va continuar, agitant el líquid i tornant-lo a deixar a la taula-, per què no creuem simplement el carrer fins a les instal·lacions i tenim una xerrada amb els germans Birtraub?

El gerent va parpellejar. Naturalment, aquesta mena de coses no estava en la seva rutina de treball habitual.

-Ah... no comprenc.

-No importa -va dir la Mara, observant la sala de nou. Els seus ulls es van posar en un home un parell de taules més enllà, una mica més gran que la resta dels matons, amb un aspecte vigilant en els seus ulls mentre fingia ignorar la conversa-. Acabem amb tanta ximpleria i anem a veure el teu cap?

L'altre va somriure, en un intent acuradament assajat de mostrar diversió, mentre feia una ullada sobre la Mara, fixant-se en el seu vestit de vol gris i la seva manca d'armes.

- Què et fa pensar que pugui estar interessat en res que hagis de dir-li? -Va replicar.

-Confia en mi -va dir la Mara, endurint el seu to i la seva actitud mentre el mirava fixament als ulls.

Ell va dubtar un instant, i després es va encongir lleugerament les espatlles.

-Com vulguis -va dir, aixecant-se de la cadira i assenyalant la porta-. Per aquí.

La Mara es va posar dreta i va agafar el sarró que havia deixat en un seient al seu costat. El cap del grup va ser més ràpid, la seva mà havia sortit gairebé disparada per agafar la corretja.

-Amb el teu permís -va dir, agafant-la.

La Mara va assentir inclinant el cap, i van creuar la sala. Quan van arribar a la porta, dos dels matons més grans els van seguir en silenci.

Un lliscant terrestre bastant llarg els estava esperant al costat de la vorera. La Mara i el cap del grup van prendre el seient del darrere, mentre que els dos matons van seure davant seu, desplegant uns seients supletoris.

-A l'oficina del cap Birtraub -va indicar el cap del grup al conductor, i es van posar en marxa.

- Tens algun nom? -Va preguntar la Mara.

Els seus llavis es van torçar.

-Pirtonna -va dir-. I tu?

-Pots anomenar-me Clària -va dir la Mara.

-Bonic nom. -Pirtonna va indicar el sarró que reposava en el seu costat-. Puc?

La Mara va assentir. Tot el seu equip i armament era allà, però els més sospitosos estaven ocults a l'interior de diversos aparells d'equip electrònic, i dubtava que Pirtonna es molestés en fer més que un examen superficial abans d'arribar al seu destí.

No ho va fer. Va estar cosa d'un minut remenant entre el conjunt de roba i components electrònics, i després va tornar a tancar la bossa, deixant-lo al seu costat, en un seient.

- Content? -Va preguntar la Mara.

-Com mai -va replicar, tornant-li un somriure.

Pocs minuts després, el conductor es va introduir per una entrada sense indicacions que s'apartava del camí entre dues badies d'atracada buides. Pirtonna va conduir la Mara a l'interior i van recórrer un passadís brillantment il·luminat, amb els dos matons de nou rere dels seus passos. Contrastant amb tota l'activitat que la Mara havia observat abans a l'exterior de les instal·lacions, aquesta zona en particular estava completament deserta.

Un parell de girs més tard van arribar fins a una porta sense marques.

-Aquí dins -va dir Pirtonna, prement la placa d'obertura i indicant a la Mara que continués.

Realment era una oficina, però era obvi que no pertanyia a cap dels germans Birtraub, ni a cap altre amb una mica d'autèntica autoritat. La taula era vella i plena de taques, les cadires senzilles i sense encoixinar, la il·luminació simple, brillant i funcional. Per les files d'armaris amb fitxers que cobrien les parets laterals, la va identificar temptativament com l'oficina d'un supervisor de registres.

Però era igual d'obvi que l'home que es trobava dempeus observant-la al costat de la taula no era un executiu de baix rang.

- És ella? -Va preguntar, mirant de dalt a baix la Mara-. Aquesta... aquesta... nena és qui us tenia a tots tan preocupats?

-Ella és -va confirmar secament Pirtonna-. I una persona que no apareix en cap registre és bon motiu de preocupació.

- De debò? -Va preguntar l'home àcidament.

-De debò -va confirmar la Mara. Va sentir un lleuger buf de corrents d'aire al clatell quan els dos matons van entrar darrera d'ella i van tancar la porta-. Quin dels germans Birtraub és vostè?

Ell va mostrar un somriure.

-El més desagradable.

-Que bé -va dir la Mara-. Llavors passem als negocis. Vull el nom de la persona que va llogar l'espai on es van emmagatzemar sis valuoses obres d'art fa any i mig.

Els ulls d’en Birtraub es van obrir com plats.

- Que vols què? -Va preguntar, amb el seu aire d'hostilitat eclipsat temporalment pel desconcert-. Obres d'art?

-Bé -va dir la Mara, ocultant una ganyota de disgust. Pels seus sentits ampliats en la Força, va notar clarament que en Birtraub no estava mentint; realment no sabia res sobre les obres d'art o la seva venda. Llàstima, això hauria fet les coses molt més fàcils -. En aquest cas hauré de demanar-li una llista de tot aquell qui tingués un espai aquí en aquesta època.

El desconcert d’en Birtraub va desaparèixer, i va donar pas a un semblant ombrívol.

- Estàs boja o és una broma?

Els trets de la cara d’en Birtraub es van endurir, i va fer una mirada a Pirtonna. L'altre va assentir i va passar per darrere de la Mara, qui va sentir la pressió del canó del blàster pressionant-li l'esquena entre els omòplats.

Mentalment, va agitar el cap. Aficionats. La primera cosa que un professional aprenia és que tocant a un oponent amb l'arma no s'aconsegueix altra cosa que mostrar a l'oponent el lloc exacte on es troba l'arma.

-Aquesta podria ser una idea extremadament dolenta –li va advertir a Birtraub-. Els càstigs per atacar un agent imperial són bastant desagradables.

Birtraub va deixar anar una rialleta, però la Mara va poder sentir una espurna d'incertesa.

-No ets un agent imperial. Tu?

-Estic segura que els seus homes esperen que tingui raó -va dir calmadament la Mara.

La incertesa relluí de nou.

-Esbrineu per a qui treballa -va ordenar Birtraub-. Després mateu...

Just a la meitat de la seva ordre, la Mara va girar 180 graus a la seva esquerra amb una volta de ballarina, brandant el braç esquerre per atrapar el de Pirtonna i apartar el blàster lluny de la seva esquena. Ell va disparar, una fracció de segon massa tard, escampant el foc blau d'un tret atordidor sobre un dels armaris d'arxius. La Mara va passar la seva mà esquerra al canell de l'home, agafant-lo mentre llançava la seva mà dreta envoltant-li el braç pel colze. Recolzant-se en aquest ancoratge, va recargolar l'avantbraç de l'home sobre la seva espatlla i va apuntar el blàster cap al primer dels dos matons.

El dit d’en Pirtonna seguia cobrint el fiador del gallet, bloquejant l'accés al gallet pròpiament dit. Però això era bo. Estenent-se amb la Força, la Mara va aconseguir el gallet darrere del dit i va disparar, enviant una detonació blava contra el pinxo, canviant després de blanc i atordint al segon home. Un ràpid gir al canell d’en Pirtonna, i el blàster es va alliberar caient a la mà esquerra de la Mara, qui va disparar una descàrrega final directament al tors de l'home.

Es va passar l'arma a la mà dreta i va apuntar amb ella a la cara d’en Birtraub abans que el primer dels matons arribés a colpejar el sòl.

-Ajustat per atordir -va comentar amb una ganyota d'aprovació mentre el triple so del cop dels cossos en caure s'esvaïa-. Així que Pirtonna no estava tan preparat com vostè per jugar al tot o res amb mi. Molt intel·ligent per part seva. Significa que ell seguirà vivint aquesta nit. -Va alçar lleugerament el blàster-. Quines probabilitats creu vostè que té?

Birtraub la mirava fixament, amb el cos rígid i la cara completament pàl·lida. Va obrir la boca, però no va ser capaç de dir res.

-Llavors, ara -va continuar la Mara-, em va a explicar per què estava disposat a matar-me només per estar en el seu veïnat.

Birtraub es va aclarir la gola, amb el seu rostre mostrant subtilment la seva derrota.

-Hi ha un home -va dir, emetent les paraules amb dificultat-. El seu nom és Caaldra. Treballa amb una banda de pirates, una gran. Guarden molts dels seus botins aquí. A ells... no els hi agrada que la gent els observi.

-No els culpo -va dir la Mara. Així que potser les obres d'art d’en Glovstoak no van venir dels rebels després de tot-. On puc trobar-lo?

La cara d’en Birtraub va empal·lidir més si cap.

-No -va sospirar-. Si us plau. Em matarà si descobreix que t'he parlat d'ell.

-Mai ho sabrà -li va assegurar Mara-. On és?

-No ho entens -va dir Birtraub, amb la veu tremolant de desesperació-. Un parell d'hores després que t'atrapin, ho sabran tot.

-Un parell d'hores després que m’atrapin, estaran morts -va corregir la Mara-. On és?

Birtraub va respirar profundament i va creuar els braços al pit.

-No -va dir. Ja no implorava. Ara era el desafiament d'un home que ja no tenia res a perdre -. Qualsevol cosa que puguis fer-me, és impossible que sigui pitjor que el que Caaldra em faria.

La Mara retorçar els llavis. L'Emperador li havia advertit sovint que era massa jove perquè la majoria de la gent prengués seriosament les seves amenaces.

-D'acord, si és així com ho vol -va dir-, hauré de trobar-lo jo mateixa. -Va assenyalar la porta amb el seu blàster-. Després de vostè.

L'alleujament que començava a mostrar-se en la cara d’en Birtraub va desaparèixer abruptament.

- Què? -Va preguntar.

-Òbviament, no vaig a anar donant voltes per aquest lloc jo sola -va dir la Mara raonablement-. A més, d'aquesta manera, quan trobi a Caaldra, espero que sigui prou amable perquè s'aturi a saludar-lo i preguntar-li qui és la teva nova amiga. Llavors ens presentaràs adequadament.

La cara d’en Birtraub estava blanca de nou.

-Estàs boja -va dir en un murmuri-. Oblida-ho. No aniré.

-No tens elecció -va dir la Mara.

-Tinc gent armada per totes les instal·lacions.

-Tenies gent armada aquí dins també -va puntualitzar la Mara mentre començava a caminar cap a ell-. Però estem perdent el temps. Anem.

En els ulls i el llenguatge corporal de l'home, la Mara va poder llegir indicis subtils de què intentaria fer alguna estupidesa. Va seguir avançant, preparant-se, quan va estar al seu abast, ell li va llançar un cop de puny a la gola amb totes les seves forces.

Però la velocitat, la potència i la desesperació no eren rival per als reflexos i la percepció dirigits per la Força. La Mara simplement es va fer a un costat, permetent que el puny passés inofensiu al seu costat. El cop fallit va fer que en Birtraub perdés completament l'equilibri, i mentre s'abalançava gairebé caient contra la Mara, ella va girar sobre el seu peu dret, apartant-se del seu camí.

Algunes persones s’ho haurien figurat en aquest moment. Birtraub no era una d'elles. Fins i tot mentre passava de llarg, maleint, va intentar llançar una puntada de peu contra la Mara. Ella va fer un pas cap a un costat i, gairebé com un acte reflex, va colpejar l'altra cama de l'home, fent-li perdre el seu suport.

Va caure a terra tan llarg com era, amb això, els últims calius de lluita es van apagar en ell.

-Quan estigui llest -va dir la Mara amb calma, donant-li cops a les costelles amb el peu.

Gemegant de dolor, Birtraub es va incorporar lleugerament recolzant-se en una mà, girant per mirar-la.

-Magatzem catorze -va aconseguir dir, estremint-se com si les paraules li fessin mal. Considerant com havia aterrat, probablement ho fessin -. Ala est del complex. -La seva mirada va passar cap als seus homes inconscients-. Si t'atrapen, digues que va ser Pirtonna qui t'ho va dir.

La Mara va somriure cínicament. Típic.

-Gràcies -va dir, alçant el seu blàster prestat-. Si no hi és, tornaré per xerrar de nou.

Va disparar, i ell es va desmaiar sota el tret atordidor blau. Recuperant el seu sarró, es va dirigir cap a la sortida pels passadissos deserts.

El conductor encara esperava al llarg lliscant terrestre. La Mara el va atordir, va ocultar el seu cos inconscient, i es va allunyar conduint.

El magatzem 14 estava situat convenientment al costat de la Badia d’Atracada 14, ocupada actualment per un lluent vaixell de càrrega hyrotii de classe Crescent, un model que generalment es veia funcionant com a joguina per a nens rics. Però, un cop més, les aparences eren enganyoses. La Mara va estudiar la nau mentre conduïa sense presses pel carrer que circumdava l'exterior del complex, fixant-se en els ports de làser i torpedes ocults, les identificacions falses i els homes elegantment vestits però d'aspecte rude que muntaven guàrdia al voltant tant de la nau com de les amples comportes de càrrega que conduïen al magatzem. Al costat de les portes, aparcats fora del camí, hi havia tres barredores terrestres amb el logo de Germans Birtraub en els seus laterals. A través de les finestres del magatzem, es podia veure un grup d'homes carregant caixes en carros repulsors i conduint-los cap a la rampa de la nau. El magatzem pròpiament dit semblava estar ben ordenat, amb múltiples piles de caixes escampades per tot arreu. Es va fixar especialment en la col·locació de les piles al llarg del mur posterior, i va continuar conduint.

La part posterior del magatzem 14 donava a una altra construcció de la mida d'un magatzem, aquesta subdividida en petites unitats d'emmagatzematge, amb un petit carreró de servei entre ambdós edificis. La Mara va trobar l'entrada al carreró i es va dirigir al lloc on la seva memòria li deia que una pila de caixes evitaria que fos vista des de l'interior. Es va estirar amb la força, per confirmar que no hi havia ningú a prop que pogués sorprendre-la, va obrir el seu sarró i es va posar mans a l'obra.

La seva primera tasca va ser recuperar el sabre de llum, ocult en una allargada unitat d'anàlisi de dades. La unitat tenia tres ressorts ocults, col·locats prou lluny uns dels altres perquè una persona normal no pogués pressionar els tres alhora. La Mara va estrènyer dos amb les seves mans i va usar la Força per arribar al tercer. Extraient el sabre de llum, el va penjar del seu cinturó, després va alliberar l'arma de canell i la seva corretja de l'interior d'un dels seus dos datapads i se la va col·locar en el seu avantbraç esquerre. Es va assegurar per última vegada de què no hi hagués cap possible testimoni, es va separar un pas del mur del magatzem i va activar el seu sabre làser.

Amb un espetec, la fulla color magenta va cobrar vida. Era un color únic, segons li va dir l'Emperador quan li va lliurar el substrat que va usar per fer créixer el vidre de l'arma, un color que únicament s'havia vist una vegada en els últims cent anys. No li va dir d'on havia obtingut el vidre; probablement fora d'una de les col·leccions d'armes, obres d'art i artefactes històrics que tenia repartides per tot l'Imperi.

Durant un instant va mantenir immòbil el sabre de llum, observant la fulla i deixant que la sensació de l'arma fluís cap a la seva ment i tornés de nou a les seves mans. Després, refermant els peus a terra, va baixar la fulla i va introduir delicadament la punta al mur davant seu.

El mur era gruixut i fortament cuirassat, i va necessitar tres curosos talls per establir el seu gruix real. Però una vegada que ho va haver fet, la resta de la tasca va acabar ràpidament. Posicionant la fulla de manera que travessés completament el mur sense deixar passar la més mínima resplendor que pogués delatar-la entre les ombres, va esculpir un estret triangle invertit de la mida justa per poder relliscar dins. Apagant el sabre de llum, va usar l'adherència de la Força a la secció tallada i la va empènyer.

Es va alliberar amb un cruixit apagat. En tensió per l'esforç, la secció era fins i tot més pesada del que semblava, la Mara la va fer surar cap endavant mig metre i va mirar amb precaució a l'interior.

Un cop més, l'entrenament mental de l'Emperador li havia servit bé. La seva nova entrada privada estava just darrera del centre de la pila de caixes que havia pres com a referència.

Va recuperar el seu sarró i va empènyer el bloc triangular altre mig metre. Assegurant-se que no l’observaven, va lliscar per l'obertura i després va usar la Força per tornar a deixar la falca al seu lloc. Va amagar el seu sarró entre dues de les caixes, va tornar el sabre de llum al seu cinturó, i es va dirigir a la vora de la pila.

El seu primer pensament quan va veure tot aquell carregament de caixes introduint-se en la nau va ser que els pirates havien rebut notícies de la seva recerca i estaven foten el camp. Però ara es va adonar que aquest no era el cas. Els homes i extraterrestres amb els carretons no estaven carregant de manera aleatòria, sinó que estaven prenent caixes únicament de dues piles específiques prop de les portes, dues piles en què ja gairebé no quedaven caixes. I, el que era més interessant, portaven dos estils i classes de roba diferents: un el vestien aquells que manipulaven els carretons, l'altre, mitja dotzena d'homes i extraterrestres que no feien més que vagassejar al seu voltant, mantenint una mirada vigilant en el primer grup. Aparentment, estava tenint lloc alguna mena de redistribució de béns.

Fent ús de la Força, va intentar aconseguir una sensació dels dos grups. Els dels carretons tenien la rebel·lia de baix nivell i la lleugera paranoia dels criminals de carrera, però no el sadisme subjacent que normalment podia sentir als assassins habituals. Contrabandistes, els va identificar de forma provisional, o potser compradors de béns robats.

Els mandrosos, en canvi, no només tenien el segell d'assassins, sinó que estaven insolentment orgullosos. Cadascun d'ells tenia a més una llarga i prominent cicatriu al llarg de la seva galta esquerra, o el més semblant a una galta en el cas dels no humans. Això, combinat amb les insígnies de les seves espatlles i un magatzem ple de botí, els etiquetava com els pirates que Birtraub havia esmentat.

Però una figura seguia faltant en el conjunt. La Mara va continuar la seva passada visual i mental de la sala, i llavors, dempeus i només al costat d'una pila de caixes lluny i a l'esquerra de la Mara, el va veure.

No hi havia molt al que mirar, almenys no en la superfície. Un humà d'alçada i complexió mitjana, vestit amb una senzilla túnica de color vermell fosc i pantalons i botes negres. No portava cap arma evident, i tenia un rostre suau i fàcilment oblidable.

Però l'entrenament i la sensibilitat en la Força de la Mara li explicaven una història diferent. Els ulls d'aquest rostre suau eren atents i escrutadors, la túnica i les botes ocultaven armes exòtiques i letals, i fins i tot en una postura relaxada la seva complexió senzilla mostrava l'aspecte d'un depredador alerta. Al contrari que Pirtonna i els seus sicaris, fins i tot al contrari que els brutals pirates que l'envoltaven, aquest home era un guerrer.

Caaldra.

El va estudiar durant un altre minut, observant com els seus ulls es movien per l'habitació, captant com les seves mans romanien a prop de les seves armes, les seves posicions les podia llegir en els subtils plecs de la tela i en els lleugers embalums del cuir de les botes, sentint el flux automàtic de plans de combat d'emergència a través de la seva ment mentre els altres habitants del magatzem duien a terme les seves tasques.

Un dels pirates que observaven el procediment es va girar i va començar a caminar en direcció a Caaldra. Per la seva edat i la quantitat de condecoracions i galons que la Mara podia veure brillant-li en el seu pit, va suposar que tenia una posició elevada en l'organització. Amb cautela, sense perdre de vista la resta de la sala i romanent en l'ombra rere de les piles de caixes, es va acostar una mica.

Havia arribat a dues piles de distància d’en Caaldra quan el pirata hi va arribar. Ajupint-se de cop, va seguir observant per la vora de la caixa inferior mentre dirigia cap a ells les seves tècniques sensorials millorades.

-... Gairebé acabat -estava dient el pirata-. Alegrem-nos de treure'ns aquestes pells de sobre.

-No hi ha gaire benefici amb això -va comentar Caaldra.

-Qualsevol benefici serà bo per a mi -va replicar el pirata-. Aquestes coses inútils ocupen molt més espai del que valen. -Va fer un gest a Caaldra-. Així que tens els nostres propers objectius?

-Just aquí -va dir Caaldra, traient una targeta de dades i mostrant-la-hi -. Deu naus, la primera i la tercera per a mi. -Va fer una pausa-. Això vol dir tot el que hi hagi a la primera i la tercera, Shakko. Assegura't que el Comodor explica a la teva gent el que passaria si hi hagués alguna, diguem, pèrdua aquesta vegada.

Comodor. La Mara va torçar els llavis amb menyspreu. Els caps pirates gaudien massa prenent títols i aires pseudo-militars.

-Sí, sí, ho diré -va grunyir Shakko-. No et preocupis; m'encarregaré del primer objectiu jo mateix.

-Bé -va dir Caaldra-. Abandonarà el port d'aquí a tres dies, i arribarà al punt òptim per a la teva emboscada en cinc. Temps de sobres. I els altres objectius haurien d'estar fàcilment a l'abast de les teves altres naus.

-Temps de sobres si aconseguim que aquests contrabandistes deixin de destorbar-nos, en qualsevol cas -va murmurar Shakko, donant-se la volta-. Ei! Tannis!

Un dels altres pirates es va separar de la secció del mur en què estava recolzat i va avançar amb grans gambades.

- Sí?

-Emporta't a Vickers i una de les barredores de tornada a la nau i envia aquesta llista al Comodor -va ordenar Shakko, estenent-li la targeta de dades-. Després contacta amb Bisc i digues-li que té mitja hora per acabar de recollir i emmagatzemar els subministraments.

- Vols que iniciï l'arrencada dels motors?

-Millor espera que acabem aquí -va dir Shakko-. Contactaré amb tu per avisar-te.

-D'acord.

Tannis es va dirigir cap a la porta del magatzem, portant amb ell a un dels altres homes pel camí.

La Mara no esperà a escoltar res més, sinó que ràpidament va desfer els seus passos a través de les ombres cap al seu sarró i la seva entrada privada. Estava clar que els contrabandistes, els pirates i Caaldra aviat seguirien camins separats, i ni tan sols la Mà d'Emperador podria seguir tres preses al mateix temps.

Podia, per descomptat, tornar a la seva nau i demanar reforços. Però fins i tot si hi hagués a la zona forces imperials que poguessin reaccionar prou ràpid, era improbable que estiguessin preparats per a la classe de treball de seguiment i vigilància subtil que calia. Per a qualsevol propòsit o intenció, la Mara depenia de si mateixa.

Afortunadament, en realitat no hi havia cap dubte sobre quin camí havia de seguir en aquesta ocasió. Per intrigant que Caaldra pogués ser, estava clar que els pirates estaven a punt de llançar-se a un frenesí d'atacs i crims. Hi havia el perill immediat per a l'Imperi i els seus ciutadans, així que aquí és on aniria la Mara.

A més, Caaldra havia dit a Shakko que el primer i el tercer objectiu eren seus. Seria interessant esbrinar quins eren aquests objectius.

Tres minuts després, estava de tornada al seu lliscant prestat, seguint els dos pirates a una discreta distància mentre conduïen pels carrers externs de les instal·lacions d'emmagatzematge.

La nau d’en Shakko estava estacionada a una badia d'atracament al costat oest del complex de magatzems, prou a prop del magatzem per a un accés fàcil, però prou lluny perquè un observador casual no fes immediatament la connexió entre la nau i els contrabandistes. Era un vaixell de càrrega mitjà HT-2200 corellià: gairebé seixanta metres de llarg amb quatre compartiments de càrrega climatitzats i ajustables, un sòlid i gran tros de nau. Però, igual que amb el vehicle dels contrabandistes, indubtablement no calia fiar-se de les aparences.

Els pirates no havien deixat cap guàrdia vigilant a l'exterior, però quedava clar ràpidament que almenys hi havia un home a l'interior. Fins i tot abans que en Tannis detingués la barredora al costat del braç de càrrega davanter esquerre, una rampa d'embarcament havia baixat al seu encontre. Aparcant el lliscant, els dos pirates van saltar fora i van pujar trotant la rampa, que va pujar i es va tancar immediatament darrera d'ells. La Mara sabia que hi havia una altra rampa en aquest model, al braç de càrrega dret, que probablement estaria tan estretament vigilat com l'altre.

Però realment no tenia planejat usar cap de les entrades habituals.

La trajectòria actual del seu lliscant li faria sobrepassar la popa de la nau, a uns vint metres en el moment que més s'apropés. Ajustant lleugerament la direcció, va dirigir el vehicle passada la vora de la següent secció del complex d'emmagatzematge, on estaria fora de la vista de la nau pirata quan s'aturés o s'estavellés. Agafant el seu sarró, va accelerar el vehicle; quan va passar just darrera el vaixell de càrrega va llançar el sarró i va saltar darrere seu.

La tovera de la nau no era prou gran per permetre-li posar-se dreta, però hi havia espai de sobres per gatejar. Per un instant, va mirar al seu voltant, fent servir tots els seus sentits per intentar determinar si l'havien vist. No podia haver cap sensor visual a l'exterior del casc allà darrera, això ho sabia: les altes radiacions durant el vol els fregirien en un instant. Però podia haver-se equivocat sobre si els pirates havien posat guàrdies a l'exterior.

De totes maneres, si algú havia notat la seva poc ortodoxa arribada, no estava fent res al respecte. Apartant el sarró del seu camí, va extreure el seu sabre de llum i el va posar a treballar engrandint l'obertura entre la tovera i la càmera de reacció.

Era una situació complicada, que només havia practicat un parell de vegades i en realitat mai l'havia realitzat en una missió. La clau estava a tallar part dels blindatges i aïllants sobrants de la vora -el que reduiria la vida operativa del motor però no posaria en perill a ningú de l'interior-, deixant intactes les conduccions de flux elèctric, refrigerant i sensors.

Afortunadament, amb motors d'aquesta mida hi havia espai de sobres per actuar. Hi havia llescat no més de la quarta part del blindatge quan ja tenia una obertura prou gran per esmunyir-se per ella. Apagant el sabre de llum, es va introduir per l'obertura i es va trobar en la cambra de reacció del motor.

Amb alguns motors, encara quedaria almenys un pas més abans de poder arribar a l'interior de la nau. Però la Corporació d'Enginyeria corelliana havia estat tan considerada com per incloure una escotilla circular d'accés a la cambra de reacció apta per humans, al costat de les petites gateres, més estàndard, vàlides només per droides de neteja i manteniment.

L’escotilla tenia diversos centímetres de gruix, per descomptat, i estava tancada des de l'altre costat, però això no seria un problema. Encenent de nou el seu sabre de llum, la Mara va lliscar la fulla brillant entre l'escotilla i el marc, intentant danyar el material el menys possible, fins que va notar que la fulla va sortir per l'altre extrem. Va moure la punta amunt i avall fins que va notar la breu resistència que indicava que havia trobat i tallat el pany. Desactivant l'arma, va treure el blàster de la seva màniga i va obrir cautelosament l'escotilla.

Es va obrir en una àrea d'enginyeria petita, atapeïda d'objectes i sorprenentment neta. No es veia ningú, però amb Tannis ja en la nau, i Shakko i la resta de la banda que aviat estarien en camí, sabia que la seva soledat no duraria molt.

La seva primera tasca era segellar de nou l'escotilla. Prenent prestat un bufador de soldadura d'una compacta prestatgeria de maquinària que hi havia en una cantonada, va reconnectar amb cura les seccions de l'escotilla que havia tallat. La soldadura estava lluny de ser perfecta, però seria capaç d'aguantar tot excepte un examen meticulós.

El realment important és que també mantindria l'escotilla tancada contra les pressions de la cambra de reacció. De poc li hauria servit infiltrar-se amb èxit a la nau dels pirates si després aquesta explotava sota els seus peus.

La secció d'enginyeria s'obria cap a la sala comuna de la tripulació, una àrea relativament àmplia i confortable flanquejada per la galeria, la coberta mèdica i vuit grups de cabines. Just davant hi havia la comporta de seguretat que conduïa a la cabina elevada; girant rere d'ella a esquerra i dreta es trobaven els passadissos bessons que conduïen als braços de càrrega de babord i estribord. Amb el sarró en una mà i el blàster de canell en l'altra, la Mara va prendre el passadís de la dreta, passant l'àrea de la cabina i dirigint-se al braç de càrrega d'estribord. Ara podia sentir veus esmorteïdes juntament amb febles sons de moviment, i va accelerar el seu pas. Just davant, el passadís s'estrenyia i es corbava al voltant del que semblava ser una altra cabina de tripulació adossada al mur interior del braç de càrrega. Va començar a apropar-se...

Un sobtat centelleig de la Força va ser la seva única advertència. Mig segon després, la porta de la cabina es va obrir, lliscant amb un suau espetec.

I es va trobar cara a cara amb Tannis.

Ell encara no l'havia vist, amb la mirada baixa, concentrada a la targeta de dades que portava a la mà mentre sortia de la cabina. Però el descobriment era tan imminent com inevitable. No hi havia manera de què la Mara passés al seu costat prop de la cabina mentre avançava al passadís, no sense que ell la veiés, i seria igualment impossible retrocedir i ocultar-se en un lateral de la badia de càrrega abans que ell alcés la vista.

La qual cosa li deixava només una opció. Fent ús de la Força, va fer que el cap de l'home copegés el marc de la porta.

Va caure sense fer el menor soroll, enfonsant-se com un sac sobre el sòl. La Mara es va ajupir al seu costat, comprovant automàticament el seu pols mentre mirava al seu voltant a la recerca d'inspiració. La seva actuació li havia aconseguit una mica més de temps, però només una mica, amb el cost addicional que ara hauria de trobar una explicació plausible a l'accident d’en Tannis. Va donar un cop d'ull a la cabina, va observar de nou el passadís, i després va mirar cap amunt.

Allà hi havia la resposta: un grup de cinc canonades que transcorrien juntes al llarg del mur superior del passadís, corbant-se per seguir l'embalum de la cabina d’en Tannis i després continuant al voltant d'ella cap al braç de càrrega. Si els anells de colors de les canonades seguien els codis estàndard de bord d'una nau, dos dels conductes portaven aigua, un tenia fluid criogènic per als controls de temperatura de les badies de càrrega, un contenia refrigerant de làser, presumiblement per a qualsevol armament ocult que els pirates tinguessin per aquí, i l'últim portava fluid hidràulic de reserva per a la rampa d'embarcament.

I qualsevol que volés per la galàxia sabia que fluid hidràulic més aigua formava una combinació perillosament relliscosa.

Hi havia una brida de connexió just a la cantonada de la cabina d’en Tannis on les canonades començaven la seva curvatura. Encenent el seu sabre de llum, la Mara va introduir la punta de la fulla darrere de la brida, on la vibració podria haver creat un forat, esgarrapant delicadament el metall d'una de les canonades d'aigua fins que l'aigua va començar a gotejar lentament, lliscant pel mur fins a terra. Una altra esgarrapada acurada, i un altre petit degoteig de fluid hidràulic es van unir a l'anterior. Passant sobre els bassals que començaven a guanyar terreny sobre la coberta, va torçar les cames d’en Tannis i va empastifar les soles de les botes amb una bona capa de les substàncies.

Com engany, aquest era un bastant fluix. Si els pirates decidissin sospitar, probablement podrien tirar per terra tot el muntatge en deu minuts.

Però no li havia donat la impressió que Shakko tingués tanta imaginació. A més, estava bastant segura que al final acabaria matant-los a tots igualment. Si ho descobrien, aquesta sentència tan sols seria administrada uns dies abans del previst. Assegurant-se no tocar els fluids, va continuar pel passadís cap al compartiment de càrrega més a proa dels dos que es trobaven en aquest braç.

Com ja havia deduït pel conducte de refrigerant, els pirates havien instal·lat una mica d'armament addicional a bord de la seva nau. El que no s'esperava era l'abast de les remodelacions que havien fet. Tot el compartiment de càrrega davanter s'havia convertit en un arsenal, amb dos grups de làsers quàdruples, un petit canó d’ions, i un llançatorpedes de protons Krupx MG7 altament il·legal. La major part de l'espai restant estava ocupat per un transport de curt abast Cygnus 5 amb forma de caixa, a punt per dur a terme l'abordatge una vegada que la presa s'hagués rendit. En una cantonada del darrere hi havia una petita armeria amb granades i rifles blàster; al llarg de la paret del fons hi havia un guarda-roba amb vestits de buit, cascs i tancs d'oxigen. Aparentment, la manera d'operar era obrir per complet la mampara davantera, obrint la badia de càrrega a l'espai per donar el major camp d'acció possible l'armament.

No hi havia cap lloc en l'arsenal prou ocult com per poder establir un amagatall segur. Afortunadament, la badia de càrrega just darrera de l'arsenal era una altra història. Una quarta part del seu volum estava plena de calaixos i barrils del botí dels pillatges, alguns d'ells amb cicatrius i cremades de trets blàster a curta distància. Uns minuts reordenant, i s'havia construït un petit i confortable cau dins una de les piles.

El seu vestit de vol gris tenia prou mal aspecte, brut i arrugat després de la seva excursió a través de la tovera del motor. Tenia un altre al sarró, a més de diversos vestits de negocis que podien convertir-se en alguna cosa més formal si fos necessari.

Però per a l'actual situació, tenia un vestit fins i tot més apropiat.

Pocs minuts després, portava posat el seu vestit de combat: negre i ajustat, amb botes altes, un cinturó d'armament i genolleres aptes per al tipus d'exercicis violents que tendia a fer en aquestes situacions. Un blàster compacte BlasTech K-14 estava enfundat en el seu maluc dret, el sabre de llum penjava a la seva esquerra, i un parell de petits ganivets esperaven ocults als costats de les seves botes.

Probablement no fos un arsenal tan impressionant com el d’en Caaldra, però s'hauria d'adequar a les seves necessitats. Va retirar les mànigues desmuntables del vestit, en previsió de la calor addicional que els vaixells de càrrega d'aquesta mida produïen habitualment, i va deixar la capa al sarró igualment. A bord d'una nau, la gent poques vegades lluitava en la classe de foscor gairebé completa on la capa podria ajudar-la a ocultar la seva silueta, i a menys que els pirates tinguessin armes amb sistemes de punteria automàtica, els atordidors de sensors passius del material no serien necessaris.

I amb això, va acabar els seus preparatius. D'acord amb Caaldra, els pirates tenien cinc dies fins al seu atac. En algun moment d'aquests cinc dies, necessitava trobar i fer una ullada a la targeta de dades que va donar a Shakko. Després d'això, decidiria quin seria el seu següent moviment.

La missió havia començat com la recerca d'una possible connexió entre Moff Glovstoak i la Rebel·lió. Ara havia pres un aspecte completament diferent. Distretament, es va preguntar si hi hauria més girs abans de resoldre'l.

Arraulint-se a la coberta dins del seu nou cau, recolzant el cap còmodament en el seu sarró, va desembolicar una barra de racions i es va disposar a esperar.

Següent