Rialles a boca de nit (i IV)

Anterior

IV

Mirant l'acumulació de pols i pell morta sota les seves ungles, en Ross va usar la vora del seu ganivet per netejar-se la brutícia. Es va recolzar contra el respatller encoixinat de la cadira de control, bufant els fragments de brutícia conforme anaven sortint. Plegant de nou la navalla, la va guardar a la butxaca i va sospirar, fregant-se el front per alliberar la tensió. Sobre ell, en algun lloc en el perímetre de la base rebel oculta, va sonar una explosió. Una ombra va aparèixer a la porta, i el contrabandista es va incorporar en el seu seient, mirant en aquesta direcció.

- Què t'ha fet trigar tant?

- Vaig haver d’esquivar els sentinelles. -La cara d’en Trep estava enfosquida per la decepció -. Tot el que tenien era aquest t'ssolok. -Va extreure l'ampolla tallada del seu abric, agitant al seu interior el viscós líquid blau fins que va tenyir totes les parets de vidre del recipient -. El cuiner diu que el bo està sota clau en les estances dels oficials. T'esperaves això? - Es va asseure a cavall en una altra cadira de control, davant d’en Ross -. Un no pot aconseguir un bon glop avui en dia. No importa en quin exèrcit sigui. –Va ensumar amb desdeny la forta aroma del t'ssolok -. Realment vas a beure això?

En Ross li va prendre l'ampolla.

- Tens alguna cosa millor que fer?

- Sí, però està almenys a 50 anys llum d'aquest lloc. - Una explosió distant va enviar una ona de xoc per la deserta sala de l'estació -. I és molt més silenciós. - Va observar com en Ross prenia un glop de l'ampolla, i després es va atrevir valentament a prendre un altre ell mateix -. Ei, no està malament. - De sobte se li van començar a formar llàgrimes en els seus ulls i va fer una ganyota en resposta al càustic gust que li cremava els llavis i la llengua. En Trep panteixà quan el licor li va inflamar la seva gola, llançant vapors especiats per les seves fosses nasals.

- No és el sabor del que has de preocupar-te -va dir en Ross amb un somriure, prenent l'ampolla de les tremoloses mans d’en Trep -. És el regust el que colpeja.

Una altra explosió va sacsejar la sala de control, fent oscil·lar les bigues del sostre. Els llums van parpellejar.

- Guau -va dir en Trep amb veu ronca, fent-se un massatge a la gola -. Aquesta ha estat a prop.

- No sembla que els estigui anant massa bé als amics rebels de la Saahir. -En Ross va tirar el cap cap enrere per prendre un altre glop, tancant els ulls quan l'intens sabor va assaltar els seus sentits.

- Així és. -La Saahir estava dreta a la porta, les gràcils corbes del seu esvelt cos eren una fosca silueta contra les brillants llums del passadís.

- Potser necessiten una mica de suport moral -va dir en Ross -. Per què no els hi taral·legés uns quants compassos patriòtics pel comunicador? Això els hi escalfarà l'ànim. - Va deixar anar un suau riure i va mirar en Trep perquè l'acompanyés en el seu fred sentit de l'humor, però el contrabandista no va voler tenir res a veure amb això.

- Què hi ha del nostre petit carregament de municions? -Va preguntar en Trep amb serietat -. Sens dubte va igualar una mica les tornes.

- De què serveixen 500 rifles si només hi ha 100 homes per utilitzar-los?

- Ja s'ha fet altres vegades. On és en Marbra?

-Aquí fora. Amb els seus homes -va xiuxiuejar ella, amb llàgrimes en la veu -. Ara vaig a unir-me a ell. M'he aturat amb l'esperança que vinguéssiu amb mi.

-No comptis amb mi -va dir en Ross amb desdeny -. No vaig enlloc per ningú. - Va posar les cames sobre la consola, recolzant el clatell a les seves mans -. Ja he fet més del que em corresponia.

-Això és el que em vaig imaginar que diries. -La Saahir va entrar més a la sala, creuant les mans a l'esquena mentre es col·locava al costat d’en Ross, baixant la vista per mirar-lo -. Hi ha una vella dita Twi'lek: És més fàcil perdonar a un enemic que perdonar a un amic que et traeix. T'he fet mal, Ross. Ja ho sé, i crec que ho lamentaré per la resta de la meva vida. - Es va tornar, allunyant-se d'ell, amb una lluentor de llàgrimes a les galtes. A la porta, la Twi'lek es va aturar, tornant la mirada cap a ell -. Només espero que un dia, recordis totes les coses bones que van ocórrer entre nosaltres i trobis la força en el teu cor per perdonar-me.

En Trep va agafar aire profundament, mirant-la mentre romania quieta a la porta.

- Ross?

- Calla, Winterrs. No vaig a picar. -En Ross va prendre un altre glop del t'ssolok, furiós per la debilitat que la Saahir sempre aconseguia fer-li sortir a la superfície. Va sentir l'esmolat fibló del licor escombrant tot els remordiments que pogués tenir per rebutjar-la.

- Cels clars, Ross -va dir la Saahir en veu baixa, i es va allunyar pel passadís.

En Trep va observar com la Twi'lek anava desapareixent de la seva vista.

- Ross?

- He dit que callis, Trep!

Una violenta explosió i sacsejades secundàries van colpejar de sobte amb prou força per llançar els dos homes fora dels seus seients. Rodant sota la consola, van observar horroritzats com els reforços del sostre es doblegaven sota l'explosió, permetent que els murs interiors s’esquerdessin i caiguessin per les sacsejades. Partícules de pols i runa evaporades per la calor de l'explosió van travessar la porta i van entrar a la sala de control. Al contrari que les explosions anteriors, aquesta anava acompanyada per foc blàster que ressonava al passadís.

Aquest familiar i asfixiant nus va tornar a la gola d’en Ross.

- Saahir! -Va cridar.

Traient-se la runa de sobre, va avançar ensopegant sobre les ruïnes de la sala, mentre escoltava en Trep caminant darrere seu. A la porta, les veus creaven un succint pou d'ecos i interferències, entremesclades amb l'estàtica per les ordres cridades pels comunicadors. Un trio de soldats rebels va creuar corrent la porta, disparant a l'atzar cap al passadís fosc, on s'estaven formant creixents núvols de pols blanca. Un d'ells va rebre l'impacte dels trets que van sorgir com a resposta, i es va ensorrar a terra de la guarnició en ruïnes. Les inconfusibles siluetes dels soldats d'assalt van començar a fer-se visibles en la boira.

En Ross va extreure el seu blàster i va saltar al passadís, disparant aleatòriament als soldats d'assalt que s'acostaven a la seva posició.

- Saahir! -Va cridar, dret al costat del seu cos retorçat -. Trep!

- Estic amb tu, soci! – Enrotllant-se la corretja del rifle blàster imperial a l'avantbraç, en Trep va disparar a la filera de soldats d'assalt. Els seus primers trets van causar una impressió permanent en l'equip d'avanç dels soldats imperials. Veient la Saahir a terra al costat d’en Ross, va fer un gest als cansats lluitadors per la llibertat, que s'havien detingut per reagrupar-se darrere d'ells -. Treu-la d'aquí, Ross. Et cobrim les esquenes!

Prenent el lleuger pes de la Saahir en els seus braços, en Ross es va quedar espantat davant la gravetat de les ferides causades per la metralla de l'explosió. La va bressolar contra el seu pit i va córrer pel passadís més enllà de la sala de control, escoltant com en Trep cridava ordres als dos rebels supervivents.

- Tu i tu, voleu viure? Veniu amb mi i feu exactament el mateix que jo!

Mentre el so dels trets blàster esclatava darrere seu, esquitxat per salvatges exabruptes del seu soci, en Ross va continuar la seva desesperada fugida al final del passadís. L'explosió havia arrencat les portes pressuritzades del canal interior, deixant un portal fosc al fred aire nocturn. Mentre s'obria pas entre les portes de metall retorçat, va escoltar l'espetec de blàsters apuntant a la seva esquena i es va girar, encegat per una bateria de llums brillants.

- No dispareu! És Lady Saahir i el seu amic contrabandista!

Protegint-se els ulls de la resplendor, en Ross va obeir a l'estirada que va sentir a la màniga quan un líder d'esquadró de cabell canós el va conduir precipitadament lluny de la porta.

-El meu soci està de camí amb dos dels vostres homes -va dir en Ross.

Els dos rebels van aparèixer a la porta, lliscant a través de les ruïnes. Un d'ells es va estirar sobre el seu estómac, disparant foc de cobertura pel passadís mentre en Trep els seguia de prop.

- Això és, nois. D'esquerra a dreta, i després canvieu el patró. No sabran el que els ha colpejat!

El sergent va activar una tènue font de llum dins del refugi metge abandonat i ràpidament va buidar una taula perquè en Ross pogués col·locar còmodament a la Twi'lek ferida.

-Els nostres reforços s'estan retirant, fill. No tenim molt de temps. Pots quedar-te aquí amb ella, però necessitarem totes les mans que puguem trobar per retenir-los fins que arribin els equips d'evacuació.

- Si no em quedo, ella morirà! -Va cridar en Ross. Mirant el rostre ensangonat de la Saahir, va agafar-li les mans amb més força, com si subjectés la seva fràgil vida entre els seus dits -. On és el metge?

- Mort.

- Mort? No hi ha ningú...?

-L'única opció d'ajuda mèdica va morir amb ell. -Els trets del sergent es van suavitzar -. No et puc prometre res, fill. Però potser hi ha una fragata mèdica en òrbita a l'altre costat del planeta. - Va assenyalar els cels nocturns sobre el seu cap. Un esquadró d'ales-X va passar disparat, disparant sobre objectius a l'altre costat de la destrossada base -. Aquests caces acaben d'arribar des d'allà. Els imperials ens tenen dominats i estem evacuant tota la base, però els reforços no arribaran a nosaltres fins d'aquí a una hora, potser dues. Si tens una nau...

- Trep! -Va bramar en Ross.

- Estic en això! -Va desaparèixer en la foscor de l'exterior del refugi.

- A on...?

- Ha anat a per la meva nau -va dir en Ross -. Està oculta en una cova no lluny d'aquí.

El sergent va assentir, indicant als soldats que sortissin de la botiga.

- Els retindrem tant de temps com puguem, fill. Queda't ara amb ella. Veuré si algun dels meus homes pot localitzar aquesta fragata. -El rebel va marxar, deixant-lo en la foscor tot sol amb la Saahir.

- Ross?

Tot just era un sospir, però ho va escoltar. Sostenint amb força els tremolosos dits de la Twi'lek, en Ross es va inclinar sobre ella.

- Sóc aquí. Sóc aquí -va ser tot el que va ser capaç de dir.

-Fa molt de fred.

En Ross es va treure la jaqueta i ràpidament la va cobrir amb ella. Va registrar el refugi a la recerca d'una manta, i va prendre una d'una taula propera. La tela ensangonada es va agitar en l'aire, i el rígid cadàver del comandant Marbra va quedar al descobert. Horroritzat, el contrabandista va tornar a llançar la manta sobre el cos, ocultant-lo de la vista de la Saahir, i després va tornar ràpidament al seu costat.

- Millor? -Va preguntar, pujant-li el coll de la jaqueta fins a sota la barbeta. Va usar un drap humit per netejar les restes i la pell cremada del voltant dels ulls.

- No puc veure res.

- Cremades per espurna, això és tot. Estaràs bé en un o dos dies. -Es va mossegar els llavis per reprimir la ràfega d'emoció.

- Tinc por. - Es va estremir de sobte quan el foc blàster més enllà d'ells es va intensificar, puntuat pels crits moribunds d'algú atrapat en el tiroteig -. Està tan fosc.

- No passa res -va xiuxiuejar en Ross -. Segueixo aquí. - La va abraçar suaument, mantenint la seva cara prop d'ella perquè ella pogués sentir-lo.

- Ross, com ho fas?

En Ross va arrufar les celles, confós per la seva pregunta.

- Fer què?

- Mai tens por, mai t'espantes. -La Saahir tremolà de sobte, tendint-li les mans -. Com ho fas?

Exasperat per no tenir una resposta, li va somriure, acariciant les galtes i el front.

- Simplement no penso en això. Que és exactament el que hauries d'estar fent tu. No pensar. En Trep estarà aquí en qualsevol moment, i et portarem a aquesta fragata mèdica.

La Saahir li va estrènyer les mans amb més força, sentint la seva calor lliscant per la punta dels seus dits.

- Tinc tanta por, tanta por...- Va empassar saliva convulsivament -. M'ho mereixo. Després de tot el que t'he fet, m'ho mereixo.

- No, ningú mereix...

- Però et vaig fer mal -va sanglotar, prenent la mà d’en Ross i portant-la a la seva galta -. Et vaig fer mal, i aquesta és l'última cosa que voldria haver fet, Ross. Has de creure’m.

- Et crec. -Li va estrènyer les dues mans, sentint que la Twi'lek anhelava notar el seu tacte.

-Sempre t'he estimat, Ross. Sempre. No eres com cap dels altres. Realment t'he estimat, però mai vaig poder arribar a creure que tu poguessis estimar-me de la mateixa manera... fins que vaig veure com et vaig fer mal presentant-te en Juri com el meu promès. -Amb llavis tremolosos, la Saahir va inclinar el cap cap a ell, amb llàgrimes caient pels costats del seu rostre masegat -. Ho sento, ho sento molt. -Els seus ulls van quedar sobtadament buits, immòbils, desproveïts d'expressió. Una inquietant quietud es va assentar en el seu cos.

- Saahir! -Va cridar en Ross amb pànic creixent -. Saahir, si us plau!

La Twi'lek panteixà de sobte, suaument, amb el seu pit ascendint i descendint amb ritme lent.

- Recordes Isamu, aquesta petita lluna del sistema Birjis? -La seva veu era tot just audible -. No em vas creure quan et vaig dir que allà els arbres feien l'amor cada nit. Però llavors els vas veure per tu mateix, oi? Els vas veure.

En Ross va inclinar el cap, recolzant-se al costat del coll de la Saahir, lluitant contra les llàgrimes que agullonaven els seus ulls. Assentint lentament amb el cap enganxat a ella, va xiuxiuejar:

- Els vaig veure.

- No et vaig dir que era simplement un truc d'ombres. A Isamu, els arbres creixen en parelles i, a la nit, semblen amants besant-se sota la llum de la lluna. –Movent-se amb la lenta i elegant gràcia que el caracteritzava, la Saahir va apartar la mà de la d’en Ross i es va treure l'anell del seu dit. Lliscant el fred anell al dit petit d’en Ross i va somriure.

- Què estàs...? -En Ross va ignorar el càlid torrent de llàgrimes que rajava dels seus ulls -. Saahir, no.

- Vull que tornis allà, Ross, que tornis a Isamu a aquesta arbreda que vàrem descobrir. Vull que tornis allà, i vull que em perdonis per totes les coses doloroses que t'he fet. -Els seus ulls eren joies vítries en la penombra, i a cada moment que passava, la seva brillantor s'anava apagant.

- Però ja t'he perdonat!

- Vull que vagis allà amb algú que sigui especial per a tu.

- No hi ha ningú més, Saahir. Ningú!

La Saahir començà a patir convulsions en un atac de terrible dolor. Va començar a cantar.

- Abans la foscor solia espantar-me tant... abans solia passar-me la vida perseguint el sol. Conec massa bé les pors de la nit. Amb tu, només hi havia rialles, rialles a boca de nit. - Va deixar anar un suau riure.

En Ross va somriure, pensant que estava lluitant contra les seves ferides.

- De què rius?

- No hi ha res de veritat en aquesta cançó, Ross. No hi ha rialles a boca de nit... només silenci.

***

En l'atmosfera rància i estancada del Moll d’en Reuther, en Ross es va recolzar contra l’inclinat suport de la cadira, ocultant les seves emocions en la comoditat de les ombres. Apartant l'ampolla de t'ssolok buida, va mirar fixament el peculiar vidre, sentint-se tan buit i transparent com el vidre tallat. Per tranquil·litzar la tremolor dels seus llavis i barbeta, el contrabandista es va netejar nerviosament les comissures de la boca, sospirant quan la realitat de set torturats anys s'enfonsava profundament al seu intranquil esperit.

- Va morir -va dir amb veu trencada -. Just en els meus braços. I no hi va haver res que pogués fer.

En Reuther apurà el seu últim glop de t'ssolok, desitjant que el fort regust del licor fermentat pogués deslligar el nus que creixia en el fons de la seva gola.

-Aquest és un vector molt difícil de calcular, Ross. Mai em vaig imaginar que portessis tu aquest tipus de càrrega. Un pes semblant mataria a un home normal. - Va bellugar el cap un instant, empassant saliva davant el seu propi dolor -. Sé com et sents. Quan l'Imperi va començar a colonitzar aquest sector, la meva gent va prendre per a si la responsabilitat d'enfrontar-s'hi. De mostrar a aquests igaluus invasors que no érem una raça amb la qual es pogués jugar. -Va arrufar els llavis amb gest pensatiu, creuant les cames sota la taula -. Vaig perdre la meva dona, les meves tres filles, i el meu ànim pel càstig que va seguir a la nostra insolència. -En Reuther va mirar fixament als ulls del corellià, tamborinant lleugerament a la taula amb els dits -. Necessites tornar en aquesta lluna, Ross.

En Ross es va encongir lleugerament.

- Com saps que no he estat ja allà?

-Perquè encara no l'has perdonat. O a tu mateix. Si ho haguessis fet, no estaries aquí. Estaries allà dalt sota la llum de la lluna. Fins que no hi vagis, no podràs recuperar-te del tot.

Mirant-se les mans, en Ross va agafar aire profundament.

- Alguna vegada et vas recobrar? -Va preguntar, pensant en la família d’en Reuther.

- Per què creus que tinc un bar? Mentre tingui clients -va dir, assenyalant amb el cap a un trio de rodians que entrava per les portes -, no he de preocupar-me pels meus problemes. -El Najib va saludar marcialment al contrabandista abans d'excusar-se i allunyar-se de la taula.

En Ross es va fregar pensatiu la barba que començava a créixer en la seva barbeta, escoltant l'aspre so mentre li raspava la punta dels dits. Es va posar dret, va deixar uns quants crèdits sobre la taula, i va començar a caminar cap a la porta. A l'entrada, es va aturar breument per mirar a Reuther, somrient al seu pesar quan el cambrer li va fer l'ullet des d'on era. Ajustant-se el coll de la seva camisa, va sortir als carrers deserts i es va emportar el comunicador a la galta.

-194.

- Et rebo, Ross. Què passa?

- Estableix un curs al sistema Birjis. A Isamu. -Va avançar per l’espaiport fins al pati exterior després a l'hangar principal, caminant amb suau fluïdesa induïda per l'efecte del t'ssolok.

- Què farem quan arribem allà? -Va preguntar Kierra.

En Ross es va aturar per mirar al cel per sobre de la seva espatlla. Les pluges havien parat, deixant una suau brillantor fresca i neta sobre els terrenys i els edificis de l’espaiport. Més enllà del dens mantell dels núvols de tempesta, va poder veure el trenc d'alba, obrint-se camí pels nivells superiors de foscor per allunyar les ombres de la nit.

- Ross –va fer un ploriqueig Kierra -, què farem a Isamu?

En Ross va pujar la rampa, prement el teclat per tancar l'escotilla.

- Anem a donar descans a unes quantes ànimes.

***

Un gèlid vent de tardor va bufar des de les terres altes, empenyent una fina capa de boira a la superfície del llac de la muntanya. En Ross va sentir els suaus dits de la brisa movent-se entre els seus flocs rossos i va somriure quan el seu cos es va estremir sota l'abraçada del fred. Després de set anys hivernant per evitar viure, viure de veritat, era confortant experimentar de nou les sensacions del món.

Envoltat per les ombres entrellaçades dels arbres mu, va somriure quan les ombres al seu voltant barrejades amb la llum blava que emetia l'estrella primària d’Isamu s'assemblaven a una dotzena o més d'amants, que s'haguessin reunit amb ell a la vora del llac per celebrar la més preuada de totes les emocions. Doblegant el braç sota el cap, en Ross va mirar la negra extensió de l'atmosfera, donant-se el caprici de posar-se a comptar totes les estrelles d'un sector del cel nocturn.

- Ross, per què no m'has parlat mai d'aquest lloc?

Sentint un punt de molèstia en la veu de la intel·ligència droide, en Ross es va incorporar a contracor sobre els seus colzes.

- No et preocupis, Kierra, no anem a quedar-nos molt de temps.

- Oh, no, no, no. No m'importa. És bastant romàntic. Em vénen ganes de, de...

En Ross va mirar per sobre de la seva espatlla cap on el YT-1300 estava posat sobre una extensa formació rocosa.

- De què, Kierra?

- De... - Una rialleta avergonyida va sonar pel comunicador -... de cantar.

En Ross va somriure, enfonsant-se de nou a l'herba.

- Res t'impedeix fer-ho, estimada.

Després d'uns instants, va poder escoltar un suau taral·leig. Va reconèixer els primers compassos de la cançó de la Saahir, “Rialles a boca de nit”. Va agafar el cordó de cuir que portava al coll i va deixar anar el nus mentre sostenia l'anell metàl·lic que penjava en un extrem. Estava calent per tenir-lo tan a prop de la pell.

Subjectant l'anell en el buit de la seva mà, va tornar a creuar els braços sota el cap i va sospirar quan una tranquil·la pau li va envair. A prop, la llum reflectida pel planeta que apuntava a l'horitzó va retallar la silueta d'un arbre mu solitari. La malaltia o el desastre natural havien marcit al seu bessó, i s'alçava solitari a la vora de la riba del llac, envoltat per parelles reunides. Sense lamentar la seva pèrdua, l'arbre era l'únic de la zona immediata que mostrava diverses branques plenes de brots de tardor tardà.

En Ross va tancar els ulls, escoltant la melodia de la veu de Kierra, i la del vent. Va visualitzar darrere de les seves parpelles a l'arbre mu, que continuava creixent, sense un company, que continuava sobrevivint, i va caure profundament en un agradable i molt merescut somni.

 FI