EPÍLEG
Coruscant,
vuit dies més tard
Un vent fred
i humit que sorgia d'un cel mig ennuvolat va bufetejar en Luke Skywalker mentre
romania immòbil al cingle que s'alçava sobre el seu refugi costaner. En Luke va
estar allà durant molta estona, i es va dedicar a pensar en totes les raons per
les que havia fet sorgir aquell refugi de les sorres rocoses i en el treball
que havia pensat dur a terme allà.
Hi havia
reunit els fragments de la fortalesa de la solitud del seu pare i havia
intentat convertir-los en alguna cosa que pogués redimir de la seva història,
però per fi havia comprès que l'únic que va aconseguir amb això va ser
construir una presó, i que havia tingut molta sort de poder escapar-hi.
En Luke va
estendre les mans i la voluntat, va trobar els punts de més tensió ocults a
l'interior de l'estructura i va exercir pressió sobre ells, i després va trobar
els punts de major fragilitat i els va aixafar. El refugi es va ensorrar amb un
rugit que va rivalitzar durant uns moments amb l'udol del vent, i les ruïnes es
van desplomar sobre el caça que seguia estacionat al seu interior.
Però això no
era suficient per satisfer en Luke, i no seria suficient perquè la temptació
quedés definitivament esborrada. En Luke va anar alçant un per un els fragments
del refugi i del caça destrossat, traient-los de la sorra i elevant-los pels
aires per rebregar-los amb el poder dels seus pensaments fins que només va
quedar un espès núvol de partícules metàl·liques i trossets de la mida d'un
còdol que giraven bojament en el buit durant uns instants.
Després, amb
un últim i convulsiu esforç de la seva voluntat, va llançar el núvol de restes
cap a la llunyania i la va impulsar més enllà dels rompents, on va caure sobre
l'onatge en una fugaç pluja i es va esvair.
-Encara no
ha arribat el moment de què me’n vagi -va dir al vent a manera d'explicació -.
I quan arribi aquest moment, me n'aniré a un lloc millor que aquest.
La Leia va
saludar l'androide de vigilància amb un assentiment de cap mentre passava al
costat d'ell i intentava aconseguir que els seus tres fills creuessin la reixa
per davant d'ella.
-Ja pots
tancar el perímetre -va dir l'androide-. Passarem la nit a casa, i la resta del
món pot esperar fora fins que hagi sortit el sol.
-Sí,
princesa.
En Jacen i
la Jaina van arrencar a córrer al llarg del sender vorejat de flors, i uns
riures i crits de delit totalment inesperats van arribar a les oïdes de la Leia
uns instants després que els bessons haguessin desaparegut darrere d'un racó.
Deixant a l’Ànakin al centre del camí perquè seguís endavant pel seu compte, la
Leia va arrencar a córrer cap a la casa per esbrinar quina podia ser la causa
de tota aquella commoció. Però només havia donat unes quantes llargues gambades
quan la seva carrera va ser frenada en sec per la visió d’en Luke duent la
Jaina sobre un braç mentre en Jacen tirava del seu altre colze. Els tres
estaven somrient d'orella a orella, encara que el somriure d’en Luke es va
esvair ràpidament quan va veure l'expressió de la Leia.
-M'acaben
d'explicar que has anat a l'hospital de la flota -va dir en Luke, preparant un
buit en l'altre braç per l’Ànakin -. Com es troba en Han?
-Està millor
-va dir la Leia-. Ja ha sortit del tanc, i comença a semblar el Han de sempre.
És la primera vegada que he anat a visitar-lo amb els nens. Què estàs fent
aquí?
-Acceptar
amb força retard una invitació que m'havien fet -va dir en Luke, intentant
somriure.
-Ajuda’m a
posar a dormir als nens -va dir la Leia.
Això va
requerir algun temps, ja que la inesperada aparició d’en Luke havia dissipat
del tot qualsevol possible somnolència que poguessin estar sentint. Els nens
literalment es van negar a separar-se d'ell fins haver-li arrencat la promesa
que tornarien a veure’l al matí.
-D'acord,
però ara la vostra mare i jo hem de parlar -va dir en Luke amb fermesa -, i
això vol dir que cal apagar els llums i que heu de tancar els ulls. Penseu en
el vostre pare i envieu pensaments curatius perquè pugui tornar a casa el més
aviat possible.
La Leia
l'observava i l'escoltava amb una passiva curiositat. Quan ella i en Luke per
fi van estar a soles sota la tènue i acollidora il·luminació de la sala
familiar, la Leia es va tornar cap a ell.
- Qui ets i
què has fet amb el meu germà? -Li va preguntar, mig en broma i mig seriosament.
En Luke va
riure.
-No he
canviat tant com probablement voldries.
- Vas trobar
el que esperaves trobar?
La
brillantor del riure va desaparèixer dels ulls d’en Luke.
-No -va dir
-. Però com passa algunes vegades, vaig trobar una altra cosa. No estic molt
segur de poder explicar què és.
-Puc
percebre una diferència en tu -va dir la Leia-. Sembles... més tranquil.
-Han passat
moltes coses i he après algunes lliçons, Leia -va dir en Luke -. Segueixo
volent saber qui era la nostra mare i què ens va donar. Això continua tenint
molta importància per a mi. El fet de no saber-ho és com un forat buit ocult en
el meu interior, i una part del que em va dir l’Akanah ompliria tan bé aquest
buit que segueixo volent creure que no em va mentir.
-Però has
tornat.
-El que em
va fer tornar va ser precisament aquest petit fragment que potser hagi
aconseguit trobar -va dir en Luke -. Una lliçó sobre l'amor i la família d'una
dona a la qual mai vaig conèixer, i a la qual probablement mai coneixeré...
Això és el que he portat de tornada amb mi. Leia, que em dediqui a perseguir
una esperança des de la Vora fins al Nucli mentre que tu i aquests nens esteu
aquí, reals i en carn i ossos, és una autèntica bogeria. I si encara estàs
disposada a deixar-me prendre part en la tasca de voler, ensenyar-los el que
han d'arribar a saber i compartir amb tu el delit que sents veient com
creixen... Bé, llavors sóc l'oncle Jedi que anaves buscant.
La Leia, amb
els ulls lleugerament velats per una boirina de llàgrimes, va anar cap a ell i
va embolicar el seu germà en una llarga abraçada plena d'apassionada alegria.
-Benvingut a
la meva família, Luke -va murmurar, oferint i acceptant al mateix temps la
calor familiar i reconfortant de la unió -. Benvingut a casa.
fi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada