Abans de la Tempesta (X)

Anterior

10

A altes hores de la matinada del dia en què la Cinquena Flota havia de salpar de Coruscant, un aerolliscador blau fosc de la Flota va descendir sobre la porta d'entrada de la residència de l'almirall Ackbar al llac Victòria. L’aerolliscador tot just va reduir la velocitat, i de seguida se li va permetre entrar i enfilar el camí que portava a la casa.

Ja hi havia un vehicle estacionat allà, un saltador orbital poranjià d'esveltes ales: els saltadors orbitals eren els aparells del tipus superfície-a-òrbita més petits d'ús legal a Coruscant, i els favorits dels nois que somiaven amb les estrelles. Però l'adult que va sortir de l’aerolliscador no era immune a l'atractiu del seu lluent fuselatge. Malgrat l'hora i del pes invisible que li encorbava les espatlles, el general Etahn Àbaht es va aturar uns moments per contemplar el saltador poranjià abans de tornar-se cap a la porta.

La llum va inundar la gespa durant uns moments mentre l'almirall Ackbar acollia al comandant de la Cinquena Flota a la seva residència. La llum també va revelar el cansament que hi havia als ulls de l’Àbaht i la seva expressió de disgust.

-Ah, Etahn... Entri, entri -va dir l’Ackbar, fent-se a un costat -. Li agraeixo que hagi vingut. Sé que el necessiten en altres llocs, i no l’entretindré molta estona.

-No sé de què es tracta, però sigui el que sigui no entenc per què no podíem haver resolt mitjançant la xarxa d’holocomunicacions -va grunyir l’Àbaht -. De fet, ja fa dues hores que hauria d'estar a Port de l’Est.

-Estic segur que la Cinquena Flota no salparà sense vostè, general -va dir l’Ackbar, guiant l’Àbaht per la casa -. I em sembla que quan haguem acabat, no lamentarà haver-me concedit una mica del seu temps.

-No ho lamentaria si disposés de temps. Ja podria estar de camí a l’Intrèpid. En realitat, ja hauria d'estar de camí.

-Hi ha algú a qui vull que conegui abans que se’n vagi -va dir l’Ackbar, precedint al general cap a una sala interior de forma circular.

-És una hora bastant estranya per a una visita de cortesia -va dir l’Àbaht, seguint-lo.

-És cert -va admetre l’Ackbar mentre un tercer home s'aixecava d'un gran butaca i anava cap a ells -. Etahn, vull que conegui a Hiram Drayson.

- L'almirall Hiram Drayson, de Chandrilà? -Va preguntar l’Àbaht, agafat per sorpresa i no sabent molt bé si havia de respondre amb una encarcarada salutació militar o acceptant la mà que en Drayson li estava oferint.

-Ja fa molt temps d'això -va dir en Drayson, somrient.

-Prescindim dels «senyor» i de les salutacions -va dir l’Ackbar-. Aquesta reunió és de naturalesa totalment extraoficial, de manera que també podem passar per alt les formalitats.

-Molt bé -va dir l’Àbaht-. A què ve tot això?

-Etahn, Hiram és el director d'Alfa Blau. Havia sentit aquest nom abans?

-No.

-Excel·lent. No hauria d'haver-lo sentit, per descomptat -va dir l’Ackbar-. Hiram i Alfa Blau treballen dins de la Intel·ligència de la Flota, i més enllà del seu abast. Es regeixen per una sèrie de normes que reconeixen les ambigüitats de la guerra i la política, i efectuen les feines que requereixen treballar fora de les regles de la cortesia i la bona educació.

-Ho ha explicat d'una manera molt diplomàtica -va dir en Drayson, somrient amb afabilitat.

-Hiram ha de comunicar-li una informació -va seguir dient l’Ackbar-. Si estigués al seu lloc, jo l’escoltaria amb molta atenció. Puc assegurar-li que han sigut moltes les ocasions en què he comprovat com de valuós que ha arribat a ser per a mi el fet de fer-ho..., així com de valuosos que són els seus consells. -Va dirigir una inclinació de cap al Drayson-. I ara, bona nit.

-Esperi un moment... On va? -Va preguntar l’Àbaht.

-És preferible que el que es digui en aquesta conversa no arribi a les meves orelles -va dir l’Ackbar -. Me'n vaig a la columna d'aigua, a dormir. Ja és molt tard, sap?

L’Àbaht va seguir al calamarià amb la mirada mentre sortia de la sala, i després es va tornar cap en Drayson.

-Tinc la curiosa sensació que el privilegi de ser presentat té menys d'honor que de mal presagi.

En Drayson va somriure.

-Això vol dir que l’Ackbar confia plenament en vostè, i li asseguro que es tracta d'un gran elogi. Però no vaig a negar el que acaba de dir: el fet de conèixer sempre sembla produir el curiós efecte de robar a la gent la benedicció que suposa poder gaudir d'un somni tranquil.

-M'ho imaginava. Bé... De què volia parlar amb mi?

-Dels seus plans de viatge -va dir en Drayson-. I ara, anem a seure.

-Fa mesos que estic intentant establir alguna mena de xarxa de recollida d'informació en el Cúmul de Koornacht -va seguir dient en Drayson quant van estar asseguts-. No ha estat gens fàcil, ni tan sols per a mi. Els mercaders arriben fins a la perifèria del Cúmul, però els mons de les profunditats d'aquesta zona que formen part de la Lliga... Bé, això ja és una altra història. Pel que sembla, els yevethans empren un mètode molt directe per tractar els intrusos: els executen sumàriament tot just es topen amb ells. I, francament, per si sola aquesta ja és una bona raó per preocupar-se’n.

-Defensen gelosament la seva intimitat, eh?

-Sí, i amb un zel potser fins i tot una mica excessiu -va dir en Drayson-. La qual cosa encaixa amb la conducta del virrei durant la seva visita, naturalment... Els yevethans s'han quedat a bord de la seva nau, i el virrei manté estrictament limitats els seus contactes amb l'exterior a unes quantes hores diàries amb la Leia. No sé si dins d'aquesta nau hi ha deu yevethans, o un miler...

-Vostè tampoc confia en ells.

-No, no confio en ells -va dir en Drayson-. Estic segur que en Nil Spaar li ha estat mentint a la Leia. El virrei és un jugador. Encara no he aconseguit esbrinar a què està jugant, i no sé fins a quin punt ha deixat enrere els mers fingiments diplomàtics per passar a emprar les mentides pures i simples. Però hi ha una cosa de la qual sí estic totalment segur, i és que els yevethans han estat esbrinant coses sobre nosaltres molt més de pressa del que nosaltres hem estat esbrinant-les sobre ells. Aquesta és una altra raó per estar preocupat.

-Pensa que ens han estat estudiant.

-De no haver-ho fet serien uns idiotes, i no crec que ho siguin -va dir en Drayson-. Aquesta nau espacial yevethana ha tingut accés a la xarxa d’hipercomunicacions de la Nova República i a tots els canals de notícies i informació planetaris des del segon dia de la seva estada aquí, i el virrei ha pogut gaudir d'un accés complet i absolutament lliure de tota restricció a la cap d'Estat de la Nova República. Mentrestant, jo ni tan sols he pogut confirmar quants mons formen la Lliga, o quins són els seus noms i situacions. He vist com se m'ha excloïa de tot aquest assumpte, i no estic acostumat a què això em passi.

- És aquesta la raó per la qual està mantenint aquesta conversa amb mi en comptes de fer-ho amb la princesa?

-És una de les raons -va dir en Drayson -. L'altra és que vostè hi anirà amb trenta navilis de guerra, i ella no.

- Pot dir-me alguna cosa sobre amb què és probable que em trobi un cop estigui allà?

-Puc dir-li algunes coses. A la perifèria del Cúmul hi ha diversos mons que estan habitats per altres espècies i on no trobarà a cap yevethà -va dir en Drayson -. Al costat de la frontera hi ha una colònia bastant gran de kubazians, dues petites instal·lacions mineres controlades pels morathians, i una comuna religiosa h'king que pel que sembla va marxar de Rishii després que es produís un conflicte doctrinal. Una mica més lluny hi ha un niu de corasghians que va ser establert per l'Imperi i abandonat poc temps després, i una granja-factoria imperial dirigida per androides, també abandonada, que representaria un excel·lent dinar gratuït per a qualsevol transportista que estigui disposat a córrer el risc d'anar-hi.

- I els androides continuen atenent les collites i recollint-les?

-Sí. Col·loqueu una nau en els molls de càrrega, i els androides ompliran els seus cellers sense necessitat que arribi a demanar-los-hi -li va explicar en Drayson-. Tot això són novetats produïdes des de l'última exploració general d'aquest sector, i podria haver-hi més. Basant-nos en aquesta exploració, podem afirmar que existeix un mínim de cinc espècies intel·ligents en el Cúmul, cap de les quals ha aconseguit arribar al nivell tecnològic necessari per poder arribar a viatjar per l'hiperespai. Algunes ni tan sols s’han enlairat del sòl.

-No sembla el lloc més probable per què l'Imperi instal·lés una drassana de tanta importància.

-No, i menys tenint en compte que els mons yevethans es troben tan a prop d'allà.

- Pensa que les naus estan en poder dels yevethans?

-Permetre que això arribés a ocórrer hauria suposat un grau de descuit inusualment elevat per part de l'Imperi -va dir en Drayson-, però no descarto aquesta possibilitat.

-Seria agradable saber-ho amb seguretat.

- Oi que sí? Però no puc estar segur. És més probable que sigui vostè qui acabi descobrint la resposta a aquesta pregunta i em tregui de dubtes, que el que sigui jo qui la descobreixi i se la comuniqui. –en Drayson es va fregar els ulls, i després va lliscar els dits d'una mà per entre la seva curta cabellera negra -. Però hi ha alguna cosa en el que no paro de pensar. Quan va tenir lloc l'exploració d'aquesta zona de l'espai, els yevethans acabaven de descobrir els secrets del vol espacial interplanetari. Eren una espècie realment brillant, dotada d'una gran capacitat tècnica i amb una considerable tendència a sentir-se bastant orgullosos de si mateixos, però no suposaven una amenaça per a ningú.

-I llavors apareix l'Imperi.

-I obliga els yevethans a passar diversos anys treballant a les drassanes imperials, construint i reparant naus que representen un considerable progrés sobre tot el que els yevethans haguessin estat fent pel seu compte. Tant si els yevethans van aconseguir obtenir alguna nau o drassana de l'Imperi com si no, podem estar gairebé segurs que van adquirir els coneixements necessaris per construir aquestes naus i aquestes drassanes.

-Podrien haver creat la seva pròpia Flota Negra.

-Així és -va murmurar en Drayson-. Què tal va de memòria, general?

- Per què m'ho pregunta?

-Perquè vaig a ensenyar-li un codi -va replicar en Drayson-. Si inicia un missatge amb ell, aquest missatge arribarà a les meves mans sense ser vist en les Casernes Generals de la Flota. I si jo li envio un missatge, aquest mateix codi servirà per desxifrar-lo.

-Tot això no m'agrada gens -va dir l’Àbaht, arrufant les celles -. I crec que vostè tampoc m'agrada gaire, almirall. Si no fos perquè l'almirall Ackbar m'ha parlat tan bé de vostè, crec que ara estaria dubtant de la seva lleialtat. I tot i així, el cas és que estic començant a dubtar que hagi sabut enjudiciar correctament aquesta situació... Realment és necessari tot això?

» Quina raó puc tenir per voler col·laborar amb vostè en una conspiració que té com a objecte amagar informació a la nostra presidenta o l'Alt Comandament de la Flota?

-Permeteu-me respondre a la seva pregunta amb una altra pregunta: creu que la princesa Leia és capaç de prendre decisions realment encertades sobre assumptes concernents al virrei i els yevethans?

L’Àbaht va desviar la mirada i va guardar silenci.

-Aquesta és la raó -va dir en Drayson-. Aquest codi no té com a propòsit amagar res, sinó precisament tot el contrari: ha estat concebut per assegurar que vostè obtindrà la informació que necessita, i que al seu torn vostè podrà proporcionar-nos la informació que nosaltres necessitem..., una informació que, d’altra manera, podria perdre’s pel camí a causa dels prejudicis d'aquells que controlen els canals de comunicació.

L’Àbaht va respirar fondo i va sospirar.

-I aquesta és la veritable raó d'aquesta reunió, oi?

-Només és una d'entre diverses raons -va replicar en Drayson-. Vull que disposi de tot el que pugui arribar a necessitar per funcionar mentre estigui allà fora, general. Vull que vostè i la seva gent mantinguin un nivell d'alerta el més elevat possible durant tot el desplegament de la Cinquena Flota. Vull que vegi arribar el cop de puny, si és que es produeix. Vull que torni aquí sense haver hagut d'obrir ni una sola vegada les escotilles dels seus canons. Però si ha d’obrir-les, llavors vull que sàpiga a qui està intentant matar, i per què.

- És això tot? Tinc a diverses persones esperant-me.

-No -va dir en Drayson -. Hi ha una cosa més. Tinc entès que coneix Kiles l'Toth, el sotsdirector de l'Institut d'Exploració Astrogràfica.

-Servim junts en l'armada dorneana.

-I a més de servir junts, es van fer amics. Fins és possible que l'Toth li degui un favor.

-Ara sí que ja tinc molt clar que no em cau vostè bé. Sap massa.

-No és el primer que ho pensa, o que ho diu en veu alta -va replicar en Drayson.

-No em conformo amb aquesta resposta, almirall. Què té a veure en Kiles amb tot això?

-Encara res -va dir en Drayson-. És només que em sembla que ha transcorregut massa temps des de l'última vegada en què vostè i en Kiles van parlar. És una pena que hi hagi tan poc contacte entre la Flota i l'administració civil... A vegades penso que són dos mons totalment desconnectats.

La sequedat del to de l’Àbaht, que gairebé va convertir la seva veu en un lladruc, va revelar la creixent ira que sentia.

- Parli amb claredat! On vol anar a parar?

L'Institut es troba bastant lluny del Departament de la Flota o de Palau -va dir en Drayson -. De fet, difícilment podria estar més allunyat del Senat, la presidència i el cercle intern del poder... No tenir a tothom tirant contínuament l'alè al clatell deu ser molt agradable, oi? Sí, poder limitar-te a fer la teva feina sense que ningú qüestioni tots els teus moviments ha de ser realment meravellós. I a més els han proporcionat tot el que necessiten: disposen d'una flota sencera de naus astrogràfiques i d'exploració.

L’Àbaht va mirar-lo fixament sense dir res. Estava tan sorprès que s'havia quedat sense parla.

-Potser podria trucar-li abans d'anar-se’n –li va suggerir en Drayson en veu baixa i suau.

Un nou arrufament de celles va endurir encara més la mirada de l’Àbaht mentre sospesava totes les implicacions del que acabava de sentir.

-No, almirall, no em cau vostè gens bé -va grunyir per fi.

-No tinc per què caure-li bé.

-No, suposo que no -va dir l’Àbaht, i va titubejar durant uns moments abans de seguir parlant -. Però... Bé, m'imagino que serà millor que m’ensenyi aquest maleït codi després de tot.

- Kiles?

- Etahn? Per què em truques a aquestes hores?

-Vull cobrar un deute pendent -va dir l’Àbaht.

-Serà un plaer pagar-lo -va dir en Kiles, fregant-se el monyó de la cama dreta sense adonar-se del que feia -. Ja anava sent hora que decidissis cobrar-lo, no? Què necessites?

-Aquestes naus teves... Quantes pots reunir discretament, sense atreure massa atenció?

- Amb quina rapidesa?

-Amb la màxima rapidesa possible.

-Bé... Sis, potser. Possiblement set o vuit, depenent d’on necessitis que vagin.

-Han d'anar al Sector de Farlax.

-Ah. Bé, en aquests moments no tenim gran cosa per aquí... Sis és el nombre màxim de naus que puc reunir sense treure algunes persones del llit, i això no és una cosa que es pugui fer amb discreció.

-Doncs llavors haurà de ser suficient amb sis -va dir l’Àbaht-. Kiles, necessito una posada al dia de les dades cartogràfiques del Cúmul de Koornacht i els seus voltants immediats. Els registres de l'última exploració no em serveixen. No puc dir-te per què...

-No t'ho he preguntat.

-Ni tan sols puc demanar-t'ho de manera oficial.

-Ja m'havia imaginat que això no era un assumpte oficial -va dir l'Toth-. Veuràs, Etahn, en realitat les coses no canvien tan de pressa.

-Les coses que realment em preocupen sempre canvien massa de pressa -va dir l’Àbaht.

-I el que busqueu no té res a veure amb la navegació espacial, eh?

-No. Són totes aquestes banderetes: el qui, el què i el quan.

-Si envio a la meva gent allà, correran perill?

-No ho sé, Kiles -va dir l’Àbaht-. L'únic que sé és que si acaben tenint problemes, serà el treball més important que hagin fet en tota la seva vida.

-D'acord -va dir Kiles -. En tinc prou amb això.

-Si pogués enviaria a la meva gent. Ja ho saps, oi?

-Ho sé. Et conec prou bé com per saber-ho. No t'agrada demanar ajuda a ningú. Estava començant a pensar que hauria de carregar amb aquest deute fins al dia de la meva mort.

-Ara necessito la teva ajuda, Kiles.

-La tindràs. Començaré a organitzar el desplaçament de les naus ara mateix.

-Gràcies, vell amic.

-Bona sort, Etahn -va dir l'Toth-. Tingues molta cura mentre estiguis allà..., i procura cobrir-te les esquenes millor del que ho vaig fer jo en el seu moment.

La Cinquena Flota s'havia reunit en una àrea d'estacionament orbital coneguda com a Zona 90 Est. Es trobava just allà on acabava l'escut planetari de Coruscant, però era visible des de la gegantina estació militar espacial que supervisava i aprovisionava l'estacionament, i a través de la qual fluïen els subministraments i les tripulacions de la Cinquena Flota.

A mesura que s'anava aproximant el moment de la partida, hi havia molt pocs senyals de sentimentalisme o cerimònia tant a bord de l'estació com a les naus de la Flota. Tots els comiats llagrimosos i plens de bons desitjos ja havien estat dits en les entrades de Port Est, Port Oest o Nou port, la majoria d'elles feia diversos dies. La immensa majoria dels tripulants, pilots i soldats i tot allò relacionat en els manifestos de càrrega ja es trobava a bord.

Només els endarrerits de l'últim torn, per fi reclamat a bord després que hagués acabat el seu període de llicència, ocupaven els seients de les llançadores posades sobre la seva cua que anaven enlairant-se regularment de la superfície de Coruscant per posar rumb cap a l'estació. Només els subministraments més urgents s'unien als endarrerits a bord dels transports, barcasses i remolcadors que anaven i venien entre l'estació i la Flota com eixams d'insectes sobrecarregats de treball.

-Hauries d’haver-te anat sense mi -va dir l’Skids, amb els ulls impacientment clavats a la pantalla de la llançadora de transport Imperiosa.

Els llargs membres d’en Tuketu estaven despreocupadament estirats al llarg de tres dels diminuts assentaments de la llançadora.

-Oh, ni ho somiïs -va dir alegrement -. Mai vaig a cap lloc sense el meu artiller.

-Estic segur que ens donaran una bona reprimenda, i a més ho anotaran en els nostres historials. Tindrem moltíssima sort si es limiten a deixar-nos aparcats a l'hangar durant una bona temporada.

-Bé... Fins al moment, el fet d’estar junts sempre ens ha donat sort, no?

Skids, que amb prou feines l'escoltava, va sacsejar el cap.

-Ho tenia tot calculat al minut... Sabia a quin segon exacte havia de sortir de Nòria per anar a Nou port. Com se suposava que anava a saber que uns atracadors durakans havien triat aquesta terminal per donar el gran cop de la seva vida?

-No podies saber-ho, Skids, així que deixa de donar-li voltes al que ha passat.

-La policia va mantenir a terra durant onze hores a tot allò que fos més gran que un ocell, i no van deixar que ningú sortís d'allà fins que els van haver capturat. I després em paren sobre de Surtsey per anar massa de pressa quan estava intentant recuperar una part del temps perdut..., a sobre de Surtsey, ni més ni menys. Si tenen suficients vehicles aeris per patrullar un lloc com Surtsey, semblaria lògic suposar que no anaven a trigar tant de temps a atrapar un parell de lladres de joies que fan més de dos metres d'altura, no?

-Allà hi és -va dir en Tuketu, assenyalant la part superior dreta de la pantalla.

- Què? On? Oh... Sí, molt bé. Ja no trigarem gaire a arribar -va dir l’Skids, deixant-se caure en un seient buit -. Creus que ascendiran a Hodo a comandant d'esquadró? Si vols saber la meva opinió, prefereixo que sigui Hodo abans que Miranda. No sé què pensaràs tu, però...

-Skids...

- Què passa?

-Parles massa.

- De debò? Oh, si. Tens raó, estic parlant massa. Callaré -va dir l’Skids, sobtadament amb la cara llarga-. El que passa és que... Bé, tot això és realment horrible. No puc creure que hagi passat. -Va donar un cop d'ull al seu cronòmetre -. Gairebé dotze hores de retard... El capità ens ficarà en un blanc robotitzat i ens farà servir per fer pràctiques de tir. La propera vegada no m’esperis, d'acord? Deixa’m allà i oblida't de mi, i...

El general Han Solo estava immòbil davant de l'escotilla de la llançadora de quatre places que havia utilitzat per arribar fins al Gloriós i arrufava les celles mentre tirava de la rígida tela del seu uniforme, intentant fer que resultés una mica més còmode sense aconseguir-ho. S’havia engreixat una mica al llarg de dos mesos de dinar i sopar regularment amb la seva família, i això només empitjorava les coses. «Estàs impressionantment bonic, estimat -li va sentir dir una vegada més a la veu de la Leia dins la seva ment -. És el teu cap el que se sent incòmode amb l'uniforme, no el teu cos.» Han va sospirar, es va donar per vençut i va pressionar el botó d'obertura de la comporta.

La dotació de la coberta de vol ja havia col·locat una escaleta perquè pogués baixar de la llançadora, i l'oficial de coberta estava esperant-lo al final d'ella.

-Sol·licito permís per pujar a bord, tinent -va dir en Han.

- General Solo! Permís concedit... Benvingut a bord, senyor. No sabia que fos a venir a acomiadar-nos, senyor.

-No he vingut a veure com salpaven -va dir en Han, baixant ràpidament per l'escala -. Aniré amb vosaltres. Feu que treguin el meu equip de la llançadora, i després assegureu-vos que un dels seus pilots de transport retorna aquest vehicle a l'estació abans que iniciïn el tancament d'escotilles.

-Sí, senyor, immediatament. -La sorpresa inicial del tinent de seguida va ser substituïda per l'entusiasme lleugerament tenyit d'adoració que en Han havia après a esperar, però que mai aprendria a acceptar -. Sento que no hagi vingut amb el Falcó, senyor. M'hauria agradat veure’l.

-La veritat és que a mi també m'agradaria estar veient-lo en aquests moments -va dir en Han -. On és el general Àbaht?

-El general no està a bord, senyor. Esperem que arribi en qualsevol moment. El capità Morano està en el pont. Si ho desitja, serà un plaer ensenyar-li el camí.

En Han va estirar el coll per veure més enllà del tinent, i després va recórrer l'hangar amb la mirada i va fer un ràpid inventari del seu contingut.

-Sembla que estan una mica estrets, eh? -Va dir amb una inclinació de cap.

-Sí, senyor. Hem hagut de fer servir tot el nostre espai d'emmagatzematge, i aquest matí hem rebut mitja dotzena més d'ales-E. Però encara podem canviar de lloc algunes coses quan necessitem fer-ho, així que suposo que no tindrem massa problemes.

-Assegureu-vos que pot llançar-los a l'espai en el mínim de temps possible -va dir en Han -. Si ens fiquem en algun embolic, la rapidesa a l'hora d'enlairar-se sempre és el més important.

-Sí, senyor. Voleu que us escorti fins al pont?

-Si pogués esbrinar on he d'allotjar-me, de moment em conformaria amb això -va dir en Han, estirant el coll de la camisa en un va intent d'aconseguir que deixés d’estrènyer-li -. Oh, i avisi’m quan el general Àbaht pugi a bord.

En Han, amb el tors nu, jeia estirat sobre l'esquena a la llitera de la que fins feia una estona havia estat la cabina del cirurgià de la nau. La seva camisa penjava d'una perxa a la paret al costat d'ell, i havia deixat caure les sabates al peu de la llitera.

Havia estat un dia molt llarg, i el cos d'en Han volia dormir.

Però el navili, igual que l'estació, es regia pel Temps Estàndard, i això significava que a bord hi havia vuit hores de diferència amb la Ciutat Imperial. En Han sabia per experiències anteriors que la millor manera d'adaptar-se al nou horari era allargar encara una mica més el seu dia i anar a dormir amb el primer torn de la nit. Havia deixat encesos els llums del sostre com una mena de pòlissa d'assegurances contra el fet de quedar-se adormit.

Però el seu cos de seguida va agrair aquell silenci, i els seus ulls necessitaven una mica de penombra després de tantes hores de llum, i la seva ment volia lliurar-se dels pensaments que no paraven d'agitar-se dins d'ella. Tot contribuïa a fer que se sentís a disgust i fora de lloc: estar lluny de la Leia i dels nens, emprendre aquella missió en solitari sense en Luke o Chewbacca, estar enfadat amb la Leia per haver-li demanat que li fes aquell favor quan sabia que en Han no podia respondre amb una negativa, odiar la seva pròpia incapacitat per dir que no... En Han no tenia ni idea d'on havia passat, però en algun punt del trajecte havia perdut aquesta independència que, en temps passats, havia considerat com la seva possessió més preuada, i el pitjor de tot era que sabia que havia renunciat lliurement i sense que ningú li obligués a fer-ho.

No. El pitjor de tot era el fet que hi era, sol i abandonat als seus propis recursos, i que se sentia incapaç de recordar què havia de fer per gaudir d'aquesta situació. En Han no hauria sabut explicar per què, però el fet d’estar sol li resultava tan sobtadament nou com desagradable.

Es va tapar la cara amb un braç i va intentar fer desaparèixer tot allò. Passada una estona, ho va aconseguir.

El general Àbaht va sortir del saltador poranjià movent-se amb una agilitat molt respectable per a algú de la seva edat.

-General... -Va dir l'oficial de coberta, saludant-lo marcialment -. M'alegro de veure’l, senyor. El capità Morano està reunit amb els diferents capitans de la flota, i l'oficial de dia està al pont.

-Gràcies -va dir l’Àbaht, saltant a la coberta i assenyalant el vehicle amb el polze -. Trobi algun lloc on guardar aquest trasto, Marty. Me l’han prestat, però confesso que m'estic encapritxant d'ell.

-Sí, senyor. M'ocuparé d'això.

Hi havia alguna cosa en el comportament de l'oficial de coberta -quelcom en la seva veu, o a la tensió gairebé imperceptible arrufant els llavis -que semblava una mica fora de lloc. Però l’Àbaht no va obtenir la seva primera pista de quina podia ser fins que va girar per anar cap a la sortida. Llavors va ser quan va veure que la meitat de la dotació de la coberta havia deixat de treballar per tornar la mirada en la seva direcció. Els rostres d'alguns tècnics semblaven mostrar expressions d'una pena tan intensa que fregava quelcom fúnebre, o una indignada preocupació.

- Què està passant, Marty?

L'oficial de coberta va empassar saliva amb un visible esforç.

-Senyor, el general Han Solo va arribar fa un parell d'hores i...

-Ah, sí? -Va murmurar l’Àbaht amb expressió pensativa.

-Sí, senyor. Vaig pensar que havia vingut per veure'ns salpar, però el capità Morano ha instal·lat al general Solo a la cabina del doctor Archimar.

- De debò?

-Sí, senyor. Jo... General, es remoreja que Solo ha vingut a assumir el comandament de la Cinquena Flota.

-En aquest cas, llavors el capità Morano li ha assignat la cabina equivocada -va dir l’Àbaht sense immutar-se -. On és el general Solo ara, Marty?

-Ho esbrinaré de seguida. Va demanar que li avisessin quant vostè pugés a bord, senyor.

-Doncs esbrini-ho i informi’m -va dir l’Àbaht, inclinant el cap-. Però deixeu que sigui jo qui li transmeti el missatge, d'acord?

Un somriure es va obrir pas a través de la màscara de preocupació en què s'havia convertit la cara de l'oficial.

-Sí, senyor.

En Han no va saber que s'havia quedat adormit fins que va ser despertat de sobte per un soroll. Es va incorporar a la llitera amb els ulls molt oberts, i va veure un dorneà molt alt que portava un uniforme de l'Alt Comandament de la Flota inclinant-se sobre ell. Les arrugues del rostre del dorneà indicaven que tenia més de cent anys d'edat. Els galons de la guerrera del seu uniforme indicaven que era el general Àbaht.

-General Solo, ha començat a circular per tota la nau el rumor que he estat acomiadat i que vostè ocuparà el meu lloc -va dir l’Àbaht-. Voldria explicar-me a què ve tot això i què està passant en realitat?

-No sé d'on pot haver sortit aquest ridícul rumor -va dir en Han, traient els peus de la llitera i començant a manotejar a cegues a la recerca de la seva camisa. Encara mig atordit per la seva migdiada, va necessitar fer tres intents abans que aconseguís despenjar-la de la seva perxa -. Vostè és el comandant de la Cinquena Flota. Res ha canviat.

-La seva presència a bord suposa un canvi -va dir l’Àbaht, recolzant-se en la còmoda.

En Han es va posar la camisa i va començar a lluitar amb els botons.

-Digui-m'ho a mi -va murmurar -. Escolti, general, ja sé que no vol tenir-me aquí i, si he de ser-li sincer, la veritat és que jo tampoc voldria ser aquí. Si ens basem en aquest enteniment mutu i ens donem una mica d'espai per respirar l'un a l'altre, potser això no vagi a ser massa terrible per cap dels dos.

-Veig que he comès l'error de confiar excessivament en la seva reputació -va dir l’Àbaht.

- De què m'està parlant?

-Entre els dorneans, s'espera que el mascle sabrà adonar-se de quan ha arribat el moment de deixar els seus nadons i empunyar les armes. Però que la seva femella hagi d’obligar-lo a complir el seu deure recorrent a la vergonya...

-Sí, bé... Digui-li tot això a algú a qui li importi, d'acord? -Va replicar en Han amb irritació -. He fet la meva part, i una mica més del que em corresponia..., i si aquesta resposta no és suficient per satisfer-lo, pregunteu si això m’amoïnarà. I pel que fa a vostè, aquesta missió no té molt a veure amb llançar-se sobre l'Estrella de la Mort als comandaments d'un caça.

L’Àbaht va riure.

-Almenys encara li queden dents suficients per mossegar -va dir -. Puc veure les seves ordres?

-No hi ha hagut temps per formalitats -va dir en Han, lliscant els faldons de la camisa per sota de la cintura dels pantalons -. Escolti, no entenc molt de diplomàcia... Pregunti-li a qualsevol i li ho confirmarà. Intentem parlar clar, i veiem on ens porta això. No sóc aquí per substituir-lo. Li asseguro que no tinc ni idea de com cal adreçar una força espacial d'aquestes característiques, i no tinc cap intenció de seguir un curs accelerat d'estratègia.

-Molt bé. Per què hi és aquí, si no és per substituir-me?

-Ara he estat jo qui ha confiat massa en la seva reputació. M'imaginava que podria descobrir la resposta a aquesta pregunta sense ajuda.

-No gaudeixo de la plena confiança de la princesa.

-Naturalment. Però jo sí. Així que si jo li dic que tot va bé, llavors ella s'ho creurà.

-No, hi ha d'haver alguna cosa més -va dir l’Àbaht -. No gaudeixo de la plena confiança de la princesa..., però no ha pogut trobar una raó que justifiqués el fet de substituir-me. Si vostè no és aquí per substituir-me, ha vingut per proporcionar-li aquesta raó?

-Estic aquí per ajudar-li a no cometre cap estupidesa -va dir en Han -. Si després resulta que vostè no necessita cap ajuda per evitar cometre estupideses, llavors per mi fantàstic. Em dedicaré a millorar les meves “una mica” oxidades habilitats amb les cartes del barlaz a la seva sala de descans, esbrinaré on guarda el suc de drac medicinal el seu contramestre i recuperaré els munts de son endarrerit que he anat acumulant.

-La princesa segueix tement que la nostra presència allà causi algun incident amb els yevethans.

-Suposo que es podria dir que si.

-Potser hauria de tenir més por dels yevethans que de la possibilitat que sorgeixi algun incident diplomàtic -va dir l’Àbaht -. M'agradaria sentir les seves opinions sobre la Flota Negra, general Solo.

-Aquest tema queda fora de la meva jurisdicció -va dir en Han.

-I acaba de dir-me que no entén molt de diplomàcia, eh?

Els llavis d’en Han es van corbar en un sarcàstic somriure tort.

-Bé, la Leia sempre ha estat una mala influència per a mi, i potser ha acabat afectant-me una mica més del que creia...

- Encara queda dins de vostè prou de soldat perquè...?

-Escolti, general, jo mai he estat un soldat. No ho vaig ser ni quan portava un d'aquests uniformes -va dir en Han, donant una tirada a la pitrera de la camisa -. Sóc massa independent i m'agrada massa pensar pel meu compte, i acceptar ordres és una cosa que mai se m'ha donat molt bé. Era un rebel.

- I què és ara?

-Ara... Ara suposo que sóc un patriota. Si és així com es diu a algú que pensa que la Nova República és infinitament millor que el vell Imperi, naturalment.

-Molt bé -va dir l’Àbaht -. Llavors li demano al patriota que hi ha en Han Solo que em permeti compartir amb ell l'opinió d'un soldat sobre el perquè portarem aquesta nau a Hatawa i Farlax.

-D'acord, sempre que això pugui esperar fins que tots estiguem una mica més desperts -va replicar en Han.

-Pot esperar, però no gaire temps -va dir l’Àbaht-. Ha menjat?

-No he menjat res des que els meus peus van deixar d'estar en contacte amb el terra.

-Llavors li suggereixo que m'acompanyi al menjador d'oficials, i un cop allà podrem menjar alguna cosa mentre el capità Morano ens llança a la primera graella de salt. A menys que al seu estómac no li sent bé combinar el menjar amb l'hiperespai, naturalment...

-En absolut -va dir en Han -. És molt amable per part seva. Permeteu-me trobar les meves sabates i de seguida podrem anar-nos-en.

-Oh, no cregui que només es tracta d'amabilitat per part meva. Em temo que tinc altres motius menys lloables -va dir l’Àbaht.

-Ah, sí? Què passa? És que el cuiner del menjador d'oficials encara no ha aconseguit dominar els sistemes de la seva cuina?

L’Àbaht va somriure.

-Atès que és vostè el meu superior, i especialment atès que és vostè en Han Solo, la seva presència en aquesta nau suposa un problema per a mi pel que fa a la meva tripulació -va dir -. Si m'ho permet, m'agradaria utilitzar la seva presència a bord per subratllar la importància que té aquesta missió, i per convertir un factor negatiu en un de positiu. I que el vegin com a convidat meu a bord de la nau posarà fi als rumors que ha provocat la seva arribada molt més de pressa que qualsevol anunci públic que jo pogués fer.

En Han va assentir.

-Doncs llavors, endavant. No he vingut aquí per fer-li més difícil la feina.

A les zero quaranta hores exactament, entre els rotllos Para i el conyac dorneà, la Cinquena Flota va saltar a l'hiperespai amb rumb al Sector de Hatawa. La recerca de la Flota Negra d’Ayddar Nylykerka havia començat.

Següent