11
Quan el coronel Pakkpekatt va
arribar al comunicador més pròxim, la Dama Afortunada ja estava a només dos
quilòmetres del Rodamón i continuava apropant-se a una velocitat moderada que,
tot i així, col·locaria al iot espacial en posició d'atracada d'aquí a uns
minuts. L'espectacle va fer que les crestes d'amenaça de l'esquena d'en
Pakkpekatt s'alcessin en tota la seva esplendor, i la seva gola es va tornar de
color carmesí en una exhibició de fúria que cap dels membres de la dotació del
seu pont de comandament havia presenciat amb anterioritat.
-Està vostè completament boig,
Calrissian -va dir en Pakkpekatt amb gèlida calma -. Li prometo que això li
costarà quelcom més que el seu rang.
-Coronel, crec que em prendré les
seves paraules com una promesa que farà el que pugui per ajudar-me a seguir amb
vida el temps suficient per satisfer aquesta delicadíssima sensibilitat que li
permet ofendre’m amb tanta facilitat. Tinc entès que la Flota no permet formar
consell de guerra a un cadàver.
-Hi ha altres usos per als cadàvers
-va dir en Pakkpekatt amb un somriure glaçat -. Bé, aprofitant que de moment
segueixen vius, potser li agradaria incloure les seves justificacions en el
registre oficial.
-Serà un plaer -va dir en Lando -.
La seva decisió d’excloure'ns de l'equip d'incursió va posar en perill no només
les vides d’en Bijo i els seus homes, sinó també tota la missió. I l'actitud
que va mantenir durant la reunió d'ahir em va convèncer que mai dedicaria ni un
sol minut del seu temps a res del que poguéssim posar damunt de la taula, així
que...
- Que potser es pensa que sóc
responsable de la seva temeritat? –El va interrompre en Pakkpekatt, deixant-se
dominar per un esclat de ràbia que va vaporitzar la seva gelada calma anterior
en qüestió de segons -. Vostès no han posat res sobre la taula. Està clar que
quan va arribar aquí ja posseïa informació secreta sobre aquesta nau, i que
després va negar posseir aquesta informació i que no se’ns ha permès
accedir-hi.
- Informació secreta? Què dimonis
està dient, coronel?
- Oh, apa, però si vostè mateix
acaba d'admetre-ho! Vostè és l'únic que sabia que l'equip d'incursió correria
perill. I ja sabia que l'objectiu estava esperant un senyal de resposta, senyal
que vostè ja posseïa.
-Coronel, no sé de què m'està
parlant. Tenia un pressentiment sobre el que havien vingut a fer aquí els
constructors d'aquesta nau, i aquesta era l'única manera d'esbrinar si el meu pressentiment
es basava en alguna cosa mínimament sòlida.
- Espera que cregui que ha arriscat
les seves vides i la seva nau fiant-se d'un pressentiment?
En Lando va deixar escapar una suau
rialleta.
-Mai ha jugat una partida de sàbacc
amb mi, oi, coronel? Si aspira a poder guanyar molts diners, abans ha d'estar
disposat a perdre’n molts de diners. Ningú ha arribat a ric fent apostes d'un
crèdit.
-Espero que hagi gaudit del seu
petit joc, general. Però sempre havia tingut entès que amagar cartes a la
màniga estava considerat com un acte de deshonestedat.
-No disposàvem de cap informació
secreta, coronel. Va donar la casualitat que vam buscar en el lloc correcte
dels arxius imperials..., i just a temps. Ara per fi hem aconseguit saltar la
tanca, i farem el que puguem mentre estiguem aquí. Confio que a hores d'ara ja
haurà ordenat que activessin tots els sistemes d'enregistrament, no?
En Pakkpekatt va tallar el canal
d'àudio de la unitat comunicadora i va tornar la mirada cap a la seva oficial
d'operacions.
- Hem registrat el senyal-clau que
la Dama Afortunada va utilitzar per entrar a la zona d'accés restringit?
-Sí, senyor.
- Quina potència té el feix de
tracció del D-891. És prou potent per immobilitzar la Dama Afortunada?
-Per descomptat, senyor, i sense cap
dificultat -va dir l'oficial d'operacions amb una ombra de menyspreu a la veu
-. La Dama Afortunada només és un iot d'esbarjo civil.
- I el camp d'interdicció? Segueix
funcionant?
-Sí, senyor. El camp d'interdicció
està connectat i en funcionament.
-Llavors prepari una seqüència
d'emissió d'aquesta clau, i estigui’s preparat per enviar a una patrullera
perquè els tregui d'allà per la força. –En Pakkpekatt es va tornar cap al
comunicador i va tornar a connectar el canal d'àudio -. Estem fent el que podem
-va dir al Lando-. Però alguns sistemes estaven sent sotmesos a un diagnòstic
de calibratge amb vistes a deixar-los preparats per a l'intent que planejàvem
dur a terme dins d'una estona, i encara no estan en condicions de ser
utilitzats. Pot romandre en la seva posició actual i donar-nos una mica de
temps? Amb uns quants minuts n’hi haurien prou.
-Bé, suposo que és una petició
bastant raonable. Però espero que no estigui pensant de tractar d'enviar a
l'equip d'incursió –li va advertir en Lando -. Hem estat discutint aquesta
possibilitat, i per aquí tenim els nostres dubtes que la clau vagi a funcionar
una segona vegada.
-No, no planegem enviar a l'equip
d'incursió -va respondre en Pakkpekatt -. Sols limiti’s a romandre a l'espera
en la seva posició actual. -Va tallar la connexió -. Preparat?
-Sí, senyor.
-Doncs llavors, endavant.
Des de la seva veloç travessia per
la zona d'accés restringit del Rodamón el dia anterior, el D-89 havia estat
volant en formació amb el Gloriós, esperant la seva propera missió com a segona
plataforma de detecció per als enregistraments estereofònics de llarga
distància del contacte a intentar per l'equip d'incursió que haurien d’obtenir.
Quan el seu sistema de propulsió per l'espai real va cobrar vida de sobte amb
un rugit, el D-89 només va haver recórrer uns quants quilòmetres abans
d'arribar a la frontera invisible de l'esfera de seguretat del Rodamón.
El D-89 encara seguia accelerant
quan va ser interpel·lat pel Rodamón mitjançant un senyal que es va sentir
clarament tant a bord de la Dama Afortunada com del Gloriós. Lobot va ser el
primer a comprendre la causa a bord de la Dama Afortunada.
-Una altra nau s'està aproximant al
Rodamón -va dir.
-No és la mateixa seqüència d'abans,
amo Lando -va dir C3PO gairebé en el mateix instant.
-Ho sé -va respondre en Lando amb
expressió ombrívola -. N'he tingut prou amb sentir-la durant uns moments per
adonar-me’n. Ah, ja em temia que intentaria precisament aquest truc...
El senyal del Rodamón va acabar
bruscament i la resposta, transmesa des del Gloriós a través dels emissors del
D-89, va arribar immediatament. Però abans que la resposta s'hagués completat,
un encegadora llum blavosa ja havia començat a ballotejar sobre el terç de popa
del casc del Rodamón.
- Agafeu-vos tots! -Va cridar en
Lando res més veure-ho.
Després es va llançar sobre la
consola i va allargar la mà cap al control que alimentaria els escuts de combat
de la Dama Afortunada amb tota l'energia que eren capaços de produir els
motors.
Però la seva mà encara no havia
arribat a l'interruptor quan la cabina va quedar sobtadament inundada de llum,
una llum tan intensa que fins i tot C3PO es va arronsar sota ella i tan freda
que va fer estremir al Lando. Mitja dotzena d'alarmes van començar a sonar en
aquell instant, com si el mateix iot estigués emetent un estrident crit de
sorpresa. I travessant la cacofonia es va sentir el gemec planyívol d'un R2
sobtadament embogit pel terror.
Des del privilegiat punt
d'observació dels qui van contemplar l'espectacle al pont del Gloriós, tot va
semblar durar només un moment, un obrir i tancar d'ulls. Els que van baixar la
mirada cap a les seves consoles en aquell instant s'ho van perdre per complet.
Quan els seus caps es van alçar de cop sentint el panteix col·lectiu, l'únic
que quedava per veure era el núvol de fragments que s'expandia ràpidament per
l'espai entre el creuer i el Rodamón.
La resplendor blavosa havia fet que
el Rodamón semblés relluir amb una sobtada brillantor a les pantalles del
creuer. Després, tres feixos d'energia havien sortit disparats de la cua de la
nau, apunyalant l'espai com reflectors i avançant veloçment cap al mateix
blanc. Els feixos es van intersectar i es van confondre els uns amb els altres
i, en aquest moment i en aquest punt de l'espai, hi va haver una explosió petita
però espectacularment
intensa.
En aquest mateix
instant, tota l'emissió telemètrica del D-89 va desaparèixer de les consoles
del pont del Gloriós.
Després les llances
d'energia destructiva es van esfumar tan de pressa com havien aparegut, i el
silenci es va apoderar novament a l'espai. El Rodamón va tornar a sumir-se en
el seu estat de quasi invisibilitat anterior mentre petites explosions
secundàries il·luminaven les restes atomitzades des de l'interior, cremant com
noves diminutes perdudes en les profunditats d'una nebulosa reescalfada.
- Què ha estat de la
Dama Afortunada?-Va preguntar en Pakkpekatt, tornant-se cap a un tècnic de
sensors que encara no s'havia recuperat del tot.
-En... L'índex
d’ionització és tremendament elevat, així que no podrem veure res a través del
núvol fins que s'hagi dispersat. Però el Rondaire segueix tenint visible a la
Dama Afortunada a les seves pantalles.
-Què interessant -va
dir en Pakkpekatt, alçant-se tan alt com era.
-Coronel, el capità
Hannser sol·licita instruccions des del Rondaire.
-Digui-li que esperi
-va dir en Pakkpekatt, tornant-se cap als finestrals del pont -. Sistema de
captació d'imatges, torneu a mostrar l'atac passant la gravació a la meitat de
la velocitat normal. Que tothom estigui atent als seus monitors. Anem a veure
què podem esbrinar sobre els amics del general.
En Lando va anar
silenciant les alarmes una per una: alarma de radiació, alarma de proximitat,
alarma de contacte, alarma de sistemes, alarma d'anomalia... La nau semblava no
haver patit cap dany i, de fet, semblava estar totalment intacta.
- Què ha estat això?
-Estic mostrant una
explosió produïda a vuit quilòmetres de la nostra popa -va dir Lobot-. Crec que
acabem de presenciar una demostració del poder de la tecnologia de les armes
dels qelles.
-Santa reina dels
mariners... Digues que el que va esclatar no era la llançadora de l'equip
d'incursió, Lobot.
Lobot va obrir una
connexió amb un dels processadors no protegits del Gloriós.
-Era la Fura D-89.
No hi havia ningú a bord.
-Donem gràcies a les
estrelles per això. -Lando va fregar la consola que tenia davant i va obrir un
canal de comunicació amb el creuer-. Coronel, espero que un d'aquests dies
aprendrà a fer cas del que li dic.
-General, li
asseguro que quant decideixi començar a dir-me la veritat, llavors escoltaré
amb molt de gust tot el que hagi d’explicar-me.
- La veritat?
-Sí, la veritat -va
replicar secament en Pakkpekatt -. Podria començar explicant per a qui està
treballant, què hi ha dins de l'objectiu i per què ha decidit trair la Nova
República. El Rodamón li va permetre apropar-se, i ara li està protegint.
-General, ja li vaig
advertir que la clau potser només funcionaria una vegada. El desafiament al
qual es va haver d'enfrontar la Fura era diferent del desafiament al qual ens
vam enfrontar nosaltres..., probablement per impedir que algú fes exactament el
que vostè va intentar fer que, posats a ser sincers, consistia a ficar els
nassos on no devia i robar la clau. Si el Rodamón ens està protegint, això es
deu únicament i exclusivament a què creu que tenim dret a ser on som.
- Segueix afirmant
que tot això no és més que el resultat d'un pressentiment de jugador a qui li
ha somrigut la sort?
-Coronel, entrarem
en l'objectiu d'una forma bastant irregular. No havíem concertat cap cita prèvia.
-En aquest cas,
quina raó pot tenir el Rodamón per no haver marxat?
Lando va alçar la
mirada i va observar pel visor davanter de la Dama Afortunada. L'arma que havia
estat utilitzada contra la Fura resultaria igualment efectiva contra les naus
que projectaven el camp d'interdicció. I amb una d'aquestes naus destruïda o
incapacitada, no hi hauria res que pogués impedir la fugida del Rodamón.
-No ho sé, coronel
-va dir en Lando-. Potser ens està esperant. Vaig a iniciar una nova
trajectòria d'aproximació i veurem què passa. -Lando va posar la mà sobre els
controls del sistema d'impulsió i va desplaçar la palanca principal cap
endavant en un moviment gairebé imperceptible-. Mentrestant, i si deixa de
tractar d'enviar a la cavalleria durant el temps suficient per escoltar-nos,
compartirem amb vostè tot el que sabem, o creiem saber.
R2 i C3PO havien
estat mantenint la seva pròpia conversa privada a la part de darrere de la
coberta de vol del iot, i un instant després C3PO va anar cap als seients en
què s'havien instal·lat en Lando i Lobot.
-Senyor.
-Espera un moment,
C3PO.
-Em sap greu haver
d’interrompre, senyor, però l’R2 diu que la nova seqüència transmesa per la nau
dels qelles no figura a la informació acumulada en els arxius exploratoris.
- Què?
-L’R2 diu que és
totalment incapaç de determinar la resposta correcta.
Lando va moure el
cap.
-Em sento com si
estigués prenent part en un concurs de lletreig i el noi que seu davant meu
acabés de fallar una paraula que jo tampoc conec -va dir-. Està seguint tot això,
coronel?
-El segueixo, però
no ho entenc.
-Hem identificat el
senyal original del Rodamón i sabem que correspon a un fragment del codi
genètic d'una espècie coneguda amb el nom de qelles -li va explicar en Lando-.
La resposta correcta era la següent porció del codi. Però el Rodamón ha
interrogat a la Fura utilitzant una seqüència diferent, i pel que sembla ara no
sabem què ve a continuació de la seqüència. Potser Lobot tingui una explicació,
ja que va ser ell qui va descobrir que la primera seqüència era una part del
codi genètic d'aquesta espècie.
-Disposo d'una
explicació -va dir Lobot-, però no ens serà de cap ajuda a l'hora de resoldre
el nostre problema.
-M'agradaria
sentir-la de totes maneres -va dir en Pakkpekatt.
En Lando va inclinar
el cap per indicar que estava d'acord amb el coronel.
-He repassat la
història dels registres concernents als qelles -va seguir dient Lobot-. Els
qelles van ser descoberts per la Tercera Exploració general, que va suposar el
primer examen complet i a gran escala dels mons habitables dels braços
galàctics dut a terme per l'Antiga República. Però l'únic informe disponible és
el del navili d'exploració. Quan el navili de contacte va arribar vuit anys més
tard, tots els qelles havien mort, i més d'una tercera part del planeta estava
recoberta per una capa de gel que tenia fins a cent metres de gruix en alguns
punts.
- Tots havien mort?
Què va passar?
-Els equips
d'inspecció van avançar la hipòtesi que un asteroide havia xocat amb el planeta
-va dir Lobot-. El navili de contacte va recollir mostres genètiques i
artefactes tecnològics de dos llocs diferents, però no estava equipat per dur a
terme treballs arqueològics, i hi havia molts mons amb poblacions vives
esperant l'arribada d'un navili de contacte. Qella va ser inscrita en els
registres com a món a investigar per un equip arqueològic, i el navili de
contacte va prosseguir la seva ruta. Però el planeta no va tornar a ser visitat
per cap nau.
- Per què no? -Va
preguntar en Lando.
-La Tercera
Exploració general mai va arribar a acabar-se -va dir en Pakkpekatt -. Va ser
interrompuda per l'esclat de les Guerres Clòniques.
-El coronel té raó
-va dir Lobot-. Tots els navilis d'exploració i contacte van ser requisats per
l'Armada Imperial quan la Tercera Exploració General només havia abastat un
seixanta-u per cent dels objectius fixats.
-I això vol dir que
no anem a disposar de més informació sobre els qelles i que hem de
conformar-nos amb el que sabem, oi? -Va preguntar en Lando-. Hi ha d'haver més
dades en algun lloc. Naturalment que els qelles ja havien aconseguit
desenvolupar la tecnologia del viatge interestel·lar. Devien tenir veïns, socis
comercials...
-El personal del
coronel potser pugui localitzar aquest tipus d'informació -va dir Lobot-. Jo no
he pogut trobar cap altra referència a aquest planeta o als seus habitants.
-Tinc gent
treballant-hi -va dir secament en Pakkpekatt-. Si se m'hagués comunicat aquesta
informació quant van aconseguir accedir-hi, ara potser ja podria tenir alguns
resultats que transmetre'ls.
El Rodamón ja
gairebé omplia per complet la pantalla visora de
proa de la Dama Afortunada.
-Coronel, dos
jugadors poden rebre exactament la mateixa mà de cartes i un d'ells guanyarà
amb aquestes cartes, i l'altre perdrà amb elles. Si li haguéssim donat la possibilitat
d'esbrinar si el nostre pressentiment tenia alguna base sòlida, què hauria fet
amb ella? On estaria Bijo Hainmax en aquests moments?
Hi va haver una
llarga pausa abans que l'oficial d'intel·ligència respongués a la pregunta d’en
Lando.
-Comprenc el que vol
dir, general.
-Gràcies, coronel
-va dir en Lando-. Ens trobem molt a prop, com suposo que podrà veure per les
seves pantalles. Tal com jo veig les coses, serà millor que comenci a
concentrar-me en la partida que està tenint lloc aquí. Ens mantindrem en
contacte amb vostès, però aquesta no serà la primera de les meves
preocupacions.
-Si deixés obert un
canal d'àudio...
-Probablement voldrà
rebre totes les dades que vagin captant els sensors de la nostra cabina, no?
Lobot pot transmetre’ls-hi.
-Farem el que puguem
per ajudar-los -va dir en Pakkpekatt.
Lando sabia que el
hortek havia d’haver-li costat un gran esforç arribar a pronunciar aquelles
paraules.
-Ja ens sentirà
cridar -va dir-. Però si realment volen ajudar-nos, llavors potser vulgui
esbrinar què pot fer perquè enviïn una nau al món dels qelles..., i de pressa.
Potser allà segueixi havent-hi algunes respostes que ens poden fer molta falta
abans que això acabi.
Amb la Dama
Afortunada va anar avançant lentament al llarg del casc del Rodamón a una
distància de només cent metres, en Lando va tenir la sensació que estava veient
la nau amb claredat per primera vegada.
Vist des de lluny,
el casc tenia un aspecte irregular i esquitxat d'embalums. Vist de prop,
recordava un garbuix d'enormes troncs d'arbre, envoltat per gruixudes lianes
que s'entrecreuaven en totes direccions, que haurien anat creixent lentament
sobre l'escorça metàl·lica fins introduir-s'hi. Però l'escala no encaixava gens
ni mica amb aquella comparació: les «lianes» eren prou gruixudes perquè
s'haguera pogut estacionar el iot dins d'una d'elles, i els «troncs» haurien
engolit la colossal massa d'un creuer sense cap dificultat.
-Em recorda una
miqueta a un Foss -va dir en Lando-. Què opines d'aquestes protuberàncies?
-No tinc cap manera
de saber si són merament simbòliques o funcionals -va dir Lobot-. No hi ha cap
pauta repetitiva que pugui percebre.
-Potser són alguna
mena de sistema transmissor d'energia per a les seves armes -va dir en Lando -.
No veig cap altra cosa que tingui aspecte de ser una arma.
-És possible que el
seu armament utilitzeu la capacitació de càrrega superficial -va dir Lobot-. La
CCS està considerada com no molt segura per a les operacions militars
espacials, però un navili que no formi part d'una flota pot arribar a acumular
càrregues superficials molt grans sense que això afecti als seus sistemes
interns. L'espai profund és un bon aïllant.
- I llavors tota la
superfície de la nau podria ser un acumulador per aquesta arma que vam veure?
-Sí. Les
protuberàncies, per utilitzar la mateixa paraula que has emprat tu, incrementen
considerablement l'àrea total de la superfície. Les obertures de les armes
pròpiament dites podrien ser molt petites.
-Potser hauríem
enviar-los un missatge de salutació -va dir C3PO-. M'encantaria oferir els meus
serveis per a això.
-Encara no, C3PO -va
dir en Lando-. Mira, aquí està el punt d'atracada primari que en Bijo planejava
utilitzar... Just davant nostre, una mica a dalt i a la dreta.
-Això no és una
escotilla -va dir Lobot després d'uns moments d'inspecció -. És una simple
marca superficial. No hi ha cap línia que indiqui que pot obrir-se.
-El punt d'atracada
secundari queda una mica més lluny. Anem a fer-li un bon cop d'ull.
-General
Calrissian... -Va dir en Pakkpekatt.
- Sí, coronel?
-He pensat que
potser li agradaria saber que l’IX-26 ha abandonat la seva ruta de patrulla a
Nouane per recollir a un equip arqueològic de l'Institut Obroà -va dir en
Pakkpekatt-. Ja van cap a Qella.
-Gràcies, coronel.
-El meu cap
d'adquisició de dades m'ha demanat que els transmeti una petició de la seva
part -va seguir dient en Pakkpekatt-. Voldria que s'adherissin una paparra de
seguiment i registre a l'objectiu a la primera oportunitat de fer-ho que se'ls
presenti. En el pla d'acció de l'equip d'incursió, això estava considerat com
una forma d'augmentar les probabilitats d'èxit de la missió.
-Coronel, tinc
intenció d'adherir tot aquest iot al Rodamón tan aviat com aconsegueixi
esbrinar en quin lloc puc fer-ho. Si tot segueix tranquil, llavors agafarem una
plepa de seguiment i registre i la col·locarem manualment. Si puc evitar-ho, no
vaig a disparar res contra aquesta nau.
-Lando -va dir Lobot
de sobte-. Mira.
La superfície del
Rodamón havia adquirit una sobtada vida i s'havia omplert de petites taques lluminoses.
Les tènues llumetes apareixien i desapareixien seguint pautes regulars al llarg
de la part superior de les protuberàncies que cobrien el casc, formant
seqüències que atreien la mirada cap endavant primer i cap al límit de la
curvatura del casc després, on desapareixien.
- Oh, no! Aneu amb
compte, R2! S'està preparant per atacar! -Va exclamar C3PO.
-Això no és el que
va passar l'última vegada que van disparar -va dir en Lando.
-La darrera vegada
que van disparar ens trobàvem a dos quilòmetres de distància del Rodamón -li va
recordar Lobot-. No podíem veure aquesta fase des d'allà.
-Alguns dels nostres
tècnics opinen que això indica una nova activitat dels motors, i que l'objectiu
s'està preparant per saltar a l'hiperespai -va dir en Pakkpekatt pel comunicador
-. Els suggereixo que retrocedeixin i llancin aquesta plepa ara mateix. Potser
no tinguin una altra oportunitat de fer-ho.
-També hi ha una
altra possibilitat -va dir Lobot-. Aquesta podria ser la segona pregunta que
hem de respondre. Si es tracta d'això, llavors és una pregunta a la qual no
estem preparats per contestar.
-General, he
d'insistir a suggerir que llanci la plepa i que tregui d'aquí a la seva gent
-va dir en Pakkpekatt, pujant una mica la veu.
- No! -Va rebutjar
en Lando-. Vull saber què està passant a la resta del nucli, en la part que no
podem veure... On van les llums? Hi ha un començament, un final? On són les
imatges dels altres registres de vídeo, Lobot?
-Els estic examinant
-va dir Lobot-. Els corrents de llum s'originen en un punt situat a popa de la
nostra posició i divergeixen de sobte, formant dues línies que després van
avançant al llarg del casc i que segueixen els contorns de la superfície. Les
dues línies acaben en punts separats que es troben a l'altre costat de la nau.
- Pots treure alguna
mena de conclusió de tot això, C3PO? Tornem a tenir dos corrents independents.
És un altre duo. Per a dues veus?
-Aquestes llums no
tenen res a veure amb cap de les diferents formes de llenguatge que conec, amo
Lando. Però potser no es tracti d'una comunicació lingüística, sinó simbòlica.
- De què estàs
parlant?
-Potser són
indicadors en comptes de corrents, senyor.
-Indicadors... I a
quin seguim?
-Amo Lando, em
permet suggerir que segueixi a les dues fins a arribar al punt de divergència?
- Però llavors
aniríem en sentit contrari al que indica el senyal!
-Les convencions de
la comunicació simbòlica no són universals, senyor. Els costums de la seva
cultura li han condicionat a extrapolar en la direcció del moviment, en comptes
de buscar el seu punt d'origen.
-C3PO té raó -va dir
Lobot-. Pots seguir un corrent fins al seu origen o fins al seu destí. Potser
hem trigat tant a actuar des del moment de la nostra primera transmissió que
han decidit que no hem aconseguit veure l'entrada, o que no sabem com
trobar-la.
Lando va alçar les
mans en un gest de rendició.
-D'acord, anirem cap
enrere -va dir, i va allargar la mà cap als controls d'impulsió.
Mentre contemplava
el parpelleig de les llums que desfilaven per sota d'ells i desapareixien en la
direcció de la popa, en Lando no va poder evitar tenir la sensació que estaven
anant pel camí equivocat. Però quan van arribar al punt del que semblava sorgir
la llum, el forat fosc d'un accés en forma d'iris es va obrir de sobte davant
seu, i els dos corrents de llums van desaparèixer a l'instant.
-Ens estan convidant
a entrar -va dir Lobot.
-Que em pengin al
centre d'una tempesta d’ions si no és justament això el que estan fent... -Va
panteixar en Lando amb una barreja de sorpresa i delit -. Sí, Lobot, ens estan
convidant a entrar. Amb quina mena d'atmosfera es va trobar la nau d'exploració
quan va anar a Qella?
-Setanta-cinc per
cent de nitrogen, tretze per cent de diòxid de carboni, nou per cent d'oxigen,
un per cent de vapor d'aigua, un per cent d'argó, rastres d'heli, neó...
-És suficient -va
dir en Lando, connectant el pilot automàtic que mantindria la posició actual de
la Dama Afortunada. Als androides no els molestarà, però em sembla que és una
mica massa espessa per als meus pulmons. Haurem de fer servir els vestits,
company. Anem a preparar-nos.
L’escotilla exterior
del iot i l'obertura al casc del Rodamón diferien tant en la forma com en la
grandària. La solució a aquest problema l'oferia un vell invent, molt elegant
en la seva simplicitat, que en Lando havia convertit en equipament estàndard de
totes les seves naus espacials: un passadís extensible. Flexible però capaç
d'empresonar els gasos sense que escapessin a l'espai, el passadís telescòpic
podia estendre’s gradualment des del casc de la Dama Afortunada fins adherir-se
a l'altra nau, formant un túnel hermètic entre les dues escotilles.
En Lando va
assegurar el casc del seu vestit amb una última volta que el va deixar encaixat
en els tancaments i es va tornar cap a Lobot, que estava immòbil a l'altre
extrem del compartiment.
- Va tot bé? -Va
preguntar.
Sense adonar-se'n,
en Lando va emprar un to de veu una mica més alt del que hauria estat
necessari. Sempre havia procurat passar el menor temps possible dins d'un
vestit espacial, i encara conservava el reflex del neòfit que l'impulsava a
tractar de cridar per fer-se sentir a través de la placa visora.
-Tot va perfectament
-va dir Lobot-. Tinc pressió i temperatura nominals, i la interferència és
mínima.
-Molt bé. Començo a
estendre el passadís.
En Lando va moure
l'interruptor i va activar un pilot automàtic especialitzat que no només
controlaria el moviment del túnel d'anells, sinó que també s'encarregaria
d'assumir el control dels impulsors de la Dama Afortunada. El pilot automàtic
va anar informant dels seus progressos amb una implacable atenció als detalls,
que en Lando va ignorar fins a un instant abans que es produís el contacte.
«Iniciant seqüència
de col·locació final i assegurament del passadís. Fase de connexió magnètica
-va anunciar el pilot automàtic-. Provant. La connexió magnètica no ha donat
resultat. Fase de connexió mitjançant pressió negativa. Provant. La connexió de
pressió negativa no ha donat resultat. Fase de Connexió Química Nombre U
Provant. La Connexió Química Nombre U no ha donat...»
- De què banyes està
fet aquest casc? -Va preguntar en Lando.
-Potser hàgim
d'anar-hi en vol lliure per l'espai -va dir Lobot.
-Gairebé sembla com
si tinguessis ganes de fer-ho.
-He sentit comentar
que moltes persones proven aquest passatemps durant les vacances.
«... de Connexió
Química Nombre Tres. Provant. La Connexió Química Nombre Tres no ha donat
resultat. Fase de Connexió Mecànica Nombre U Provant. La Connexió Mecànica
Nombre U ha establert contacte i es manté en posició.»
La Connexió Mecànica
Nombre U consistia en milers de diminuts arços compostos units a fibres
monomoleculars. Els arços eren introduïts en el casc com si fossin altres
tantes àncores, i després el passadís anava sent tensat molt suaument fins
deixar-lo completament recte, amb el que el segell de l'últim anell quedava
enganxat a la superfície.
- Algun canvi,
coronel?
-Cap, general.
-Bé, el Rodamón no
sembla haver-ho notat -va dir en Lando als seus companys-. Pressuritzant al
passadís. -No van poder sentir el xiulet, però les bombes de transferència van
fer que la coberta vibrés sota els seus peus-. Crec que ha quedat bastant
hermètic. La pressió es manté.
-Bona sort, general
-va dir en Pakkpekatt, reduït al paper d'espectador -. L'envejo.
En Lando va respirar
fondo i va permetre que els seus llavis es corbessin en un somriure burleta.
-Si pogués fer-ho,
coronel, potser li oferiria que canviéssim de lloc -va dir-. Lobot, si perds
contacte amb mi, treu la nau d'aquí. No vagis a buscar-me.
Lobot va respondre
amb una alçada de cella clarament interrogativa.
- Realment esperes
que obeeixi aquesta ordre?
-Bé... -Va dir en
Lando, i el somriure va tornar als seus llavis-. Almenys espera fins que
m'hagis sentit xisclar dues vegades.
-Bona sort, Lando
-va dir Lobot, i va obrir els segells de la comporta interior.
- Tingueu molta
cura, amo Lando! -Va cridar C3PO mentre en Lando entrava al passadís.
Els anells rígids
del passadís disposaven d'agafadors col·locats a intervals regulars que en
Lando va anar utilitzant per avançar pels cinc metres de túnel que unia les
dues naus. Després es va aturar davant de l'entrada del Rodamón per connectar
els sistemes del seu vestit i els reflectors del casc, ja que el compartiment
que tenia davant només estava il·luminat per la claredat residual de les llums
de l'escotilla de la Dama Afortunada.
Quant hi va haver
encès els seus focus, l'ombra d’en Lando va deixar d'obrir-li pas. Però les
llums van revelar molt pocs detalls de l'interior de la nau dels qelles, i
només li van mostrar un espai buit delimitat per murs nus que tenien el mateix
color fosc esquitxat de taques del casc.
Agafant-se a la vora
superior de l'obertura, en Lando va aixecar els peus i, deixant que el seu cos
flotés en el buit, es va ficar per ella mentre es retorçava per poder mirar en
totes direccions. Gairebé esperava veure encendre llums quan entrés, però això
no va ocórrer. Tanmateix, els focus del seu vestit van suficients per
assegurar-li que es trobava sol.
-Bé, ja estic dins
-va dir en Lando-. Aquest compartiment té aproximadament dues vegades la meva
alçada en totes les dimensions, i hi ha lloc més que suficient per als quatre.
Encara no hi ha hagut cap resposta a la meva presència. No hi ha llum, i no
sembla haver cap altra entrada. Però després de tot tampoc puc veure cap
mecanisme que serveixi per controlar l'obertura i el tancament de l'escotilla
per la qual he entrat, així que potser el que passa és senzillament que no
aconsegueixo identificar la sortida.
-Procureu no donar
per suposades massa coses -va dir una nova veu, que pertanyia a Bijo Hainmax-.
El simple fet que hagi passat per una escotilla doble no vol dir que la
utilitzin tant per entrar com per sortir.
- Ei, Bijo! Pensava
que estaria enfadat amb mi per haver-me avançat a la seva cita i robar-li la
noia.
-He decidit esperar
i veure què passa -va dir en Hainmax-. Si la noia el mata, planejo perdonar-lo.
-Gràcies, amic -va
dir en Lando, girant lentament sobre els seus talons-. Un moment. Hi ha coses
que... Que estrany...
Lando va tornar la
mirada cap al casc exterior i va creure poder veure l'anell de connexió a
través del mur del compartiment, envoltant l'obertura com una tènue ombra
grisenca. Va apagar els focus del seu vestit, i l'anell va adquirir més
nitidesa.
- Per què ha apagat
les seves llums, general?
- Poden veure això?
-Va preguntar en Lando-. No sé com o per què, però puc veure l'anell de
connexió a través de la mampara. Hi ha un anell gris, una ombra, exactament de
la mida de l'anell, visible des de l'interior.
-No és visible en la
transmissió. M'estàs dient que el casc és translúcid, Lando? -Va preguntar
Lobot.
-Bé... Doncs sí,
això és el que t'estic dient. Cap a on estan apuntant els focus de la nau? Pots
lliscar els feixos per sobre del casc?
-Ara mateix.
Amb els potents
feixos lluminosos dels reflectors de la Dama Afortunada dirigits cap al casc,
en Lando ja no va poder tenir cap mena de dubtes sobre el que estava
contemplant: tot la mampara va començar a relluir amb una feble claredat, i
l'anell es va enfosquir fins a esdevenir una ombra nítidament marcada. Quan en
Lando va lliscar les puntes dels dits del seu guant sobre la superfície, va
poder sentir la quasi imperceptible protuberància de l'ombra.
-Gairebé sembla un
morat -va dir-. És com si el casc s'estigués inflant allà on aquests milers de
diminuts garfis s'han aferrat a ell. Vine aquí, R2. Vull que registris tot això
i que examinis la zona.
-Això que està
veient podria ser una funció auto reparadora en acció -va dir Hainmax-. La
Connexió Mecànica Nombre U causa certs danys microscòpics en el punt d'unió.
Pel que fa al casc translúcid... General, potser hagi descobert per què la
superfície de la nau té tan pocs trets distintius. No estem veient el veritable
nucli, sinó merament una membrana exterior que probablement té un índex de
transparència a la radiació diferent. Tots els sensors estan amagats sota.
L’R2 va aparèixer a
l'entrada en el mateix instant en què en Hainmax concloïa les seves
especulacions. Va saludar en Lando amb un trinat electrònic, i després va
entrar quant en Lando li va cridar amb un gest de la mà. Per l'androide, la
manca d'agafadors dins de la càmera no suposava el problema que plantejava al general.
Gràcies al conjunt de petites toveres de gas que posseïen tots els androides
astromecànics, els moviments de l’R2 eren molt més controlats que els d’en
Lando..., qui es trobava contínuament flotant a la deriva cap a una mampara o
una altra, tornant-se lentament d’un costat a un altre i girant en una suau
rotació que intentava deixar-lo cap per avall.
- Rebeu millor la imatge ara? -Va
preguntar.
-És molt més clara que abans -va dir
Lobot-. Estàs preparat per donar-nos la benvinguda?
-Aquí no hi ha res més que veure -va
dir en Lando, tornant a encendre els focus del seu vestit espacial -. Totes
aquestes mampares no són més que planxes llises.
- Semblen ser del mateix material
que el casc exterior? -Va preguntar en Hainmax-. En aquest cas, podria haver-hi
tots els sensors o armes que vulgui amagats sota d'ells. Els qelles podrien
usar aquest material de la mateixa manera en què nosaltres utilitzem els
miralls d'un sol sentit. Pel que sabem, podrien estar observant i escoltant des
de darrere d'una mampara.
-Una idea molt reconfortant, i li
agraeixo moltíssim que me l’hagi comunicat -va dir en Lando-. Però si això és
una nau dels qelles, es tracta d'una nau morta. Porta massa temps a l'espai. I
per cert, coronel, això està començant a adquirir l'aspecte d'un carreró sense
sortida... Potser hàgim de fabricar la nostra pròpia entrada.
-Lando, te’n recordes del que vam
estar comentant ahir? -Va preguntar Lobot-. Qualsevol camí realment obvi,
qualsevol passatge pel qual es pugui transitar, pot ser un parany. Si hi hagués
un enorme botó vermell en el centre d'una d'aquestes parets, jo no voldria que
el premessis. L'accés ha de requerir una mica més que informació: requereix
coneixement. El pany perfecte és invisible per a tu, i en canvi salta a la
vista per als qelles.
-Potser té alguna cosa a veure amb
les taques d'aquestes parets -va dir en Lando, estirant el coll per
contemplar-les -. És l'únic susceptible de contenir informació que puc veure
aquí. Lobot, C3PO, per què no us reuniu amb mi i els hi feu un cop d'ull?
Potser aconseguiu treure alguna cosa en clar d'elles. Ah, i porteu el trineu de
l'equip quan vingueu. L’R2 se les arregla tan bé com un peix a l'aigua, però
als altres no ens aniria gens malament tenir alguna cosa a la qual poder-nos
agafar.
En Lando va sospirar i va pressionar
un control del seu vestit que va escampar un doll d'aire fresc sobre la seva
cara.
-Em rendeixo -va dir per fi -.
Coronel? Algú d'aquí té idea de com podem seguir endavant?
Va ser en Bijo Hainmax qui es va
encarregar de contestar a la seva crida.
-No, Lando. Estem encallats.
-Quedar-se encallat era la meva
millor estratègia -va dir en Lando amb veu gemegosa -. Esperava que si tornàvem
a demostrar el molt que ens costa aprendre les coses, ens donarien una altra
pista.
En Bijo va riure.
-Potser si toquem la pauta de llums
correcta... -Va suggerir Lobot.
-Ja he tocat uns trenta punts abans
que entressis aquí, i he fet servir el meu cap, els meus colzes, el cul, els
genolls...
-Estava pensant a tocar la pauta
correcta, no en una pauta triada a l'atzar.
-Doncs llavors digues-me quina és
-va replicar en Lando en un to bastant sec-. Clara o fosca? Ràpida o lenta?
D'esquerra a dreta o de dalt a baix?
-No ho sé -va dir Lobot-. Ho sento.
-Oh, apa, no és culpa teva... El que
necessitem ara és un cervell de Qella, i se'ns han acabat. Ja sabia que
m'oblidava alguna cosa quan vaig fer les maletes.
-Lando...
- Què?
- Has vist alguna vegada les
pintures de taques dels donadis?
- Què dimonis...? Escolta, Lobot,
has triat un moment bastant estrany per fer pràctiques de conversa cortès.
-Respon a la meva pregunta -es va
limitar a dir Lobot.
-D'acord: no, mai. Què tenen a veure
aquestes pintures amb tot això?
-Per a la percepció humana, la pintura
de taques consisteix en enormes llenços recoberts per taques de color escampats
a l'atzar. Els donadis s'asseuen davant d'un d'aquests quadres i passen deu o
més minuts mirant-lo fixament. Si ho contemplen durant el temps suficient, i
practiques el que ells anomenen «mirar més enllà», llavors dins el seu cervell
passa una cosa que converteix les taques en una imatge tridimensional.
-Jo els he vist fer-ho -va
intervenir en Hainmax-. És realment increïble, de veritat... Els donadis se
sumin en una mena de meditació i acaben aconseguint un estat d'èxtasi
intensíssim motivat per alguna cosa que molt bé podria ser una al·lucinació.
-Però no és una al·lucinació -va dir
Lobot-. Els quadres dels donadis no són imatges, sinó estímuls que provoquen la
percepció d'una imatge. La imatge no és real, però així i tot es troba
continguda en el quadre. És un truc perceptual, i només funciona amb la seva
espècie.
- I creus que si un qella entrés
aquí potser veuria la resposta immediatament?
-El que estic dient és que aquestes
taques poden haver estat concebudes pensant no només en els ulls dels qelles,
sinó també en les seves ments.
En Lando va arrufar les celles i va
moure el cap.
-Fins i tot suposant que tinguis
raó, això no ens ajuda en res.
-L’R2 és l'únic capaç de veure tot
aquest recinte al mateix temps. Puc enviar els conjunts alternatius de
paràmetres perceptuals que estic obtenint en aquests mateixos instants de
l'Institut d'Estudis sobre la Consciència de Baraboo. Els seus bancs de dades
contenen la col·lecció de models neurocognitius més extensa que existeix. L’R2
pot reprocessar la imatge segons els paràmetres que jo li proporciono, i
projectar-la després perquè puguem veure-la.
-Si vols que et digui la veritat,
això em recorda massa a tractar d'aconseguir un sàbacc a la primera traient
quatre cartes de la baralla.
-La sort és l'atzar informat pel
coneixement aplicat -va replicar Lobot-. Tu mateix ho has dit.
- Això vaig dir?
-Sí, ho vas dir. Espera un moment.
A Gaios se sol dir que una llavor no
sap absolutament res sobre la flor que l'ha produït. El que és cert en el cas
de les llavors i les flors, també ho és en el cas de les civilitzacions i els
mons. Durant la llarga història de la galàxia, són molts els arbres genealògics
que han arribat a tornar-se massa frondosos i complicats perquè l'avantpassat o
el descendent puguin recordar amb claredat.
A mil milers de mons, la vida va
sorgir del gresol creatiu de l'espai i el temps..., i va desaparèixer en el
no-res de l'extinció en un obrir i tancar d'ulls.
A cent milers de mons, la vida va
sorgir d'aquest gresol amb la violència d'una erupció volcànica i es va negar a
ser expulsada, brandant l'astúcia i la fecunditat com les seves armes contra
l'entropia i el canvi.
A deu milers de mons, la vida va
sorgir d'aquest gresol amb la violència d'una erupció volcànica i després hi va
transcendir, aprenent a salvar les distàncies insalvables, aventurant-se per
l'espai com a exploradora, i colonitzadora, i conqueridora de mons molt
allunyats d'aquell que els havia engendrat.
I alguns dels mons que havien estat
fregats pel do de la vida el van anar transmetent als seus propis fills amb el
pas del temps, fins que el do va haver estat transmès a un milió de mons a
través dels eons, flor engendrant llavor engendrant flor fins que tota la
galàxia va ressonar amb el seu càntic. Però en tota la història de tot el que
existeix, cap espècie ha arribat a conèixer mai tota la seva herència, ja que
la memòria és més curta que l'eternitat, i només la Força ha estat testimoni
d'aquells difícils primers parts.
Els éssers que havien triat dir-se
qelles no havien tingut fills. No hi havia cap colònia que els degués
lleialtat. No hi havia cap món lliure que hagués contret el deure d’honrar-los.
Els qelles havien posseït les eines necessàries per abandonar el seu món natal,
però mai van arribar a tenir una raó prou poderosa per fer-ho.
Però els qelles tenien pares, pares
que amb prou feines es recordaven, però fins als que era possible remuntar-se
per seguir la pista d'una gran part del que eren i sabien. Els pares dels
qelles s'havien dit a si mateixos qonets, i havien tingut una nombrosa
descendència, igual que l'havien tingut els seus pares, que s’havien dit a si
mateixos ahranaffis. Així doncs, i encara que els qelles no havien tingut
fills, si tenien un cert nombre de parents, i cosins propers i llunyans en
quantitats incomptables.
I va ser l'esperança de trobar els
parents que haguessin pogut tenir els qelles la que va impulsar Lobot a
examinar els arxius de l'Institut d'Estudis sobre la Consciència. Lobot sabia
tan poc sobre la història familiar dels qelles com els mateixos qelles, però
coneixia els principis i les pautes aplicables a aquesta qüestió. La seva
esperança no depenia de la sort, sinó d'una cerca algorísmica sàviament
calculada, de la meticulositat dels arxivers i de la resistència i capacitat
per donar fruit del llinatge dels ahranaffis.
O, almenys, això era el que diria
Lobot en el cas que se li interrogués sobre això. La sort era el joc d’en
Lando, i Lobot preferia mantenir-se el més allunyat possible de qualsevol cosa
que fos tan efímera i impredictible. Era una rivalitat silenciosa, i Lobot
extreia un considerable plaer, que guardava per a si mateix i mai pregonava en
veu alta, de les ocasions en què el sistema d’en Lando li fallava i el seu tenia èxit. Lobot s'enorgullia d'emprar uns mètodes
molt més precisos i controlats, en els quals la competència comptava més que la
casualitat i la diligència era recompensada amb més freqüència que la gosadia.
I aquesta vegada la recompensa va adquirir la forma dels registres mentals dels
khottes de Kho Nai.
La imatge que estava projectant l’R2
només cobria part d'una paret, però incorporava les pautes de tota la càmera
tal com haurien estat percebudes per un khotta. Un cop comprimides, processades
i traduïdes, les pautes no necessitaven cap explicació. Tota aquella imatge
tenia un sol punt focal i un sol significat possible.
-Aquí -va dir en Lando -. En aquesta
cantonada. Aquí està el teu gran botó vermell, Lobot.
-No veig res -va declarar C3PO-. Has
d'estar cometent algun error, R2.
-No se suposa que hagis de veure’l
-va dir en Lando -. No a menys que tinguis els ulls adequats, entens? Però hi
és.
Es va apartar del trineu de l'equip
amb un suau empenta i va anar flotant cap a la cantonada.
- General Calrissian? Aquí Hainmax.
Li suggereixo que faci que la seva unitat R2 estableixi el contacte inicial amb
el seu braç-urpa.
- On és el coronel?
-El coronel Pakkpekatt està
examinant les transmissions.
-Digui-li que m'agradaria que fos aquí
-va dir en Lando-. D'acord, R2. Has localitzat el punt?
L’R2 va respondre amb un xiulet ple
d'entusiasme.
-Molt bé... Truquem al timbre.
L’R2 va pujar lentament per sobre
del trineu de l'equip, al qual s'havia estat subjectant fins aquell moment, i
va usar les seves toveres per impulsar-lo a través del buit. La comporta
esquerra equipada de l'androide es va obrir amb un suau espetec, i el braç-urpa
telescòpic es va estendre cap a un punt situat al costat de la cantonada corba
en què s'unien dues mampares.
L'urpa es va anar obrint fins a
aconseguir la seva extensió màxima i un instant després va entrar en contacte
amb la mampara.
No va passar res.
-Exerceix més pressió, R2-va dir en
Lando.
Les toveres de l'androide van
escopir petits dolls de vapor que es van escampar per la càmera, fins que va
arribar un moment en què tot el seu cos platejat va vibrar visiblement.
-És suficient, R2-va dir en Lando -.
Deixa’m provar.
- Què està pensant, general? -Va
preguntar en Hainmax.
-Estic pensant que potser aquesta nau
sàpiga que no va ser construïda per androides -va respondre en Lando, estenent
la seva mà enguantada per tocar el mateix punt sobre el qual havia estat
exercint pressió l'urpa de l’R2.
I, un cop més, no hi va haver cap
resposta, ni tan sols quan les toveres del vestit espacial d’en Lando van
exercir tota la seva capacitat d'empenta.
-Hem d'haver comès algun error
interpretant les instruccions -va dir C3PO-. L’R2, és possible que ho hagis
tornat tot del revés projectant la imatge?
La resposta del petit androide va
ser tan breu com indignada.
-Per molt que empenyo, no
aconsegueixo fer cap autèntica pressió sobre ell -va dir en Lando, que estava
començant a enfurir -. Potser aquests qelles eren més forts que nosaltres,
almenys quan es trobaven sota aquestes condicions.
-La força encara no ha obert cap
porta dels qelles -va dir Lobot.
En Lando va girar en l'aire per
encarar-se amb Lobot.
-No, oi?
Després va tancar els dits de la mà
esquerra sobre el segell del canell dret del vestit, va deixar anar el fiador de
tancament i va fer girar el guant.
- Què està fent? -Va protestar en
Hainmax.
-Un vestit espacial i un androide
probablement produiran el mateix tipus de lectura en un sistema de sensors
ocult, no li sembla? -Va murmurar en Lando, traient-se el guant de la mà dreta
amb una enèrgica estirada.
L'atmosfera de la càmera estava molt
freda, i la mà li va començar a fer mal gairebé immediatament. En Lando es va
ficar el guant sota del colze esquerre, va tornar a girar fins a quedar de cara
al cantó i va allargar el braç cap a la mampara.
I la mampara es va retirar sota dels
seus dits sentint el seu frec, amb la superfície doblegant-se sobre si mateixa
per tots els costats fins que a la cantonada hi va aparèixer un forat gairebé
tan gran com un casc espacial del tipus bombolla i prou profund perquè en Lando
no estigués molt segur de si podria arribar fins al fons d'ell.
- Ho ha aconseguit! -Va exclamar
C3PO amb veu exultant.
-Aquí enrere hi ha una mena de nansa
-va dir en Lando, ficant el cap dins de l'obertura per fer una ullada -.
Almenys, això em sembla que és. R2, vine aquí i grava algunes imatges per als
nois que ens estan veient des de casa.
-General, li suggereixo que torni a
posar-se el guant -va dir en Hainmax mentre l’R2 obeïa les instruccions d’en
Lando -. La nansa podria estar controlada per algun tipus de codi de
sincronització basat en la biologia dels qelles.
-Suposo que no trigarem gaire a
esbrinar-ho, oi? -Va replicar en Lando-. Ja n'hi ha prou, R2. Algú vol tornar a
la Dama Afortunada abans que truqui a la porta? Començo a comptar. Un, dos,
tres...
-Estem preparats, Lando -va dir
Lobot.
-D'acord. Doncs llavors..., anem
allà.
En Lando va respirar fondo i va
estendre la mà nua cap la nansa oculta en les profunditats del forat. La seva
espatlla va quedar enganxada a l'obertura abans que les gemmes dels seus dits
freguessin la nansa. En Lando va haver de lliscar l'espatlla dins del forat i
enganxar el casc a la mampara per aconseguir que els seus dits poguessin
tancar-se al voltant de la nansa.
-Ja la tinc -va dir-. Què opines,
Lobot? Empènyer, tirar, aixecar, fer girar...
Però Lobot mai va arribar a tenir
ocasió de respondre. Una fogonada d'intensa claredat blavosa va il·luminar
l'exterior de l'entrada, i quan es va haver esfumat, el túnel que conduïa fins
a l'escotilla de la Dama Afortunada havia desaparegut juntament amb ell. Un
instant després l'atmosfera de la càmera va començar a sortir acomiada a
l'espai, arrossegant amb ella a tot i a tots en la seva frenètica carrera cap a
l'entrada oberta.
En Lando es va aferrar
desesperadament a la nansa oculta a l'interior del forat, encara que no va
aconseguir seguir subjectant el guant i va veure com aquest se li escapava i
s'allunyava a la deriva, quedant ràpidament fora del seu abast. Però tant l’R2
com Lobot estaven sent arrossegats cap a l'obertura després que les seves
toveres haguessin demostrat ser incapaces de competir amb el sobtat vendaval.
El trineu de l'equip, amb C3PO arraulit sobre d'ell, també girava bojament
sobre si mateix i s'estava dirigint cap a l'obertura.
El guant, que era molt menys pesat i
es movia més de pressa que cap dels membres del grup, va xocar amb la mampara
exterior, va rebotar i va sortir a l'espai. Però uns instants abans que l’R2
arribés a l'obertura, de sobte ja no hi havia cap obertura. Amb la mateixa
neteja amb què el forat de menors dimensions s'havia obert sota el frec dels
dits d’en Lando, l'entrada es va tancar a si mateixa en una veloç ondulació que
va començar a les vores i va seguir fins al centre.
R2, C3PO, Lobot i el trineu van
xocar amb un mur de la càmera..., i després van començar a relliscar sobre ell
en un veloç lliscament cap a la popa.
- La nau s'està movent! -Va cridar
en Lando, sentint com l'acceleració li s'incrustava amb creixent fermesa contra
la mampara de popa -. Hainmax! Coronel! Què està passant? -No hi va haver cap
resposta..., ni tan sols estàtica -. Si algú del Gloriós pot sentir-me, que
respongui immediatament!
- Lando! -Va cridar Lobot-. Totes
les meves connexions han quedat tallades de sobte. No només ens estem movent,
sinó que aquesta nau acaba de saltar a l'hiperespai.
Tot va passar tan de pressa que cap
testimoni va poder estar molt segur dels detalls.
Sense cap avís previ, una de les
armes de raigs dels qelles va entrar en acció i va separar la Dama Afortunada
del Rodamón. Una altra va travessar el casc del Kauri, una de les naus que
estaven generant el camp d'interdicció, i el va deixar embolicat en flames.
Mentre el camp d'interdicció es
col·lapsava, el Rodamón va girar sobre si mateix amb una sorprenent celeritat i
va començar a accelerar vertiginosament, allunyant-se de la trajectòria que
havia estat seguint fins aquell moment.
El capità del Rondaire va demanar a
crits permís per obrir foc..., en el mateix instant en què la nau dels qelles
semblava estirar-se de sobte fins al doble de la seva longitud vertadera i, una
fracció de segon després, desapareixia en un encegador pessic blanc d'espai
temps.
La Dama Afortunada va quedar flotant
a la deriva en l'espai, amb les restes del passadís d'abordatge sobresortint de
la seva escotilla.
- Hem aconseguit detectar la
trajectòria que estan seguint? -Va preguntar en Pakkpekatt.
-Sí, senyor.
-Bé, almenys tenim alguna cosa amb
el que treballar -va dir en Pakkpekatt.
-Ha saltat cap al Nucli, senyor.
L'expressió d’en Pakkpekatt no va
patir el més mínim canvi.
-Envieu un equip d'abordatge perquè
s'encarregui de recuperar el iot -va ordenar -. Que el Raig dirigeixi la seva
proa cap a l'últim vector seguit per l'objectiu i que doni un salt d'índex deu.
Nosaltres donarem un salt d'índex vint i el Rondaire donarà un trenta, i
després seguirem avançant a intervals d'un any llum fins que haguem arribat a
la frontera. El Rodamón ha d'estar en algun lloc d'aquesta zona.
-Sí, senyor, però... A quina
distància de nosaltres? Pel que sabem, podria haver saltat fins a Byss.
La mera menció de l'antic món-tron
de l'Emperador, perdut en les profunditats del Nucli, va ser suficient per
aombrar encara més l'estat d'ànim col·lectiu del pont.
-Esperem que no hagin anat tan lluny,
mariner -va dir en Pakkpekatt -. Sí, esperem que no hagin anat tan lluny...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada