Lleialtat (IX)

Anterior

Capítol Nou

Barnish Choard, el governador del sector Shelsha, era un home gran com un rancor. Alt i d'amples espatlles, amb un desordenat cabell negre i una barba frondosa que li feien semblar més un pirata que el governador d'un considerable tros de territori imperial. Sempre donava voltes per la seva oficina quan estava enfadat, creuant d'un costat a un altre la gruixuda catifa, amb expressió amenaçadora per a qualsevol que es posés en el seu camí, o que fins i tot respirés massa alt.

I ara estava enfadat. Més enfadat del que l'Administrador Cap Vílim Disra li hagués vist mai.

-No vull excuses -va grunyir Choard-. Vull resultats. Em comprens, Disra? Resultats.

-Sí, sa Excel·lència -va dir Disra, inclinant el cap en l'actitud de submissió completa que era la millor manera de romandre fora de perill d'aquests rampells d'ira-. Em posaré en això immediatament.

-Llavors no et quedis aquí parat -va rugir Choard-. Vés i fes-ho.

-Sí, sa Excel·lència –inclinant-se de nou, Disra se’n va anar a corre-cuita.

La seva pròpia oficina era al mateix passadís, dues portes més enllà de la càmera de recepcions del governador, molt més gran. Tot i ser tan humil, seguia estant connectada al mateix laberint de passatges secrets que les zones de treball i oci del propi governador. Això significava que els visitants privats d’en Disra podien esmunyir-se inadvertidament a l'interior del palau tan fàcilment com els d’en Choard.

I, segurament, el visitant que esperava li estaria esperant en una de les confortables cadires del cercle de conversa de l'oficina.

-Arribes tard -li va dir Caaldra quan va arribar.

-Estava ocupat -va dir Disra, assegurant-se que la porta estava bloquejada-. El governador està descontent.

-El governador sempre està descontent per alguna cosa -va dir desdenyosament Caaldra mentre Disra arribava al cercle-. Què era aquest cop? La sopa estava massa freda? El dibuix de la vaixella no és l'adequat per al sopar de la propera gran festa?

-Parlem de coses una mica més interessants, d'acord? -Va suggerir Disra-. Començant per la banda de barredores Bargleg. Els vas enviar a Drunost per interceptar un carregament de rifles blàster pesats?

-Els Cicatrius Sagnants els van enviar, sí -va dir Caaldra-. Què va passar? Els correus rebels van oposar resistència?

-Els rebels no van haver de moure ni un sol dit -va dir fredament Disra-. Els soldats d'assalt es van ocupar d'ells per si mateixos.

Caaldra aclucà els ulls.

- Soldats d'assalt?

-Si no ho eren, eren una imitació molt bona -va dir Disra-. Em vas assegurar que la major part de la presència imperial havia estat retirada del sector Shelsha.

-Així ha estat -va dir Caaldra, arrufant les celles-. Estan el Represàlia i uns pocs cuirassats antics patrullant, les dues guarnicions de l'exèrcit restants a Minkring i Chaastern IV, i ja està.

-Llavors potser puguis explicar-me d'on van venir tots aquests soldats d'assalt -va replicar Disra-. Del Represàlia?

-El Represàlia mai ha estat a menys de cinquanta anys llum de Drunost -va dir Caaldra, arrugant el nas amb un gest de disgust-. Al capità Ozzel li agraden les rutines simples i còmodes. L'home és insuportablement predictible.

-Bé, van venir d'alguna part -va dir Disra bruscament-. El Comodor diu que els Barglegs supervivents van comptar almenys tres esquadres, a més de suport d'armes pesades.

-Van trucar per plorar-li a l'espatlla, eh? -Va preguntar Caaldra amb menyspreu-. Espero que almenys usessin un dels canals de missatges segurs.

-No sembla que fos així -va dir Disra-. A més, els plors funcionen molt millor quan són cara a cara.

La cara d’en Caaldra es va quedar rígida.

- Van contactar amb Gepparin directament? -Va preguntar-. Aquests idiotes estúpids.

-Aquests idiotes estúpids estan morts gairebé tots -li va recordar Disra-. Portant-se amb ells el milió de crèdits que va costar reclutar-los, he d'afegir.

-Oblida els diners -va dir bruscament Caaldra-. Ets cec i estúpid? Una trucada directa deixa un registre en el sistema de l'HoloRed que pot ser rastrejat.

- Rastrejat per qui? -Va replicar Disra-. I a on? Deu haver cent mil transmissions de l’HoloRed sortint de Drunost cada hora. Ningú seria capaç de saber quina d'elles va ser la seva.

-Segueix sent un nyap -va insistir Caaldra, calmant-se una mica-. Però bé, què podria esperar-se d'una banda de barredores?

-Personalment, jo esperaria que almenys valguessin els diners que van costar -va dir Disra-. D'altra banda, els Barglegs supervivents van abandonar Drunost, i el Comodor vol una compensació pel vaixell de càrrega Barloz que van usar per arribar-hi.

- La nau va ser confiscada?

-La nau va ser demolida -va corregir Disra-. Aquí és on entra el suport d'armes pesades.

Caaldra va fer una ganyota.

-Està bé, ho comprovaré -va dir-. Potser els danys no són tan greus com pensen els Barglegs.

- I si ho són?

-Navilieres Agrupades té un petit dipòsit bancari prop de la base -va dir Caaldra-. Organitzaré a algunes persones i anirem a recollir la compensació del Comodor.

-Bé, mentre estiguis fora, podries prendre’t un moment per fer una ullada a Ranklinge -va suggerir Disra-. Fa unes hores he rebut la notícia que l'home que vas establir com a patruller cap a Janusar ha estat deposat. Per la força.

-No, això és impossible -va dir secament Caaldra-. Cav'Saran sap fer la seva feina. El primer que hauria fet seria confiscar totes les armes del districte.

-Estic segur que va ser molt conscienciós -va dir Disra-. Desafortunadament per a ell, els soldats d'assalt van ser prou previnguts com per portar les seves pròpies armes.

Un múscul es va tensar a la mandíbula d’en Caaldra.

- Més soldats d'assalt?

-Sí, més soldats d'assalt -va replicar Disra-. I atès que em vas dir que Cav'Saran tenia tres-cents homes entrenats de la seva part, aquest cop van haver de ser almenys cinc esquadres.

Caaldra va desenfocar lleugerament la mirada.

-Sí, bé, els seus homes probablement no estarien tan entrenats -va murmurar-. No hi havia contractat a ningú massa car, no per intimidar una petita ciutat plena de civils desarmats. Sempre va ser bastant garrepa.

-Ja mai aprendrà la lliçó -va dir Disra-. És mort, amb sis dels seus homes. Per cert, el comandant de l'esquadra va identificar al seu grup com la Mà del Judici.

-Interessant designació -va dir pensatiu Caaldra-. No és el format estàndard, per descomptat.

-Pots presentar una queixa a la Comandància de les Tropes d'Assalt -va dir àcidament Disra-. Segueixo esperant la teva explicació sobre la procedència d'aquesta Mà del Judici.

-Certament, no són forces oficials -va dir Caaldra lentament-. Se suposa que l'oficina del governador ha de ser informada sempre que hi hagi unitats militars imperials operant en el seu sector, i les meves pròpies fonts en el sistema d'intel·ligència no han esmentat res sobre tropes d'assalt addicionals assignades en aquesta zona.

- Estàs suggerint que els Barglegs i la meitat de Janusar estaven tenint visions?

-En absolut -va dir Caaldra, amb veu sobtadament ombrívola -. Estic suggerint que podem tenir un agent imperial en el nostre sector.

Disra va sentir que la boca se li assecava.

- Un agent imperial? Vols dir que el Centre Imperial està darrere nostre?

-No necessàriament -va dir Caaldra-. Podria estar tan sols rere dels Cicatrius Sagnants.

-Vaig creure que vas dir que el Centre Imperial ja no estava interessat en els pirates.

-En general, no ho estan -va concedir Caaldra-. Però hem pres vuit transports militars en els últims divuit mesos. Potser finalment el Centre Imperial ho hagi notat.

-Meravellós -va grunyir Disra-. Se suposava que aquests objectius militars serien emmascarats per tots els objectius civils que estem atacant. Aquesta va ser una de les raons que em vas donar per gastar tots aquests diners en aquests altres grups de pirates i bandits, no?

-Confia en mi, quan arribi el moment agrairàs tenir tota aquesta potència de foc extra sota un control central -va dir Caaldra.

-Si és que arribem tan lluny –li va advertir Disra-. Què passa llavors amb aquest agent imperial?

- Què passa amb ell? -Va dir Caaldra-. El Centre Imperial no sap res, si així fos, tindríem una dotzena de destructors estel·lars en el sector, en lloc d'un agent i un grapat d'esquadres de soldats d'assalt. Podem permetre'ns que estiguin ensumant per les vores durant un temps.

- I si comencen a ensumar més a prop del centre?

-Abans hauran de trobar-nos -va dir Caaldra-. Suposant que ningú més faci alguna cosa estúpida, com no usar els canals de missatges, no hi ha manera que ni tan sols un agent imperial ens pugui descobrir, ni als Cicatrius Sagnants ni a nosaltres. No abans que estiguem preparats per a la nostra jugada.

Disra va fer una ganyota. Però en Caaldra era qui tenia entrenament militar. Se suposava que sabia el que es deia.

- Què hi ha de Ranklinge? -Va preguntar-. Amb Cav'Saran fora, ja no tenim a ningú a una distància d'atac raonable d'aquesta planta d'I-7 s.

-No és problema -li va assegurar Caaldra-. Hauria estat bonic colpejar la planta des de terra, però podem prendre-la des de l'aire gairebé igual de fàcil. Demanaré al Comodor que recomani a algú per ocupar-se d'això.

- Algú ferotge, competent, i prescindible?

-Bàsicament -va dir Caaldra-. I pel que fa als rifles blàster que van perdre els Barglegs, resulta que serà completament irrellevant. He posat l'ull a un carregament que funcionarà fins i tot millor per neutralitzar les guarnicions de Minkring i Chaastern IV.

- Més repetidors E-Web?

-No, ja tenim de sobres d'aquests -li va assegurar Caaldra-. T'ho diré quan vegem si els Cicatrius Sagnants poden aconseguir-ho, la seva millor nau i tripulació estan ara mateix de camí. -Es va posar dempeus-. Però el Comodor podria no voler lliurar-nos-lo si no té a la mà la seva compensació pel Barloz perdut. Serà millor que vagi a posar en marxa aquesta operació.

-Sé molt acurat -va dir Disra-. Amb un agent imperial per aquí, no podem permetre'ns cap relliscada.

-No n'hi haurà -li va assegurar Caaldra-. Tranquil·litza't, Disra. El teu governador està a punt de passar a la història, recordes?

Amb un somriure, va creuar la sala fins a la porta oculta i va desaparèixer al passatge secret.

Només quan ho va haver fet, Disra es va permetre el seu propi somriure. Sí, el governador Choard realment estava a punt de passar a la història.

Però no amb els titulars que s'esperaven.

Els capitans pirates, segons li havia ensenyat a la Mara un dels seus instructors, rarament governaven les seves naus amb un sistema militar estàndard de tres torns i exactitud al segon. Més habitualment usaven un cicle d'un sol dia, amb tothom excepte un pilot de guàrdia retirat a les cabines per dormir durant la nit de la nau.

Shakko, com va poder descobrir, era un típic capità pirata.

La Mara va dedicar les dues primeres nits a tafanejar lliurement per la nau, buscant la targeta de dades d’en Caaldra per tot arreu excepte els habitacles de la tripulació i la cabina del pilot. Els habitacles era una qüestió una mica més complicada, però després d'un parell de dies estudiant els moviments dels pirates, va descobrir que passaven la major part del temps entre els menjars fora de la zona d’ells, bé de servei a la cabina o a la sala d'enginyeria, o bé treballant en les diverses armes del celler davanter. Amb el sigil i els sentits que li oferia la Força, va ser capaç de trobar oportunitats d’esmunyir-se a l'interior de cadascuna de les cabines per investigar.

Desafortunadament, tota aquesta recerca furtiva va ser en va. O bé Shakko havia arxivat la targeta de dades a la cabina, l'únic lloc on encara no havia tingut oportunitat de buscar, o bé la portava amb ell.

I estava començant a acabar-se-li el temps. La recerca ja li havia pres gairebé quatre dies, i només faltava un per l'atac previst. Fins llavors havia evitat tenir més contacte amb la tripulació, sabent que dos casos d'amnèsia accidental en el mateix viatge seria una mica més del que fins als pirates més estúpids començarien a sospitar. Però si no hi havia un altre camí, simplement hauria de fer-ho.

El quart dia de la nau havia conclòs, i estava esperant al seu celler de càrrega a què tothom es retirés durant la nit, quan va escoltar els silenciosos passos.

Es va asseure, una mica més dreta, esmolant els seus sentits. Hi havia hagut visitants ocasionals al celler de càrrega durant els quatre dies anteriors, però en aquestes ocasions les petjades havien estat casuals i despreocupades, i els amos d'aquestes petjades caminaven en línia recta d'una a una altra de les caixes, retirant-se de forma igualment casual. Ara, en canvi, els intrusos arribaven en grup, i clarament intentaven no ser escoltats.

I es dirigien directament cap a la pila de caixes on s'ocultava la Mara.

Es va posar silenciosament a la gatzoneta, assegurant-se que el seu blàster i el seu sabre de llum estaven a l'abast de la mà. Pressionant la seva esquena contra l'ample barril que suportava el centre del sostre del seu amagatall, es va preparar per al combat. El seu primer moviment segurament seria algun tipus de magrana...

I en efecte, un segon després una petita magrana de commoció va entrar netament per un dels forats de ventilació que havia deixat entre les caixes i va caure ressonant en la coberta just davant.

Instantàniament va girar a la dreta, rodant cap enrere sobre les seves espatlles i doblegant les cames per sobre del seu cap. A meitat de la tombarella cap enrere va tornar a girar-se, aquest cop cap a la seva esquerra, portant les cames cap avall, recolzant-se en la coberta amb la seva espatlla i avantbraç esquerres.

Just havia acabat de rodar fins a tornar a posar-se a la gatzoneta a l'altra banda del barril, quan la magrana va esclatar.

L'esclat va ser ensordidor. L'ona expansiva va alçar les caixes del seu sostre uns centímetres i va empènyer fortament contra la seva esquena el barril que les suportava. La commoció va ser massa per al delicat equilibri que havia creat, i just quan s'allunyava del barril l'amagatall es va desplomar. Les dues caixes que es trobaven just sobre ella van perdre el seu suport i van caure cap al seu cap; fent ús de la Força, les va desviar cap als costats i van passar fregant-li les seves espatlles.

Hauria estat més senzill utilitzar la Força just des del principi, prenent la magrana i enviant-la de tornada fora del seu amagatall. Però això hauria alertat els seus atacants del fet que la seva presa els estava esperant. Ara actuarien amb menys precaució, esperant trobar la seva víctima indefensa o morta. Traient el seu blàster, la Mara es va posar dempeus.

Hi havia quatre pirates al grup d'atac, escampats en un semicercle al seu voltant, amb els ulls oberts com plats davant la seva sobtada aparició i els blàsters encara a la mà, però apuntant descuidadament a terra. Alçant la seva pròpia arma, la Mara va obrir foc.

Va abatre als dos del mig abans que cap d'ells pogués posar la seva arma en posició de tir. L'home a l'extrem esquerre va ser el més ràpid, i la Mara va haver d'apartar-se quan el seu primer tret li va passar fregant el cap. Es va estendre fins a ell amb la Força, i el seu segon tret, davant la seva clarament atordida consternació, va acabar amb el seu col·lega pirata de l'extrem dret quan la Mara va fer que la mà de l'arma es desviés en aquesta direcció.

Encara mantenia una expressió d'incredulitat pel que havia fet quan el tret final de la Mara va acabar amb totes les seves expressions per sempre.

Estava obrint-se camí fora de les ruïnes del seu amagatall quan, sota els seus peus, va sentir un cop sec a través del nucli, una tremolor sorda sense cap tipus de so, seguit immediatament per una vibració més subtil i prolongada. Va arrufar en celles, preguntant-se què planejaven ara els pirates.

I de sobte, amb una ràfega d'adrenalina, ho va comprendre. El cop sec havia estat la secció frontal del casc de la badia d'armament obrint-se, les vibracions llargues els trets dels làsers quàdruples i el canó iònic, i la total falta de so era deguda a la total falta d'aire a la badia.

Un dia abans del previst, els pirates havien llançat el seu atac.

La Mara estava a mig camí de la badia d'armament abans que sobtadament comprengués que no hi havia res que pogués fer per detenir-los. Amb la zona oberta ja a l'espai, irrompre en ella simplement drenaria l'aire de la resta de la nau, matant-la a ella i a tot aquell que es trobés a bord. Hi havia vestits de buit de recanvi a la secció de motors, però perdria minuts d'or intentant -ne un.

Però, encara que no pogués aturar l'atac directament, potser podria fer-ho indirectament.

Va suposar que la comporta que conduïa a la cabina estaria segellada, i tenia raó. També va suposar que el seu sabre de llum no tindria cap problema per obrir-la, i de nou va estar en el cert. Sostenint la resplendent fulla magenta en posició d'alerta davant seu, va saltar a l'interior.

Hi havia quatre pirates a la cabina, incloent tant Shakko com a Tannis, tots amb blàsters desenfundats i disposats. Però en lloc de disparar en formació, el que podria haver-li donat problemes, van obrir foc gairebé aleatòriament, amb els seus trets rebotant en el sabre de llum per acabar el seu camí a la coberta, les mampares o el sostre. Lentament, la Mara va avançar, mantenint la fulla en moviment i tenint cura de què cap dels trets deflectats copegés algun dels controls o, pitjor encara, el parabrisa de transpariacer.

- Rendiu-vos! -Va ordenar, articulant la paraula amb dificultat quan va poder reconduir suficient atenció des de la seva defensa a la seva boca.

- Que et fotin! -Va replicar Shakko -Fotuda imp...!

La maledicció es va ofegar en un panteix quan la Mara tornà un dels seus propis trets de tornada al seu coll.

Els altres tres pirates van redoblar els seus esforços, amb les primeres mostres de por apuntant des de la seva ràbia. Però ni la por ni la ràbia podien ajudar-los ara. La Mara tenia temps i distància suficient, i els dos trets següents van enviar a dos pirates més a unir-se amb el seu capità en la mort. L'últim, Tannis, va dubtar durant una fracció de segon, després va alçar el seu blàster i va disparar desafiadorament directe a la cara de la Mara.

Quedant només un oponent, la Mara es podia permetre una petita floritura. En lloc de tornar el seu tret al cap o al tors, el va fer rebotar cap a la seva cuixa dreta.

Gemegant de dolor, i va trontollar quan li va fallar la cama. El blàster va perdre el seu objectiu, amb un pas cap endavant, la Mara va fer girar el seu sabre de llum en una fina espiral cònica i va partir netament l'arma per la meitat. Aixecant la mà esquerra, amb el palmell cap a ell, li va enviar una empenta de la Força que el va enviar de nou fins al seient del copilot.

-Queda't aquí -li va ordenar, col·locant-se darrere seu i fent una ullada a l'exterior pel parabrisa. La nau atacada era un gran vaixell de càrrega rendili, de gamma bastant alta a jutjar pel seu aspecte. O almenys, alguna vegada havia estat de gamma alta. Amb els làsers de la nau pirata colpejant el seu casc i la seva secció de motors, estava perdent ràpidament el seu llustre de nau acabada d'estrenar. Baixant la vista als taulers, va localitzar el control de la compensació d'acceleració.

El sistema tenia instal·lats sistemes de suport que evitaven que ningú pogués apagar-lo fàcilment, així que no es va molestar a intentar-ho. En lloc d'això, va clavar el seu sabre de llum en aquesta part del tauler, fonent els controls i enviant un flux de realimentació a través del sistema que, amb sort, acabaria amb tot al seu pas.

Els indicadors de compensació es van posar en vermell. Apagant el seu sabre de llum, la Mara el va apartar.

-Serà millor que et lliguis el cinturó –li va aconsellar mentre s'asseia al seient del pilot i s'ajustava les seves pròpies corretges de seguretat. De cua d'ull, va poder veure que Tannis havia deixat de subjectar-se la cama ferida i estava fent el mateix. Un supervivent, per descomptat, i la Mara va prendre nota d'aquesta informació per a referències futures. Prement els controls de l'impuls principal, va fer una breu acceleració cap endavant.

Una mà invisible la va empènyer amb força contra el respatller del seu seient. Tannis va emetre un gemec ofegat, una reacció que la Mara podia comprendre completament. Ningú volava sense compensadors, i així com les maniobres tancades podien esprémer fins al punt de deixar passar part de l'acceleració, la Mara no estava preparada per complet al que se sentia amb la seva completa absència.

Va apagar l'impulsor, i l'empenta cap enrere es va esvair tan abruptament com havia aparegut. Recuperant-se, va col·locar els dits sobre els impulsors davanters i els va activar.

La mà invisible va canviar de sentit, empenyent aquest cop cap endavant, contra les corretges de seguretat. Amb els impulsors de proa encara activats, va prémer els controls dels propulsors de maniobra d'estribord, pressionant el seu maluc dret contra el reposabraços del seient.

El foc des de la badia d'armament havia cessat, reemplaçat per udols i malediccions de protesta a l'altaveu del comunicador. Ignorant les seves queixes, la Mara va apagar tots els propulsors, després va activar els reactors de babord, seguits pels impulsors davanters, després els reactors d'estribord, després els impulsors principals, després els reactors davanters i d'estribord al mateix temps. Després, apagant tot de nou, es va inclinar cap endavant i va mirar a través del parabrisa.

Allà estaven: deu cossos en vestits de buit, que amb l'agitació, el sotragueig i els bots de les maniobres de la Mara havien sortit acomiadats per la comporta oberta de la badia d'armament, i ara suraven, es retorçaven i s'agitaven indefensos al buit de l'exterior de la nau.

La majoria de les queixes provinents del comunicador havien cessat, reemplaçades per tota una gamma de malediccions que sonaven bastant atordides. Apagant la xerrameca, la Mara va reconfigurar el sistema.

-Vaixell de càrrega rendili, aquí l'HT-2200 corellià que li ha estat disparant -va anunciar-. He pres el comandament i he detingut l'atac. Si us plau, informi de la seva identitat, nau i carregament.

Hi va haver una breu pausa.

- Amb qui parlo? -Va preguntar suspicaçment una veu.

-Amb el nou patró d'aquesta nau -va replicar la Mara-. Ara mateix, és tot el que necessita saber. Informi de la seva identitat, nau i carregament.

Hi va haver una altra pausa, aquesta vegada més prolongada. Clarament, l'home a l'altra banda de la connexió estava intentant imaginar què era aquest nou truc amb el qual els seus atacants estaven intentant enganyar-lo. De manera igualment clar, no va ser capaç d'imaginar quin profit podrien treure d'això.

-Sóc el capità Norello, al comandament del Camí de Happer -va dir finalment-. Som un vaixell de càrrega privat contractat a Chandrilà per l'Exèrcit Imperial.

Així que el carregament que Caaldra reclamava per a si eren subministraments militars imperials. Interessant.

- I el seu carregament?

Hi va haver una altra breu pausa.

-Cinquanta AT-ST amb destinació a la guarnició de Llorkan.

La Mara va sentir un buit a l'estómac. El Transport Explorador Tot-Terreny era un dels vehicles de combat més versàtils de l'exèrcit, adequat per al seu ús en gairebé qualsevol tipus de terreny, des d'una selva frondosa fins a l’abarrotat centre d'una ciutat. Adequadament desplegats, cinquanta d'ells podrien arrasar un districte sencer, o possiblement capturar i sotmetre un petit planeta colònia.

Què galàxies planejava fer Caaldra?

- Com de greus són els seus danys?

Hi va haver un esbufec.

-No anem a anar-nos enlloc durant una bona estona.

-Necessito una estimació millor que aquesta -va dir secament la Mara-. Té personal militar de rang a bord?

-No tenim personal militar en absolut -va dir Norello-. Som un transport civil.

-Sí, ja m'ho va dir -va la Mara, rebregant la ment. Com a Mà de l'Emperador, teòricament tenia accés a qualsevol personal o recurs que decidís comandar. Però en la pràctica aquest accés requeria que trobés algú amb qui pogués comprovar la seva identitat-. On és la nau insígnia imperial més propera? -Va preguntar.

- Com puc jo saber això?

-Està transportant mercaderia militar -va replicar la Mara-. Això vol dir que té una llista de trucades d'emergència.

Hi va haver un moment de silenci, i quan Norello va tornar a parlar hi havia un subtil nou to de respecte en la seva veu.

-Sí, senyora, la tinc -va dir-. La nau insígnia més propera és el destructor estel·lar Represàlia. Puc donar-li la informació de contacte.

-Preferiria que els cridés vostè -va dir la Mara-. Les naus pirates sovint estan preparades per enviar a la seva base principal una còpia de les seves comunicacions de llarga distància.

-Sí, senyora -va dir Norello-. Què he de dir?

-Digueu-li que vull parlar amb el capità -va dir la Mara-. I únicament amb el capità.

-Entesos -va dir Norello.

El comunicador va quedar en silenci, i la Mara es va tornar cap a Tannis.

- On anaven a ser lliurats els AT-ST?

Ell la va examinar fredament, amb el dolor de la cama ferida tremolant al fons dels seus ulls.

- Què obtinc jo a canvi?

- Què tal la teva vida? -Va suggerir la Mara.

Tannis va sacsejar el cap.

-Bon començament, però crec que pots fer-ho millor.

La Mara va fer una ullada per la cabina. Les úniques targetes de dades a la vista eren un grup que es trobava en un prestatge al costat del seu genoll. Ajupint-se, les va treure.

-No està aquí -va dir Tannis.

- Què no és aquí? -Va preguntar la Mara, passant d'una a una altra.

-La targeta amb les dades de l'atac -va dir Tannis, amb un pessic de sever delit en la seva veu-. Shakko mai deixa aquest tipus de coses tirades on qualsevol pugui trobar-les. Va transmetre la llista al Comodor, va memoritzar les dades del seu propi objectiu i després el va destruir.

-Llavors suposo que el millor serà que parli amb el Comodor -va dir la Mara-. On puc trobar-lo?

- Què obtinc jo a canvi?

La Mara va estendre els seus sentits de la Força. Fins i tot a través de tot el dolor i la por podia sentir un desafiament sòlid com una roca. Tannis sabia que tenia alguna cosa que ella volia, i estava disposat i desitjós de posar totes les seves fitxes a la carta que ella necessitava tan desesperadament jugar.

-Has atacat una nau que transportava carregament imperial -va dir-. El càstig per això és la mort.

-Ho sé. I?

-Pots canviar-lo per vint anys en una colònia penal.

Va arrufar pensativament els llavis, i després va agitar el cap.

-No -va dir-. Res de presó.

La Mara va alçar les celles.

-Has d'estar de broma. Fins i tot si jo fos capaç d'oferir un tracte com aquest, què et fa pensar que la teva informació val tant?

-Au, pots oferir perfectament aquest tracte -va dir-. Saps? Vam rebre un missatge d'un dels nostres contactes...

- Vols dir en Caaldra?

Els llavis d’en Tannis es van crispar.

-Sí, Caaldra -va dir, amb una ombra de cautela en els seus ulls. Probablement esperava negociar amb ella aquest nom-. Ens va dir que podria haver-hi un agent imperial ensumant. -Els seus ulls es van desviar cap als cossos dels seus tres camarades morts, jaient en retorçades postures allà on els havien llançat les violentes maniobres amb la nau de la Mara-. Suposo que es tracta de tu. Així que o hi ha tracte, o el rastre s'evapora.

-Un destructor estel·lar porta un equip complet d'interrogació -li va recordar la Mara.

Tannis empassà saliva.

-Això portaria temps -va dir, en aparença encara no disposat a abandonar el to desafiador-. Si no fem el lliurament segons el previst, el Comodor sabrà que alguna cosa va malament i desapareixerà.

La Mara sabia que podria estar tirant-se un farol, el seu dolor i el nerviosisme general feia impossible una lectura exacta. Però si no era així, i si el Comodor realment desaparegués, podria acabar de tornada just on va començar.

I aquesta missió ja era prou interessant com per arriscar-se a això.

- Senyora? -Va dir la veu del capità Norello a través dels altaveus-. Tinc el Represàlia al comunicador.

-Passi-me’l i apagui després els seus altaveus -li va ordenar la Mara-. Faré una ràfega amb els meus llums d'aterratge quan pugui tornar a connectar.

-Sí, senyora.

Es va sentir un espetec.

-Aquí el capità Ozzel del destructor estel·lar imperial Represàlia -va dir una veu rondinaire per l'altaveu-. Amb qui raigs parlo?

-El codi de reconeixement és Hapspir, Barrini, Corbolan, Triaxis -va dir la Mara-. Necessita que ho repeteixi?

-No -va dir Ozzel, abandonant sobtadament la seva brusquedat-. Quina és la seva...? Vull dir, com he d’anomenar-la?

-Mà de l'Emperador -li va dir la Mara-. Tenen les nostres coordenades actuals?

-Les tenim -va confirmar l’Ozzel.

-Llavors aturi la seva activitat actual i vingui aquí a màxima velocitat -va ordenar la Mara.

-Rebut -va dir l’Ozzel, rígidament formal ara-. Estarem allà en aproximadament deu hores estàndard.

-Bé. Mà de l'Emperador fora.

Va esperar l’espetec que significava que el Represàlia havia tallat la transmissió, i després va llançar dues llampades amb les seves llums d'aterratge.

-Norello -va dir immediatament la veu d’en Norello.

- Ja tenen una estimació del temps de reparació?

-Sembla que ens portarà unes trenta hores posar de nou en funcionament els motors -va dir l'altre-. Hi ha algunes bretxes importants en el casc que necessitem reparar abans.

-Ocupin-se de les bretxes -va ordenar la Mara-. El Represàlia està de camí; faré que els seus enginyers els ajudin quan arribin. Quina és la tripulació mínima amb la que pot treballar la seva nau?

-Quatre -va dir Norello, amb un nou matís de precaució en la seva veu-. Per què?

-Li ho faré saber quan el Represàlia arribi aquí -va dir la Mara-. I podria enviar una llançadora per recollir aquests deu pirates que suren per aquí. Suposo que tindrà un lloc segur on tancar-los?

-Les hi trobaré un lloc -va assegurar seriosament Norello-. Els vol vius?

La Mara va tornar la vista cap a Tannis. Li estava observant com si estigués veient un fantasma. Aparentment els rumors sobre la Mà de l'Emperador havien arribat fins i tot als barris baixos.

-Només –va dir a Norello -fins que sapiguem si anem a necessitar algun d'ells.

El capità Ozzel apagà el comunicador de la seva oficina i va mirar l'home assegut a l'altre costat de l'escriptori.

-La Mà de l'Emperador -va dir, amb una esgarrifança recorrent el seu cos.

-Calmi’s, capità -va replicar severament el coronel Vak Somoril de l'Oficina Imperial de Seguretat-. No he escoltat res en aquesta conversa que indiqués que estigués assabentada dels nostres desertors.

I si ho estigués, va pensar amargament l’Ozzel, Somoril trobaria segurament una manera de què les culpes caiguessin del costat del capità del Represàlia, i no del seu propi.

-Hauríem d’haver informat -va grunyir-. Mai hauria d'haver deixat que em convencés per mantenir-lo en secret.

- Realment desitja que els seus superiors sàpiguen que va permetre que cinc soldats d’assalt escapessin? -Va preguntar Somoril-. Especialment amb aquest soldat d'assalt en concret entre ells? I que fins i tot va sortir de l'hiperespai, el que els va servir d'ajuda?

-No és la meva reputació el que li preocupa -va replicar amargament l’Ozzel-. El seu propi segon al comandament, assassinat amb la seva pròpia arma? M'encantaria estar en la pròxima sessió de pressupostos quan els representants de l’OIS comencin a parlar del seu personal, oh, tan professional.

Durant un llarg instant, va témer haver-se passat de la ratlla. La cara d’en Somoril es va endurir, amb una mirada mortal als ulls. Després, lentament, aquesta duresa es va esvair.

-Crec que tots dos entenem la situació, capità -va dir Somoril-. Aquí hi ha molt perill potencial per a les nostres dues carreres. La qüestió és què farem exactament al respecte.

-Per començar, no deixarem que pugi a bord del Represàlia -va dir l’Ozzel-. Tota aquesta història del vaixell de càrrega sota atac no serà altra cosa sinó un pretext per a una investigació.

-Estava pensant les possibilitats d'una solució més permanent -va dir Somoril-. Quanta gent coneix la mort del comandant Drelfin?

-Massa -va dir pesadament l’Ozzel-. El comandant Brillstow i alguns dels tripulants del pont durant el seu torn, tot el contingent de soldats d'assalt...

-He dit la mort d’en Drelfin, no la deserció –li va interrompre Somoril.

-Ah. –L’Ozzel va pensar un instant-. Això només hauria de ser el tripulant que va trobar el cos, el metge que el va examinar, un parell de droides metges, el comandant Brillstow, vostè i jo. A part dels del seu grup a qui vostè els hi pugui haver dit.

-No ho he dit a ningú -va dir Somoril, donant-se copets a la barbeta amb aire absent mentre mirava a algun punt situat darrere de l'espatlla de l'Ozzel-. De manera que tres més, a part de nosaltres. Fins a quin punt podem estar segurs que el tècnic i el metge no ho han dit a algú més?

-Raonablement segurs -va dir l’Ozzel, desitjant que el coronel li cregués -. Els vaig advertir que mantinguessin silenci, com a part de les seves instruccions.

-Conec les instruccions que vaig donar -va dir àcidament Somoril-. Estava preguntant-me sobre com d’adequadament que aquestes instruccions han estat portades a terme. -Va respirar profundament i va deixar sortir l'aire en un sospir acuradament mesurat-. Molt bé. Capità, queda autoritzat a afegir al seu bloc que la fins ara inexplicada partida del vaixell de càrrega Gíllia era de fet una missió secreta de l'OIS duta a terme pel comandant Drelfin i cinc soldats d'assalt que va reclutar del contingent de la seva nau.

L’Ozzel se’l va quedar mirant fixament.

- Està boig? -Va preguntar-. Tenim el cadàver d'en Drelfin allà baix!

-El qual haurà desaparegut a temps -va dir Somoril amb to neutre-. Per descomptat, abans que arribem a la nostra cita amb el Camí de Happer.

- Què hi ha del tècnic i el metge?

Somoril va pressionar breument els seus llavis.

-Afegirà també a la seva bitàcola el fet que el comandant Drelfin va tenir a més unes paraules en privat amb vostè demanant-li que un tècnic i un metge s'unissin al seu equip.

L’Ozzel va sentir que la sang abandonava el seu rostre.

-No pot parlar seriosament.

-Vinga -va dir amb sorna Somoril-. Els melindros difícilment beneficien un oficial imperial.

-No formaré part d'això -va insistir l’Ozzel-. Està parlant d'assassinar deliberadament...

-Estem en guerra, capità –el va tallar secament Somoril-. Els homes moren a totes hores a la guerra. És un preu minúscul a pagar per mantenir en servei a dos experimentats oficials superiors. -Va alçar les celles-. O preferiria ser desposseït del seu rang i enviat de tornada a casa amb deshonor?

L’Ozzel va fer una ganyota de disgust, amb els galons d’almirall esvaint-se en la seva ment.

-No, és clar que no -va murmurar-. Faci el que vulgui.

-Gràcies -va grunyir Somoril, posant-se dret-. Faci que el tècnic i el metge es presentin davant meu, i després posi la seva nau en marxa. -Va somriure sinistrament-. La Mà del nostre gloriós emperador està esperant.

Següent