12
Molt abans que arribessin a Lucazec,
en Luke Skywalker va decidir batejar la fins llavors anònima Aventurera Verpine
de l’Akanah amb el nom de Llimac del Fang.
En Luke era conscient que llargs
anys d'utilitzar naus militars de la tecnologia més avançada disponible i de
volar sota condicions bèl·liques o en una missió militar havien fet que
adquirís certes males costums com a pilot. Però ser conscient no feia que li
resultés més fàcil adaptar-se a les regles de la navegació civil. El Llimac del
Fang no només es desplaçava per l'espai real a unes velocitats molt reduïdes,
sinó que a més el seu motivador hiperespacial es negava a entrar o sortir de
l'hiperespai dins d'una Zona de Control de Vol planetària.
En principi, en Luke no tenia res a
objectar als reglaments de les ZCV. Ajudaven a assegurar que els pilots menys
experimentats que viatjaven en naus menys capaces fossin a poc a poc quan
s'aproximaven als mons molt poblats i a les rutes espacials de més trànsit.
Però mai havia hagut de suportar un lent arrossegar de quatre dies a través de
l'espai real només per sortir de Coruscant. En Luke estava acostumat a allargar
les mans cap als controls del sistema d'hiperimpulsió uns instants després que
la seva nau hagués sortit de l'atmosfera, mentre que el Llimac del Fang
insistia a esperar fins que haguessin sortit del sistema estel·lar.
Però no es podia fer res al
respecte. L’Aventurera no acceptaria les seves autoritzacions militars, i els
circuits de la seva cabina ni tan sols posseïen una opció de Configuració de
Sistemes. Aquella nau havia estat dissenyada per evitar aquest tipus de
manipulacions.
Esperonat per la impaciència, en
Luke fins va arribar a pensar a desconnectar les preses de l’hiperimpulsor i
obrir el panell d'accés per veure què podia fer amb els sistemes. Però no va
trigar a convèncer-se a si mateix que no ho havia de fer, ja que de seguida va
comprendre que reprogramar un motivador quedava molt més enllà de les seves
limitades capacitats de mecànic aficionat. Fins i tot una nau estel·lar tan
senzilla com l’Aventurera era molt més complicada que els Incom T-16 i els
lliscadors de superfície en què havia invertit tants dels seus dies de joventut
a Tatooine, quan sempre estava viatjant en ells i reconstruint-los.
No: quan havies de tractar amb
l'hiperespai, sempre resultava massa fàcil que un petit descuit s'acabés
convertint en un últim error definitiu. Qualsevol pilot que portés algun temps
volant havia sentit les històries i respectava el perill. De tots els riscos
inherents a recórrer distàncies inimaginables a velocitats incalculables, el
més present en els malsons dels pilots era el salt en un sol sentit que mai
arribava a sortir de l'hiperespai. Fins i tot en Han i en Chewie confiaven la
delicada tasca de recalibrar un motivador als professionals, i mai els hi
havien discutit els elevats honoraris que cobraven.
Però això havia deixat atrapat al
Luke amb l’Akanah en un espai molt reduït per més d'onze dies durant el viatge
a Lucazec..., i en Luke no es trobava preparat per això. Després de mesos
vivint aïllat, no es trobava preparat per establir un contacte tan estret amb
cap persona. En Luke es va preguntar com se les hagués arreglat per suportar si
l’Akanah no hagués estat tan disposada a facilitar-li les coses al màxim.
No el va obligar a mantenir
converses de cap tipus, ni les que merament servien per passar l'estona ni les
realment serioses. Tampoc li va fer tenir la sensació que estigués sent vigilat
o que ella estigués esperant que en Luke fes alguna cosa. Sense que ell mai
arribés a demanar-li, l’Akanah li va concedir l'única classe d'intimitat de què
podia disposar en aquelles circumstàncies: la intimitat de la ment i del cor. L’Akanah
mai es permetia la més mínima intromissió si no comptava amb la invitació
prèvia d’en Luke, i ocultava les seves necessitats i la seva curiositat d'una
manera tan perfecta que més semblaven dos vells amics que un parell de
desconeguts.
A suggeriment de l’Akanah, van
adoptar un programa de torns que feia que dormissin en extrems oposats del dia,
amb els seus períodes de son separats de manera que cap d'ells havia d’anar a
dormir en una llitera calenta. L’Akanah semblava agrair la reconfortant seguretat que li
donava el fet de saber que algú estava despert mentre ella descansava, i no
semblava importar-li que aquell horari reduís el temps que passaven junts a
unes quantes hores al dia.
Luke va pensar que
l’Akanah devia estar acostumada a la solitud, ja que semblava haver dominat
l'art d'aconseguir que el temps avancés sense necessitat de recórrer a
remoure’s inquietament. La jove es va dedicar a llegir un vell i malparat
quadern de dades, meditar al seient del copilot i va estudiar amb gran atenció
els controls de pilotatge i els sistemes d'ajuda de l’Aventurera.
De tant en tant fins
i tot buscava una mica d'intimitat. L’Akanah practicava en silenci els
exercicis dels fallanassis darrere de la cortina correguda de la llitera, i es
treia la roba fins a quedar coberta únicament per una monopell cenyida al seu
cos per fer una mica de gimnàstica únicament quan li tocava el torn al Luke de
dormir a la borsa de repòs que es tancava mitjançant una cremallera. L’Akanah
va arribar a l'extrem d'ignorar cortesament al Luke quan aquest va fer dos
descobriments, fent innecessari que en Luke li demanés disculpes o que ella
hagués de donar-li explicacions.
Menjaven junts,
recorrent dues vegades al dia al modest magatzem de provisions estabilitzades
de l’Akanah: una gran part de les provisions consistien en paquets d'expedició
imperial caducats feia ja molt de temps, la qual cosa constituïa un senyal
delator d'una situació financera desesperadament apurada. Però ni tan sols
aquests menjars es van convertir en una ocasió de mantenir converses realment
serioses fins que faltava molt poc perquè arribessin a la meta, quan Lucazec ja
era visible davant d'ells i la raó del seu viatge es trobava massa present en
els seus pensaments perquè pogués seguir sent ignorada.
-Setze hores més -va
dir en Luke, trencant el tancament d'una borsa de carn panificada noryathana-.
No aguanto l'espera. Ara l'únic que em ve de gust és tornar a la llitera i
dormir fins que el pilot automàtic comenci a preguntar-nos si volem posar-nos
en òrbita o baixar.
-Si cregués que això
és el final del nostre viatge, en comptes de només el final del principi,
potser sentiria el mateix que tu -va replicar l’Akanah, i va prendre un glop
del seu recipient d'àcid suc pawei.
- Penses que hi ha
alguna possibilitat que els fallanassis tornessin a la seva antiga llar després
de la guerra?
-No -va dir
l’Akanah-. Veuràs, Luke, l'Imperi no només cobejava el nostre poder, sinó que
també ens temia. No van baixar amb les armes desenfundades per reunir a la
nostra gent com si fóssim un ramat inofensiu, tal com van fer amb altres tantes
poblacions a les que van esclavitzar...
-Sí, ja conec els
seus mètodes. Però com van arribar a saber que existíeu? Creia que éreu una
secta secreta. O potser sóc l'únic que mai havia sentit parlar dels
fallanassis?
-Tens raó -va dir
l’Akanah-. Hi ha una contradicció, oi? L'explicació és simple, però també és un
motiu de vergonya per a nosaltres. Estàvem dividits quant a què calia fer
respecte a la guerra que s'acostava i quin era el nostre deure moral davant
d'ella. Una dona de la nostra comunitat que no estava d'acord amb les raons
exposades pels altres anar a veure el governador imperial i li va revelar la
nostra existència.
-Vau ser traïts.
-No... No, «traïció»
és una paraula massa terrible. Encara que el seu nom ja no és pronunciat,
aquella dona va obrar impulsada per un propòsit molt noble i elevat. Creia que,
aliant-nos amb l'Imperi, podríem arribar a ser l'aigua que extingiria la flama.
-Una immensa tristesa va ennuvolar els ulls de l’Akanah-. Però estava
equivocada. Ja era massa tard per això... L'incendi ja era totalment
incontrolable.
-Bé, no sé per què
has dit que era una cosa del que us hauríeu d’avergonyir -va murmurar en Luke-.
Les úniques comunitats que pensen amb una sola ment són aquelles en què només
hi ha una ment, i encara no he conegut a ningú que no s'hagi equivocat per
complet respecte a alguna cosa en alguna ocasió.
-Ets generós -va dir
l’Akanah -. Sí, ets més generós del que va ser capaç de ser-ho el cercle...
-A mi em resulta més
fàcil ser generós -va replicar en Luke-. No vaig ser traït.
L’Akanah va inclinar
el cap, admetent el seu raonament.
-L'Imperi va enviar
a Wialu al general Tagge, qui per aquell temps tenia dret a empunyar el bastó
del privilegi, perquè ens oferís la protecció de l'Emperador. Va dir que era
molt important per a nosaltres que demostréssim la nostra lleialtat, i que
aquesta era l'única manera en què podríem escapar al destí sofert pels Jedi.
Sabíem el que volia dir. Els Jedi eren perseguits implacablement com a traïdors
i fetillers, i ningú s'atrevia a parlar obertament en favor seu o posar-se del
seu costat.
-Et demano disculpes
pel que vaig a dir, Akanah. No vull semblar suspicaç, però..., com saps tot
això? -Va preguntar en Luke-. Vas dir que només eres una nena, i que estaves
fora del planeta aleshores.
-No, Luke. Quan el
general Tagge va arribar a Lucazec, jo encara hi era -va dir l’Akanah-. La meva
mare (es deia Isela) va ser una de les dones que es van reunir amb Wialu en la
cerimònia del cercle per decidir què calia fer després de la seva arribada. I
en la nostra comunitat els nens no estàvem protegits de les preocupacions dels
adults, a diferència del que passa en molts llocs. Isela em va parlar de la
invitació de l'Imperi, i del que podia significar el fet de rebutjar-la.
-Bé, llavors suposo
que no t'he entès bé -va dir en Luke, intentant recordar on havia sentit el nom
d'aquell general anteriorment-. Com vas acabar separada del teu poble? Suposo
que els fallanassis van preferir anar-se'n de Lucazec abans que acceptar o
rebutjar la invitació de l'Imperi, no?
-No, això va passar
mesos després -va dir l’Akanah-. Wialu va rebutjar l'oferta del general Tagge.
Li va dir que els fallanassis eren lleials a la Llum, i que no permetríem que
se'ns fes servir en benefici de l'ambició dels generals, reis o emperadors.
-Tagge... Ara
recordo -va dir en Luke-. Es trobava a bord de la primera Estrella de la Mort
quan els imperials van capturar a la Leia. -Després va fer una pausa abans de
continuar parlant-. Probablement seguia a bord quan el meu torpede protònic la
va fer esclatar.
En Luke no sabia
quin estrany impuls havia fet que s'atribuís aquella gesta davant de l’Akanah,
i la seva reacció va fer que se sentís encara més avergonyit i comprengués que
acabava de fer el ridícul. La jove es va anar encarcarant mentre parlava i en
Luke va poder sentir com es distanciava d'ell, tot i que amb prou feines hi va
haver cap moviment físic per part seva.
- Pretens que
t’honri per això? -Va dir l’Akanah-. Amb el temps arribaràs a comprendre que
els fallanassis no honren als herois per haver matat enemics, ni tan sols en el
cas que aquest enemic fos el nostre torturador.
-Ho sento -va dir en
Luke.
Un instant després
d'haver pronunciat aquestes paraules, en Luke es va preguntar si realment
parlava seriosament. Tot semblava haver-se tornat del revés en qüestió de
segons. Que l'acció per la qual havia estat tan respectat i admirat quedés
sobtadament enfosquida per la pena resultava estrany i inquietant, sobretot
perquè el que provocava aquesta pena era la destrucció d'un enemic que havia
torturat a la seva pròpia germana. Aquell moment havia decidit tant el futur
d’en Luke com el de la galàxia, i durant tots els anys transcorreguts des
d'aleshores, en Luke mai havia dubtat ni un sol instant que hagués obrat
correctament.
L’Akanah va
assentir, i l'expressió del seu rostre va semblar suavitzar-se una mica.
-No tornaré a
parlar-ne.
En Luke es va
alegrar que poguessin deixar enrere aquelles paraules tan irreflexives que
potser mai haurien hagut de sortir dels seus llavis, i el caos de pensaments i
sensacions inquietants que havien fet sorgir dins d'ell.
- I com va
reaccionar l'Imperi davant la negativa de la Wialu? -Va preguntar-. Va ser
llavors quan vas marxar de Lucazec?
-No, això encara va
trigar una mica a passar -va dir l’Akanah -. En Tagge va intentar obligar-nos a
col·laborar amb ell destruint la nostra relació amb els nostres veïns.
Aleshores Lucazec era un món obert a la immigració, i molt tolerant..., o això
pensàvem nosaltres. Compràvem en els llogarets dels voltants, i contractàvem a
treballadors d'aquelles aldees. En Tagge va introduir agents en aquests
llogarets perquè matessin als animals, provoquessin incendis i enverinessin les
aigües, i perquè fessin que ocorreguessin altres coses estranyes.
-I després va fer
que culpessin els fallanassis de tot allò -va murmurar en Luke.
-Sí. Els agents de
l'Imperi van començar a escampar rumors horribles sobre nosaltres, fins que va
arribar un moment en què els que havien estat els nostres amics van acabar
tement-nos. Els treballadors van deixar d'acudir al nostre poble, i tres
membres del nostre cercle van ser atacats quan havien anat a Jisasu per obtenir
menjar i per vendre les nostres medicines.
» Va ser llavors
quan la meva mare va decidir enviar-me lluny d'allà..., no per protegir-me,
doncs ella i els altres podien protegir els nens sense cap dificultat. Però no
volia que estigués exposada a l'odi que ens envoltava aleshores. Vaig ser una
dels cinc nens que van ser enviats lluny, a escoles d'Teyr i Càrratos o cases
d'amics en Paig.
- Quants de
vosaltres vau anar a Càrratos?
-Només jo -va dir
l’Akanah. Els seus llavis es van corbar en un somriure melancòlic, i la
brillantor de les llàgrimes van il·luminar els ulls-. Havien de fer-nos tornar
quan Lucazec tornés a ser el món tranquil i pacífic que havia estat sempre, o
venir a buscar-nos quan es dirigissin cap a una nova llar.
-Però mai ho van
fer.
-No. Mai vaig tornar
a saber res de cap dels integrants del cos. –L’Akanah va bellugar el cap-. No
sé per què.
- I segueixes sense
saber què va passar?
-L'únic que vaig
poder esbrinar va ser que van marxar de Lucazec, i que el nostre llogaret va
quedar abandonat i en ruïnes. Ni tan sols vaig poder trobar els altres nens de
Teyr i Paig. Crec que el cercle va anar a recollir-los. Em sembla que vaig ser
l'única que no va tornar a reunir-se amb el cos.
L’Akanah va intentar
parlar en un to ferm i despreocupat, però no va poder evitar que el dolor
d'aquell vell record fos clarament visible a la cara.
-O potser ets
l'única a la qual l'Imperi no va aconseguir trobar. Has pensat en aquesta
possibilitat?
-He intentat no
pensar en això -va dir l’Akanah, i la seva mirada va anar més enllà d’en Luke
per posar-se en el disc marró clar de Lucazec-. Preferiria ser l'única que va
quedar abandonada a ser l'única que va sobreviure.
La regió de Lucazec
que l’Akanah anomenava l'Altiplà del Nord tenia un veritable espaiport. En Luke
va rebre instruccions de dirigir el Llimac del Fang cap a un petit aeròdrom
identificat únicament mitjançant la seva latitud i la seva longitud. Un cop
allà, en Luke i l’Akanah van ser rebuts per tres homes que portaven peces de
color marró fosc tan similars entre si que molt bé podrien haver estat alguna
mena d'uniforme.
Els tres homes es
van identificar com l'agutzil de l'aeròdrom, el censor del districte i el
magistrat del port. El censor havia portat una petita gravadora, que va usar
per registrar tant les seves preguntes com les respostes que li van anar
donant.
-Punt d'origen.
-Coruscant -va dir
en Luke.
- En quin planeta
està registrada la seva nau?
-A Carrales -va dir
l’Akanah.
- Afirma que tots
dos són ciutadans de la Nova República?
-Ho som -va dir en
Luke.
-Motiu de la seva
visita.
-Investigació -va
dir l’Akanah-. Investigació arqueològica.
-No està permès fer
cap excavació sense haver obtingut permís previ del guardià de la història -els
hi va advertir el magistrat-. Tots els artefactes han de ser examinats pel
Departament del Guardià per poder determinar les taxes adequades. L'evasió de
les taxes que pesen sobre les antiguitats és un crim estatal que pot ser
castigat amb...
Luke va moure la mà
en un gest gairebé imperceptible, fendint l'aire amb les puntes dels dits.
-Som conscients que
hi ha certes regles, magistrat.
- Com? Sí, naturalment
-va dir el magistrat, i va callar.
Luke es va tornar
cap al més baix dels tres homes.
-Agutzil, pot fer
que guardin la meva nau en un hangar? No vull que cap nen curiós tingui algun
accident i es faci mal.
-Em temo que no hi
ha...
-Estic disposat a pagar
les tarifes raonables i acostumades, naturalment.
- Quant de temps
creu que es quedaran a Lucazec?
-No puc dir-ho -va
respondre en Luke-. Suposa això algun problema?
-No, no. Crec que fa
poc va quedar disponible algun espai a l'Hangar Kaa, que és el més nou i millor
protegit de tots els nostres hangars. Faré que remolquin la seva nau fins allà.
És una Aventurera Verpine, oi? He sentit comentar que és una nau excel·lent.
Crec que mai havíem vist una Aventurera Verpine per aquí abans...
-Gràcies -va dir en
Luke, i els seus ulls es van clavar en el censor-. Hi ha algun assumpte més del
que hàgim d’ocupar-nos?
-He de veure les
seves targetes d'identitat, naturalment -va dir el censor, inflant el pit.
-Ja les hem ensenyat
-va dir en Luke, mirant-lo encara més fixament que abans i augmentant la seva
concentració.
-Naturalment -va dir
el censor, i els seus ulls es van tornar sobtadament opacs i inexpressius -. El
seu destí era...
-Jisasu -va dir
l’Akanah.
-Sí, naturalment.
Bé, llavors voldran llogar una carreta. Aneu pel Sender del Districte Est: el
pont del Camí del Pas de la Corona es va esfondrar a causa de les últimes
pluges, i el riu no pot ser travessat a causa de les restes acumulades a la
llera.
En Luke va assentir.
-Són vostès molt
amables -va dir, somrient amb afabilitat -. M'asseguraré d'esmentar la gran
ajuda que ens han prestat en el meu informe. -Després va agafar les dues bosses
de viatge i se les va posar a l'espatlla-. Veniu, dama Arma. M'agradaria
arribar-hi abans que hagi enfosquit.
- Dama Arma! -Va
exclamar l’Akanah quant van estar gaudint de la solitud del camí i mentre es
balancejaven en un dels toscs vehicles de transport de dos seients i grans
rodes comuns en Lucazec-. M'agrada... I com he d’anomenar-te? Vols ser el duc
d’Skye?
-Preferiria no donar
cap nom -va dir en Luke -. De fet, el que vull és que cap de les persones amb
les que arribem a trobar-nos sigui capaç de recordar amb exactitud el meu
rostre, o el meu nom, com si estiguessin massa distrets per la teva presència
per prestar atenció.
-A mi també
m'agradaria això -va replicar l’Akanah, i va somriure.
Als voltants de
l'aeròdrom hi havia unes quantes estructures que podien haver estat cases, però
el Camí del Districte Est s'havia convertit ràpidament en una carretera que
avançava a través d'un no-res marró i muntanyós.
- Encara no has vist
res que et resulti familiar? Coneixes aquesta part del districte?
-Tot em resulta
familiar, en certa manera. Coneixia millor el Camí del Pas de la Corona, ja que
era la ruta més curta entre Jisasu i Pujol Gran. Però l'aeròdrom està tan
edificat que amb prou feines l’he reconegut.
En Luke li va
llançar una mirada plena de sorpresa.
- Edificat?
-Oh, si. Quan vaig
marxar d'aquí, l'aeròdrom no era més que una petita plana que tothom havia
acordat no conrear o tancar, i uns quants senyals a terra per guiar els pilots
durant el descens. No hi havia cap hangar, perquè mai hi havia cap vehicle aeri
estacionat allà.
-O potser fos al
revés -va dir en Luke-. M'alegro que no necessitéssim una pista d'atracada en
aquesta parada, perquè llavors hauríem hagut de baixar a cinc-cents quilòmetres
d'aquí.
-Sí, a Les Torres.
És un viatge molt llarg. Però... Bé, recordo que aquest viatge també se't feia
molt llarg i... Mira, el riu està allà, just davant de nosaltres. Es pot
distingir el seu curs gràcies als arbres. Veus aquest lloc en el que el terreny
es torna més muntanyós? Això és la Conca dels Hastings. Tota aquesta calitja es
deu als focs que fan servir per cuinar: hi ha petits pobles escampats per tot
els Hastings, i trobaràs un en qualsevol lloc on hi hagi un subministrament
permanent d'aigua.
- Quina impressió
t'ha produït el nostre comitè de benvinguda?
-La que la
benvinguda ha estat bastant freda -va dir l’Akanah-. Per aquell llavors ningú
portava a sobre una targeta d'identitat o demanava veure-la. La gent no et
mirava amb sospita automàticament.
-Aquests homes eren
uns buròcrates -li va recordar en Luke.
-Quan vivia aquí, no
hi havia cap funcionari on el seu treball consisteixi a sospitar dels altres.
-Bé, no cal oblidar
que l'Imperi va ocupar tot aquest territori. Per molt dòcil i afable que sigui
un animal, si el colpeges amb la freqüència suficient... Ooops, agafa't.
La carreta es va
inclinar bruscament cap endavant i es va aturar quan la roda davantera es va
introduir en un solc bastant profund. Tant en Luke com l’Akanah es van veure
llançats cap endavant, i va faltar poc perquè fossin catapultats dels seus
seients. L’Akanah es va agafar al tauler lateral i al respatller del seient,
mentre que en Luke s'aferrava a la palanca de control amb una mà i recolzava un
peu al pescant.
Els motors de
velocitat constant que feien girar les rodes del darrere van emetre un grinyol
de protesta durant un instant que va semblar interminable, i després la roda
davantera va sortir del solc i la carreta va reprendre el seu avanç amb una
violenta sacsejada.
-Oh, hi ha alguna
cosa més -va dir l’Akanah-. Ara les carreteres tenen molts menys sots.
-Fas broma.
-No. Solíem haver de
subjectar-nos amb les dues mans durant tot el trajecte fins Jisasu. -El record
la va fer somriure-. Els nens ho vam convertir en un joc: et posaves dret en el
compartiment de la càrrega, i t’agafaves al respatller dels seients, o no, i es
provava d'evitar caure a terra o sortir acomiadat del vehicle. A mi em van
passar les dues coses. -Una roca va passar per sota de la roda esquerra en
aquell mateix instant i va produir una violenta sacsejada que va pujar per les
columnes vertebrals d’en Luke i l’Akanah-. Però ja fa molt temps d'això. Suposo
que no cal ni somiar a utilitzar una mica de levitació, oi?
- És una oferta, o
és una petició?
-Qualsevol de les
dues coses. Ambdues.
Una altra carreta va
aparèixer per sobre de la costa que hi havia davant d'ells, i se'ls va anar
aproximant.
-Crec que serà
millor que mantinguem les rodes a terra -va dir en Luke-. Ja és una mica tard
per començar a disfressar-nos amb un remolí de pols.
L’Akanah va
assentir, aixecant les mans unides i emportant-se-les a la boca per saludar
l'ancià i nerviüt granger i a la dona, bastant més jove i d'aspecte adustament
respectable, que viatjaven a la carreta que s'estava aproximant a la seva.
-I segueixo pensant
que amagar-nos seria un error -va dir després-. Potser encara haguem de parlar
amb els veïns per reunir la informació que necessitem. –L’Akanah va guardar
silenci mentre l'altra carreta passava molt a prop d'ells sense que cap dels
seus ocupants respongués a la seva salutació o els oferís res més que una
ràpida i impassible mirada de reüll -. Si és que algú vol parlar amb nosaltres,
naturalment...
No van aconseguir
trobar el desviament que portava a Laltra per la senzilla raó que ja no
existia.
El mercat comunal
que havia ocupat l'encreuament del Camí del Pas de la Corona i el Sender
d’Laltra havia desaparegut, i l'únic que quedava per indicar la seva antiga
situació era el monyó del seu pal central.
I ja no hi havia cap
camí que portés al llogaret dels fallanassis, ni tan sols segons els modestos
patrons de Lucazec, que, o aquesta era la conclusió a la qual havia arribat en
Luke, necessitaven únicament un caminet format per tres roderes del que
s'haguessin tret les roques més grans. Les velles roderes encara podien ser
vistes, però semblava com si el camí hagués estat sembrat deliberadament amb
roques de grans dimensions, especialment allà on en el passat s'havia unit a la
carretera principal.
- Estàs segura que
és aquí?
-Sí -va dir
l’Akanah-. Estic totalment segura.
-Això em fa pudor
-va dir en Luke, movent el cap.
-A mi també, Luke
-va dir l’Akanah amb veu atemorida, buscant la seva mà -. A mi també...
En el seu moment de
màxima esplendor, Laltra havia comptat amb més de trenta edificis i, excepte
uns pocs, tots havien anat bastant més enllà de la senzilla arquitectura
pragmàtica de la regió.
La casa del cercle
havia tingut tres pisos d'alçada, amb una gran arcada oberta que dividia els
pisos inferiors per la meitat, i rajoles que formaven complexos dibuixos
abstractes a les parets. Els jardins de la seva teulada, alimentats mitjançant
canonades i bombes solars, oferien no només una herba magnífica i una gran
profusió de flors, sinó un esplèndid panorama dels turons que envoltaven
l'estructura.
Les collites
d'aliments i plantes medicinals havien crescut sota de tres cúpules
translúcides que s'alçaven entre parelles de petits coberts. Els estatges en
forma d'anell estaven disperses per tot arreu, i cadascuna comptava amb mitja
dotzena de casetes de teulades punxegudes usades per dormir que envoltaven les
habitacions comunes. Laltra havia gaudit de dos pous i un estany emmurallat, i
d'un llarg sender de meditació amb més d'una dotzena de refugis oberts al
vessant del turó. Un pendent que donava al nord havia estat excavat fins a
deixar-lo convertit en un amfiteatre a l'aire lliure prou gran per poder
contenir a tota la comunitat, amb un focus que podia servir tant d'escenari per
a representacions teatrals com de plataforma per acollir un foc cerimonial.
Res de tot allò
estava intacte, ja en Luke i l’Akanah de seguida els hi va resultar obvi que,
per si soles, les inclemències del temps i el pas dels anys no haurien bastat
per a produir tots aquells danys.
La casa del cercle
havia quedat convertida en un munt de runa, i els murs que sostenien
l'estructura havien estat enderrocats. Les cúpules de les collites havien estat
destruïdes per explosions internes i els fragments del material cristal·lí amb
què havien estat construïdes, que estaven escampats per tota aquella part del
sòl, cruixien sota els peus dels visitants mentre aquests caminaven lentament
per entre les ruïnes. L'amfiteatre havia quedat enterrat sota un lliscament de
terra.
El mur de l'estany
havia estat foradat en un parell de llocs, i tota l'aigua havia desaparegut. El
més gran dels dos pous havia estat emplenat de terra i havia quedat ocult sota
del munt de maons trets d'un estatge derruït. El pou petit semblava haver estat
enverinat mitjançant tots els dissolvents i substàncies reactives disponibles a
Laltra, amb un petit monticle de recipients buits i recoberts de pols de
diferents formes i mides amuntegats al costat d'ell donant mut testimoni del
que havia passat.
Algunes de les
morades de l'anell seguien estant gairebé intactes, però tampoc havien escapat
a la mutilació. Les rajoles havien estat trencades a cops de martell, i un
símbol-dues línies que travessaven un cercle -havia estat toscament dibuixat
sobre les parets mitjançant un feix desintegrador. L’Akanah es va plantar
davant d'un d'ells i es va mossegar el llavi inferior sense dir res. L'angoixa
i la tristesa irradiaven d'ella amb tal intensitat que en Luke no va tenir més
remei que alçar els seus escuts mentals per protegir-se d’aquelles emocions.
-Aquest era la
nostra llar -va dir l’Akanah per fi-. Isela i jo vivíem aquí... Presa, Ji i
Norika vivien just al costat, aquí. Nori era la meva millor amiga.
L’Akanah va tancar
els ulls i va inclinar el cap durant un moment, com si estigués intentant fer
provisió de valor. Després es va ajupir per passar per sota d'un arc, i va
deixar enrere la porta que havia servit per tancar aquella entrada al passat.
La porta no havia
tingut pany, però això no havia impedit que les frontisses també acabessin sent
foses pel feix d'un desintegrador, que les havia convertit en una massa de
metall ennegrit.
En Luke va esperar
fora, permetent que l’Akanah pogués estar sola entre les ruïnes dels seus records.
La jove va tornar a reunir-se amb ell uns minuts després, mantenint-se més
alçada i semblant haver trobat una nova fortalesa.
-No eren aquí quan
això va passar -va dir-. No sé si van ser capturats o si van escapar, però cap
d'ells va morir aquí.
- Per què dius això?
-Pel que sento
estant aquí -va replicar l’Akanah-. No sé com descriure-ho, i l'únic que puc
dir-te és que encara que un sol de nosaltres hagués estat assassinat en aquest
lloc, jo ho sabria. Això va ser..., un gest sense significat. No va produir cap
efecte sobre el Corrent.
-Sí, jo també capto
les mateixes sensacions -va dir en Luke-. I votaria pel fet que van escapar.
Mentre contemplava aquest lloc, he estat pensant que els qui van fer tot això
van obrar impulsats per la frustració. Profanar la vostra llar perquè era
l'únic que podien fer. I hi ha alguna cosa més... No van utilitzar cap arma més
potent que un desintegrador personal. No van usar cap tipus d'armament militar.
Això no és obra de l'Imperi.
-Van ser els nostres
amics de Jisasu i Pujol Gran -va dir l’Akanah amb veu ombrívola.
-Les hi van explicar
un munt de mentides -va dir en Luke -. Ningú és immune a la por.
-Oh, si us plau, no
intentis impedir que em senti plena d'ira cada vegada que penso en el que van
fer -va dir l’Akanah-. No fingim haver aconseguit la puresa emocional. Aquest
lloc era la meva llar. Tinc dret a això.
-Naturalment -va dir
en Luke-. Akanah... Quina era la casa de la meva mare?
L’Akanah va tancar
els ulls i va reflexionar durant uns moments.
-Ahred -va dir, obrint
els ulls i assenyalant l'altre extrem del recinte -. La Nombre Quatre. -Els
seus llavis es van corbar en un somriure gairebé imperceptible -. Ho entenc.
Vés... Estic bé.
En Luke li va agrair
la seva consideració amb un lleu inclinació de cap, i després va girar i va
travessar l'esplanada, dirigint-se cap les restes de l'anell de morades que
s'alçaven als peus de la més alta dels turons que envoltaven aquell lloc. Però
encara no havia arribat al centre de l'esplanada quan un crit el va deixar
paralitzat. En Luke va girar rodó en un moviment tan brusc que va embolicar el
seu cos en un voleteig de plecs de la seva capa i un feix desintegrador va
solcar l'aire al seu costat, passant tan a prop que en Luke va poder olorar la
calor que emetia.
Va rodar sobre si
mateix per allunyar-se de la calor, acabant els girs amb un salt cap endavant
que el va portar a cinc metres de distància del lloc al que havia estat abans
de llançar-se al terra, i després va acabar el salt amb una ràpida recerca del
seu atacant mentre la seva mà dreta ja empunyava l'espasa de llum. Hi havia dos
homes molt a prop de l’Akanah, que estava de genolls a terra amb un braç
aixecat, com si acabés de tractar de protegir-se un cop.
- Akanah! -Va cridar
en Luke, i va arrencar a córrer cap a ells.
El següent feix
desintegrador havia estat impecablement dirigit, però en Luke el va desviar
netament cap al cel amb la seva espasa de llum. Després només va necessitar una
fracció de segon per recórrer a la Força i aixafar el desintegrador amb un
pensament tan poderós com unes tenalles. Un segon pensament va brollar de la
seva ment i va arrencar l'arma destrossada de la mà de l'home, llançant-la a
gran distància d'ell.
L’Akanah havia
aixecat el cap quan en Luke va cridar el seu nom.
- No, en Luke, no ho
facis...! -Va exclamar.
Però en Luke ja
havia concentrat tota la seva atenció en el segon home, que també tenia una
arma a la mà..., i estava apuntant a l’Akanah amb ella.
- No t'apropis! -Va
cridar l'home, mirant al Luke i sense que semblés tenir cap por.
La resposta d’en
Luke va consistir en un cop mental que va arrencar el desintegrador de la mà de
l'home i el va llançar contra la paret de l'edifici que hi havia darrere d'ell.
L'arma va esclatar entre un diluvi d'espurnes i va quedar convertida en una dotzena
de fragments.
I un instant després
en Luke ja estava llançant-se sobre ells amb l'espasa de llum empunyada en una
posició d'atac, no de defensa. L'home a qui havia desarmat en primer lloc va
projectar un escut personal que va aconseguir aturar el cop inicial d’en Luke,
però tot i així no va poder evitar que la violència de l'impacte li fes caure
de genolls. El següent cop, assestat amb tota la potència de l'espasa de llum
unida a la voluntat d'un Mestre Jedi, es va obrir pas a través de l'escut i es
va enfonsar al pit de l'atacant. L'home va emetre un panteix ofegat quan la
sang va brollar a borbollons del seu pit, i després es va ensorrar cap enrere i
va quedar immòbil sobre el dur sòl pedregós.
En Luke va girar i
va veure que el segon atacant anava novament cap a l’Akanah i que allargava el
braç cap a ella, com si pretengués utilitzar-la a manera d'escut. En Luke va
reaccionar a l'instant i va llançar la seva espasa de llum, fent que l'arma
girés vertiginosament sobre si mateixa amb un brusc gir del seu canell.
L'espasa de llum va fendir l'aire i va tallar el braç esquerre de l'atacant per
sobre del colze. L'home va udolar i es va ensorrar mentre en Luke feia que
l'espasa de llum tornés a la seva mà.
- Qui ets? -Va
preguntar en Luke, alçant-se sobre l'atacant caigut.
El monyó del seu
braç just sagnava.
-Comandant Paf
informant..., Skywalker -va dir l'home. Després va tancar els ulls, i una
violenta convulsió va recórrer tot el seu cos. Un instant després, els seus
ulls van tornar a obrir-se -. Skywalker és aquí.
En Luke va destruir
el comunicador del cinturó d'equip de l'home amb un veloç moviment de la punta
de la seva espasa de llum.
- Qui ets? -Va
tornar a preguntar-. Per què sou aquí?
-No és just... Feia
tant temps que esperàvem -va dir l'home, i va gemegar-. Només esperàvem la
bruixa.
- Per què estàveu
esperant-la aquí? Què volíeu?
L'home va fer una
ganyota.
-Van dir que el verí
no faria mal -va murmurar, i va morir, els ulls encara clavats al cel.
Amb la cara
convertida en una màscara de preocupació, en Luke es va aclofar al costat de
l’Akanah, que seguia encongida a terra, estremint-se des del cap fins als peus
i sanglotant.
-Akanah.... Estàs
ferida? -Va preguntar, fregant-li el braç.
L’Akanah va
retrocedir violentament per apartar-se del seu contacte, i li va donar
l'esquena.
-Ho sento... He
d'haver-me distret -va dir en Luke, canviant de posició per poder veure-li la
cara-. Hi hauria d'haver sabut que hi eren. Però ja s'ha acabat. Ara ja no
poden fer-te cap mal.
L’Akanah, que encara
tremolava, va tornar a donar-li l'esquena.
-Mai haurien pogut
fer-me mal.
- De què estàs
parlant? Va cridar... Estaves a terra...
-No havia patit cap
dany. No corria cap perill. No hi havia cap raó per al que vas fer...
- El que vaig
fer...?
L’Akanah va
aconseguir incorporar-se mitjançant un terrible esforç de voluntat i es va
allunyar d’en Luke amb pas trontollant, envoltant el cos amb els braços com si
volgués aixafar-lo. En Luke la va seguir, començant a ser vagament conscient
que el terrible dolor i desesperació que estava donant mostres la jove tenien
el seu origen en el segon atac, no en el primer, i que el que havia afectat
l’Akanah d'una manera tan violenta eren els seus actes, i no els dels morts.
-Em pensava que
tenies problemes -va dir.
- No podries
haver-nos protegit sense fer-los mal? -Va preguntar l’Akanah, girant sobre els
seus talons per encarar-se amb ell-. Em vaig espantar veient-los, res més...
En Luke va desplegar
els seus pensaments i va examinar les ruïnes i els turons.
-Haurem de parlar de
tot això més tard -va dir-. Aquests homes eren agents imperials. No podem saber
a quina distància d'aquí estaran els seus amics. Hem de marxar. Hem de tornar a
la nau, i ara mateix.
-No... No, encara
no...
-Akanah, és igual el
que pensis, perquè no som invulnerables. Poden fer-nos mal, i...
- És que li fa mal
al riu la roca que un nen llança a les seves aigües?
-Ara no tenim temps
per discutir aquest assumpte -va dir en Luke, començant a impacientar-se -. El
Llimac del Fang potser no és cap meravella, però no vull perdre-la. Aquest
planeta no és exactament la meva idea del lloc ideal en el qual instal·lar-me
quan em jubili, i preferiria no haver de jugar a fet i amagar amb una canonera
imperial per poder sortir d'aquí.
- I on suggereixes
que anem? -Va preguntar l’Akanah.
-No importa. Lluny
de Lucazec, i tan de pressa com puguem. No trobarem als fallanassis en aquest
món: l'única explicació lògica per tot el que ha passat és que la teva gent va
aconseguir escapar tant de l'Imperi com de la torba. L'Imperi no sap on són, i
no volem ser els que els guiem fins a ells. Hem anar-nos-en ara mateix.
L’Akanah va moure el
cap en una lenta negativa.
-Abans he d'ensenyar
una cosa -va dir-. Vine.
La jove va
retrocedir un parell de passos, i després va precedir al Luke per l'arc i va
entrar en el que havia estat la seva llar. Dolls de llum entraven per les
finestres i la teulada plena de forats de la sala comunal, però els recintes
usats per dormir estaven sumits en una freda penombra més enllà de la trampa de
llum.
-Aquest era l'espai
de la meva mare -va dir l’Akanah-. Aquí... Pots veure-ho?
L'arc que va traçar
amb la mà va abastar tot el mur del fons.
- Veure què?
-Escolta i intenta
percebre el so -va dir l’Akanah -. És com aigua, com aigua escorrent a través
de la sorra... Baixa tots els teus escuts.
En Luke va intentar
concentrar-se en la paret, però la confusió era la pitjor enemiga de la
concentració.
- Què és el que...?
Hi ha alguna cosa escrita aquí? Se suposa que he de veure-ho, o he
d'escoltar-lo?
-Sí -va dir
l’Akanah, contestant a les preguntes amb una sola resposta.
-No m'estàs ajudant
molt, saps? -Va murmurar en Luke, aclucant els ulls.
-Oblida't de la
Força -va dir l’Akanah-. Això és una cosa en el que la Força no pot ajudar-te,
Luke. Has estudiat i t'has exercitat fins que vas aprendre a veure les ombres.
Ara has de permetre veure la llum.
En Luke va respirar
fondo i va intentar concentrar-se en la paret, tractant d'obrir la seva
consciència a tots els aspectes de la seva existència com a objecte material
que viatjava a través del temps, i es va esforçar per captar totes les
qualitats immanents perceptibles en qualsevol pla: color i textura, massa i
temperatura, la feble estirada de la gravetat, el suau flaix de la radiació,
com la seva solidesa desviava els corrents d'aire, com la seva opacitat impedia
el pas de la llum, la seva contribució al sabor i l'olor de l'aire, i cent
subtils mesures més que definien la seva realitat.
-Deixa que t'ajudi
-digué l’Akanah, agafant-li la mà -. Perceps la paret?
-Sí...
-Has d'anar més
enllà d'aquesta simple percepció de la paret. Deixa de percebre la substància.
Fes que desaparegui dels teus pensaments, i mira dins. Estigues obert... Deixa
que guiï els teus ulls.
I llavors ho va
veure, no escrit sobre la paret sinó dins d'ella, i en Luke per fi va poder
distingir la tènue resplendor dels símbols blancs dibuixats no amb matèria,
sinó amb alguna essència elemental que bullia i girava dins d'ella.
- És això? -Va
preguntar, com si, a més de guiar els seus ulls, l’Akanah també pogués veure a
través d'ells.
L’Akanah va somriure
i li va estrènyer la mà una mica més fort.
-El camí a la llar
sempre està indicat. És la promesa que ens va fer.
- Pots llegir-lo?
Què diu?
-Sé on hem d'anar
-va replicar l’Akanah, i li va deixar anar la mà -. Pots veure-ho ara, sense la
meva ajuda?
Els símbols s'havien
estat tornant més lluminosos, però es van esvair de sobte quan el contacte va
quedar trencat.
-No... Ha
desaparegut per complet. Puc recordar les formes, però ara ja no puc veure-les.
-No importa -va dir
l’Akanah, assentint -. Si pots veure l'escriptura del Corrent mentre algú et
guia, llavors puc ensenyar-te a veure-la per tu mateix. Així és com aprenen els
nens.
- Hi ha més..., en
els altres habitatges, o fora, en els altres edificis?
-No, només aquí. És
un missatge que van deixar per a mi.
-L'atac... es va
produir després que haguessis estat dins de la casa -va dir en Luke, comprenent
de sobte el que havia passat-. Sabien que hi havia alguna cosa aquí. Aquesta és
la raó per la qual l'Imperi encara tenia alguns agents aquí. Estaven esperant
l'arribada d'algú que pogués llegir el missatge per sortir dels seus
amagatalls.
-Però creus que
l'Imperi correria el risc d'enviar una nau a un món que es troba tan a prop del
centre de la Nova República?
-Això depèn de fins
a quin punt algú segueixi volent utilitzar el poder dels fallanassis -va dir en
Luke -. No crec que haguem de quedar-nos aquí per esbrinar-ho.
L’Akanah va arrufar
les celles.
-No.
-I no podem permetre
que ens segueixin.
-No -va convenir
ella-. Pots ocultar-nos?
-Puc disfressar la
nostra aparença. Però hem de fer alguna cosa més que això -va dir en Luke -.
Has d’esborrar el missatge.
Fins i tot sense
mirar-la, en Luke va percebre la seva resistència i el poc que li agradava la
idea.
-És l'única manera
d'estar segurs que aquest parany ha quedat desactivat -va seguir dient-. Pots
esborrar-lo? Pot fer-se?
-L'escriptura del
Corrent obre una diminuta bretxa entre el real i l'irreal -va acabar dient
l’Akanah mentre assentia lentament-. Destruir-la sempre resulta més fàcil que
crear-la. -Va titubejar durant uns moments, i després va sospirar-. Espera’m
fora.
L’Akanah no li va
fer esperar durant molta estona.
-Ja està -va dir, agafant-li
del braç mentre es reunia amb ell -. Però, i només per estar segura que ningú
pot refer el que he esborrat, et prego que destrueixis la casa.
- Estàs segura que
això és el que vols?
-Sí -va dir l’Akanah
-. Mai tornaré aquí. Destrueix-ho tot.
En Luke va fer el
que li demanava sense moure’s d'on eren. Una empenta al centre d'una paret i
una tirada aplicada sobre una cantonada fins fer-la girar van obrir una
teranyina d'esquerdes. Les esquerdes es van anar tornant més i més amples, i
finalment els murs es van esfondrar i el sostre va caure sobre ells, aixecant
un núvol de pols groga.
-I ara serà millor
que ens donem pressa -va dir en Luke.
-Hi ha una cosa més
-va dir l’Akanah-. Has d'entrar a la casa de la teva mare.
En Luke va bellugar
el cap en una lenta negativa carregada de tristesa.
-No hi ha temps.
-Pren-te tot el
temps que necessitis -va replicar l’Akanah -. Jo m'encarregaré d’amagar-nos als
dos, i així podràs mantenir-te obert mentre estiguis allà dins.
-Akanah...
-Uns quants minuts
més no canviaran res -va dir-. Si els homes als que vas matar tenien algun amic
prop d'aquí... Bé, o estarà a punt d'arribar o encara es trobarà molt lluny,
no? Però aquests minuts poden significar molt per a tu. Ves-hi.
En Luke es va
asseure al centre del que havia estat el sòl del domicili mig derruït i va
xiuxiuejar el nom de la seva mare, com si estigués preguntant a les pedres si
es recordaven d'ella.
-Nashira... -Va dir.
Però el so va fugir
cap als racons plens de foscor i es va esvair en ells.
- Nashira! -Va cridar.
Però els ecos van
escapar per les esquerdes i fissures de les parets.
En Luke va apartar
la pols i els còdols a un costat i va col·locar els palmells de les mans sobre
el terra, i després va introduir aquell aire amb pols en les seves fosses
nasals, la va assaborir amb la seva llengua i va sondejar lentament tot el que
l'envoltava, buscant qualsevol cosa que pogués haver pertangut a l'última
persona que havia convertit aquell espai a casa seva.
-Mare... -Va dir.
La realitat d'aquell
moment va anar creixent a poc a poc dins d'ell. Era un punt de contacte,
després de tants anys sense haver-ne tingut cap. La seva mare havia estat allà,
al mateix lloc en què es trobava en Luke en aquell moment.
Que no pogués trobar
cap vestigi de la seva presència atrapat a la tosca substància de la qual es
trobava envoltat era una cosa que no tenia importància, perquè tenia prou amb
saber que la seva mare havia estat allà. El fet d’imaginar que per fi s'havia
tornat possible allà on abans només era possible fingir, i la imaginació va
creuar d'un gran salt l'abisme de temps que els separava.
La seva mare havia
dormit i rigut allà, s'havia retirat a aquell lloc a la recerca d'un santuari,
havia plorat i tractat de trobar la pau allà, potser havia estimat i patit
allà, i s'havia mogut per aquell espai sent tan real com la vida i tan humana
com el torrent d'anhel i nostàlgia que en Luke estava sentint en aquells
moments.
Luke no podia veure
el seu rostre ni sentir la seva veu però, tot i així, en aquell moment la seva
mare s'havia tornat més real per a ell del que mai ho havia estat abans.
No n'hi havia prou,
per descomptat, però almenys era un començament.
El llogaret ja havia
quedat embolicat per ombres quan en Luke va sortir de l'estatge de la Nashira i
es va reunir amb l’Akanah. El sol s'havia amagat darrere els turons, i la brisa
ja no bufava amb tanta força com abans.
- Quant de temps he
estat allà dins?
-No importa -va dir
l’Akanah-. Estàs preparat?
En Luke va assentir.
-Tenies raó -va
dir-. Gràcies, Akanah.
-Sabia que era
important que entressis aquí, però ara serà millor que ens donem pressa.
S'enfosquirà abans que arribem a l'aeròdrom.
Cap dels dos va
tenir res més a dir mentre tornaven a la carreta i pujaven al pescant per al
viatge de tornada. En Luke va inspeccionar minuciosament el vehicle a la
recerca d'algun senyal indicador de manipulacions o que havien amagat algun
sensor a ell, i després va usar els seus poders levitatoris per elevar-lo i
deixar-lo surant en l'aire a un metre del terra.
-Res de sots en
aquest viatge -va dir amb un lleu somriure-. De totes maneres, si estigués en
el teu lloc jo procuraria buscar alguna cosa sòlida a la qual agafar-me -. Com
diuen a aquestes aus carronyeres que estan voltant per aquí?
-Nackhawns.
-Doncs llavors això
és el que som. Sí, som un enorme i lletgíssim nackhawn...
En Luke va fer que
la carreta girés en un gran cercle sobre els turons que envoltaven Laltra i va
examinar els voltants a la recerca d'altres vehicles. No en va trobar cap, i es
va preguntar com se les havien arreglat els agents imperials per seguir-los
fins allà.
Però en Luke va
expulsar aquells pensaments del seu cap i, amb una poderosa empenta mental, va
fer que la carreta sortís disparada com una fletxa cap al sud-oest i
l'aeròdrom. Es van allunyar en silenci, excepte pel so de l'aire que xocava amb
els contorns d'un vehicle que mai havia estat dissenyat per volar.
Poc després que
s'haguessin anat, els cossos dels dos agents imperials morts es van confondre
amb les ombres que els havien anat embolicant entre les ruïnes del llogaret de
Laltra, i es van esfumar com si mai haguessin existit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada