CINQUÈ INTERLUDI
Cita
Joto Eckels
estava contemplant la pantalla sensora amb un respecte tan solemne que
s'aproximava al religiós. Durant tota una vida dedicada al treball de camp
arqueològic, l’Eckels mai s'havia enfrontat a un moment com aquell, en què els
instruments encara capaços de funcionar, creats per una raça morta, havien
semblat tendir un pont a través de l'abisme dels segles.
Era un
esdeveniment que podia comparar-se amb els descobriments de l'era moderna, des
de la Trampa de les Ombres de Liok fins a la sonda estel·lar de Foran Tutha
passant pel Tija de Nojic o el Gran Conducte Subcrustal dels Patho. Però al
principi aquells descobriments no portaven amb si ni un sol àtom d'alegria, i
en els primers moments la seva única conseqüència era que et veies obligat a
carregar amb el sobtat i gairebé insuportable pes de la responsabilitat. Dreiss
i Mokem havien mort en la Trampa de les Ombres. Bartleton havia hagut de
contemplar com la sonda de Foran Tutha era devorada per un incendi que els seus
propis homes havien causat involuntàriament sense poder fer res per evitar la
seva destrucció.
Però l'equip
d’en Pakkpekatt no semblava sentir-se gens afectat per les obligacions que
acabaven de contraure davant la història i la posteritat. Tots van començar a
treballar amb despreocupada eficiència sense perdre ni un sol instant, i es van
enfrontar amb aquella sorpresa sense titubejar.
- Quin
missatge he d'enviar a la caserna General, Coronel? -Va preguntar en Pleck.
-Limiti’s a
enviar un informe de contacte -va dir Pakkpekatt-. Abans hem d'esbrinar quina
mena de salutació ens està preparant. Està llest el satèl·lit per al
desplegament?
-Ja he
acabat. Està col·locat sobre el dispersor de popa, i podem deixar-lo anar quan
vulgui -va dir en Taisden.
- Té alguna
recomanació que fer-me?
-L’Abismes
de Penga hauria de desplaçar-se cap a l'exterior del sistema i mantenir el
planeta entre el seu casc i el Rodamón fins que hagin recollit la seva gent i
sortit de l'òrbita. Si col·loquem la Dama Afortunada i el satèl·lit a cent
vuitanta graus de separació l'un de l'altre i en geosincronia, podrem obtenir
una cobertura completa de les aproximacions amb un màxim de separació.
-Desplegament
el satèl·lit -va dir en Pakkpekatt-. Doctor?
L’Eckels,
que semblava estar lleugerament perplex, va anar cap a Pakkpekatt.
- Puc parlar
amb l’Abismes de Penga, Coronel?
-Per
descomptat. Coronel Hainmax, obri un canal per al doctor en el lloc número
tres.
L’Eckels va
transmetre l'ordre identificadora i després va informar al Capità Barjas de la
situació.
-Que tothom
pugi a bord i que assegurin tot l'equip -va dir -. Que Mazz registri totes les
dades que passin pels nostres satèl·lits, i vegin si poden obtenir alguna
lectura de la nau que s'aproxima al sistema. Però no posin en perill els
artefactes: al primer senyal de qualsevol amenaça directa, saltin a
l’hiperespai immediatament.
Després va
tornar a dirigir la seva atenció cap als altres, que semblaven haver-se oblidat
momentàniament de la seva presència.
-Anem a fer
un altre cicle de prova en l'acte contestador -estava dient Pleck-. Quan arribi
aquest senyal d'interrogació...
-No -va dir
en Pakkpekatt-. Les proves anteriors ja van donar resultats satisfactoris. El
senyal podria arribar en qualsevol moment. Activeu el sistema i connecti'l al
canal.
-Sí, Coronel
-va dir en Pleck.
-El
satèl·lit ha estat llançat i activat, i s'està dirigint cap a la posició
assignada -va informar Taisden -. Falten catorze minuts perquè arribi a les
coordenades. Podem posar-nos en moviment sis minuts després que l'esquif es
trobi prou lluny.
En
Pakkpekatt es va tornar cap a l’Eckels i el va mirar amb visible curiositat.
- No creu
que ja va sent hora que se’n vagi, doctor?
- On?
-A la seva
nau..., a l’Abismes de Penga.
- Per
amagar-me a l'altra banda de Maltha Obex? No crec que sigui una bona idea,
Coronel. Em sembla que si s'ho proposa podria trobar alguna activitat en la que
la meva presència els hi resulti més útil.
L’Eckels
esperava una discussió i s'havia preparat per a ella. Però l'únic diàleg
detectable va ser el que va tenir lloc entre la seva mirada plena de decisió i
l’aguda ment interrogativa d’en Pakkpekatt. L’Eckels també s'havia preparat per
a la possibilitat que hi hagués un diàleg no detectat, pel que va omplir la
seva ment amb un sol pensament: «Accepto la seva autoritat. Deixeu que l'ajudi.
Deixeu que sigui aquí quan la porta s'obri.»
Els llavis
d’en Pakkpekatt es van corbar per formar una ganyota que recordava una mica a
un badall.
-Si
l’Abismes de Penga no el necessita, llavors traurem el màxim profit possible de
tenir-lo amb nosaltres -va dir per fi -. Agent Pleck, porti al doctor Eckels a
la coberta d'observació i familiaritzi’l amb l'equip.
En Lobot
havia descobert que compartir la seva banda de connexió amb el Rodamón era una
ocupació molt seductora. Només havien transcorregut vint minuts quan va
començar a perdre tant la voluntat com la capacitat de respondre a Lando o als
androides.
No es
tractava que la connexió fos tan rica i fàcil d'establir que experimentés el
que els Cyborgs solien descriure en les seves converses privades com «caure per
un forat que dóna al cel», per descomptat. De fet, l'experiència era més aviat
totalment oposada. La connexió resultava tan difícil de crear, la comunicació
es produïa d'una manera tan lamentablement lenta i les estructures de dades
eren tan diferents a tot el que havia conegut fins al moment que mantenir-se en
contacte amb la nau anava absorbint gradualment tota la seva atenció i tots els
seus recursos.
El simple
fet de passar al bàsic per processar les dades auditives o el fet de formular i
emetre una resposta vocal es va anar convertint a poc a poc en una càrrega
insuperable. Per primera vegada en tot el temps que abastava la seva memòria,
en Lobot es va trobar totalment concentrat en una sola tasca i va haver de
renunciar als seus propis processos interns per pensar en els algoritmes
binaris de base sis del Rodamón. La comunitat dels Cyborgs definia aquesta
pèrdua de límits amb l'expressió «capgirar-se» i considerava que suposava un
greu perill per a la integració sistèmica..., i que només es trobava a un pas
de distància del col·lapse dissociatiu.
En Lando
només sabia que Lobot es trobava connectat a una màquina que posseïa el poder
de portar-lo molt lluny i que semblava no tenir tota la inclinació a tornar-lo.
Després d'haver observat el fenomen per primera vegada, en Lando va fixar uns
límits molt estrictes i es va nomenar a si mateix vigilant d'ells i encarregat
de fer que fossin respectats. Al llarg de tota la durada del salt
hiperespacial, en Lobot no va passar més d'una hora seguida connectat, i sempre
hi va haver un descans mínim de dues hores entre sessió i sessió.
Fins i tot
això ja suposava fer-li una considerable concessió al Lobot, qui havia insistit
que la part més productiva d'una sessió era aquella en què romania insensible a
tot el que no fossin les estructures de dades del Rodamón. Es tractava d'una
afirmació que en Lando va haver d'acceptar sense que vingués recolzada per cap
prova, ja que fins al moment els escassos resultats útils que havia pogut veure
no justificaven el risc que suposava el fet de seguir mantenint qualsevol tipus
de contacte. Les dades que Lobot estava obtenint del contacte amb el Rodamón
semblaven molt més consistents i significatives que els que estava aconseguint
comunicar al Lando.
-No sap què
és -li havia explicat Lobot -. Només sap què fa.
Però fins i
tot dins d'aquests paràmetres, el que el Rodamón li havia «dit» a Lobot
semblava excessivament mutable i subjecte no només a la interpretació, sinó
també als possibles errors causats per l'excés d'entusiasme d’en Lobot.
La nau era
un “protector-contra-els-danys”, un “refugi-nutrici”, un “metge-font d'auxili”,
una manera de “fugir-dels-depredadors”, un “mantenidor-i-preservador” i un
“mestre-encarregat de donar la benvinguda”..., funcions que eren interpretades
per Lobot, de manera molt diferent i depenent del moment en què se li preguntés
al respecte, com les pròpies d'un ou, una mare, una escola bressol, un rebost i
una crisàlide. Els cossos arrodonits dels túbuls interns eren dorments,
guardians, cadàvers, infiltrats, sacrificis i directors..., amb la meitat
d'aquestes designacions suggerint que formaven part de la nau i l'altra meitat
suggerint que posseïen una existència totalment independent de la del Rodamón.
-Crec que ja
no es recorda de res -havia dit Lobot en un moment donat, reaccionant a la
frustració d’en Lando -. Els seus reflexos són complicats i elegants, i disposa
de grans poders que emprar-los. Però ni tan sols posseeix l'autoconsciència o
el sentit del propòsit d'un nen. Fa el que sap fer mitjançant l'estímul i la
resposta, per instint... És conscient d'aquests processos, però no és conscient
de res que es trobi més enllà d'ells. Crec que ni tan sols sap on és, de la
mateixa manera en què una llavor enterrada a terra tampoc sap on es troba.
-Si tu i el
Rodamón preneu algun tipus de decisió sobre el que sigui, et prego que tinguis
l'amabilitat de compartir-la amb mi -havia respost Lando, visiblement disgustat
-. Si no va a obeir, llavors em sembla que tot això no ens està sent de cap
utilitat. Si vols seguir comunicant-te amb ell, almenys hauries d’intentar
seguir fent alguna mena de progressos en aquesta direcció.
En Lobot
havia trobat un nou focus al voltant del que concentrar els seus esforços, però
Lando semblava haver perdut el seu. Per fi tenien accés a tota la nau, però en
Lando havia mostrat molt poc interès a utilitzar-lo. Hi havia desactivat als
dos androides, i passava la major part del temps flotant a la cambra 229. El
que les seves reserves de propel·lent estiguessin gairebé esgotades només era
un pretext que ocultava el seu abatiment.
En Lobot va
fer un intent de parlar del que estava veient amb Lando.
-Durant tots
els viatges que hem fet, només t'he vist abandonar la taula de joc en dues
ocasions -va dir -. Una d'elles va ser quan vas descobrir que estaves prenent
part en una partida arreglada, i l'altra quan aquella dona, Sarra Dolas, va
aparèixer i es va asseure al costat de Narka Tobb en lloc de seure’s al teu
costat. Només t'he vist donar-te per vençut quan no podies guanyar la partida i
en una partida que havia deixat d’interessar-te. Bé, Lando... De quina de les
dues coses es tracta aquesta vegada?
-De cap de
les dues -va dir en Lando -. He fet tot el que sé fer. Res d'allò que he fet ha
servit per millorar en el més mínim la nostra situació, i ara em dius que el
Rodamón està tornant a casa. Em limito a esperar que l'última mà de cartes
sigui llançada sobre de la taula.
Però els
tremolors d'una violència sense precedents que havien sacsejat el Rodamón
mentre sortia de l’hiperespai va aconseguir arrencar al Lando del seu estat
d'indiferència.
- On estàs,
Lobot? -Va preguntar pel sistema de comunicacions del vestit.
-A l’interespai
de popa -va respondre Lobot.
- Has sentit
el que ha estat a punt de no passar? Ni en els meus pitjors matins després dels
meus pitjors dies he arribat a deixar anar aquests gemecs quan intentava
aixecar-me del llit -va dir Lando.
-Sí, Lando
-va dir Lobot-. El grunyit de sortida ha estat extraordinàriament potent i
extens en tota aquesta zona. Vaig tenir la clara impressió que ho estava
sentint com si procedís de darrere: primer venia de la popa, però una fracció
de segon després semblava venint de la proa. Ah, i també he pogut veure una ona
d'oscil·lació d'una amplada mínima d'un decímetre que ha avançat al llarg del
casc exterior.
-Tens sort
que encara hi hagi un casc exterior -va dir Lando -. Ja sé per què els salts
hiperespacials són cada vegada més bruscos. Vine al compartiment 229, Lobot: hi
ha alguna cosa que necessito que vegis. T'ho aniré explicant mentre véns cap
aquí.
-Ja vaig -va
dir en Lobot -. Continua, si us plau.
-No sé per
què no se’ns va acudir pensar en això abans. Sigui quina sigui la font
d'energia que utilitza, les reserves de la nau han d'estar molt baixes. O el
Rodamón porta massa temps sense omplir els dipòsits, igual que tu, jo i els
androides, o els danys que va patir durant l'últim atac han afectat les reserves
o als generadors.
-El Rodamón
no disposa de generadors.
-Bé, tant me
fa el que utilitzi -va dir Lando-. Pren-t'ho com una metàfora. El Rodamón se
les arregla d'alguna manera desconeguda per emmagatzemar i transformar
l'energia que necessita per a l'armament, la potència motriu, la llum i totes
les firetes que hi ha a les càmeres.
-Fins aquí
estem d'acord.
-Doncs tant
si es deu a què els dipòsits estan buits com si es deu a què els convertidors
es troben sota mínims, el que passa és que no hi ha prou energia disponible per
atendre tots els sistemes. Per això va obrir tots els accessos i els va deixar
oberts. Per això cap dels artefactes dels qelles ha tornat a funcionar després
de l'atac, i per això es van apagar els llums i ens van deixar a les fosques.
Hem entrat en alguna mena de modalitat d'estalvi d'energia. No només li fa mal
tot..., sinó que a més està molt cansat.
-Sí. La nau
i jo hem parlat.
-Podries
haver compartit aquesta part amb mi -va dir Lando amb una ombra d'irritació -.
Lobot, les transicions s'han anat tornant cada vegada més violentes perquè la
nau es troba a punt d'esgotar els seus recursos..., almenys pel que fa al fet
d'obrir una porta hiperespacial prou gran i obrir-la prou de pressa per
minimitzar les tensions. Tot es redueix a una qüestió de ser capaç de
concentrar una quantitat d'energia prou gran sobre un espai prou petit durant
un període de temps prou curt. I qualsevol d'aquests dies, el Rodamón no serà
capaç de fer-ho..., i llavors o la secció central de la nau saltarà a
l’hiperespai deixant enrere a la resta, o la porta es tancarà de cop sobre ella
i la farà miques. Això vol dir que...
En Lobot es
va reunir amb Lando a la cambra 229 abans que aquest hagués pogut acabar la
seva exposició.
-Que es
tracta d'una cosa que preferiria veure des de lluny.
-Doncs
posa't a la cua, perquè jo estava abans -va dir Lando -. Per això has
d'establir una veritable connexió amb el teu amic. Necessitem saber on som i
què ocorrerà. Si aquesta «llar» de què parles es troba en el sistema que
mostrava aquell planetari en comptes de ser un punt perdut en el no-res de
l'espai profund, llavors potser tinguem una possibilitat de sortir amb vida
d'aquest embolic.
- Què vols
que li pregunti?
-Estava
pensant que potser se li pogués persuadir que... Bé, potser podria deixar-nos
accedir a alguna mena de visor o finestral. Una mena de clàusula especial sota
l'encapçalament general d'estar disposat a proporcionar-nos informació, entens?
-Puc
intentar-ho -va dir en Lobot, i va començar a treure’s el vestit per poder
entrar als passadissos interns.
- Vols que
vagi amb tu?
-No -va dir
en Lobot-. Però vine a buscar-me si no he tornat aquí a vint minuts.
Mentre
esperava, Lando va reactivar a l’R2 i, per primera vegada des de l'incident amb
la balisa de crida, a C3PO.
-Bon dia,
amo Lando -va dir C3PO amb gran jovialitat i, aparentment, sense adonar-se que
Lando seguia estant furiós amb ell -. Vaja, vaja... Cal veure com de clar que
tinc els circuits aquest matí! No m'havia sentit així des del meu últim diagnòstic
de desfragmentació. Espero que vostè es trobi tan bé com jo, amo Lando. On és
l'amo Lobot? Oh, oh... No hi haurà patit cap mal, oi? Veig el seu vestit de
contacte, però no veig l'amo Lobot enlloc. R2, el meu estimat amic i company...
Què tal t'ha anat tot últimament? Et prego que m'ho expliquis tot. Amo Lando,
el meu controlador de sistemes segueix mostrant una alarma d'esgotament de
reserves. Encara no ha localitzat cap connexió d'aprovisionament energètic? El
disseny d'aquesta nau és clarament hostil als androides, ja que en cas contrari
els seus constructors haurien intentat facilitar l'accés a ells en comptes
de...
-C3PO -va
dir secament Lando.
El cap de
l'androide es va tornar cap a ell.
- Sí, amo
Lando?
-Tanca el
bec.
-Per
descomptat, senyor.
R2 va deixar
escapar un xiulet electrònic que molt bé podria haver estat una expressió
d'alleujament. Lando es va tornar cap a ell.
- Et faria
res dur a terme un sondeig de l'espai local a la recerca de tràfic de
comunicacions, R2? Potser hàgim tornat a algun lloc que estigui a prop de la
civilització.
-Oh, això
espero, senyor... -Va començar a dir C3PO, però Lando va fer callar a l'androide
amb una mirada assassina.
Poc després
Lobot va emergir de l'accés intern davanter i es va reunir amb ells.
- Hi ha
hagut sort?
-No estic
segur -va respondre Lobot-. M'ha dit que hauríem de tornar a l'auditori. O
almenys crec que és allà on vol que hi anem... Segons la traducció més
aproximada que puc oferir, el Rodamón es va referir a aquesta cambra dient-li
el Reflex dels Infinits Essencials.
-Però el
planetari va quedar destruït.
-Potser el
no reconstruir-lo fos una decisió voluntària i no una necessitat imposada per
les circumstàncies.
-Molt bé -va
dir Lando, alçant les mans cap al sostre -. Anem a esbrinar-ho.
Quant els
quatre membres del quartet es van haver agafat a algun punt de la superfície
interior de l'auditori, la superfície exterior va tornar a sofrir la
transformació que la convertia en un gran panell transparent. Lobot, Lando i
els dos androides van tornar a trobar-se suspesos a l'espai, surant sobre
l'esfera d'un planeta més enllà del qual s'albirava el disc d'un estel blau.
- Què està
passant aquí? -Va exclamar Lando, sentint-se cada vegada més consternat -. Què
dimonis li vas demanar al Rodamón, Lobot? Estem veient un altre sistema
planetari totalment diferent. No vull que em portin a fer un recorregut
turístic per tot el catàleg astrogràfic.
-Crec que la
teva impressió inicial t'ha fet arribar a conclusions equivocades -va dir
Lobot-. Aquest és el mateix sistema que vam veure abans.
- I una
banya! Mira, aquest planeta és una bola de gel -va dir Lando -. Sembla Hoth.
-Va bellugar el cap -. Oh, maleïda sigui... Això deu significar que el Rodamón
no ha aconseguit tornar a la seva llar.
-Doncs jo
opino que t'equivoques -va dir Lobot -. Fes un sondeig i una anàlisi completa,
R2. Quan hagis acabat, compara els resultats amb els teus enregistraments de la
nostra primera visita a aquesta cambra.
-Oh, apa...
L'altre planeta tenia dues llunes -va dir Lando -. No necessito disposar d'un
mòdul d'anàlisi per ser capaç de veure que aquí no hi ha cap lluna. -Lando va
callar i va contemplar el planetari amb els ulls entretancats -. Però hi ha
alguna cosa aquí, en òrbita... És una cosa minúscula.
-Les dues
llunes podrien quedar eclipsades des de la nostra perspectiva actual.
L'androide
astromecànic va deixar escapar un curt grall.
-Disculpi’m,
amo Lobot -va intervenir C3PO-, però l’R2 diu que els elements principals
d'aquesta representació són idèntics tant en grandària absoluta com en
grandària aparent als de la que vam presenciar anteriorment.
- Ja t'ho
havia dit! -Va exclamar Lobot-. Lando, el que vam veure la primera vegada era
Qella tal com estava quan el Rodamón la va veure per última vegada. El que
veiem ara és Qella amb l'aspecte que té actualment.
L’R2 va
prosseguir amb el seu informe quant Lobot va deixar de parlar.
-L’R2 també
diu que no hi ha cap correspondència en grandària, nombre o configuració
orbital entre els elements menors d'aquesta representació i els de
l'anterior...
-Això és el
que estava intentant dir-te -va dir Lando -. Si això és Qella, on són les
llunes? Això no ens serveix de res. No és més que una exhibició de planetari de
talla única.
Els refilets
de l’R2 es van tornar més urgents.
-No obstant,
l’R2 afirma que pot identificar quatre dels elements menors -va informar C3PO-.
El més gran i el més proper d'ells és...
-... és
aquesta nau -va dir Lobot en un to exultant -. Lando, això és un autèntic
sistema de seguiment en temps real... Estem veient un model dels voltants, amb
aquesta nau inclosa.
- Què? R2,
il·lumina amb el teu punter làser aquest objecte del que esteu parlant.
-Es troba
aquí mateix, just davant dels teus ulls -va dir Lobot -. L'únic que passa és
que és molt petit... Un model a escala, recordes? C3PO, quins són els altres
objectes que l’R2 pot identificar?
C3PO es va
afanyar a assentir.
-Per
descomptat, senyor. Tots els altres objectes estan en òrbita al voltant del
planeta. Per ordre creixent de mida, els objectes són un satèl·lit de difusió
orbital del Servei d'Enginyeria de la Nova República, un Soro Suub YR-Tres Mil
i una Dobrutz DB-Quatre per a passatgers.
-Ei, espera
un moment... Un Soro Suub YR-Tres Mil? És la Dama Afortunada! -Va cridar Lando,
colpejant l'aire amb un puny -. No puc creure-ho... Anem a sortir d'aquí! On és
exactament? R2, il·lumina la Dama Afortunada... Vinga, vinga, ensenya’m on està
la meva preciosa senyoreta...
La seva
petició es va perdre entre els sons d'exuberant alegria procedents dels
androides que van rebotar en les superfícies de la càmera per crear una
infinitat de reverberacions.
Lobot ser
l'únic que no es va unir a la celebració.
-Lando, si
us plau... Espera un moment -va dir -. Encara hi alguna cosa que no encaixa.
- De què
estàs parlant? -Va preguntar Lando, deixant-se anar del seu agafador i
descendint lentament fins a quedar davant de Lobot-. El nostre bitllet de
tornada és allà mateix. L'únic que hem de fer és demanar al Rodamón que amagui
les seves urpes i després podrem cridar a la Dama Afortunada. Menjar, una dutxa
calenta... Gravetat...
En Lobot va
moure el cap.
-Lando, fes
el favor d'escoltar-me... Tenies raó. Si això és Qella... Si el model és prou
sofisticat per poder mostrar-nos objectes de la grandària d'un satèl·lit de
difusió orbital amb el detall suficient perquè l’R2 pugui identificar-los... On
són les llunes de Maltha Obex?
- Quina és
la nostra estratègia? -Va preguntar el Coronel Hainmax mentre estudiava la
pantalla de seguiment per sobre de l'espatlla dreta d’en Pakkpekatt.
-Tenint en
compte que el Rodamón és cent vegades més gran que nosaltres i que el seu poder
és considerablement superior a cent vegades el nostre, em sembla que la
pregunta fonamental que tenim sobre la taula és quin serà la seva estratègia.
- Fins on
permetrà que s'aproximi?
En
Pakkpekatt es va portar les mans al pit i es va acariciar pensativament.
-Això també
depèn del Rodamón.
-Durant la
trobada de Gmar Askilon el radi efectiu de la zona defensiva del Rodamón va ser
de dotze quilòmetres -va dir en Taisden-. Donat la grandària d'aquesta òrbita,
no hauríem de tenir cap problema per mantenir un coixí protector de mil
dos-cents quilòmetres, la qual cosa espero que serà més que suficient.
- No creu
que almenys hauríem de fer un intent d'establir contacte amb el General
Calrissian? -Va preguntar Hainmax.
-No vull
espantar al Rodamón -va dir en Pakkpekatt -. A Gmar Askilon tot va anar
estupendament mentre vam romandre immòbils i en una modalitat de sondeig
passiu. Seguirem així fins que tinguem una idea més clara de per què és aquí.
-Bé, puc
assegurar-los que m'agradaria saber si hi ha algú viu dins -va dir en Hainmax-.
Si he d'entrar...
-Ja hi haurà
temps per això –el va interrompre Pakkpekatt-. De moment vull el silenci més
absolut. Pot comunicar-se amb l’Abismes de Penga mitjançant un senyal
direccional?
-Durant un
parell de minuts encara podrem fer-ho, però estan a punt de passar per sobre de
l'horitzó per entrar al costat nocturn.
-Informi'ls
del que estem fent, i digui'ls que mantinguin una suspensió total de les
operacions de comunicació i sondeig i que esperin. –en Pakkpekatt va tornar a
estudiar la pantalla de seguiment -. Donades les circumstàncies actuals, la
paciència serà la nostra millor arma.
-Escolta,
això no és tan complicat -va dir Lando amb impaciència mentre intentava lliscar
pel túbul darrere d’en Lobot-. Digues-li que volem anar-nos-en. Aconsegueix que
prometi no fregir el meu iot quan intenti atracar sobre el seu casc, d'acord?
Això és tot el que volem, i és tot el que li estem demanant que faci. Després
ens anirem, i llavors el Rodamón podrà anar on vulgui i fer el que li doni la
gana.
-Si intenta
anar a algun lloc potser acabi autodestruint-se -va replicar Lobot-. Abans he
de fer-li entendre això.
- I què ens
importa que el Rodamón acabi fet miques mentre que nosaltres no estiguem a bord
quan això passi? -Va preguntar en Lando-. Pel que sé, ara mateix aquests
androides que hem deixat enrere poden estar intentant duplicar el senyal de la
balisa de crida. Crec que tant C3PO com l’R2 són perfectament capaços de
decidir que ha arribat el moment d'actuar pel seu compte.
-La teva
resposta als últims esdeveniments em sembla alarmant restringida i falta
d'imaginació -va dir en Lobot-. Mostres una indiferència total davant el destí
d'aquesta nau, el misteri pel que fa a les llunes del planeta, la raó per la
qual la Dama Afortunada es troba aquí...
-Exacte. En
aquests moments l'únic que m'importa és sortir d'aquí amb vida -va dir Lando-.
I si tu t'estàs preocupant per alguna altra cosa, doncs llavors t'he de dir que
ets tu qui té un seriós problema. Vinga, vinga... Ja puc paladejar el deliciós
gust del conyac de nous de tranna i llavors de Doth que m'està esperant a la
meva suite. Demana disculpes i després utilitza aquesta meravellosa capacitat
de persuasió teva, i no paris de parlar fins que hagis aconseguit un permís
d'atracada per al nostre bot salvavides i uns passis de sortida per a
nosaltres.
-Veuré què
es pot fer -va dir Lobot arrufant les celles -. Però no entenc per què
segueixes pensant que la nostra situació ha canviat en alguna cosa. El Rodamón
no acceptarà les meves instruccions.
-Si et
preocupa el que li passi a aquesta nau, serà millor que li vagis demanant al
cel que estiguis equivocat -va dir en Lando-. Saps per què? Doncs perquè si la
Dama Afortunada és aquí, això vol dir que la resta de la força expedicionària
no pot caminar molt lluny. I si el Gloriós i el Rondaire han de treure'ns
d'aquí emprant la força, t'asseguro que no aniran amb miraments i que no serà
una cosa molt agradable de veure.
-Ho
intentaré -va dir Lobot.
En Lando li
va donar un copet a la cuixa.
- Aquest és
el meu noi! Estaré a prop teu.
El Rodamón
va dur a terme la seva aproximació a Maltha Obex a gran velocitat, i només la
va reduir durant l'última etapa per acabar instal·lant-se en una òrbita
retrògrada equatorial de gran altitud. Movent-se més lentament en la seva
òrbita del que girava el planeta, el Rodamón romandria al costat diürn durant
gairebé trenta hores mentre que el planeta semblaria girar en una lenta rotació
cap enrere per sota d'ell.
- A què
creuen que ve tot això? -Va preguntar en Pakkpekatt-. Algú té alguna idea?
-Vol portar
a terme un examen de superfície molt detallat -va dir en Taisden-. Està buscant
alguna cosa.
-O potser
s'està donant un bany de sol -va dir en Hainmax-. Ha estat en un lloc on feia
molt fred -va afegir quan els altres li van llançar mirades interrogatives -El
doctor Eckels va dir que el Rodamón és un artefacte biològic, no?
-Procurem no
caure en l'error d’antropomorfitzar-lo -va dir en Pakkpekatt-. Agent Taisden,
pel que sembla l'òrbita actual del vaixell l'aproparà considerablement a
nosaltres poc abans que travessi el terminador.
-Llavors el
tindrem a seixanta quilòmetres -va dir en Taisden-. I dinou hores després
estarà a seixanta quilòmetres de l’Abismes de Penga. Fins a quin punt podem
sentir-nos segurs amb una distància de separació tan reduïda, Coronel?
-Preferiria
no estar tan a prop.
-No podem
alterar la nostra òrbita sense cridar l'atenció -va dir en Taisden-. Si el
Rodamón es queda on està ara...
En
Pakkpekatt va deixar escapar un xiuxiueig i es va sacsejar nerviosament. Haver
de prendre la iniciativa en una situació semblant anava tant contra els seus
costums com contra la seva naturalesa.
-Potser no
ens quedi més remei que atreure la seva atenció d'una manera o altra -va dir
per fi, recolzant-se en la seva butaca -. I si ho hem de fer, llavors és
preferible que ho fem quan el Rodamón encara es troba a una gran distància de
nosaltres.
-Mai estarà
més lluny del que ho està ara.
En
Pakkpekatt es va inclinar cap endavant i va corbar els dits al voltant de les
palanques de control.
-Informi als
altres del que farem, i després intenti posar-se en contacte amb Calrissian
emprant la freqüència que usava el sistema de comunicacions del seu vestit quan
estàvem a Gmar Askilon. Envieu el senyal de trucada a través del satèl·lit.
-Ei, un
moment... I què passa si els circuits de control remot del iot tornen a ser
activats? -Va preguntar Hainmax-. Sembla que estem donant per fet que romandran
inactius. Fins i tot si el General i el seu ajudant estan fora de combat, hi ha
la possibilitat que un dels androides enviï el senyal.
-Haurem de
confiar que no adoptaran aquesta mesura llevat que el fet de fer-ho no suposi
cap perill -va dir en Pakkpekatt-. Envieu el senyal.
Uns moments
després van sentir la veu tremolosa, enronquida i plena d'impaciència d’en
Lando Calrissian.
-Sí, C3PO...
Què passa? Què està passant ara?
-No he fet
res, amo Lando...
-
Calrissian! -Va rugir Pakkpekatt-. Com és que segueix amb vida?
-
Pakkpekatt! -Va respondre Lando en un to bastant similar -. Què està fent a
bord de la meva nau? I per què dimonis no ve a treure'ns d'aquí?
-Calmi’s,
General -va dir Hainmax-. Encara estem esperant rebre la nostra invitació.
- Hainmax?
És vostè?
-No paraven de repetir-me que el General Calrissian havia
mort, però els vaig dir que s'estaven deixant portar per l'optimisme.
-Aquest és el comentari típic d'un home que es troba a
l'extrem equivocat d'un deute de joc -va murmurar Lando -. Li diré el que
farem, Coronel: li perdono la meitat del deute a canvi que ens porti de tornada
a Ciutat Imperial.
-Hauria de tractar d'oferir-me una alternativa una mica més
atractiva. Si tornem amb el seu cadàver ficat dins d'una caixa, podria
oblidar-me de tot el deute.
Tot i que el seu rugit inicial havia estat la causa de tot
aquell torrent de bromes i animada jovialitat, en Pakkpekatt va fer el que va
poder per intentar recuperar el control de la conversa i imposar-li un to més
seriós.
-Li agrairia que m'informés sobre la seva situació actual,
General Calrissian.
-La meva situació actual? Anem a veure, anem a
veure... Què és el que encara no sap? La nau
està buida: és un artefacte totalment automatitzat creat mitjançant la
bioenginyeria, i no hi ha ningú més a bord. Estem més o menys bé. Lobot, encara no has aconseguit cap resultat? Estàs
sentint tot això? I quina és la seva situació
actual, Coronel? On és la força expedicionària?
-Ara som la totalitat de la força expedicionària -va dir en
Pakkpekatt-. Els altres efectius van haver d'anar a complir una altra missió, i
es va considerar que tant vostè com el seu grup havien mort.
-Això no té cap gràcia, Coronel -va dir Lando -. L'Almirall
mai faria això.
-A quin Almirall es refereix? Coruscant
és ple d'Almiralls -va dir Hainmax-. El General
Rieekan va donar l'ordre d'avortar la missió després que vostè s'escapés amb la
seva noia.
En Pakkpekatt li va administrar una reprimenda silenciosa amb
la mirada.
-Hem estat buscant-los des de la seva fugida, General
Calrissian -va dir després-. Creiem tenir en el nostre poder una seqüència
genètica qella completa, i hem preparat un sistema de resposta automàtica. En
comptes d'adoptar qualsevol classe de mesures dràstiques, preferiria esperar
fins a veure si...
En Lando va deixar escapar una riallada plena de cansament.
-Predictible. Em sembla recordar que vam començar a discutir
exactament en aquest punt, Coronel.
-...
podem aconseguir una invitació, tal com ha dit
el Coronel Hainmax -va seguir dient Pakkpekatt-. Comprenc que deu tenir
moltes ganes de sortir d'aquí. Però m'estava
preguntant si podria resistir-se durant unes quantes hores més perquè tinguem
una ocasió de, i ara em limito a repetir un suggeriment que algú em va fer una
vegada..., d'obrir un pany mitjançant un rossinyol en lloc de volar-lo a trets.
En Lando va sospirar.
-M'inclino
davant la indiscutible saviesa del seu conseller. Podem
aguantar una mica més.
Hora rere hora, el Rodamón va anar examinant la superfície de
Maltha Obex a la recerca del senyal que se li havia dit que havia d’esperar,
esperant la trucada que li informaria de què havia de fer a continuació.
Abans d'aquell nou viatge ja havia anat cinc vegades, seguint
obedientment el pla incorporat a la seva mateixa substància i intentant no
faltar a la cita amb aquells que li havien donat forma i l'havien enviat al
buit. Cinc vegades havia orbitat pacientment el planeta, buscant i esperant
mentre es banyava a les riques energies de N'oka Brath, la pedra resplendent.
Cinc vegades havia tornat a marxar, sense ser prou intel·ligent per sentir-se
desil·lusionat però sabent que no havia aconseguit complir el propòsit per al
qual havia estat concebut.
Però fins llavors mai havia arribat allà estant esguerrat, i
mai s'havia trobat cremat i enverinat per les intenses energies que havien
entrat per la mateixa obertura a través de la qual era alimentat per N'oka
Brath. Les cremades s'havien curat, però els verins seguien estant presents en
el seu interior i, juntament amb ells, el Rodamón portava un record de la forma
i les accions de l'atacant.
I abans mai s'havia trobat altres presències esperant, però
aquest cop hi havia criatures diminutes compartint amb ell els cercles que
s'estenien sobre Brath Qella, la pedra de la llar i el lloc del començament. La
seva forma no li resultava familiar, i no cantaven. Però les criatures no van avançar cap el Rodamón i tampoc van intentar
tocar-lo, raó per la qual al no haver estat invocat cap imperatiu el Rodamón
tampoc va emprendre cap acció respecte a elles. Així i tot, va prendre
bona nota de la seva presència i les va observar amb gran atenció.
El
període d'espera prefixat va arribar al final i el Rodamón va començar a
cantar. I, per primera vegada en tots els seus
viatges a la llar, una resposta va arribar fins a ell.
Però
la resposta no procedia de Brath Qella..., sinó d'un dels ous diminuts que
estaven compartint els cercles amb el Rodamón, i estava sent cantada amb una
veu aspra i desagradable en la qual no hi havia ni rastre de la suau i delicada
fortalesa de Brath Qella. El Rodamón va buscar entre els seus records i de
seguida va saber que la resposta era mera forma sense substància, un simple
engany, la treta d'un depredador.
I
hi havia certs imperatius concernents als depredadors.
Quan el Rodamón per fi va trencar el seu silenci i va emetre
una interrogació de catorze segons de durada, només en Taisden era present a la
coberta de vol per sentir-la.
Hainmax estava fent una migdiada a la seva cabina, estirat a
la seva llitera amb tot el vestit de combat posat excepte per les botes i els
guantellets. En Pleck estava a la coberta d'observació i intentava arrencar el
que esperava fos un mesurament més realista del desplaçament del Rodamón a un
magnetòmetre que no estava funcionant correctament. En Pakkpekatt
i l’Eckels s'havien tancat a la suite d’en Lando, i es trobaven absorts en una
apassionada discussió després que l’Eckels per fi s'hagués assabentat que hi
havia un equip de l’INR a bord del vaixell qella.
L'alarma
d’en Taisden va fer que tots interrompessin les seves ocupacions del moment i
va portar a la cursa a tots, excepte en Pleck, fins a la coberta de vol.
-No
sé quina era la pregunta, però estem responent -els va dir en Taisden-. I
l'objectiu està canviant d'òrbita i accelerant.
-
Cap a nosaltres?
-Cap
al satèl·lit de difusió.
-Vaja,
vaja... No hi ha dubte que quan vol pot anar realment de pressa -va dir
Hainmax, movent el cap.
-
És una bona notícia? -Va preguntar l’Eckels-. És el que esperaven que passés?
-Potser
-va dir en Taisden-. Si va cap allà per portar-se bé i fer les paus, la propera
vegada podrem transmetre la nostra contestació directament des de la Dama
Afortunada i...
I
en aquest moment una resplendor blavosa va aparèixer a la proa del Rodamón i la
seva claredat va inundar tant les pantalles supervisores com els monitors.
-...La
dalla -va dir Pakkpekatt.
-És
impossible -va dir Taisden-. El satèl·lit es troba a tres mil quilòmetres de
distància del Rodamón...
Tres
prims però enlluernadors feixos d'energia van apunyalar la foscor i es van unir
en un punt situat a 3.409 quilòmetres per davant del Rodamón. El lloc en el
qual van convergir va quedar il·luminat per una petita explosió prou intensa
per deixar una imatge residual en els seus ulls. Després la resplendor es va
esvair i les llances d'energia van desaparèixer, deixant rere seu un núvol de
plastiacer i metall atomitzat que es va anar expandint entre una infinitat de
llampades sota la llum de N'oka Brath.
-Bé,
és clar que no es tractava d'una visita amistosa -va dir en Hainmax,
visiblement impressionat -. Quina classe d'arma és aquesta?
En
Taisden ja havia desconnectat el contestador automàtic abans que el Rodamón
iniciés el seu viratge. En Pakkpekatt va tirar de les palanques de control al
mateix temps, desplaçant-se cap enrere i llançant la Dama Afortunada a una
òrbita més baixa i més ràpida que els allunyaria del Rodamón i faria que
passessin per sobre del seu horitzó.
-Podria
haver acabat amb tota la força expedicionària de Gmar Askilon quan li hagués
donat la gana -va dir en Taisden, movent el cap.
-Vull
un canal vocal amb Calrissian -va dir en Pakkpekatt-. Utilitzeu un dels
satèl·lits regulars de l'Abismes de Penga.
-Preparat
-va dir en Taisden-. Utilitza el número dos.
-Aquí
la Dama Afortunada, General -va dir en Pakkpekatt-. Per què està disparant contra
nosaltres?
-No hem tingut res a veure amb això -va replicar Lando-. Què
li han dit? Per què estan fugint?
-General,
si el seu iot disposa d'una capa antisensora o d'un escut d'invulnerabilitat,
crec que aquest seria un moment excel·lent per informar-me d'això.
La
resposta d’en Lando es va perdre entre un esclat d'estàtica quan el Rodamón va
estendre un braç d'energia a través de gairebé vuit mil quilòmetres de buit
espacial i va convertir en vapor el SDO-2 de l’Abismes de Penga.
-La
idea d'interposar l'horitzó entre nosaltres i aquesta cosa em va agradant cada
vegada més a cada segon que passa -va dir en Pakkpekatt.
-Sis
minuts.
-Coronel...
-La veu de l’Eckels tremolava d'una manera gairebé imperceptible-. Potser hagi
arribat el moment de transmetre-ho tot mentre encara disposem d'un satèl·lit en
condicions d'operar que pot difondre el senyal. Sigui quin sigui el missatge
que acabem d'enviar, resulta obvi que no li ha agradat gens. Potser necessitem
ser més convincents..., o menys intel·ligibles.
En
Pakkpekatt es va tornar cap Taisden.
-No
tinc cap idea millor, Coronel.
-Doncs
llavors faci-ho -va dir Pakkpekatt-. Doctor...
-Sí.
Deixeu-me parlar amb l’Abismes de Penga.
La
veu del Capità Barjas va respondre al senyal de trucada de l’Eckels.
-Doctor...
No sap com m'alegra sentir-lo. Els nostres sensors indiquen que dos dels
satèl·lits han deixat d'operar de sobte, i estàvem bastant preocupats.
-El
Rodamón ha adoptat una actitud clarament hostil -va dir l’Eckels-. Està tothom
a bord?
-Llevat
de vostè. Acabem de recollir l'últim que faltava.
-Excel·lent.
Li ordeno que abandoni l'òrbita immediatament i que salti a les coordenades
acordades per a la cita número u.
-Bé,
doctor Eckels. Bona sort, senyor.
-No
ens passarà res. Sortiu d'aquí..., i tingui cura de la meva gent.
-Vuit
minuts per a l'horitzó -va dir en Taisden.
-
Què? Com és possible que estiguem perdent terreny?
-L'objectiu
està accelerant cap al SDO-Un, que en aquests moments està transmetent la base
de dades qella.
En
Hainmax moure el cap.
-Mantenir
la roca entre nosaltres i aquesta cosa potser no resulti tan fàcil com havíem
pensat en un principi.
-L’Abismes
de Penga s'ha posat en moviment -va dir Taisden.
-Potser
la contestació hauria de procedir de la superfície... -Va començar a dir
l’Eckels.
En
Pakkpekatt el va ignorar.
-
Queda alguna banda disponible al SDO-U?
-Puc
trobar-ne alguna -va dir Taisden.
-Vull
parlar amb Calrissian.
Les
puntes dels dits de l'agent van ballotejar sobre els controls.
-Comunicació
preparada pel número dos.
-General,
aquí Pakkpekatt.
-Sembla que les coses s'estan escalfant una miqueta per aquí
fora, Coronel -va dir Lando-. No sé si és el
moment més adequat per parlar d'això, però em sembla que hauria de dir que el
meu iot no està assegurat. Potser podria començar a prendre en consideració la
possibilitat de fugir una mica més de pressa...
-No
sé durant quant de temps podrem seguir parlant, General Calrissian. Pot fer
alguna cosa per posar fi a tota aquesta activitat hostil?
-No
ho crec -va dir Lando-. Acabem de tenir un petit motí a bord: fa uns deu minuts
el meu bon amic Lobot va esgotar la cèl·lula d'energia del nostre únic
desintegrador per recarregar els circuits d'un dels androides. Els androides
estan del seu costat.
-
Coneix alguna debilitat o vulnerabilitat del Rodamón que puguem explotar?
-Sí.
Podrien utilitzar unes quantes bateries desintegradores de nivell de creuer cap
amunt. El casc no està blindat i no sembla haver escuts de raigs, o almenys no
en aquestes freqüències. Poden foradar i fer força mal. Però haurien de donar
en el blanc al primer tret, i donar-li el més dur possible.
Tots
van poder sentir una segona veu que començava a protestar.
-Lando,
el Rodamón no es mereix això...
I
un instant després l’Eckels, que semblava paralitzat per la sorpresa, es va
recuperar prou per alçar la seva veu en una protesta que va ofegar a la d'en
Lobot.
-És
una solució totalment inacceptable, Coronel. Aquest artefacte és únic,
insubstituïble...
-I
mortífer -va dir en Pakkpekatt-. Entès, General. Mantingui’s a l'escolta. -Va
fer un senyal a Taisden-. Vull que obri un canal d’hipercomunicacions protegit
per parlar amb Rieekan i Collomus.
-Fet.
-Aquí
el Coronel Pakkpekatt al comandament de la força expedicionària de Telkjon a
Maltha Obex -va dir en Pakkpekatt-. Confirmació: hem localitzat al Rodamón i
hem establert contacte amb l'equip que es troba a bord. Però l'objectiu ha
adoptat una actitud hostil i no podem acostar-nos prou per...
La
coberta de vol quedar sobtadament i momentàniament inundada per l'esclat de
llum que va acompanyar la brusca desaparició del tercer satèl·lit.
-...
dur a terme l'operació de rescat. Crec que podríem saltar utilitzant el planeta
com a escut, però llavors perdríem contacte amb el navili alienígena. He optat
per tractar de mantenir el contacte i sol·licito ajuda immediata i suport per
assumir el control de l'objectiu i recuperar la nostra gent. –En Pakkpekatt va
fer una breu pausa, com si estigués escoltant, i després va seguir parlant-. No
es molestin a enviar un creuer. Envieu un Destructor Estel·lar..., o potser
dos. Anem a necessitar un autèntic pes pesat per detenir el Rodamón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada