Tir a l'anella (III)

Anterior

III

El primer que en Tambell va descobrir va ser que en Sedeya estava net. Ni l'escaneig ni el registre físic va descobrir cap tipus de dispositiu com el que en Rizz suposava que estava utilitzant per desequilibrar els resultats del torneig.

La segona cosa que va descobrir va ser que el noi era increïblement inepte quan es tractava d'un comportament criminal adequat.

Era educat i de bones maneres, encara que una mica espantadís. No es va preocupar per tenir present un advocat, deia "senyor" al Tambell, i fins i tot li va donar les gràcies quan li va oferir un seient a la Sala U d’Interrogatoris.

Acostumat a tractar amb sospitosos segurs de si mateixos que es negaven a cooperar, en Tambell simplement va seure i el va mirar fixament. En Sedeya li va tornar la mirada amb aprensió, semblant més jove que els seus 19 anys, i molt més vulnerable del que qualsevol estafador que es preï es deixaria veure mai.

- Um, estic sota arrest, senyor? -va preguntar tímidament -. Abans no ho va dir.

- Si depèn de mi, ho estaràs -va dir en Tambell, deliberadament cruel mentre l'eixut rostre d’en Sedeya empal·lidia, i s'encongia més en el seu seient -. Però no, no estàs sota arrest. Estàs sent retingut. De moment -va afegir.

Va deixar que el nen pensés en això mentre en Rizz portava tres tasses de Caffa, i després va acostar una cadira i es va asseure de manera que els dos van quedar davant d'ell a l'altra banda de la taula. La disposició dels seients era més per càlcul que per atzar, era el seu torn de jugar a poli dolent mentre que en Rizz era el bo. Va esperar fins que en Sedeya va estar agitant-se inquiet al seu seient abans de començar.

-Ets conscient que el frau és un crim contra l'Imperi, que es castiga amb la deportació a un món presó, oi?

En Sedeya va assentir amb vacil·lació.

- Bé, llavors expliqueu-me com ets prou intel·ligent com per trobar una manera de fer-ho, però massa estúpid per impedir que et descobreixin.

Va veure com l'expressió del noi va recórrer una sèrie d'emocions: xoc i sorpresa, abans d'assentar-se finalment en el que semblava ser confusió.

- Jo... no l’entenc -va dir, mirant amb incertesa als ulls acusadors d’en Tambell i als menys severs d’en Rizz -. De què parlen?

Era una bona actuació, però en Tambell no s'empassava això de la perplexitat.

- Sis apostes? Sis victòries? -Va decantar el cap amb escepticisme -. No és això una mica massa coincidència?

El noi va abaixar la mirada.

- He tingut sort -va murmurar per a la taula.

En Tambell va esbufegar.

-Alguns podrien dir que hi ha alguna cosa més que això.

- És cert -va dir amb serietat -. Sempre he tingut sort. Això no vol dir que hagi fet res dolent. No ho he fet.

- Escolta -va dir en Tambell -. Ningú té tanta sort. Ni sense una mica d'ajuda.

- No hi ha cap llei en contra de guanyar. No he fet res dolent. -Un rastre de ressentiment va lliscar en el to d’en Sedeya.

En Tambell ho va captar. Sardònicament, va oferir:

- Accepta un consell, noi. La majoria d'estafadors se'ns avança i perd de tant en tant, només per despistar-nos.

En Sedeya va arrufar les celles, però no va dir res. En Tambell va esperar, suposant que hi hauria una reacció major. Treure de polleguera els sospitosos sovint oferia resultats quan aquests cometien relliscades quan s’afanyaven a defensar-se.

- Molt bé, llavors contesta’m a això -va dir, canviant de tàctica, quan va quedar clar que en Sedeya no anava a mossegar l'ham -: Quina és la teva relació amb l’Aàlia Duu-lang?

El nen va mirar sorprès... i vagament alarmat.

- No tinc cap relació amb ella. Acabo de conèixer-la avui!

- Com?

-Abans del torneig. Un tipus que vaig conèixer la setmana passada me la va presentar.

- Saps qui és, oi? -Va pressionar en Tambell. En Sedeya dubtà, clarament incòmode.

- En realitat no.

-Bé, comencem de nou –li va advertir en Tambell -. Sis victòries, cap derrota, i has estat vist amb una de les més notòries senyores del crim d’Stassia. A tu què et sembla això?

En Sedeya va arronsar les espatlles.

- Llavors, si no la coneixes, què volia l’Aàlia de tu?

El noi va somriure sense humor.

- El mateix que vostès -va dir -. Volia saber per què la meva sort era tan bona. Com puc escollir els guanyadors. Aquest tipus de coses.

- L'hi vas dir?

-És clar -va dir -. No és cap secret. Em va oferir una feina.

En Tambell va aixecar una cella, i es va inclinar per oferir-li al noi la seva millor mirada de "t’he atrapat".

-No et convé barrejar-te amb ella, si no ho estàs ja -li va aconsellar emfàticament -. Un d'aquests dies l’atraparem, i t’atraparem a tu amb ella.

En Sedeya desvià la mirada sense respondre, i, després d'un moment, en Rizz es va fer càrrec de l'interrogatori.

- Llavors, com els tries? -li va preguntar amablement.

El noi el va mirar, confós.

- Eh?

- Quin llançador guanyarà? Com els tries?

- Oh. -En Sedeya va pensar per un moment -. Bé, els veig escalfar-se abans del torneig. Veig com estan llançant, i aquestes coses. En general, simplement hi ha alguna cosa que m'agrada d'ells.

En Rizz va fer una altra pregunta, i escoltant la seva veu suau enmig d'acurades sondes verbals, en Tambell va recordar alhora que havia tingut a l’Aàlia Duu-lang en aquesta cadira. En aquella ocasió, ell havia jugat a ser el tipus amable mentre en Rizz la collava.

Potser per això l'actuació d'innocència d’en Sedeya li feia tant mal. Va sentir una cremor apagada en la memòria. Havia estat molt amable... massa amable.

Fa quatre anys, quan l’Aàlia encara era una associada esmunyint-se a les ordres del seu senyor del crim, ells l'havien detingut per connexions amb una trama de falsificació de crèdits. Ell havia mirat a aquells ulls increïbles i s'havia submergit en el seu paper amb entusiasme, sense adonar-se mai de la serp que nedava just sota la superfície aparentment dolça. No havien estat capaços de consolidar els càrrecs, i ella va aconseguir forjar el seu propi raconet en el mercat del crim d’Stassia. I no havien estat capaços de tocar-la des de llavors.

Però el que realment li turmentava era el secret coneixement que ell gairebé havia cregut els seus al·legats d'innocència. Ella havia jugat amb ell... li havia pres per ximple.

Això no passaria aquesta vegada.

Es va centrar de nou en Rizz i en Sedeya. El noi estava dient-li al Rizz com ell sempre havia estat bo triant els guanyadors. El color havia tornat al seu rostre prim, i la seva veu estava animada.

-Va arribar un moment que van començar a apostar sobre qui havia de quedar en segon lloc, perquè si jo deia que un guanyaria, guanyava -va dir.

- I això és el que passa amb el tir a l'anella? -Va preguntar en Rizz.

En Sedeya va assentir.

- Més o menys. Simplement m'imagino com el guanyador anota dianes, i com els perdedors fallen. I succeeix. Sort. -Ell va arronsar les espatlles. En Tambell va posar els ulls en blanc.

- Apa, si. És clar, noi -va interrompre amb sorna -. Tu en dius sort, jo en dic aposta arreglada. No esperaràs realment que ens creguem aquest munt de Munk?

En Sedeya es va limitar a mirar-lo.

- És cert -va dir tossudament.

En Tambell va sacsejar el cap amb disgust, es va recolzar a la seva cadira i va prendre un glop de Caffa, escoltant com Rizz l’interrogava en una ronda de preguntes sobre els seus coneixements d'electrònica. Com més ignorant sonava el noi, més molest se sentia en Tambell.

Llavors se li va ocórrer: potser en Sedeya realment pensava que era sort. Potser estava tan net darrere de les orelles com assegurava, i els associats de l’Aàlia fossin qui manegessin els mecanismes del frau, manipulant els equips o subornant als llançadors, mentre que ell era només una pantalla que els hi servia per desviar l'atenció de si mateixos. Potser el noi no sabia que ja estava treballant per a l’Aàlia.

En Tambell es va asseure per considerar tots els angles que acompanyaven aquesta teoria. Com a mínim, era una altra via que explorar. Una que podria acabar oferint-li en safata en aquesta bruixa d'ulls aiguamarina. Va somriure.

Rematant la Caffa, va arrugar distretament el got i va buscar al seu voltant un lloc per desfer-se'n. A penes tres metres de distància, una galleda d'escombraries amb una vora ampla i temptadora descansava contra la paret. Un tir fàcil.

Va fallar.

En Tambell mirà com la pilota arrugada va lliscar fins aturar-se al terra una mica més enllà. No s’ho podia creure. La paperera era fàcilment tres vegades més gran que el jardí d'aigua d’en Rizz, i estava més a prop. Com podia haver fallat?

Sentint uns ulls sobre ell, va mirar a l'altra banda de la taula. En Sedeya el mirava obstinadament, mentre en Rizz semblava divertit.

-Sembla que la teva ratxa de victòries ha arribat al final -va dir.

Aquesta seca observació va molestar a Tambell durant la resta de l'entrevista.

 Següent