La Nova Rebel•lió (I)

La Nova Rebel·lió


Kristine Kathryn Rusch 

1. Un
   *
   
   
   Estava immòbil en el punt més alt del planeta Almània, la teulada d'una torre construïda pels antany poderosos je'hars. La torre es trobava en ruïnes: els esglaons amenaçaven amb enfonsar-se quan sentien el contacte de les seves botes, i el terra estava recobert per les restes de batalles lliurades feia molts anys. Però des d'allà podia veure la seva ciutat, amb un miler de llums escampades davant seu i els carrers buits excepte pels androides i els sempre presents sentinelles.
   Però no hi havia pujat fins allà perquè volgués mirar cap avall. Volia veure les estrelles.
   Un vent gèlid va fer ondular la seva capa negra. Va ajuntar les mans enguantades a l'esquena. La màscara de la mort que havia portat posada des que va destruir als je'hars penjava de la cadeneta de plata que envoltava el seu coll.
   Les estrelles parpellejaven sobre el seu cap. Resultava difícil creure que existissin mons allà..., i que fossin mons que podia arribar a controlar.
   I aviat els controlaria.
   Hagués pogut esperar a la seva sala de comandament de l'observatori, especialment construït per satisfer les seves necessitats, però per una vegada no volia que hi hagués murs protectors al seu voltant. No volia sentir el moment, sinó veure’l.
   El poder de la vista era tan ridículament petit comparat amb el poder de la Força...
   Va tirar el cap cap enrere i va tancar els ulls. Aquesta vegada no hi hauria cap explosió. No hi hauria cap brillant esclat de llum. L’Skywalker li havia parlat del moment en què Alderaan va morir.
   «Sento una gran pertorbació en la Força», havia dit l'ancià. Almenys, això era el que li havia dit l’Skywalker.
   Aquella pertorbació no seria tan gran, però l’Skywalker la percebria. Tots els joves Jedi la percebrien també, i sabrien que l'equilibri del poder s'havia alterat de sobte.
   Però no sabrien que la balança acabava d'inclinar-se a favor d’en Kueller, senyor d’Almània i, molt aviat, senyor de tots els seus insignificants mons.
   
   
   ***
   
   
   En Brakiss sentia el fred i la humitat dels murs de pedra a cada frec de les seves mans nues. Les seves lluents botes negres relliscaven en els esglaons mig ensorrats, i en més d'una ocasió va haver de fer considerables esforços per no perdre l'equilibri mentre posava els peus sobre una precària cornisa. La seva capa platejada, ideal per a un passeig per la ciutat, no podia protegir-lo del vent hivernal. Si aquell experiment sortia bé, en Brakiss podria tornar a Telti, on almenys no passaria fred.
   El metall del sistema de control remot que sostenia a la mà estava tan fred com un tros de gel. No havia volgut lliurar-lo a Kueller fins que l'experiment hagués acabat. Fins feia uns moments en Brakiss no havia comprès que en Kueller esperaria els resultats allà, al lloc que havia presenciat el triomf dels seus enemics primer i les seves morts després.
   En Brakiss odiava les torres. Semblava com si encara hi hagués alguna cosa que cruixia i grinyolava tancat dins de les seves parets, i en una ocasió, quan era a les catacumbes inferiors, havia vist un enorme fantasma blanc.
   Aquella nit havia pujat més de vint pisos, i havia pujat els primers trams d'escala gairebé corrent fins que de seguida va quedar clar que alguns dels graons no aguantarien el seu pes. En Kueller no li havia cridat, però a Brakiss tant li feia. Com més aviat pogués anar-se'n d’Almània, millor per a ell.
   L'escala girava i es retorçava, i en Brakiss per fi va arribar a la teulada..., o al que va pensar que era la teulada. Algú havia construït una mena de barraca de pedra per protegir els esglaons, però l'estructura no tenia finestres o portes. Només hi havia columnes, que proporcionaven un excel·lent panorama de la superfície de graveta i del cel ple d'estrelles. Algunes pedres s'havien desprès de la barraca i s'havien fet miques xocant amb el terra. Les restes de les bombes i els fragments escampats per les ones expansives dels feixos desintegradors formaven petits monticles sobre el que abans havia estat una superfície perfectament llisa. En Kueller no havia reparat la torre ni els altres edificis governamentals dels je'hars. Mai ho faria.
   En Kueller mai perdonava als que s'oposaven a la seva voluntat.
   En Brakiss es va estremir i va intentar protegir-se les espatlles amb els plecs de la seva prima capa. Els seus dits gelats amb prou feines van aconseguir subjectar la tela.
   -Et vaig dir que esperessis a baix.
   La veu d’en Kueller, greu i poderosa, semblava estar a tot arreu i surar en el vent.
   En Brakiss va empassar saliva. Ni tan sols podia veure’l.
   La claredat de les estrelles queia sobre la teulada i impregnava la foscor del cel amb una luminescència que en Brakiss va trobar estranyament inquietant. Va pujar els últims esglaons i va sortir de la barraca. Una ràfega de vent el va empènyer contra la pedra. En Brakiss va estendre la mà dreta per no caure, i la capa se li va escapar d'entre els dits. El tancament de la capa va tirar del seu coll quan el vent va fer que la tela onegés darrere d'ell.
   -Havia de saber si funcionava -va dir.
   -Quan funcioni ho sabràs de seguida.
   La veu d’en Kueller era com un ésser viu. Va envoltar en Brakiss i va ressonar en el seu interior, mantenint-lo a distància. En Brakiss es va concentrar, però no en la veu sinó en el mateix Kueller.
   I per fi va veure en Kueller, immòbil prop de la vora i amb els ulls clavats a la ciutat que s'estenia per sota d'ell. Stònia, la capital d'Almània, semblava petita i insignificant des d'aquella gran alçada. Però en Kueller semblava una poderosa au de presa, amb la seva capa voleiant al vent i les seves amples espatlles suggerint una enorme força física.
   En Brakiss acabava de donar un pas cap endavant quan el vent va parar de sobte. L'aire va semblar quedar-se totalment immòbil al seu voltant, i en Brakiss es va quedar immòbil amb ell. En aquell moment va sentir..., va percebre..., va veure com un milió de veus s'unien en un xiscle de terror.
   El terror va créixer i va créixer dins d'ell, i en Brakiss va tornar a veure el que havia vist quan el Mestre Skywalker va guiar els seus passos fins a les més ocultes profunditats del cor d’en Brakiss, aquell moment en què en Brakiss es va veure a si mateix amb tota claredat i va estar a punt d'embogir.
   Un crit es va formar a la seva gola...
   ... i va morir quan els altres crits van esclatar al seu voltant, omplint-lo, donant-li calor i fonent el gel que surava en el vent. En Brakiss es va sentir més fort, més gran i més poderós del que mai s'havia sentit abans. En comptes de por, el seu cor va sentir una estranya i retorçada alegria.
   Va alçar la mirada. En Kueller havia aixecat els braços, i romania immòbil amb el cap tirat cap enrere i la cara al descobert per primera vegada en anys. Hi havia canviat, i la seva pell havia estat envaïda per un nou coneixement que en Brakiss no estava molt segur que desitgés posseir.
   I no obstant això...
   I no obstant això en Kueller resplendia, com si el dolor d'aquell milió de veus hagués alimentat alguna cosa oculta en el seu interior i li hagués tornat encara més gran del que ja era abans.
   El vent va tornar a bufar, i les seves gèlides ràfegues van empènyer en Brakiss contra la pedra. En Kueller no va semblar sentir-lo. Un instant després es va posar a riure, i la seva eixordadora riallada va fer tremolar tota la torre.
   En Brakiss es va recolzar en la pedra i va esperar fins que els braços d’en Kueller van baixar cap als seus costats abans de parlar.
   -Ha funcionat -va dir llavors.
   En Kueller es va posar la màscara.
   -No ha anat del tot malament.
   Era una forma gairebé frívola de definir un gran moment. En Kueller havia de recordar que en Brakiss també posseïa un considerable domini de la Força.
   En Kueller va girar i la capa va voletejar al seu voltant. Per un moment gairebé va semblar volar. La màscara de la mort que s'adheria al seu rostre brillava amb la seva pròpia llum interior.
   -Suposo que vols tornar al teu insignificant treball.
   -A Telti no fa fred.
   -Aquest lloc també podria deixar de ser fred.
   En Brakiss va bellugar el cap en una negativa gairebé involuntària. Odiava Almània.
   -El teu gran problema és que no entens el poder de l'odi -va dir en Kueller en veu baixa i suau.
   -Creia que, segons tu, el meu gran problema és que serveixo a dos amos. -En Kueller va somriure i els prims llavis de la seva màscara es van moure a l'uníson amb els seus.
   -Només a dos?
   Les paraules van quedar flotant entre ells. En Brakiss va tenir la sensació que el seu cos s'havia convertit en una estàtua de gel.
   -Ha funcionat -va repetir.
   -Suposo que esperes ser recompensat.
   -Ho vas prometre.
   -Jo mai faig promeses -va replicar en Kueller-. Em limito a suggerir que potser puguin ocórrer certes coses.
   En Brakiss va creuar els braços davant del pit. No es deixaria dominar per la ira. En Kueller volia que enfurís.
   -Com per exemple que podria arribar a ser recompensat amb grans riqueses.
   -És cert -va dir en Kueller -. Mereixes grans riqueses, Brakiss?
   Brakiss no va dir res. En Kueller l’havia mantingut amb vida després de Yavin 4 i el desastrós procés d'eliminació de l'ensinistrament que gairebé li havia costat el que li quedava de seny. Però ja feia molt de temps que en Brakiss havia pagat el seu deute. Seguia allà per l'única raó que no tenia cap altre lloc on anar.
   Es va apartar de la paret i va començar a baixar per l'escala.
   -Torno a Telti -va dir, sentint-se sobtadament capaç de desafiar-lo.
   -Excel·lent -va dir en Kueller -. Però abans em donaràs el sistema de control remot.
   En Brakiss es va aturar i va mirar en Kueller de dalt a baix. En Kueller s'havia tornat més alt durant l'última hora..., i també s'havia tornat més robust.
   O potser només fos un estratagema de la foscor.
   Si s'hagués estat enfrontant a qualsevol altre mortal, en Brakiss li hauria preguntat com havia aconseguit assabentar-se de l'existència del control remot. Però en Kueller no era un mortal qualsevol.
   -És més lent que els controls que vaig construir per a tu -va dir, allargant-li l'aparell.
   -Magnífic.
   -Has d'introduir els codis de seguretat, i has explicar quins números de sèrie ha d'emprar.
   -Estic segur que sabré fer-ho.
   -Has de connectar-lo a la teva persona.
   -Sóc perfectament capaç de manejar un sistema de control remot, Brakiss.
   - Molt bé -va dir en Brakiss.
   Va entrar a la barraca de pedra, i de seguida es va sentir una mica millor. L'interior, protegit del vent, estava bastant més calent.
   Així i tot, en Brakiss no podia creure que en Kueller fora a deixar-lo marxar amb tanta facilitat.
   - Què voldràs de mi quan hagi tornat a Telti? -Va preguntar.
   -A Skywalker -va dir en Kueller, i la seva veu va vibrar amb tota la profunditat del seu odi-. Al gran Mestre Jedi, l'invencible Luke Skywalker...
   El fred s'havia infiltrat al cor d’en Brakiss.
   - Què planeges fer amb ell?
   -Destruir-lo de la mateixa manera en què ell va intentar destruir-me -va respondre en Kueller.
    Següent