La Nova Rebel•lió (VII)

Anterior

Set

*

En Kueller estava immòbil en un dels carrers construïts amb blocs de gres de Pydyr, amb les cames separades i les mans unides a l'esquena. L'aire estava calent i molt sec, i contenia una ombra gairebé imperceptible d'olor de sal que li recordava que l'oceà s'estenia darrere dels turons creats artificialment. Sota aquella calor àrida, la calavera per fi semblava haver-se convertit en una simple màscara. En Kueller suava sota d'ella, i estava destruint el seu delicat calibratge amb la seva pell.

No podria romandre a Pydyr durant molt de temps. La màscara de la mort, aquell instrument tan delicat i minuciosament ajustat, només funcionava correctament en certs entorns.

Aquell no era un d'ells.

En Kueller no volia ni pensar en el que li estaria fent a les seves faccions.

Però si ell no se sentia molt còmode, els soldats tampoc ho estaven passant gens bé. Els uniformes de les tropes d'assalt, netejats i reparats, tenien un aspecte magnífic i molt amenaçador. Els records de l'Imperi seguien vivint en aquells vestits blancs i en els complexos cascs, i en Kueller esperava poder invocar aquests records del poder.

La imatge ho era tot, com havia sabut molt bé Pydyr en el passat.

Els carrers buits parlaven de riquesa. Els blocs de gres es desgastaven i començaven a desprendre polsim en qüestió de dies. Els pydyrians disposaven d'un model d'androide especial dissenyat per a la cura dels carrers, i comptaven amb un altre model que només servia per rentar edificis. La riquesa de Pydyr era llegendària, i la seva aristocràcia havia inspirat històries que corrien de boca en boca per tota aquella part de la galàxia.

Almània portava generacions envejant Pydyr.

Però això havia acabat.

Pydyr li pertanyia.

El silenci era gairebé fantasmagòric. L'únic so que podia sentir era el suau frec de peus calçats amb botes movent-se sobre els blocs de marès. Els soldats estaven investigant cada edifici, i s'asseguraven que no hi hagués quedat ningú amb vida.

Al principi havia esperat trobar-se amb la pestilència de cadàvers podrint-se sota el sol implacable de Pydyr, però Hartzig, l'oficial al comandament, havia estat molt conscienciós. L'aristocràcia de Pydyr estava morta i els seus cadàvers havien estat trets d'allà en qüestió d'hores, però la riquesa de la lluna perdurava.

I en Kueller la necessitava. No podia haver triat millor el moment. Va intentar somriure, però la seva pell va relliscar sota la màscara. Tanmateix, els llavis encara conservaven la seva adherència.

En Kueller va girar sobre el taló d'una bota i va entrar en un dels edificis del carrer que els soldats ja havien acabat d'investigar.

L'arquitectura pydyriana era exòtica i atrevida, amb gruixudes columnes marrons i grans estances quadrades. Cada superfície estava recoberta d'ornaments, alguns pintats a mà per famosos artistes que portaven molt temps morts mentre que altres taulers estaven incrustats de diminutes gemmes seafah. A més de la riquesa acumulada al llarg dels segles, Pydyr disposava d'una font d'opulència pròpia. Les gemmes seafah es formaven dins de les closques de criatures microscòpiques que vivien a l'oceà. En Kueller havia deixat ben clar que els joiers seafah no havien de morir, ja que la immensa majoria de les gemmes eren tan petites que es necessitava tenir un ull molt ben entrenat per trobar-les al llit marí..., i aquests ulls ben entrenats només podien trobar-se entre els pydyrians. Els aristòcrates de la lluna portaven segles tractant de construir androides capaços de localitzar les gemmes, però per molt sofisticat que fos l'androide, mai aconseguia distingir una gemma seafah de segles d'excrements de peix endurits.

En Kueller va anar fins a una columna i va lliscar un dit enguantat sobre les gemmes incrustades en la superfície de fang cuit. Les gemmes eren brillants puntets de colors arremolinats, algunes blaves i verdes, altres vermelles i negres, blanques i ataronjades o d'un sorprenent groc gairebé mat. Cada gemma, no més gran que la costura del rovell del dit del seu guant, s'havia anat formant al llarg dels segles a partir dels diminuts cossos seafah que quedaven abandonats sobre el sòl de l'oceà.

Per si sola aquella columna contenia dos anys de cost de materials al ritme a què en Kueller els havia estat gastant. Probablement podria incrementar les seves despeses en el futur. En Kueller disposava d'unes quantes naus de grans dimensions que necessitaven ser reconstruïdes amb urgència. A diferència dels pyrydians, en Kueller no era el tipus d'home que es dedica a atresorar les seves riqueses i es nega a gastar-les..., potser perquè sabia que dins d’uns mesos disposaria de moltes més.

Sembla com si algú acabés de marxar.

La delicada veu de la Femon va retrunyir com un tro en aquell recinte desert. Pel que sembla el seu ajudant ja havia fet tot el que havia de fer a Almània i havia decidit reunir-se amb ell.

-I algú se n'ha anat. –En Kueller no es va tornar cap a ella. La seva màscara estava començant a tenir seriosos errors de funcionament, i la seva boca ja no es movia a l'uníson amb la seva -. No fa molt de temps que estan morts, Femon.

-Sembla tan estrany... He estat a l'ala dels menjadors, i encara hi havia plats a les taules.

-Però el menjar havia desaparegut -va dir en Kueller.

Els androides s'havien ocupat de netejar els plats, de la mateixa manera en què havien fet desaparèixer totes les substàncies orgàniques que podien descompondre’s.

-Per descomptat.

La Femon avançar un parell de passos i es va aturar darrere d'ell. En Kueller podia sentir la calor del seu cos a l'esquena. No es va moure, encara que desitjava fer-ho. La Femon estava començant a sentir-se massa orgullosa del seu poder. En Kueller hauria de recordar qui controlava a qui..., i aviat.

-No entenc per què l'Emperador no va obrar d'aquesta manera. Palpatine era tan terriblement destructiu...

Kueller va recordar les delicioses sensacions que havia experimentat mentre es deixava omplir per tots aquells crits, totes aquestes vides i tot aquella por.

-Encara no havia trobat una manera realment neta d'aconseguir el que volia. Potser ni tan sols la va buscar. A vegades penso que en Palpatine estava més interessat en la destrucció pura i simple que en el poder.

-Però vós sí que esteu interessat en el poder.

La Femon semblava estar fent una afirmació, però en Kueller va creure percebre una pregunta oculta darrere les seves paraules.

- Tens alguna opinió al respecte? -Va preguntar, donant a entendre amb el seu to que la Femon no tenia cap dret a formar-se les seves pròpies opinions.

-Em sembla que si anem a fer-nos amb el poder hauríem d'actuar ara -va dir la Femon, parlant molt a poc a poc i amb molta cautela -. Tot està preparat.

-Només a Coruscant -va dir en Kueller.

-Però Coruscant és l'únic lloc on cal actuar.

En Kueller va fendir l'aire amb un brusc cop de mà. Les preguntes de la Femon estaven començant a posar-lo de mal humor.

-Cal actuar en tots els planetes designats. La meticulositat és la clau del control.

-Bé, doncs llavors començarem amb Coruscant -va replicar la Femon-. Uns quants dies més i n'hi haurà prou perquè tota la resta estigui preparat.

-L'èxit depèn de què sapiguem escollir el moment adequat -va dir en Kueller-. Esperaré.

-Si us en lliureu dels líders...

-Llavors altres líders sorgiran del no-res per ocupar el buit que hagin deixat.

En Kueller va resistir l'impuls de girar sobre els seus talons i fulminar-la amb la mirada a través de la màscara. La màscara no estava funcionant, i en Kueller no volia veure la cara de la Femon. La suor va degotar del seu mentó per caure sobre la seva camisa de lli.

- És aquesta la raó per la que esteu intentant alliberar-vos d’Skywalker? -en Kueller titubejar abans de respondre, no estant molt segur de quina part dels seus veritables plans volia revelar.

-La germana d’Skywalker és la líder de la Nova República -va dir per fi.

- Com sabeu que ha sobreviscut a l'atac contra la Sala del Senat?

-Va sobreviure -va dir en Kueller en veu baixa i suau.

-Doncs llavors acabeu amb ella.

-És el que pretenc fer. –En Kueller va tensar els punys, fermament decidit a no perdre el control en un dia tan meravellós i tan ple d'èxits-. T'asseguro que és exactament el que pretenc fer...

***

La nau surava a l'espai. Lando Calrissian va mirar per l'espiell de la carlinga de la Dama Afortunada. Estava fent aquell viatge en solitari després d'haver deixat la Mara jade al Cúmul de Minos perquè portés a terme alguna missió encarregada per Talon Karrde. A Lando no li agradava gaire que la Mara seguís relacionant-se amb el vell contrabandista, però en realitat no tenia cap dret a queixar-se..., i tampoc estava molt segur de voler arribar a tenir-lo.

Tanmateix, les setmanes que acabava de passar a les ciutats flotants de Mon Calamari amb la Mara havien estat delicioses. Feia molt temps que no la veia. La seva companyia li havia resultat molt agradable, i només hi va haver alguns moments en què desitgés estar sol.

I per fi tenia solitud, però ja no la volia. En aquell moment Lando hagués donat qualsevol cosa per tenir algú amb qui poder parlar sobre la nau que girava lentament davant seu.

Li semblava curiosament familiar. Al principi havia pensat que era el Falcó Mil·lenari, però de seguida es va adonar que els tubs llançadors de coets de demolició Arakyd havien desaparegut. Després va comprendre que els tubs no hi havien estat. Alguna cosa havia estat instal·lada per omplir aquella zona, i aquest alguna cosa s'havia esfumat feia ja bastant temps. En Lando només havia vist un altre vaixell de càrrega lleuger que s'assemblés tant al Falcó, i el seu nom era Dama Apassionada. Tanmateix, la Dama Apassionada tenia una ala-A modificat en el lloc on havien estat els tubs llançacoets.

Una ala-A que podia volar pel seu compte, naturalment. Una petita nau suplementària que podia separar-se i ser pilotada de manera independent per les fuites i les escapades...

En Lando va obrir un canal amb la Dama Apassionada. El cor havia començat a bategar-li molt de pressa.

-Dama Apassionada, aquí la Dama Afortunada. Teniu problemes? Canvi.

No hi va haver resposta. La nau semblava abandonada..., però en Lando sabia que en Jarril mai se separava molt temps de la Dama Apassionada. En Jarril havia invertit tota la seva fortuna personal en aquella nau, i la utilitzava per guanyar més diners. Mai permetia que surés a la deriva per l'espai. Fins i tot quan estava a bord de l'ala-A, en Jarril sempre s'assegurava que els sistemes de la Dama Apassionada estiguessin activats perquè ningú pogués abordar-la llevat que es prengués considerables molèsties.

-Dama Apassionada, aquí Dama Afortunada. Canvi.

En Lando va remugar una maledicció. Se suposava que no anava a trobar-se amb cap classe de problemes durant aquell viatge. No li agradava volar en solitari. Disposava d'un nou androide astromecànic que la Mara havia comprat amb els beneficis de l'últim negoci que havien fet a mitges, però malgrat totes les modificacions especials introduïdes en el seu disseny l'androide no li seria de molta ajuda en una situació semblant.

Va començar a examinar la Dama Apassionada a la recerca de signes de vida. No hi havia cap. La nau estava a les fosques, i els sistemes de suport vital no funcionaven.

En Lando va deixar escapar un sospir. No podia pujar a bord. No volia sortir de la Dama Afortunada sense tenir una bona raó per a això, així que el que va fer va ser esbrinar si la Dama Apassionada posseïa un circuit de control remot. En Lando dubtava que el tingués. La immensa majoria de vehicles dels contrabandistes prescindien d'aquesta classe de circuits perquè permetien controlar a distància la nau des d'altres naus. Però el petit món del contraban havia canviat molt des que Lando va entrar en ell, i en Jarril seguia estant profundament ficat en ell. Potser estigués fent certs negocis amb algun d'aquests subministradors.

L'ordinador de la Dama Afortunada va atreure la seva atenció mitjançant un brunzit. La Dama Apassionada no només disposava de circuits de control remot, sinó que a més comptava amb un sistema complet de control a distància llest per ser activat en qualsevol moment.

-És el primer cop de sort que he tingut en tot el dia-va murmurar Lando.

Després va connectar les holocàmeres internes de la Dama Apassionada a les de la Dama Afortunada i va començar a examinar l'interior de la nau.

Semblava com si una tempesta de vent imeriana hagués castigat les seccions públiques. Els subministraments suraven en l'entorn de gravetat zero. Les lliteres de la zona de descans mostraven senyals negrosos dels feixos desintegradors. Les màscares d'oxigen estaven trencades, i l'equip d'emergència es trobava totalment o parcialment destruït.

En Lando va anar examinant les zones comunes. Sabia que en Jarril no permetia que hi hagués holocàmeres en els compartiments d'emmagatzematge. Lando tenia la boca seca. L'estranya inquietud que havia sentit quan va veure la nau per primera vegada s'estava intensificant.

Excepte per les cicatrius de trets desintegradors de la sala de descans, no va veure cap senyal que hi hagués hagut lluita. No hi havia cap autèntica destrucció, llevat de la que es produïa quan algú -o diversos «algú» - registraven una nau. Tanmateix, la tensió que s'havia anat acumulant en les espatlles d’en Lando seguia creixent.

Finalment va fer aparèixer la carlinga de la Dama Apassionada a la pantalla..., i llavors va deixar escapar l'alè que havia estat contenint.

En Jarril surava en l'aire i el seu cos anava xocant lentament amb els controls, la vista, el sostre i el terra. A jutjar pel forat que hi havia al seu pit, li havien disparat des de molt a prop.

En Lando va tancar els ulls i es va fregar el pont del nas amb el polze i l'índex. Un vell amic no hauria de morir d'aquesta manera..., i especialment no al centre del no res i sense tenir ningú que li cobrís les espatlles.

I un instant després en Lando va arrufar les celles. Normalment en Jarril viatjava acompanyat per un sullustà anomenat Seluss. S'hauria anat Seluss a bord de l'ala-A? Per què? Per demanar ajuda? Això no tenia cap sentit. En aquest cas, Seluss ja hagués tornat.

Llevat que estigués sent perseguit.

Però en Lando no havia vist cap altra nau en aquella àrea de l'espai. Es trobava en una zona on hi havia molt poc trànsit de naus, i allà no hi havia absolutament res amb el que fer contraban. De fet, el mateix Lando no estaria allà si la Mara no hagués anat a reunir-se amb Karrde. L'Antiga República havia sentit molt poc interès pels planetes primitius pròxims, i l'Imperi havia acabat abandonant tota esperança de poder unir pobles tan diversos.

L'Imperi havia abandonat totes les seves esperances feia ja molt de temps.

Alguna cosa es va agitar a les profunditats de la ment d’en Lando. Havia vist alguna cosa en aquelles restes a la deriva, una cosa que no hagués hagut de ser-hi...

Va obrir els ulls mentre allunyava l'enquadrament sensor de la carlinga i va seguir buscant i buscant, examinant les restes de molt a prop fins que va trobar el que estava buscant.

A la cuina, rebotant en una paret i sortint disparat cap a una altra com el disc en un partit d'hoquei a gravetat zero, surava un casc de les tropes d'assalt.

I aquell casc estava tan net que reflectia la claredat dels panells d'emergència.

Soldats de les tropes d'assalt a tanta distància de Coruscant... Potser Lando havia estat equivocat sobre l'Imperi.

Va activar la resta del circuit de control remot amb una vertiginosa successió de moviments. Remolcaria la Dama Apassionada fins a la seva explotació minera de Kèssel i després inspeccionaria l'interior personalment. Potser podria esbrinar en què havia estat ficat en Jarril.

En Lando ja tenia el pressentiment que el que anava a trobar no li agradaria gens ni mica.

Següent