Un miler de nivells més abaix

Un miler de nivells més abaix


Alexander Freed 

Els germans l'Anandra i en Santigo, immigrants alderaanians a Coruscant, fugen dels imperials poc després de la destrucció del seu planeta.

El nivell 2142 era un fiasco. L'Anandra es va adonar d'això tan aviat va arribar al taulell de la «Barraca de Carn de Hangra», va col·locar els palmells de les mans sobre el greixós metall per dissimular la tremolor dels seus braços, i va preguntar a l'ancià que manejava la graella per la «lliurament Centax 3». Ell la va mirar amb confusa condescendència, com si estigués perduda i fora del seu element -cosa que, va suposar l'Anandra, probablement fora certament, i això va fer que volgués agafar-lo per sobre del taulell i deixar-li anar juraments a la cara fins que d'alguna manera aconseguís que les coses s'arreglessin.

No va cridar. No es podia permetre muntar una escena. Es va obligar a mantenir la calma, a mostrar un aspecte patètic i confós per guanyar-se la simpatia de l'home. Per quan va tornar al costat del seu germà -que seguia al carreró on havien dormit la nit anterior-, ja tenia la seva següent pista.

La seva següent esperança d'escapar de les tropes d'assalt.

El carreró estava format per reixetes metàl·liques per la pluja, i l'Anandra es va asseure contra el mur al costat d'en Santigo, observant les ombres que creuaven per la seva cara quan els lliscadors passaven volant sobre ells. Li va passar els greixosos paquets de carn i formatge que li havia donat l'ancià i va esperar que comencessin les preguntes.

-Llavors ens anem? -va preguntar en Santigo.

L'Anandra va tancar els punys i no es va atrevir a mirar-lo.

-Hem perdut la nostra oportunitat.

-No hauríem d'haver parat a descansar -va dir en Santigo.

Als seus vuit anys, amb prou feines tenia la meitat de l'edat de l'Anandra, però la seva amarga determinació li recordava al seu pare.

-El transport va marxar fa dos dies -va dir amb un esbufeg-. Quatre hores no suposen cap diferència.

Va respirar profundament i va agafar un dels paquets embolicats mentre en Santigo començava a menjar. Es va sentir buida i amb nàusees només de pensar en menjar.

-A més a més -va dir-, no tenim per què abandonar Coruscant. El tipus va dir que coneixia a algú al 1997 que podria donar-nos refugi.

-En quin nivell estem ara? -va preguntar en Santigo.

L'Anandra no va respondre. No li serviria de consol, i ella no volia discutir. Sí, cent quaranta-cinc nivells era molt camí per fer a peu; sí, tots dos estaven cansats; i sí, havien de fer-ho.

Van menjar en silenci fins que en Santigo va escopir un resquill d'os i va dir:

-Tant de bo tinguéssim flor estrellada.

Havia parlat gairebé per a si mateix, però l'Anandra va pressionar el seu polze contra l'espatlla d'en Santigo i va obligar-lo a mirar-la de front.

-Bé, doncs no en tenim -va dir-. No podem aconseguir fruita sempre que vulguem, i ja no n'hi ha més flor estrellada. Ja no n'hi haurà mai més.

En Santigo tremolava. L'Anandra va sentir una onada de culpa i es va apartar mentre afegia:

-Ja no existeix. Igual que Alderaan. Acostuma't a això.

Les revoltes no havien començat com revoltes. Havien començat com vigílies, una forma en què la gent del Nivell 3204 mostrava el seu pesar pels desapareguts i els morts després del Desastre. Centenars de vilatans es reunien als carrers, aportant instantànies hologràfiques, cartes manuscrites i joguines infantils com monuments improvisats en els parcs i els centres comunitaris. No obstant això, conforme van passar els dies i els comunicats oficials i els noticiaris clandestins van convergir en una veritat comuna, els laments d'angoixa es van convertir en crits demanant justícia i revolució.

El planeta Alderaan havia desaparegut, destruït per l'Imperi per crims que ningú comprenia. El poble alderaanià -immigrants de primera i segona generació que tenien botigues i restaurants i cases al 3204, que celebraven el Dia de la Coronació i importaven les seves fruites preferides d'un planeta que rarament visitaven- era viu, i espantat, i furiós. La resta de Coruscant romania nerviós dins de les seves llars i observava les notícies perquè, després de tot, Alderaan no era el seu planeta.

L'Anandra no podia culpar-los. Ella tampoc havia considerat que Alderaan fos el seu planeta, fins que van arribar la policia dels nivells inferiors i les tropes d'assalt imperials.

Quan les tropes van desfilar pel carrer i van disparar a Reffe, el veí del seu oncle, interrompent el seu discurs contra la corrupció imperial, la mare de l'Anandra li va prometre que tot havia passat, que ningú anava a lluitar i que els soldats d'assalt no anaven a causar problemes.

-Tu I Santigo estareu fora de perill -va dir amb un feble somriure durant l'esmorzar, mentre sostenia una cullera a les seves mans amb aire absent.

Ja havia promès abans que el pare de l'Anandra estaria bé. Que tornaria a casa a Coruscant quant acabés el seu viatge de negocis. Ni tan sols en Santigo s'havia cregut això.

***

-A tu puc et acceptar -va dir el pau'ano. La adobada pell grisenca voltant de la seva boca es va tensar en fer una ganyota-. A tu i al noi? Això és més difícil.

El nivell 1997 feia olor de sutge i residus humans. Espurnes dels compactadors industrials plovien mandroses sobre els carrers, i cridaneres senyals de color blau i rosa pastís convidaven als vianants a provar els «entreteniments» locals. L'Anandra ja havia estat una vegada abans al 1997, durant un repte amb un company de classe; havien pres un ascensor, s'havien pres una instantània amb una holocàmera, i després havien tornat. Els seus pares no van arribar a assabentar-se.

Ara hi era de nou, mirant a un home amb la cara com el d'un cadàver en un estret racó d'una cantina excessivament il·luminada. En Santigo estava dempeus darrere del seu seient, amb la mà sobre la seva espatlla.

-No abandonaré el meu germà -va dir l'Anandra.

-Ho comprenc.

El pau'ano va inclinar el seu seient cap enrere i va somriure al seu monstruós associat; un gegantesc alienígena de pell negra amb una boca més ampla que les espatlles de l'Anandra i ulls com aiguamolls oliosos. L'Anandra no va reconèixer l'espècie.

-La família és la família. Però necessito gent que reparteixi mercaderia, que faci lliuraments. Tu pots fer-ho, i jo puc protegir-te.

L'Anandra va sospitar endevinant quin tipus de «lliuraments» necessitaven fer-se en el Nivell 1997. Però podia adaptar-s'hi. Hauria de fer-ho.

El pau'ano va seguir parlant.

-Però el noi és molt petit, i no pot oferir res. Comprens el meu dilema?

-Treballaré més temps per a tu -va dir l'Anandra.

El pau'ano va sospirar i va mirar de nou al seu company.

-No estic segur que això sigui suficient. Tots dos sou un risc, fugint de la policia dels nivells inferiors ... -Va fer una pausa. Quin és el vostre crim?

L'Anandra va fer una ganyota quan va escoltar la suau i desafiant veu d'en Santigo.

-No som criminals.

-Llavors no teniu res a témer, eh? -va dir el pau'ano, amb les taques de les dents serrades brillant sota la intensa llum. Va assenyalar l'entrada amb un dels seus dits.

Dos nouvinguts havien entrat a la cantina, tots dos amb armadura corporal completa. Podrien haver estat droides, va pensar l'Anandra, de no haver estat per la seva forma de vantar-se. Un portava l'uniforme blau i gris de la policia dels nivells inferiors, amb llums de color ambre brillant en les conques del seu casc. L'altre portava el blanc d'un soldat d'assalt imperial, dur i encegador sota les llums de la cantina.

***

El dia després que les tropes d'assalt disparessin a Reffe, les forces de seguretat van començar a aturar a tothom als carrers. La mare de l'Anandra estava asseguda al sofà taronja del seu apartament i plorava mentre l'Anandra mantenia en Santigo allunyat de les finestres. Aleshores, ja no tenien tampoc servei d'HoloRed ... no hi havia manera de difondre les notícies llevat veí a veí.

El dia després d'això, els soldats d'assalt van començar a anar porta per porta. Deien que els espies rebels havien estat reclutant vilatans, i qualsevol persona nascuda a Alderaan havia d'acompanyar-los per ser interrogada. Es rumorejava que als immigrants de segona generació anava a donar-se'ls-hi el «benefici del dubte» i serien reubicats en allotjaments temporals per a la seva seguretat.

La jove que vivia a la porta del costat -la mecànica de droides amb un incisiu malmès i cabell ros que havia fet mainadera de l'Anandra anys abans- havia repetit aquest rumor en concret amb un somriure cínic.

-Així vaig obtenir el meu primer aerolliscador -va dir la dona-. Quan van ressituar als Mon Calamari després de les revoltes del Sector del Mercat Vell. El pare va trobar aquest B-14 que alguna pobra família havia deixat enrere.

-No ho recordo -va dir l'Anandra-. Jo era molt jove.

Va recolzar el seu pes en una cama, i després en l'altra, fregant-se incòmodament les mans als malucs.

-Creus que haurien d'haver fugit? -preguntà-. Els mon cals, vull dir.

-Un mai ho sap -va dir la dona-. Has de limitar-te a esperar i esperar que les coses millorin.

Llavors va abraçar a l'Anandra i es va esmunyir de tornada al seu apartament, tancant la porta darrere seu.

La resta d'aquesta tarda, l'Anandra i en Santigo van romandre junts. La mare de l'Anandra s'havia tancat a l'habitació, i l'Anandra ja no podia sentir-la plorar.

***

El nivell 1996 era un laberint de canonades i passarel·les entre els compactadors de sobre seu i un brunzent abisme per sota. Les xapes i les comportes que conformaven el sostre del nivell creaven un ambient de calor sufocant sobre l'Anandra i en Santigo mentre s'allunyaven corrent de l'ascensor.

El soldat d'assalt els havia vist. No podien haver-lo deixat molt enrere.

L'Anandra sabia que havia fet una mala elecció. Podia haver viscut amb això, portant paquets de píndoles letals o espècia a la clientela del pau'ano. En Santigo era fort i intel·ligent i podria haver après a viure amb això. Però quan el pau'ano va fer la seva oferta final, es va mossegar el llavi, i en lloc de prendre aixopluc entre les bandes de Coruscant, va tirar d'en Santigo cap a la sortida posterior de la cantina.

Ara estaven pagant pels seus escrúpols. Les passarel·les giraven i es bifurcaven, però no hi havia cap mur excepte cortines de canonades ... res que servís per amagar-se d'un soldat d'assalt amb pantalles i sensors de calor i qui sap què més. El seu brillant pla de «córrer al següent nivell i amagar-se al forat més fosc i profund» havia resultat tenir els seus errors.

L'Anandra es va aturar en una llarga i estreta extensió entre plataformes de manteniment. No hi havia res a cap dels dos costats, i res per sota excepte les estranyes llums i els sons brunzents del Nivell 1995.

-Has de córrer, d'acord? -va dir l'Anandra, forçant a Santigo a mirar-li a la cara.

-I tu? -va preguntar en Santigo.

-No repliquis -li va etzibar l'Anandra.

No esperava que el seu germà obeís, però ho va fer. Va apartar la mirada i va respirar alleujada mentre escoltava els seus passos ressonant sobre el metall en la distància.

Llavors agafà les baranes amb les dues mans i va esperar.

Quan el soldat d'assalt va sortir de l'ascensor, la seva armadura blanca era com una balisa. Havia arribat sense l'oficial de la policia dels nivells inferiors; això era bo. Encara tenia el blàster a la funda; això era millor.

Va veure l'Anandra en qüestió de segons. Ella va mantenir la posició mentre ell s'obria pas per les passarel·les i arribava a la plataforma més propera.

-Camina lentament cap a mi, si us plau. Les mans sobre el cap -va dir el soldat d'assalt. No podia distingir el to de la seva veu sota el xiuxiueig electrònic del casc.

-No he fet res -va exclamar l'Anandra.

-La identificació facial confirma que ets l'Anandra Milon, edat setze, resident del 3204 programada per reubicació. Antecedents de rebel·lia juvenil. Rebràs un judici just tenint en compte la teva edat i el teu estat psicològic.

-Penses quedar-te aquí, o vas a arrestar-me? -va preguntar l'Anandra. Per a la seva sorpresa, se sentia en calma. Gairebé jovial.

El soldat d'assalt va mirar darrere seu, i després de nou a l'Anandra.

-Vinga, noia. Ho has passat malament, però això no és la fi del món.

-Sembla que sí que ho va ser -va dir l'Anandra amb un riure nerviós, i es va agenollar sobre la passarel·la. El soldat d'assalt va posar la seva mà sobre el blàster i va començar a acostar-se amb cautela.

-He de posar-te grillons atordidors -va dir el soldat d'assalt.

Mentre ell portava les mans al seu cinturó, l'Anandra va saltar per agafar el blàster de la seva funda.

No va intentar sostenir l'arma. El soldat l'hauria atrapat, li hauria trencat els canells i hauria recuperat el blàster. Només necessitava treure'l de la seva funda, donar-li una mica d'impuls i deixar-lo anar. Va sortir volant, lliscant per la passarel·la i detenint-se tremolosament a la vora. En aquell instant, l'Anandra portava avantatge.

Llavors el soldat d'assalt li va donar un cop de genoll al pit. Ella va caure d'esquena, tractant tot just de frenar la seva caiguda. No pot disparar-me, va pensar. Si la matava ara, almenys li havia fet perdre la seva dignitat.

Dues fortes puntades en el seu abdomen, i tot el seu cos va semblar doblegar-se. Davant d'un lleuger moment de dubte de l'home, ella estava de nou dreta, saltant cap endavant, envoltant amb els braços el coll de l'home i clavant els polzes sota la vora del casc. Va buscar amb els seus dits als costats tractant de trencar-li el segell del casc. Va colpejar amb el cap la placa ocular negra, esperant guanyar una mica de temps, i la seva visió es va tornar vermella.

D'alguna manera, quan va recuperar la visió, era a terra, mirant cap amunt, a la cara sense casc del soldat d'assalt; el rostre ple de cicatrius d'un home de mitjana edat que vagament li recordava al seu oncle. Llavors el soldat d'assalt va cridar en alçar-se en l'aire i caure a plom per l'altre costat de la barana. Darrere d'ell es trobava el monstruós soci del pau'ano, gairebé massa gran per cabre a la passarel·la, fregant els seus grossos dits com si el soldat d'assalt hagués deixat un residu.

-Nivell 1782 -va dir la criatura, amb una veu molt més aguda i lleugera del que l'Anandra hauria esperat-. Potser trobis refugi allà. -La va mirar fixament durant un instant més abans d'afegir-: No he tingut res a veure amb això.

L'Anandra es va adonar que estava sostenint el casc del soldat d'assalt a les mans. La superfície blanca estava tacada amb la seva pròpia sang.

-Per què fas això? -va preguntar.

Els enormes músculs de la criatura es van moure sota la seva pell en el que semblava un encongiment d'espatlles.

-Ets d'Alderaan, oi? -va preguntar.

-Sí -va dir l'Anandra.

-Sé el que està patint la teva gent -va dir la criatura, i va marxar.

***

Quan els soldats d'assalt van arribar a la porta de l'apartament de l'Anandra, L'Anandra i en Santigo estaven ocults en el cub buit d'un droide netejador que surava a l'exterior de la finestra de la seva habitació. El droide normalment netejava l'edifici un cop per setmana. Ja havia estat allà dos dies abans, i l'Anandra es preguntava si havia d'agrair a la seva veïna aquest canvi de calendari.

L'Anandra va escoltar com la seva mare obria la porta. Va escoltar l'estàtica de la veu d'un soldat d'assalt. Llavors va sentir que la unitat netejadora els portava lluny, i va envoltar en Santigo amb el seu braç, tractant de centrar-se en les instruccions de la seva mare.

Havien d'anar al Nivell 3108 i trobar un vell amic de la família. La seva mare es reuniria amb ells, i tots junts abandonarien Coruscant.

El nivell 3108, per descomptat, havia estat la primera de moltes decepcions. L'«amic de la família» no va oferir una altra cosa excepte excuses i disculpes, i finalment la promesa que un contrabandista del 2142 podria portar-los fora del planeta. En Santigo no havia volgut anar-se'n sense la seva mare; l'Anandra i una trobada amb la policia dels nivells inferiors el van convèncer del contrari.

Havien estat fugint des de llavors.

***

El nivell 1782 era una ferrovelleria interminable amb murs de metall esquinçat i dominada per oscil·lants torres de runa. Estava construït amb aerolliscadors estrellats, trens flotants fora de servei i cartells d'anunci trencats que havien caigut del seu lloc en el cel; quan un vehicle queia dels nivells superiors, el 1782 era el seu destí final.

L'Anandra i en Santigo caminaven junts, en Santigo agafant canell dret de l'Anandra. A la mà esquerra, ella portava el blàster del soldat d'assalt mort. No l'havia deixat anar des que l'havia recollit de la passarel·la.

Portaven explorant l'abocador gairebé una hora, sense companyia excepte per les rates gegantines, quan una figura humanoide va sortir furtivament d'un vagó de tren rovellat. Portava una granota de treball dues talles més gran, i els seus ulls bulbosos estaven col·locats en costats oposats del seu cap amb forma de llàgrima. L'Anandra coneixia la seva espècie -mon calamari-, encara que no n'havia vist a cap d'ells des de feia anys.

Portava una hidroclau d'acer, llarga i pesada, en una mà palmada. Probablement estava recuperant ferralla, va pensar l'Anandra, però va recordar la bota del soldat d'assalt en el seu pit i es va preguntar com de ràpid i fort podria colpejar-la el Mon Calamari.

L'Anandra va apuntar el blàster en la seva direcció.

-No t'acostis.

El Mon Calamari es va aturar. En Santigo li va estrènyer el canell i va dir alguna cosa, però l'Anandra no l'estava escoltant. El blàster semblava pessigollejar-li en els dits.

-No anem a fer-te mal -va dir l'Anandra-. Només doneu-nos una mica de menjar i uns crèdits i marxarem al següent nivell.

El Mon Calamari va bellugar el cap, però per la resta no es va moure.

-Vas dir que aquí hi hauria algú per ajudar-nos -va murmurar en Santigo.

L'Anandra va ignorar al seu germà. Per una vegada, ella estava al comandament, i no necessitava una altra decepció.

-Pots entendre'm? -va preguntar l'Anandra, més bruscament. Li suaven les mans, i tractava d'agafar el blàster amb més fermesa sense prémer el gallet.

El Mon Calamari va parlar amb veu gutural en un llenguatge estrany. Quan l'Anandra va fer un gest amb el seu blàster, ho va intentar de nou.

-Sí -va dir, pronunciant amb dificultat la paraula.

-No li facis mal -va demanar-li en Santigo.

El Mon Calamari alçar la seva mà lliure -la que sostenia la hidroclau romania al seu cos- i va assenyalar a Santigo.

-Alderaanià? -va preguntar.

De cua d'ull, l'Anandra va veure que en Santigo assentia.

-Seguiu-me -va dir el Mon Calamari, i va començar a caminar lentament cap enrere.

La mirada de l'Anandra va passar del canó del seu blàster al rostre del Mon Calamari. Va pensar en totes les formes en què aquesta trobada podia acabar malament: podia ser un esclavista que treballés per al pau'ano, o podia planejar vendre-la als soldats d'assalt, o podia matar-la a ella i al seu germà a cops sense cap raó en absolut .

En Santigo l'estava observant. Lentament, ella va deixar escapar l'alè i va baixar el seu blàster.

Van seguir un camí serpentejant entre les restes i van baixar un turó de seients de tren entapissats i marcs de finestra cap a una gran caverna d'acer. A mesura que s'acostaven, l'Anandra es va adonar que la caverna era el casc d'una nau estel·lar; devia haver topat contra el planeta en algun conflicte oblidat feia ja temps i des de llavors havia estat esbudellada. El que quedava era un espai obert que brillava amb llums blaves i grogues.

El casc estava ple de campaments improvisats, petites barraques, tendes de les que penjaven llanternes i bateries, xemeneies portàtils brillants de greix, galledes plenes d'aigua de pluja, i centenars de formes de vida d'una dotzena d'espècies. Uns Mon Calamari rostien mynocks en fogueres mentre nens gairebé humans plens de tatuatges jugaven a la pilota a prop. L'Anandra va veure una immensa criatura que va creure, per un instant, que era el soci del pau'ano; però el patró dels seus colors no era el mateix.

-Atura't -va dir l'Anandra, més bruscament del que pretenia. Va abraçar a Santigo, apropant-lo a ella-. Què és tot això?

-Llar -va dir el mon calamari-. Quedeu-vos. Se us esperava.

L'Anandra bellugar el cap presa de la confusió.

Homes i dones van començar a sortir del casc, observant-los amb caut interès. El Mon Calamari no va apartar la mirada de l'Anandra.

-Mon Calamari -va dir, donant-se cops al pit-. L'Imperi arrabassa.

Després va assenyalar darrere d'ell. Una altra de les gegantines criatures estava apareixent davant la seva vista.

-Herglic, l'Imperi arrabassa.

A mesura que la multitud es feia més gran, el Mon Calamari assenyalava als estranys un a un, nomenant espècies i planetes que l'Anandra amb prou feines coneixia; noms que només havia escoltat en murmuris furtius. Després, finalment, la va assenyalar a ella.

-Alderaaniana -va dir-. L'Imperi arrabassa. Però aquí, tots compartim.

I, ja fos per les paraules del Mon Calamari, o per les tristes i cansades mirades de la gent a la seva esquena, o per la pura extensió del seu propi cansament, l'Anandra va deixar caure el seu braç i va començar a sanglotar.

En Santigo va tornar a estrènyer-li el braç, i l'Anandra va plorar igual que la seva mare havia plorat durant les revoltes; plorar sense dignitat ni raó, plorar fins que el nas va començar a moquejar-li i els estranys la van guiar a la calor i la seguretat del casc. En Santigo penjava d'ella, i quan va poder parlar i raonar i actuar de nou, va ajudar als seus amfitrions a preparar un menjar i trobar un lloc perquè el seu germà descansés i mengés.

Sabia que demà tindria preguntes. Necessitava saber com havia viscut aquesta gent, quines eren les seves esperances. Necessitava compartir notícies dels nivells superiors. Necessitava saber si renunciar al seu blàster o usar-lo contra l'Imperi.

Però aquesta nit, va poder deixar aquestes preocupacions de banda. Aquesta nit, va trobar la llar i la família en les profunditats de Coruscant.

FI