Plata i Escarlata

Plata i Escarlata

James S. A. Corey

L'agent rebel Scarlet Hark es reuneix amb un general imperial penedit per comprar-li uns valuosos plànols secrets.

-Seddia Chaan -va dir el guàrdia, repetint el nom que figurava en els meus documents d'identificació.

-Sí -vaig mentir.

Em va tornar els documents, va assentir amb el seu gran cap verd grisenc, i es va apartar. Vaig tractar de mostrar el somriure fred però educat que vaig suposar que una important fabricant d'armes oferiria a un porter, i vaig entrar al club. Després de la calor i la humitat, passar a l'aire fresc i sec era com arribar a un altre món. Oolan era una ciutat barcassa en un mar obert, amb els seus edificis units mitjançant ponts i separats per canals en una arquitectura en constant moviment. Aquest mes, els corrents l'havien portat al nord, gairebé a l'equador planetari. Al següent, suraria cap al sud fins que el gel blau verdós xoqués contra els fonaments dels edificis i el gebre cobrís els passamans dels ponts. En aquells dies, els meus plans eren estar de tornada amb la flota rebel, després d'haver fet els lliuraments, i la meva última identitat falsa seria un vague record. Si al dia següent encara seguia a Oolan, significaria que havia passat alguna cosa inesperada.

Donat el meu historial, no seria massa estrany.

El club privat estava construït com una única sala circular amb finestres de tres metres d'alt en la vora exterior. Al centre, un nucli negre conformava les sales de reunió privades i ascendia als nivells superiors. Un enregistrament de música d'arpa Bith omplia l'aire, amb un so tan definit que semblava que les notes tinguessin vores. A l'exterior de les grans finestres, la ciutat ondava cap amunt, cap als costats, queia i tornava a aixecar-se, transportada per l'onatge oceànic. Una dotzena de llanxes repulsores de brillants colors brunzien pel canal, amb els seus pilots humans i quarren en aparent competició per veure qui era el més temerari. Em vaig allisar la vora de la jaqueta i vaig mirar al meu voltant amb aire casual a la dotzena aproximada de membres del club recolzats en butaques o al costat de les taules. L'home que jo buscava era humà, d'edat avançada, i només l'havia vist en fotos i hologrames. Tractant de semblar despreocupada, vaig prémer el meu comunicador.

-L4?

-Senyora -va dir la profunda i greu veu del droide.

-Fins a quin punt estem segurs que aquí?

-Al noranta-sis per cent.

-Molt bé, descriu-me aquest quatre per cent restant.

-El General podria haver estat descobert, i l'individu que pilotava el seu transport des de la base orbital podria haver estat un impostor -va dir el meu droide sentinella-. Algun problema allà dins, senyora?

-Només tracto de trobar-lo. Deixa que doni una altra passada -vaig dir, i vaig tallar la connexió.

La Seddia Chaan, enginyera de seguretat de la Cooperativa Salantech, hauria caminat per la sala amb els moviments secs i estudiats i l'actitud impassible de l'ex-agent que era. Ja que m'estava fent passar per ella, ho vaig fingir. Un droide de servei surà cap a mi i va preguntar amb una veu acuradament dissenyada si podia oferir-me una mica de beure. La Seddia Chaan no prenia substàncies intoxicants, així que vaig demanar un te. Els homes i dones de les taules i les butaques em van mirar i després van apartar la vista, educats i distants d'una manera que m'hauria revelat que era al cor de l'Imperi encara que hagués despertat aquí amb la ment completament en blanc.

Vaig començar l'operació mesos enrere, seguint el rumor que l'alcaid d'una presó política imperial podria haver començat a simpatitzar amb alguns dels seus presoners. Aquest rumor havia de portar setmanes circulant i degradant-se, ja que no hi havia cap alcaid imperial, no hi havia cap presó involucrada, i el general Cascaan no tenia realment massa simpatia cap a la rebel·lió. Però a part de què totes i cadascuna de les dades fossin incorrectes, les coses havien anat força bé. Vaig seguir a Cascaan al sistema Entiia, vaig trobar a la seva amant clandestina a Oolan, i vaig començar les negociacions. Tot el procés havia estat tan segur com fer equilibris amb una rata de foc verdoriana sobre el nas, però ho havia aconseguit, tot excepte la última part. La trobada en persona i l'intercanvi.

Estava en la meva tercera passada per la sala i gairebé havia acabat la meva tassa de te, quan el vaig reconèixer. Estava assegut sol en una petita taula alta gairebé contra la finestra. Tenia la mà cobrint la boca i la mirada fixa en la brillantor cristal·lina i metàl·lica del complex d'edificis, a l'altre costat del canal. Una vegada que el vaig veure, vaig poder perdonar-me per no haver-lo reconegut immediatament. Totes les imatges que havia vist d'ell eren les d'un home d'esquena recta i barbeta alçada amb brillants ulls negres i una mirada desafiant. L'home de la taula estava encorbat. La seva pell fosca tenia un to cendrós, i els seus ulls estaven humits i vidriosos. Quan es va remoure en el seu seient, vaig poder veure la força física en el seu cos, però mentre estava immòbil, semblava l'avi d'algú.

En el meu treball, he vist tota mena de traïdors, des d'aquells que temien ser descoberts, als que sentien plaer amb les seves maldats, passant per altres per als que només es tractava de negocis. L'home de la taula no era cap d'aquests. Semblava que això li posava malalt. Això era dolent. Em vaig posar l'amable somriure de la Seddia Chaan i vaig començar a acostar-me a ell.

-Senyora? -va dir L4-3PO.

-Tot va bé, l'he trobat.

-Tenim un altre problema. Un vehicle ha aterrat a la plataforma superior de la torre. El registre l'identifica com la nau privada d'en Nuuian Sulannis.

-Potser és membre del club -vaig dir, sense minorar la marxa.

-Les probabilitats que l'interrogador imperial que ha estat investigant al general arribi aquí per coincidència quan aneu a reunir-vos són de...

-Estava fent broma, reiet. Gràcies per l'advertència. Mira a veure si pots parlar amb el sistema informàtic del club, i tracta de retardar-lo. Seré ràpida.

-Sí, senyora.

Em vaig deixar caure a la cadira davant d'en Cascaan. Ell va alçar la mirada, i per un instant vaig poder veure la sorpresa en els seus ulls. Després va mostrar un lent i trist somriure.

-Suposo que vostè és Hark.

-Sí, senyor -vaig dir.

-Esperava a un home.

-És un prejudici bastant comú -vaig dir-. No ho prendré com una cosa personal.

Vaig treure el xip de crèdits de la butxaca de la meva jaqueta i el vaig col·locar sobre la taula. El tauler negre de la taula va fer que el xip platejat semblés més brillant del que era. El general el va mirar amb les celles arrufades i va extreure un cristall de memòria esmaltat en vermell de la seva butxaca. Vaig esperar, obligant al meu cos a romandre relaxat i calmat mentre sentia calfreds en pensar en l'interrogador en Cap aterrant la seva nau cinc nivells per sobre de mi.

-Suposo que aquests són els plans dels que vam parlar -vaig dir, tractant de mostrar un aire despreocupat sense deixar que la pilota es detingués.

El general va arrufar les celles i va assentir a la vegada. La pressió del seu polze i el seu índex sobre el vidre no va disminuir. Vaig tenir la sensació que si estirava la mà per agafar-lo, l'hauria apartat del meu abast. Quan va parlar, la seva veu era greu i precisa.

-Alguna vegada ha traït algú?

Vaig sentir que el cor s'enfonsava en el meu pit. Els canvis d'opinió a última hora sempre eren un risc en aquesta classe d'operacions. Normalment, podia disposar d'unes hores per fer que l'objectiu es embriagués i es posés sensibler, cantar algunes cançons sobre la glòria i l'amor perduts, i oferir qualsevol suport i consol que necessités per fer l'intercanvi. Aquesta no era una d'aquestes vegades. Si decidia rebutjar-me, els plànols de la pròxima generació de Destructors Estel·lars s'esvairien davant els meus ulls com fum entre els dits. A més, probablement em matarien. No eren els resultats que m'interessaven.

-Ho he fet, però no a la lleugera -vaig dir-. Sempre vaig tenir les meves raons.

-Lamenta aquestes traïcions?

-No.

Va deixar caure el vidre de memòria al palmell de la seva mà i va tancar el puny al seu voltant. Hi havia llàgrimes en els seus ulls. En altres circumstàncies, hauria trobat aquest gest menys frustrant.

-He estat un lleial súbdit de l'Emperador. He seguit les ordres dels meus comandants. M'he dit a mi mateix que estàvem portant l'ordre a la galàxia perquè això era el que ens explicaven. Qui era jo per portar-los la contrària?

Em vaig inclinar cap a ell i li vaig posar suaument la mà al canell.

-Ho comprenc -vaig dir.

-Si fem això -va dir en Cascaan-, seré responsable de la mort de milers de soldats.

-I si no ho fa? Quanta gent morirà si ens oblidem de tot aquest assumpte? I seran soldats, o gent innocent que simplement viu en mons als quals l'Emperador ha decidit no respectar adequadament?

-Ningú té accés a això. Quan surtin a la llum, se sabrà que m'he tornat contra ells. Em mataran per això.

Els seus dits no van afluixar la seva presa. Vaig canviar de tàctica, apartant la mà i donant copets amb el dit al xip platejat.

-Aquí hi ha prou diners perquè es posi fora de perill. Podrà esvair-se en la Vora, trobar un lloc tranquil, un nou nom. Un nou rostre. Estarà bé.

-En serio, Hark? És que la meva consciència no compta per a res?

No li pressions, em vaig dir. Ja està mig aterrit, i si li fiques pressa només servirà perquè es bloquegi. Vaig respirar profundament, vaig deixar escapar l'aire lentament, vaig relaxar les espatlles i vaig suavitzar la meva expressió. El droide de servei va arribar xiuxiuejant a la meva esquerra amb una nova tassa de te. La ciutat a l'altre costat de les finestres s'alçava i descendia.

Tenia potser un parell de minuts.

-Per descomptat que compta -vaig dir-. Tinc la impressió, senyor, que hi ha alguna cosa que vol explicar.

-Sap que vaig dirigir l'assalt a Buruunin.

-Ja ho sé -vaig dir-. Vaig perdre a persones a les que apreciava en aquest atac.

-Les ciutats estaven indefenses -va dir-. Tan aviat com vaig rebre l'ordre del bombardeig, vaig saber que hauria de trair al meu Emperador. Al meu Imperi. Aquestes morts no portaven cap ordre. Només por. Eren un error.

-No obstant això, no va cancel·lar l'atac -vaig dir, amb més brusquedat de la que hauria d'haver fet servir. Ell no va vacil·lar ni afluixar l'adherència sobre els plans.

-No hauria suposat cap diferència. M'haurien executat, i el meu segon al comandament hauria donat l'ordre. La insubordinació és una forma estúpida de morir. Tinc el meu honor, però no sóc cap estúpid.

Em quedava aproximadament minut i mig. Això no estava anant bé.

-Després d'això -va dir el general Cascaan-, hi va haver innombrables col·laboradors. Arribaven a cada lloc avançat que establíem, ploriquejant i plorant, dient que tenien informació que vendre'ns. On s'ocultaven els rebels, qui els havia ajudat, on estaven les seves partides d'armes. Per uns pocs crèdits, haurien venut les seves mares.

-Estaven desesperats -vaig dir-. Tenien por.

Es va tornar per mirar-me de front. Fins aquell moment no m'havia adonat que havia estat evitant els meus ulls. En la seva expressió hi havia un dolor que em va deixar sense alè. Portava força temps treballant en la clandestinitat, i en algun moment havia deixat que Cascaan i persones com ell es convertissin per a mi en una mena d'enemic sense rostre. Bé, doncs aquí hi havia el seu rostre, i no era el d'un inflexible líder de soldats.

-Jo estic desesperat -va dir en veu baixa-. Jo tinc por. Aquesta gent a la qual menyspreava, i la menyspreava de veritat, Hark... ara m'he convertit en això. Estic venent la confiança que s'ha posat en mi per diners. Per seguretat. Per la bella mentida que puc ser un home millor fent aquest pacte amb el diable.

-Ells eren refugiats en un atac militar a tot un planeta. Vostè és un dels homes més poderosos de l'Imperi -vaig dir-. Em sembla que vostè està en una situació força diferent.

-I això parla millor de mi? O pitjor?

-Millor -vaig dir, principalment perquè semblava la resposta amb més probabilitats d'aconseguir que obrís els dits. Em vaig preguntar si, llançant-me sobre ell, seria capaç d'agafar els plànols i escapar per la porta abans que algú em detingués. No semblava probable. I si li deia que tots dos estàvem a punt de ser arrestats per l'Imperi, no em semblava que hi hagués massa probabilitats que el procés avancés.

-No estic d'acord -va dir el general-. Aquest tracte és innoble. No em deixa millor que ells. No puc acceptar els seus diners.

S'estava retractant-se. El meu comunicador va sonar. Amb una ganyota, vaig respondre.

-No és bon moment, L4. Estic enmig d'un assumpte.

-Senyora, he fet tot el que he pogut. Aquesta... situació requerirà la seva atenció.

En Cascaan va obrir la seva mà. L'esmalt vermell va captar la llum de la finestra, brillant en el seu palmell com si tingués sang al bol de la mà. Vaig aixecar la mirada cap al mur fosc de sales privades i ascensors al centre del club.

Hora del pla C.

-Pot Seguir després amb aquest tema? -vaig dir, aixecant un índex-. Tornaré de seguida.

Vaig caminar cap als ascensors, pensant en totes les formes en què això podia desenvolupar-se i en com jo podia afectar la situació que realment s'estava desenvolupant. El droide de servei va arribar veloçment per veure si volia alguna cosa per acompanyar el meu te, i el vaig apartar amb un gest. No podia distingir si la meva inestabilitat era deguda a l'adrenalina o si la ciutat havia estat copejada per onades més grans del que és habitual.

-L4 -vaig dir pel comunicador-. Sabem on és?

-L'interrogador Sulannis està a l'ascensor, dirigint-se a la planta principal, senyora.

-Podem apagar l'ascensor?

-Ja he intentat fer-ho una vegada, senyora. Està usant la seva anul·lació de seguretat. No hi tinc accés.

Tot un seguit de solucions es va desplomar i va morir. D'altra banda, hi havia menys coses en què pensar. Ja estava a menys de meitat de camí del centre.

-En quin ascensor es troba?

A la meva dreta, la porta d'un ascensor es va obrir i va sortir una dona gran quarren. No era en Sulannis.

-L4, en quin ascensor està?

-Estic consultant, senyora.

-Més val que sigui ràpid.

-El sis.

Vaig girar cap a la meva esquerra, sense córrer, sinó caminant més ràpid. Les meves opcions es reduïen ràpidament. El gust rogenc del pànic em va omplir la boca, i el vaig ignorar.

Les portes de l'ascensor estaven esmaltades en negre i eren llises com un mirall. Vaig fer que el meu reflex semblés calmat, elegant, potser una mica avorrit. La diferència entre estar fora de perill i massa tard anava a marcar-se per escassos segons. Les portes es van estremir i es van obrir lliscant. En Nuuian Sulannis estava dret a la cabina de l'ascensor, i la llum semblava caure sobre el seu uniforme negre com si aquest estigués teixit amb forats negres. Va començar a sortir, i vaig fingir creuar-me en el seu camí, intentant apartar-me al mateix costat que ell, creant un petit ball d'enutjoses ensopegades. El seu nas arrufat podria haver obert la petxina d'un escarabat keeb.

-Ho sento -vaig dir. I després vaig afegir-: No és vostè l'interrogador Sulannis?

Va tenir temps per denotar sorpresa, i llavors vaig plantar un cop de peu directe just sobre la seva pelvis. El cop estava dissenyat per fer-lo trontollar cap enrere, i ho va aconseguir. Les portes de l'ascensor es van tancar lliscant i em vaig colar entre elles mentre ell recuperava l'equilibri. Vaig prémer el botó de la plataforma d'aterratge.

La lluita cos a cos, especialment en ocasions com aquesta quan l'oponent era molt més gran que jo, significava actuar amb tècniques d'agafada. Vaig començar amb una clau al seu colze, però es va desfer d'ella amb sort i força bruta a parts iguals. Em va colpejar dues vegades en les costelles, però el reduït espai de la cabina de l'ascensor li dificultava posar molta força als cops, donant-me l'oportunitat de fer un escombrat amb la cama que el va fer caure a terra. Quan vaig tenir el meu braç envoltant el seu coll, tot va acabar, però l'asfíxia va trigar llargs i terribles segons en fer efecte. Quan finalment va quedar inert sota meu, ja estàvem a la plataforma d'aterratge. Vaig prémer els controls per portar-me abaix de nou abans que ningú pogués veure una desendreçada enginyera d'armament a cavall sobre el cos inconscient d'un interrogador imperial.

Em quedava una dosi de sedant en la meva sabata. La vaig fer servir en ell, vaig aturar l'ascensor en el tercer nivell, vaig arrossegar a Sulannis al lavabo de senyores i el vaig introduir en un cubicle. Tot això em va costar menys de cinc minuts.

En el meu descens de tornada, em vaig recol·locar el vestit, allisant les arrugues mentre tractava de pensar en com convèncer al general perquè realitzés l'intercanvi. Tan aviat com es van obrir les portes de l'ascensor, vaig saber que tot havia acabat. La petita taula en la qual havíem estat asseguts estava buida. No podia veure a Cascaan per enlloc. D'acord m'acostava, vaig veure petites volutes de vapor alçant-se de la meva tassa de te. El nus a la gola era decepció, i ràbia, i frustració, però també hi havia alguna cosa més. Alguna part de la meva ment m'advertia que estava passant alguna cosa per alt. Això no era el que semblava.

-Senyora? -va dir L4-3PO pel meu comunicador-. Tot va bé?

A la taula negra, brillava el xip platejat amb el pagament d'en Cascaan. Al seu costat, el vermell brillant del vidre de memòria. Havia deixat els plànols, i també el pagament. Anaven a capturar-lo, i ell ho sabia, i no hi havia res que jo pogués fer per evitar-ho. Quan vaig aixecar la mirada, allà estava. Fora de la finestra, caminant pel pont del canal, allunyant-se de mi. Portava l'esquena dreta i orgullosa, el cap alt. Era la primera vegada que s'assemblava a l'home dels hologrames. Un guerrer, disposat a lluitar. Disposat a morir.

Vaig recollir els objectes plata i escarlata i els vaig introduir a la butxaca abans d'activar el comunicador.

-Hora de marxar. Vés arrencant la llanxa repulsora i tornem a la nau. Necessitem estar fora d'aquí abans que en Sulannis es desperti.

-Sí, senyora -va dir el droide-. Puc preguntar-li si ha aconseguit el que va venir a cercar?

-Sí -vaig dir.

-I el general?

En Cascaan arribà l'altre costat del pont, girà a la dreta, i va avançar sortint de la meva línia de visió.

-Ell també.

FI