Llum i Ombra (I)

Llum i Ombra


Paul Danner 

"Els Jedi que cauen són els més perillosos de tots". -vers d'un poema infantil.

I

En Dray va observar la brillant estrella vermella desaparèixer en la foscor de l'horitzó. Els seus pensaments eren una massa atrotinada, i mentre el sol desapareixia, així ho feia la seva esperança de desembolicar aquests caòtics sentiments... Sempre era pitjor a la nit, quan no tenia res a fer excepte mirar fixament la interminable extensió de cel negre i considerar el seu destret.

Havia vingut a aquest món a la vora de la Frontera Galàctica per provar i salvar la seva ànima. L'Equip de Reconeixement d'Astrogació de la República encara havia d'explorar el planeta, pel que no tenia designació. Des que va fer el descobriment, en Dray va creure que ell també hauria donar-li un nom a la seva nova llar... el va anomenar Vigil.

Al principi, el frondós planeta bosc semblava un lloc perfecte per a la introspecció i la curació. No obstant això, la seva bellesa pastoral només li va causar a Dray més dolor mentre arribava a una terrible conclusió. La idíl·lica serenitat de l'ambient servia de recordatori diari que aquesta tranquil·litat mai més seria seva... En el passat, en Dray havia estat l'amo de les seves emocions, però la pau era ara merament un somni fugaç.

Va fugir de l'espai civilitzat per escapar dels seus problemes. Però no hi havia mai escapatòria, no importava on fos... Ni tan sols a Vigil.

En Dray solia considerar el fet de marxar, però on anar? Merament seria perseguit com ho va ser abans, i en Dray estava cansat de fugir. Així que es va quedar al planeta: tant el seu paradís com la seva perdició...

* * *

Va allargar una mà temptativa, com un nen tractant d'aconseguir arribar a la seva mare. Gairebé immediatament va experimentar la pessigollejant sensació de la Força sorgint al voltant de les puntes dels dits. Un petit calfred va tocar la base de la seva columna vertebral amb la carícia experta d'un vell amant.

En Dray va sospirar i es va col·locar a la petita clariana sota un dosser d'arbres arcosia de fulla ampla. L'olor delicadament dolça del fullatge penetrava a través del seu nas i ell va beure de l'aroma.

Assegut amb les cames creuades i les mans a la falda, en Dray va tancar els ulls. L'essència de l'arcosia va entrar en els seus pulmons. Es va tranquil·litzar a si mateix fins que tot el que va quedar va ser el so de la seva respiració.

En Dray es va obrir a l'harmonia de la natura... Les crides cridaneres dels alaprisma alçant el vol invocar una imatge impressionant d'aus brillantment acolorides dibuixant un arc de Sant Martí a través del cel. Es va concentrar a distingir entre els suaus refilets de les altres aus, els crits nasals de cent espècies d'animals, i les petites refilades del sorprenent conjunt d'insectes.

La seva respiració es va fer més lenta, més exacta, caient en un ritme gairebé bressolador. En Dray va intentar recordar els exercicis de meditació que li va ensenyar el seu Mestre, Ven-Mah Tyrrahl. No hi havia estat capaç d'utilitzar-los des de feia molt de temps.

Des de...

Un dolor punxant gairebé va penetrar a través de la seva concentració, retorçant-se com una vibrofulla en els seus intestins.

Mai oblidaria aquell dia.

La seva meditació havia acabat sobtadament quan Yeres Threem va irrompre al jardí botànic. L'adepte Jedi vultan estava exigint respostes i en Dray no tenia cap per al seu amic.

La cara d'en Dray es va tensar mentre revivia el terrible moment.

En Threem estava més enllà de la raó, intentant matar a Dray, però això tot just importava. En Threem sabia la veritat i per tant havia de morir.

Per a què?, va exigir saber una veu familiar. En Dray no podia identificar-la, així que de moment la ignorava.

En Dray encara podia sentir el xoc dels seus sabres làser, sentir el mànec de la seva arma vibrar a la mà, olorar l'horrible cauterització de la carn.

Llavors estava dret sobre el cos d'un dels seus millors amics. En Dray encara podia veure la terrible i buida mirada a la cara del vultan. Aquests ulls foscos com transpariacer opac acusant-lo de traïció molt després que en Threem hagués deixat de respirar.

Va ser el primer Jedi que va matar en Dray. No seria l'últim...

Altres records van començar a inundar la seva ment, amenaçant amb interrompre la seva contemplació. En Dray va prendre un alè purificador, va deixar vagar la seva atenció, i va aclarir els seus pensaments.

Ho va intentar de nou i de sobte va escoltar les paraules del seu Mestre ressonant al cap.

Intenta-ho i sempre fracassaràs. L'èxit no és una meta. És una decisió conscient.

En Dray va augmentar la seva concentració.

Els sons característics del seu planeta adoptiu van quedar enrere mentre buscava alguna cosa més. La suor amarava el seu front, barrejant-se amb el seu pèl, i caient-li per l'esquena en rierols gelats. Va deixar anar la consciència del cos físic i va agafar quelcom més gran.

Per un moment en Dray va témer que hagués perdut l'habilitat... No... Espera.

Allà.

El va sentir, silenciós al principi però fent-se més fort. El batec de la seva nova llar... El ressonant pols geotermal que escalfava la freda roca.

En Dray va ajustar lentament el seu propi pols amb el de Vigil, i es van convertir en un. El cru vas del cos ja no podia contenir el seu esperit. En Dray no va abandonar completament la seva forma física, però la va abraçar en tot el seu ser i es va moure més enllà. Cap a la natura. Era les roques, els arbres, els animals, els llacs, la brutícia. El món.

No n'hi havia prou.

Va tractar d'arribar a les estrelles allà dalt, a la galàxia que l'envoltava.

En el mateix cor de la Força.

Va sentir que tota la seva consciència s'elevava cap a un lloc que les paraules mai podrien descriure. El seu cos va ser engolit per les flames i després submergit en un vast oceà de gel. Va continuar elevant-se, i mentre ho feia va sentir que la seva ment començava a obrir-se. No podria abastar completament el que estava experimentant, però sabia que estava a punt d'arribar un altiplà. La dona més bella de la galàxia l'estava envoltant amb els braços i el pujava més i més amunt.

Una cosa va detenir la seva ascensió abruptament.

Va sentir els estrèpits primer, el terrible tro emanant de grans núvols buidant l'horitzó. Després va venir el llampec, estranyament violeta i infal·liblement cruel. Els vents rugien amb fúria i res podia oposar-se a ells.

La gran tempesta va esquinçar la terra despietadament, colpejant el cor mateix d'en Dray. El cel que l'havia mantingut a la part alta el va deixar anar sobtadament. En Dray es va trobar caient...

Caient.

Un fred com mai havia sentit va passar sobre ell, congelant la seva respiració fins i tot en el clima temperat dels boscos de Vigil.

La tempesta venia a per ell; alimentada per la por, la fúria, l'odi. En Dray es va donar ànims, però sabia que no hi havia esperança de sobreviure a l'escomesa.

Llavors va arribar un tro com cap altre i en Dray va pensar que era el primer cop de la tempesta del costat fosc. L'atac anticipat mai va arribar i en Dray es va adonar que el so irritant no era una manifestació de la Força després de tot.

Era la realitat...

Els seus ulls es van obrir de cop i va perdre el tràngol. La tempesta atroç s'anava tan ràpidament com havia arribat.

En Dray va veure immediatament el veloç arc de llum travessant el cel; com un estel fugaç només que molt més a prop. Fos el que fos l'objecte acabava d'entrar a l'atmosfera, cremant tan brillant com qualsevol sol.

Va semblar portar una eternitat el fet de completar el seu descens. El flamejant objecte va desaparèixer momentàniament darrere de la línia dels arbres i en Dray va sentir el fred d'un vehicle metàl·lic albergant tres formes de vida. Podia sentir el pols vital de cada ésser i durant un moment horrible, les seves emocions van ser també seves per experimentar-les; por, desànim, desesperació. Una sensació familiar va onejar sota el cos d'en Dray quan el costat fosc va començar a alimentar-se...

Tot d'una, hi va haver una explosió tan gran que en Dray la va sentir des de més enllà d'una milla de distància. La terra es va estremir com si fos destruïda per un ramat de furiosos banthes. En Dray va perdre l'equilibri i va passar la resta de l'ona expansiva estirat sobre la seva esquena.

Tot va quedar silenci una vegada més.

En Dray ja estava dret i corrent.

* * *

Va avançar a batzegades a través dels últims metres de mala herba embullada, gairebé aterrant de cap a la rasa de l'impacte que s'estenia al llarg de la vall.

En Dray va seguir el solc, corrent paral·lelament a ell, i calculant la mida de la nau que podria haver creat un solc tan gran. El seu cor martellejava dins del seu pit mentre s'acostava al cràter antinatural que badallava com una ferida oberta.

Es va aturar amb una relliscada a la vora de l'ardent abisme i va examinar la situació. La nau era alguna mena de vehicle explorador; massa petit per ser un vaixell de càrrega i sense prou blindatge o armes per ser un caça. La nau s'havia dividit en dues grans seccions i cada meitat era un rugent infern.

En Dray va baixar lentament el brut monticle i va avançar cap a les ardents restes, mantenint un braç protectorament sobre la seva cara. Es va obrir pas sobre el camp de mines de flamejants runes cap al que suposava que era la cabina. Podia veure dos cossos completament cremats. Pel seu bé, en Dray esperava que haguessin mort per l'impacte.

Mentre la suor queia d'ell com la pluja, va començar a apartar-se acuradament del resplendent infern.

No estava segur de què el va detenir... si va ser una lleu vibració en la Força o un feble crit d'auxili. Potser cap de les dues coses; només la seva imaginació irritada pel seu fracassat intent d'un tràngol meditatiu.

Fos quina fos la causa, alguna cosa el va portar de tornada al vehicle caigut. Es va acostar una mica més a l'altra meitat de la nau destrossada i va mirar amb atenció dins de la conflagració. En aquest moment va ser quan la va veure, una noia de no més de set anys. El seu cabell ros estava amarat de suor, els seus ulls desbocats per la por. La boca de la noia es movia una vegada i una altra, encara que en Dray no podia entendre el que estava dient.

No podia apropar-se més d'uns pocs metres pel rugent mur de foc. La noia no podia arribar-hi, la seva cama dreta estava atrapada sota un gran acoblador cilíndric d'energia.

-Pots sentir-me? -li va cridar en Dray.

La noia no li va contestar. Tota la seva atenció estava centrada en la cabina.

-Mamà! Papà! -Les llàgrimes rodaven per les seves galtes mentre cridava una altra vegada-. Ajudeu-me!

-Ho intento -va dir en Dray sense alè. Agità els seus braços, esperant que els seus ulls almenys captarien el moviment-. Mira'm, princesa!

Finalment ho va fer. La noia estava lluitant per desbloquejar la cama, però només aconseguia embussar més l'extremitat.

-Escolta, no tractis de moure't, d'acord?

El temps passava ràpidament, com mesurat pels gemecs metàl·lics de la superestructura de la nau mentre aquesta intentava mantenir-se d'una peça. Era una batalla fútil contra un enemic implacable.

En Dray havia de prendre una decisió i ràpid.

-Vaig a ajudar-te. Només aguanta...

Va aclarir la seva ment i es va concentrar en la flamejant barrera que estava entre ell i la noia. Alçant els braços davant seu, en Dray va avançar cap endavant com un somnàmbul movent-se per un somni.

Sentint una nova víctima, les flames van llepar les seves mans, la seva cara, la seva roba. Però en Dray no va sentir els ardents circells que s'intentaven enrotllar al seu voltant. El seu cos sencer va brillar tènuement mentre absorbia la intensa calor i travessava la bullent barrera com si fos una cascada.

En Dray va emergir il·lès a l'altra banda, a la destrossada popa de la nau. La noia estava mirant-lo ara amb perceptives pupil·les color avellana. La por havia desaparegut, reemplaçada per la confusió.

Es va disposar a manipular la Força de nou, aquesta vegada per aixecar el pesat cilindre de la cama de la noia. En Dray no estava segur de per què, però en lloc d'això es va trobar ajupint-se per agafar la pesada maquinària. Va doblegar les cames i la va aixecar amb totes les seves forces. El cilindre va cruixir per la molèstia de ser pertorbada, reticent a alliberar la seva adherència, però amb un grunyit final d'esforç en Dray va aconseguir alliberar la noia de la seva presó.

Mentre en Dray s'eixugava ràpidament la suor del seu front, va considerar les seves accions. El primer mètode hauria estat més fàcil, però també una confiança innecessària en la Força per fer una cosa tan fàcilment aconseguida amb una mica de suor. Va tenir una sobtada imatge fugaç de depravats senyors suprems Sith asseguts en els seus trons, utilitzant la Força per atendre totes i cadascuna de les seves insignificants necessitats. Alguns estaven tan inflats pels anys d'inactivitat que les seves extremitats estaven gairebé atrofiades.

Un gemec agut provinent de dalt va bandejar la pertorbadora imatge de la ment d'en Dray. El sostre del vehicle estava a punt d'enfonsar-se i aterrar sobre els seus caps.

En Dray agafà curosament a la noia en els seus braços, sorprès del poc que pesava. Va pressionar la seva petita cara contra la part davantera de la seva túnica xopa de suor. Tornant l'esquena al cor en expansió del foc, en Dray va reunir la Força per escudar-los als dos de la calor sufocant.

Agafant velocitat, en Dray es va allunyar del guspirejant caos... Just quan el metall recremat finalment es va col·lapsar sobre si mateix. Les seves cuixes li feien mal per la tensió de mantenir el seu cos en equilibri mentre pujava pel pronunciat pendent, però d'altra banda els seus braços estaven ocupats.

En Dray va continuar corrent per escapar dels persistents núvols de fum acre que anaven a la deriva mandrosament des de l'abisme. Les seves cames es van rendir al poc temps i va caure de genolls. Va col·locar la noia a la fresca herba i va sentir el seu pit elevar-se. En Dray havia inhalat més que suficient fum nauseabund i el seu cos va caure pesadament a terra, per un violent espasme de tos.

Després del que va semblar una eternitat, en Dray finalment va agafar aire depurador. Va beure més i més cobejosament, fins que la seva respiració va ser una altra vegada un procés lliure de dolor.

En Dray va comprovar com estava la nena i per a la seva sorpresa la va trobar mirant-lo directament. Inconscientment es va estremir... No, era més com si mirés a través d'ell.

Aquests ulls verd-blavosos, savis més enllà dels seus tendres anys, trepant-li com un tallador de plasma.

-Crec que ets dolent -va dir ella com si fos un fet-. Normalment puc saber-ho, però amb tu no... -es va aturar un moment, llavors va arrufar les celles-. Em vas salvar. Per què?

La boca d'en Dray es va obrir i després es va tancar com si un milió de pensaments lluitessin per aconseguir el control del seu cap.

La noia es va girar abruptament, mirant fixament cap a les ardents restes.

-Ho estic fent una altra vegada. La meva mare diu que algunes vegades faig massa preguntes i fereixo els sentiments de la gent. -Per primera vegada va sonar realment com una nena espantada-. Ara està morta. Com el meu pare.

La noia el mirà de nou, les llàgrimes queien dels seus ulls. Abans de donar-se compte les seves petites mans estaven envoltant-lo i la seva túnica estava humida pels seus sanglots. En Dray va sentir el seu petit cos estremint-se incontrolablement contra ell i de sobte va tenir dificultats per empassar quan la seva gola es va contraure en simpatia. Va fer una llarga respiració a través del seu nas, reprimint les seves emocions emergents.

En Dray volia dir-li desesperadament que tot estaria bé, però no podia. Aquesta seria una mentida terrible.

-Ho sento -va xiuxiuejar, però les paraules reconfortants van sonar buides en les seves pròpies orelles. Mai serien suficient per alleujar tan terrible dolor-. Ho sento -va dir de nou i la va abraçar amb força fins que va deixar de plorar.

* * *

En Dray no estava segur de quan es va quedar adormida finalment, però ell estava gairebé exhaust mentre la portava de tornada al seu campament. Es va asseure una mica apartat observant-la enrotllar-se dins del seu sac de dormir, dormint profundament considerant el malson al qual acabava de sobreviure. Abans de donar-se compte, l'alba s'havia lliscat per sobre de la seva espatlla.

La tasca de sentinella no era realment necessària -no hi havia cap depredador a Vigil que pogués representar una amenaça per a ell- però la va realitzar de totes formes.

Mentre seguia observant la noia, en Dray es va adonar de per què la noia tenia una afectació tan estranya al seu voltant... Hi havia una gran concentració de Força dins d'aquesta petita criatura, però tan indòmita i desentrenada que realment no la va sentir al principi. Però ara... Ara no podia evitar sentir-la, tirant d'ell com un radiofar.

Una idea li va colpejar i ell va actuar sobre ella abans que pogués tan sols debatre els pros i els contres. Es va centrar en la forma dorment davant d'ell, invocant les seves considerables habilitats. Tan amablement com va poder, en Dray va arribar fins la seva ment, tractant d'obrir els seus pensaments per a ell. Temptativament va començar a explorar la consciència de la noia, un procés normalment lent convertit en una cosa gairebé interminable causa de les seves maneres pudoroses.

Preparant-se, en Dray es va disposar a entrar en el seu subconscient profund. Allà era on un ésser sensitiu a la Força mantenia una barrera protectora que impediria a un altre usuari de la Força penetrar en la seva ment interior. Aquest poderós "escut" empenyia cap enrere violentament a aquest intrús... Com més forta l'empenta, major el poder de l'ésser en la Força. Era una tècnica usada sovint pels Mestres Jedi per sentir el potencial dels seus estudiants.

En Dray es va centrar en si mateix i va creuar el llindar.

Va ser com si algú li hagués disparat des d'un dispositiu de llançament de torpede de protons, directament al cor d'una supernova.

En Dray va deixar escapar un crit tan agut que les seves pròpies orelles amb prou feines van poder sentir mentre era llançat a través dels frondosos boscos de Vigil. Va tallar un camí verd a través de la mala herba, el seu cos convertia branques d'arbre en estelles. El seu estómac es va elevar mentre el seu vol es feia impossiblement llarg abans d'arribar a un irritant fi en un petit llac. En Dray va aterrar en un cabussó considerable a l'aigua gelada... Gairebé a mitja milla del seu campament.

Surà allà a l'aigua, contemplant el que acabava d'experimentar. No estava segur de quant temps havia passat abans d'advertir que la noia estava a la vora del llac. El seu pèl estava despentinat i va ofegar un badall amb una mà mentre el mirava desconcertada.

-Estàs bé?

El cap d'en Dray estava bategant amb força, el ritme redoblava amb una sola paraula que sonava en la seva ment una vegada i una altra.

-Increïble.

* * *

-Com et dius? -li va preguntar durant el dinar. No era el menjar més nutritiu, però li quedava molt poques racions "saludables" preempacades. Ho va fer el millor possible per oferir-li una bona barreja de baies, carn, i un assortiment de vitualles dessecades llistes per menjar. Aquestes petites bosses platejades, estampades amb el segell de la República, eren la maledicció de tot soldat però sempre servien en cas necessari.

-Nova -va contestar ella finalment-. Em dic Nova.

-És molt bonic -li va somriure, però ella va conservar una expressió neutral.

-Gràcies. -Ella va rosegar pensativament una baia de tranglo-. M'agrada el lloc. Em recorda al jardí de la meva tia. Només que més gran -Els seus ulls van vagar un moment abans de posar-se en ell-. Per què estàs tu aquí?

-Ja saps, pots dir-me Lian si vols.

Ella va assentir i va dir:

-Vas venir aquí pel teu cor?

En Dray arquejà una cella, estudiant a la noia.

-El meu cor?

-Puc sentir-lo. Crec que pesa més que la nau del meu pare. -Una ombra li va creuar la cara per un moment i en Dray va pensar que estava a punt de començar a plorar una altra vegada. Sorprenentment no ho va fer-. Per això vaig pensar que eres dolent al principi. Per les coses que vas fer. -L'ombra va tornar, només que ara era com un núvol, carregat d'intensa concentració-. Coses dolentes.

-Jo... -Les paraules van morir en els seus llavis. Com pot saber-ho?

-Ho sé perquè tu m'ho vas dir, Lian. Només que no crec que tinguessis la intenció de fer-ho. Però hi era aquí -va apuntar un petit dit en el seu pit, just cap a l'espai que ocupava el seu cor físic, però sabia que no era això exactament al que es referia.

En Dray es va agenollar al seu costat.

-Crec que tens un do molt especial, Nova. Alguna vegada t'ho han dit?

La noia va assentir lentament, però la seva atenció ja no es dirigia cap a ell. Els seus ulls es van eixamplar i ell va sentir una fiblada de por travessant-la. Un moment després va saber per què quan un subtil pols va vibrar a través de la Força.

Nova els va sentir poc abans que ho fes ell i ella no tenia entrenament formal. Sorprenent, va pensar mentre traçava un graciós cercle. A la meitat de la volta, el seu sabre làser va cobrar vida amb un brunzit reconfortant. La fulla daurada va brillar com un miratge sota la resplendor del capvespre enviant onades de calor pel seu cos.

Dos éssers van emergir del gruix fullatge, tots dos vestits amb uniformes de pilot blau fosc. Van avançar amb el caminar sinuós d'autèntics depredadors. Els seus moviments es reflectien en un estrany uníson i en Dray va advertir una semblança inconfusible. Els intrusos eren germà i germana, probablement bessons. L'única diferència apreciable era la llargada del pèl, el d'ell estava afaitat, mentre que el d'ella era una selva fluïda de banús.

Tots dos irradiaven la calor gelada del costat fosc. En Dray podia olorar en ells amb el sabor picant i agredolç d'un vi de roke finament envellit. L'home era el més feble del que dos i cap podia sobrepassar-lo per si sol. Treballant junts, però... Aquesta era una història diferent per complet.

De moment, però, només estaven centrats en la Nova.

-Són dolents -va dir la Nova a Dray, amb veu forta i segura.

Els bessons van seguir observant a la noia, gairebé àvidament. En Dray era ignorat completament. Atès que era el cuidador autoanomenat del món que actualment estaven envaint, en Dray va sentir que això era francament groller.

-Perdoneu -va dir en Dray i va desconnectar casualment el seu sabre làser. Gairebé va somriure en notar la seva confusió.

Els seus ulls es van centrar en ell i va poder sentir els suaus murmuris de les seves ments tocant la seva, ensumant a la recerca d'informació. Els va permetre romandre prou per sentir el seu formidable poder i llavors els va expulsar amb un pensament.

L'home, Xash era el seu nom, va parlar primer.

-Ets un Jedi.

-Però no un Jedi -va dir la seva germana. El cap de la Sindra es va aixecar lleugerament com si estigués insegura de com procedir.

En Dray va estudiar als experts durant uns moments, decidint el millor curs d'acció.

-Sou observadors -va dir en Dray finalment-, però no massa llestos. -va moure la seva mà com si els acomiadés de la seva presència-. Preneu el que vulgueu de les restes de la nau i després marxeu de la meva llar.

Els bessons van intercanviar una mirada rapinyaire -quelcom entre un somriure i un grunyit- i llavors la Sindra va començar a riure. Era un so desagradable ple de crueltat.

-El Nostre amo desitja una altra cosa. La noia vindrà amb nosaltres. -La seva cara es va posar seriosa, el fred del seu rostre va endurir la seva bellesa-. Aparta't o mor.

-Grans paraules de petits adeptes. Tots dos sou febles. -En Dray va afavorir als bessons amb un somriure buit i un xiuxiueig perillós-. Oloro la vostra por.

La Sindra avançà cap a Dray però el seu germà aparentment volia l'honor.

-Deixa-me'l a mi.

Sense una altra paraula, la fulla taronja del sabre làser d'en Xash va sorgir i ell es va llançar en un atac furiós. El primer cop, tot i poderós, va ser una mica lent.

En Dray es va apartar a un costat fàcilment i va deixar anar una forta bufetada amb la mà oberta al clatell del seu adversari.

En Xash va rodar per l'impacte i ràpidament es va aixecar. L'adepte home estava enfurismat i òbviament absort en la venjança. Va tirar enrere el seu sabre i va començar a avançar.

En Dray va exhibir el somriure pacient d'un mestre amb un estudiant que acaba de quedar com un ximple. En Dray li va fer l'ullet a Xash, llavors va tornar a encendre el sabre làser daurat, bressolant l'empunyadura a un pas pausat. La fulla daurada es va estendre finalment amb un suau brunzit d'energia.

Indignat per la falta de respecte d'en Dray, Xash es va abalançar, arribant amb un petit remolí encegador de cops. En Dray girà amb facilitat practicada, esquivant cada atac i contraatacant amb els seus.

Els sabres van xocar sorollosament, les espurnes van volar pels aires. En Xash va retrocedir i va anar cap endavant amb una ràpida ganivetada cap a la gola d'en Dray.

En Dray girà la seva espasa, enxampant-lo enmig d'una estocada i fent-li girar el sabre per la seva pròpia inèrcia. El moviment va fer que l'arma abandonés l'adherència del bessó. Desafortunadament per a Xash, la seva mà dreta estava encara unida a l'empunyadura.

L'apèndix amputat, agafant de forma reflexa l'empunyadura, va caure a terra.

Mentre en Xash es quedava mirant silenciosament el monyó del seu braç, Dray va plantar una bota al pit d'en Xash. El cop va tombar el sorprès adepte i va colpejar el sòl atordit.

En Dray va preparar el seu sabre làser, però abans que pogués acabar la feina una cosa va captar la seva atenció... El so de la Sindra encenent la seva pròpia arma.

A la meitat del gir, en Dray va sentir la punta de la seva espasa mossegar-li a l'esquena. Va ignorar el dolor destructiu de la seva carn cremada i va realitzar ràpidament el seu contraatac abans que la Sindra pogués fer-li més mal.

El fort atac la va enviar cap enrere, donant-li a Dray una mica d'espai per respirar.

Ella va avançar lentament, la fulla escarlata subjecta a una agafada fluixa a dues mans.

Els dos combatents van començar a donar voltes.

En Dray va llançar un cop temptatiu a gran altura per provar les seves defenses. Ella ho va contrarestar fàcilment. La Sindra era ràpida, àgil, i flexible. Aquesta cabellera salvatge la seguia com una cosa viva.

La Sindra va moure el sabre làser per sobre del seu cap: la clàssica primera posició d'atac. La noia estava ben entrenada certament.

En Dray va adoptar una postura lateral: la clàssica resposta. Ell tampoc era un aficionat exactament.

Com s'esperava, la fulla d'ella va traçar un arc en un cop descendent. Ell va atacar amb un impuls agudament elevat. La Sindra va esmorteir la seva defensa i es va moure en un contraatac que gairebé el va desarmar.

Or i escarlata brillaven intermitentment a través de la nit.

Van retrocedir i van començar a donar voltes altra vegada.

En Dray va prendre la davantera en la dansa mortal, descarregant un cop elevat que es va convertir abruptament en una finta i ràpidament va sortir des de baix. La Sindra va invertir el seu sabre i va bloquejar l'atac, deixant que l'impacte dirigís la seva fulla cap al coll d'en Dray. Ell la va esquivar, portant la punta de la seva espasa cap avall; ella estava llesta per a això i els seus sabres es van travar ràpidament.

Els dos guerrers van fer una pausa prou llarga com per oferir l'un a l'altre una inclinació de cap gairebé imperceptible, una mostra de respecte poc generosa.

De nou van donar voltes.

La Sindra es va llançar inesperadament a una sèrie ganivetades encegadores. En Dray va ser pressionat amb duresa a bloquejar el petit remolí, però va tenir èxit. Tot just. El seu últim intercanvi furiós va deixar al seu pit anhelant aire, així que va retrocedir momentàniament per recobrar l'alè. Això li va costar car.

En lloc d'aprofitar l'oportunitat per fer el mateix, la Sindra es va abalançar sobre ell com a una bèstia udoladora embogida. En Dray es va trobar forçat a una maldestra resposta que va resultar inútil quan el seu cop vertical descendent es va transformar abruptament en una ganivetada malvada que va travessar la seva espatlla dreta. Va fer una ganyota pel dolor i es va apartar a batzegades.

Els seus ulls resplendien amb odi, el combustible del costat fosc. En Dray podia sentir el poder que sorgia a través d'ella.

Va sentir un anhel familiar i desesperat sorgint en la seva panxa. El suau murmuri que havia controlat la seva vida els últims anys començava la seva suau serenata, però no tenia efecte. Encara no estava enfadat i per tant la seva sedosa estimada no podia ajudar-lo...

La Sindra va explotar en una altra sèrie de cops fluids que li van enviar trontollant cap enrere. Curosament va mesurar el patró del seu atac i va aconseguir atrapar la seva fulla amb la seva. El seu cop inesperat va forçar el sabre d'ella cap amunt. Just on el volia.

En Dray va intentar fer un escombrat de la cama esquerra sota d'ella, un moviment que normalment li donava l'avantatge però el temps de reacció de la Sindra era millor del que esperava. Ella va deixar caure una mà del seu sabre, usant-la per bloquejar la seva cama estesa. Un instant després va llançar el seu altre braç cap endavant, utilitzant el mànec de l'arma per aixafar la cara d'en Dray.

El cop li va partir el llavi i el va llançar a terra. L'instint i els anys d'entrenament li van permetre conservar la seva adherència al sabre, el qual va moure amunt i avall per prevenir possibles cops.

No obstant això, l'atac no va arribar. Ella va romandre dreta merament sobre el seu adversari caigut en silenci... Llavors va començar a riure.

En Dray es va emportar una mà cautelosament al seu llavi palpitant, encara que ja sabia que sagnava pel sabor amarg a la boca. Va mirar fixament la taca escarlata estesa a la punta dels seus dits i els seus ulls es van convertir en dues estretes escletxes.

El seu cloqueig incessant va continuar, enviant una ona gegantina de calor a través del seu cos. Les entranyes d'en Dray bullien com si la temperatura del seu cos s'hagués elevat sobtadament fins a un grau febril.

En Dray va sentir l'íntim murmuri de nou. La veu sedosa es va fer més forta, estrepitosa a les orelles i va retrunyir a través del seu cervell mentre infonia al seu cos amb una ràfega de pura emoció.

Còlera.

El seu cor es va accelerar al màxim mentre el combustible cru es va convertir ràpidament en energia. Un antic crit de guerra corellià va escapar dels seus llavis i en Dray es va aixecar d'un salt, llançant un cruel cop a dues mans prou poderós com per dividir en dos la Sindra.

Reconeixent el perill, la Sindra va alçar ràpidament el seu sabre i va desviar el cop cruel just a temps. Va trontollar sota el pes de l'ofensiva brutal i va ser forçada a retrocedir alguns passos.

Ell li va fer ombra a cada moviment, tancant ràpidament la bretxa entre ells. En Dray sabia que ella havia cessat el seu riure burleta, però no podia treure's aquest terrible so del cap. Tot el que volia fer era matar-la.

Què hi havia de dolent en això ?, va deliberar, amb els artells blancs de la seva adherència mortal al sabre làser.

Res, va dir la veu xiuxiuejant, fent-se més forta i més preciosa per moments. Absolutament res.

En Dray va somriure, assaborint la sang dels seus llavis. Desitjava més.

La Sindra ho va veure en els seus ulls i això òbviament la va espantar. La marea de la batalla havia canviat abruptament de direcció i ella era al costat equivocat.

-Et vaig colpejar -va dir amb un lament.

-Mai t'obsessionis amb el passat. -En Dray va somriure burleta, una visió desagradable-. Si jo fos tu, estaria més preocupat pel teu futur. O la manca d'això.

-No... -La Sindra s'estava retirant tan ràpid com podia sense donar-li l'esquena.

-Lian!

L'agut crit de la Nova el va treure del fosc somni. Estava lleugerament desorientat, com algú tret d'una profunda letargia.

En Dray va mirar enrere a temps de veure en Xash carregant cap a ell. L'extremitat ferida, tallada sota l'avantbraç, estava enganxada al costat del costat del bessó. En Xash va rugir mentre la seva mà restant gronxava el seu sabre làser en direcció al cap d'en Dray.

Sense temps per girar-se, en Dray va aixecar l'espasa sobre la seva espatlla i després avall una altra vegada, bloquejant amb èxit el cop d'en Xash. Malauradament, això també va deixar desprotegida la seva part davantera. Una mala circumstància per al Dray de la qual la Sindra va intentar treure avantatge immediatament...

Ella s'havia retirat fora de l'abast del sabre, però tenia una varietat de trucs bruts a la seva disposició. Una mà va sortir disparada cap endavant, servint de punt focal per al seu poder.

En Dray va tractar d'empassar aire quan el seu cor va començar a cenyir-se. Va caure de genolls, el dolor ràpidament es va fer insuportable. Urpes invisibles estripaven despietadament el seu pit.

La cara de la Sindra es va tornar una vil façana i ella xiuxiuejà com una serp. La seva mà estesa tremolant com si realment subjectés el cor d'en Dray, clavant alegrement les seves ungles per esprémer fins a l'última gota de vida.

En Xash va retrocedir, esperant obedientment per donar el cop mortal.

El sabre làser va caure dels entumits dits d'en Dray i es va desactivar. No podia respirar. El seu cor va saltar, després vacil·lar, i llavors es va aturar.

La seva ira es va fer més forta.

Interiorment va trucar a la fosca tempesta, pregant-li la seva providència. L'amable dama amb la veu de xiuxiuejants espirals li va contestar. Ell podia sentir la seva sedosa respiració pessigollejant en la seva orella.

En Dray es va obrir a la fúria encegadora, sempre bullint com una segona pell sota la seva carn. L'odi es va convertir en una voràgine d'un sol propòsit de fúria.

I la fúria li va fer poderós.

La puntes dels seus dits es van estendre i la seva fúria va fer erupció com crepitants rajos d'energia. El llampec de Força es va dirigir ràpidament cap a la Sindra, embolicant-la en una xarxa d'energia elèctrica.

Ella va cridar des de les profunditats del seu ésser i va caure a terra mentre llances amb forma de teranyina s'enroscaven insaciablement al seu voltant.

El cor d'en Dray va tornar a la vida, la gelada sensació es va convertir en foc, i va ser lliure.

En Xash havia estat observant atordit com la seva germana patia convulsions en el fang, així que va arribar tard per donar el cop que un moment abans hauria tallat el cap d'en Dray.

Aquest seria el seu error final.

En Dray es va tirar a terra sobre la seva esquena per esquivar el tardà cop d'en Xash. Mentre l'estocada alta li passava inofensivament per sobre, en Dray va girar el seu cap i li va fer un gest al seu atacant.

En Xash va volar gairebé tres metres abans d'estavellar-se contra el tronc d'un enorme arbre arcosia amb un sonor cruixit. El cos va lliscar fins a terra i, si hi havia algun dubte per l'impacte, el xiscle de la Sindra li va dir a Dray tot el que necessitava saber. L'estrany vincle que tots els bessons semblaven compartir s'havia tallat com una corda. En Xash era mort.

Força renovada li va recórrer, poder que donava vida per la còlera que seguia cremant al seu interior. Només va necessitar moure lleument el seu canell i el sabre daurat va volar fins a ell, encenent-se amb una ràfega jovial.

Quatre ràpides gambades el van portar fins a la Sindra i ell va observar impassiblement com el seu cos seguia convulsionant-se. Diminutes càrregues elèctriques crepitaven a través dels seus ulls tancats, a través de la caverna de la seva boca oberta, i baixaven ballant per la resta del seu cos.

En Dray va alçar el sabre per acabar amb ella.

Una veu, forta i segura, va exigir ser escoltada. Tyrrahl... Un Jedi no mata un enemic desarmat.

El murmuri vellutat va contestar i en Dray es va fer ressò de les paraules.

-És cert.

Va baixar la fulla i el riure de la Sindra es va aturar finalment.

-Però jo ja no sóc un Jedi.

La brisa es va esvair i llavors només va haver-hi silenci.

En Dray es va apartar de la carnisseria i va veure la cara de la Nova: una màscara d'absolut horror. Va tenir un ressorgiment de dolor en el seu cor per un moment però va desaparèixer tan ràpidament com havia arribat.

La fúria també se'n va anar, dispersant-se com pols en un huracà. Era simplement Dray, respirant amb dificultat i amarat de suor. Estava cansat, ferit, i li feia mal tot el cos.

Però també hi havia alguna cosa més. Una cosa que no havia sentit en molt de temps.

Vergonya.

Va obrir la seva boca per explicar-se, per dir alguna cosa, però la Nova ja s'endinsava corrent al bosc. Va començar a perseguir-la, llavors es va adonar que estava massa feble. L'esgotament s'havia assentat en ell amb aterridora velocitat.

Esgotat físicament i emocionalment, en Dray es va posar de genolls. Va recórrer acuradament amb la mirada els cossos, el vessament de sang que havia causat. Els bessons no haurien d'haver vingut aquí, va raonar, i la noia no és la meva responsabilitat.

Aquest murmuri pessigollejant es va convertir en la seva pròpia veu. És clar que no. Per què molestar-se anant-li al darrere?

-Per què? -va preguntar de nou, aquesta vegada en veu alta.

No va rebre resposta.

Següent