Trenta-dos
*
En Luke no va
aconseguir trobar un tanc bacta, però havia aconseguit trobar alguna cosa
millor: una barra curativa pydyriana. Havia oblidat que Pydyr era el lloc on es
va inventar la barra curativa, que havia estat utilitzada durant molt de temps
per tota la galàxia abans de la invenció del tanc bacta i que alguns
consideraven que era molt més eficient que el tanc.
Va trobar la seva en
el pis de dalt de la casa que havia triat com a refugi. La barra curativa era
un prim cilindre de color blanc. Quan la fregaves contra una superfície,
deixava un residu blanc. L'ordinador li havia assegurat que el residu posseïa propietats
curatives. El que en Luke estava descobrint mentre se l’aplicava cautelosament
sobre la seva esquena plena de ferides era que posseïa propietats anestèsiques,
ja que el dolor de les cremades gairebé havia desaparegut del tot.
Si pogués reparar la
seva mà... Hi havia tret la major part de la pell artificial, però les parts
mòbils de metall li recordaven, d'una manera una mica excessivament dolorosa,
el preu que havia hagut de pagar per esdevenir un Jedi.
Ja gairebé havia
acabat d'aplicar-se el residu de la barra curativa quan va sentir una
pertorbació en la Força. Una presència familiar es trobava a prop seu. Era la
mateixa presència que havia percebut a Telti, la que li havia obsessionat quan
va entrar a l'espai Almanià i que li havia portat des de Coruscant fins allà,
en aquell racó desolat del no-res.
I era un dels seus
estudiants. En Luke ja estava totalment segur. En Luke s'enorgullia de la seva
capacitat de recordar a tots els seus estudiants, però la identitat d'aquell se
li continuava escapant. Si hagués hagut de ser sincer amb ell mateix, en Luke
hauria hagut de confessar que recordava de tots els estudiants que havien
completat el seu ensinistrament. Els estudiants que van abandonar l'Acadèmia
Jedi s'havien convertit en rostres i en un record, i la Leia ja li havia
advertit que algun dia quedarien convertits en una mera dada estadística.
En Luke va deixar la
barra curativa en un prestatge i va tornar a posar-se la camisa. La seva espasa
de llum no s'havia separat d'ell ni un sol instant. Es va mirar al mirall i va
veure que la seva esquena estava coberta de residu blanc. La substància
semblava bullir. L'ordinador li havia informat que havia de descansar tot el
possible si volia que la barra curativa fes efecte. En Luke esperava que
tindria ocasió de seguir les seves instruccions.
Va baixar l'escala
coixejant i movent-se molt a poc a poc. La caiguda li havia deixat el cos rígid
i encarcarat, i els seus músculs llançaven silenciosos crits de dolor. Els
creadors de boirina havien afeblit tot el seu organisme, i les cremades i la
col·lisió l’havien deixat encara més debilitat. En Luke va pensar que podria
considerar-se molt afortunat si conservava un deu per cent de la seva fortalesa
habitual.
«La mida no
importa», li havia dit en Yoda.
Luke esperava que
aquesta màxima també pogués aplicar-se a la força física.
La presència s'havia
aproximat, i estava impregnada per la negra aurèola del costat fosc. En Luke
podia sentir les seves ondulacions, i va percebre un poder que no havia captat
en cap ésser viu des de la seva trobada amb l'Emperador. Estava totalment segur
que mai havia tingut un estudiant tan poderós. Fora qui fos aquella criatura,
havia adquirit el seu enorme poder després d'abandonar l'Acadèmia Jedi.
I era tan poderosa
que un home com en Brakiss, que havia posseït un talent tan gran per a l'ús de
la Força que l'Imperi se l'havia emportat, sent tan sols un bebè, per
ensinistrar-lo en els misteris del costat fosc, li tenia pànic.
En una ocasió la
Leia li havia preguntat què sentia quan es trobava a prop d'algú que s'havia
endinsat en les tenebres del costat fosc. Per aquell llavors en Luke encara era
un jove Jedi i no havia rebut l'ensinistrament suficient per comprendre
aquelles sensacions. Només més tard, i a mesura que anava desenvolupant els
seus poders, havia pogut entendre-ho..., i tot i així va descobrir que seguia
sent incapaç d'explicar el que sentia.
Però per fi podia
fer-ho.
Era com si un
tornado hagués sorgit del no-res per acabar amb un dia molt bonic, com si una
ràfega d'aire gelat hagués començat a bufar dins d'una habitació agradablement
caldejada..., o com si un ésser estimat acabés de morir.
En Luke va anar
seguint el rastre de les sensacions, i va notar com s'anaven intensificant a
mesura que s'aproximava al seu origen. Va tensar els dits al voltant del seu
bastó, va sortir coixejant de la casa a la claror del sol pyrydià, i es va
aturar al costat de l'arcada.
Va veure un home
immòbil al centre del carrer. Era més alt que en Luke, moltes persones eren més
altes que en Luke, i portava una llarga capa negra, lluents botes militars i
una armadura corporal que recordava una mica a les de l'Imperi. Només el seu
rostre era diferent. Aquell home portava una màscara de la mort de Hendanyn. En
Luke només les havia vist en museus, i mai damunt d'un rostre. La màscara
s'emmotllava a la pell. Els habitants de Hendanyn començaven a portar la
màscara quan s'aproximaven a l'ancianitat, en part per ocultar l'envelliment i
en part perquè fos emmagatzemant records abans de la mort. La informació acumulada
a la màscara podia ser extreta després de la mort. Les màscares de Hendanyn que
en Luke havia vist mai havien estat utilitzades.
Aquella màscara
s'havia emmotllat al rostre de l'home. Els pòmuls estaven molt marcats, els
ulls eren dos bassals de negror buida i els llavis formaven una prima línia
plena de tensa duresa. La màscara era blanca amb realços negres, i les
comissures dels seus ulls estaven adornades amb gemmes minúscules. Si la
memòria d’en Luke no li enganyava, els xips que anaven absorbint la
personalitat del portador estaven ocults darrere de les gemmes.
- Segueixes sense
reconèixer-me, Mestre Skywalker?
La veu posseïa una
profunditat i una ressonància que no li resultaven familiars. Però les
inflexions si que n’eren de familiars. Estava escoltant una veu d'adult, i en
Luke havia arribat a conèixer molt bé aquella veu quan el seu amo encara era
jove i la veu encara no havia arribat a tot el seu potencial.
- Dolph? -Va
exclamar, intentant parlar amb tota la convicció que era capaç.
La boca de la
màscara de la mort es va tancar. En Luke va percebre la sorpresa que s'havia
apoderat de l'home que tenia al davant. Dolph havia estat totalment segur que
no seria reconegut.
-Ets més hàbil del
que creia -va dir en Dolph, i la seva poderosa veu va omplir el carrer. Un vent
ressec va fer que la seva capa ondulés darrere d'ell -. Ara em dic Kueller.
Tot depenia del que
en Luke fes durant els propers moments. Dolph havia estat un estudiant de
moltíssim talent que sempre havia portat un negre núvol de foscor dins d'ell.
Aquella foscor no era inusual, per descomptat. Tots els estudiants d’en Luke
havien hagut d'enfrontar a la seva part tenebrosa. La majoria havien sortit
vencedors d'aquesta batalla, però Dolph no havia estat a l'acadèmia el temps
suficient per desenvolupar el talent o rebutjar la foscor. S'havia marxat la
mateixa nit en què va rebre una transmissió urgent enviada des de casa.
-Et vas anar abans
que pogués expressar la meva condolença per la mort de la teva família -va dir
en Luke.
Dolph, Luke encara
no estava disposat a pensar en ell com en Kueller, va somriure. La màscara de
la mort es va moure amb un realisme sorprenent.
-Gràcies,
Mestre Skywalker -va dir.
Després el somriure
es va esfumar tan ràpidament com havia aparegut. L'efecte va resultar
impressionant. La màscara de la mort semblava tancar un terror tan primitiu com
poderós. La sobtada pèrdua del somriure gairebé va fer que en Luke fes un pas
cap enrere, i hauria estat suficient per fer retrocedir a qualsevol altre home.
-Però els teus
condols són falsos i a més arriben massa tard -va seguir dient en Dolph-. Els
je'hars van assassinar brutalment la meva família. Van trigar molt de temps a
morir. Els meus pares van ser empalats en el pont que portava fins al palau
dels je'hars, i després els van deixar allà perquè la calor fora podrint els
seus cossos. Van trigar una setmana sencera a morir... No vaig saber això fins
més tard, però els je'hars van deixar els cossos allà perquè els trobés. Ah,
t'asseguro que és millor que no sàpigues el que se sent veient els esquelets
cremats i els ossos mig partits de les persones que et van criar,
contemplant-los mentre que d'ells brollava una pudor que mai hauria d'arribar a
sorgir de cap ésser viu... No saps quin efecte té això sobre un home.
El record de l'oncle
Owen i la tia Beru tal com els havia vist per última vegada va acudir a la ment
d’en Luke. Els seus cossos estaven tan cremats que eren irrecognoscibles, i
encara fumejaven. L'únic que el va consolar durant els anys següents va ser que
havien mort l'un al costat de l'altre, tal com havien viscut.
-No -va dir en Luke
-. Suposo que no sé quin efecte té això sobre un home.
Però sí sabia com li
havia afectat a ell. L’havia obligat a créixer de cop en un sol instant, i
l'havia obligat a combatre el mal que havia causat la mort de la seva família.
Això no l’havia
convertit en un monstre. En Luke comprenia el dolor d’en Dolph, però no la
forma en què havia reaccionat davant seu.
-Quan vaig tornar a
casa -va seguir dient en Dolph com si en Luke no hagués obert la boca -, vaig
enterrar a la meva família i vaig jurar que em venjaria dels je'hars. Em vaig
venjar d'ells sense la teva ajuda, Skywalker, i ara sóc més fort.... I arribaré
a ser més fort que tu.
- Tan important és
això per a tu? -Va preguntar en Luke.
S'estava donant
suport en el seu bastó amb més força del que hagués necessitat en realitat.
Volia que en Dolph pensés que es trobava més feble del que realment estava.
-I tant que sí -va
dir en Dolph-. El vostre govern no va trobar res reprotxable en les accions
dels je'hars. La teva germana va iniciar relacions comercials amb ells, i els
va tractar com si fossin un govern legítim en comptes dels terroristes que
eren. Va ser necessari que jo vingués aquí i que actués, primer pel meu compte
i després amb la meva gent, perquè els je'hars quedessin revelats com el que
eren en realitat.
- I què eren en
realitat? -Va preguntar en Luke.
-Monstres -va
xiuxiuejar Dolph -. Eren monstres, Skywalker..., però tu mai podràs entendre
això.
-No -va dir en
Luke-. No puc entendre-ho. -Va donar uns quants passos més cap en Dolph. La
capa d’en Dolph va aletejar sota la carícia de la brisa, revelant l'espasa de
llum que penjava del seu costat -. I quina diferència hi ha entre els je'hars i
tu, Dolph?
La boca de la màscara
de la mort es va arrufar de sobte, fent que la cara esquelètica quedés gairebé
rígida.
- Et diverteixen les
endevinalles, Skywalker? O dius aquestes coses únicament per guanyar temps?
-T'he fet aquesta
pregunta perquè estic sincerament interessat a saber quina resposta pots
donar-me -va dir en Luke -. Has destruït a tots els éssers vius d'aquest
planeta. Sospito que durant el temps que he estat aquí has destruït
un altre planeta. Els je'hars van assassinar als que no estaven d'acord amb la
seva política a Almània. Per a mi un assassinat sempre és un assassinat, Dolph.
I per a tu?
La màscara de la
mort es va estremir, i durant un fugaç instant gairebé va semblar estar
separant-se de la cara que ocultava.
-Em dic
Kueller.
-Et dius Dolph -va
dir en Luke-, i només parlaré amb Dolph. El Dolph a qui vaig conèixer era un
noi meravellós que sabia estimar, un jove ple de grans dots que tenia un vast
futur per davant d'ell. Aquesta és la persona amb la que vull parlar.
-Aquest Dolph ha
mort -va dir Dolph-. Els je'hars van assassinar en Dolph quan van assassinar a
la seva família.
- I van deixar en
Kueller en el seu lloc?
-Sí -va murmurar
Dolph.
-Però tu no
necessites en Kueller -va dir en Luke -. En Kueller et va ajudar a sobreviure,
però ja no et cal. Ara em tens a mi. Vine amb mi, Dolph, i torna a Yavin IV.
Podem curar les ferides invisibles que els je'hars li han infligit al teu cor.
La màscara de la
mort va romandre totalment immòbil, encara que dues pupil·les van lluir
intensament darrere d'ella. En Luke va poder veure els seus reflexos, però no
la forma ni el color. La guspira va desaparèixer gairebé a l'instant.
- Pots curar les
ferides? -La veu d’en Dolph era plena de sarcasme. Els ulls havien tornat a
desaparèixer, i havien estat substituïts per insondables estanys negres-. Pots
ressuscitar la meva família, Skywalker? Ho dubto. Ni tan sols els trucs dels
Jedi poden aconseguir que els morts tornin al món dels vius.
-Tard o d'hora tots
passem per l'experiència del dolor -va dir en Luke-. És el preu que paguem a
canvi de seguir vivint. El que realment importa és com ens enfrontem al dolor.
-Jo m'he enfrontat
amb ell a la meva manera i ho he superat -va dir en Dolph-, i seguiré obrant
igual com he fet fins ara. M'asseguraré que a la galàxia no apareguin uns nous
je'hars.
- I com planeges
aconseguir-ho?
En Dolph va moure la
seva mà enguantada en un gest que va abastar el que l'envoltava.
-Els je'hars de
l'univers desapareixeran juntament amb els que els serveixen..., i m'estic
referint a gent com la teva germana i el seu govern.
-La Leia no va tenir
res a veure amb el fet que assassinessin a la teva família -va protestar en
Luke.
-Exactament -va
replicar Dolph, baixant encara més la veu-. I ella era una de les poques
persones que podien haver evitat que els assassinessin.
L'odi que s'havia
convertit en una nafra infectada dins d'ell havia alimentat al costat fosc, i
per això no tenia res d'estrany que en Dolph s'hagués tornat tan fort amb tanta
rapidesa.
En Luke es va
detenir a un parell de metres d’en Dolph.
-Brakiss va dir que
volies que vingués aquí.
En Dolph va assentir
i va permetre que el seu braç descendís lentament.
-Vull donar-te una
ocasió d'escollir, Mestre Skywalker. Necessito el teu poder. Uneix-te a mi i
junts lliurarem a aquest univers de les maldats de criatures com els je'hars.
Junts podem aconseguir que la galàxia sigui un lloc millor.
-M'uniré a tu si tu
renuncies al costat fosc -va dir en Luke.
En Dolph va riure,
produint un so gèlidament greu i embolicat en una infinitat d'ecos.
-Fa molt de temps
què hauries d'haver comprès la veritat, Skywalker. El costat fosc no existeix.
Les regles que has imposat a la Força et van ser imposades al seu torn per un
ancià feble i espantat amb l'objectiu d'impedir que arribessis a desenvolupar
tot el teu potencial. Uneix-te a mi, Skywalker, i podràs convertir-te en allò
que el teu destí sempre t'ha tingut reservat..., i podràs arribar a ser l'home
més poderós de la galàxia. La Força sempre estarà amb tu i et guiarà. La Força
et donarà tot el que desitgis.
-Ja ho ha fet -va
dir en Luke.
- De debò? -Va
preguntar en Dolph amb afable dolçor-. De debò, Mestre Skywalker? la teva
germana té tres fills i un marit que l'estima, però tu no tens ningú a qui
abraçar. Tens companys, però no família. Ensenyes trucs que vas aprendre fa
molt de temps, i recorres la galàxia a la recerca de nous desafiaments. No tens
una llar. És això el que vols, Skywalker?
-Una mica d'astúcia
i unes quantes paraules poden aconseguir que qualsevol vida sembli un infern,
Dolph -va dir en Luke-. M'agrada la meva vida. No crec que hi hagi cap vida
millor, i no la canviaria per cap altra.
- Ni tan sols per
millorar?
-No a la teva manera
-va dir en Luke.
-Bé, en aquest
cas... Que així sigui.
La màscara es va
endurir i es va convertir en part d’en Dolph. En Luke va poder veure la
transformació física, i va comprendre que estava veient a Kueller, l'home en
què s'havia convertit Dolph. Mai podria tornar a raonar amb el noi que havia
conegut.
La mà d'en Kueller
va anar cap a la seva espasa de llum, movent-se molt a poc a poc i sense
apressar-se, i el xiuxiueig va omplir el carrer. La fulla d'energia va cremar
amb una brillant resplendor blavosa.
-No vull lluitar amb
tu, Dolph -va dir en Luke.
-No estaràs lluitant
amb Dolph -va replicar en Kueller, i va llançar el seu primer cop contra en
Luke.
En Luke va empunyar
la seva espasa de llum amb un sol i fluid moviment i va aturar l’espassada d’en
Kueller amb la seva fulla. Els entrexocs elèctrics de les espases de llum van
omplir l'aire i van produir raigs d'espurnes que es van escampar al seu
voltant. Cada moviment feia que l'esquena d’en Luke fos esquinçada per una nova
punxada de dolor, però en comptes de prestar-li atenció es va concentrar en la
seva fulla d'energia: va parar, es va defensar, va bloquejar..., però sense que
mai arribés a atacar de veritat. En Luke esperaria fins que en Kueller hagués
quedat exposat davant ell abans d'actuar.
En Kueller va atacar
primer per l'esquerra i després per la dreta, i després va llançar un tercer
cop dirigit contra el seu cor. Però en Luke va continuar detenint totes les
seves espasades. En Kueller el va obligar a retrocedir cap a la casa. En Luke
va trontollar al recolzar el pes sobre la cama ferida, i va caure sobre el
genoll. Un riu de dolor va pujar veloçment a través de la seva cuixa. En
Kueller va deixar caure la seva espasa de llum sobre l’espatlla d’en Luke, però
en Luke va rodar sobre si mateix per esquivar el cop, sentint una nova
flamarada de dolor a l'esquena quan la pols del carrer es va introduir en les
seves ferides.
Es va aixecar i li
va llançar una espassada al Kueller, aconseguint socarrimar-li la capa. El
brunzit de les espases de llum semblava estar per tot arreu. Dolls de suor
corrien pel rostre d’en Luke. S'estava quedant sense forces. Hi havia hagut de
suportar proves massa dures durant els últims dies, però tot i així es va
concentrar en els moviments d’en Kueller i va viure únicament per a ells,
detenint-los, prevenint-los i aconseguint no perdre terreny davant el seu
enemic.
En Kueller va
llançar una sèrie de cinc ràpides espassades que van obligar al Luke a iniciar
una nova retirada. En Luke va aturar un cop rere l'altre, però no va poder
conservar l'equilibri. Ja no hi havia dubte que s'havia trencat el turmell, i
l'articulació no podia suportar el seu pes. En Kueller va llançar una altra
estocada dirigida contra el seu costat esquerre. En Luke va girar sobre si
mateix per esquivar el cop, i en Kueller li va llançar una segona estocada. El
turmell d’en Luke es va doblegar sota d'ell, però no va arribar a caure. En
Kueller es va llançar sobre ell i va aconseguir arrencar-li l’espasa de llum de
la mà amb un terrible cop.
En Kueller va
col·locar la seva fulla blavosa sota del mentó d’en Luke. En Luke va poder
sentir la seva calor, i va olorar l'acre aroma elèctric que emanava d'ella.
-Hauria de matar-te
ara -va dir en Kueller.
En Luke respirava
entretalladament, però no sentia por. Podia fer que l'espasa de llum vingués
volant cap a ell i reprendre la batalla, però tenia l'estranya impressió que en
Kueller encara no estava preparat per matar-lo.
Els seus ulls es van
trobar amb la mirada buida i fosca d’en Kueller.
-Matar-me no et farà
més fort.
La màscara va
somriure en una esquelètica imitació de la mort.
-T'equivoques,
Mestre Skywalker.
-No -va dir en Luke-.
Els Jedi no tenen por de la mort i sempre li donen la benvinguda amb els braços
oberts.
- A qui li estàs
dient tot això, Skywalker? A mi... o a tu?
-A tu, Dolph.
- No sóc Dolph!
-Com vulguis -va dir
en Luke.
S'estava sostenint
sobre l'os trencat, i la seva cama havia quedat totalment insensible.
-Hauria de matar-te
ara -va dir en Kueller-, però et necessito per atraure la teva germana fins
aquí.
-No crec que vulguis
enfrontar-te als dos alhora, Dolph.
En Kueller va fer
petar els dits. Dotzenes de soldats de les tropes d'assalt van sorgir dels
edificis pròxims i els seus uniformes blancs van guspirejar sota el sol.
-Porteu-lo a
Almània.
-Són molts soldats
per a un sol home -va dir en Luke amb certa diversió.
-Sé qui ets,
Skywalker. –En Kueller va mantenir la punta de la seva espasa de llum prop de
la delicada pell que s'estenia sota del mentó d’en Luke-. Mai no et
subestimaré.
Els soldats el van
envoltar. En Luke s'estava preparant per escapar mitjançant un gran salt
levitatori quan va notar una sobtada punxada al clatell. Va alçar la mà i es va
tornar, molt sorprès, i va veure a un soldat que empunyava un diminut
compressor hipodèrmic immòbil darrere d'ell.
-Bona nit, Mestre
Skywalker -va dir en Kueller mentre en Luke queia a terra.
***
La Leia ja gairebé
havia acabat de preparar l’Alderaan per a l'enlairament. La nau havia estat
dissenyada especialment per a ella i tant podia ser un mitjà d'evasió quan
necessitava fugir d'alguna cosa com un vehicle d'emergència quan les
circumstàncies així ho exigien, com havia passat quan Hethrir va segrestar als
seus fills. L’Alderaan no portava insígnies ni senyals d'identificació, i el
seu nom només era conegut per unes quantes persones. S’identificava únicament
mitjançant el seu nombre, i en els arxius figurava com a propietària una dona
anomenada Lelila. En realitat Lelila era el sobrenom amb què es coneixia a la
Leia durant la seva infància, i es podia considerar com una segona identitat
que li havia resultat molt útil quan va haver d'iniciar aquella desesperada
recerca dels seus fills no feia tant de temps.
També li resultaria
molt útil en aquella missió de rescat del seu germà.
«Luke?». Va tornar a
cridar amb la seva ment però, un cop més, no va rebre cap resposta.
L’holograma li havia
mostrat a un Luke que semblava estar molt malferit. Potser hagués mort. Potser
no havia sobreviscut a l'explosió de la seva ala-X.
Potser, potser,
potser... La Leia no podia seguir vivint sota el pes de tants potser. El seu
germà havia estat donat per mort en moltes ocasions, i la Leia havia après a
creure que en Luke podia sobreviure fins i tot a les circumstàncies més
impossibles. La Leia havia après aquesta lliçó quan ella i Lando van trobar al
Luke suspès cap per avall d'un sensor meteorològic a la Ciutat dels Núvols.
Va enviar un últim
missatge codificat per tots els canals d'ordinador en un intent final de
localitzar l’R2. Probablement encara estava sent reparat. Aquells kloperians
gairebé l'havien destruït en dues ocasions, i en un dels seus últims actes
oficials la Leia havia ordenat que els kloperians que treballaven en els
hangars de les naus foren rellevats de tots els seus deures fins que pogués
tenir la seguretat que no eren culpables d'haver comès cap sabotatge o acte de
manipulació. Sospitava d'ells a causa de la seva conducta cap als androides. Si
els haguessin deixat en pau la Leia els hauria considerat meres víctimes
innocents, com a tots els altres.
Si l’R2 no apareixia
aviat se n'aniria sola. El temps sempre era el factor més important en una
situació d'aquelles característiques. Si en Luke era viu però malferit, potser
no fos capaç de defensar-se a si mateix. De vegades els seus poders semblaven
màgics als que l'envoltaven, però la Leia sabia que per sota de tota aquella
aparença de màgia en Luke era tan humà com qualsevol altra persona.
I igual de
vulnerable... La mort havia acabat emportant-se fins i tot als més grans
Cavallers Jedi. La Leia havia vist morir a l’Obi-Wan, i havia hagut de
contemplar com l'ancià havia alçat l’espasa de llum i permetia que en Vader li
travessés el cos amb las seva fulla d'energia.
Aquella imatge
l'havia acompanyat durant tots els anys transcorreguts des d'aleshores...,
perquè mentre que en Luke havia arribat a considerar aquell moment com un signe
del poder d’en Ben, la Leia sempre ho havia vist com un exemple de les
limitacions del poder.
Mai havia parlat amb
l’Obi-Wan Kenobi mentre era viu. La Leia només havia parlat amb ell quan ja
s'havia convertit en una visió espectral, igual que els hi havia passat al seu
veritable pare i en Yoda.
Per aquell llavors
l’Obi-Wan no li havia semblat molt poderós, i la Leia només havia vist en ell
un guia, un mestre i molt poca cosa més.
Una trucada a
l'escotilla va fer que la Leia es tornés cap a ella. Ningú sabia que hi era
excepte la Mon Mothma, i la Mon Mothma mai aniria a veure-la a l'hangar. L’R2,
si havia rebut el missatge de la Leia, no trucaria a l'escotilla.
La Leia va activar
la pantalla exterior amb un frec dels dits i va veure en Wedge immòbil davant
de l'escotilla amb el seu uniforme de general, els cabells meticulosament
pentinats cap enrere i la gorra sota el braç. En Wedge tenia un aspecte molt
oficial.
La Leia va sentir
que se li assecava la boca. Tenir por d'un amic era una estupidesa, però de
sobte es va sentir envaïda per una temor tan inexplicable com intensa. No volia
que en Wedge li digués que havia de romandre a Coruscant, i no volia que
informés a ningú de què se n'havia anat..., o almenys no tan aviat.
Així i tot, no podia
negar-se a rebre’l. La Leia va obrir la comporta i el va esperar a la cabina de
control.
En Wedge es va haver
d'ajupir per no xocar amb la polleguera de la porta quan va entrar.
- Leia? -Va
murmurar-. M’envia la Mon Mothma.
-Me n'aniré diguis
el que diguis, Wedge -va dir la Leia-. En Luke té problemes i no aconsegueixo
parlar amb en Han..., i quan el Senat per fi decideixi celebrar una votació per
enviar-li ajuda, en Luke ja haurà mort.
En Wedge va deixar
la seva gorra sobre el seient del copilot.
-Ja ho sé, Leia. No
cal que intentis justificar les teves accions davant meu. La Mon Mothma no m'ha
enviat perquè tractés d'impedir que marxis. M'ha enviat perquè t'acompanyi.
La Leia va moure el
cap.
-Això no serà
necessari, Wedge. És millor que hi vagi sola. Però si aconsegueixes trobar a
l’R2, t'agrairia que me l’enviessis.
-No ho entens, Leia
-va dir en Wedge-. La Mon Mothma m'envia a mi..., i a una flota.
La Leia va sentir
que li fallaven les cames i va haver de recolzar-se en els controls.
- Una flota? No pot
fer això. Aquest tipus de decisions han de ser aprovades pel ple del Senat.
-Tècnicament sí -va
dir en Wedge-. Però com molt bé saps, sempre hi ha alguna manera de superar
l'obstacle que suposen els tecnicismes.
-Però la Mon Mothma
no s'atrevirà a fer alguna cosa així. Els imperials del Senat la crucificaran.
-Si actuem de pressa
els imperials no tindran temps de reaccionar -va dir en Wedge-. La flota se
n'haurà anat abans que puguin fer res per impedir-ho.
-I després
l’expulsaran de la presidència, no? Wedge, això és precisament el tipus de
reacció que volia evitar quan li vaig demanar que assumís la direcció de
l'Estat.
-Confia en la Mon
Mothma, Leia. Va aconseguir unificar diversos grups de rebels i convertir-los
en un veritable govern. Sempre ha tingut una faceta oculta de conspiradora
astuta i retorçada.
Les seves paraules
van deixar una mica sorpresa a la Leia.
- Quin és el seu
pla? -Va preguntar arrufant les celles.
-El seu pla
consisteix a permetre que ens n’anem. Les naus ja estan sent preparades per a
l'enlairament. La Mon Mothma creu que hem d'alliberar-nos d’en Kueller el més
aviat possible..., i podrem fer-ho si comptem amb tu perquè ens dirigeixis,
Leia.
-No veig res d'astut
i retorçat en tot això.
-Si vencem, tu
t’atribuiràs tot el mèrit. Això farà que s'oblidin de la votació de manca de
confiança quant tornis, i et permetrà seguir ocupant la direcció de l'Estat.
- I si som
derrotats?
-Llavors la Mon
Mothma ens denunciarà públicament. Ens convertirem en uns rebels que van
intentar salvar la Nova República pel seu compte i que van fracassar. -Wedge es
va inclinar cap a ella -. Si fracassem les nostres reputacions deixaran de
tenir importància, Leia -va afegir, i no podia ser més sincer.
-Seguiran sent molt
importants..., per als meus fills -va murmurar la Leia.
-Els teus fills
estaran protegits. La Mon Mothma sap fins a quin punt són valuosos, i és una
sort que ara no estiguin a Coruscant. Això vol dir que la Mon Mothma podrà
manipular la informació de la manera que li sembli més convenient.
-Una flota... -Va
dir la Leia, que estava començant a assimilar el pla. Amb una flota potser
tingués una possibilitat de triomfar. En Kueller esperaria que es rendís a les
seves exigències o que esperés el seu pròxim missatge. Si la coneixia tan bé
com afirmava, fins i tot podia arribar a endevinar que la Leia intentaria
rescatar al seu germà. Però mai s'imaginaria una flota -. Què em dius dels
ales-X?
-La majoria d'ells
encara no poden ser utilitzats, però hem reconstruït uns quants. Anem a confiar
en un equip bàsic format per Caçadors de Caps, ales-A, ales-13 i ales-Y.
-Sentint-te parlar
es diria que anem a disposar d'una gran flota -va dir la Leia.
-Luke és important.
La Leia va somriure.
-I la Mon Mothma ha
vist la gravació hologràfica, i creu que en Kueller suposa una gran amenaça per
a la Nova República -va dir després-. Oblides que he lluitat al seu costat en
moltes ocasions, Wedge, i sé que mai ha cregut que el fet de quedar-se quiet
sigui una bona política. La Mon Mothma és partidària de lluitar, i prefereix
comptar amb l'avantatge de la sorpresa.
-Doncs llavors serà
millor que comencem a moure'ns -va dir en Wedge-. Vols viatjar a bord del
navili insígnia?
La Leia va moure el
cap.
-Mai he tingut cap
comandament militar, Wedge. Hauràs de posar-te al capdavant de la missió, i jo
viatjaré amb l’Alderaan. Vull concentrar-me en el Luke. Tu pots encarregar-te
de recordar-li al Kueller que acabem derrotant a l'Imperi. Un miserable demagog
de quarta categoria que regna sobre un planeta llunyà no pot suposar cap
amenaça per a nosaltres.
-Però en realitat no
creus que en Kueller sigui un miserable demagog de quarta categoria, oi? -Va
preguntar en Wedge.
-No. -Els llavis de
la Leia es van corbar en un somriure ple de malenconia -. Crec que en Kueller
és una de les pitjors amenaces a què ens hàgim enfrontat mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada