La Nova Rebel•lió (III)

Anterior

Tres

*

En Han estava assegut a la part de darrere de la sala plena de fum. No havia tornat a aquell casino des que va guanyar el planeta Dathomir en una partida de sàbacc abans de casar-se amb la Leia. El casino havia canviat de propietari almenys quinze vegades des d’aleshores, en aquells moments era conegut com la Joia de Cristall, i en Han hagués tingut moltes dificultats per trobar un nom menys adequat, però estava exactament igual que sempre. L'aire feia olor de podridura i humitat barrejada amb fum i alcohol. Un grup bastant mediocre tocava melancòliques cançons d'amor de Tatooine amb una decidida falta d'interès. La marea incessant de les converses pujava i baixava al voltant d'en Han amb cada bolcada de la fortuna a les taules de sàbacc. En Han tenia a la mà una cervesa gizeriana d'un delicat color blau clar que havia agafat de la safata d'un androide de servei. En Jarril, el seu company, havia desaparegut feia uns moments per anar a la recerca del bar. En Han no estava massa segur de si tornaria a veure’l.

Mentrestant s'entretenia observant la partida de sàbacc que es jugava a la taula més propera, on una gotaliana estava apostant el que posseïa. L’extraterrestre va empènyer les fitxes de joc cap al centre de la taula, perdent un munt de pèls grisos amb cada gest que feia. La immensa majoria de gotals havien après a controlar el procés de pèrdua del pelatge, i això volia dir que la jugadora havia d'estar extremadament nerviosa.

Els seus companys no van semblar adonar-se'n. El brubb, un corpulent rèptil marronós, s'estava rascant les protuberàncies del costat i deixava escampades escates per tot el terra mentre la seva cua colpejava la base mecànica d'un androide de servei que anava i venia al seu voltant. La ssty estava explicant les seves cartes, i les urpes en què acabaven les seves dues mans deixaven senyals en cadascuna d'elles. El diminut tintin nan romania molt quiet i dret sobre la seva cadira, i no apartava les seves faccions de rata de la pila de fitxes acumulades en el centre de la taula.

Els androides que dirigien les partides a les taules de joc havien estat modernitzats i millorats des de l'última visita d'en Han. Aquell androide estava subjecte al sostre per uns reblons, però a diferència dels seus predecessors podia baixar fins a la taula i expulsar d'ella a un jugador que estigués fent trampes o creés problemes. L’androide acabava de fer precisament això després que en Jarril s'hagués marxat, i la seva ràpida acció havia atret l'atenció d'en Han. Mai havia vist un androide tan agressiu. Així i tot, en Han havia d'admetre que un lloc semblant necessitava disposar d'aquest tipus d'androides.

Hi havia una cua increïble.

En Jarril va tornar a ocupar la seva cadira. Hi havia portat dos gots plens d'un líquid verd que no tenia un aspecte massa atractiu.

En Han va corbar les mans al voltant de la seva cervesa.

-Si hagués sabut que invitaves hauria esperat que tornessis.

En Jarril va arronsar les espatlles. Era un homenet d'espatlles estretes i una cara colrada per anys de perills i dificultats. Però en Han sempre li havia envejat les mans. En Jarril tenia autèntiques mans de contrabandista, amb dits llargs i esvelts de puntes delicadament afusades que resultaven ideals per pilotar, fer servir un desintegrador i practicar totes aquelles varietats dels jocs d'atzar que exigien destresa.

-Així hi haurà més per a mi -va dir.

Aquesta frase resumia tot el credo dels contrabandistes. En Han va somriure. Hi havia transcorregut massa temps des de la darrera visita a un lloc com aquell. De no ser per la Leia, probablement ni tan sols hauria respost a la crida d’en Jarril. Quan va sortir de casa aquell matí, la seva dona havia tornat a ser aquella princesa de llengua esmolada a la qual en Han havia rescatat quan era un bergant de llengua igualment esmolada. A vegades en Han trobava a faltar aquella part de si mateix amb una nostàlgia bastant més intensa del que estava disposat a confessar.

Va fer retrocedir la seva cadira fins que el suport va xocar amb la paret. En Han portava un desintegrador a la cintura, havent après gairebé abans que pogués caminar que cap home assenyat entrava en un lloc semblant sense comptar amb un mínim de protecció. A més, realment seguia sense saber quina era la raó oculta darrere de la visita d'en Jarril.

-No crec que hagis vingut a Coruscant merament per convidar-me a una copa -va dir.

No es va molestar a afegir que el Jarril dels vells temps mai hauria convidat a res a ningú. Però el seu antic col·lega havia canviat molt, i els canvis incloïen el preu de les seves robes. En Jarril solia portar posades les camises fins que se li queien a trossos. La que portava en aquells moments havia estat confeccionada amb llana de gaberi que després havia estat delicadament tenyida de verd, i com a peça resultava singularment horrorosa tot i que saltava a la vista que era nova.

-És cert -va dir en Jarril. Va buidar un got, va tossir, es va netejar els llavis i va somriure. Les seves dents van brillar durant un moment abans que es tragués el líquid verd d'ells amb la llengua -. He vingut a parlar-te d'una gran oportunitat.

Oh, allò era massa. Una oportunitat. Per a Han Solo, heroi de l'Aliança, espòs, pare i home de família.

-Tinc munts d'oportunitats -va dir en Han, i de seguida es va preguntar de quina oportunitats estava parlant el vell contrabandista.

-Sí, naturalment. –En Jarril va apartar un floc de cabells del seu front ple de cicatrius i grans -. He d'admetre que has seguit respectant la llei durant molt més temps del que mai m'hauria imaginat. Sempre vaig pensar que n'hi hauria prou amb sis mesos vivint amb la princesa perquè tu i en Chewie tornéssiu al Falcó i partíssiu amb rumb desconegut.

-A Coruscant hi ha feina de sobres per mantenir-me ocupat -va dir en Han.

-Ocupat, potser -va dir en Jarril-. Però si vols saber la meva opinió, és una manera lamentable de desaprofitar el talent. Tu i en Chewie éreu els millors pirates que he conegut.

En Han va lliscar una mà cap al seu desintegrador i va recolzar els dits al gallet.

-No porto tant de temps fora de circulació, Jarril. Segueix sent bastant difícil enganyar-me. Què vols?

En Jarril es va inclinar cap endavant per estar més a prop d'ell. El seu alè feia olor de menta, cervesa i caramels de crema.

-Hi ha molts diners esperant allà fora, Han... Hi ha més diners dels que mai hem pogut arribar a somiar.

-No sé què dir-te, noi -va replicar en Han -. Sóc molt bo somiant.

-I jo també. -Jarril estava parlant en un to de veu tan baix que gairebé quedava ofegat per la música del grup, i en Han havia de fer un considerable esforç per sentir-lo -. I estic guanyant tants diners que mai podré arribar a gastar totes aquestes muntanyes de crèdits.

-Felicitats -va dir en Han-. Vols que proposi un brindis?

-No t'interessa, oi? -Va preguntar en Jarril, observant-lo amb una estranya fixesa.

-Fa alguns anys potser m'hauria interessat, Jarril, però ara tinc una vida.

-I quina vida -va dir en Jarril-. Et passes el dia assegut vigilant als nadons mentre la teva doneta dirigeix ​​el seu imperi privat.

En Han es va inclinar cap endavant i els seus dits es van tancar sobre el coll de la camisa d’en Jarril en un veloç moviment fruit d'una llarga pràctica.

-Ves amb compte, amic...

En Jarril va torçar els llavis en un va intent de somriure. Els seus ulls van anar del rostre d'en Han a la seva mà oculta i van tornar al seu rostre. Excel·lent. En Han seguia sent el mateix de sempre.

-No t'ofenguis, Solo -va dir-. Parlava... Parlava per parlar, va, ja saps.

En Han va augmentar una mica més la ja considerable pressió que estava exercint sobre el coll de la camisa d’en Jarril.

- Què vols?

-Vull una mica d'ajuda, Han.

En Han el va deixar anar. En Jarril va caure cap enrere i va xocar sorollosament amb el suport del seu seient. Després va agafar el seu segon got, va escurar d'un sol glop l'horrible líquid verd que contenia i es va netejar la boca amb el dors de la mà. En Han va esperar en silenci i va mantenir el dit sobre el gallet del desintegrador. Un contrabandista mai demanava ajuda a un altre contrabandista. Els contrabandistes de vegades enganyaven els seus amics per aconseguir que un cop de mà, però mai demanaven ajuda.

En Jarril havia estat tractant d'allargar alguna mena de trampa, però el truc no havia funcionat.

En Jarril es va llepar els llavis i va agafar un altre vas de la safata de l'androide de servei quan aquest va passar al seu costat.

-No em facis perdre molt de temps -va dir en Han-. La meva doneta sempre espera trobar-me a casa amb el sopar preparat quan torna de la feina. -Va tirar el seient cap enrere, mantenint-lo en equilibri sobre dues potes fins a quin el seu cap va quedar recolzat a la paret -. Faig uns pastissos de contrabandista boníssims.

En Jarril va alçar les mans.

-No t’estic intentant enganyar, Han -va dir-. Tot és veritat. Els diners...

-Vas dir que necessitaves ajuda.

-Crec que tots la necessitem. –En Jarril va tornar a baixar la veu -. Cal pagar cert preu a canvi d'aquests diners. Mai havia vist tants diners junts en tota la meva vida...

-Això ja ho he entès, Jarril -va dir en Han-. Ets ric. La riquesa també té els seus problemes, ho sé, però ara no estic d'humor per aguantar queixes de ningú.

-No m'estic queixant -va dir en Jarril, alçant la veu en una vehement protesta.

-Doncs a mi em sembla que és exactament el que estàs fent, amic.

-No, Han, no ho entens... Hi ha hagut morts, i hi haurà més en el futur. Bona gent, persones decents que...

-Em pensava que tu mai havies conegut a una sola persona decent, Jarril.

-Et conec a tu.

- Estàs intentant dir-me que algú m'amenaça?

-No -va dir en Jarril, i va mirar per sobre de la seva espatlla.

- Es tracta de la Leia, llavors?

- No! -Jarril va acostar una mica més la seva cadira i en Han haver de modificar l'angle en què estava sostenint el seu desintegrador -. Escolta, Han, qualsevol contrabandista que tingui una mica de cervell ha guanyat una fortuna durant els últims mesos. Estic parlant de tota la gent que coneixem, i de persones a les que mai has conegut. S'han tornat molt rics, entens? El Passadís dels Contrabandistes ja no és el lloc que tu havies conegut. Ara hi ha més crèdits circulant per allà dels que els Hutts podrien arribar a gastar durant tota una vida.

- I?

- I? –En Jarril va buidar el seu últim got -. I al principi tot semblava meravellós, però després uns quants contrabandistes van desaparèixer de sobte i no van tornar mai. T'estic parlant de gent important..., de gent com tu i com Calrissian.

En Han va reprimir un somriure. En els vells temps ell i Lando estaven considerats com un parell de tipus bastant rars perquè de tant en tant ajudaven a un altre contrabandista en dificultats.

- I on havien anat tots aquests contrabandistes que mai més van tornar?

En Jarril va arronsar les espatlles.

Al principi no li vaig donar gaire importància, però després em vaig adonar que els que estaven desapareixent eren precisament els tipus que es dedicaven al contraban per amor a l'aventura i per guanyar diners. Això va fer que pensés en tu, vell amic.

- En mi?

-Bé, vaig pensar que... En fi, ja saps... Vaig pensar que potser tu i en Chewie podríeu anar a fer una ullada pel Passadís per intentar esbrinar què està passant. D'una manera extraoficial, naturalment. Vaig pensar que potser...

-Tinc una vida -va dir en Han.

En Jarril es va mossegar el llavi inferior, com si estigués lluitant amb si mateix i fes un esforç per no parlar.

-Per això he vingut aquí -va acabar dient-. Coneixes a molta gent. Potser podries esbrinar què està passant. D'una manera extraoficial, comprens?

- Des de quan necessita el Passadís dels Contrabandistes l'ajuda de les forces de la llei?

- És que el que es faci no pot tenir res a veure amb la llei!

La veu plena de perplexitat d’en Jarril es va alçar per sobre dels altres sorolls del casino.

Les converses es van interrompre de sobte. En Han va somriure a les cares que es van tornar cap a ells, totes fingint desinterès però amb la gens dissimulada esperança de veure córrer una mica de sang. Durant un moment va sentir la temptació d'agitar el desintegrador davant dels seus nassos.

- Veus alguna cosa que no t'agrada? -Va preguntar a la ssty que l’estava contemplant per sobre del respatller del seu seient.

L’alienígena va respondre movent el seu angulós rostre cobert de pelatge.

En Han va arquejar les celles i va permetre que els seus ulls recorreguessin el local per formular en silenci la mateixa pregunta a tota la clientela. Un a un, tots els clients li van anar donant l'esquena.

En Han va esperar fins que el nivell de les converses va tornar a pujar abans de seguir parlant.

-Si la llei no pot prendre part en això, per què recórrer a mi? -Va preguntar.

-Perquè tu i en Chewie sou els únics tipus que conec que es poden moure lliurement per entre el Passadís dels Contrabandistes i la República sense que ningú els hi faci preguntes.

- Què em dius d’en Lando? O Talon Karrde. Mara Jade, potser.

-Karrde no vol tenir res a veure amb tot això. La Jade ha estat treballant amb Calrissian durant algun temps, i ja saps que ell i Nandreeson no es porten gens bé.

-Doncs no ho sabia.

-En Han mentia. Estava al corrent d'allò, però pensava que el problema ja havia quedat resolt feia anys.

-Vinga, Solo... No m'ho posis tan difícil. Nandreeson va oferir una considerable recompensa a qui li portés el cap d’en Calrissian poc després que Palpatine pugés al tron ​​imperial.

La recompensa no podia ser molt gran. Tothom sap on és Lando.

-Calrissian sap com fer amics -va dir en Jarril-, però no s'atreveix a entrar al Passadís.

- I creus que el problema està en el Passadís dels Contrabandistes?

-Crec que qui vagi allà potser podria trobar algunes respostes.

En Han va sospirar i va permetre que els seus dits es relaxessin sobre el gallet del desintegrador.

- I per què no t'ocupes personalment d'això, Jarril?

En Jarril va arronsar les espatlles.

-No hi ha cap benefici a guanyar.

-Jarril... -Va dir en Han en un murmuri ple d'amenaça.

En Jarril va respirar a fons i es va inclinar sobre la taula fins a quedar el més a prop possible d’en Han.

-Perquè estic excessivament involucrat en tot aquest assumpte, Han -va dir en un murmuri gairebé inaudible-. Estic ficat en això fins a les celles..., i potser fins una mica més amunt.

***

C3PO s'estava recuperant l'equivalent a un atac d'esgotament androide davant de l'entrada de la cambra de jocs. Havia passat tot el matí amb els bessons, Jacen i Jaina, i amb el seu germà Ànakin.

Aquell matí havia resultat particularment difícil per C3PO. Els nens havien planejat la seva ofensiva durant la nit anterior. No havien fet les redaccions sobre l'origen de la Nova República que els havien assignat com a deures, i havien organitzat una petita discussió d'origen alimentari per distreure C3PO.

La maniobra de distracció havia funcionat a la perfecció. C3PO, cobert de baies de salthia i sèrum de llet, va intentar descobrir com s'havia iniciat la discussió. Va preguntar una vegada i una altra com havia arribat aquell dinar a la cambra de jocs, tot i que també es va dedicar a deplorar la manca de disciplina dels nens a mesura que la baralla anava progressant.

La manca de disciplina es va tornar altament evident quan la mestressa Leia i l'amo Solo se'n van anar. Els dos eren uns pares molt indulgents. La Wínter, que havia ajudat a criar els tres nens des de la més primerenca infància, almenys comprenia el valor de la disciplina.

Afortunadament, la Wínter havia arribat abans que l’Ànakin aconseguís recordar on havia ficat seu tirador.

La Wínter va acompanyar a C3PO fins a la porta de la cambra de jocs i li va dir que descansés una estona. C3PO havia intentat informar-la que els androides no necessitaven descansar, però la Wínter s'havia limitat a somriure comprensivament sense dir res. C3PO seguia immòbil davant de la porta de la cambra de jocs tot i que la Wínter l'havia tancat ja feia una bona estona, potser perplex davant l'ordre de descansar que havia rebut o, potser, senzillament perquè no volia abandonar l'escenari de l'últim en una llarga sèrie de desastres.

L'entrada a la cambra de jocs no presagiava el caos que regnava al seu interior. L'habitació tenia forma octogonal, amb cadires col·locades al costat de cada paret. En el passat havia servit com a càmera d'escolta per a una sala de reunions de gran importància, però actualment poques vegades s’havia utilitzat excepte com a vestíbul. Ningú s'asseia a les cadires, i els nens es limitaven a patinar sobre el marbre. L’androide de neteja assignat a aquella ala s'havia queixat en més d'una ocasió dels senyals que els seus peus embolicats en mitjons deixaven sobre el sòl.

Un sobtat soroll al vestíbul va fer que C3PO alcés el cap. El soroll es va convertir en unes curioses passes rabents. El panell de la porta es va fer a un costat, i un androide mainadera va entrar al vestíbul. Les seves quatre mans estaven immòbils sobre el davantal que li cobria l'estómac. Els seus ulls platejats relluïen, i les comissures de la boca estaven voltes cap amunt en una permanent expressió de bon humor.

- C3PO? -La veu de l'androide havia estat acuradament modulada perquè sonés el més càlida i afable possible-. Sóc TDL305 i he vingut aquí per substituir-lo com a mainadera dels petits.

-Ai, mare. -C3PO va tornar el cap per llançar una ràpida mirada a la cambra de jocs -. No he estat informat d'això.

-Després de tot, és una situació molt poc usual -va dir l'androide mainadera -. Un androide de protocol cuidant nens? No tens carn sintètica ni circuit d'abraçades, estimat, i si em permets que et parli amb franquesa... Bé, la veritat és que estàs antiquadíssim. Uns quants androides de protocol millorats compten amb la programació necessària per exercir un treball tan difícil com el de cuidar nens, però...

-T'asseguro que he cuidat molt bé a aquests nens -va dir C3PO.

-No ho dubto. -Estava clar que l'androide mainadera es limitava a seguir-li el corrent-. Tampoc tinc cap dubte que els teus serveis seran degudament recompensats, però he vingut aquí per substituir-te.

-No sabia res sobre aquesta substitució -va dir C3PO.

-Els androides mai són informats...

-Tinc un lloc especial en aquesta família. No puc ser acomiadat com si fos un... un...

- Un androide sanitari rovellat? -El va interrompre l'androide mainadera amb una rialleta -. Veig que exagerem una mica la nostra importància, no?

- No exagero la meva importància! -Va exclamar C3PO-. M'atreviria a dir que sóc l'androide més humil que conec.

-Tal com m'has repetit freqüentment.

La Wínter estava recolzada en la polleguera de la porta, omplint el buit amb la seva alta i esvelta silueta.

La Jaina va treure el cap per entre els plecs de les faldilles de la Wínter.

- Com pot ser humil si només sap parlar de com d’humil que és? -Va preguntar.

-Calla, nena -va dir la Wínter.

-Ama Wínter, crec que el protocol exigeix ​​que si pensen substituir-me jo he de ser el primer a saber-ho -va dir C3PO.

-T’en lliuraràs de C3PO? -Va preguntar en Jacen. El petit acabava d'aparèixer a la porta, la cara de set anys d'edat una rèplica perfecta del d'en Han Solo-. Realment, Wínter... Creia que ens coneixies millor. A vegades ens fiquem amb ell, però ho fem únicament perquè l’apreciem.

-No planejava treure’ns-el de sobre -va dir la Wínter, apartant un ble de cabells blancs com la neu de la seva cara -. I que jo sàpiga, els vostres pares tampoc volen substituir a C3PO.

-He estat encarregada específicament per a aquesta casa -va dir l'androide mainadera-. Sóc TDL305, i he vingut aquí per substituir C3PO segons el codi d'instruccions Bantha Quatre Cinc Sis.

- Bantha? -Va preguntar la Wínter -Això no és un codi de la família.

- Jo no tinc la culpa! -Va cridar l’Ànakin des de l'altra habitació.

-Crec que no li va agradar gens que decidissis que ja era massa gran per tornar a escoltar “El cadellet de bantha perdut” -li va murmurar en Jacen a C3PO.

- De debò? -Va exclamar C3PO-. Aquest conte ja fa anys que va deixar de ser útil. Vaja, però si la setmana passada l'amo Solo va expressar amb tota claredat el gran alleujament que li produïa el que cap de vosaltres volgués tornar a escoltar-lo.

-C3PO... -Va dir la Wínter en un to d'advertència bastant cautelosa mentre s'aturava al seu costat-. – Disculpa’ns, TDL305. Pel que sembla algú d'aquesta casa ha estat explorant algunes zones de la xarxa de compres que suposo no hauria de visitar.

-La qual cosa és una altra raó que justifica la introducció d'una supervisió adequada -va dir l'androide mainadera -. Els nens que estan al meu càrrec sempre es comporten amb el màxim decòrum. És obvi que un model tan antiquat com el que han estat utilitzant perquè vigili als nens no pot controlar-los. Necessiten experiència...

-Sí, per descomptat. -La Wínter es va creuar de braços -. Has cuidat nens sensibles per la Força anteriorment?

-Siguin quines siguin els seus talents especials, els nens són nens i punt -va dir l'androide mainadera-. A jutjar per les meves experiències anteriors, l'excés de sensibilitat pot estar relacionat amb una falta de disciplina que...

-Creia haver-te sentit dir que mancaves d'experiència amb aquest tipus de nens -va dir la Wínter -. C3PO ha sabut sortir-se’n bastant airós dels singulars desafiaments que li han plantejat aquests nens. De fet, crec que un androide mainadera seria un desastre tant per als nens com els adults.

- M'està acomiadant? -Va preguntar l'androide mainadera.

-Estàs aquí perquè un nen va demanar a la botiga que t'enviessin -va dir la Wínter.

- Jo no he estat! -Va cridar l’Ànakin des de l'habitació.

La Jaina es va tapar la boca amb les mans. En Jacen va entrar a la cambra de jocs.

-Mentir no servirà de res, Ànakin. El codi t'ha delatat, i ara ja no podrem tornar a utilitzar-lo.

-Oh, per descomptat que no -va dir C3PO-. Nens amb accés a les xarxes de compra... És realment inimaginable. Què se'ls passarà a continuació?

-Qualsevol altra barbaritat, suposo -va dir la Wínter sense apartar la mirada de l'androide mainadera, que no s'havia mogut -. Aquí no hi ha lloc per a tu, TDL305. No necessitem els teus serveis, així que considera't acomiadada.

-Disculpi’m, senyora, però crec que està cometent un error -va dir l'androide mainadera.

-Oh, però quina grolleria tan excepcionalment elevada... -Va dir C3PO-. La mestressa Wínter ha cuidat a aquests nens des de...

-Jo m'ocuparé d'això, C3PO. -La Wínter estava somrient-. Prenc nota de la teva queixa -va dir a l'androide mainadera-, i t'asseguro que quedarà registrada a l'arxiu.

L'androide mainadera va emetre un suau so de disgust. Després el seu cos va girar àgilment, i l'androide mainadera va sortir rodant de l'avantsala i la porta es va tancar darrere seu.

- L'arxiu? -Va preguntar C3PO-. No sabia que tingués un arxiu.

-I no el tinc -va dir la Wínter.

- Com se t'ha pogut passar pel cap fer alguna cosa semblant? -Va preguntar en Jacen, i la seva veu va arribar fins a ells pel forat de la porta.

-L’holograma era molt bonic -va dir l’Ànakin.

La Wínter va somriure a C3PO, i després va anar cap a la cambra de jocs per posar fi allò que amenaçava amb convertir-se en una greu baralla entre germans.

-Un androide mainadera li va salvar la vida a l’Ànakin fa temps -va dir-. Potser senzillament desitjava la seguretat de què gaudia quan era un nadó.

-No sóc un... -Va començar a dir l’Ànakin, i després es va interrompre de sobte com si s'hagués quedat sense veu.

C3PO va anar corrent a la cambra de jocs. El rostre de l'Anakin estava molt blanc.

- Què passa? -Va preguntar la Wínter.

En Jacen i la Jaina s'havien quedat totalment immòbils. Tenien els ulls molt oberts..., i un instant després els tres nens van començar a cridar a l'uníson.

Següent