Quaranta-un
*
Wedge estava immòbil al centre del lloc de comandament del Yavin amb
les mans darrere de l'esquena i les cames separades. El seu lloc de comandament
es trobava a sobre d'una petita protuberància protegida per una barana. Els
últims models de creuers estel·lars que estaven sorgint de les drassanes de Mon
Calamari eren molt més sofisticats que aquells a bord dels que havia iniciat la
seva carrera militar. Els nous creuers havien estat construïts partint de zero,
a diferència d'aquells primers models en què s'havien limitat a redissenyar els
iots d'esbarjo. Les noves naus estaven dotades de centres de comandament
circulars que aprofitaven tot l'espai disponible. El centre de comandament era
una bombolla transparent situada al centre de la nau i travessada per diverses
passarel·les de primíssims filaments que formaven una graella de diamants i que
li proporcionaven una visió imperfecta de l'àrea superior i inferior.
Els nous models havien estat dissenyats pels seus congèneres, però
l'almirall Ackbar s'havia mostrat rotundament en contra d'ells perquè
considerava que permetien que l'enemic localitzés el centre de comandament amb
molta més facilitat. En Wedge, en canvi, els trobava magnífics. Els nous
creuers estel·lars li permetien tornar a experimentar les sensacions dels seus
temps de pilot de caça, quan només es trobava separat de la immensitat de
l'espai per una prima capa de metall.
També li proporcionaven una perspectiva supèrbia i li permetien recordar
que en les batalles espacials, a diferència del que passava en les batalles de
superfície, els atacs podien arribar des de qualsevol direcció. Una nau
espacial podia ser atacada des de dalt, des de baix, des del darrere i des dels
costats, i per desgràcia molts comandants oblidaven aquesta terrible realitat quant
portaven alguns anys allunyats de la butaca de pilotatge d'un caça.
I ja havia transcorregut massa temps des de l'última vegada en què Wedge
només havia de respondre davant de si mateix de les decisions que adoptés.
A vegades trobava a faltar aquells dies.
-Una flota de naus acaba d’enlairar-se de la superfície del planeta,
general -va dir el tinent del nivell inferior.
-Mantingui’m informat -va dir en Wedge.
-Crec que hauríem de reactivar als androides, senyor -va dir la Sela. Sela,
una dona prima i nerviosa que tenia una punteria supèrbia i havia demostrat ser
una ajudant realment inapreciable a Coruscant, era el seu lloctinent. Malgrat
les seves grans qualitats, Sela encara havia de demostrar la seva vàlua en una
situació de combat.
-Podem lluitar sense ells -va dir en Wedge.
-Si el general em permet dir-ho, el fet de no poder comptar amb ells farà
que els nostres serveis de suport hagin d'enfrontar-se a bastants dificultats
suplementàries.
En Wedge va assentir.
-Però la presidenta Organa Solo s'ha pres bastants molèsties per
informar-nos del que passa amb els androides. Crec que hauríem de respectar la
seva elecció.
-La presidenta Organa Solo no mana la flota -va dir la Sela.
En Wedge va discutir amb si mateix si havia de retreure aquella infracció
de l'etiqueta militar o passar-la per alt, i va acabar optant per no ser massa
dur amb ella.
-La presidenta Organa Solo ha manat a més soldats en situacions de combat
dels que vostè ha vist mai durant tota la seva vida, Sela. Els anys m'han
ensenyat a prestar atenció als seus suggeriments.
La Sela va sospirar. La seva reacció deixava molt clar que havia captat la
suau reprimenda.
-Sí, senyor.
-Tot i així, major, si aconseguís trobar una forma de duplicar els serveis
que anaven a prestar els androides sense necessitat de reactivar-los o
apartar-los de llocs essencials al nostre personal... Bé, en aquest cas li
quedaria molt agraït.
La Sela va somriure i va assentir.
-Sí, senyor.
Després va girar i es va anar a corre-cuita per la passarel·la, com si
hagués estat desitjant rebre aquella ordre des del primer moment.
-Aquestes naus s'estan acostant amb una gran rapidesa, senyor -va dir
Ginbotham des del nivell inferior.
Ginbotham era un hig, una esvelta criatura blavosa famosa per l'habilitat
amb què sabia pilotar qualsevol classe de nau.
- Què vol dir exactament amb això? -Va preguntar en Wedge.
-Que són més veloces que qualsevol de les nostres naus, senyor.
-Em resulten familiars, senyor -va dir Ean, un mon calamarià -. Crec que
són naus imperials.
- Què? -Va exclamar en Wedge-. Com és possible?
-Em baso en el seu disseny, senyor. Són Destructors Estel·lars de la classe
Victòria, i totes les modificacions que he detectat encaixen amb l'estil
imperial.
- Quants hi ha? -Va preguntar en Wedge, al que tot allò no li estava
agradant gens. Ja s'havia enfrontat a destructors de la classe Victòria amb
anterioritat. Aquelles naus tenien les seves debilitats, però resultava bastant
difícil d’explotar-les -. Amb quants enemics ens haurem d’enfrontar?
-Porto comptats tres, senyor -va dir l’Ean -, juntament amb tot un
contingent de suport de caces TIE. Encara que hi ha alguna cosa estranya en
aquests caces...
-Esbrineu què és exactament -va dir en Wedge-. Informeu la Sela de què
necessitarem els ales-A, i que s'han de desplegar per l'espai el més aviat
possible.
Va respirar fondo. No era el que esperava, per descomptat. Una flota més o
menys improvisada composta per diverses naus antiquades de diferents models o
fins i tot potser una força de suport planetària eren opcions que entraven en
els seus càlculs, però Destructors Estel·lars i en un nombre tan elevat... No,
això era una cosa totalment inesperada.
En Kueller comptava amb personal militar ben ensinistrat capaç d'utilitzar
algunes de les naus més poderoses de la galàxia. Com havia aconseguit arribar a
acumular aquests recursos en tan poc temps?
I per què seguia semblant-li que hi havia alguna cosa indefiniblement
errònia en tota aquella situació?
Wedge no disposava del temps necessari per tractar de trobar una resposta a
aquestes preguntes. Es va disposar a donar les instruccions necessàries perquè
la flota adoptés el pla de batalla 2-B..., i durant un moment va sentir la
temptació de retardar aquesta ordre. Alguna cosa anava malament. No sabia què
era, però estava segur d'això.
-Comuniqui a la Sela que ha de tornar immediatament al centre de comandament
i posi’m en contacte amb el general Ceousa -va dir.
- Anem a trencar el silenci de comunicacions, senyor? -Va preguntar l’Ean.
En Wedge va assentir. Havia de saber si els instruments de Ceousa mostraven
al mateix esquadró dirigint-se cap a ells i esbrinar si en Kueller se les havia
arreglat d'alguna manera misteriosa per manipular l'equip sensor de la flota.
Tant la Leia com el missatge que li havia remès a través dels seus oficials
semblaven suggerir que en Kueller havia aconseguit sabotejar els androides.
Potser també era capaç de controlar els seus sistemes sensors.
Així i tot, en Wedge havia de preparar-se per una batalla a gran escala.
I per primera vegada en anys, estava bastant nerviós.
En Wedge sempre havia odiat les sorpreses.
***
Tots els efectius militars de què disposava, que ascendien a diversos
milers d'homes entre soldats i personal de superfície, estaven solcant l'espai
a una velocitat vertiginosa. En Kueller mai havia esperat haver d'arribar a
usar-los.
Però estava preparat. Malgrat el que li havia dit a Yanne, disposava de
plans per enfrontar-se a qualsevol contingència possible. Això no impedia que
estigués una mica sorprès davant el fracàs de la seva arma. Els objectius que
hauria hagut d’aniquilar seguien amb vida, i altres persones havien mort al seu
lloc. Els androides no havien estat enviats al lloc adequat.
En Brakiss pagaria molt car aquell error.
Però això hauria d'esperar, perquè de moment en Kueller s'havia de
concentrar en la batalla.
La proximitat de la Leia Organa Solo creava un nou factor de distracció. En
Kueller havia captat la seva presència en quan la seva nau va entrar en
l'atmosfera, però no havia tornat a observar-la des de llavors. No resultaria
difícil de localitzar-la. Els seus poders Jedi indicaven la seva situació amb
tanta claredat com si l’estiguessin apuntant amb el feix lluminós d'un potent
reflector.
Ja tindria temps d'ocupar-se, després d'haver derrotat la seva flota.
En Kueller gairebé va desitjar que la Leia Organa Solo estigués en una d'aquelles
naus.
Gairebé...
Però coneixia molt bé els riscos que això hauria suposat, i l'últim que
necessitava en aquells moments era haver d'enfrontar-se a nous riscos. Estava a
punt d'assolir els seus objectius, i no podia permetre’s el luxe de baixar la
guàrdia.
Fos quin fos el desenllaç de la batalla que s'anava a lliurar a l'espai,
tindria molta menys importància que el que aconseguís derrotar Skywalker i a la
seva germana. Quant haguessin desaparegut, la galàxia seria seva. N'hi hauria
prou amb un sol instant perquè totes les amenaces que pesaven sobre ell
desapareguessin d'una vegada.
Sempre que en Brakiss no hagués tornat a trair-lo, naturalment...
-El comandant Bur desitja saber si dirigireu la batalla des d'aquí, senyor
-va dir Gant, el seu nou assessor i conseller.
En Kueller va somriure. Els seus esbirros mai sabien què anava a fer en un
moment donat.
-Digues-li al comandant Bur que confio plenament en les seves capacitats
militars..., i que observaré tot el que passi a través de les pantalles.
-Sí, senyor -va dir en Gant.
Aquella advertència era més que suficient. Tots sabien que en Kueller no
perdonava el fracàs. Si arribava a percebre ni que fos la més mínima ombra de
debilitat o por en el seu comandant favorit, aquest comandant moriria. En
Kueller mai dirigiria una flota en el sentit tradicional de la paraula, i
sempre havia pensat que els líders que perdien el temps amb trivialitats del
tipus de qui eliminava a qui acabaven perdent les batalles. Però faria quan
pogués des de la superfície d’Almània. L'únic que li importava era que la
batalla seguís el curs que havia previst per a ella.
I tant li feia qui sobrevisqués, per tal de què ni un sol enviat de la Nova
República arribés a posar els peus a Almània.
Excepte la Leia Organa Solo, naturalment...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada