Treballs dolorosos / Una feina extenuant (IV)

Anterior


Treballs dolorosos (IV)
Aquesta última paraula no va sortir de la meva boca, ni de la d'en Zayne, o l'Acampador... si no de la del Mestre Obohn, qui aparentment tenia exactament el que havia dit. Va fer un senyal als seus elegants wookiees.
-Traieu-los de la meva galeria... a tots!
En aquest moment, em vaig adonar que l'operació començava a lliscar entre els meus dits, fora de control.
També em vaig adonar que, si mai algú volia envair Kashyyyk, la millor estratègia era dir-li a tot el món d'allà que els pantalons d'esport estaven de moda aquesta temporada. Perquè encara que normalment jo mai escolliria estar en el mateix planeta que un parell de wookiees enfadats, els wookiees enfadats amb pantalons tendien a perdre una mica de la seva efectivitat com a màquines de matar.
Almenys, vaig ser capaç d'esquivar -per pèls- al que va venir a per mi, el que hauria estat impossible de no ser per la generositat del seu sastre amb els prisats. La bola de pèl va començar a perseguir-me a bona velocitat, i de sobte van esclatar les seves costures, frenant-lo. Els objectes exposats a la galeria van servir bé per posar-me a cobert, almenys al principi... fins que van començar a derrocar-los.
Per la seva banda, en Zayne també s'estava desenvolupant bastant bé durant aquest temps. Encara era prudent sobre el fet de recórrer a les seves coses de Jedi; el sabre va romandre ocult, i encara que algunes de les estàtues van semblar cobrar voluntat pròpia quan el seu wookiee s'apropava massa, no em semblava que resultés massa obvi.
L'Acampador amb prou feines es va moure durant tot això; simplement es va quedar trastejant en un dels seus atuells sobre un dels aeropalets. Jo no ho vaig veure, però en Zayne em digué que en aquell moment un wookiee es va acostar massa a l'Acampador, i que ell va activar part de l'aparell. El resultat va ser una catifa inconscient a terra, noquejada per alguna cosa de la falsa estàtua.
M'hauria agradat haver-lo vist -o, millor encara, veure com passava el mateix amb l'altre wookiee- però en aquell moment estava ocupat amb els meus crits. El meu wookiee s'havia alliberat dels seus parracs d'una vegada per totes, i estava impúdicament clavant les urpes en l'elevada estàtua sobre la qual em trobava enfilat. Tractava d'escalar cap a mi, i cada vegada que en Zayne s'acostava a ell, es deixava anar i tot l'invent trontollava cap a tots costats.
No era el meu moment més apurat del mes, però aquest fragment de la meva memòria no seria recordat moltes vegades.
Per sort, vam tornar a escoltar:
-Prou!
Salvats pel muun. En veure part de la seva col·lecció en perill (i una altra part a trossos), l'Obohn va detenir als seus wookiees. Reticent, el wookiee va deixar anar l'estàtua... i, més reticent encara, jo vaig anar darrere seu a terra amb un horrible cop.
Per quan Zayne em va haver recollit del sòl de marbre, l'Obohn seguia supervisant els danys. El rodià, il·lès, estava plorant a llàgrima viva, el que també va atreure l'atenció del muun. Això ens va donar al Zayne i a mi una oportunitat d'empènyer a l'Acampador cap a la porta... i de fer alguna cosa que va fer el moment tan dolorós per a mi com ho era per als col·leccionistes.
El vaig enganyar.
Ho vaig fer amb gràcia i resignació.
-Escolta, boig tarat! Aquests tipus són agents de patents per a un important conglomerat multi-galàctic, i per alguna raó que cap de nosaltres pot entendre, estan interessats en les teves invencions. Deixa'ns fer la venda, i tots estarem contents!
L'Acampador va aixecar una cella peluda.
-Em pagaran.
-Ens pagaran... comptant la quota de l'intermediari. Però si.
L'Acampador es va mossegar la llengua.
-No són d'Adascorp. Perquè odio Adascorp.
-No ho són.
-I de Vanjervalis em va estafar fa uns anys.
-No són d'allà tampoc. Algú més per als que no treballis?
Va arrufar les celles.
-Deixa'm que pensi un moment. Són uns quants.
-Bé, doncs tampoc són d'aquests! Ara surt d'aquí perquè puguem tancar el tracte!
Junts, en Zayne i jo el vam empènyer per la força cap a la porta. Per estar segur, em vaig quedar mirant com s'allunyava arrossegant els peus pel carrer ondulat per turons que conduïa fora de la ciutat i de tornada a l'Últim Recurs.

Següent