La Nova Rebel•lió (XXIV)

Anterior

Vint-i-quatre

*

El glottalfib va ​​somriure al Han, filets de fum escapaven per entre les seves llargues dents grogues i s'enroscaven sobre les parets del Falcó.

-Bé, general Solo... Tornem a trobar-nos.

En Han va haver de rebuscar en la seva memòria durant uns moments per recordar el seu nom.

-Però amb la diferència que ara la superioritat numèrica està de la nostra part, Iisner.

En Chewie seguia grunyint. El seu pelatge havia deixat de fumejar, però havia adquirit algunes clapes allà on l'alè de flames llançat pel glottalfib l’havia consumit. Les manasses del wookiee estaven aixecades cap al sostre, igual que les mans d’en Davis. Seluss s'havia arrossegat pel terra fins a quedar tan a prop de les parets metàl·liques com li ho permetien els seus lligams.

-No ho crec -va dir l’Iisner-. Un bon raig de flames i els teus amics no et seran de cap utilitat..., i mentre els fregeixo, sempre puc tornar el meu desintegrador cap a tu. Qui podia imaginar-se que tot un heroi de la Rebel·lió s'oblidaria d'agafar el seu desintegrador?

En Han va deixar anar un jurament. El seu desintegrador estava a la cabina de control.

-Quin llenguatge tan groller, general Solo -va dir l’Iisner-. I jo que havia vingut a fer una visita de cortesia...

En Han no apartava els ulls de l’Iisner. Havia de guanyar una mica de temps. El Falcó era la seva nau, i en tindria prou amb disposar d'uns moments amb els què traçar un pla per treure'ls a tots d'aquell embolic.

-Bé, sembla que al final sempre he d'acabar donant-te lliçons de bones maneres -va dir-. Amenaçar amb matar els meus amics no és un acte massa cortès.

-Oh, ho faig únicament per protegir-me -va dir l’Iisner-El meu cap mai entendria que rebutgessin la seva invitació.

En Chewbacca va anar estenent lentament les seves urpes. Les esmolades puntes van fregar el sostre. En Han va mantenir la cara impassible per evitar que l’Iisner s'adonés del que estava tractant de fer en Chewie.

- I què vol Nandreeson de mi?

L’Iisner va deixar escapar un suau esbufec ​​i petites llengües de flames van acariciar les escates grises dels voltants de les seves fosses nasals.

 -No es tracta tant de vostè com de la seva posició, general Solo. El meu cap creu que pot ajudar a la Nova República.

-Oh. Ja veig. Així que això és el que creu, eh?

L’Iisner va assentir.

-Posseeix certa informació que podria resultar de gran valor per la seva gent.

En Chewie va introduir una urpa en una escotilla de càrrega secreta dissimulada entre la paret i la porta.

- De quina classe d'informació es tracta? -Va preguntar en Han.

-Apa, general Solo... Si ho sabés podria dir-li, però només sóc un secretari, un mer subordinat que no posseeix cap autèntic poder. He rebut instruccions de portar-lo a Salt 6...

-I jo ja t'he dit que estic disposat a parlar amb Nandreeson a Salt 1.

Chewie havia introduït una altra urpa. El procés era terriblement lent. Seluss s'havia acostat una miqueta més a les cames d’en Chewie. Davis mantenia els ulls clavats en el desintegrador de l'Iisner. Si Chewie no actuava de pressa, Davis probablement entraria en acció..., i llavors sí que tindrien un autèntic desastre entre mans.

-He de dir la veritat, general Solo. -Un raig de vapor va brollar de la boca de l'Iisner juntament amb l'última paraula-. A Nandreeson no li agrada viatjar als altres Salts. Podríem dir que..., que troba a faltar certes comoditats a les que està acostumat.

-No li estic demanant que es quedi a passar la nit aquí –li va replicar a l’Iisner -Si vol podem reunir-nos a bord del Falcó, però anar a Salt 6 no entra en els meus plans. Fa molt temps vaig aprendre que ficar-se al territori personal d’en Nandreeson pot resultar molt perjudicial per a la salut. No t'ho prenguis com una ofensa, Iisner.

-Oh, no m'he ofès. El seu amic Calrissian hauria d'haver seguit el seu exemple i haver estat una miqueta més previngut.

En Chewie havia introduït dues arpes més en l'àrea.

- Nandreeson segueix estant enfadat amb Lando? -Va preguntar en Han.

- «Enfadat» potser no és la paraula més adequada -va dir l’Iisner-. Crec que es tracta més aviat d'un vell deute, comprèn? El meu cap i Calrissian tenen un vell compte pendent a saldar.

-Estic segur -va dir Han-. Però digues-li al teu cap que això no té res a veure amb mi.

Després va dirigir un assentiment de cap gairebé imperceptible a Chewie, qui va tirar de l'escotilla amb totes les seves forces de wookiee. L’Iisner va mirar cap amunt..., i la porta del compartiment de càrrega va caure sobre ell. Dolls de flames van sorgir de la seva boca. Chewie va saltar a la dreta i Davis va saltar cap a l'esquerra, i Seluss es va encongir a terra. Les flames van socarrimar la paret i la part superior del cap d’en Seluss. Davis es va llançar sobre en Han, i els dos van rodar passadís avall.

Un esclat de flames va sorgir de sota la porta, escalfant el metall i cremant la ja prou malmesa pell d’en Han.

En Han va remugar una maledicció i es va agafar als esglaons de la paret per apartar-se del metall. Davis va arrencar a córrer cap a la cabina sense parar de deixar anar juraments durant tot el trajecte. Chewie es va posar damunt de la porta de càrrega, aixafant l’Iisner. Seluss estava parlotejant a tota velocitat mentre estavellava el seu cap fumejant contra la paret.

Chewie va allargar el braç i va agafar Seluss, aixafant les cremades del sullustà contra el seu pelut pit. El metall del sòl estava començant a posar-se vermell, i l'aire feia olor de carn cremada i glottalfib rostit.

Les flames van començar a afeblir-se i es van extingir. En Han va grimpar per la paret, usant els esglaons i movent-se amb la màxima cautela perquè les seves botes no entressin en contacte amb el terra. Es va aturar quan va estar sobre d’en Chewie, i després es va inclinar cap avall i va arrencar el desintegrador de la mà immòbil de l'Iisner. La culata estava molt calenta.

- Solo? -Va grallar la veu de l'Iisner des de sota la porta-. Faci que el seu amic deixi de trepitjar-me.

Més flames van brollar de sota la porta.

-Ja pots apartar-te, Chewie.

En Chewie va bellugar el cap i va rugir. En Han va apuntat l’Iisner amb el desintegrador.

-Ho tinc tot controlat -va dir Han-. Porta a Seluss als armaris d'emmagatzematge i busca l'equip mèdic. Hem de posar-li alguna cosa en aquestes cremades.

En Chewie va deixar anar un nou rugit de protesta.

- Vés-te'n d'una vegada!

Chewie va envoltar a Seluss amb un robust braç pelut i va allargar l'altre cap als esglaons de la paret. Després va començar a avançar al llarg de la paret, tal com estava fent en Han.

L’Iisner va sortir de sota la porta de càrrega. Una xarxa de cremades que reproduïa el dibuix del sòl metàl·lic li cobria el pit i els braços. Les escates grisenques de l'esquena estaven començant a desprendre’s. El glottalfib semblava marejat, i donava la impressió d'estar bastant feble.

-I ara expliqueu-me què vol Nandreeson de mi -va dir Han-. Vull la veritat, entesos?

L’Iisner va acabar de sortir de sota la porta i es va recolzar a la paret. Filets de fum sorgien de les seves fosses nasals. El vell glottalfib semblava haver perdut tot desig de seguir lluitant.

-Vol utilitzar-te per arribar fins a Calrissian.

- Lando?

L’Iisner va assentir.

-Pensa que si vostè està aquí, Calrissian no trigarà a aparèixer també.

-A vegades Nandreeson viu en el passat -va murmurar en Han-. Lando i jo poques vegades estem en el mateix lloc al mateix moment. -Més escates es van desprendre de la pell de l'Iisner.

-Necessito un bany d'aigua.

-Una pregunta més i després podràs tornar amb els teus -va dir en Han-. Qui hi ha darrere de tots els crèdits que han estat entrant al Passadís?

-Nandreeson no té res a veure amb això -va dir l’Iisner amb un fil de veu. Petites flames s'escapaven per entre les dents, com si ja no pogués controlar-les -. Tots aquests canvis no li agraden gens.

- I per què no hi posa fi a tot això?

-Perquè es tracta d'una cosa tan gran que ningú no pot aturar-la. -Iisner va alçar una maneta escamosa-. Necessito atenció mèdica, Solo.

-D'acord -va dir en Han, assenyalant el terra amb el seu desintegrador-. Surt de la meva nau.

L’Iisner va travessar el sòl reescalfat, movent-se amb molta cautela tot i que el metall ja estava començant a refredar-se. El glottalfib acabava d'arribar a la porta quan en Han li va incrustar el canó del desintegrador a l'esquena.

-T'has oblidat de dir-me qui està pagant tots aquests crèdits.

 -No em creuries, Solo.

-Posa-me'n a prova.

L’Iisner va tornar el seu enorme cap cap a ell i va obrir la seva llarga boca. Les flames van començar a acumular darrere de les seves dents..., i un instant després un feix desintegrador li va perforar la gola. L’Iisner va caure cap enrere, amb els ulls oberts i molt clarament mort.

En Han es va girar.

Davis estava immòbil al passadís, amb el desintegrador encara empunyat a la mà i els peus protegits per dues gruixudes botes de miner.

 - Què inferns has fet? -Va preguntar en Han.

-Anava a matar-te.

-Anava a dir-me alguna cosa que necessito saber.

Davis va moure el cap.

-Els glottalfibs són increïblement resistents i costa molt matar-los, Solo. Anava a fregir-te primer i a fer preguntes després, i a continuació s'hauria endut el Falcó a Salt 6 perquè Calrissian cregués que hi eres.

- Com ho saps? -Va preguntar en Han.

-Ho sé perquè l’hi he vist fer-ho abans -va replicar en Davis-. Deixen que la seva presa cregui que s'estan morint i després es llancen sobre el seu coll. Si no hi hagués intervingut, aquest glottalfib t'hauria deixat convertit en un plat de consort fregit.

-O potser ara sabria alguna cosa que abans ignorava -va dir en Han-. Has estat molt oportú matant l’Iisner precisament en aquest moment... Per a qui treballes, Davis?

-Sóc el meu propi cap, Solo.

- Estàs segur que no tens algun altre cap amagat per aquí?

En Han s'havia tornat de tal manera que el seu desintegrador apuntava a Davis.

Davis de seguida es va adonar d'això i va deixar la seva arma a terra..., movent-se molt a poc a poc. Després es va incorporar amb idèntica lentitud i mantenint el palmell de la mà tornada cap en Han per mostrar que estava desarmat.

-No treballo per a ningú.

-D'acord, d'acord -va dir Han-. I què dimonis estàs fent aquí?

Davis va empassar saliva abans de respondre. Les seves mans estaven aixecades cap al sostre, tal com havien estat quan l’Iisner els apuntava amb el seu desintegrador.

-Fa poc van assassinar un amic meu a Salt 5. Estic intentant esbrinar per què el van matar.

-Bon intent. -El sòl ja semblava haver-se refredat. En Han va posar una bota sobre ell. Estava fred-. Realment excel·lent, de fet... Sabies que aquest és just el tipus de resposta que desperta les meves simpaties, eh? Però ha resultat una miqueta massa obvi. Torna a intentar-ho.

Davis va moure el cap.

-Estic sent totalment sincer amb tu, Solo. El meu amic va morir en una explosió a l'hangar pocs dies abans que arribessis aquí.

-I tu ets un bon noi que està intentant resoldre el misteri, i estàs disposat a fer el que sigui per aconseguir-ho.

En Han va baixar l'altre peu. La sensació de tornar a sostenir-se sobre les dues cames resultava molt agradable.

-Igual que tu, Solo.

-Sembles saber moltes coses sobre mi.

Davis va assentir.

-Sabia que vindries..., de la mateixa manera en què ho sabien els nois de Nandreeson. Tothom t'està vigilant, Solo. Esperen que acabis traint al Passadís d'una manera o altra.

En Han va aferrar amb més força el desintegrador.

-No estem parlant de mi, sinó de tu..., i del que estàs fent aquí.

-Jo... Eh... Bé, en realitat he vingut a parlar amb tu.

- Has vingut a Salt 5 per a parlar amb mi?

-Sí.

-Pensava que el teu amic havia estat assassinat aquí.

-I així va ser -va dir Davis-. Però ja he investigat aquest assumpte. Semblava un accident, encara que ha hagut un munt d'accidents similars últimament. Crec que massa, de fet... I quan vaig saber que havies vingut a investigar la mort del teu amic, llavors vaig pensar que potser...

-No estic investigant la mort de ningú -el va interrompre Han -. He vingut aquí perquè en Jarril em va demanar que ho fes.

- I on és en Jarril? -Va preguntar Davis.

Seluss havia tornat i va començar a xerrar a tota velocitat. En Han li va llançar una ràpida mirada per sobre l'espatlla. El rodó cap d’en Seluss estava envoltat per unes quantes benes col·locades a corre-cuita. Chewie estava darrere d'ell, amb restes de crema per les cremades escampades sobre algunes zones del seu pelatge.

- Veus? -Va dir en Davis-. Fins i tot el teu amic sullustà diu que en Jarril és mort, i suposo que ell és la persona més indicada per saber-ho.

-No ho sap amb certesa -va dir en Han-. S'està basant en suposicions, igual que la resta de nosaltres. La qual cosa em recorda una cosa, Seluss... Com vas entrar en el Falcó? Millor encara, com va aconseguir entrar l’Iisner al Falcó?

En Seluss va deixar anar un nou torrent de cruixits i grinyols i va anar retrocedint a poc a poc mentre parlava, amb les potes aixecades davant seu en una postura defensiva com si cregués que en Han anava a colpejar-lo d'un moment a un altre. Chewie es va col·locar darrere d'ell i va interrompre la seva retirada.

- Vas tornar aquí desobeint les meves ordres i vas utilitzar els codis de la nau d’en Jarril? -Va preguntar en Han.

-Això volia dir que en Jarril seguia usant la Dama Apassionada. En Han podia utilitzar els seus sistemes de seguiment per intentar localitzar la nau i esbrinar si en Jarril es trobava pels voltants.

Seluss es va afanyar a repetir que ell no havia tingut la culpa de res.

-Ah, naturalment -va dir en Han-. Va donar la casualitat que un glottalfib et va seguir, oi? -Va sospirar-. Aquesta societat no està funcionant, Seluss.

Seluss va emetre uns quants grinyols més.

-Quan arribem a Salt 1 tu aniràs a la infermeria i jo fotré el camp d'aquí.

-No crec que hagis de prendre aquest tipus de decisions tan de pressa -va dir Davis-. M'agradaria poder comptar amb la teva ajuda.

-Oh, naturalment -va replicar Han-. Tens un assassinat que resoldre.

-Necessito una nau -va dir Davis-. Vull llogar la teva.

En Han va somriure.

-Fa anys que no llogo la meva nau, noi, i no vaig a començar a fer-ho ara..., i a més em sembla que no et costaria molt trobar una nau que passés una mica més desapercebuda.

-Vull el Falcó -va dir en Davis-. Necessito el suport de la Nova República. Si he de portar-te fins el subministrador, necessito comptar amb aquest suport.

En Han el va contemplar en silenci durant uns moments. Davis era jove, però no massa jove. Resultava obvi que havia acumulat una certa experiència. I estava mentint. En Han només necessitava sentir-lo parlar per saber-ho.

-No -va dir per fi -. I ara agafa al teu glottalfib i surt de la meva nau.

-No és el meu glottalfib -va dir Davis.

-Ara sí que ho és. Considera’l com un trofeu de caça i fes-lo servir de catifa. Agafa a aquest glottalfib i fot el camp, d'acord?

-Solo, escolta... Em necessites. Conec molt bé el Passadís dels Contrabandistes.

-Jo també he estat per aquí un parell de vegades -va dir en Han-. Chewie i jo sabrem sortir-ne sense la teva ajuda. I ara surt de la meva nau abans que Chewie hagi de tirar-te una mà.

Davis va obrir la boca al mateix instant en què Chewie rugia.

-Molt bé, molt bé -va dir en Davis, anant cap al Han-. Marxaré. Però si canvies de parer...

-No canviaré de parer -va dir en Han. Va deixar caure la mà sobre el panell de control i la porta es va obrir. Davis es va disposar a anar-se’n -. No t'oblidis del teu amic.

En Davis li va llançar una mirada plena d'irritació i després va agafar l’Iisner per un flàccid braç i va treure a ròssec al glottalfib mort del Falcó. En Han va esperar fins que els enormes peus del glottalfib haver sortit del marc de la porta i la va tancar.

Seluss l’estava mirant com si en Han acabés de regalar tots els crèdits que havia aconseguit guanyar al llarg de la seva vida.

-Sé el que em faig -va dir en Han.

Seluss va deixar escapar un suau gemec i va anar a la cabina de control. Chewie els va seguir. En Han va enfundar el seu desintegrador i va intentar calmar-se. No necessitava que ningú li recordés quina era la seva situació. Nandreeson no li perdonaria que hagués matat l’Iisner i als altres, i seguia estant tan lluny com abans de saber qui es trobava darrere de tots aquells crèdits.

Però no podia confiar en Davis. La seva aparició s'havia produït en un moment massa convenient..., i en Han odiava aquest tipus de casualitats.

Algú estava tramant alguna cosa. I amb Nandreeson trepitjant-li els talons, el temps de què disposava havia passat sobtadament de l'escassetat a la inexistència.

-D'acord -va dir mentre anava cap a la cabina de control -. Tornem a Salt 1.

I potser, només potser, així aconseguiria trobar algunes respostes

***

El primer que va notar va ser la pestilència. Fètida i rància, combinava la pudor de l'aigua estancada amb el de la vegetació putrefacta i els ous podrits. Lando estava caminant entre diversos reks. En comptes de lligar-lo, els reks havien lliscat els seus braços prims com fuets al voltant dels seus per mantenir-los immobilitzats. La seva pell semblava goma tèbia, però tot i així Lando podia sentir el batec de la vida a través d'ells. Fins aquell viatge, mai havia estat tan a prop d'un rek. Lando i els seus captors havien viatjat en una petita nau en forma de bombolla que s'havia mogut per entre els asteroides amb tanta facilitat com si avancés per una autopista de Coruscant. Els reks havien desembarcat en aquella cambra, que més semblava un malson tropical que una caverna.

L'aire estava tan saturat d'humitat que es condensava sobre la seva pell i feia que la roba se li enganxés al cos. Filets d'aigua regalimava per les parets de la caverna, i havia insectes voletejant per tota la zona. Eixams de mosques passaven brunzint al seu costat, i nuvolets de mosquits creaven punts negres en l'aire. Els reks van portar a Lando per una estreta cornisa que s'estenia sobre un estany d'aigües estancades. Lando va poder veure graons tallats i mobles recoberts de molsa mig ocults sota la superfície de l'aigua. Aquella part de la caverna es trobava sorprenentment buida, però Lando sabia que Nandreeson l'estava esperant en algun lloc més enllà d'ella.

Quan arribessin allà els reks cobrarien la seva recompensa i Lando quedaria en mans del senyor del crim més poderós del Passadís..., un senyor del crim que portava més de vint anys odiant-lo.

La cornisa estava molt relliscosa. Les botes d’en Lando havien estat dissenyades pensant en sòls de metall, no en roca recoberta d'aigua i substàncies viscoses. Els reks l'ajudaven a mantenir l'equilibri, però si li deixaven anar podia caure dins les aigües immòbils que aguaitaven sota la capa de putrefacció verdosa. La mera idea va ser suficient perquè Lando s'estremís.

Van girar una cantonada i de sobte es van trobar en una càmera tancada. Els murs estaven plens de seients tallats a la roca. Mosques tan grans com el polze d’en Lando reposaven sobre els gruixuts brins de molsa que cobrien la paret més propera a ell. Més mosquits suraven en l'aire, i un grup d'insectes aquàtics lliscava sobre la superfície de l'estany. L'olor de sofre era més intensa en aquella zona, i es barrejava amb el tènue pessigolleig de l'ozó.

Nandreeson estava assegut a l'altre extrem de l'estany. Les algues creixien fins a diversos centímetres de profunditat per sota d'ell, i nenúfars gegants cobrien el seu cos escamós. Les roques de la paret que s'alçava darrere d'ell estaven plenes de marques negroses.

Nandreeson no havia canviat. El seu llarg musell verd es trobava recobert per escates tan grans com una ungla humana, i els seus ulls estaven massa junts. Les protuberàncies del seu front li donaven una expressió entre interrogativa i perplexa. Les seves diminutes mans suraven sobre la superfície de l'aigua al costat dels nenúfars. Les escates del seu pit havien adquirit un color daurat gràcies a l'aigua. Nandreeson semblava estar assegut en una butaca submergit.

-Calrissssssian -va dir Nandreeson amb un gran somriure, deixant que filets de vapor brollessin de la seva boca mentre perllongava el so sibilant-. Tens aspecte d'haver prosperat.

-Tinc aspecte d'estar embolicat en un munt de lianes de goma -va dir Lando.

Havia de mantenir la seva façana d'orgullós fanfarroneig a qualsevol preu. Nandreeson no tenia per què saber que el cor d’en Lando estava fent hores extres.

-Ah, sí, els meus fidels reks... -Nandreeson els va dirigir una inclinació de cap, i Lando va poder sentir com els reks s'apartaven d'ell. Pel que semblava temien les flames que podien sorgir de la boca d'en Nandreeson-. Tireu en Calrissian a la beguda i torneu a la vostra nau. Els vostres crèdits us estaran esperant.

- No...! -Va començar a cridar Lando.

Però la paraula encara no havia acabat de sortir de la seva boca quan ja es va trobar volant pels aires. Els reks havien llançat el seu cos a una gran alçada. Lando va travessar un eixam de mosquits i la meitat dels diminuts insectes que el formaven se li van ficar a la boca, deixant-lo mig asfixiat i fent-lo tossir. Encara estava intentant escopir-los quan va xocar amb l'aigua.

L'aigua estava calenta i viscosa, i sabia a massa per a pastissos. Lando es va enfonsar molt de pressa, esgarrapant-se amb les roques cobertes de molsa i sentint com la calor augmentava ràpidament a mesura que anava baixant per les profunditats de l'estany. Una bombolla que anava de camí a la superfície va passar pel seu costat i Lando va comprendre, amb una sobtada punxada de por, que aquell estany estava alimentat per una font de calor subaquàtica..., i que s'estava lliscant cap a ella.

Va començar a agitar els braços i va aconseguir que se li enredessin amb la capa. «Pànic. Pànic. El pànic et matarà», es va dir frenèticament. El pit li cremava amb una dolorosa necessitat de respirar. Podia aguantar. Lando sabia que podia aguantar el temps suficient. Va pujar els braços i va obrir el tancament de la seva capa. La capa va lliscar dins del forat del que havia sorgit la bombolla, però Lando per fi podia moure’s. Va mirar cap amunt. La llum de les làmpades instal·lades al sostre de la caverna es filtrava a través de l'aigua. Lando va nedar cap a ella. Els seus pulmons necessitaven aire, li feien mal els braços i punts negres ballotejaven davant dels seus ulls. Aquell moment de pànic li havia costat una gran quantitat d'aire. Lando ja estava començant a creure que no ho aconseguiria quan de sobte el seu cap va travessar la superfície de l'estany, i un instant després es va trobar escopint glopades d'aigua repugnant i fent profundes inspiracions d'aire.

Lando havia aconseguit descriure un gir de cent vuitanta graus mentre es trobava sota l'aigua. Nandreeson estava darrere d'ell, i hi havia sis glottalfibs més asseguts a l'altra banda de la caverna amb els seus enormes peus remullant-se a l’estany. Tots tenien la boca oberta i estaven somrient.

De fet, els glottalfibs s'estaven rient d'ell.

- Què esteu mirant? -Va preguntar, sentint-se massa atordit perquè se li pogués ocórrer un insult millor.

-Et miren a tu, humà -va dir Nandreeson des de darrere d'ell-. Mai m'havia imaginat que la vostra tolerància a l'aigua fos tan llastimosament baixa.

-Mentider. -Lando va girar lentament, xipollejant a l'aigua fins a quedar de cara Nandreeson-. I això no és aigua, si no escombraries líquida.

Els diminuts ulls d’en Nandreeson estaven seguint cada moviment d’en Lando.

-Això és el producte d'anys d'experimentació -va dir amb gran orgull-. Espero que la teva química corporal no hagi destruït el delicat equilibri del meu estany.

-Hauries d'haver pensat en això abans d'ordenar als homes de goma que em llancessin a ell -va dir Lando.

Va donar un ràpid cop d'ull als costats de l'estany. Les roques acabaven bastant per sobre del seu cap i estaven recobertes d'una molsa verdosa que semblava extremadament relliscosa. Els únics esglaons es trobaven prop de la porta de l'altre extrem de l'estany, i calia passar per davant dels guàrdies per arribar-hi. Bé, era igual. Lando volia conservar les forces, i no estava disposat a seguir nedant fins que se li s'esgotessin les energies.

Va girar sobre si mateix i es va impulsar amb un parell de puntades, iniciant l'elegant estil de braça que havia après de noi. Una flama gegantina va lliscar sobre l'aigua per davant d'ell. Masses de vapor van brollar de l'estany i el van encegar, i el sobtat calor li va abrasar. Lando es va quedar immòbil.

-Ah, Calrissian... Veus quin és el preu que cal pagar per desobeir-me?

-Mai vas dir que hagués de quedar-me dins d'aquest gorg de fang.

Lando es va afanyar a apartar-se de les masses de vapor que brollaven de l'aigua i es va acostar una mica més a Nandreeson.

Nandreeson va obrir el seu musell, i la seva llengua va emergir d'ell i va atrapar un grapat de mosquits. El senyor del crim els va engolir i va deixar escapar un suau gemec de delit.

-Però tampoc he dit que puguis sortir d'ella. Ara ets meu, Calrissian..., i més valdrà que et vagis acostumant a aquesta idea.

-D'acord -va dir Lando-. Treu-me d'aquest estany i discutirem el preu de la meva llibertat.

Filets de flames van brollar de les fosses nasals de Nandreeson. Lando havia descobert feia ja molt de temps que aquests petits incendis indicaven que el glottalfib estava de mal humor.

-El preu de la teva llibertat és la teva mort, Calrissian.

Lando ja gairebé no sentia els braços, de manera que va deixar de moure’s i es va mantenir a flotació agitant les cames. La viscositat de l'aigua també ajudava a evitar que s'enfonsés. Però si anava a seguir molt més temps allà dins, hauria de lliurar-se d’algunes de les seves peces més pesades.

-Estàs sent una mica melodramàtic, Nandreeson -va dir després-. Jo només era un jove contrabandista que intentava demostrar la seva vàlua, i no tenia ni idea a qui estava robant. He intentat tornar-te el que et vaig robar al llarg dels anys, però els teus matons ni tan sols van voler transmetre’t el missatge. Ara sóc aquí, oi? Bé, doncs llavors parlem com dues persones raonables... Et tornaré tot el que et vaig robar més interessos. Un deu per cent d'interès al llarg de vint anys hauria de proporcionar uns beneficis força elevats.

-No estic interessat en els beneficis -va dir Nandreeson.

Les flames que lliscaven al llarg del seu musell s'havien tornat encara més llargues.

- A qui creus que enganyes dient aquestes coses? -Va replicar Lando. S'havia enfonsat fins al mentó, i havia d’estirar el coll per mantenir la boca fora de l'aigua-. Sempre estàs buscant alguna manera d'obtenir beneficis.

-Molt bé. -Nandreeson va treure el seu llarg cos escamós de l'aigua -. Vaig a ser sincer amb tu, Calrissian, atès que no et queda gaire temps de vida. Els beneficis m'interessen molt, i vaig a apreciar uns beneficis de tu: després que moris, tot el que posseeixes passarà a ser meu. No tens hereus, companya o família. Ningú discutirà amb mi. Ningú s'atrevirà a fer-ho.

-No crec que a la Nova República vagi a agradar-li molt això.

-I jo no crec que els teus amics de la Nova República vagin a interferir amb els meus plans. -Nandreeson es va asseure sobre la relliscosa cornisa rocosa i va deixar que els seus enormes peus quedessin submergits mentre agafava una mosca de la paret amb una de les manetes -. Estaran massa ocupats enfrontant-se a una nova rebel·lió.

Lando va tornar a agitar les mans. Es trobava en bona forma física, però portava força temps mantenint-se allunyat de l'aigua i els seus músculs adolorits ja estaven començant a pagar un preu molt alt a canvi d'aquell sobtat exercici amb el qual no estaven familiaritzats.

-Una nova rebel·lió?

-Per descomptat. -Nandreeson va agafar una altra mosca de la paret i la va mastegar amb expressió pensativa -. Tots els governs han d’enfrontar-se a la rebel·lió armada en algun moment de la seva existència. Però per als teus amics de Coruscant, la rebel·lió arribarà bastant més d'hora que de costum.

-No hem parat de lluitar amb els imperials des que l'Imperi va ser derrotat -va dir Lando-. No trigaran a cansar-se.

-Estic segur -va dir Nandreeson. Les flames havien desaparegut, i el senyor del crim tornava a somriure -. Però jo estic parlant d'una rebel·lió, Calrissian..., i d'una rebel·lió d'origen intern. Suposo que no has oblidat com funcionen aquesta mena de coses, oi? T'estic parlant del mateix tipus de rebel·lió que la teva amiga Leia Organa Solo va dirigir quan formava part del Senat Imperial..., una rebel·lió armada i decidida a triomfar que té l'idealisme de la seva part.

Lando va reduir el ritme dels seus moviments.

-No hi ha cap raó per rebel·lar-se -va dir-. La República és un bon govern, i tracta bé a la seva gent.

-De debò? -Va preguntar Nandreeson-. Els qui viuen al Passadís temen que la Nova República interfereixi amb el lliure comerç, i li tenen veritable pànic al seu govern.

-El Passadís sempre ha odiat a tots els governs, i els és igual que qui mani sigui l’Imperi o l'Antiga República. Els contrabandistes odien les regles -va dir Lando.

-I naturalment -va seguir dient Nandreeson com si no li hagués sentit -, també hi ha llocs com Almània, un planeta que va enviar una petició d'auxili a la teva Nova República quan els seus governants, els je'hars, van iniciar una matança sistemàtica de tots els que se’ls hi oposaven. La Nova República mai va respondre a aquest missatge.

-La Nova República intenta no interferir amb els governs locals -va dir Lando.

-Fins i tot quan aquest govern local està cometent un genocidi? Realment, Calrissian... Tenint en compte que estem parlant d'uns herois, la veritat és que la teva Nova República no ho està fent gens bé.

-I qui ets tu per erigir-te en jutge de la Nova República? -Va preguntar Lando-. No ets més que un...

Dolls de flames es van escampar per l'aigua al seu voltant, creant núvols de fum i vapors que van pujar cap al sostre de la caverna. Lando va tossir i es va netejar la cara amb una mà. Si no se li passava alguna cosa pel cap aviat, acabaria ofegant-se en aquell estany abans que el dia hagués acabat.

Les flames van deixar de brollar del musell d’en Nandreeson, i el fum es va anar dissipant a poc a poc.

-Crec que hauries de reflexionar molt seriosament sobre el que vas a dir abans de dir-ho -va dir Nandreeson-. Controlo la teva vida, Calrissian.

-Ja t'he entès, Nandreeson. I ara deixa’m sortir d'aquí i fem un tracte.

-Doncs sembla ser que no m'he explicat amb prou claredat -va dir Nandreeson-. No faré cap mena de tracte amb tu. -Va tornar a ficar-se a l'aigua i va nedar cap a Lando, mantenint-se prou allunyat d'ell perquè Lando no pogués tractar d'agafar-lo, però romanent prou a prop perquè un nou raig de flames fruit de la irritació pogués abrasar la cara d’en Lando - . Quan Jabba el Hutt va morir, podria haver-me convertit en el senyor del crim més influent de tota la galàxia..., i de no ser per tu ho hagués fet, Calrissian.

-Porto molts anys mantenint-me el més allunyat possible de tu -va dir Lando.

-Exactament. Nandreeson és el senyor del crim més poderós del Passadís. Nandreeson és conegut en tota la galàxia. Però Nandreeson no és omnipotent. Nandreeson pot ser vençut. Oh, vaja, però si fins i tot algú tan inepte com Lando Calrissian va aconseguir robar-li una fortuna quan Calrissian no era més que un noi... Si es va poder fer una vegada, pot tornar a fer-se.

Les flames ja començaven a brollar novament de les fosses nasals d'en Nandreeson quan Lando va iniciar un retrocés molt, molt lent i cautelós.

-Matar-me no canviarà això -va dir.

-Oh, però sí que ho farà. Els meus col·legues difondran la història de la teva mort, de com vas patir i com, al final, vas suplicar la meva compassió... Potser fins i tot li fem certes coses al teu cos després que hagis mort, crec que els humans troben molt desagradable tot allò relacionat amb la profanació dels cadàvers, oi? , i et portarem a Salt 1 perquè tothom pugui veure’t. I després, naturalment, confiscaré totes les teves propietats i ningú s'oposarà a això. En comptes de dir que em pot robar impunement i ser més llest que jo, tots diran que Nandreeson sap esperar el moment adequat per venjar-se..., i que sap fer que aquesta venjança sigui molt, molt dolça.

Lando va bellugar el cap, va aconseguir que se li fiqués una mica d'aigua a la boca i la va escopir, faltant molt poc perquè aconseguís encertar a Nandreeson amb el doll de líquid.

-Si realment vols aconseguir que la gent s'oblidi d'aquests darrers vint anys, llavors hauràs de matar-me un centenar de vegades.

Després va fer una ganyota. Aquest tipus de contestacions no eren la forma més adequada de convèncer Nandreeson..., especialment tenint en compte que les flames ja havien començat a fluir per entre les dents de Nandreeson.

-Penses que acabaràs convencent-me de què ets algú realment especial, oi, Calrissian? -Va murmurar Nandreeson mentre les flames s'anaven escampant al voltant de la seva cara-. Penses que sabré apreciar la teva intel·ligència, el teu coratge i totes aquestes capacitats superiors de les que vas donar mostra desafiant-me. Penses que sortiràs amb vida d'aquí. Però el que has de saber és que he dedicat els últims vint anys de la meva vida a odiar-te.

Una llengua de flames es va acostar tant a Lando que va haver submergir-se per esquivar-la. Els pulmons encara li feien mal de l'última vegada en què s'havia submergit. Nandreeson no s'havia mogut, i tampoc havia tornat a inflamar l'aigua. Lando es disposava a sortir a la superfície quan va caure en el compte d'alguna cosa que havia estat passant per alt fins aquell instant. Els seus pulmons ja s'haurien d'haver recuperat. Hauria d'estar sentint un cert cansament per l'esforç de mantenir-se, però ja portava algun temps respirant regularment i en realitat hauria de sentir-se molt menys cansat.

Llevat que aquella atmosfera contingués molt poc oxigen, o si estigués contaminada per alguna substància desconeguda, o si els glottalfibs estaven consumint l'oxigen. Tenint en compte l'efecte combinat de l'esforç i aquell aire de pèssima qualitat, Lando no disposava de tant de temps com havia cregut en un principi.

Va examinar l'aigua i només va veure algues, partícules verdes i peus de glottalfibs remullant-se a l’estany. No hi havia cap escapatòria a menys que volgués provar sort amb aquell forat del que emergien les bombolles..., i Lando no estava massa segur que pogués aguantar la calor.

Va tornar a la superfície i va expulsar aquella aigua repugnant pel nas i la boca.

-Amagar-se sota l'aigua no et servirà de res -va dir Nandreeson-. Puc agafar-te amb molta més facilitat allà baix que aquí dalt.

-Si vas a matar-me, llavors fes-ho d'una vegada i acabem amb això -va dir Lando.

Si Nandreeson es decidia a actuar, el seu moviment potser indiqués a Lando per on podia escapar.

-T'agradaria, oi? -Va replicar Nandreeson-. Però moriràs molt a poc a poc, Calrissian, i jo gaudiré cadascun dels moments de la teva agonia.

-Doncs si tens alguna cosa planejada per a mi serà millor que posis mans a l'obra, Nandreeson.

Com més ràpid el traguessin de l'aigua i d'aquella caverna, tant millor per a ell.

-Si no us fa res que utilitzi aquests mateixos termes tan curiosament humans que acabes d'emprar, et diré que ja he posat mans a l'obra. -Nandreeson li estava somrient, i els seus llavis escamosos havien retrocedit per revelar unes dents punxegudes ennegrides pel fum-. Anem a veure quan de temps ets capaç de sobreviure en el meu món, Calrissian. Els glottalfibs viuen a l'aigua. Dinem a l’aigua, dormim a l'aigua i ens acoblem a l'aigua. Però tinc entès que els humans són incapaços d'aguantar l'aigua.

-Doncs jo l'aguanto bé.

-Però l'aigua et matarà si no tens cura. Durant quant temps seràs capaç de seguir nedant, Calrissian? Sense menjar, sense descans, sense ajuda de cap mena... Durant quant temps podràs aguantar?

Un terror que Lando mai havia conegut acabava de sorgir dins d'ell. No podia seguir nedant fins a la fi dels temps. S’ofegaria.

-Puc sobreviure el temps suficient -va dir.

I almenys això era veritat. Sobreviuria el temps suficient per acabar amb Nandreeson..., o moriria intentant-ho.

 Següent