Divuit
*
Lando va reduir la
velocitat quan la Dama Afortunada estava a punt de creuar l'inici del cinturó
d'asteroides que ocultava el Passadís dels Contrabandistes. Si seguia endavant,
entraria en el radi de detecció dels sensors i llavors tots sabrien que hi era
a prop. De sobte el seu esclat d'heroisme li va semblar un autèntic exercici
acadèmic en l'art de l'estupidesa. Portava més d'una dècada mantenint-se
allunyat del Passadís. Què li feia pensar que podia entrar-hi i passejar per
les seves cavernes?
Han, naturalment.
Ni totes les bones
intencions de la galàxia n'hi hauria prou per salvar-lo d'en Nandreeson, i les
disculpes o la promesa de tornar al glottalfib el que li havia robat tampoc
servirien de res. El que anys abans havia semblat una qüestió d'honor començava
a semblar una simple fanfarronada inútil. Lando havia aconseguit robar uns
quants tresors del magatzem privat d’en Nandreeson. Havia estat capaç
d'enfrontar-se a l’atmosfera humida i pestilent, l'aigua viscosa i els traïdors
nenúfars. Hi havia contingut la respiració durant gairebé quatre minuts, i
havia sortit d'allà amb la butxaca del seu vestit de bus contenint les riqueses
suficients per omplir la seva pròpia cambra dels tresors durant diversos anys.
Havia fet tot això..., i què havia aconseguit amb això?
Els últims crèdits
havien desaparegut quan Vader el va obligar a fugir de la Ciutat dels Núvols.
La definició personal del que podia considerar-se com una gesta per la qual es
guiava Lando també havia canviat bastant des de llavors. Contribuir que
l'Aliança sortís vencedora de la batalla d'Endor havia arribat a significar
molt més per Lando que el fet de demostrar la seva superioritat intel·lectual
sobre Nandreeson.
Després d'haver
creat una llar entre els rebels, Lando havia descobert que els seus actes de
pirateria no significaven res quan se'ls comparava amb les heroïcitats de la
Leia, que havia perdut la seva llar i la seva família i havia continuat sent
capaç de lluitar en defensa de les seves conviccions sense aturar-se a
recuperar l'alè, o amb les d’en Luke, que s'havia enfrontat una vegada i una
altra al mal que s'ocultava dins d'ell.
O amb les d'en Han,
que s'havia ficat una vegada i una altra en situacions aparentment desesperades
i que sempre havia emergit victoriós d'elles.
Encara que aquesta
vegada el final podia ser molt diferent...
Lando es va aixecar
i va començar a anar i venir per la cabina de control. Hi havia emportat mitja
dotzena d'androides per a diferents usos. La Leia també l'havia obligat a
acceptar una considerable quantitat de crèdits perquè pogués comprar informació
al Passadís.
I a més s'havia
emportat un petit arsenal que estava amagat en els compartiments secrets per al
contraban de la Dama Afortunada. Els contrabandistes podien trobar les seves
armes, i podien no trobar-les. Lando no havia arribat a la situació actual
sense córrer algun risc de tant en tant.
Es va aturar, es va
inclinar cap endavant i va contemplar el Passadís a través del transpariacer de
la cabina. Vist des d'aquella distància, semblava com si un artista hagués
lliscat un pinzell impregnat de pols de plata sobre la negror de l'espai. Els
asteroides centellejaven sota la llum d'una estrella propera. Les restes
estel·lars formaven una franja lletosa que anava desplegant-se d'un asteroide a
un altre.
El Passadís existia
des de feia molt, molt de temps. L'entrada podia donar molts problemes a qui no
conegués el camí. La majoria de les moltes naus que havien quedat atrapades en
els camps de restes estel·lars pertanyien a l'Imperi. L'Emperador havia fet
diversos intents de donar amb el Passadís, pensant que podria reclutar els seus
habitants. Les naus que no es van estavellar contra les roques van ser
desintegrades a canonades.
Els contrabandistes
només treballaven per a ells mateixos.
L'Emperador no havia
estat capaç d'entendre aquesta senzilla veritat.
Però en Lando sempre
la tenia present.
L'estrany fred que
l’havia seguit des que es va trobar amb la Dama Apassionada flotant a la deriva
a l'espai semblava ser més intens allà. Lando va comprovar els controls
ambientals per quinzena vegada. Estaven funcionant a la perfecció.
Si es feia enrere i
alguna cosa li passava al Han, aquell incident quedaria gravat en la seva
memòria d'una forma encara més indeleble que el moment en què la carbonita li
havia arrabassat al Han. Un home no podia trair un amic dues vegades. Malgrat
les discussions i baralles que havien tingut, en Han sabria trobar una manera
de treure’l d'una situació perillosa.
En Lando havia de
fer el mateix.
Els records del
Passadís van sorgir de les profunditats de la seva memòria: les càmeres pudents
i fosques de Salt 1, les taules de joc, els continus intents d'estafar als
altres, els duels que l'havien obligat a vigilar la seva esquena, i les
amistats d’aquells temps que encara conservava...
O que creia
conservar. Nandreeson podia comprar a qualsevol si estava disposat a pagar els
diners suficients. A qualsevol excepte al Han.
En Lando només havia
de trobar al Han, advertir-lo i sortir del Passadís. Les primeres dues coses
potser no resultessin massa difícils. La tercera sí que ho seria. Però Lando
hauria complert la seva missió, i això era l'únic que importava.
Així i tot, només un
estúpid seria prou temerari per no tractar de procurar-se una sortida
d'emergència.
Va teclejar un
missatge en codi, el va enviar a la Mara i després va enviar un duplicat del
missatge a la Leia, acompanyant-lo amb instruccions que l'hi transmetés a la
Mara. Era la millor manera d'assegurar-se una sortida d'emergència.
Després va tornar a
seure a la butaca del pilot, es va posar l'arnès de seguretat i va dirigir el
morro de la Dama Afortunada cap al Passadís dels Contrabandistes. Lando va
posar els motors al màxim, de manera que la nau va adquirir una velocitat
tremenda. Mentre avançava cap al Passadís, Lando es va inclinar per sota de la
consola, va agafar la seva clau làser multiusos i va treure el panell. Va
extreure tres xips, se'ls va ficar a la butxaca i va contemplar com totes les
zones vitals de la nau anaven deixant de rebre energia.
La Dama Afortunada
havia quedat paralitzat, i es precipitava cap al Passadís.
Lando es va tornar
cap a la consola de comunicacions i va enviar al Passadís una còpia del
manifest de càrrega legal de la Dama Afortunada..., la qual cosa era
l'equivalent al SOS entre els contrabandistes.
***
En Luke va posar
l'ala-X sobre una espaiosa pista metàl·lica a la cara nord de Telti. Grans
cúpules s'alçaven al voltant de la pista, cúpules metàl·liques que brollaven
d'un paisatge nu i castigat per la sorra. Quan va llegir els informes sobre
Telti, en Luke havia pensat que s'assemblaria a Tatooine i que es trobaria amb
un planeta desèrtic, però només sortir de l'ala-X va comprendre que s'havia
equivocat.
Tatooine estava ple
de vida. Hi havia moltes criatures vivint a la sorra, i fins i tot els sols
emanaven una impalpable presència.
Però Telti era una
lluna. No tenia atmosfera, i no tenia vida pròpia. La terra que cobria la bola
que surava a través de l'espai era només això..., terra. I no obstant això la
lluna estava plena d'edificis en forma de cúpula i de pistes metàl·liques.
Mentre baixava, l'ordinador d’en Luke li havia mostrat que els edificis estaven
connectats entre si per una xarxa de túnels.
En Luke estava
allargant la mà cap a la seva màscara respiratòria quan la pista va començar a
moure’s. Un vell reflex va fer que mirés per sobre de la seva espatlla per
veure com estava reaccionant l’R2.
Però l’R2 no hi era.
En Luke mai s'havia
sentit més sol. No havia parlat amb un sol ésser viu des que es va acomiadar de
la mare d’en Brakiss. La dona li havia explicat com podia arribar fins a Telti
i li havia descrit el camí, tot això sense deixar d'advertir-lo en cap moment
que havia de mantenir-se allunyat del seu fill.
Totes les seves
comunicacions amb Telti s'havien dut a terme entre un ordinador i un altre
ordinador. La lluna metàl·lica havia arribat a l'extrem d'enviar les seves
coordenades de descens directament a la unitat de navegació. En Luke havia
intentat posar-se en contacte amb Brakiss, i en cadascun dels seus intents se
li va dir que la comunicació vocal amb la lluna estava bloquejada...,
deliberadament.
Telti poques vegades
rebia visites, i els visitants no eren benvinguts.
Però encara que
aquest missatge havia estat enviat amb tota claredat, en Luke no va tenir
problemes per arribar a Telti. En realitat no havia esperat tenir cap mena de
problemes. En Brakiss l'estava esperant.
I en Luke volia
saber per què.
El que estava
passant, fos el que fos, era molt més gran que una simple relació
mestre-deixeble que havia acabat malament. En Brakiss estava treballant per a
algú, probablement per a l'Imperi, i havia d'atreure al Luke cap a una trampa.
Luke es deixaria
atreure.
Però no cauria en el
parany.
La pista va seguir
avançant, movent-se d'una manera molt semblant a una cinta transportadora en
una fàbrica, i el va anar portant lentament cap a un edifici proper. En Luke
podia sortir en qualsevol moment. Aquell moviment no formava part del parany, i
només era un aspecte més del funcionament quotidià de les instal·lacions de
Telti.
Un costat de la
cúpula que s'alçava davant seu va començar a pujar i es va anar aixafant sobre
si mateix com si fos un ventall. No hi havia llums dins, de la mateixa manera
en què no les havia hagut a la pista de descens.
Però en Luke va
poder percebre una presència.
Brakiss.
No estava dins la
cúpula, sinó a Telti...
... i l'estava
esperant.
Si en Luke podia
percebre la presència d’en Brakiss, n'hi hauria prou amb uns moments perquè en
Brakiss pogués percebre la presència d’en Luke..., i això suposant que encara
no estigués al corrent de l'arribada d’en Luke.
I llavors en Luke
potser per fi obtindria algunes de les respostes que estava buscant.
La seva sol·licitud
d'informació sobre Telti no li havia proporcionat cap dada interessant, per
descomptat. Les fonts de la Nova República afirmaven que Telti era una colònia
minera abandonada, la riquesa havia estat totalment destruïda per l'explotació
imperial. De totes les seves antigues fàbriques només una continuava en actiu,
i pel que semblava feia alguns negocis amb la Nova República.
L'única informació
que havia aconseguit obtenir sobre la lluna havia procedit de la mare d’en
Brakiss. L'anciana li havia dit que en Brakiss per fi tenia una veritable feina
a fer, i que temia que la presència d’en Luke destruís qualsevol possibilitat
que el seu fill arribés a tenir un futur.
En Luke havia pensat
que l'anciana es referia al fet que podia matar-lo.
Però de sobte ja no
estava tan segur que es tractés d'això.
Va encendre els
focus davanters de maniobra de l'ala-X. Els feixos van actuar com un potent
reflector i van il·luminar l'interior de la cúpula. L'edifici estava buit, però
semblava ser un hangar prou gran per acollir dotzenes de naus. Hi havia
diverses plataformes de descens retràctils incrustades a terra. Més enllà
d'elles s'albirava una porta oberta.
I no hi havia
absolutament cap moviment de cap classe.
La sensació
d'esterilitat seguia sent molt intensa. A part d'en Brakiss, en Luke no captava
la presència de cap altra forma de vida. No hi havia vida animal ni vegetal. No
hi havia res a percebre, ni tan sols insectes.
Va respirar fondo i
va dur a terme alguns dels exercicis de relaxació mental que ensenyava a
l'acadèmia. En Luke havia esperat trobar-se amb una altra classe de món, i
també havia esperat veure altres criatures vives a part d’en Brakiss.
Això hauria
d'haver-lo tranquil·litzat, però en realitat l’estava començant a preocupar.
La pista metàl·lica
va introduir l'ala-X a l'edifici, i la porta es va tancar amb un sorollós
cruixir. En Luke no va mirar enrere. Ja havia fet la seva elecció, i es
mantindria fidel a ella.
Diverses llums
escampades per l’hangar es van encendre en el mateix instant en què es tancava
la porta. Algunes van il·luminar la plataforma des de baix, i altres la van
il·luminar des de dalt. Una filera de panells lluminosos es va encendre al
sostre, i un suau xiuxiueig li va indicar que l'atmosfera havia canviat. L'atmosfera
s'havia tornat respirable.
Va obrir la cabina
de l'ala-X. L'aire estava més calent del que havia esperat, i es trobava
impregnat per una tènue olor de metall, greix i òxid. L'olor d’òxid el va
sorprendre. En Luke no s'ho esperava.
Mentre sortia de la
cabina, va tenir la vaga impressió que ja havia estat en aquell lloc
anteriorment. Un instant després es va adonar que havia estat en un hangar
semblant de Cap d'Àncora quan era un noi i Jabba el Hutt havia intentat fer uns
quants negocis legals. En Jabba havia estat venent lliscadors de superfície, i
en Luke i el seu oncle Owen van anar-hi per comprar-ne un.
Els lacais d’en
Jabba havien col·locat els lliscadors en una gran sala i s'havien instal·lat
focus d'exhibició que només il·luminaven les zones netes i ocultaven la
brutícia, les tares i els bonys. L'oncle Owen no va fer cap compra aquell dia,
i es va queixar que els números d'identificació de tots els punts lliscants
havien estat esborrats amb fregadores de raig de sorra. En Luke va trigar
diversos anys a comprendre que es tractava de vehicles robats.
En Luke i el seu
oncle van tornar allà diverses setmanes després. En Jabba i el seu negoci
havien desaparegut. L'únic que quedava d'ell eren les llums i les plataformes.
En Luke va pensar
que era bastant estrany que ningú se li hagués acostat. A aquestes altures un
androide de fàbrica normal ja li hauria enviat a un representant de vendes.
Brakiss de nou.
Tant ell com en Luke
sabien que aquella no seria una visita normal.
Va tancar la cabina
de l'ala-X i va activar els segells de seguretat abans de saltar al terra
metàl·lic. No servirien de molt contra un sabotejador realment decidit, però
detindrien a un androide.
En Brakiss disposava
d'altres formes de manipular al Luke.
En Luke va acariciar
la seva espasa de llum, sentint-se reconfortat per aquell pes gairebé
imperceptible que penjava del seu maluc. Portava una camisa folgada i uns
pantalons militars cenyits a les cames. La seva capa s'havia quedat a l'ala-X.
No volia haver de carregar amb res que pogués distreure’l, i havent tant equip
al voltant, els ondulants plecs d'una capa podien enganxar-se amb gran
facilitat en algun vorell metàl·lic.
Tenia la boca seca.
Hi havia esperat una confrontació, però no havia esperat aquella absència total
de qualsevol classe de rebuda.
Tanmateix, no calia
oblidar que en Brakiss seguia sent un imperial. Li encantaven els jocs. Sempre
li havien agradat.
En Luke va respirar
fondo i va anar cap a la porta oberta. Probablement estava sent observat. En
Brakiss prendria nota de cada un dels moviments d’en Luke, des del gest amb el
qual havia acariciat l'empunyadura de la seva espasa de llum fins al que havia
segellat l'ala-X. Havia de saber que en Luke se sentiria inquiet en un lloc
semblant.
En Luke es va aturar
davant de la porta. El marc hauria de ser suficient per amagar-lo de qualsevol
holocàmera oculta. En Luke va començar a explorar l'hangar a través de la
Força, desplegant circells investigadors a la recerca d’en Brakiss.
La presència d’en
Brakiss era intensa, però difusa. En Luke no va poder localitzar el seu punt
d'origen. Això no el va sorprendre. La mare d’en Brakiss li havia dit que el
seu fill estava esperant-lo..., la qual cosa significava que en Brakiss havia
tingut temps de sobres per preparar-se.
En Brakiss coneixia
molts trucs, alguns d'ells ensenyats per en Luke i altres que podia haver après
de l'Imperi. Qualsevol criatura sensible a la Força era capaç de dispersar la
seva presència per un àrea limitada. El fet que en Luke pogués percebre la
presència d’en Brakiss no significava que el seu antic deixeble es trobés prop
d'ell.
En Luke va creuar el
llindar i va entrar a la sala contigua..., i es va aturar sense donar ni un sol
pas més.
Milers de mans
daurades penjaven del sostre. Les mans dretes tenien el palmell volt cap a
fora, i les mans esquerres mostraven els artells. Tots els polzes apuntaven en
la mateixa direcció. Les mans relluïen sota la llum. Hi havia més mans
escampades sobre diverses cintes transportadores. Totes aquelles mans es
trobaven en diferents fases de muntatge. Algunes estaven unides a avantbraços
oberts que revelaven un equip bastant semblant al que contenia el canell dret
d’en Luke. Dits solts dispersos al costat de les cintes transportadores, i
articulacions de braç d'un delicat color or esperaven ser unides a colls del
mateix color.
C3PO potser hauria
començat la seva vida en un lloc com aquell. Els caps cilíndrics de les unitats
de l’R2 també eren muntades en un d'aquells edificis en forma de cúpula.
Resultava difícil creure que uns començaments tan innobles poguessin haver
acabat creant unes personalitats que havien arribat a ser tan importants en la
vida d’en Luke.
La sala es trobava
estranyament silenciosa. Les cintes transportadores estaven desconnectades, els
controls no feien soroll i no hi havia cap moviment. Les mans penjaven de les
altures com estalactites animades per un lleu suggeriment de vida.
En Luke va alçar la
mirada cap al sostre. Els braços reposaven sobre transportadors metàl·lics, i
no estaven units a res.
En Luke va sentir un
alleujament tan gran que gairebé fregava el palpable.
-Hola? -Va cridar.
La seva veu va
rebotar en el metall que l'envoltava, es va convertir en una infinitat d'ecos i
va tornar a ell sota la forma de diminuts sons dringadissos.
- Hola?
En Luke no tenia ni
idea de què havia de fer. No seguiria als fantasmes del fals en Brakiss a la
recerca del veritable. En Brakiss probablement volia conduir-lo per una llarga
successió de sales com aquella, una plena de cames i una altra plena de torsos,
a causa d'algun propòsit misteriós i inexplicable.
- Hola? -Va tornar a
cridar.
Romandria allà, al
costat de la porta oberta que conduïa a la seva nau, fins que obtingués una
resposta.
Tot i que començava
a semblar que aquesta no arribaria mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada