Trenta-set
*
Kueller estava
contemplant els cels a través de l'observatori. Hi havia modificat la Gran
Cúpula dels je'hars per convertir-la en un Centre de Comandament quan estava
lliurant la seva guerra convencional contra els je'hars. Després d'haver acabat
amb els seus líders, en Kueller va anar destruint sistemàticament als seguidors
i va contemplar com morien a les pantalles que l'envoltaven. Aquestes mateixes
pantalles li estaven mostrant diferents lectures de l'espai. Les pantalles de
la dreta amplificaven cent vegades la mateixa foscor. Les pantalles de l'esquerra
mostraven una flota de naus que estava abandonant l'hiperespai per entrar en
l'espai Almanià.
Una dotzena dels
seus millors especialistes estaven dispersos per la sala. Yanne romania immòbil
al seu costat.
-Crec que hauríem
d’enviar a la nostra gent allà dalt, senyor. Són navilis de combat de la Nova
República, i podrien destruir Almània.
-No ho faran -va dir
en Kueller.
-Tot i així, crec
que hauríem d’obrar amb la màxima cautela possible -va dir Yanne.
- I permetre que
sàpiguen que els hem vist?
-Estan massa lluny.
No es donaran compte.
En Kueller va
sospirar. Els seus esbirros sempre es negaven a esperar l'èxit, i la seva
primera reacció sempre consistia a preocupar-se pel fracàs. En Kueller havia
descobert que preparar-se simultàniament per l'èxit i el fracàs era la millor
manera d'assegurar-se la victòria.
-Perfecte -va dir-.
Envia tres Destructors Estel·lars i els vehicles de suport corresponents. I una
cosa més, Yanne...
- Sí, senyor?
-Si fracassen, tu
també hauràs fracassat.
La pell grisenca
d’en Yanne va empal·lidir, però va aconseguir respondre sense que li tremolés
la veu.
-Sí, senyor.
Després va girar i
li va murmurar l'ordre d’en Kueller a un dels guàrdies. El guàrdia va assentir,
va fer entrexocar els seus talons i va sortir de la sala.
La flota de la Nova
República encara no era visible en el fragment de cel que s'estenia sobre els
seus caps, i no arribaria a ser-ho almenys sota la forma de restes calcinades
flotant a la deriva a l'espai. Fins i tot llavors, l'únic que veuria seria
algun centelleig ocasional que aconseguís obrir-se pas a través de l'atmosfera.
En Kueller es va
tornar cap a les pantalles de l'esquerra i va veure com una nau diminuta es
separava de la resta de la flota.
-Bravo, presidenta
-va murmurar -. Aviat podràs parlar tot el que vulguis amb el teu maleït germà.
- Dèieu alguna cosa,
senyor? -Va preguntar Yanne.
En Kueller el va
ignorar. S'estava concentrant no només en les imatges que l'envoltaven, sinó
també en els seus sentiments i emocions. El costat fosc podia ser molt útil. En
Kueller sabia que la flota no estava molt segura de què anava a trobar a
Almània.
En Kueller va
somriure.
No trobarien res.
-Yanne.
- Sí, senyor?
-Suposo que has
estudiat els meus plans, no?
-Per
descomptat, senyor.
-Doncs llavors pots
procedir a executar-los... ara.
Yanne es va afanyar
a obeir la seva ordre. En Kueller es va bressolar sobre els talons i va
acariciar el control a distància ocult sota la seva capa. Si en Yanne no
aconseguia fer el que li havia ordenat, en Kueller s'encarregaria personalment
d'això. Quan va parlar amb la presidenta la Leia Organa Solo, en Kueller havia
estat dient la veritat: preferia les armes elegants i refinades.
I la Leia Organa
Solo no trigaria a descobrir fins a quin punt arribava la seva elegància i el
seu refinament.
***
Ningú s'havia endut
res del Falcó, tot i que les portes entreobertes i la cicatriu negra que
travessava el sistema de seguretat dissenyat personalment per en Han i
instal·lat al costat dels panells de suport vital suggerien que algú ho havia
intentat. La Dama Afortunada no havia estat tanta fortuna. Gairebé tot el seu
interior havia desaparegut, i els lladres havien arribat a l'extrem
d’emportar-se aquells equips fixos que podien ser extrets amb relativa
facilitat.
Dir que Lando es va
posar furiós seria, en opinió d’en Han, una forma bastant diplomàtica de
descriure la seva reacció.
En Han s'havia
quedat a bord de la Dama Afortunada per reparar els sistemes motrius amb els
recanvis i peces soltes que va poder trobar. La cabina de control ja tornava a
estar en condicions d'operar, però havia perdut tot el seu elegant i sofisticat
equip opcional. Lando i Chewbacca estaven registrant Salt 1 a la recerca de la
resta de l'equip i els androides que li havien robat a Lando. En Han havia
insistit que si no trobaven el material suficient per reconstruir la Dama
Afortunada haurien d'anar-se’n abans que acabés el dia. Se sentia dominat per
una mena de vaga urgència que no aconseguia entendre del tot.
La Blava s'havia
ofert a ajudar-lo, però en Han havia rebutjat la seva oferta. La Blava havia
demostrat ser la més lleial de totes les seves velles amistats, però això ja no
significava gran cosa. Potser Lando tenia raó. Potser tots l’havien odiat, però
en Han preferia no furgar en aquells vells records. Hi va haver un temps en què
tots havien estat amics, però aquell temps s'havia esfumat. Per molt que ho
desitgés, en Han no podia tornar al passat.
I en realitat ni tan
sols estava segur que ho desitgés. El nostàlgic anhel dels bons vells temps que
s'apoderava d'ell durant els moments de tranquil·litat casolana a Coruscant
semblava ser un simple desig de reviure versions del seu passat embellides pel
pas del temps, i no tenia res a veure amb l'autèntic desig de tornar a portar
aquesta classe d'existència.
En Han acabava de
reparar l’hiperimpulsor quan va sentir que se li eriçava el pèl del clatell. Es
va dur la mà esquerra al coll i va sentir com una esgarrifança recorria la seva
columna vertebral. La sensació li va posar estranyament nerviós. S'assemblava
massa a les descripcions de les experiències amb la Força que havia sentit de
llavis d’en Luke i la Leia, aquestes mateixes percepcions que experimentaven
els seus fills però que en Han mai havia conegut.
Hi havia passat
alguna cosa, o estava a punt de passar o podia haver passat. En Han va sortir a
quatre potes del tub de manteniment i va entrar al passadís saquejat de la Dama
Afortunada.
I un instant després
una sèrie de trons ofegats va retrunyir per tot l'asteroide. La Dama Afortunada
es va balandrejar violentament i en Han es va trobar impulsat cap a l'altre
costat del passadís. Hi va haver més explosions, a les que van seguir unes
quantes més. En Han es va quedar totalment immòbil amb els braços damunt del
cap, però a bord de la Dama Afortunada no va passar res.
Res en absolut.
Era com el moment en
què la Sala del Senat havia esclatat, quan al seu voltant només hi havia pànic
i ningú havia resultat ferit al casino.
Però la Leia sí
havia resultat ferida.
En Han es va aixecar
d'un salt.
- Chewie! -Va
cridar-. Lando!
No va obtenir
resposta, naturalment. En Han havia estat sol a bord de la Dama Afortunada. Va
agafar el seu desintegrador, va sortir per l'escotilla i va entrar...
... En una escena de
devastació.
L'hangar de descens
estava en ruïnes. Semblava com si algú hagués deixat caure una sèrie de bombes
des d'una gran alçada. Però l'hangar era una gegantesca caverna tallada a la
roca, i el sostre estava intacte. Fos el que fos el que havia passat, havia
passat dins de la caverna.
Petits incendis
cremaven al costat de moltes de les naus. Un munt de metall destrossat per una
explosió havia quedat adherit a un dels flancs del Falcó, però no hi havia cap
incendi cremant sota de la nau. Tampoc hi havia incendis al voltant de la Dama
Afortunada.
Però hi havia contrabandistes
per tot arreu, jaient de cara o sobre l'esquena, i trossos de cossos escampats
per tot arreu. Els flancs de diverses naus mostraven bretxes tan grans com
penyals, però aquells forats havien estat produïts per ones expansives que es
dirigien cap a l'exterior. En Han podia sentir els gemecs i queixes dels
supervivents per sobre del cruixit i el soroll de les flames. Un fum negre i
molt espès havia començat a envair l'hangar, dificultant la respiració i
disminuint considerablement la visibilitat.
En Han va tornar a
entrar a la Dama Afortunada i va agafar un respirador que, afortunadament,
havia escapat al saqueig. No tenia cap forma de saber amb què podia trobar-se
en la resta de l'asteroide ni quins danys hauria patit. Els asteroides mai
havien estat un lloc massa segur ni tan sols en les millors circumstàncies, i
allò podia destruir tot el Passadís.
Va sortir de la Dama
Afortunada i va començar a cridar a crits a Chewbacca i a Lando. No tenia ni
idea d'on havien anat. Volien recuperar el robat, però no li havien dit a qui
pensaven perseguir, encara que en Han els hi va dir que havia vist alguns
articles robats entre les possessions del Noi i d'en Zeen. Probablement havien
iniciat la recerca anant ala seus compartiments i després s'havien endinsat en l'asteroide.
En Han esperava que
no haguessin baixat fins als nivells més profunds. Alguns d'aquells corredors
eren bastant estrets, i havien estat tallats a la roca. Aquesta roca es
tornaria molt fràgil davant explosions com aquelles.
Diverses mans el van
agafar per les cames amb prou feines hi va haver posat els peus a terra. Gent a
la qual no coneixia li cridava a crits. En Han va fer diverses parades en el
seu camí per apartar restes que mantenien atrapats a contrabandistes, i després
els va ajudar a allunyar-se dels incendis. La fumera s'estava tornant tan
espessa que resultava impossible veure res. Si volia salvar el Falcó i la Dama
Afortunada, hauria de començar a combatre els incendis de l'hangar.
Però això
significava permetre que Lando i Chewie se les arreglessin com bonament
poguessin. No li costava gens imaginar a Chewie atrapat sota una roca i a Lando
aixafat al seu costat, però en Han sabia que tenia molt poques probabilitats de
trobar-los. Així i tot, havia d’intentar-ho.
Va anar avançant per
sobre dels enderrocs i els trossos de metall embolicats en flames. Aquella
devastació recordava molt a la que s'havia produït a Coruscant. L'única
diferència rau en què llavors en Han només havia sentit una explosió, mentre
que aqui hi havia sentit diverses.
Els crits s'estaven
tornant més i més gemegosos i plens de dolor a cada moment que transcorria. En
Han semblava ser una de les poques persones il·leses a la zona. No podia passar
de llarg al costat de tots aquells ferits i agonitzants. Havia d’ajudar-los, i
conformar-se amb l'esperança que Lando i Chewie rebien aquesta mateixa ajuda de
mans d'alguna altra persona.
En Han va haver de
donar diversos embuts al voltant de munts de runa embolicats en flames per
poder tornar al Falcó. Va pujar per la rampa, va agafar els extintors i va
sortir de la nau escampant dolls de fluid extintor en totes direccions.
L'escuma va apagar els incendis més propers, deixant rere seu fragments de
metall calcinat i diversos cossos igualment ennegrits.
En Han va patir un
accés de nàusees, però va seguir manejant els extintors. Els incendis eren el
primer, perquè si no els apagava l'oxigen desapareixeria, la fumera es tornaria
encara més espessa i la gent moriria. O almenys això era el que es va dir a si
mateix -el que havia de dir-se a si mateix -mentre anava sentint més i més veus
que cridaven demanant ajuda.
Tentacles, urpes,
dits... Tota mena de criatures estiraven els seus membres cap a ell. En Han
gairebé s'avergonyia d'estar il·lès. Va començar a treballar cada vegada més de
pressa, intentant extingir el major nombre d'incendis possible. La fumera
s'estava dissipant-se, o almenys la zona en què en Han estava combatent els
focs semblava no estar tan plena de fum com abans, i quan va alçar la mirada va
veure que la Blava estava fent exactament el mateix que ell, usant extintors
trets del seu saltador molt a prop d’en Han.
La Blava es trobava
tan coberta de sutge i cendres com en Han, però a diferència d'ell tenia el cos
ple de morats i li sagnaven els braços. La part de darrere de la jaqueta estava
mig estripada, i en Han va poder veure les cremades que cobrien la seva pell.
Els seus llavis es movien incessantment mentre combatia els incendis, i les
llàgrimes lliscaven per la cara.
En Han mai l'havia
vist tan afectada per alguna cosa.
Va deixar que la
Blava seguís lluitant amb les seves flames i va començar a combatre un altre
grup de petits incendis. Un navili sullustà estava llançant grans dolls de
fluid extintor per la seva proa, i els incendis van anar morint lentament.
Deixant únicament
restes fumejants i cadàvers...
... i als ferits,
que avançaven trontollant per entre la destrucció com cadàvers que encara no
s'haguessin adonat que eren morts.
En Han es va netejar
la suor de la cara amb el dors del braç. Ja estava esgotat, i se sentia
aclaparat i impotent davant la magnitud de la tasca que suposaria netejar el
Passadís.
I salvar totes les
vides possibles...
Es va inclinar sobre
un ssty que estava furgant en un munt de runa fumejants i va tirar del seu
braç. Deixant de banda unes quantes zones socarrimades en el seu pelatge, el
ssty semblava no haver patit cap ferida. Estava tan atordit i perplex com en
Han, però es trobava bé.
-Reuneix tots els
androides metges -va dir en Han-. Organitzarem un centre de primers auxilis a
la Dama Afortunada.
- Androides...? -El
ssty va tornar el seu petit cap cap a ell. Els seus ulls estaven envoltats per
cercles vermellosos -. Si es tractava d'un acudit no ha tingut cap gràcia,
amic.
El diminut
alienígena es va treure de sobre la mà d'en Han amb una brusca estirada i va
seguir excavant.
En Han va arrufar
les celles.
-Vinga, vinga... Hem
d'ajudar a tota aquesta gent.
-No amb androides
-va replicar el ssty.
-No t'entenc.
El ssty va tornar a
interrompre el seu frenètic cavar, va sospirar i es va netejar les urpes en el
pelatge.
- On estaves quan va
ocórrer això?
-A bord de la meva
nau.
El ssty va assentir.
El seu petit rostre estava molt ombrívol, i els seus ulls rivetejats de vermell
estaven començant a traspuar una substància blava d'aspecte enganxós.
-Per això no t'has
assabentat que els androides van fer tot això -va dir, i li va donar l'esquena
al Han per seguir cavant.
En Han va arrufar
les celles i va intentar imaginar-se als androides disparant armes i atacant
als seus propietaris. Però això no tenia cap sentit. No era possible. En Han
havia lluitat al costat d’androides amb anterioritat, i sabia que encara que
eren molt llestos mai es tornaven contra els seus amos.
Mai.
- Què estàs buscant?
-Va preguntar.
-A la meva companya
-va dir el ssty.
En Han va sentir que
el seu cor deixava de bategar durant un moment, i va recordar com havia vist a
la Leia entre les restes fumejants de la Sala del Senat destrossada per
l'explosió i l'horrible pressentiment que s'havia apoderat d'ell mentre corria
cap allà, aquella espantosa seguretat que acabava de perdre el més important de
la seva vida. Després es va inclinar sobre el metall reescalfat sense
vacil·lar, torçant el gest quan va sentir com li cremava els dits, i va
començar a apartar aquells trossos que el ssty no era prou fort per llançar a
un costat.
- Vam ser atacats
pels androides?
-Els androides...
-Va dir el ssty, i se li va trencar la veu-. Els androides van esclatar.
Tots aquells
espetecs, totes aquelles explosions..., havien estat androides.
- Tots?
-Alguns. -El ssty
cavava cada vegada més de pressa-. Els suficients.
En Han va apartar un
enorme tros de metall. Sota ell hi havia un altre ssty immòbil, amb les urpes
esteses i els braços estirats sobre del cap.
I els ulls oberts.
El ssty va alliberar
a la seva companya amb un udol de desesperació. La part inferior del cos estava
totalment aixafada, i resultava obvi que la diminuta alienígena havia mort.
-Ho sento -va dir en
Han.
Les paraules no
podien servir de res, i el ssty no les va sentir. Els seus udols s'havien
tornat més estridents i es barrejaven amb els altres crits, i la substància
blavosa havia començat a tacar el seu pelatge blanc. El ssty no parava
d'apartar el pelatge dels ulls de la seva companya morta i es gronxava
lentament d'un costat a un altre, com si aquell moviment pogués retornar a la
parella que havia perdut.
En Han va
retrocedir, incapaç de seguir veient el dolor de la petita criatura. Els
androides havien esclatat, i aquell recinte destrossat per les explosions havia
adquirit un aspecte idèntic al de la Sala del Senat després de l'atemptat.
Tots aquells
senadors amb els seus androides de protocol, els seus androides traductors, els
seus androides secretaris... Diverses explosions produïdes en el mateix instant
serien percebudes com una sola i gegantina explosió.
I no deixarien cap
empremta, perquè els androides en els quals havien estat amagades les bombes
quedarien destruïts juntament amb les mateixes bombes.
En Han va anar cap
al Falcó, sentint-se tan atordit que encara era incapaç de pensar amb claredat.
S'havien quedat sense androides mèdics, pel que haurien de confiar en els
escassos i no gaire fiables professionals de la medicina que pogués haver al
Passadís. Ningú vindria fins allà per ajudar-los. Ningú seria capaç d'arribar
fins a l'entrada sense un mapa. Quina catàstrofe...
- Han!
La veu era
tranquil·litzadorament familiar. Lando i Chewbacca estaven immòbils a la base de
la rampa del Falcó. La camisa d’en Lando estava socarrimada i Chewbacca havia
perdut gairebé tot el pelatge del pit, però els dos estaven bé.
Han mai s'havia
alegrat tant de veure ningú en tota la seva vida.
-Pensava que havíeu
mort -va dir.
-Nosaltres pensàvem
el mateix de tu.
- Què farem?
Lando va moure el
cap.
-Hi ha uns quants
FX-7 vells per aquí, però ja estan desbordats. I gairebé tot el personal mèdic
va morir quan els seus nous androides mèdics van esclatar.
Chewbacca va
grunyir.
-Sí, Chewie, jo
també ho he pensat -va dir Han-. Això és exactament el que va passar a
Coruscant, però allà se les van arreglar d'alguna manera inexplicable per
limitar els efectes a un sol edifici. No entenc per què se'ls ha ocorregut
triar el Passadís com a nou objectiu.
-No ho van fer -va
dir Lando-. La majoria dels androides del Passadís són robats.
En Han va sentir un
calfred.
- Vols dir que
aquest atac anava dirigit contra un altre blanc?
-Probablement -va
dir Lando.
En Han no volia
pensar en això..., o almenys no de moment. Els crits s'havien anat tornant més
nombrosos i estridents a mesura que es dissipava la fumera. La Blava venia cap
al Falcó amb la cara plena de llàgrimes i una lluentor vidriosa als ulls.
Semblava estar funcionant en pilot automàtic.
-Escolta, crec que
hauríem d’improvisar una mena de centre mèdic a bord de la Dama Afortunada -va
dir Han-. Està gairebé buit, així que hi ha un munt d'espai, i sempre podem
treure del Passadís als ferits més greus.
- Qui va a ajudar
uns contrabandistes? -Va preguntar Lando.
-Algú ho farà -va
dir en Han-. M'asseguraré que així sigui, entens? Crec que hem de coordinar
aquesta operació amb totes les naus que no han patit danys. El Passadís no
compta amb els sistemes d'emergència necessaris per enfrontar-se a aquesta
classe de tragèdia.
-Però la Dama
Afortunada... -Va començar a dir Lando.
-Haurà de passar una
llarga temporada al dic sec de totes maneres, no? –El va interrompre en Han-.
Estic segur que la majoria de l'equip robat ja no es troba en molt bon estat.
Lando va assentir.
Estava tan cansat que semblava incapaç de sentir els efectes de l'esgotament.
-M'ocuparé de preparar-ho
tot -va dir.
-Gràcies -va dir en
Han, enviant un urgent missatge mental a Chewie perquè se n'anés amb Lando
mentre es tornava cap a la Blava.
La Blava havia
desaparegut.
En Han va empassar
aire. No podia veure-la, i esperava que no s'hagués ensorrat quan no estava
mirant en aquesta direcció.
I llavors la va
veure, asseguda sobre un munt de runa amb les cames creuades i un cos calcinat
entre els braços. Havia deixat de plorar però semblava paralitzada per la pena
i el dolor, com si algú acabés de clavar-li un ganivet invisible al centre del
cor.
En Han va anar cap a
ella. Saber d'on havien sortit la majoria d'aquelles restes li va permetre
reconèixer-les sense massa dificultat: les llargues grues que formaven part del
sistema hidràulic dels elevadors de càrrega binaris, les connexions per
connectar ordinadors, les rodes que havien pertangut a les unitats R5... Els
androides s'havien fet trossos a si mateixos per destruir als seus amos.
Però com?
I per què?
Es va aturar al
costat de la Blava. El cos que sostenia en els seus braços era gairebé
irrecognoscible. Li faltava un braç. En Han li no va veure la cara fins que es
va posar a la gatzoneta amb ells.
Davis...
Tenia els ulls
oberts, velats per sempre per una última expressió d'horror i perplexitat. En Han
es va inclinar sobre ell i se'ls va tancar.
La Blava va alçar la
mirada cap a ell. El seu rostre encara estava ple de llàgrimes, però el va
mirar com si mai anés a tornar a plorar.
-Això no... No
hauria... Se suposava que tot havia d'anar d'una altra manera -va dir amb una
veu tan seca i falta d'inflexions com la d'un androide.
En Han va sentir que
una esgarrifança gelada li recorria l'esquena. No estava molt segur de voler
saber de què estava parlant, però tot i així havia d’esbrinar-ho.
- Què és el que
havia d'anar d'una altra manera?
-Davis... -Va dir la
Blava, i gairebé se li va trencar la veu-. Se suposava que havies de confiar en
ell. Se suposava que havia de treure't d'aquí.
En Han va sentir una
punxada de dolor a les cuixes. No estava acostumat a passar tant de temps a la
gatzoneta.
- El coneixies?
-L’estimava -va
respondre la Blava amb un fil de veu -. No era cert, saps? Em refereixo al que
va dir el Noi... Mai he estat una contrabandista de cors. Tinc un cor. Tenia un
cor... -La Blava va inclinar el cap-. Aquestes coses no..., no haurien
ocórrer-li a la gent.
-No -va murmurar
Han-. No haurien d’ocórrer-li a ningú.
Potser no l'havia
entès bé. Potser això era el que la Blava havia volgut dir quan en Han es va
inclinar sobre ella, que el que acabava de succeir era una abominació indicible
i que les persones que l'havien concebut eren uns éssers horribles.
- Què va passar,
Blava?
La Blava va moure el
cap.
-Els crèdits, Han.
No tens ni idea de com aquesta classe de quantitats poden arribar a canviar la
gent...
El fred que s'havia
infiltrat a les entranyes d’en Han va semblar tornar-se més intens. A jutjar
per la seva expressió de dolor i agonia, Davis no semblava haver tingut una
mort massa agradable. Probablement la Blava també podia veure-li a la cara.
-Explica’m què va
passar -va dir en Han.
-Se suposava que
havies de confiar en ell. Hi hauria d'haver sabut que ni tan sols tu podies ser
tan ingenu, però... Bé, suposo que la meva memòria em va enganyar, Han. Et
recordava com un home decent que sempre sabia sortir sencer de qualsevol
embolic, però havia oblidat que eres un solitari. Havia oblidat que t'agradava
fer les coses a la teva manera.
- I per què se
suposava que havia de confiar en ell, Blava?
-Perquè així
seguiries la pista de l'equip. Se suposava que havies de descobrir que algú
havia trobat una nova forma de guanyar molts crèdits i que seguiries el rastre
fins arribar a l'origen.
- Quin és l'origen?
-Almània -va
murmurar la Blava.
En Han va retrocedir
uns centímetres.
- I en Jarril
formava part de tot això?
-Va ser utilitzat en
contra de la seva voluntat. Quan Seluss va descobrir que en Jarril se n'havia
anat, vam decidir que la seva desaparició podia ser-nos molt útil. Tu també ens
hauries estat molt útil.
- De qui estàs
parlant, Blava?
La Blava va
acariciar el cap cremat d’en Davis. No li quedava ni un sol pèl en el cuir
cabellut. Davis semblava vulnerable fins i tot estant mort.
- De qui estàs
parlant, Blava? -Va repetir en Han.
-Els crèdits, Han.
Tant diners... No pots entendre-ho.
-Sí que ho entenc
-va dir en Han-. De debò, Blava. Ho entenc.
I ho entenia, per
descomptat. Els diners feia que algunes persones embogissin. Feia que
s'oblidessin de les coses realment importants i les convertia en criatures
sense cor. Per molt que la Blava protestés i gemegués, en Han no podia
creure-la. La Blava no tenia cor, perquè altrament no hauria pogut prendre part
en allò.
-Es diu Kueller. Vol
matar la teva dona.
- La Leia?
La Blava va
assentir.
-I al seu germà.
En Han moure el cap.
-Però per què?
-Perquè odia la Nova
República. Creu que és més perjudicial que beneficiosa.
- I en Kueller ha
fet tot això?
La ira va impregnar
la veu den Han abans que pogués evitar-ho.
La Blava es va
quedar totalment immòbil, amb la mà suspesa en l'aire a meitat d'una carícia.
Després va tancar els ulls.
- Blava?
-Se suposava que
havia de ser una arma neta, Han. No se suposava que fos a causar semblant
carnisseria.
-I tu sabies que
això anava a ocórrer, oi?
La Blava va moure el
cap.
-No sóc tan
estúpida. Apa, Han... Creus que permetria que li passés alguna cosa semblant
als meus amics? A Davis?
En Han va estrènyer
els punys. Sentia un desig gairebé irresistible de cridar i colpejar alguna
cosa, el que fos, però havia de mantenir la calma.
- I què vol fer
exactament amb la Leia?
-Vol que ella i
l’Skywalker desapareguin. Vol ser l'únic amo i senyor de la Força a la galàxia.
Vol governar tots els planetes.
-Vol ser
Emperador, eh?
La Blava va moure el
cap.
-Kueller és bo, Han.
-Diuen que hi va
haver un temps en què Palpatine també ho era -va replicar en Han.
Després es va
aixecar, sentint-se incapaç de romandre al costat d'ella ni un sol instant més.
-Ell no és com
Palpatine, Han.
Han va moure el cap.
-Vas creure que jo
era d'una manera i et vas equivocar, Blava. Per què no pots haver comès el
mateix error amb el Kueller? No saps veure res més enllà dels crèdits.
-Et vaig salvar la
vida -va dir la Blava -. I Davis... Ell també et va salvar la vida.
-Perquè em
necessitàveu per atraure la Leia cap a la trampa que acabaria amb ella. Això no
compta, Blava.
-Han, si us plau...
Han va bellugar el
cap i va fer un pas enrere, però es va aturar de sobte adonant-se que encara
havia de fer-li una pregunta més.
-Has dit que se
suposava que això no havia d'ocórrer, oi? Què és el que ha sortit malament?
-Em vaig oblidar
de..., dels androides robats -va murmurar la Blava.
- Robats? On
els van robar?
-A tot arreu. Ja
saps que els contrabandistes sempre estan robant androides.
-Però aquests
androides, els que van esclatar... On els van robar?
La Blava va alçar la
mirada cap a ell i el va contemplar en silenci durant uns moments. La seva
expressió semblava estar dient-li que en Han ja hauria d'haver entès, que
hauria d'haver sabut des del principi. En Han temia saber-ho, però tot i així
va esperar que parlés.
-A Coruscant -va
murmurar la Blava -. Els van robar a Coruscant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada