Dinou
*
En Brakiss estava
seguint l'avanç d’en Luke de quatre maneres diferents: mitjançant l'equip de
vigilància que havia instal·lat per tot Telti, mitjançant el sistema
d'ordinadors, mitjançant un grup d'androides gladiadors especialment dissenyats
que flanquejaven en Luke sense produir cap soroll, i mitjançant la Força. Els
seus sentits de la Força eren els més fiables. La presència d’en Luke era tan
aparatosament detestable com si algú hagués llançat un penyal al tranquil
estany del món d’en Brakiss. Ja sabia que en Luke havia de venir, però tot i
així en Brakiss no estava preparat per a la magnitud de la pertorbació creada
per la seva presència.
En Brakiss estava en
el seu centre de comunicacions, a la cúpula de l'edifici on es construïen els
androides de protocol. Parts d'androides experimentals penjaven de la curvatura
del sostre: ulls que escoltaven, mans que veien, boques capaces d'agafar
objectes... Els seus favorits eren els ulls, que no necessitaven estar
instal·lats en un androide. Aquells ulls podien captar tot el que passava en
una habitació i transmetre totes les imatges que s'haguessin registrat. També
tenien l'avantatge afegit que la majoria d'éssers que veien mitjançant els ulls
els trobaven bastant aterridors. En Brakiss encara no estava molt segur de per
a què podia utilitzar els ulls, però ja se li ocorreria alguna cosa.
Aquesta era una de
les seves grans habilitats. Telti havia tret a la llum els seus poders
creatius. Ah, si en Kueller hagués permès que en Brakiss dirigís la fàbrica
sense emprar les seves capacitats per usar la Força... En Kueller li havia
promès que no hauria de tornar a mantenir cap tipus de relació amb Almània.
Però les promeses d’en Kueller mai es complien, i això era especialment si a
més tenien alguna cosa a veure amb en Brakiss. En Kueller estava convençut que
hi havia molt pocs guerrers amb experiència en l'ús de la Força, i també estava
fermament decidit a utilitzar a tots aquells dels que disposava. L'home amb més
talents de què disposava en aquells moments era en Brakiss.
En conseqüència, en
Brakiss hauria d’atraure l’Skywalker cap al parany d’en Kueller.
En Brakiss es va
asseure. El seient es va adaptar al seu cos i el va sostenir delicadament. Va
alçar la mirada cap a les pantalles que hi havia davant d'ell i va veure com
deu Lukes Skywalker cridaven en una sala buida..., buida excepte per aquella
multitud de mans d'androides, naturalment. Fins i tot el poderós Skywalker
havia semblat una mica sorprès trobant-se-les.
L’Skywalker no havia
canviat. I ho hauria hagut de fer, perquè havien transcorregut bastants anys.
En Brakiss havia sentit dir que l’Skywalker havia estat a punt de morir a bord
de l'Ull d’en Palpatine, i no obstant això tenia el mateix aspecte de sempre.
La seva cara colrada per la intempèrie conservava una indefinible qualitat
juvenil, el seu cos era esvelt i fort, i seguia estant envoltat per l'aurèola
de confiança en si mateix que sempre l’havia distingit. Aquesta confiança en si
mateix que havia mostrat quan va obligar en Brakiss a enfrontar-se a la foscor...
En Brakiss va
empassar saliva. En tenia prou amb pensar en aquest moment de solitud absoluta
habitada únicament per en Brakiss i els terribles mals que l’Skywalker havia
llançat contra ell perquè tot el seu cos fos recorregut per una onada de
violentes tremolors. Si intentava obligar a la seva memòria a què recordés tot
el que havia passat, sentiria com si li fos a esclatar el cervell. En Brakiss
havia fugit d'aquella prova tan de pressa com va ser capaç de fer-ho, i quan va
tornar amb la seva mare la va trobar vivint sota l'ombra de l'Imperi. Hi havia
hagut d'informar-ne i ho havia fet, amb la condició que el deixarien marxar
després.
La seva informació
havia estat prou valuosa i la seva ment havia quedat prou danyada perquè li
deixessin marxar. En Brakiss va seguir fugint fins que en Kueller el va trobar,
i en Kueller havia reconstruït la seva personalitat destrossada.
A canvi d'un preu,
naturalment...
... i el preu havia
estat Skywalker.
En Brakiss es va
inclinar cap endavant i va connectar el comunicador. En Kueller va respondre
immediatament, formant una petita imatge hologràfica a l’holoquadern d’en
Brakiss. Aquell Kueller semblava prou diminut perquè en Brakiss pogués
aixafar-lo amb el seu puny, però tot i així el poder que irradiava la petita
imatge va fer que en Brakiss s’encongís al seu seient.
-Està aquí -va dir.
La màscara d’en
Kueller va somriure.
-Excel·lent.
Envia-me'l.
En Brakiss es va
llepar els llavis.
-Estava pensant...
Havia pensat que... Potser hauria de matar-lo. Per tot el que em va fer, ja
saps... Skywalker em...
En Kueller va moure
una mà i el seu somriure d'esquelet es va fer una mica mes ample.
-Oh, naturalment.
Mata’l.
Un calfred gelat va
recórrer l'esquena d’en Brakiss. La seva victòria havia estat massa fàcil.
-Però pensava que havies
dit que eres tu qui havia de matar l’Skywalker.
En Kueller va
arronsar les espatlles.
-Dubto que puguis
matar l’Skywalker, però si ho fas... Bé, en aquest cas la meva resposta és molt
senzilla: si mates a l’Skywalker, llavors hauré de matar-te.
En Kueller havia
parlat amb una calma i una seguretat tan absolutes que en Brakiss va retrocedir
uns centímetres més al seu seient.
-Em pensava que
treballàvem junts -va dir.
-I ho fem -va dir en
Kueller-. Però la persona que mati al gran Jedi Luke Skywalker es convertirà en
el ser més poderós de la galàxia. Si el mates, llavors t’apoderaràs d'aquest
honor i no em deixes cap més elecció que prendre-te’l.
-Però l'Emperador
volia que en Vader matés l’Skywalker.
-L'Emperador porta
molt temps mort, Brakiss. -El somriure d’en Kueller s'havia esvaït-. Em sembla
que et convindria no oblidar-ho.
En Brakiss va
assentir.
-I recorda que si
l’Skywalker mor jo ho sabré a l'instant -va dir en Kueller.
La imatge d’en
Kueller va desaparèixer amb un parpelleig lluminós. L'aire va brillar durant
uns moments al voltant del quadern hologràfic i després el poder de la
presència d’en Kueller també es va esvair. En Brakiss va posar el puny sobre el
lloc en el qual havia estat la imatge i el va deixar caure sobre el quadern.
Una fiblada de dolor li va travessar el palmell. Encara no podia enfrontar-se a
Kueller..., però algun dia seria capaç de fer-ho.
Només era qüestió de
temps.
Es va emportar el
puny al pit i va clavar la mirada en les pantalles. L’Skywalker havia deixat de
cridar. Tenia el cap volt cap a la cúpula i estava arrufant les celles, amb els
llavis lleugerament separats i els ulls absents i una mica vidriosos típics de
l'home que estava percebent el que l'envoltava únicament a través de la Força.
Hi havia percebut la
presència d’en Kueller?
Ximpleries. Ningú
podia percebre una presència a tanta distància.
Ni tan sols
l’Skywalker.
No, ni tan sols
l’Skywalker podia ser capaç d'alguna cosa semblant...
En Brakiss es va
aixecar i va girar. Va fer petar els dits i un androide de protocol va entrar a
la sala. Aquell androide, C-9PO, era un model més nou que en Brakiss havia
modificat per adaptar-lo a les seves necessitats. La neteja de memòria final
portat a terme feia dos mesos, combinat amb l'augment de la capacitat
lingüística, permetien que aquell androide pogués utilitzar-se per coses que no
tenien res a veure amb el llenguatge.
L’Skywalker potser
mai arribés a descobrir-ho.
Encara que, una
vegada més, també hi havia la possibilitat que sí que ho fes.
-Tenim un
convidat, 9PO-va dir en Brakiss.
-Ja ho sé,
senyor.
L'androide havia
detingut els seus dos metres d'altura davant d'ell, i els seus ulls daurats
brillaven amb els centelleigs de la seva llum interior.
-Porta’l a la sala
de muntatge i digues-li que m'esperi allà.
-Però els convidats
no entren a la sala de muntatge, senyor.
En Brakiss el va
fulminar amb la mirada. 9PO, impassible i immutable, va seguir immòbil davant
d'ell sense que la reacció d’en Brakiss semblés afectar-lo gens ni mica. Per
molts esborrats de memòria a què fossin sotmesos, hi havia coses en els
androides de protocol que mai canviaven.
-Aquest convidat no
és un comprador.
- Què és llavors,
senyor? Ho pregunto únicament per saber quina és la raó per la qual ha d'anar a
la sala de muntatge.
Què era Skywalker en
realitat? en Brakiss va somriure, però el somriure no contenia ni la més petita
ombra de diversió. L’Skywalker no podia ser encaixat en una categoria que
l'androide de protocol entengués.
-És un mestre Jedi,
9PO. No ha vingut a fer negocis amb la fàbrica.
-Ah -va dir 9PO-.
Llavors es tracta d'un assumpte personal. Comprenc.
L'androide va girar
i va sortir de la sala amb un curiós caminar oscil·lant. Resultava obvi que els
peus diminuts del C-9 eren molt menys pràctics que els peus de mida normal de
la gamma de models C-1 a G8.
En Brakiss hauria de
recordar-ho.
Però ni tan sols el
fet de pensar en els androides l’estava ajudant. Normalment fer-ho buidava la
seva ment de pors i preocupacions, però ja no era així. La presència
d'Skywalker estava per tot arreu.
Com més aviat
tragués a l’Skywalker de Telti, molt millor.
***
Van anar a Salt 5 en
el Falcó Mil·lenari. Seluss volia anar en un dels saltadors, però en Han li va
recordar que era ell qui feia els plans.
I en Han no pensava
allunyar-se més de deu metres sense el Falcó.
Havia decidit que
necessitava veure tota aquella estranya operació comercial amb els seus propis
ulls. Hi havia alguna cosa que no encaixava en tot allò. Els contrabandistes
sempre transportaven productes valuosos, i de sobte els estaven pagant deu
vegades més del que és habitual a canvi de ferralla que qualsevol senyor del
crim proveït d'un mínim de recursos hauria pogut trobar en dotzenes de mons.
L'Imperi, o el que
quedava d'ell, ja no fabricava nous equips. La Nova República s'havia assegurat
que no pogués fer-ho tancant totes les fàbriques que va aconseguir localitzar.
Els prototips i dissenys van ser confiscats i destruïts. Si encara hi havia
alguna fàbrica en condicions d'operar, llavors aquell senyor del crim també
hauria de pagar per obtenir equip imperial modern d'ella.
O seria potser que
hi havia alguna cosa peculiar en l'equip antic, diferent?
En Han tenia el
pressentiment que potser ho podria descobrir si aconseguia fer una ullada als
articles que estaven venent els contrabandistes. Per primera vegada en molt
temps, trobava a faltar C3PO. El Professor hagués pogut informar-lo sobre les
diferències existents en l'equip imperial, i si C3PO no era capaç de fer-ho
sempre es podia confiar que l’R2 els trauria de la dificultat.
Viatjar sense els
seus recursos habituals feia que en Han se sentís una mica estrany.
Durant l'època en
què en Han visitava amb regularitat el Passadís, Salt 5 es trobava abandonat.
Les cavernes de Salt 5, encara enormes, estaven recobertes de pedra solar, i la
temperatura ambiental a l'interior era d'uns quaranta graus centígrads, de
manera que resultava insuportable per als humans durant la major part del temps
i era francament mortífera per a moltes de les espècies de grans dimensions que
habitaven el Passadís. Una dècada abans de l'arribada d’en Han, una banda de
contrabandistes humans havia viscut a les cavernes durant mesos. Aquells
contrabandistes van acabar matant-se els uns als altres en una baralla que
alguns van afirmar que havia estat provocada per la calor.
En Han mai havia
estat a Salt 5, i només havia sentit parlar d'aquell lloc.
No estava preparat
per a les seves dimensions, ni per al seu nivell de desenvolupament.
La pista de descens
de les cavernes que ocupaven la perifèria de Salt 5 era prou gran per poder
acollir sense problemes a sis paquebots de passatgers. En Han portava anys
sense veure una pista de descens tan gran fora de Coruscant. El Falcó semblava
molt petit al costat de les dotzenes de vaixells de càrrega que esperaven, amb
les portes dels compartiments de càrrega obertes, que els elevadors de càrrega
binaris acabessin de col·locar les caixes i contenidors al seu interior.
Algunes de les caixes eren tan grans com la cabina de control del Falcó.
En Han va mirar
Chewie, qui va deixar anar un gemec de sorpresa. Seluss, que havia estat
assegut en silenci darrere d'ells, va començar a xerrar a tota velocitat.
-Aquestes caixes
podrien contenir qualsevol cosa, Seluss -va dir en Han-. Vull veure què hi ha
dins d'elles.
En Seluss va emetre
un nou torrent de cruixits i espetecs.
En Han no li va fer
cap cas. Sabia que ningú estaria disposat a obrir una caixa perquè pogués fer
una ullada al seu contingut..., i especialment després que hagués abandonat el
contraban i s'hagués, convertit en un ciutadà model. Però volia veure les sales
d'empaquetament i els centres de treball. Seguia sentint-se incapaç de creure
que els contrabandistes haguessin pogut unir voluntàriament els recursos i els
esforços per proveir a aquell client misteriós. En Han tenia el pressentiment
que només uns quants contrabandistes estaven treballant junts. La resta fingien
col·laborar, i lliuraven les mercaderies personalment. En Han descobriria qui
estava utilitzant Salt 5 com a base d'operacions i qui no. Després ell i en
Chewie podrien seguir als contrabandistes que més cridessin l'atenció per les
seves prolongades absències. En Han albergava l'esperança que un d'aquells
contrabandistes tindria algun vell deute pendent amb ell. Això li permetria
resoldre el misteri de la identitat del client sense necessitat de recórrer a
una trobada personal.
-No us mogueu d'aquí
-va dir, girant-se cap a Chewie -. No trigaré molt.
Chewie va grunyir.
-Ja ho hem discutit
diverses vegades -va dir Han -. No deixaré el Falcó sense protecció en un lloc
com aquest, i no aniré allà baix amb Seluss com a única companyia.
En Seluss va emetre
un trinat estrident.
-El sol fet que la
teva explicació resulti plausible no significa que hagi de confiar en tu-va dir
en Han, aixecant-se del seient del pilot -. Si trigo molt a tornar, Chewie...
Bé, en aquest cas vull que surtis d'aquí a tota velocitat.
En Chewie va
respondre amb un rugit.
-Parlo seriosament,
Chewie.
Chewie va bellugar
el seu pelut cap i va deixar anar la seva queixa concisa.
-Sí, ja ho sé: un
deute de vida -va dir en Han-. I sempre em pregunto per què el que hagis
contret un deute de vida amb mi t'obliga a portar-me la contrària cada vegada
que prenc una decisió... -Va agafar el seu desintegrador-. Protegeix el Falcó,
Chewie. Prefereixo confiar en els meus propis recursos que quedar-me atrapat a
Salt 5 per a tota l'eternitat.
En Chewie va
murmurar alguna cosa inintel·ligible, però es va tornar cap al panell de
control. Seluss va agafar al Han de la camisa i va començar a xerrar.
-Sí, ja sé que tu
saps què és el que estàs buscant, cervell de ratolí -va replicar en Han-. Però
això no vol dir que jo estigui buscant el mateix que tu.
Es va treure de
sobre la mà d'en Seluss i va sortir de la cabina de control. Chewie ja havia
baixat la rampa, i en Han va desembarcar.
La calor era tan
intensa que en Han va tenir la sensació d'haver xocat amb un mur. La suor li va
començar a brollar per tots els porus, i li va enganxar les robes al cos. Va
desitjar haver-se emportat algunes racions d'aigua, però no volia tornar a la
nau per agafar-les.
No estaria fora del
Falcó durant massa temps. Podria aguantar sense aigua.
A més, ja havia
hagut de suportar aquella mena de calor abans i en pitjors circumstàncies, quan
es trobava molt més feble i no disposava de cap protecció. El pitjor moment
havia tingut lloc a Tatooine quan va patir la malaltia de la hibernació.
Encegat, sota el sol abrasador, amb una ferotge batalla lliurant-se al seu
voltant... En Han encara no entenia com havia aconseguit sobreviure a allò, i
començava a pensar que mai ho entendria.
La glopada d'aire
que va aspirar va semblar quedar encallada en els seus pulmons. En Han va fer
un nou intent de respirar i es va afanyar a baixar per la rampa.
Diversos
contrabandistes l’estaven observant des dels seus compartiments de càrrega. Els
canons d'uns quants desintegradors seguien el seu avanç. Dos elevadors de
càrrega binaris van deixar de funcionar de sobte quan en Han va passar al
costat d'ells. La calor era encara més intensa allà on hi havia androides o
naus espacials si els seus motors estaven connectats. El fet que fes tanta
calor en un espai relativament obert convidava a pensar que l'interior seria
encara més insuportable.
Va creuar el llindar
i va entrar en un estret passadís. Els murs de pedra solar d'aquella zona
havien estat segellats amb una coberta refrigerant, i això feia que la
temperatura baixés diversos graus de cop. En Han va aprofitar aquella relativa
frescor per eixugar-se la suor de la cara i respirar profund. També va
inspeccionar el seu desintegrador, no estant molt segur de si funcionaria amb
tota aquella calor.
L'arma semblava
trobar-se en perfecte estat.
- Planeges
utilitzar-lo?
En Han va alçar la
mirada. Un humà alt, esvelt i de llarga cabellera rossa, els rínxols li queien
sobre les espatlles, estava assegut damunt d'un escriptori adossat a la paret.
Portava uns pantalons de reixeta i el tors a l'aire. El seu pit estava cobert
de tatuatges. La seva mà reposava sobre l'escriptori. En Han no podia veure els
seus dits. Probablement ocultaven un desintegrador.
-Només estava
assegurant-me que funcionaria en el cas que el necessités -va dir Han.
- Aquesta nau d'aquí
fora és teva?
-Sí.
En Han estava
procurant emprar un to el més neutral possible. Encara no estava segur de si
aquell tipus era un amic o un enemic.
-És molt petita per
ser una nau de càrrega.
-És un vaixell de
càrrega fantàstic -va dir en Han.
-És clar,
naturalment -va dir l'home, i la seva veu era plena d'incredulitat.
En Han es va obligar
a respirar lentament abans de seguir parlant.
-Escolta, hi ha
alguna cosa que no t'agradi de la meva nau?
-No, no -va dir
l'home -. És només que normalment aquest hangar s'utilitza per a naus més
grans. L'equip antic sempre va a l'altre costat de Cinc.
-Bé, doncs ets el
primer que es molesta a explicar-me les regles -va dir en Han-. La propera
vegada aniré a l'altre costat.
L'home va alçar el
seu desintegrador i el va recolzar a la cama.
-Si no m'expliques
què has vingut a fer aquí, em temo que no hi haurà una propera vegada.
-Un amic m'ha enviat
aquí perquè inspeccionés la càrrega. Va contractar la meva nau per treure les
seves mercaderies del Passadís.
- I aquest
amic teu té nom?
En Han també va
baixar el seu desintegrador fins deixar-lo en la posició de disparar.
-Es diu Seluss. És
un sullustà, el soci el va deixar plantat i es va emportar la seva nau.
-He sentit alguns
rumors al respecte -va dir l'home. Seguia sense haver mogut el seu
desintegrador, però tampoc havia apropat els dits al gallet -. És una cosa que
ha estat passant amb molta freqüència últimament.
-Et refereixes a les
desaparicions de contrabandistes?
-Vull dir que la
gent desapareix i no torna a ser vista. -Va arronsar les espatlles-. Suposo que
guanyen tots els diners que poden i abandonen el negoci.
-Em pensava que el
contraban era un negoci per a tota la vida -va dir en Han.
L'home va moure el
cap, i el moviment va fer que els seus rínxols daurats oscil·lessin sobre les
seves espatlles.
-Ah, no. Res d'això.
La gent ho deixa. Es retiren, se’n van... És normal. Als contrabandistes els
encanta el romanticisme, i no els agrada haver d'admetre que es van fent vells.
Les coses ja no són tan divertides com quan eren joves. I ara que per fi hi ha
una certa animació i els diners passen d'una mà a una altra... Bé, qui pot
culpar-los?
-No sembles tan vell
-va dir en Han.
-No penso
retirar-me.
- I què estàs fent
en aquest lloc? Mai havia vist guàrdies a Salt 5.
En Han mai havia
estat a Salt 5 anteriorment, per descomptat, però aquell tipus no tenia per què
saber-ho.
-Jo mai he dit que
fos un guàrdia. –L’home es va aixecar de l'escriptori-. Però potser que la teva
nau estigués una mica massa a prop de la meva, no? Volia esbrinar qui eres
abans d'iniciar l'operació de càrrega.
- Quina és la teva
nau? -Va preguntar en Han.
-Has aparcat sota
d'ella.
En Han va mirar per
sobre de la seva espatlla. Hi havia estacionat el Falcó al costat de l'únic
vaixell de càrrega de grans dimensions que hi havia a tota la pista. La
poderosa estructura blindada en forma de quadrat del vaixell de càrrega feia
que les altres naus semblessin realment minúscules en comparació. El Falcó
s'havia posat just a sota del compartiment de popa del vaixell de càrrega.
- Com te les has
arreglat per ficar aquest trasto al Passadís?
-No ho vaig fer -va
dir l'home.
El seu to no
convidava a seguir fent preguntes, i en Han no tenia necessitat de fer-les. En
Jarril tenia raó: el Passadís havia canviat molt últimament. En el passat cap
contrabandista hagués robat la nau d'un altre contrabandista, però de sobte
semblava com si això fos una cosa del que fins i tot poguessis presumir.
En Han es va alegrar
d'haver deixat a Chewie a bord del Falcó.
-Vaja, vaja... -Va
dir-. Vas a deixar-me passar o no?
L'home va arronsar
les espatlles.
-Mai he intentat
detenir-te.
-Doncs el que he
vist ha estat una imitació bastant convincent de com un tipus intentava
aturar-me –va grunyir en Han.
Va seguir avançant
pel passadís. Els seus reflexos semblaven trobar-se bastant oxidats. En Han
estava tan acostumat a Coruscant que no havia dubtat ni per un sol instant que
aquell home tingués dret a interpretar el paper de sentinella. Els
contrabandistes mai empraven sentinelles, llevat que ells mateixos decidissin
muntar guàrdia. En Han havia de recuperar els vells costums i les velles formes
d'actuar. Mentre estigués al Passadís, els nous costums que havia adquirit
podien matar-lo.
El corredor
serpentejava entre una negror gairebé total. La coberta refrigerant també
eliminava la potent claredat de la pedra solar. Així i tot, l'atmosfera estava
desagradablement resseca. En Han trobava a faltar el goteig l'aigua, i gairebé
estava començant a enyorar la pestilència de Salt 1.
Gairebé, però no del
tot.
Les seves botes
avançaven sobre la coberta refrigerant produint febles cruixits. La mà d’en Han
relliscava sobre la culata del seu desintegrador, i la suor que cobria els
palmells de les seves mans feia que li resultés bastant difícil sostenir alguna
cosa en elles. Els seus ulls es van anar adaptant a poc a poc a la foscor. La
sorra de la suau pendent que anava formant el sòl del passadís mostrava
petjades de diverses mides. En Han va sentir soroll d'equip en funcionament per
sota d'ell, i també va sentir veus que parlaven un llenguatge que portava molt
de temps sense sentir. La pudor va arribar fins a ell un instant després:
greix, olis, dissolvent netejador, una bafarada impossible d'identificar i tan
repugnant com si s'estigués aproximant al cau d'un Gondar...
Jawes.
Però això era
impossible. Els jawes mai sortien de Tatooine. Que ell sabés, els únics jawes
que havien abandonat el seu planeta van ser aquells amb els que en Luke es va
trobar a bord de l'Ull d’en Palpatine, i no ho havien fet per voluntat pròpia.
Potser a aquells
jawes els havia passat alguna cosa semblant.
En Han va pegar
l'esquena a la paret del corredor i va seguir baixant lentament pel pendent.
Una intensa claredat il·luminava la paret del fons, i el sobtat augment de la
calor va fer que la pestilència resultés encara més insuportable.
La pedra solar
d'aquella zona no estava tapada.
En Han va retrocedir
i es va llepar els llavis per mantenir-los humitejats. Es va prometre a si
mateix que faria un ràpid cop d'ull i que després tornaria al Falcó. Els seus
dits es van tensar sobre la culata del desintegrador. Els jawes no figuraven
entre els seus alienígenes favorits ni tan sols en el millor dels moments.
La claredat de la
pedra solar el va encegar quan va girar la cantonada, i la calor el va faixar
com l'abraçada d'una amant. En Han va romandre immòbil fins que els seus ulls
van tenir una ocasió de reaccionar a la llum. Després va seguir avançant,
movent-se molt a poc a poc i procurant fer el mínim soroll possible.
El corredor acabava
en una gran caverna. El seu sostre quedava a diversos pisos d'alçada, prou
amunt perquè la pedra solar pogués imitar al sol, i totes les parets estaven
recobertes de substància refrigerant des del segon pis fins a baix. L'efecte
resultant feia que aquella caverna situada al centre de Salt 5 recordés bastant
a Tatooine.
I al centre de la
caverna hi havia un tractor de les sorres. Les seves portes en forma de falca
estaven obertes, i els jawes entraven i sortien del vehicle. Els seus ulls
brillaven amb espurnes vermelloses sota els seus caputxons. Les seves velles i
esparracades túniques estaven brutes i esfilagarsades, i els jawes no paraven
de parlar entre ells mentre anaven ficant uniformes de soldats de les tropes
d'assalt desmuntats en el vehicle. Els jawes de l'interior estaven netejant els
uniformes, i alguns reparaven androides i els deixaven en condicions de ser
utilitzats. Enterrades en la sorra hi havia més parts d'uniformes imperials,
uns quants desintegradors i algunes seccions d'una llançadora imperial.
En Han va oblidar la
seva incomoditat i es va inclinar tan endavant com va poder. Va veure ombres
d'altres cavernes a través de les obertures, i empremtes d'erugues que
s'allunyaven cap a elles. Passats uns moments un jawa va aixecar una maneta i
va donar una ordre, i els jawes van ficar els uniformes restants en el vehicle.
Pel que semblava no havien vist les peces de la llançadora. El tractor de les
sorres va començar a avançar sobre les seves gegantesques erugues, deixant
encara més petjades. Quan va passar al costat de l’amagatall d'en Han amb un
sord rugir de motors, en Han es va recolzar a la paret perquè ningú pogués
veure’l, tot i que els jawes estaven massa ocupats per poder adonar-se’n de la
seva presència.
En Han va seguir
immòbil fins que els jawes es van haver anat i després va donar un parell de
passos cap endavant i es va posar a la gatzoneta. La sorra estava calenta, tal
com havia esperat que fos. En Han va agafar un grapat de sorra i va deixar que
es filtrés per entre els seus dits, contemplant la caiguda dels diminuts
grànuls fins que va veure un cargol en el grapat de sorra. El va sacsejar per
treure la sorra i el va examinar. Havia estat fabricat per l'Imperi i tindria
uns vint anys d'antiguitat. Normalment era utilitzat en les naus de càrrega.
Va llançar el cargol
a un costat i va començar a furgar entre la sorra, posant al descobert més i
més peces d'equip, fins que va acabar trobant noves làmines de substància
refrigerant ocultes per la sorra.
Aquella sorra havia
estat escampada allà deliberadament.
I, pel que sembla,
l'equip imperial també.
Allò no tenia cap
sentit.
En Han va seguir a
la gatzoneta durant uns moments més, reflexionant i pensant en el que acabava
de veure. Allà hi havia una pista, i abans hi havia trobat una altra..., i es
tractava d'una pista important.
La calor li estava
rostint l'esquena. El rugit d'un altre tractor de les sorres va fer que
aixequés la mirada. Un altre vehicle estava tancant les portes a la caverna
contigua.
Si Salt 5 era tan
gran com Salt 1, llavors els jawes podien viatjar per les cavernes durant dies
sense veure’s els uns als altres. Gairebé podien imaginar-se que es trobaven en
una petita secció aïllada de Tatooine, i mentre tinguessin equip que trobar i
reparar serien feliços i se sentirien molt satisfets de la vida.
Mentre tinguessin un
lloc, on canviar l'equip per altres coses, naturalment...
O alguna forma de
trobar un comprador que els hi pagués.
Els jawes eren uns
autèntics fanàtics de la barata, però mai acceptaven massa crèdits. Els crèdits
significaven molt poc per a ells. El que feia que les seves vides fossin dignes
de ser viscudes era precisament l'acte de trobar equip abandonat i tornar a
vendre’l. Tota aquella operació era una forma superba d'aconseguir que l'equip
fos netejat i reparat pràcticament sense cap cost. La persona que havia
organitzat aquella part del pla, fos qui fos, havia de ser molt llesta.
Una bafarada de
pudor a peix sorgida del no-res el va embolicar de sobte, i en Han va treure la
mà de la sorra. Entre els jawes i el líquid viscós, la seva experiència del
Passadís semblava estar reduint-se a la d'un compendi d'olors desagradables.
Qui podia endevinar què hi havia en aquella sorra? en Han no estava molt segur
de voler saber-ho.
Es va netejar les
mans en els pantalons i es va donar la volta. Chewbacca estava immòbil darrere
d'ell, amb la seva esquena enganxada a la d’en Han i el seu arc d'energia
dirigit cap al passadís.
-Em pensava haver-te
dit que et quedessis al Falcó.
En Chewie li va
demanar silenci amb un gest de la mà. En Han va empunyar el seu desintegrador
amb més força. Seluss no era visible per enlloc. Si Chewie havia deixat a
aquest ratolí a bord del Falcó, en Han li ho faria pagar molt car.
En Chewie va acabar
baixant la mà. Després va començar a parlar en wookieès, emetent una sèrie de
suaus gemecs i grunyits ofegats i movent les mans d'una manera molt eloqüent
mentre parlava. Chewie mantenia la mirada clavada al passadís, com si esperés
veure aparèixer algú per ell.
En Han va escoltar
en silenci i el seu arrufament de celles es va anar tornant més i més profund.
Chewie havia vist desaparèixer al Han, i després havia vist com tres homes el
seguien pel passadís. Quan Chewie va entrar al passadís, en Han estava sol.
I això no era tot.
La majoria de naus estacionades a l'hangar de càrrega no estaven omplint els
seus cellers. El que estaven fent era buidar-les.
Ningú anava al
Passadís a buidar les bodegues de càrrega. Era una de les regles no escrites
del lloc..., i a més només a un boig se li hauria ocorregut intentar-ho.
-Hi ha una cosa que
m'està passant per alt, Chewie -va dir en Han-. On és Seluss?
En Chewie va
assenyalar el passadís amb una inclinació del cap.
- Està allà dalt? Li
has donat un desintegrador?
En Chewie va
arronsar les espatlles i després va deixar escapar un suau grunyit.
-Sí, tens raó -va
replicar en Han-. No m'hauria fet cap gràcia assabentar-me que havies deixat a
aquest paio sol a bord del Falcó.
En Chewie deixar
anar un ploriqueig i es va passar una manassa peluda per sobre del nas.
-Em sembla que
hauràs de deixar de queixar-te de l'olor, bola de pèls -va dir en Han-. Entre
la calor i els jawes...
- Entre la calor i
els jawes què, general Solo? -la veu procedia de darrere d'ell.
En Han va girar amb
el desintegrador preparat per fer foc. Hi havia sis glottalfibs immòbils
darrere d'ell. Els seus enormes peus estaven enterrats a la sorra, i tots els
alienígenes eren més alts que en Chewie. Cinc d'ells l'estaven apuntant amb atordidors dels pantans, i els petits canons aplatats de les armes estaven
recoberts de fang i algues seques. En Han havia rebut la descàrrega d'un
atordidor dels pantans en una ocasió i el dolor havia estat tan intens que no
volia tornar a passar per aquella desagradable experiència.
-Hauria de baixar el
seu desintegrador, general Solo -va dir el glottalfib que anava desarmat.
Filets de fum van brollar de les seves fosses nasals mentre parlava. Era tan
alt com els altres, però les seves escates eren d'un color gris verdós en lloc
del groc verdós normal en la seva espècie. Les seves diminutes mans verdes
estaven creuades sobre el seu llarg pit afuat -. Del contrari algú podria
pensar que ens està amenaçant, i això em sembla impensable. Vostè mai ens
amenaçaria, oi, general Solo?
En Han no va mirar
per sobre de la seva espatlla, però sabia per experiències anteriors que en
Chewie havia baixat el seu arc d'energia i s'havia tornat cap als nouvinguts.
En Han mai havia hagut d'enfrontar-se a sis glottalfibs amb anterioritat. Fins
i tot tenint a un wookiee al costat, hi havia molt poques probabilitats que
aconseguís sortir vencedor del combat en el cas que aquest arribés a
produir-se.
-Em trobo en
desavantatge -va dir-. Vostè sembla saber qui sóc, i jo no tinc ni idea de qui
és vostè.
-Ximpleries, general
Solo. Amb quants glottalfibs s'ha trobat al llarg de la seva carrera?
-Amb els suficients
per saber que tots vostès em semblen diferents, amic. I pel que fa a vostè i jo,
mai no ens havíem trobat anteriorment.
En Han estava
intentant guanyar temps, i els dos ho sabien. L'únic glottalfib posseïdor d'una
autèntica reputació criminal era Nandreeson, que controlava Salt 6.
-Poques vegades
cometo tals descuits, general Solo. -El glottalfib va somriure,
i quan ho va fer una diminuta flama va emergir del seu musell -. Em dic Iisner,
i treballo per Nandreeson. El meu cap s'ha assabentat que el concubí de la gran
princesa Leia es troba al Passadís, i li agradaria conèixer-lo.
El dit d'en Han va
avançar uns mil·límetres cap al gallet. Se suposava que aquell comentari havia
d’enfurir-lo, i en Han ho sabia..., i el que més l’enfurismava era que hi
hagués aconseguit posar-lo bastant furiós.
-No sóc el concubí
de ningú -va dir sense poder contenir-se.
En Chewie grunyir
una advertència.
-Sóc el seu marit
-va afegir en Han.
-Ah, sí -va dir el
glottalfib-. Els costums humans són tan perversos... Mai he aconseguit entendre
les necessitats de satisfer el desig de propietat que impulsen a la seva
espècie. Deixar ous allà on qualsevol mascle que passi per aquell lloc pugui
fertilitzar-los és una solució molt més satisfactòria des del punt de vista de
la selecció genètica.
-No crec que vostè i
els seus amics m'estiguin apuntant amb atordidors dels pantans només perquè vol
mantenir una discussió sobre els diferents costums d'aparellament, oi?
En Han va observar
la caverna contigua de cua d'ull. Les portes del vehicle dels jawes s'havien
tancat. El tractor de les sorres començaria a acostar-se en qualsevol moment.
-No -va dir
l’Iisner-. He vingut per convidar-lo a visitar Salt 6.
-Una invitació que
arriba a través de cinc atordidors dels pantans no és una invitació -va dir en
Han-. És una ordre.
El somriure del
glottalfib es va fer una mica més ample. Una altra flama, aquesta vegada una
mica més llarga, va sorgir de la seva fossa nasal dreta.
-Sí, suposo que
vostè potser ho veurà d'aquesta forma. Els nostres costums són tan diferents
dels seus... Però en realitat és una invitació, i té el seu origen en
l'afabilitat i l'interès educat. Estem tan poc informats del que passa a la
Nova República que seria molt agradable rebre algunes notícies directament de
l'espòs d'una de les grans líders.
El segon grunyit
d'advertència d’en Chewie va ser una mica més fort que el primer. Aquesta
vegada en Han va aconseguir reprimir la resposta que li dictava la seva
irritació. Amb quin altre gran líder contava la Nova República a part de la
Leia?
-Ordeni als seus
matons que baixin aquestes armes, digui'ls que se’n vagin i potser aniré amb
vostè.
-Ah, general Solo...
Em temo que no puc introduir canvis tan dràstics en la nostra situació actual
basant-me únicament en un potser.
Un raig de flames va
sorgir de la fossa nasal esquerra del glottalfib. Cada explosió de foc intensificava
una mica més el ja asfixiant calor que regnava a la caverna.
El vehicle dels
jawes gairebé havia arribat a la porta. El sòl tremolava. Els glottalfibs no
semblaven adonar-se'n.
-D'acord -va dir en
Han-. Ordeneu als seus matons que baixin aquestes armes, digui'ls que se’n
vagin i Chewie i jo el seguirem fins Salt 6.
-No disposem de
pistes de descens per naus convencionals, general Solo.
-Doncs llavors
potser Nandreeson hauria de venir a veure’m. Tinc habitacions a Salt 1. –en Han
va començar a retrocedir lentament -. I ara espero que em disculpi, perquè tinc
assumptes importants que atendre.
-No tan de pressa,
general Solo -va dir el glottalfib -. Cap assumpte és tan important com el que
ens ha portat fins aquí.
El vehicle dels
jawes va entrar a la caverna. El glottalfib es va tornar cap a ell, semblant
bastant sorprès per la seva aparició.
En Han va empènyer
en Chewie.
- Corre! -Va cridar.
Els dos van començar
a pujar pel pendent. La llum blavosa que va sorgir dels atordidors dels pantans
va xocar amb els murs de pedra solar i van irradiar onades de calor. Chewie va
rugir. En Han va clavar una altra empenta a la peluda esquena del wookiee, i de
sobte els dos es van trobar embolicats per una foscor gairebé absoluta. Les
flames acabaven de consumir la pedra solar al lloc on havien estat feia tan
sols uns moments.
En Han va retornar
el foc. Els feixos desintegradors es van escampar per tota l'entrada del
passadís, però en Han no havia tingut temps d'apuntar i cap dels seus trets va
donar en un blanc. Havia de seguir fugint. Els glottalfibs s'estaven aproximant
massa. Un altre rugit de flames va abrasar la paret al costat d'ell, consumint
les làmines de substància refrigerant. L'aire estava tan calent que semblava
cremar.
- Per aquí!
En Han va mirar cap amunt.
Una de les làmines de substància refrigerant havia estat retirada. El cap de
l'home dels llargs cabells rossos amb què s'havia trobat a l'entrada apuntava
pel buit.
- De pressa! -Va dir
l'home-. Només disposem d'un moment.
En Chewie va deixar
anar un rugit de protesta.
Més flames van caure
sobre la paret darrere d'ells. Aquesta vegada les làmines refrigerants van
aguantar l'impacte, però la intensa calor va fer que comencessin a irradiar
fulgors vermellosos. Mai aconseguirien arribar al passadís, perquè mai no
podrien moure’s prou de pressa per mantenir-se per davant de les flames i els atordidors dels pantans. En Han no sabia qui era realment aquell tipus, però
qualsevol cosa era millor que acabar convertit en un fricandó a l'estil
glottalfib.
-Corre, Chewie,
corre!
Chewie va tornar a
protestar, i en Han haver de donar-li una altra empenta perquè es fiqués en el
buit que havia deixat la sobtada retirada de la làmina refrigerant. L'home va
tirar d’en Chewie cap a l'interior del forat, i en Han es va arrossegar per
darrere del seu amic per aterrar sobre un munt de fragant pelatge wookiee.
Estaven en una mena d'estret passadís recobert de pedra solar i saturat de
llum. L'home va deixar anar el braç al voltant d’en Han i va tornar a col·locar
la làmina refrigerant al seu lloc.
-Sortim d'aquí abans
que ens fregeixin -va dir.
-Estem totalment
d'acord amb vostè, amic -va dir en Han.
Van ajudar a Chewie
a incorporar-se. El sostre del passadís era tan baix que en Chewie no podia
alçar-se del tot. L'home es va ficar per una obertura propera, i en Han el va
seguir. Chewie es va amagar i va començar a arrossegar-se pel nou passadís.
I rugir.
S'havia quedat
encallat.
Les làmines
refrigerants van brillar amb una sobtada resplendor vermellosa. Un raig de
flames devia haver caigut sobre elles. La calor es va tornar encara més
intensa. En Han tenia la gola en carn viva, i la seva camisa estava amarada de
suor. Hi hauria d'haver tornat al Falcó per agafar aquestes racions d'aigua.
Però almenys les
làmines refrigerants havien resistit l'impacte, i això ja era alguna cosa.
En Han va allargar
una mà i va tirar del pelut braç d’en Chewie.
-Oblideu-vos d'ell
-va dir l'home-. Hem de sortir d'aquí.
-O sortim els tres,
o no surt ningú -va replicar en Han, encara que no estava molt segur de quins
mitjans podia emprar per recolzar la seva amenaça -. Intenta ajupir-te una mica
més, Chewie.
Chewie va tornar a
rugir.
-Doncs llavors digui
que calli -va remugar el seu salvador.
-Calli vostè -va dir
en Han, fulminant l'home ros amb la mirada.
Chewie va intentar
fer el que li deia en Han, però els seus genolls van xocar amb el mur del
passadís.
-Ja sé què has de
fer -va dir en Han-. Llisca una cama cap a cada costat, enganxa't a terra i
procura fer palanca.
Chewie va remugar
unes quantes malediccions wookiees de la varietat més selecta, les que
pertanyien a aquell tipus de malediccions tan explícites que en Han sempre
fingia no entendre, i després va fer el que li havia dit en Han, el seu arc
d'energia va xocar amb la paret, i el so del pelatge arrencat d'arrel va omplir
el passadís. Però en Chewie es va ajupir i va començar a reptar cap al Han, i
un instant després va quedar lliure de sobte.
Un gran floc de pèls
s'havia quedat enganxat als murs de pedra solar del passadís. Chewie va tornar a
gemegar. La maniobra li havia costat una calba a l'esquena.
-Sembla que al seu
amic li encanta queixar-se, eh? -Va dir l'home, que havia estat observant els
seus esforços sense moure’s. Chewie va grunyir.
-És un wookiee, amic
-va dir en Han-, i si estigués en el seu lloc jo procuraria no enfurir-lo.
-Sé manejar als
wookiees.
En Han va somriure.
-Només qui no s'ha
trobat mai amb un wookiee és capaç de dir semblant estupidesa.
- Vol la meva ajuda
o no? -Va preguntar l'home.
-Doncs no ho sé -va
dir en Han-. Quin benefici pensa treure d'ajudar-me?
-La satisfacció
d'haver-lo ajudat, general. I ara anem.
L'home es va ficar
per una altra estreta obertura i després va creuar a la cursa un passadís més
ample abans que en Han tingués ocasió de respondre. L'home ros dels cabells
llargs sabia qui era en Han...
... i ho havia sabut
des del principi.
Això va fer que en
Han comencés a sentir-se realment preocupat.
Han va mirar cap
endavant. La nova caverna semblava creada per la naturalesa, igual que el
passadís. La pedra solar ho il·luminava tot amb la seva potent claredat.
I també desprenia
una calor terrible.
- Creus que
podràs aconseguir-ho, Chewie?
Chewbacca va
assentir.
-Creus que hauríem
de confiar en ell?
Chewie bellugar el
cap i va deixar escapar un gemec gutural.
-Tens raó -va
murmurar en Han-. Aquestes làmines refrigerants poden trigar tota una eternitat
a refredar-se, i a més estem just en el lloc on fa més calor. Res pot ser
pitjor que això, oi?
Chewie va bellugar
el cap, com si no pogués creure que en Han hagués dit el que acabava de sentir.
En Han tampoc podia creure-s’ho.
-Tu primer, bola de
pèls. D'aquesta manera et podré empènyer si et quedes encallat.
I així també podria
intentar aturar a qui intentés entrar al passadís a través de les làmines
refrigerants. En Han no sabia quines raons podia tenir Nandreeson per voler
capturar-lo, però no s'anava a quedar allà per esbrinar-ho.
Chewie va aconseguir
avançar pel segon passadís sense deixar-se una quantitat excessiva de pèls a
les parets. En Han va seguir. El passadís pel qual havia arrencat a córrer
l'home ros era bastant ample, i el sostre quedava prou allunyat del terra
perquè Chewie pogués mantenir-se dret.
El que hi hagués més
espai havia fet que la calor disminuís una mica. En Han es va passar la mà per la
cara. Estava fet un desastre. L'home havia desaparegut, però els ecos de les
seves petjades semblaven indicar que havien de seguir avançant pel passadís.
Com si tinguessin
una altra elecció. No hi havia cap altre orifici.
Van anar seguint les
petjades amb les armes preparades per fer foc. Ràfegues d'aire fresc arribaven
fins a ells des d'un altre passadís. L'home estava esperant. S'havia assegut
sobre un munt de làmines refrigerants i tenia el desintegrador sobre dels
genolls.
-Pensava que no
anaven a aconseguir-ho -va dir.
-A vegades l'enemic
que coneixem és menys perillós que l'enemic que no coneixem -va dir en Han.
-Així que creu que
em coneix -va dir l'home, i va somriure.
En Han va moure el
cap.
-Vam estar a punt de
quedar-nos esperant fins que les làmines de substància refrigerant es
refredessin.
- Seria capaç
d’enfrontar-se als nois de Nandreeson per mi?
-No sé què vol -va
dir en Han-, i tampoc sé qui és vostè.
L'home li va oferir
la mà.
-Em dic Davis.
-Els noms no
signifiquen absolutament res -va replicar en Han -. No el conec.
-Jo tampoc el conec,
general. No ens coneixem, per descomptat..., però sé bastants coses sobre
vostè.
-Això li proporciona
un clar avantatge.
-No confia en la
gent, oi? Estic intentant ajudar-lo.
-Això encara està
per veure. On anem?
-Aquests passadissos
acabaran portant-nos fins a una entrada lateral per la que es pot accedir a la
pista de descens en què es troba la seva nau.
-I on estan esperant
els matons de Nandreeson -va dir en Han-. Saben que aniré al Falcó.
-Es proposa
deixar-lo allà?
-No vull ser
predictible. -Han va permetre que la mà que empunyava el desintegrador baixés
cap a terra-. Expliqui què estan fent aquí aquests jawes.
- Ara? -Va preguntar
Davis.
-Ara -va dir en Han.
Davis va sospirar, i
després va enfundar el seu desintegrador.
-Uns contrabandistes
van portar als jawes perquè netegessin i reparessin l'equip.
- Gratuïtament?
L'home va negar amb
el cap.
-Els jawes mai
treballen gratis, però no cobren massa. Als contrabandistes els hi resulta molt
més fàcil fer-ho d'aquesta manera que netejar i reparar l'equip ells mateixos.
Contractar treballadors especialitzats també seria molt més car.
-Així que els
contrabandistes deixen el seu equip enterrat a la sorra i després permeten que
els jawes el trobin, el reparin i els hi tornin a vendre.
-Funciona -va
dir en Davis.
-Això depèn de quin
sigui la seva definició del terme -va dir en Han-. Els jawes mai han estat
capaços de reparar massa bé la ferralla amb què trafiquen.
-Però separen
l'equip que pot tornar a funcionar del qual ha quedat totalment inservible, i
només amb això ja li estan fent un gran favor als tipus que han organitzat tota
aquesta operació.
- I qui està
comprant tota aquesta ferralla? -Va preguntar en Han.
-No ho sé -va dir en
Davis-, i em temo que fer preguntes sobre aquest tema pot resultar altament
perillós per a la salut. -Va mirar per sobre de la seva espatlla-. Escolti,
crec que no hauríem de seguir aquí durant molt de temps. A hores d'ara
probablement ja hauran matat al seu amic el sullustà i estaran registrant els
corredors per donar amb vostès.
-Seluss sap tenir
cura de si mateix -va dir en Han-, i a més vaig pensar que m’estarien esperant
a la nau.
-Són molts. Potser
hagin decidit desplegar-se.
- Com sap que són
molts?
-Vaig veure com
entraven, Solo. Sabia que no havien vingut a fer turisme.
-Però no van
anar pel passadís.
-No, no ho van fer.
-Això vol dir que
coneixen els túnels.
-Hi ha altres formes
d'arribar a les sorres a part d'un passadís i un laberint de túnels, Solo.
Chewie va grunyir per
indicar que estava d'acord amb Davis.
En Han va respirar
fondo. Odiava Salt 5. La calor era insuportable fins i tot dins dels túnels.
-Ells només són sis,
i nosaltres som tres -va dir després -. Crec que podríem plantar-los cara i
arribar fins al Falcó.
Davis va moure el
cap.
-Recordi que està
parlant dels nois de Nandreeson -va protestar-. Si comença a disparar contra
ells a la zona de càrrega, la majoria dels contrabandistes dels voltants
començaran a disparar contra vostè abans que tingui temps d'adonar-se del que
està passant.
En Chewie va emetre
un gemec ofegat.
- Tens alguna idea
millor, bola de pèls?
En Chewie va grunyir
i gesticular durant uns moments.
-Podria funcionar
-murmurà en Han quant Chewie haver acabat de parlar-. Sí, crec que podria funcionar...
- De què està
parlant? -Va preguntar en Davis.
Estava clar que no
entenia el wookieès, i per alguna raó inexplicable això va fer que en Han
sentís un gran alleujament.
-Aquests túnels
donen a la sorra, no?
Davis va assentir.
Tenia les celles arrufades.
En Han va somriure.
-Fantàstic -va dir
-Porto molt temps sense fer negocis amb un jawa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada