Setze
*
La pell... aviat...
En Luke va creure
sentir la veu d’en Yoda. Va escoltar amb gran atenció, però les paraules s'esvaïen
cada vegada que intentava sentir-les.
... tingut...
sort...
Igual que les
paraules, la seva consciència també s'esvaïa entre la negror per tornar a
emergir un segon després. En Luke sentia calor per primera vegada en el que
semblava una eternitat, però la seva pell havia perdut tota la sensibilitat.
Era com estar flotant en gravetat zero, només que sense el moviment. Estava
immòbil i no tocava res. Què estrany, que estrany... En Luke mai havia passat
per l'experiència de perdre el sentit del tacte.
... et conec...
Tenia les parpelles
tancades, però la textura de la foscor havia canviat. En comptes de no veure
res excepte la negror, en Luke estava veient aquell color marró clar que estava
acostumat a trobar quan tancava els ulls sota la brillant claredat del gegantí
sol de Yavin IV.
... sentint...
Les olors també
anaven i venien. En Luke va creure percebre l'olor de l'estofat de carn que la
seva tia Beru solia preparar quan les naus portaven carn a Cap d’Àncora. La
carn no era excessivament fresca, pel que la seva tia la coïa en adob durant
dos dies i després la servia, amb molta cerimònia i igual que si fos tan
preciosa com la humitat que recol·lectaven a la granja.
... al seu temps...
La veu posseïa les
mateixes qualitats que la veu d’en Yoda, però no era la seva. Compartia la seva
mateixa qualitat de ronquera andrògina, però la sintaxi recargolada tan típica
de Yoda estava totalment absent. Aquella persona coneixia molt bé el llenguatge
que parlava, i el que passava era senzillament que les orelles d’en Luke es
negaven a funcionar. Les seves oïdes se saltaven paraules de tant en tant com
si s'hagués convertit en un androide avariat.
Es va concentrar, va
buscar la Força, la va trobar i la va usar per augmentar les seves capacitats
sensorials.
Bombolles.
Cruixits, xiulets,
sorolls.
Gelatina rosada
sobre la seva pell.
En Luke, el cor
bategant-li a tota velocitat, es va obligar a obrir els ulls.
Una dona que tindria
més de setanta anys va abaixar la mirada cap a ell i un somriure va il·luminar
els seus trets plens d'arrugues. Havia hagut de ser molt bonica i, de fet,
encara ho era. Els seus cabells eren de color platejat i els seus ulls tenien
el blau més brillant que en Luke havia vist des de...
Des...
El record es va
negar a acudir a la seva ment.
-No et preocupis -va
dir la dona -. Et posaràs bé.
En realitat en Luke
només li va sentir dir «no», «et» i «bé», i va endevinar la resta llegint els
llavis.
-Són pocs els que
aconsegueixen sobreviure a l'atac dels creadors de boirina, i mai he vist viure
a una víctima que estigués tan recoberta de les seves viscositats com ho
estaves tu. He de confessar que hi va haver alguns moments en què vaig témer
perdre’t. -El seu somriure es va suavitzar una mica -. Has tingut la gran sort
de ser trobat per algú que disposa d'un tanc bacta.
En Luke es va
despertar del tot. El tanc bacta estava a l'altre extrem de l'habitació, i les
seves aigües encara contenien restes de la gelatina rosada. Aquella substància
havia de ser realment molt potent per poder perdurar d'aquesta manera dins d'un
tanc bacta.
L'habitació també
contenia altres equips mèdics procedents de diferents cultures. Una porta
oberta li va permetre veure una sala a la qual hi havia annexa una cuina. Una
altra porta portava a una altra habitació que en Luke no podia veure.
En Luke va percebre
tot allò sense tornar el cap. Seguia sense ser capaç de sentir res al seu
voltant. Amb un esforç increïble, va girar el coll uns centímetres i va veure
que estava flotant a mig metre per sobre del llit. Matalassos d'aire... Els
havia vist en els centres mèdics imperials, però mai havia estat a sobre d'un.
Els metges els reservaven per als pacients que havien perdut la major part de
la seva pell.
En Luke es va
estremir. Va intentar aixecar la mà per veure si li quedava una mica de pell,
però la dona va moure el cap.
-Com més intentis
moure't, més temps trigaràs a recuperar-te. No pots sentir res perquè els
creadors de boirina insensibilitzen a les seves víctimes abans de devorar-les.
L’entumiment aviat desapareixerà. Una hora, potser menys... Llavors podrem
menjar. No m'he atrevit a alimentar-te mentre estaves en aquest estat, perquè
no sabia si t’ennuegaries amb el menjar o si series capaç d'empassar-te’l.
Era una forma
bastant estranya d'escoltar, ja que en Luke sentia la meitat de les paraules i
havia de desxifrar la resta.
-Sé que tens moltes
preguntes que fer-me, però és millor que no parlis. -La dona va agafar una
cadira, va manipular els controls de la seva base fins que el seient va quedar
a l'alçada d’en Luke i es va instal·lar en ella -. Et donaré totes les
respostes que estiguin al meu abast.
En Luke va
parpellejar, esperant poder transmetre la gratitud que sentia mitjançant aquest
gest gairebé imperceptible.
-Va ser una sort que
et sentís arribar. Tenia l'esperança que... -La dona va callar, i després va
sacsejar el cap com si estigués censurant-se a si mateixa abans de seguir
parlant -. Bé, això és igual. Vaig anar a investigar i vaig veure els creadors
de boirina flotant al voltant de la nau. Em disposava a anar-me’n quan aquell
creador de boirina va esclatar.
El record va fer que
obrís molt els ulls. En Luke va sentir com el so reverberava dins del seu cap,
i va tornar a escoltar amb tota claredat aquell ¡pop! sorprenent que li havia
salvat la vida.
-Va ser una bona feina,
per descomptat -va dir la dona -. Hauràs d'explicar-me com ho vas fer. Aquestes
coses són capaces de resistir fins i tot un tret de desintegrador.
En Luke estava
començant a recuperar l'audició, i ja podia sentir més paraules. També creia
poder sentir els corrents d'aire que es lliscaven sobre la seva esquena.
-Em vaig ajupir. La
gelatina rosada es va escampar per tot arreu. Per sort jo estava lluny, o també
podria haver acabat recoberta de viscositats. Quan vaig tornar a aixecar-me, et
vaig veure.
-Gràcies -va
murmurar en Luke..., o va intentar fer-ho, perquè els seus llavis es van negar
a funcionar.
-No parlis -va dir
la dona -. Per sort portava posat el meu equip protector, ja que en cas
contrari t'hauria deixat allà. No podria haver fet absolutament res. Quan
hagués agafat el meu equip i hagués tornat, ja hauries mort. Sort... Sí, tot va
ser una pura qüestió de sort.
I la dona estava
fent grans esforços per no atribuir-se cap mèrit per la seva salvació. En Luke
va decidir que ja li preguntaria per què més tard.
-Vegem, vegem... Què
més pots voler saber? -La dona va arrufar les celles i va tirar l'anell
platejat que portava a la mà dreta -. Portes gairebé tot un dia aquí, i la teva
ala-X està intacte. Només té algunes taques al casc allà on van caure algunes
partícules de gelatina, però res més.
En Luke va escurar
el coll. Ja no hi havia dubte que estava recuperant la sensibilitat. No només
havia pogut escoltar el so, sinó que també l’havia sentit.
La dona va arronsar
les espatlles.
-I jo, suposo. Voldràs
saber alguna cosa sobre mi, oi? -Va alçar la mà esquerra i la va moure en un
gest que va abastar tota l'habitació-. Vaig robar la major part d'aquest equip
quan es van anar els imperials. Hauria d'haver-me anat fa molt de temps,
però... -La seva pausa va ser massa llarga. Estava tornant a exercir aquella
estranya espècie d'autocensura -. Aquest lloc és la meva llar. I per molt
horrible que sigui no hi ha cap lloc com la llar, oi?
En Luke no estava
molt segur, i es va alegrar de no haver de respondre a aquella pregunta.
Tatooine havia estat la seva llar, però mai tornaria a viure allà. Així i tot,
tampoc estava massa segur que la seva resposta hauria estat la mateixa en el
cas que la tia Beru i l’oncle Owen encara visquessin.
-Tot aquest equip
m'ha resultat molt útil -va seguir dient la dona -. Normalment puc tenir cura
de mi mateixa, encara que mai he tingut el tipus de trobada amb els creadors de
boirina que tu vas patir. Mai havia vist fer això a ningú i sobreviure.
Els corrents d'aire
estaven agradablement calents. Això era el que en Luke havia sentit quan va
despertar per primera vegada, i havia sentit la calor perquè no portava roba:
ni pantalons, ni una manta... No portava res. Va intentar tapar-se, però les
seves mans es van limitar a caure flàccidament costat dels seus costats.
La dona va riure.
-No et preocupis,
fill. Ja he vist tot el que estic veient ara i bastant més. Vaig haver de
despullar-te per ficar-te en el tanc, i vaig pensar que seria millor que no ens
preocupéssim pel pudor fins que estiguéssim segurs que anaves a recuperar-te.
En Luke tenia la
boca tan seca com si hagués estat al desert en lloc d'entre la boirina. Es va
llepar els llavis.
- Aigua? -Va
xiuxiuejar.
Aquesta vegada la
paraula sí que va arribar a sortir dels seus llavis, i en Luke es va adonar
que, d'entre tots els llocs possibles, la boca era el primer que havia
recuperat tota la seva sensibilitat.
-No. -La dona li va
negar el suport líquid en un to clarament jovial -. Beure aigua és el pitjor
que podries fer fins que hagis recuperat tota la sensibilitat.
En Luke es va llepar
els llavis per tornar a demanar aigua, i la dona va agitar una mà davant seu.
-Sé de què parlo,
així que creu-me -va dir -. L'aigua interactuaria amb el verí que els creadors
de boirina han introduït en el teu organisme, així que t'aconsello que
t'oblidis d'ella durant una estona. No vols aigua, d'acord?
Però en Luke volia
beure aigua..., i haver recuperat la sensibilitat a la boca estava fent que la
desitgés desesperadament. Va obligar a la seva ment a establir contacte amb la
Força i va recórrer a ella, forçant fins al límit les seves capacitats.
Un torrent de dolor
va néixer als dits dels seus peus, va pujar per les seves cames i va arribar
fins els malucs. «Sensibilitat», es va recordar. Estava experimentant
sensacions.
I els seus llavis es
podien moure.
-Vaig venir...
aquí... -Va començar a dir, parlant molt a poc a poc.
-Oh, ja ho sé –li va
interrompre la dona -. I no va ser exactament la decisió més intel·ligent de la
teva vida, oi? Quan recuperis la sensibilitat, més valdrà que tornis al teu
ala-X i tornis a casa amb la família. Com més aviat marxis d'aquí, millor per a
tu.
-Estic buscant algú.
La veu va sortir de
la boca d’en Luke amb un panteixar tan entretallat com el la veu d'un ancià.
-Bé, doncs has
trobat a algú. -La dona va fer baixar la cadira, es va aixecar i va anar a
desconnectar el tanc bacta -. A vegades trobo a faltar als androides -va
afegir, com si estigués parlant únicament perquè en Luke no pogués fer-ho -.
Ara no consento que hi hagi cap androide a prop meu.
Hi havia dit allò
per provocar-lo, perquè en aquella galàxia defugir als androides no només era
un comportament molt estrany, sinó que també resultava francament difícil.
Havies de viure en un planeta tan allunyat de tot com Msst perquè et fos
possible merament intentar-ho.
-Estic buscant a un
home que va viure aquí durant els temps de l'Imperi -va dir en Luke.
La gelatina rosada
ja havia desaparegut dins del tanc. La dona va desconnectar l'equip mèdic
restant i es va anar a la sala com si en Luke no hagués parlat.
En Luke va sospirar
i es va concentrar. Hi havia recobrat la sensibilitat en la seva esquena, les
cames i la cara. Va començar a ocupar-se del pit i els braços. Si tancava els
ulls, podia aconseguir que les mans comencessin a picar-li com si s’haguessin
quedat entumides per dormir en una mala postura. El pessigolleig es va anar
estenent al llarg de la seva pell i va arribar fins a les seves espatlles.
Va alçar el braç
dret, movent-lo a poc a poc i amb molta cautela. Excepte pels petits reguerons
de viscositat que relluïen sota els panells lluminosos, la seva pell tenia un
aspecte totalment normal. En Luke coneixia prou bé els matalassos d'aire per
saber que no havia de tractar de seure damunt d'un d'ells. Hauria de lliscar
fins a terra o trobar l'interruptor.
L'interruptor es
trobava sota d'ell. En Luke va usar la Força per fer girar el dial fins que el
matalàs d'aire va anar morint gradualment. El seu cos va caure sobre el
veritable matalàs, i en Luke va reprimir un crit quan un dolor tan agut com la
punxada d'una agulla va bullir per tota la seva esquena.
Podia suportar-ho.
Havia de suportar-ho.
Es va incorporar. El
dolor va canviar de lloc variant els punts de pressió. En Luke va treure les
cames del llit i va veure les seves robes, pulcrament amuntegades sobre una
cadira propera.
La seva espasa de
llum estava damunt d'elles.
Es va vestir. Fins i
tot el lleu frec de la tela sobre la seva pell li feia sentir una autèntica
agonia. Però podia suportar-la. La dona li havia dit que només seria temporal.
Després va entrar
coixejant a la sala principal.
La dona estava
asseguda sobre un munt de coixins amb l'esquena volta cap a la porta. Un bol
ple de líquid fumejava al seu costat. La sala estava plena de llum, però tota
aquella claredat era artificial. Gruixudes cortines negres cobrien totes les
finestres d'una manera tan conscienciosa com si la dona no volgués veure res
del que hi havia a l'exterior.
-Puc caminar -va dir
en Luke, i la veu se li va trencar com si tornés a ser un adolescent -.
Significa això que puc beure?
Hi havia esperat
escoltar una riallada, però la dona es va tornar cap a ell i el va mirar amb
una barreja de perplexitat i por.
-No hauries d'estar
aixecat -va dir.
En Luke va
aconseguir somriure.
-El dolor és una
experiència sorprenent, però m'imagino que no trigarà a desaparèixer -va dir-.
Suposo que no estic obstaculitzant la meva recuperació, oi?
La dona va titubejar
una mica abans de respondre, i després va bellugar el cap, va sospirar i es va
aixecar.
-Seu, Luke Skywalker
-va murmurar finalment -. Deixa que et prepari alguna cosa de menjar.
Descobrir que la
dona sabia com es deia li va sorprendre bastant. Un miler de racionalitzacions
van acudir a la seva ment: podia haver inspeccionat l'ala-X; podia haver-li reconegut
gràcies a vells noticiaris hologràfics de feia molt de temps..., però en Luke
sospitava que en realitat cap d'aquestes explicacions era la correcta.
-Saps per què sóc
aquí.
La dona va assentir.
Semblava sentir-se terriblement desgraciada.
-El meu fill em va
dir que vindries.
Aquesta vegada en
Luke es va asseure sense prestar atenció a l'onada de dolor que va pujar de les
seves cuixes fins al seu pit. Aquella dona era la mare d’en Brakiss.
I acabava de
salvar-li la vida.
-Hi va haver un
temps en què no era un mal noi, Luke Skywalker... De debò, no ho era. Fa molt
temps el meu Brakiss va ser un nadó meravellós i guapíssim que irradiava vida.
-Va entrar a la cuina i les seves mans van començar a moure’s en una diligent
activitat mentre parlava. Era com si parlar del seu fill la posés nerviosa -. I
llavors van arribar ells...
-L’Imperi.
La dona va assentir.
-Van entrar a casa
meva i van veure al meu fill, i van decidir que podia ser-los útil. El meu
fill... Un nadó. I me’l van arrabassar.
En Luke es va aixecar
per consolar-la, però la dona ja estava anant novament d'un costat a un altre.
-Van permetre que
tornés de tant en tant per fer-me breus visites. Però després que se’l
portessin en Brakiss ja mai va tornar a somriure. Els seus llavis somreien, sí,
però el veritable somriure, el que arribava fins els seus ulls i els
il·luminava... Aquest somriure va desaparèixer per sempre. -Va connectar
l’hidroprocessador, i l'aparell va començar a emetre un suau brunzit -. Li van
robar alguna cosa. -La dona es va tornar, es va recolzar en el tauler de la
cuina i va mirar al Luke-. Tu vas intentar tornar-l’hi, oi? En aquesta
acadèmia... Vas provar de fer tornar al meu nadó d'aquest lloc fosc en el que
l'havien tancat.
En Luke va sentir un
calfred gelat. L'Imperi s'havia dut en Brakiss quan només era un nadó perquè
sabien que podia percebre l'existència de la Força. Després d'aquesta
experiència, no tenia res d'estrany que en Brakiss fos incapaç d'encarar-se amb
si mateix: la pèrdua de la personalitat, de la calor i de tot allò bo havia
estat molt més profunda del que en Luke pogués haver arribat a imaginar mai.
-Ho vaig intentar,
però no ho vaig aconseguir -va murmurar.
-Després d'allò va
venir aquí, però no es va quedar molt de temps. -Les arrugues de la cara de
l'anciana semblaven haver-se tornat més profundes -. Els hi va explicar tot el
que havies fet als imperials, i això va començar a rossegar-lo per dins. Mai
l’havia vist comportar-se com si tingués una consciència. No podia aguantar-ho,
i això li va enfurir...
La dona va
pronunciar les últimes paraules en un murmuri gairebé inaudible. Irritar a un
home com en Brakiss podia resultar letal.
-I després van
decidir que la seva presència aquí ja no els hi servia de res, així que es va
anar. Va dir que posseïa capacitats que podia vendre. Després d'això va
transcórrer molt de temps sense que sabés res d'ell..., fins fa poc, quan em va
dir que vindries aquí, que vindries a buscar-lo...
El dolor s'estava
calmant, igual que la set. En Luke es va aixecar.
-Vol que el trobis,
Luke Skywalker. -La dona es va retorçar les mans davant d'ella-. Crec que
hauries de tornar a casa. Oblida't d'ell. Res bo no pot sortir d'això,
creu-me... El que pogués haver de bo al meu noi va morir fa molt, molt temps.
-No -va dir en
Luke-. No va morir. Està enterrat a una gran profunditat, però no va morir...,
encara que arribar fins a aquesta part bona resultarà més difícil del que
resultaria amb qualsevol altra persona, perquè en el cas d’en Brakiss, els
fonaments del costat fosc no són el resultat d'una elecció voluntària, com sí
ho eren en el cas de l'Ànakin Skywalker. Altres van triar per ell abans que
tingués ús de raó. Saps on és, oi?
La dona va assentir.
-M'ho va dir -va
murmurar després -. Vol que hi vagis allà. Però tu ets un bon home, Luke Skywalker.
No puc enviar-te a aquest lloc. El meu fill vol matar-te.
-Ho sé -va dir en
Luke -. No és la primera vegada que m'enfronto al perill.
-Però no d'aquesta
manera -va dir la dona -. Oh, no, Luke Skywalker... Mai t'has hagut d'enfrontar
a un perill semblant.
***
Sempre hi havia
cubicles per dormir buits disponibles a Salt 1. Però havien estat abandonats
per alguna raó, i la raó no era bona.
En Han va obrir
d'una empenta la porta del cubicle que compartiria amb Chewie. En Chewie va
rugir.
Deixa de queixar-te,
bola de pèls. No puc fer res per eliminar aquesta pudor, així que caldrà
aguantar-se.
En Han va deixar la
seva bossa de viatge sobre el catre que no només feia olor de floridura sinó
que a més estava ple de floridura. El líquid verd groguenc relliscava per les
parets del cubicle i desapareixia per un petit desguàs instal·lat en un racó.
La major part del sòl estava raonablement llis, i no havia estat tocat pel
líquid.
La Blava li havia
assegurat que era el millor cubicle disponible.
Si aquell era el
millor, en Han va pensar que no volia veure el pitjor.
En Chewbacca va
grunyir i ploriquejar, i després va emetre un gemec clarament gemegós.
-Doncs si això farà
que et sentis millor pots dormir al Falcó. Ja saps que aquesta és la millor
manera d'aconseguir que algú intenti donar-te una pallissa i tracti de robar-te
la nau, no?
En Han va aixecar la
manta. La floridura s'havia estès fins al matalàs. Pensant-ho bé, Chewie potser
havia tingut una bona idea amb això de dormir a bord del Falcó...
Chewie va deixar
anar un xiscle.
-Sí, ja sé que has
dormit a bord del Falcó en altres ocasions. Però això va ser a Salt 8, i suposo
que no has oblidat en quin estat et vaig trobar.
En Chewie va
bellugar el seu pelut cap i va respondre amb un suau clapoteig ofegat.
-Si poguessis haver
sortit d'aquell embolic tu solet, ja ho haguessis fet molt abans que et trobés.
No cal que intentis fer-te el valent amb mi, d'acord? –en Han va sospirar-. Has
portat el teu sac de dormir? T'aconsello que no et fiquis al llit en aquesta llitera
llevat que sigui dins d'un sac de dormir.
En Chewie va
assentir i va extreure el sac de dormir de la seva motxilla. El va col·locar
sobre el matalàs i el sac, que era bastant més gran, va caure pels dos costats.
Chewie va deixar escapar un suau grunyit, però no va dirigir les seves
observacions al Han que, de totes maneres, no li va prestar cap atenció. Era
una qüestió de principis. Una nit, potser dos, en aquell lloc i després podrien
anar-se'n.
Però no volia dormir
a bord de la nau, en part perquè altres contrabandistes creien que una nau
vigilada era una nau on hi havia alguna cosa de valor, i en part perquè si
dormia a bord del Falcó ningú intentaria acostar-s'hi. Ja portaven el temps
suficient a Salt 1 perquè tots poguessin haver-se assabentat de la seva
presència, i això potser faria que en Han rebés alguna visita interessant.
-Bé, Chewie, anem a
instal·lar-nos -va dir.
Va extreure el sac
de dormir de la seva bossa de viatge mentre en Chewie donava una ullada sota
dels catres a la recerca de sistemes de vigilància. El wookiee va trobar i
recollir-ne tres abans de tornar la mirada cap a les parets...
... per
contemplar-les amb una expressió consternada.
El seu pelatge
acabaria recobert de líquid viscós. En Han hauria d'ajudar a treure-se'l. D'una
manera o d'una altra, en Han acabaria havent de tocar aquella substància
repugnant.
-D'acord, nadó
hiperdesenvolupat -va dir en Han.
Li va llançar el seu
sac de dormir a Chewie, qui el va doblegar i el va desdoblar amb l'energia
suficient per fer que el plàstic cruixís sorollosament.
En Han va pujar al
llit més proper, va aclucar els ulls i va ficar els dits en el líquid viscós
que traspuava de la paret. La sensació era tan repugnant com la que havia
experimentat quan va tocar la pell del malèfic Waru a l'Estació Crseih. El
líquid estava calent i viscós. En Han sabia que trigaria dies a poder treure’s
aquella pudor dels dits. Va inspeccionar meticulosament les parets i el sostre
i va trobar quatre sistemes de vigilància més, alguns d'ells bastant oxidats.
En Han els va
retirar tots, fins i tot els oxidats. Després va fer que en Chewie li lliurés
els tres que havia localitzat durant la seva recerca. Chewie va dur a terme una
enèrgica pantomima de saltar sobre ells, però en Han va moure el cap.
Va portar els
sistemes de vigilància al passadís i els va llançar al cubicle contigu.
D'aquesta manera els sistemes captarien un certa soroll ambiental, i en Han no
hauria de tornar a rebuscar entre el líquid viscós abans que marxessin.
Després es va rentar
les mans al pou que hi havia al final del passadís, dedicant una atenció
especial a les ungles.
Quan tornava al
cubicle, es va sorprendre de veure que la porta seguia estant oberta. En Han va
decidir desenfundar el seu desintegrador abans d'entrar.
Un cop dins va veure
que en Chewie estava apuntant a Seluss amb el seu arc d'energia. El diminut
sullustà mantenia les mans enguantades alçades cap al sostre, i romania en
silenci. Els seus enormes ulls lluïen amb els centelleigs de la por, i les
seves grans orelles estaven inclinades cap endavant en una postura defensiva.
-Bona feina -va dir
a Chewie mentre acabava d'entrar i tancava la porta-. No sé si ho saps, Seluss,
però sempre resulta més fàcil assassinar a algú després que s'hagi quedat
adormit.
En Seluss va
respondre amb una patètica sèrie de xiscles de ratolí.
-Sí, naturalment.
Creuré que has vingut aquí en una missió de pau quan em deixi de fer mal el
cul. –En Han va mantenir els ulls clavats en el sullustà i es va recolzar a la
porta-. Vols explicar-nos per què estàs aquí?
En Seluss va
assentir. La seva xerrameca era molt veloç, i en Han no havia tingut moltes
ocasions d'utilitzar el sullustà des de la batalla d'Endor. Va mirar en Chewie,
i va veure que en Chewie tampoc estava entenent molt bé el que deia Seluss.
-No vaig a matar-te
fins que hagis acabat -va dir al sullustà -, així que crec que et convé
prendre-t'ho amb més calma.
Els plecs de carn
situats sobre la boca d'en Seluss es van retorçar. El seu llavi inferior es va
estendre cap a fora. El sullustà va seguir parlant, però molt més lentament.
Molt, molt més a poc
a poc...
Aquesta vegada en
Han va entendre el que li estava dient, o almenys va creure entendre-ho.
-Anem a veure si ho
he comprès -va dir després -. En Jarril et va dir que disparessis contra mi així
que hi arribés perquè tothom pensés que som enemics? D'aquesta manera ningú et
seguiria i ningú s'adonaria que m'estaves parlant, eh? Creus que ens està dient
la veritat, Chewie?
En Chewie va estar
grunyint durant uns moments.
-El llenguatge és
una mica tosc, però em sembla que el significat està molt clar. –en Han va
assentir-. Ha estat una idea realment molt estúpida. Fes un altre intent,
Seluss.
En Seluss va fer un
pas cap endavant, parlant a tota velocitat mentre es movia. El desintegrador
d'en Han va sorgir de la seva funda, i el dit recolzat en el gallet va intentar
resistir la poderosa temptació de començar a estrènyer.
-No et moguis, amic
-va dir en Han-. Avui tinc un dia bastant irritable.
En Seluss es va
quedar immòbil i després va aixecar les mans. Va tornar a emetre un raig
d'estrident de xerrameca, encara que aquesta vegada més a poc a poc, i en Han
va començar a escoltar-lo.
«Estic ficat en això
fins a les celles..., i potser fins una mica més amunt», havia dit en Jarril.
A la seva manera
plena de pànic, en Seluss ho estava confirmant.
- Què has dit que
transportaven? Equip imperial? Aquesta ferralla inservible que els jawes
recollien a Tatooine? –En Han va arrufar les celles. Allò no tenia cap sentit,
i per descomptat no als preus que estava recitant Seluss-. No entenc per què tu
i en Jarril us queixeu tant quan aquest negoci us està fent tan rics.
En Seluss va mirar a
Chewie.
En Chewie va
arronsar les espatlles.
-D’acord, d’acord...
Estic d'acord amb tu -va dir en Han-. Ni tan sols aquesta mena de suma es
mereix que un mori per ella. Però com saps que totes aquestes morts estan
relacionades entre si?
En Seluss va deixar
anar un veloç reguitzell de sons. Després va fendir l'aire amb el braç per tres
vegades i va deixar escapar un gemec.
- Els tres tipus que
han mort havien parlat d'això? No tenien cap altra cosa en comú?
En Seluss va deixar
anar un grunyit que resultava realment ridícul quan se’l comparava amb els que
era capaç d'emetre Chewie, però que no deixava de ser una amenaça malgrat això.
Chewie va fer un pas cap endavant, però en Han el va detenir amb un gest de la
mà.
-Bé, Chewie... Si
algun dia desaparec per dur a terme aquesta mena de missió i no torno, espero
que et preocuparàs per mi tant com Seluss s'està preocupant per en Jarril. –En
Han va empunyar amb més força el seu desintegrador i es va assegurar que el
canó seguia apuntant a Seluss-. He de pensar una mica en tot això.
Bàsicament Seluss
havia confirmat la història d’en Jarril, però també li havia afegit certs
detalls. La majoria de contrabandistes del Passadís estaven venent equip
imperial que no era més que ferralla a uns preus realment escandalosos i, o
això afirmaven tant en Jarril com Seluss, alguns estaven morint a causa d'això.
En Han seguia sense saber quina relació hi havia entre tot això i l'explosió de
Coruscant, però sabia que havia d'haver alguna mena de relació.
El fet que en Jarril
no hagués tornat també afegia certa veracitat a la història, i l'altament
estúpid pla d’en Seluss li afegia quelcom més. En Jarril sempre estava fent
aquest tipus de coses per confondre als altres. Seluss havia atacat en Han
perquè tothom pensés que eren enemics i no s'adonessin que en realitat volien
parlar. D'una manera tan curiosa com retorçada, tot tenia una certa lògica.
En Han va baixar el
seu desintegrador.
Chewie va deixar
anar un gemec.
-Tranquil, Chewie
-va dir en Han-. Crec que podem confiar en aquest paio..., de moment.
Chewie va baixar el
seu arc d'energia, però va seguir mantenint-lo fermament subjecte en la seva
manassa peluda.
- Què creus que puc
fer? -Va preguntar en Han.
En Seluss va
respondre amb un suau grinyol.
-Doncs jo penso que
tu tens més probabilitats d'arribar a descobrir qui està comprant l'equip que
jo.
En Seluss va
bellugar el cap sense deixar de parlar ni un sol instant.
- Recursos? Teniu
tots els recursos necessaris aquí mateix. Vosaltres sou els tipus que estan
tractant amb els compradors, no? Bé, doncs n'hi ha prou amb saltar-se una
etapa.
En Seluss va
respondre amb una sacsejada de cap realment emfàtica, i va començar a parlar a
tal velocitat que en Han gairebé va perdre el fil del que estava dient..., però
tot i així va aconseguir entendre’l.
- Aquests tres tipus
havien intentat saltar-se als compradors? I els tres van ser trobats morts poc
temps després? -Han va deixar escapar un suau xiulet per entre les dents-. I en
Jarril també va intentar arribar fins a l'origen de tot això?
En Seluss va
inclinar el cap. La seva xerrameca s'havia tornat gairebé vacil·lant.
-Jarril va recórrer
a mi. -Han va sospirar i va acabar de baixar el desintegrador. En Jarril havia
desaparegut, i en Han estava començant a pensar que tot allò no li agradava
gens. Si en Jarril havia mort per haver anat a veure’l, això volia dir que
qualsevol que hagués matat en Jarril podia escollir en Han com a pròxima
víctima -. Meravellós.
En Seluss li va
demanar disculpes amb un parell de grinyols.
Chewie semblava
bastant preocupat. La situació era pitjor del que s'havien imaginat..., bastant
pitjor.
-Molt bé -va dir en
Han, mirant a Seluss-. Quin és el pla?
En Seluss va mirar
primer al Chewie i després al Han, i va acabar deixant anar uns quants espetecs
i ganyols.
- M'estàs dient que
no tens cap pla?! –En Han estava tan disgustat que va començar a agitar el
desintegrador davant de la seva cara. En Seluss es va encongir. En Han no tenia
el dit al gallet, pel que no va entendre l'exagerada reacció del sullustà -. No
tens cap pla. Cada vegada que ho pregunto, sempre resulta que ningú té cap pla.
Com és possible que ningú tingui cap pla?
En Chewie va rugir.
Seluss, que s'havia
arraulit al costat dels catres plens de floridura, va deixar escapar un altre
torrent de sorollets.
- Pensaves que jo
tindria un pla? Però si acabo d'assabentar-me de tot això, amic. Encarrega't de
traçar el pla, Chewie.
En Chewie moure el
cap.
-Fantàstic -va dir
en Han-. Senzillament fantàstic... Vinc aquí per fer-li un favor a un home que
ha desaparegut, i em trobo que ni tan sols ha tingut el detall de deixar-me
preparat un pla.
En Seluss va deixar
anar uns quants xiuxiuejos i espetecs.
-Moltíssimes gràcies
-va dir en Han-. Però, i que consti que no sabria explicar per què, tinc la
sensació que això té bastant més a veure amb el fet que en Jarril sempre va ser
un pèssim organitzador que amb la seva fe en la meva brillantor intel·lectual.
O potser estava
relacionat amb la por que havia donat mostra en Jarril el dia en què va
esclatar la bomba, que havia estat indubtablement real i molt intens. Potser en
Jarril havia estat senzillament incapaç de fer cap pla per al futur.
Seluss estava
observant al Han a través de les seves mans enguantades. Chewie fingia
inspeccionar el seu arc d'energia.
-És clar que se
m’ocorrerà un pla -va dir en Han-. Sempre se m'acaba ocorrent algun pla, no?
Chewie va grunyir.
-No garanteixo que
sigui un pla de gran qualitat, bola peluda. Ni tan sols garanteixo que vagi a
donar resultat, naturalment... –En Han els va fulminar amb la mirada-. I de
moment em sembla que haurem de conformar-nos amb això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada