Trenta-vuit
*
La flota seguia
avançant. En Kueller la contemplava en les seves pantalles sense dir res. La
sala estava tènuement il·luminada, i l'única claredat sorgia de les pantalles i
de les llums enceses en els llocs de control. La cúpula mostrava el silenciós
cel nocturn. Resultava difícil creure que en Kueller s'alçaria amb la victòria
sense cap dificultat en la batalla que anava a lliurar allà dalt dintre d'uns
moments.
Yanne havia donat
l'ordre. En Kueller havia vist com els números de sèrie desfilaven a tota
velocitat pel seu control remot.
I ja havia
transcorregut massa temps.
Al principi en
Kueller es va preguntar si la flota seguia avançant per pura inèrcia. Però
després, quan l'onada de fred i mort que hagués hagut de caure sobre ell no va
arribar a materialitzar-se, va comprendre que no havia passat res.
- Vas donar l'ordre,
Yanne? -Li va preguntar al seu ajudant, creient necessari dur a terme una
comprovació.
-Sí, senyor.
I l'onada va arribar
per fi, aterridorament freda i feble, com si vingués de molt lluny. Es va anar
prolongant d'una manera molt estranya: primer hi va haver unes quantes morts,
després hi va haver unes quantes més i, finalment, algunes morts més. En
Kueller va alçar els braços i va sentir com el poder s'agitava dins d'ell, però
no hi havia cap satisfacció en això. No sabia com havia pogut arribar a ocórrer
o per què, però els androides que havia dissenyat especialment per a la flota
de Coruscant es trobaven en un altre lloc.
Va anar baixant els
braços a poc a poc. Yanne l’estava observant sense tractar de dissimular la
curiositat que sentia, com si no l’hagués vist mai abans. En Kueller va sentir
la gairebé irresistible temptació d'alçar el seu cos vell i arrugat pels aires
i trencar-li el coll com a senyal del seu poder. Però sabia que no aconseguiria
res amb això.
Els navilis seguien
aproximant-se. Hi havien masses. Si permetia que s'acostessin massa, acabarien
destruint Almània.
-He desplegat les
nostres naus -va dir Yanne.
-Excel·lent -va dir
en Kueller, ignorant el to gairebé triomfal d’en Yanne. Aquell homenet volia
que en Kueller fos derrotat, però en Kueller no seria derrotat-. Vull que el
primer que vegin sigui els navilis de combat imperials. Vull que pensin que
encara estan lluitant contra l'Imperi.
- I no creieu que
això pot proporcionar-los un cert avantatge psicològic, senyor?
En Kueller va
somriure.
-En realitat això
els col·loca en una situació de desavantatge psicològic, Yanne. L'Imperi es
converteix en l'enemic que mai mor, i si s'enfronten a l'Imperi s'utilitzaran
estratègies que mai utilitzarien amb nosaltres.
- I això ens
beneficia?
-Mantenir oculta la
veritable naturalesa del nostre atac només pot beneficiar-nos, Yanne. -Kueller
es va inclinar cap endavant-. Dirigiré la batalla des d'aquí. Vull esbrinar què
ha anat malament, i vull saber per què la nostra arma no ha fet efecte.
-Confiàveu massa en
aquesta arma -va dir Yanne. En Kueller moure el cap.
-Els androides han
esclatat, Yanne, però han esclatat en un altre lloc. Vull que m’informis en
quin lloc s'han produït els danys i que ha passat a bord dels vaixells
d'aquesta flota.
En Yanne el va
contemplar en silenci durant uns moments mentre en Kueller li fulminava amb la
mirada.
-Sí, senyor -va dir
per fi.
La insolència d’en
Yanne estava començant a molestar-lo. Yanne era un home competent que estava a
punt de donar els seus primers passos pel camí que havia portat a la mort la Femon.
Però Yanne li havia servit molt bé, pel que mereixia rebre una advertència.
Una advertència
simbòlica...
En Kueller va alçar
una mà i va tensar els dits fins a formar un puny.
Yanne es va emportar
una mà a la gola. S'estava asfixiant, amb la llengua fora de la boca i els ulls
desorbitats.
En Kueller va anar
relaxant els dits.
Yanne va caure de
genolls i va romandre immòbil en aquesta postura, panteixant i tossint.
-Has de recordar que
sóc més poderós que tu, amic meu, i que sempre ho seré.
-Mai he... oblidat
això..., el meu... senyor.
-El teu comportament
m'està indicant el contrari. Valoro la teva opinió i les teves idees, pel que
hauries d’assegurar-te que no fas res que m'obligui a perdre els teus valuosos
consells.
-Sí..., senyor.
-Yanne es va anar incorporant lentament. El seu coll s'havia cobert de morats
allà on s'havia posat la mà imaginària d’en Kueller-. Faré... el que pugui...
per evitar-li aquesta... pèrdua.
-Excel·lent.
-Kueller li va donar l'esquena-. Duu a terme les meves ordres.
-Sí, senyor.
Kueller va sentir el
pes impalpable de la mirada d'en Yanne durant uns moments més abans que sortís
de la sala. Quan Yanne es va haver marxat, en Kueller va cridar a una
sentinella amb un gest de la mà.
La dona va inclinar
el cap davant seu, visiblement espantada.
- Sí, senyor?
-Porta-m a Gant.
-Sí, senyor.
La sentinella va fer
entrexocar els seus talons i va desaparèixer.
Gant no posseïa els
talents d’en Yanne, i ni tan sols se’l podia comparar amb la Femon. En Kueller
no disposava de ningú a qui les capacitats fossin ni remotament comparables a
les que havia posseït la Femon. Però Gant podia arribar a ser el seu pròxim
conseller, pel que seria millor que iniciés immediatament el seu
ensinistrament. En Kueller tenia el pressentiment que en Yanne no seguiria molt
de temps al seu costat.
***
Aquella vegada
el fred va ser tan intens com si algú estigués deixant caure un diluvi de
glaçons de gel sobre ella. La Leia va allargar una mà tremolosa per connectar
el sistema de pilotatge automàtic de l’Alderaan, sorprenent-se de veure que era
capaç de fer allò mentre percebia la presència invisible de la mort que
l'envoltava per tot arreu. Aquella onada no era tan potent com les anteriors
però va durar més temps, la qual cosa va fer que resultés encara més esfereïdora.
No va poder localitzar el seu origen, però les sensacions eren les mateixes:
perplexitat sobtada causada per una traïció tan incomprensible com inesperada a
la qual seguia un esclat de por..., i després res excepte una colossal marea de
fred.
La Leia va tensar
els músculs en una reacció instintiva i es va preparar per suportar la visió
del rostre d’en Kueller però, sorprenentment, aquest cop la màscara no va
aparèixer davant d'ella. El que va percebre va ser la presència d’en Luke.
Les sensacions no
eren molt intenses i semblaven limitar-se a un dolor molt agut barrejat amb una
vaga impressió de grans esforços, però tot i així no hi havia cap dubte que
procedien del seu germà. En Luke era viu.
Estava viu...
La Leia va intentar
establir contacte amb ell. «Luke...?»
I no va obtenir
resposta. Però enlloc d’entristir-la i abatre-la, allò li va donar noves
forces. Almenys no havia xocat amb la impenetrable muralla blanca que havia
detingut tots els seus intents anteriors.
En Luke era viu.
La Leia va empassar
saliva. Estaven entrant en el sector Almanià, i la flota no trigaria a
aparèixer a les pantalles dels equips de rastreig de què disposés en Kueller.
La Leia no tindria gaire temps per prendre una decisió, i hauria d'actuar el
més de pressa possible.
Seguia estant sola a
la cabina de control. Hi havia mantingut al personal militar allunyat d'ella
mitjançant la promesa que els permetria que l’ajudessin quant comencés la
batalla. A aquestes altures la Leia ja hagués hagut de sentir-se cansada, però
estava experimentant una mena d'estrany goig. Ja ho havia experimentat diverses
vegades al llarg de la seva vida, i la sensació sempre li havia resultat molt
agradable. Ho havia sentit per primera vegada el dia en què va conèixer en Han.
Després de l'horrible experiència amb l'androide interrogador, després d'haver
vist com Alderaan quedava fet miques i d'haver-ho perdut tot, la Leia mai
hagués hagut de ser capaç de córrer per tots aquells passadissos, obrir-se pas
fins a arribar a aquell dipòsit per a les escombraries i utilitzar el seu
desintegrador per pujar a bord del Falcó. Però ho havia fet.
En Han deia que la
Leia podia fer totes aquestes coses gràcies a les reserves de fortalesa
invisibles que romanien ocultes en el més profund del seu ésser, però es tractava
d'alguna cosa més que això. Passés el que passés, la Leia mai es rendiria.
Venceria i correria riscos de la mateixa manera en què ho feia en Han. Ho havia
demostrat quan va enviar la flota a Koornacht l'any anterior.
Hauria de tornar a
fer-ho.
Però aquesta vegada
anava a arriscar la seva pròpia vida..., i la d’en Luke.
La Leia esperava que
podria posar-se en contacte amb ell abans d'arribar a Almània. El seu pla
depenia que sabés on era en Luke.
I llavors, com si el
sistema de comunicacions hagués captat els seus pensaments, la llum indicadora
de la cadena de missatges privats es va encendre a la consola davant d'ella. El
missatge havia arribat pel canal que utilitzava per parlar amb en Luke, un
canal particular en el que havien confiat des que la Leia va poder disposar de
l’Alderaan.
Va bloquejar la
connexió amb la resta d'altaveus de la nau i després va ordenar al sistema que
li mostrés el missatge i va tornar la mirada cap a la pantalla.
MISSATGE PERSONAL
CODIFICAT, va llegir en ella.
La Leia va teclejar
el codi d'acceptació. L’Alderaan ja sabia qui era, pel que no hi havia
necessitat de dur a terme un examen de retines. L'ordinador es va saltar tots
els preliminars i va passar directament al missatge.
ESTÀ EN BINARI.
VOLEU QUE HO TRADUEIXI?
En Luke mai li havia
enviat un missatge en binari, però la Leia no sabia a quines circumstàncies
s'estava enfrontant seu germà en aquells moments. Fer servir el binari potser
sigui la forma més segura i ràpida de posar-se en contacte amb ella de què
disposava.
ELS NOUS MODELS
D’ANDROIDES SÓN MOLT PERILLOSOS. CAL DESCONNECTAR TOTS ELS ANDROIDES PER A NO
CÓRRER RISCOS. REPETEIXO. ELS NOUS MODELS D’ANDROIDES SÓN MOLT PERILLOSOS. CAL
DESCONNECTAR TOTS ELS ANDROIDES PER A NO CÓRRER RISCOS.
No hi havia cap
signatura. Però el missatge va seguir desfilant per la pantalla, repetint-se
una vegada i una altra.
La Leia ho va
estudiar en silenci. Allò no tenia sentit. Si en Luke realment s'havia ficat a
la classe d'embolic en què la Leia creia que estava ficat, llavors no hi hauria
enviat un missatge semblant..., llevat que es tractés d'un altre codi.
O llevat que el que
estava llegint fos purament i simplement la veritat.
Es va estremir i va
obrir el canal de comunicacions amb la cuina.
-Tingui la bondat de
venir a la cabina de control, tinent Tchiery.
El tinent va
respondre a l'instant i va tallar la connexió. Uns segons després en Tchiery va
aparèixer a l'entrada de la cabina i va creuar el llindar, havent de fer unes
quantes maniobres per aconseguir que la seva rodona silueta passés per una
porta que havia estat dissenyada pensant en els humans.
La Leia li va
ensenyar el missatge, li va explicar les circumstàncies i va sol·licitar la
seva opinió.
El tinent la va mirar i després va tornar els ulls cap a la pantalla.
-Aquest missatge explica moltes coses, presidenta -va dir -. Aquests
detonadors que vam trobar en els ales-X podrien formar part del mateix pla.
La Leia va assentir. Ja havia pensat en això.
- Quina importància tenen els androides de la flota per a l'èxit de la
missió?
-Són bastant importants -va dir en Tchiery -, però podem arribar a
prescindir-ne si és realment necessari fer-ho. No estem utilitzant molts
ales-X, i encara confiem en els éssers vius per a la major part de les rutines
de bord.
-Llavors vull que vostè i el seu equip transmetin aquest missatge a la
flota.
-Deixaré a un parell d'oficials a bord de la nau.
-No -va dir la Leia, esperant que la seva negativa no semblés massa
precipitada -. No podem enviar missatges. He rebut aquesta transmissió gràcies
al codi particular que el meu germà i jo hem desenvolupat. Si deixa a dos
oficials aquí i si el missatge és realment important i passa alguna catàstrofe,
sempre ho lamentarem. Ens trobem prou a prop de la flota perquè puguin
lliurar-los el missatge i tornar de seguida, i no estaré sola durant molta
estona.
-He rebut ordres de tenir cura de vostè, senyora.
La Leia, que ja ho sospitava, va somriure.
-Em temo que sempre he sabut tenir cura de mi mateixa, tinent. Vaig a
alterar les seves ordres. No podem perdre el temps discutint, perquè vaig a
iniciar la maniobra d'atracada amb una de les naus més properes dins d'uns
moments.
-Sí, senyora.
El tinent va inclinar el cap, va agafar la còpia impresa del missatge que
acabava d'escopir la ranura lectora del sistema i va sortir de la cabina de
control.
La Leia va deixar escapar un perllongat sospir i va recolzar el cap en el
respatller de la butaca de pilotatge. Uns instants més i es quedaria sola a
bord. Deixaria l'assumpte dels androides en mans d’en Wedge, i confiaria en què
ell sabria quina decisió prendre.
I en Wedge prendria aquesta decisió després que la Leia hagués partit cap
Almània. Sola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada