Treballs dolorosos / Una feina extenuant (I)

Treballs dolorosos / Una feina extenuant


John Jackson Miller 


Treballs dolorosos (I)
Si heu d'escapar de la llei -no importa massa la llei de qui-, recomano Ralltiir. Allà, mai haureu de preocupar-vos sobre on sortiran els vostres propers crèdits. Molt abans que aquests mandalorians comencessin a molestar la República, Ralltiir era el lloc on la gent venia a prendre males decisions comercials. El blàster amb empunyadura reversible prové de Ralltiir. La bogeria dels hologrames de karaoke va començar a Ralltiir. El meu cas és un exemple.
Encara gràcies als capdecubs, el planeta estava funcionant de forma encara més ralltiiriana quan hi vaig arribar. Les hordes dels del casc encara estaven molt lluny, però la visió d'un grup de combat de la República formant en òrbita va fer que molts vilatans pensessin el contrari, comprant i venent tan ràpid com podien. No els culpo; els mandies no són tan bons regatejant com els altres turistes. La típica escapada de compres mandaloriana, segons la meva limitada experiència, transcorre més o menys així:

Venedor: Benvingut, amic cuirassat. Li agradaria veure algun lliscant de luxe?
Mandalorià: Copaani mirshmure'cye, vod? Allibero aquesta mercaderia en nom dels Mando'ade!
Venedor: Ai. M'està fent mal. Torno a dir-ho, ai.
Mandalorià: Sou un poble de covards, i aquest seient del conductor no es reclina prou.
Venedor: Dolor. Dolor i ai.
Mandalorià: (S'allunya conduint)

De manera que Raaltiir era propícia per als negocis, en qualsevol cosa, en tot. Ara bé, normalment, a El Gryph -és a dir, a mi- li agrada una bona "Oferta d'Última Hora". Però, com vaig dir, les circumstàncies estaven requerint que em mogués ràpidament per anar per davant de les autoritats.
Bé, una mica d'això és d'esperar en la meva línia de treball. Un cop va haver un estudi que deia que el 8'5% de tots els carregaments enviats a espaiports de la Vora Exterior mai arribaven a les seves destinacions. En aquell moment, fa un any, jo era el "coma cinc" al lloc on vivia... amb plans de convertir-me en el "vuit". En aquell moment, una mica de notorietat era bona per al negoci... i ajudava el fet que, de tota manera, la major part de les espècies no poguessin distingir un snivvià d'un altre. (Si jo pensava que era dolent que la mare no pogués distingir al meu germà i a mi, només era perquè encara no m'havia aventurat fora del planeta.)
Darrerament, en qualsevol cas, he estat viatjant per l'espai en un vell vaixell de càrrega de ferralla amb un parell de bales perdudes arkanians, incloent un inventor vell xaruc que es va deixar el sentit comú en els seus altres pantalons. I allí estava el meu guardaespatlles del moment, un noi humà expulsat de l'Escola Jedi i al qual, per la seva banda, se li buscava per una impressionant quantitat de càrrecs. Sobre en Zayne Càrrick podria dir...
... Bé, parlaré sobre ell més tard. La qüestió és que necessitàvem viatjar el més lleugers possible, i això em va convertir en venedor. El que, de nou, no resultava ser un problema, perquè Ralltiir estava de sobte bullint amb refugiats que arribaven dels mons conquistats, venent qualsevol cosa que tinguessin en ells per pagar-se el passatge. Hi havia molts vilatans disposats a gastar els seus diners...


... Com aquests tipus. No us explicaré com vaig descobrir la Galeria Obohn d'Estètica Industrial -He de protegir les fonts, ja sabeu, però diré que els conservadors eren la parella de persones més estranya que havia vist des de l'esmorzar. Dremullar Obohn di Garthos (no t'omple la boca?) Era el muun, i era més muun del normal. Gairebé el doble d'alt que jo amb el seu inexistent nas apuntant alt en l'aire, semblava moure's entre les estàtues metàl·liques de la galeria com si fos una d'elles.
No crec que mai hagués fet contacte visual amb mi si no arriba a ser per l'altre tipus, un rodià gros en una cadira repulsora. Havia de ser més vell que... bé, mai ha existit ningú tan vell. Sabeu aquestes cultures antigues de les que sempre parlen, forjant la galàxia i tot això? Aquest rodià probablement ja estava llavors assegut a la seva cadira, mirant el seu treball i dient: "Ei, nois, bona feina en aquest sistema estel·lar. De debò, molt bona".
Només que no li haurien entès, perquè no crec que ningú pogués entendre'l. Només deixava escapar gralls xiuxiuejants, i només cap al gran tipus muun, que s'inclinava una vegada i una altra sobre ell per atendre'l com si fos una planta molt estimada. El rodià balbejava, i les seves escamoses mandíbules verdes s'agitarien. I el Mestre Obohn (així és com li agradava que li diguessin) escoltaria, somriuria, i el seu rostre prendria una mica de color... passant del blanc al gairebé blanc. I, eventualment, la seva arrogància es tornava cap a mi.
-Pare diu que ets aquí per vendre algunes estàtues.
-Disculpi?
-Estàtues. Obres d'art mecàniques, com aquestes que veus al teu voltant.
-Això ho he entès -vaig dir, mirant al meu voltant-. Vostè va esmentar al seu pare.
-Aquest és Pare -va dir el muun, assenyalant el rodià, com si jo hagués d'haver-ho sabut.
-El seu pare?
-Pare.
-El que sigui. -No convé tractar d'esbrinar molt sobre el teu objectiu com a persona. La meitat de les vegades comences a prendre'ls estima, i llavors és més difícil enganyar-los. L'altra meitat de les vegades, comences a quedar confús. Això entrava en aquesta altra meitat-. Acabo d'arribar de Taris -vaig dir, anant al gra-. Tinc algunes coses que els hi podrien interessar.
-Certament ho dubto -va dir l'Obohn com si esbufegués pel nas, i aquesta és l'única expressió que ho descriu malgrat el fet que jo tenia el 100% dels nassos a la conversa-. Taris està sota setge dels mandalorians.
-D'això es tracta exactament -vaig dir, començant amb la meva planta. Hi ha molts tarisians que, igual que vostès, estan ficats en el món de l'escultura industrial. -L'Obohn va semblar quedar un moment confús amb aquesta frase, el concepte que algú fos igual que ell li era comprensiblement estrany-. S'han perdut molts bons artistes. Ha sentit parlar de l'Adnah Tiblarett?
-Tiblarett?
-Tiblarett. -L'havia llegit una vegada a la Ciutat Superior.
-Mai vaig escoltar parlar d'ella. -L'Obohn va donar un copet... i dos wookiees van aparèixer silenciosament darrere seu.
No sé què em va agafar més desprevingut: wookies fent coses silenciosament, o el fet que tots dos anaven vestits amb bruses, jaquetes i pantalons. Em vaig adonar que havia arribat al lloc correcte, perquè qualsevol prou ric com per fer que els wookiees juguessin als vestidets certament mereixia el meu temps.
-Un moment, Mestre! -vaig dir-. Ho sento... maleït sigui el meu pobre accent cadomai! No volia dir Tiblarett, sinó... Uhhh...
-Teronto?
-No.
-T'gronish?
-No...
-No serà Tikartine?
-És bona?
-Ell.
-És bo?
-Bo? -L'Obohn es va agafar les mànigues de la túnica-. Jo diria que sí! Si has treballat amb Ineas Tikartine...
-Ell és, llavors. -L'anguila va caure en la trampa-. Tinc Tikartines desbordant el meu celler.
L'Obohn va fer un gest amb la mà perquè els wooks se n'anessin i es va tornar cap al Pare per una altra trobada a la cimera... més llarga, aquesta vegada.
El millor de traficar amb obres d'art és que usualment és un tracte amb un únic client. No es tracta d'un munt de transaccions, que s'acumulen a la babalà sobre el teu cap. Deixeu això als novells de les bandes de motards, tractant amb grans quantitats de ryll al mateix temps. Si no malgasten el seu propi producte en ells mateixos, seguirien estant en el forat per no tenir en compte els seus propis costos laborals. (Us ho asseguro, si tinguessin un bon comptable, els Vulkar Negres podrien començar a vendre accions a la Borsa de Coruscant.)
Però m'estic anant per les branques: l'Obohn i el seu papà rodià estaven definitivament interessats. Vaig pensar que el rodià estava a punt de caure de la cadira... i l'Obohn no podia esperar per demostrar-me que sabia més que jo sobre aquest Ineas com-es-digui. El que em venia bé a mi, que anava omplint els buits. Sí, el pobre, trist i retret escultor estava treballant dur en el seu estudi quan els maleïts mandalorians, la idea d'art és un adhesiu en una placa de l'espatlla, van interrompre el seu geni. Només uns pocs afortunats van escapar de Taris... incloent-hi a mi i al meu jove associat, els seus representants, que portàvem unes poques obres escollides per vendre-les i poder aconseguir diners. Amb l'ajuda de l'Obohn, en Tikartine i els seus tretze fills podrien escapar algun dia de Taris... a un lloc on, amb sort, pogués continuar transformant trossos de metralla en obres que capturessin l'esquiu esperit d'una època.
Establerta la narració. Ara a presentar el producte. 

Següent