La Nova Rebel•lió (XXXIV)

Anterior

Trenta-quatre

*

La Leia transportava a sis especialistes militars a bord de la seva petita nau. Wedge havia insistit que havia de portar-los per si era atacada, però la Leia sospitava que en realitat hi eren per vigilar-la. En Wedge i la Mon Mothma no estaven massa segurs de què anava a fer, i volien evitar que cometés alguna bogeria.

La Leia no havia permès que ningú la detingués abans.

Aquest cop tampoc aconseguirien aturar-la.

Tchiery, el jove tinent, havia insistit a pilotar la nau, però la Leia havia rebutjat el seu oferiment. Necessitava sentir que controlava la situació. Aquella era la seva missió, per molt que estigués permetent que en Wedge manés la flota. La Leia volia conèixer el curs d'acció i el pla a seguir, no apartar-se d'ell.

A menys que arribés un moment en què realment volgués fer-ho, naturalment...

Quant veiés Almània sabria què havia de fer.

Els seus nous tripulants havien anat a la cuina i discutien què anaven a sopar. La cabina de control estava meravellosament silenciosa, i això li permetia pensar. La butaca del copilot encara conservava l'empremta deixada pel cos d’en Tchiery. El tinent era un farnym. Els farnyms eren famosos per la seva rodonesa i per la increïble força física oculta darrere d'aquella manera tan poc corrent. Tenien musells petits, un suau pelatge i grans ulls ataronjats. Tchiery era un farnym típic. També desprenien una olor molt peculiar, una mena de barreja de gingebre i fusta de sàndal que perdurava a la cabina de control molt temps després que en Tchiery hagués sortit d'ella.

Els trenta navilis de la flota s'havien desplegat en una formació de ventall darrere de l’Alderaan. La Leia no tenia ni idea de com se les arreglaria la Mon Mothma per justificar que en Wedge s'hagués emportat la major part de les naus en condicions d'operar que hi havia a l’arsenal. En Wedge i els seus comandants viatjaven en tres dels navilis de majors dimensions, i anaven acompanyats per esquadrons de naus més petites, la majoria de les quals eren ales-A i B. La Leia havia quedat sorpresa veient la quantitat de naus que en Wedge i l'almirall Ackbar havien aconseguit reunir en uns instants.

L'almirall Ackbar havia preferit quedar-se a Coruscant. Ocultaria les seves petjades el millor que pogués, però tot i així en Meido i el seu grup segurament s'adonarien que trenta naus havien abandonat Coruscant simultàniament. L'únic que se'ls passaria per alt seria la marxa de l’Alderaan, que podia passar desapercebut gràcies a la seva petitesa i la seva falta de senyals identificadores. La Leia comptava amb això, perquè no volia que ningú sabés que formava part d'aquella missió fins que ja fos massa tard per poder fer tornar les naus.

Es va recolzar en la butaca de pilotatge, va agafar un grapat dels seus llargs cabells entre els dits i els va recollir amb veloç destresa en una cua de cavall. Era la tercera que es feia. No parava de tirar del nus, un costum fruit del nerviosisme que havia adquirit durant la infància i de la qual creia haver-se lliurat feia molt de temps. Moltes costums fruit del nerviosisme havien tornat a sorgir del no-res des que en Kueller havia destruït el segon planeta. La Leia sabia que quan tornés hauria d'enfrontar-se a totes les emocions que s'ocultaven sota d'aquells hàbits.

Suposant que tornés...

No tenia ni idea de quina classe d'arma estava utilitzant en Kueller. Els planetes quedaven intactes, però els seus habitants desapareixien. Això volia dir que no utilitzava una Estrella de la Mort o Triturador de Sols. En Kueller no emprava una sola arma de grans dimensions que destruís mitjançant un potent tret. La flota no podria fer-la desaparèixer amb les seves bombes perquè no sabien sobre què havien de llançar-les.

Tampoc podien bombardejar Almània fins esborrar-la del mapa galàctic. Això rebaixaria a la Nova República al nivell d'iniquitat en què s'havia mogut l'Imperi.

La Leia no estava segura de si en Wedge havia pensat en tots aquests detalls. Quant haguessin arribat a l'espai Almanià enviaria al seu personal militar de tornada amb un missatge dirigit a la nau d’en Wedge, el Yavin. No hi hauria cap bombardeig a gran escala fins que haguessin vist l'objectiu. Si l'objectiu era obvi, llavors la Leia ni tan sols enviaria el missatge. Però en cas contrari, la seva tripulació es reuniria amb Wedge i la Leia desapareixeria en l'atmosfera d’Almània.

Per trobar en Kueller pel seu compte i emprant els seus propis mitjans.

Era l'única solució, perquè la Leia encara no estava massa segura de si en Kueller volia acabar amb la Nova República o amb la seva família. En Kueller posseïa una gran capacitat per a l'ús de la Força, la qual cosa el convertia en un enemic temible. La Leia va desitjar per mil·lèsima vegada haver escoltat en Luke i haver completat el seu ensinistrament Jedi. No podria mantenir a ratlla en Kueller mitjançant trucs de negociadora, o almenys no durant molt de temps. Però amb l'ajuda d’en Luke potser el podria vèncer.

Una estirada dels seus dits va desfer la cua de cavall i els flocs es van escampar sobre la seva esquena. Les estrelles no semblaven haver canviat gens ni mica. Almània es trobava increïblement lluny fins i tot quan utilitzaves la hiperimpulsió, i el que en Kueller hagués estat capaç de considerar que aquell planeta formava part de la Nova República resultava senzillament sorprenent. Els planetes tan allunyats normalment preferien conservar la seva independència. Almània havia aconseguit romandre independent davant l'Imperi, i hauria d'haver mantingut aquest comportament sota la Nova República.

Però hi havia un altre detall que tampoc tenia sentit.

Hi havia molts detalls relacionats amb Almània que no tenien sentit, segurament perquè disposaven de molt poca informació sobre el planeta. La Leia sospitava que els je'hars havien decidit posar-se de part de la Rebel·lió merament per guardar les aparences i per protegir el seu poder, i no a causa d'un autèntic interès per combatre l'Imperi o a un veritable desig d'aliar-se amb els rebels. Pel que la Leia sabia, ni un sol almanià s'havia unit a les forces militars de cap dels dos bàndols.

Però algú havia dit que diversos anys abans els almanians van enviar un missatge demanant ajuda al govern de la Leia i que aquest missatge no havia rebut resposta. Potser aquesta fos la raó per la qual en Kueller havia decidit atacar la Nova República.

Potser tot allò no tingués absolutament res a veure amb la família.

Preocupacions, preocupacions... La Leia tenia un miler de coses per les que preocupar-se. No havia pogut localitzar l’R2 abans de marxar, i havia comptat amb la seva ajuda. Tenir al petit androide al costat d'ella a bord de l’Alderaan hauria estat molt agradable. C3PO també podria haver-li resultat útil, almenys com a distracció. Però tant l'androide de protocol com la petita unitat astromecànica semblaven haver-se esfumat. L’R2 havia sortit de la zona de manteniment poc després d'entrar-hi, i C3PO s'havia anat amb ell. Ningú havia tornat a veure'ls des d'aleshores.

De la mateixa manera que ningú havia tingut notícies d'en Han, que no havia respost a cap dels seus missatges. La Leia havia acabat veient-se obligada a deixar un missatge en què li deia que no podria posar-se en contacte amb ella durant un temps, però que ja li localitzaria després. La flota havia de mantenir un estricte silenci de comunicacions, però això la preocupava. La missió que havia portat al Han al Passadís dels Contrabandistes s'estava allargant massa, i després d'haver vist aquell críptic missatge que intentava involucrar en Han en l'atemptat que va destruir la sala del Senat, la Leia havia començat a preguntar-se si aquell retard podia ser una mala notícia.

Tampoc hi havia pogut parlar amb Lando. Lando, que havia decidit arriscar la seva vida per en Han... La Leia havia de conformar-se amb l'esperança que hagués aconseguit trobar al Han i que els dos estiguessin bé i estiguessin intentant donar amb la persona o persones que volien crear-li tants problemes al Han.

I també estava en Luke, naturalment. La Leia havia estat tractant d'establir contacte amb ell una vegada i una altra des que havia vist la gravació hologràfica d’en Kueller. Excepte per aquella crida queixosa i plena de dolor, no havia sabut res d’en Luke. El silenci començava a resultar molt inquietant.

Però de tant en tant la Leia experimentava estranyes molèsties i dolors. El seu turmell esquerre havia cedit sobtadament sota el seu pes mentre acabava les últimes comprovacions a la cabina de control, i li havia travessat la cama amb una llançada d'intens dolor. Però inspeccionant-lo va veure que estava perfectament. Poc després de l'enlairament la Leia s'havia reclinat a la butaca de pilotatge..., i havia llançat un crit de dolor quan mil agulles es van enfonsar en la seva esquena. La sensació va tornar a desaparèixer en qüestió de moments, i no hi havia cap senyal visible de ferida o lesió (o que hi hagués agulles incrustades en el respatller). En ambdues ocasions la Leia havia percebut un tènue hàlit de la presència d’en Luke abans que el dolor desaparegués.

El seu germà seguia amb vida. La Leia estava segura, però també sabia que estava malferit i sol.

Havia d'arribar-hi el més aviat possible. Ja estaven forçant al màxim els motors de l’Alderaan, però així i tot a la Leia li semblava que no anaven prou de pressa.

Havia de trobar al seu germà abans que morís..., o que li passés alguna cosa encara pitjor.

***

En Luke va despertar en una habitació sumida en la penombra. Jeia sobre l'estómac, i tenia l'esquena terriblement adolorida. Li bategava el cap i sentia un gust molt desagradable a la boca. La injecció no hauria d'haver fet efecte, però en Luke estava tan afeblit que no havia pogut resistir-la. No li havien quedat energies suficients per enfrontar-se a Dolph/Kueller i mantenir-se conscient enfront del poder de la droga.

I els seus raptors l’havien portat fins allà.

«Allà» podia ser qualsevol lloc, naturalment.

Va parpellejar. Fins i tot els seus ulls semblaven estar bruts i secs. Encara es trobava bastant deshidratat. En Luke podia sentir els efectes de la manca d'aigua en cada moviment i en cada dolorós batec del seu cap, però almenys el descans li havia tornat una petita part de les seves forces. Podia superar aquella debilitat, i va comprendre que ja tornava a ser capaç de defensar-se.

El jaç quedava a pocs centímetres per sobre del terra. El sòl estava cobert de pols i partícules de terra que mig amagaven una superfície de fusta. Que estrany.

La llum que aconseguia filtrar-se en l'interior del recinte, i que donava el seu color marró grisenc a l'habitació, procedia d'una reixa incrustada al sostre. En Luke va sospitar que la reixa donava a una altra habitació, ja que en cas contrari la claredat hauria estat més intensa.

Es va obligar a incorporar-se molt a poc a poc, i el moviment va ser suficient perquè sentís una estrebada a l'esquena que li va recordar l'origen del seu dolor. La seva ala-X ja no existia. Hi havia esclatat sobre Pydyr, i mentre hi era en Luke no va poder entendre què havia passat.

Però la comprensió havia arribat sobtadament a ell mentre dormia.

Algú havia d'haver sabotejat la seva ala-X en algun moment de la seva estada a Telti. En Brakiss no podia haver-ho fet perquè havia estat amb en Luke durant la major part d'aquell temps..., però un androide podia haver-ho fet, seguint ordres d’en Brakiss.

I si l'ala-X hagués esclatat a Almània, tal com s'havia planejat, llavors en Brakiss per fi hauria aconseguit lliurar-se d’en Luke Skywalker i d’en Kueller, els dos homes als que més temia en l'univers.

En Luke es va passar la mà per la cara i va notar unes suaus punxades. Va baixar la mà i la va examinar. Palla. Va mirar cap avall, i va veure que el llit estava cobert de palla.

Que estrany.

I tenia les mans lliures.

I els seus peus tampoc estaven lligats.

Però la seva espasa de llum havia desaparegut.

Bé, bé... Això volia dir que en Kueller creia que no hi havia manera d'escapar d'aquell lloc, però el seu raptor també semblava creure que en Luke potser podria haver trobat alguna forma d'utilitzar la seva espasa de llum si en Kueller li hagués permès conservar-la.

La qual cosa significava que en Luke aviat deixaria d'estar sol.

Es va aixecar a poc a poc i amb molta cautela perquè el batec que sentia al cap no es convertís en un sobtat mareig. L’encanyat amb què s'havia embolicat el turmell li permetia donar suport a una part del seu pes en ell. En Luke va iniciar un lent avanç.

De seguida va veure que el que havia pres per una habitació era més aviat una sèrie d'elles. Els sostres eren prou alts perquè no volgués intentar arribar fins a ells amb la seva cama fracturada, i les parets eren molt llises. Però hi havia una entrada contínua d'aire fresc que hi portava una tènue olor de carn crua.

N'hi va haver prou amb què pensés en aquesta classe d'aliment perquè se li regirés l'estómac, però en Luke sabia que el menjar tindria un gran valor per a ell, no tant pel seu contingut en nutrients sinó per la humitat. Va anar seguint l'olor, i va trobar més palla a l'altre extrem de l'habitació en la qual havia despertat.

Barrejats amb la palla hi havia llargs pèls blancs, i una feble olor d’animals.

L'habitació contigua estava a les fosques, i allà l'olor a carn era més forta i es barrejava amb aquella olor animal. En Luke no estava molt segur de si li agradaria massa el que anava a trobar. Va aclucar les parpelles, obligant als seus ulls a què s'adaptessin a la foscor.

Res.

L'habitació estava encara més buida que la primera, ja que només contenia un munt de palla sense llit. L'olor a carn crua procedia d'un racó ple de grans bols buits, però ja no hi havia ni el més mínim rastre de menjar en ells. Resultava obvi que havia estat consumida, i d'ella només quedava l'olor.

Luke va sentir que se li eriçava el pèl del clatell. Estava sol, però no se sentia com si ho estigués.

I aquella sensació no li agradava gens.

Va tornar coixejant al seu jaç i es va asseure sobre ell. No tenia cap forma de saber quant temps havia romàs inconscient, o on es trobava exactament. La seva única esperança consistia a provocar una confrontació amb un dels guàrdies, sortir vencedor d'ella i escapar robant una de les naus d’en Dolph/Kueller.

Però abans que fes tot allò, en Luke volia descobrir quina era la font de l'inquietant poder d’en Kueller. Havia d'estar a prop d’en Kueller. Fora com fos, en Kueller mai permetria que es trobés massa lluny d'ell.

Una mena de tènue ensumar va ressonar a l'habitació contigua. En Luke va alçar la mirada. Una enorme criatura blanca estava asseguda al llindar, ocupant gairebé tot l'espai amb la seva mola. Si la criatura s'alçava sobre les seves potes del darrere potser podria arribar fins a les reixes, però estava clar que no sentia el més mínim desig de fer-ho.

Els esbufecs van prosseguir..., i un instant després en Luke va comprendre que la criatura estava ensumant l'aire.

I que estava percebent la seva olor.

En Luke no va moure ni un múscul. La criatura podia anar i venir al seu antull, i això li preocupava. Bé, així que aquest era el destí que en Kueller havia planejat per a ell...

La criatura es va posar a quatre potes, però fins i tot en aquesta postura tenia el doble de l'alçada d’en Luke. Chewbacca hagués semblat diminut al costat d'aquell ésser. El rostre era bastant petit (en comparació amb el seu cos), i els seus trets més distintius eren les orelles curtes i els ulls blaus entretancats que semblaven dues escletxes. Les seves espatlles eren molt amples, i la seva esquena llisa. El seu pelatge era de color blanc i perdia flocs a cada moviment que feia. Tenia una cua llarga i prima que en Luke va sospitar seria capaç de colpejar amb una força realment terrible.

Si no es movia potser no li faria mal. La majoria de criatures fugirien xisclant tot just s'enfrontessin a semblant monstre, pel que esperar a veure què passava sempre era la reacció inicial més aconsellable.

El colós se li va acostar una mica més. Fils de baves regalimaven de la seva boca i queien a terra per formar enormes bassals al voltant dels seus peus. Continuava ensumant l'aire, seguint el rastre d'olor que en Luke havia anat deixant quan va anar a la porta i va tornar a la palla.

En Luke va intentar controlar la seva respiració perquè produís el mínim soroll possible. Va desitjar poder tornar-se invisible, però no sabia quina mena de visió hagués hagut d'enviar a la cosa que s'alçava davant d'ell per aconseguir-ho. Encara no sabia si posseïa alguna mena d'intel·ligència.

La criatura va anar seguint la seva olor des de la palla fins el llit i es va aturar davant d'ell sense deixar de tafanejar l'aire. La saliva continuava caient sobre els seus peus i els anava recobrint amb un líquid calent i viscós. La criatura s'havia quedat totalment immòbil.

I seguia ensumant l'aire. Era sorprenentment gran. Si es posés de puntetes, en Luke potser aconseguiria arribar fins aquell pit de bóta. Per sort la seva boca era petita, ja que en cas contrari en Luke hauria pogut ser devorat d'una mossegada.

La criatura va anar inclinant-se per seguir l'olor i va acabar concentrant la seva atenció en Luke. Després va avançar el musell i el va empènyer suaument amb ell. La freda carn va cobrir al Luke des del front fins a l'estómac. En Luke va aconseguir resistir l'impuls d'apartar-se i va seguir immòbil, obligant-se a mantenir la calma. La criatura el va ensumar a consciència, aturant-se durant uns moments a la seva esquena. En Luke va tancar els ulls. El líquid viscós que brollava del musell de la criatura es va anar lliscant al llarg dels seus braços i va començar a acumular-se al voltant dels seus peus. En Luke va pensar que podia acabar ofegant-se en els fluids corporals de la criatura.

El colós va retrocedir. En Luke va deixar escapar un sospir gairebé imperceptible. La criatura no havia estat capaç de distingir el seu cos de la palla o del llit. Si aconseguia romandre immòbil uns moments més, encara aconseguiria sortir amb vida d'allà.

La criatura va inclinar el cap cap a un costat i el va mirar amb els seus ullets lluents. En Luke va permetre que la seva mirada es trobés amb la seva. Va ser un greu error.

La criatura es va empassar al Luke per la seva gola amb un sol i fluid moviment, i la va tancar...

... amb una brusquedat tan violenta i terrible que n'hi hauria prou per aixafar allò que hi hagués entre elles.

Següent