La Nova Rebel•lió (XV)

Anterior

Quinze

*

La Leia estava ajaguda al centre del seu llit amb un munt d'informes escampats davant d'ella. S'havia posat un vell parell de pantalons de vol i una de les camises d’en Han. Portava el cabell solt excepte per un parell de trenes que s'havia lligat davant del cap per evitar que li caigués a sobre dels ulls.

El llit, que tenia un matalàs enorme i molt tou i estava ple de coixins i mantes, era el lloc més reconfortant i segur de totes les seves estances. La Leia i en Han passaven molt temps en aquella estada, i la Leia podia percebre amb gran intensitat la presència del seu marit quan hi era. Ningú més entrava en aquella habitació sense invitació, ni tan sols els nens.

A vegades la Leia tenia la sensació que era l'únic lloc en el qual podia ser ella mateixa.

Aquella tarda es trobava allà perquè aquell era l'únic lloc en el qual podia estar totalment sola sense que ningú la molestés. També tenia la impressió que necessitava poder comptar amb la presència d’en Han, per molt superficial que aquesta fos, mentre estudiava els llistats escampats davant d'ella. Els llistats que contenien els resultats de les eleccions...

L'expressió d’en Gno quan la va cridar aquell matí per fer-li saber que ja havien arribat va ser suficient per indicar-li que les notícies no eren gens bones. La Leia va demanar que li imprimissin els llistats i després es va retirar a les seves habitacions. Si hagués romàs al seu despatx, hauria estat bombardejada per les trucades dels preocupats, els que volien donar-li ànims i els que volien gaudir veient com empal·lidia davant aquell revés. La Leia necessitava temps per processar la informació per si sola.

Les eleccions s'havien celebrat el més de pressa possible, tal com havia planejat. Alguns llocs es van queixar que ni tan sols havien disposat del temps suficient per mobilitzar l'electorat. («Això és just el que volem», havia dit Gno), i altres van sol·licitar permís per plorar als senadors perduts abans de substituir-los. Aquesta petició va ser denegada. Com més ràpidament avancessin els assumptes governamentals, tant millor. De vegades fins i tot els funerals es convertien en llocs propicis a la classe de politiquejos que la Leia i els seus seguidors esperaven poder evitar. Les mans de la Leia tremolaven mentre anava examinant la informació escampada davant d'ella. Va començar amb els planetes representats per senadors que havien patit ferides molt greus. La majoria havien decidit seguir els desitjos dels senadors i permetre'ls votar a través de l'electorat. Els llocs que no ho havien fet, aquells on no estava molt clar si els senadors podrien tornar a exercir les seves funcions públiques, van votar a polítics als qui els seus historials semblaven, almenys a primera vista, reflectir els d'aquells senadors als quals estaven substituint.

El problema estava en els cent planetes restants on els senadors havien mort. Tot i la pressa i les precaucions, només el quinze per cent havien triat a un representant de la mateixa orientació política. En tots els altres, antics imperials havien estat votats per al càrrec.

Gràcies a l'explosió, els antics imperials havien obtingut una majoria simple al Senat.

Amb aquesta majoria n'hi hauria prou per derrotar qualsevol proposta que exigís una votació vocal, però no seria suficient per vèncer en totes les ocasions.

I el simple fet que aquelles persones haguessin viscut dins de l'Imperi no volia dir que totes anessin a votar igual.

O almenys la Leia esperava que no ho fessin.

Però si ho feien, llavors hauria de lluitar per cada vot perquè cada vot es tornaria terriblement important. El Senat s'havia convertit en un organisme polític, i havia deixat de ser una mena de club de col·legues.

La Leia hauria de mostrar la seva reacció davant els resultats aquesta mateixa nit, i ho hauria de fer de la manera més diplomàtica que fos capaç. No podia enemistar-se d'entrada amb els nous representants donant per descomptat que s'oposarien a ella, i al mateix temps havia de tranquil·litzar els que la recolzaven.

Va recolzar el cap en un dels coixins, aixafant la meitat dels informes sota el seu pes. Cada vegada enyorava més i més els dies de la Rebel·lió, aquells temps en què la immensa majoria de les crisis trobaven la seva resposta en l'ús no planejat d'un desintegrador, l'enginy amb què es combatia, la fortalesa de la flota i la convicció d’estar lluitant per la veritat, el bé i la justícia.

En Luke sempre li havia dit que dominava a la perfecció l'art de la subtilesa. En Han també li ho havia dit, i la Leia sabia que tenien raó. Ho havia demostrat en un centenar d'ocasions.

Però sempre havia estat una dona molt directa. Preferia aquesta qualitat tant en ella mateixa com en les seves amistats. Haver de prescindir d'aquest anar directament al gra per substituir-lo per dir el correcte en cada circumstància la deixava exhausta.

I especialment en aquell moment, naturalment. La Leia podia veure amb tota claredat el futur del govern, i els mètodes directes no formaven part. A mesura que els antics imperials anessin adquirint poder, els rebels haurien de dulcificar el seu llenguatge per por a insultar als seus col·legues. La història de la Rebel·lió seria lleugerament alterada per demostrar que només els líders de l'Imperi havien estat corromputs, i cada subtilesa vindria acompanyada per una petita mentida. Després les mentides s'anirien acumulant fins que la veritat acabaria perdent-se per sota d'elles.

La Leia es va aixecar i va apartar els llistats. No ho consentiria. El seu discurs d'aquella nit constituiria una advertència dirigida a deixar molt clar que la manera de fer política de l'Imperi mai havia d'arribar a substituir la manera de fer política de la Nova República. Els recordaria a tots a qui estaven servint, i l'important que eren els ideals pels quals havien lluitat tan aferrissadament i en tantes ocasions.

«Amor meu, se t'ha ocorregut pensar alguna vegada que ets tu qui està sent injusta?»

La Leia va arrufar les celles davant la veu imaginària d'en Han, de la mateixa manera en què havia arrufat el nas davant la seva cara quan li havia dit allò. L'Imperi havia estat el seu enemic, i sempre ho seria.

Però l'Imperi era mort.

Així doncs, qui havia posat la bomba?

Les investigacions estaven anant molt més lentament del que havia anat el procés electoral, i això la irritava. La Leia havia esperat que a aquestes altures el criminal o els criminals ja haurien hagut de comparèixer davant la justícia. Però pel que sembla com més reflexionava sobre aquells problemes, menor era el grau de control de la situació que podia aspirar a exercir.

«Si vols utilitzar els teus poders, el secret està a desprendre't de tot el que saps, Leia. Deixa que la Força et guiï.» La veu d’en Luke va arribar fins a ella amb tanta claredat com si el seu germà es trobés a l'habitació. Durant els seus exercicis hi va haver molts moments de frenètic atordiment en què la Leia havia detingut tots els atacs del localitzador controlat a distància mentre tenia els ulls embenats. La Leia havia pres part en moltes batalles, i havia sentit com la Força fluïa a través d'ella i la guiava. En Luke afirmava que havia fet exactament el mateix en més d'una complicada situació diplomàtica, encara que a la Leia mai li ho havia semblat.

Potser hauria de tornar a fer-ho.

Es va aixecar del llit. Desprendre’s d'aquelles emocions resultava més difícil que cap de les altres coses difícils que havia hagut de fer al llarg de la seva vida. La Leia havia lluitat contra l'Imperi des que tenia divuit anys. L'Imperi havia destruït la seva llar, havia assassinat al seu estimat pare i l'havia obligat a carregar amb l'herència fosca i retorçada d'un home malvat, una herència que la Leia havia intentat netejar posant el nom del costat bo d'aquell home al més petit de seus fills. La Leia havia estat torturada i ferida en explosions, i havia esquivat molts trets. Havia perdut un amic darrere l'altre a mans de l'Imperi.

I de sobte s'esperava que coexistís amb els imperials.

Què li havia dit la Mon Mothma? «Algun dia haurem de deixar enrere la Rebel·lió i avançar cap al veritable govern...» Potser la Mon Mothma fóra la persona adequada per guiar-los cap a la meta del veritable govern. Hi havia posat els fonaments, i ningú la podia igualar quant a dots de persuasió i capacitat per veure les coses a llarg termini.

La Leia es va passar les mans pels seus vells i desgastats pantalons militars. No volia renunciar a cap símbol de la seva Rebel·lió. La Rebel·lió havia substituït el que havia existit abans. L'Imperi havia destruït la seva llar i als seus amics. La Rebel·lió li havia donat una nova llar i nous amics. L'Imperi havia assassinat a la seva família. La Rebel·lió li havia donat una nova família.

La Leia no podia abandonar tot això. No podia renunciar-hi..., perquè si deixava d'aferrar-se al seu odi a l'Imperi, potser perdria l'amor que havia trobat a la Rebel·lió.

Mon Mothma posseïa la capacitat d'actuar sense deixar-se influir per aquestes passions.

Però aquesta havia estat una part de la raó per la qual havia renunciat al càrrec.

«El nostre lideratge ha de ser fort i dinàmic. Necessitem algú com tu, Leia.»

Fort i dinàmic. Ple de passió.

Ple d'ira.

La por, la ira i l'odi sorgien del costat fosc. Quantes vegades ho havia repetit en Luke?

I on era en Luke? Perseguint algun fantasma, exactament igual que en Han, i els seus fills estaven a Anoth, i la Wínter era amb ells. Les persones que estaven més a prop d'ella sempre desapareixien just quan la Leia necessitava una mà amiga que la guiés.

L'ordinador domèstic va emetre un dring musical.

La irritació que estava sentint la Leia es va convertir en un esclat d'ira.

-Ja et vaig dir que no volia que em molestessin.

-És cert, senyora -va dir l’ordinador domèstic, utilitzant la veu d’en Han però no la seva sintaxi. La irritació de la Leia va morir sota una sobtada onada de diversió. L’Ànakin havia tornat a jugar amb els controls. -Però té una visita molt insistent que afirma haver vingut aquí a causa d'una terrible emergència. Va amenaçar amb desmuntar els meus circuits si no l’avisava.

- De debò? -Va preguntar la Leia, incapaç de reconciliar les paraules amb la veu-. Té algun nom el nostre misteriós visitant?

-Afirma ser un tal Lando Calrissian,

L’Ànakin no només havia estat manipulant la veu de l'ordinador, sinó que també havia manipulat la seva memòria. Almenys l'ordinador hauria d'haver reconegut el nom d’en Lando. Era una sort que el petit geni de la mecànica no estigués a casa, perquè en cas contrari hauria hagut de suportar una bona reprimenda de la Leia. Naturalment l’Ànakin es limitaria a culpar de tot la Jaina, qui era, freqüent o no, totalment innocent en aquell tipus de situacions. La diferència rau en què la Jaina sempre esborrava meticulosament totes les seves petjades.

-Passa’m la transmissió visual -va dir la Leia.

Una projecció hologràfica d'un home va quedar suspesa davant de la seva cara. Lando portava la seva típica capa, les seves botes fosques de contrabandista i una vistosa camisa de setí. La seva negra cabellera havia estat tallada fins que tot just sobresortia del crani, però aquest va ser l'únic canvi que va poder veure la Leia..., a part de l’arrufament de llavis que el bigoti meticulosament acurat no aconseguia arribar a amagar.

-Deixa’l entrar -va dir.

Va sortir del dormitori i va anar a la sala d'estar. Bàsicament es podia dir que els elaborats galanteigs d’en Lando ja pertanyien al passat, però tot i així la Leia defugia escrupolosament qualsevol situació que pogués proporcionar-li una excusa per flirtejar amb ella.

L'àrea principal de la sala havia estat redecorada d'acord amb els capricis d’en Jacen. El petit s'havia queixat que cap dels seients era prou còmode, cosa en la qual en Han s'havia mostrat d'acord, i pare i fill es van dedicar a recórrer el Palau Imperial a la recerca de seients més adequats. El resultat era que ja no hi havia dues butaques o cadires iguals («La comoditat és més important que l'aspecte, mare»), i que tots els seients mostraven senyals evidents d'haver estat àmpliament utilitzats. Mentre esperava a Lando, la Leia es va aturar davant del sofà que la Wínter havia cobert misericordiosament amb un cobertor blanc.

En Lando va entrar pràcticament corrent i va mirar al seu voltant, gairebé donant la impressió que no veia la Leia.

- On és en Han?

- Res d'«Hola, Leia, com està la princesa amb més talent de tota la galàxia»? Res de «Avui estàs preciosa»? -Si no hagués vist aquesta expressió abans, hauria pensat que aquell Lando era un impostor.

-No està a Coruscant -es va apressar a afegir -. Puc ajudar-te en alguna cosa, Lando?

Lando va moure el cap.

-Hem de trobar-lo, Leia. És vital que donem amb ell.

Un calfred de por va recórrer la columna vertebral de la Leia.

-Explica de què es tracta, Lando.

-Fa dies que estic intentant parlar amb tu.

-El sistema de comunicacions ha estat molt sobrecarregat des de l'explosió.

-Ho sé.

En Lando va ajuntar les mans darrere de l'esquena i va començar a anar i venir per la sala. El seu rostre estava tan ombrívol com ho havia estat aquell dia tan horrible, tan horrible a la càmera de la carbonita quan en Han havia estat a punt de morir i Lando va descobrir que en Vader l’havia traït.

- On és Han? -Va tornar a preguntar passats uns moments.

-Abans m'has de dir quin és el problema.

En Lando es va aturar i va clavar la mirada en un dibuix que la Jaina havia fet quan tenia dos anys. L’estava mirant fixament, però tot i així no semblava veure’l.

-Vaig trobar una nau de contrabandista que pertanyia a un vell col·lega nostre. Estava abandonada, i resultava obvi que l'havien sabotejat. El contrabandista estava a bord. L'havien assassinat.

El calfred de por que havia estat lliscant al llarg de l'esquena de la Leia es va traslladar al seu estómac.

-Acabava d'arribar de Coruscant. Quan vaig fer una ullada als seus arxius, vaig trobar aquests missatges. En Lando li va allargar un petit ordinador manual, i la Leia el va sostenir sota la llum.

 LA CÀRREGA ACABA DE SER ENTREGADA. ELS FOCS ARTIFICIALS HAN ESTAT ESPECTACULARS.

HAN SOLO HO SAP. PODEM ESTAR SEGURS QUE COL·LABORARÀ.

La Leia li va tornar l'ordinador

- Qui era el propietari de la nau en la que vas trobar aquests missatges?

-Pertanyia a un contrabandista anomenat Jarril. El coneixies?

–En Han se’n va anar fa alguns dies per intentar localitzar-lo. –la Leia es va deixar caure sobre el sofà i va permetre que la seva blanor emboliqués seu cos -. Per què creus que això és una emergència, Lando?

-En Jarril va ser assassinat a causa d'aquest missatge, i el missatge esmenta al Han.

- Penses que en Han podria ser el següent?

- Què opines tu, Leia?

-Això dels «focs artificials» em preocupa bastant.

-En Han mai prendria part en alguna cosa semblant.

La Leia va alçar la mirada fins que els seus ulls es van trobar amb els d’en Lando.

Estava clar que ell també pensava que els «focs artificials» guardaven alguna mena de relació amb la bomba.

-Ja ho sé -va dir-, però potser en Jarril sí que va tenir alguna cosa a veure amb això.

-En Jarril coneixia en Han. Tothom coneixia al Han, naturalment... El seu codi ètic sempre estava provocant amargues queixes entre els contrabandistes. La seva condemnada consciència va ficar en embolics a molts més de nosaltres del que ningú vol admetre.

-I la seva consciència també va salvar a molts de vosaltres. -La Leia es va mossegar el llavi inferior mentre reflexionava-. En Han creia que en Jarril tenia alguna mena de relació amb el tema de la bomba, i pel que sembla tenia raó.

-Les pressentiments d’en Han solen ser bastant fiables.

La Leia va assentir. I ella no l’havia cregut... Però en Jarril era mort. En Jarril només era un peó. Igual que en Han?

-Aquest segon missatge és bastant fosc -va dir. De fet, fins i tot podia qualificar-se de subtil -. Què passarà si indica l'obertura d'una trampa?

-Això és el que penso jo també. En Jarril no va ser abandonat a la deriva en una zona molt concorreguda de l'espai, per descomptat... Se suposava que ningú havia de veure aquest missatge. De fet, havia estat esborrat. Si jo no hagués conegut els codis de la nau, la seva existència seguiria sent totalment desconeguda per a nosaltres.

- On va ser enviat?

-A un lloc anomenat Almània. Coneixes aquest lloc?

La Leia va moure el cap.

-Es troba en els confins més llunyans de la galàxia -va seguir dient Lando-. Està tan lluny que per comparació podries dir que Tatooine queda aquí al costat. De fet, està tan lluny de tot que ni l'Imperi ni la Rebel·lió van reclamar-lo durant l'últim conflicte...

- I penses que ara hi ha una base imperial allà? -Va preguntar la Leia.

-Vaig trobar un casc de les tropes d'assalt a bord d'aquesta nau. També vaig trobar algun equip imperial, però això no sembla encaixar amb l'estil de l'Emperador. Els imperials sempre destruïen primer i feien les preguntes després.

Un estil més subtil, un estil que s'adaptava molt millor a la política actual. Destrueix la fe en la Nova República. Introdueix a alguns dels teus al Senat..., i fes-te amb el poder tal com havia fet Palpatine feia tants anys.

La Leia es va estremir.

-Hem de contactar amb en Han. Hem d'advertir-lo.

En Lando va assentir.

-Envia-li un missatge, si és que pots fer-ho. Jo seguiré el rastre. On ha anat?

-Al Passadís dels Contrabandistes.

Lando es va deixar caure al sofà al costat d'ella.

 - Què et passa, Lando?

Lando va respirar fondo abans de respondre.

-No puc anar al Passadís -va dir per fi -. Un tipus bastant desagradable anomenat Nandreeson ha posat preu al meu cap.

La Leia va sentir que els seus pulmons quedaven bruscament buits d'aire. Si Lando no podia anar, llavors hauria d'enviar a una altra persona. Però a qui? A jutjar per la descripció del Passadís que havia fet en Han, només unes quantes persones molt selectes sabien com arribar-hi.

En Lando es va aixecar del sofà i la seva capa va aletejar darrere d'ell. S'havia mogut amb tanta rapidesa que gairebé semblava estar volant.

-Però això no hauria de detenir-me, oi? -Va dir mentre arribava a la porta-. Què són uns quants crèdits entre amics?

-No cal que hi vagis allà, Lando -va dir la Leia en veu baixa i suau -. Podem trobar a una altra persona.

-No prou de pressa -va replicar Lando-, i no a algú en qui jo pogués confiar perquè donés amb en Han. No, he d'anar-hi.

-Lando...

Lando va alçar la mà per evitar que digués una sola paraula més.

-No podràs fer-me canviar de parer, Leia -va dir-. A Bespin la meva cobdícia i la meva temeritat van estar a punt de fer que matessin en Han, i mai oblidaré això.

-Vas a rescatar al Han i has prestat grans serveis a la Nova República. Crec que has fet més que suficient perquè se't pugui perdonar aquest moment del passat.

-El que vaig fer llavors és una cosa que mai podrà ser esborrat, Leia -va dir Lando, i la Leia mai havia vist una expressió tan seriosa a la cara. Però després va somriure amb l'aparatós somriure ple de malícia que algú devia haver-li ensenyat a tots els personatges de reputació una mica dubtosa que havien visitat el Passadís dels Contrabandistes en un moment o altre de la seva història -. Però ningú pot impedir que intenti esborrar el passat, oi?

***

Cole Fardreamer mai havia hagut de reconstruir una ala-X, i per descomptat mai havia dut a terme aquesta tasca sota la supervisió d'una unitat R2 considerablement antiquada. Aquella petita unitat semblava tenir voluntat pròpia i un notable mal geni, i començava a deixar-li anar brunzits cada vegada que Cole s'apartava de l'ala-X. Si la unitat hagués tingut braços, haurien estat creuats davant del seu pit platejat i blau en forma de barril.

El noi havia intentat portar a un kloperià perquè l'ajudés, però la petita unitat R2 havia començat a tentinejar sobre les seves rodes i a llançar uns xiscles electrònics tan estridents que en Cole de seguida va canviar de parer respecte el fet de buscar ajuda. L’Skywalker havia dit que els kloperians havien «fet presonera» a la unitat R2. Era una forma bastant estranya de descriure el que hagués passat, però la molt humana reacció de la unitat R2 semblava indicar que l’Skywalker havia emprat les paraules més adequades.

Aquella part de l'hangar era buit. Cada vegada que un altre mecànic apareixia per allà, la unitat R2 xiulava. En Cole saludava els seus companys de treball, i si mostraven curiositat sobre el que estava fent els informava que estava treballant en un projecte especial. Tots es van conformar amb aquesta explicació..., excepte el seu supervisor, qui no va tornar a molestar en Cole quant es va haver assabentat que tant el projecte com l'ala-X pertanyien a Luke Skywalker.

En Cole s'alegrava que Skywalker no hagués volgut esperar. Aquell treball ja li havia exigit més temps del que s’esperava. La unitat R2 havia fet alguns comentaris al respecte..., o almenys en Cole havia interpretat com a tals el reguitzell de potents xiulets, trinats i refilets que la unitat R2 havia emès quan Cole li va explicar les dificultats que estava tenint per reconstruir l'ala -X. En realitat, en Cole no podia entendre la unitat R2, però la unitat era tan expressiva que hi havia moments en què el noi tenia la sensació que no necessitava comprendre el seu llenguatge.

Com l'havia anomenat l’Skywalker? L’R2, com si la designació del seu model fos un sobrenom. Pensar en l'androide com la unitat R2 resultava curiosament divertit, i la simple idea va fer somriure a Cole.

-Ara hem d'ocupar-nos de la presa de connexió per a la unitat astromecànica, R2.

L'androide va emetre un parell de xiulades i es va bressolar sobre les seves rodes, però en Cole no sabia si això constituïa una resposta al sobrenom que utilitzava Skywalker o l'acció que en Cole acabava de descriure. En Cole va acabar pensant que podia tractar-se de les dues coses.

Es va col·locar darrere de la petita cabina i va començar a descargolar les femelles que subjectaven els nous ordinadors millorats d’astrogació i del control d’hiperimpulsió. Els tècnics havien instal·lat cinc connexions d'ordinador noves en l'ala-X, i en Cole només havia extret tres. Quant hagués tret les altres dues i les hagués deixat de banda, hauria de tornar a col·locar la presa de connexió de la unitat astromecànica i el seu seient ejector. Després hauria de reinserir els xips que l'androide seguia guardant i reprogramar els ordinadors de vol i de control de sensors. En Cole ja havia fet aquesta mena de coses a Tatooine quan intentava construir ales-X a partir de l'equip espatllat que havia aconseguit trobar abans que fos descobert pels jawes, però mai havia obtingut uns resultats que puguin qualificar-se de totalment reeixits.

En Cole estava estirat sobre l'estómac i es recolzava en el petit compartiment que havia contingut la torna de connexió astromecànica. La posició feia que li fes mal l'esquena, i la vora metàl·lica de la presa s'enfonsava en el seu estómac. El noi havia de mantenir el braç en un angle bastant forçat per gestionar la clau reptadora.

Mentre cantussejava, en Cole contemplava com les femelles s'anaven afluixant. Encara li costava creure que estigués treballant en l'ala-X d’en Luke Skywalker. Havia vist Skywalker unes quantes vegades a Coruscant, però a Tatooine només havia sentit parlar d'ell. Skywalker era una figura bastant coneguda a Cap d’Àncora..., i si es podia creure en les històries que explicaven, tothom havia estat amic seu.

En Cole havia reunit una gran col·lecció mental d'històries sobre l’Skywalker, en part impulsat per l'esperança de poder seguir els seus passos. Així i tot, mai havia arribat a ser conscient que les heroïcitats de l’Skywalker estaven relacionades amb els seus talents Jedi. Quan algú li ho va fer veure, això va posar punt final al somni d’en Cole.

Va sacsejar l'imant de la clau rotadora per desprendre les femelles i aquestes van caure a terra amb un dringueig metàl·lic. La unitat R2 les va observar, igual que feia amb tot el que era extret de la nau, com si tingués por que en Cole pogués tornar a extreure alguna cosa important.

Després d'allò en Cole s'havia dedicat a vagabundejar per Cap d'Àncora i s'havia guanyat la vida amb feines ocasionals aquí i allà. Fins que algú que el coneixia des de feia temps -i que trobava molt graciosa la pèrdua dels seus somnis -s'havia burlat d'ell «<Què passa, Fardreamer? T'has adonat que mai aconseguiràs arribar a ser un heroi reparant les màquines d'altres? », Cole no havia comprès que els seus talents eren tan valuosos com els de Skywalker, només que d'una manera diferent, a la galàxia hi havia munts de persones i de criatures, totes elles molt importants, que no posseïen la més mínima capacitat per a l'ús de la Força, i no obstant això totes elles aportaven coses diferents de la Nova República.

En Cole se n'havia anat de Tatooine en el següent transport que va partir cap a Coruscant, i un cop allà va oferir els seus serveis com a mecànic al govern. Al principi l’havien utilitzat per a treballs tan mecànics i repetitius que fins i tot un androide podria haver-los fet millor, inclòs el fet de classificar rosques segons la mida, amb l'esperança de lliurar-se ell. Però en Cole estava decidit a quedar-se, i no van poder lliurar-se d'ell. Quan va demostrar que el muntatge a mà se li donava millor que al més expert dels seus kloperians, per fi se li va permetre fer la classe de treball que realment li agradava.

La classe de treball que, irònicament, li havia permès conèixer a Luke Skywalker...

La rosca que faltava per treure va quedar solta amb un últim gir. En Cole va lliscar els dits per sota del panell i va tirar. No era prou fort per desprendre’l, i més no tenia un punt de suport adequat que li oferís la possibilitat de fer palanca.

La unitat R2 va ploriquejar.

En Cole va tornar a intentar-ho. El panell hauria d'haver-se desprès, però es negava a fer-ho. En Cole va sortir de l'ala-X i es va treure la pols del mico de mecànic.

La unitat R2 va deixar anar un altre xiulet i es va balancejar d'un costat a un altre.

-No vol deixar-se anar, però aconseguiré, treure aquest panell d'una manera o d'una altra -va dir Cole.

La seva resposta no va semblar tranquil·litzar al petit androide, que va seguir produint sorolls. En Cole el va contemplar amb una expressió de perplexitat a la cara. Potser els seus sistemes estaven funcionant malament. Potser...

I llavors la unitat R2 va apartar en Cole amb força brusquedat i va anar cap a l'ala-X. Un petit braç metàl·lic va emergir del seu cos cilíndric. Al final del braç hi havia una urpa metàl·lica. L'urpa es va adherir al panell, i la unitat R2 va començar a tirar.

- Ep! -Va exclamar en Cole.

L’androide podia trencar el panell, i això era precisament el que en Cole no volia que passés perquè llavors hauria de pagar un altre panell nou del seu salari.

Però l'androide no es va aturar. El panell es va desprendre del marc, deixant una bretxa de cinc centímetres. Després l'androide va fer girar cent vuitanta graus la cúpula fins a deixar-la de tornada cap Cole.

La unitat R2 va deixar anar un veloç reguitzell de sons en un clar intent de comunicar-se amb Cole.

En Cole es va preguntar si Skywalker podia entendre tot el que deia l'androide, i va acabar decidint que probablement pogués entendre’l. Després de tot, Skywalker comptava amb la Força perquè l'ajudés.

-D'acord, d'acord -va dir -. Deixa que li doni un cop d'ull.

Es va pujar a la plataforma col·locada al costat de l’ala-X, tot just havia espai suficient per a ell i la unitat R2, es va remoure fins que va haver aconseguit trobar un precari equilibri i va fer un cop d'ull per darrere de la consola.

Una insígnia imperial blau i verd semblava tornar-li la mirada.

En Cole va deixar escapar un xiulet i va mirar a l'androide. L'androide l’estava contemplant tan impassiblement com si fos un diminut savi metàl·lic. En Cole va pensar que no tenia res d'estrany que l’Skywalker donés tant valor a aquella petita unitat astromecànica.

Va desprendre alguns cables i xips de la insígnia..., i el que va veure el va deixar glaçat. La insígnia formava part del nou sistema de l'ordinador. Estava enterrada dins dels mecanismes interns, i mai seria vista excepte pels que muntessin el sistema.

En Cole no podia saber si la presència d'aquell artefacte era una peculiaritat única de l'ala-X de l’Skywalker o si es repetia en tots els caces. Esbrinar-ho requeriria algunes investigacions, i en Cole hauria de dur-les a terme.

I en Cole hauria de fer aquestes investigacions perquè havia reconegut l'artefacte ocult en el sistema de l'ordinador. L’havia vist en algunes de les restes de Tatooine, i havia vist morir un dels seus amics per haver-lo activat.

El símbol imperial ocultava un artefacte detonador de capacitats úniques. El sistema romania inactiu fins que certa ordre en codi era pronunciada o introduïda en l'activador annex. Llavors, i en un obrir i tancar d'ulls, la polaritat d'energia del sistema s'invertiria i es sobrecarregaria i el detonador esclataria, creant l'explosió més gran possible a partir de l'equip que tingués disponible.

En Cole es va adonar que li tremolaven les mans. L’Skywalker havia fet molt bé en no voler utilitzar aquell ala-X. Si ho hagués fet, hauria mort.

 Següent