La Nova Rebel•lió (V)

Anterior

Cinc

*

El tro sorgit del no-res va fer que la claredat emesa pels panells lluminosos de la Joia de Cristall s'afeblís de sobte. Després el terra va tremolar. Els androides escampats per tot el casino que dirigien les partides a les taules de joc van gemegar mentre vibraven com si fossin a desprendre’s de les seves subjeccions. La cadira d’en Han, que estava precàriament inclinada, va caure a terra. En Han es va aixecar d'un àgil salt i la va agafar amb una mà. En Jarril es va desplomar sobre la taula i va vessar les restes de les begudes.

- Què...?

- És un terratrèmol? -Va preguntar algú. -Es caurà...

- Compte!

Els crits i xiscles van ofegar qualsevol intent de mantenir una conversa. En Han no estava intentant parlar, per descomptat: ja havia viscut els anys suficients per saber que no s'estava produint cap terratrèmol. Allò havia estat una explosió.

-Sortim d'aquí -va dir, atraient l'atenció d’en Jarril amb un copet a l'espatlla.

- Què està passant? -Va cridar en Jarril.

En Han no li va respondre, o almenys no ho va fer directament.

-Estem per sota del nivell del sòl, amic. Si no sortim d'aquí ara mateix, potser mai arribem a fer-ho.

En Jarril probablement ni tan sols havia pensat en aquest aspecte de la seva situació. Aquells tuguris mai semblaven estar a dos metres de profunditat, encara que així era en realitat. El seu crit es va unir als dels altres mentre s'aixecava. En Han ja estava obrint-se pas a empentes cap a la porta, agitant el seu desintegrador davant dels nassos de qualsevol que intentés detenir-lo. Durant el trajecte va ajudar a aixecar a un cemasià, va esquivar les dents d'un gos de combat nek que havia estat alliberat de la seva cadena per l'explosió i va treure a un agee alat d'entre les restes d’una secció de sostre mig ensorrat.

La multitud que s'havia acumulat davant de la porta era enorme. Tots intentaven enfilar-se per sobre dels altres, i tots intentaven sortir. Un instant després en Han va veure que algun idiota havia tancat la porta.

- Deixeu-nos sortir d'aquí! –Va cridar.

- No saps què hi ha allà fora!

-Sé que sigui el que sigui ho prefereixo a morir aquí dins.

Diverses veus es van alçar al costat de la seva, i totes van secundar la protesta. En Han va aconseguir arribar fins a la primera fila de la multitud. Un oodoc, una espècie famosa per la seva grandària i la seva força però no per la seva intel·ligència, estava immòbil davant de la porta amb els seus braços, eriçats de punxes, creuats davant del seu gegantí pit.

-Aquí dins correm menys perill -va dir.

-Escolta amb atenció, cervell d’escuradents -va replicar en Han-. El sostre està a punt d'ensorrar-se. Prefereixo córrer el risc d'enfrontar al que hi hagi allà fora que morir amb tu aquí dins.

-Jo no -va dir l’oodoc.

-Doncs llavors caldrà treure’t d'enmig.

En Han va apartar l'alienígena d'una empenta i va destruir el pany de la porta amb un tret del seu desintegrador. El rebot va encertar a l’oodoc en la seva esquena eriçada de punxes. La criatura va grunyir i es va llançar sobre en Han mentre la porta començava a obrir-se.

Una marea de criatures es va escampar pels passadissos que s'estenien a l'altre costat de la porta, embolicant al Han i arrossegant-lo lluny de l’oodoc. En Han va aconseguir alliberar-se, va arribar al turboascensor sense que ningú li seguís, va buscar en Jarril amb la mirada i no el va poder veure. L'ascensor es va aturar a un nivell per sota de la superfície i en Han va pujar els esglaons de dos en dos, el cos tens en una reacció instintiva de preparació davant la pròxima explosió, que semblava estar trigant una eternitat a produir-se.

La multitud va arribar a les portes i va sortir per elles sota la forma d'un impetuós torrent de cossos. Els crits i els xiscles van cessar de sobte quan qui els llançaven van arribar a la superfície.

En Han va arribar a la sortida i es va aturar tan bruscament que el gotal que anava darrere d'ell va xocar amb la seva esquena. El gotal li va donar una empenta mentre retrocedia per passar al costat d’en Han, i després ell també es va quedar immòbil i va mirar cap amunt, dirigint el doble con del seu cap cap al cel.

En Han es va apartar de l'entrada, sentint la boca sobtadament tan seca com un desert.

Coruscant tenia l'aspecte de sempre. La ciutat estava intacta, i no li havia passat absolutament res.

La llum del sol era potent, encegadora i càlida. La tarda seguia sent tan bonica com quan en Han havia baixat al subsòl.

-No pot haver estat alguna cosa que ha passat sota de la superfície, oi? -Va preguntar un dels jugadors de la joia de Cristall, un home que tenia un aspecte vagament familiar. En Han moure el cap.

-Alguna cosa ha passat en algun lloc.

-No pot haver vingut de dalt -va dir el gotal -. Si hagués vingut de dalt, podríem veure els efectes.

-I ara tots estaríem corrent d'un costat a un altre mentre demanàvem al cel que la ciutat no rebés altre impacte -va dir el jugador. En Han va alçar una mà per fer-se ombra als ulls mentre buscava alguna mena de moviment. Per fi ho va veure: un contingent de guàrdies i personal mèdic anava cap al Palau Imperial. El palau.

Els nens.

Leia.

En Han va arrencar a córrer darrere dels guàrdies tan de pressa com podien portar-lo les cames i va estar a punt d'enderrocar el gos de combat nek, que semblava estar intentant fugir del seu amo. En Han va jugar a fet i amagar amb les columnes dels edificis i els carrers, aconseguint no perdre de vista en cap instant els guàrdies i el personal mèdic.

Era el personal mèdic el que li preocupava.

Algú havia sortit molt malparat.

El contingent va passar de llarg per davant de l'entrada principal del palau i va seguir corrent al llarg del mur. En Han va experimentar un fugaç moment d'alleujament fins que va comprendre on anaven.

Anaven a la sala del Senat.

En Han estava respirant amb panteixos entretallats. Una dolorosa punxada havia començat a formar-se al seu costat. Estava en bona forma física, però havia transcorregut molt de temps des de l'última vegada en què va haver d'anar corrent a algun lloc com si la seva vida depengués d'això..., i en Han ja portava una bona estona corrent d'aquesta manera.

Seguia sense haver-hi més explosions.

Estrany. Molt estrany.

Va girar la cantonada i el que va veure va fer que intentés córrer encara més de pressa. Hi havia senadors escampats per sobre de la gespa, coberts de terra, pols i sang de diversos colors diferents. Un líquid negre brollava de les ferides del senador de Nyny, i els seus tres caps estaven inclinats cap enrere. Si no era mort, li faltava molt poc per estar-ho.

La Mon Mothma estava inclinat sobre un altre senador i li parlava molt a a poc a poc. En Han es va aturar el temps suficient per tocar-li l'espatlla i fer que tornés la mirada cap a ell.

- I la Leia? -Va preguntar.

La Mon Mothma moure el cap. Semblava deu vegades més vella que a primera hora del matí.

-No l'he vist, Han.

En Han va fer marrada per esquivar els ferits, encara la Mon Mothma li va cridar a fort. Ja sabia què li diria si es parava a escoltar-la: la Mon Mothma li diria que no entrés aquí i que deixés que el personal ensinistrat per a aquestes eventualitats s'ocupés de tot, que era exactament el que li hauria dit la Leia en les mateixes circumstàncies. Però la seva dona havia desaparegut. En Han la trobaria sense ajuda de ningú.

L'enorme entrada de marbre era plena de pols, sang i més cossos. Alguns havien estat col·locats al llarg de la paret com si fossin contenidors de càrrega. Mentre passava al costat d'ells en Han va veure que es tractava d'androides. Ni tan sols eren androides sencers, sinó únicament trossos: braços en un racó, cames en un altre. En Han va veure dotzenes de membres daurats, i no va voler ni pensar en la possibilitat que C3PO estigués entre els androides que havien quedat fets miques.

La sang i la pols havien fet que el sòl es tornés molt relliscós. En Han va lliscar sobre un parell de lloses i no va aconseguir aturar-se fins que hi va haver arribat a l'entrada de la Sala del Senat pròpiament dita.

Totes les portes es trobaven obertes i els panells lluminosos d'emergència estaven encesos, i la pols surava a l'aire com una tempesta de sorra sobre Tatooine. En Han va sentir gemecs, crits i veus que cridaven demanant socors i que venien de l'interior de la sala. Altres veus que impartien ordres o sol·licitaven ajuda es barrejaven amb l'estrèpit. El personal mèdic al qual havia seguit ja era dins, així com dotzenes de guàrdies i membres del servei de seguretat.

Aquesta classe de danys només podien haver estat causats per una bomba enorme. Havia d'haver estat més gran que la més potent de totes les que havia arribat a veure fora d'una batalla espacial..., i aquella bomba no podia haver arribat de l'espai. Tota la part exterior de l'edifici es trobava intacta, i això volia dir que l'explosió havia d'haver-se produït dins d'ell.

I llavors va veure la Leia, coberta de sang i amb el seu vestit blanc, que havia deixat de ser blanc, mig estripat i enganxat al seu cos. Una trena s'havia deixat anar i penjava al llarg del seu coll. L'altra estava a mig desfer, i la bella cabellera castanya de la Leia surava sobre el seu rostre en una massa de flocs embullats. La Leia tenia les mans sota les protuberàncies secundàries d'un llewebum inconscient, els seus peus eren sostinguts per dos guàrdies. La Leia coixejava mentre caminava cap enrere, intentant no deixar caure el pes del cos sobre la cama dreta.

En Han va anar corrent fins a ella i va posar les mans al costat de les de la Leia, que s'havien tensat sobre la pell recoberta de solcs i arrugues del llewebum.

-Ja el tinc, amor -va dir.

Però la Leia no va semblar sentir-lo. En Han la va empènyer suaument amb el maluc, i la Leia va deixar anar l'alienígena. El pes del llewebum va fer que en Han trontollés. No entenia com la Leia podia haver-lo sostingut. Va deixar el llewebum al costat d'un dels seus camarades, prop d'un androide metge que estava classificant tots els casos segons el grau d'emergència, i va tornar a reunir-se amb la Leia.

La Leia es disposava a tornar a entrar a la sala del Senat, però en Han li va envoltar la cintura amb el braç i la va detenir amb tota la delicadesa de què va ser capaç.

-Portaré un metge perquè t'atengui, amor.

-Deixa’m, Han.

-Ja has ajudat prou. Anirem al centre mèdic.

La Leia no va bellugar el cap, i ni tan sols el va mirar mentre parlava. Tot un costat de la seva cara estava morat, i tenia la pell coberta de marques negres que no havien arribat a ser cremades per molt poc. Li sagnava el nas, i la Leia ni tan sols semblava adonar-se'n.

-He d'entrar aquí -va dir.

-Jo entraré. Tu queda't aquí.

-Deixa’m, Han -va repetir la Leia.

-No pot sentir-lo -va dir un dels androides metges mentre passava al costat d'ells -. Una detonació d'aquestes dimensions en un espai tancat ha d'haver causat considerables lesions auditives en tots els éssers dotats de timpans.

-No podia sentir-lo? -en Han la va fer girar delicadament cap a ell, intentant impedir que la por que sentia es fes visible a la cara.

-L'ajuda ja està de camí, Leia -va dir, parlant molt a poc a poc i articulant amb cura cada paraula -. Deixa que et porti al centre mèdic.

La pell de la Leia estava molt pàl·lida sota la capa de pols que la cobria.

-Jo tinc la culpa de tot.

-No, amor. No diguis això.

-Vaig permetre que els imperials entressin al Senat. No em vaig resistir prou. -Les seves paraules el van deixar gelat.

-No sabem què ha causat això. Vinga, Leia... Deixa que et porti a algun lloc en el qual puguin atendre't.

-No -va dir la Leia -. Els meus amics estan morint allà dins.

-Has fet tot el que podies fer.

-No siguis tossut -va dir la Leia.

- Escolta, no sóc jo qui està sent...! –En Han no va arribar a completar la frase. No podia quedar-se plantat allà per discutir amb ella. La Leia no podia sentir-lo i acabaria guanyant la discussió. En Han la va agafar en braços, sentint la seva calor i el poc que pesava -. Vas a venir amb mi -va dir.

-No puc, Han -va dir la Leia, però no va intentar resistir-se -. Estic bé, de debò...

-No vull que et moris només perquè ets incapaç de saber quan cal descansar una estona -va dir en Han mentre passava al costat dels ferits. O la Leia estava recuperant l'audició, o era capaç de llegir els llavis.

 -No em moriré -va dir.

El cor d'en Han retrunyia bojament contra les seves costelles.

-M'agradaria estar tan segur d'això com sembla estar-ho vostè, princesa -va dir, estrenyent-la entre els seus braços.

***

En Jarril va deixar de córrer quant va arribar als hangars. Havia vist molta activitat al voltant de totes les bases de vol, però suposava que aquesta encara no hauria arribat a la seva nau.

Tenia raó.

Encara que probablement no disposava de molt temps.

Havia deixat la seva nau, la Dama Apassionada, a l'altre extrem de l'hangar, darrera de dues naus de majors dimensions. La Dama Apassionada era una nau petita, però inconfusible i una mica cridanera. Marró i amb una estructura general que constituïa un encreuament entre el Falcó Mil·lenari i una ala-A, havia estat dissenyada personalment per en Jarril. Havia estat construïda per al transport de càrrega, però si les coses es posaven realment lletges en Jarril podia desprendre la unitat d'emmagatzematge i deixar que la secció de la nau que tenia forma de caça seguís endavant pel seu compte. El caça podia ser manejat mitjançant un sistema de control remot, i en Jarril podia fer que un perseguidor perdés el seu temps llançant-se darrere del caça mentre que en realitat ell es trobava a bord del navili d'emmagatzematge amb tota la càrrega. Només havia hagut d'utilitzar aquell truc en una ocasió, i afortunadament havia pogut recuperar la secció-caça de la nau més tard.

Mai no s'havia sentit més alleujat veient alguna cosa en la seva vida.

Havia de sortir de Coruscant abans que decretessin un estricte control sobre els viatges espacials..., i això era precisament el que farien quant haguessin localitzat l'origen de l'explosió, naturalment. En Jarril havia de tornar al Passadís abans que algú s'adonés que havia desaparegut. De fet, en Jarril temia que algú ja s'hagués adonat de la seva absència.

Aquella part de l'hangar semblava estar buida. Que estrany... Si en Jarril manés a Coruscant, hauria bloquejat immediatament totes les entrades i sortides del planeta. Però la Nova República feia les coses democràticament, i no lògicament.

En Jarril esperava que el que li havia dit hagués sigut prou per despertar l'interès d’en Han, perquè no tindrien una altra oportunitat de mantenir una conversa.

Va creuar a corre-cuita la plataforma fins arribar a la seva nau. Després va baixar la rampa i va pujar per ella. Entrar a una nau buida sempre li produïa una sensació bastant estranya. Normalment en Jarril viatjava amb Seluss, un sullustà. Els dos havien començat en el negoci junts, i se suposava que en Seluss havia d'ocultar la seva absència mentre en Jarril era fora.

La Dama Apassionada feia olor d’aire fred processat. En Jarril havia deixat l'interior en condicions de pressurització, un error que no solia cometre en circumstàncies normals. Però aquella vegada no importava. Això faria que li resultés més fàcil anar-se'n.

Pilotaria la nau des de la secció d'emmagatzematge. Era una forma d'evitar córrer riscos. Si el control de vol de Coruscant li creava algun problema, en Jarril separaria les seccions i deixaria que els seus perseguidors perdessin el temps anant darrere del caça mentre la unitat d'emmagatzematge escapava. Acabava d'instal·lar-se a la butaca de pilotatge quan va sentir un soroll darrere d'ell.

En Jarril es va encarcarar, però no es va tornar. Potser s'havia equivocat.

No. El so acabava de repetir-se. En Jarril havia sentit la inhalació peculiarment buida d'algú que respirava a través d'una màscara. Va empassar saliva i va posar la mà al desintegrador mentre girava.

En Jarril es va trobar amb dos soldats de les tropes d'assalt, els desintegradors ja l'estaven apuntant.

- On creus que vas? -Va preguntar un d'ells.

La reixeta bucal del casc feia que resultés impossible reconèixer la seva veu.

I un instant després en Jarril es va adonar que els seus dos visitants no eren soldats de les tropes d'assalt. Va reconèixer la cremada al casc del de la dreta, i va comprendre que aquells homes portaven posada una part de la seva càrrega.

Havien d'haver vingut a bord portant altres robes. S'haurien posat els uniformes de soldats de les tropes d'assalt per espantar-lo? en Jarril no temia als soldats de les tropes d'assalt..., o almenys no als que portaven uniformes trets de les bodegues de càrrega.

-Crec que ja va sent hora de fotre el camp de Coruscant. No us sembla que tinc raó? -Va preguntar, pensant que li agradaria saber a qui es dirigia.

-Pensem anar-nos-en després que ens hagis explicat què has vingut a fer aquí -va dir l'altre soldat.

-He anat a visitar un vell amic -va dir en Jarril.

-És un moment bastant estrany per visitar els vells amics -va dir el primer soldat.

-I també és un moment bastant estrany perquè vosaltres hàgiu decidit que podeu recórrer al meu equip -va replicar secament en Jarril.

-En realitat ens pertany, no? -Va dir el segon soldat.

-He d’informar-vos que Coruscant és el pitjor lloc possible perquè us vegin portant aquests uniformes -va dir en Jarril.

-Ningú ens veurà -va dir el primer soldat, i el seu casc es va inclinar en un gest dirigit al Jarril-. Deixa anar el desintegrador.

En Jarril va arronsar les espatlles i va deixar caure l'arma.

-De totes maneres no anava a utilitzar-lo.

-I ara torna a explicar què has vingut a fer a Coruscant.

- I què heu vingut a fer vosaltres? -Va preguntar en Jarril-. Heu tingut alguna cosa a veure amb aquesta bomba?

-Nosaltres farem les preguntes -va dir el segon soldat.

En Jarril va empassar saliva. L'efecte combinat de la violenta activitat física i l'excés de beguda estava fent que li donés voltes el cap. Estava a la seva nau, no? Hauria de ser capaç de trobar una manera de sortir d'aquell embolic.

-Seguia una pista.

-Una pista, eh? -Va dir el primer soldat-. Creia que havies anat a visitar un vell amic.

- I d'on penses que pensava treure la informació que estic intentant obtenir?

- D’en Han Solo, espòs de la líder de la Nova República?

L’havien seguit. En Jarril no aconseguiria sortir d'allà només amb paraules. Les seves mans es van tensar sobre la consola de control, però ja era massa tard. Un feix desintegrador impecablement dirigit se les va cremar. En Jarril va cridar desesperat mentre sentia com la cremada del dolor recorria tot el seu cos.

Es va posar les mans a l'estómac i va alçar la mirada cap als soldats de les tropes d'assalt.

-Què voleu de mi? -Va preguntar amb veu tremolosa.

-Volem estar segurs que mai tornaràs a obrir la boca -va dir el primer soldat. I un instant després es van assegurar d'això.

 Següent