Incògnit

Incògnit

John Jackson Miller

-Ei, vosaltres! Deixeu-me en pau!

La súplica d’en Dewell Bronk amb prou feines va ser més que un murmuri, i no va ser cap sorpresa que els matons no l’escoltessin. Va mirar insistentment des de l'altre costat del passadís del transport als delinqüents, un parell de joves devaronians proveïts de banyes. Portaven marejat a la pobra avia twi'lek des que havia pujat a bord. La primera vegada que van tirar de la seva bossa, es va resistir breument, però ara observava indefensa com els joves regiraven entre les seves pertinences.

Dewell volia dir-los que s'aturessin. Més alt, aquesta vegada. Podia fer-ho: tenia una veu autoritària, una per la qual era famós. Però això era en un món diferent, un on la seva petita alçada significava molt poc. Ningú anava a escoltar un kedorzhà grassonet d'un metre d'alçada a la coberta inferior d'un transport de passatgers.

Va mirar al seu voltant amb desesperació. El clíper tallaan no tenia personal de seguretat en aquest nivell, només el primer oficial d'aspecte amenaçador amb qui Dewell no volia tornar a parlar mai més. Trobava a faltar els seus guardaespatlles, que podrien haver resolt això en qüestió de segons. Però no els havia vist des que va abandonar precipitadament el seu apartament de Coruscant. Suposava que mai tornaria a veure'ls, ni tampoc el seu apartament.

No, per primera vegada en molt temps, Dewell Bronk estava sol i sense ajuda. I el pitjor de tot, era incapaç d'ajudar; una nova experiència per al tres vegades guanyador del premi al Bon Veí de l'Any atorgat per la Societat de Benevolència de Coruscant.

La vida havia canviat. I ja l’odiava.

Un dels devaronians va mirar-lo directament: una mirada enutjada. Sentint que el seu esperit de servei públic fugia amb el seu valor, Dewell va apartar instantàniament la mirada. Els bigotis de les seves galtes van caure abatuts i es va ensorrar en el seu seient. Estava sent estúpid. Com podria rescatar ningú ara, quan estava tractant d'evitar cridar l'atenció?

Preocupat, va sentir de nou el pes que portava als peus. Tot el que posseïa estava en un farcell, tancat amb una petita corda que havia lligat al voltant del seu turmell. Des que va marxar al principi de la seva odissea, havia mantingut el sarró subjecte entre els seus talons; no volia despertar-se del somni i descobrir que l'hi havien robat. Tampoc és que hi hagués gran cosa per emportar-se. Els crèdits que havia planejat utilitzar en la seva fugida ja havien volat; els havia gastat en pagar el seu seient en aquest transport i en el següent, i en l'únic menjar diari que se suposava que venia inclòs en el preu.

Eren unes tristes circumstàncies per a algú que havia viscut la seva vida a prop dels punts més brillants de la galàxia, viatjant quan li venia de gust i, en ocasions, a tot luxe. Aquest moment ja havia passat... i pot ser que mai tornés de nou. Ara Dewell, algú que havia lluitat per la justícia durant tota la seva carrera, es veia reduït a no fer res mentre els lladres assetjaven a una avia gran. Podia escoltar-ho: ara estaven tirant grollerament dels seus tentacles cranials. Dewell estava descoratjat. No hi havia res que pogués fer.

-No voleu molestar aquesta dona -va dir una veu propera. El seu to era càlid i segur. Una veu humana, va pensar en Dewell, però no es va atrevir a aixecar la mirada. Algun pobre heroi estava a punt de ser fet pols.

-No volem molestar aquesta dona -va respondre una aspra veu devaroniana.

Perplex, Dewell es va inclinar cap endavant i va mirar a l'altra banda del passadís. Els dos matons havien deixat la bossa de la twi'lek i caminaven cap a l'escala que conduïa al nivell superior. La persona que havia parlat en primer lloc era l'humà que havia embarcat a la parada prèvia; el que Dewell havia etiquetat mentalment com "el Jove Pare".

Dewell no sabia si l'humà era el pare del nen. Ni tampoc sabia realment com de jove que era l'home. Els ulls dels kedorzhans eren aguts en la foscor, però la major part de la resta d'espècies vivia a la llum. Sota la llum del dia, els kedorzhans rarament obrien els ulls més enllà d'una petita escletxa. Dewell sempre s'havia negat a portar un visor, sentint-se millor en ser capaç de mirar directament als ulls dels seus interlocutors, fins i tot encara que això signifiqués que sovint tingués problemes per distingir una persona d'una altra. Per Dewell, la gent tendia a convertir-se en formes, feliços i tristos, cruels i innocents. Sota la brillant llum de la cabina de passatgers, el Jove Pare era una taca amable, amb el seu rostre enfosquit sota una caputxa marró mentre bressolava el nadó embolicat en mantes.

Dewell va mirar a esquerra i dreta. Ningú més havia vist o sentit el que havia passat amb els devaronians; tots els altres havien marxat, temorosos de veure’s implicats. I ara la twi'lek també se'n va anar, prenent la seva bossa i marxant precipitadament al compartiment de popa. El Jove Pare va sospirar i va seure al seient que havia deixat lliure.

-Què curiós això d'aquests brètols -va dir Dewell amb aire reflexiu. Sabia que per a un fugitiu era un error parlar amb un estrany... fins i tot amb un de cavallerós. Qui sabia quanta gent estaria buscant-lo, i les tàctiques que usarien els seus agents? Però l'humà tot just es va girar. Sota la caputxa de l'home, el kedorzhà va distingir dos punts blaus grisencs i un rostre barbut.

-Només eren uns nois amb ganes de divertir-se -va dir l'home.

-Conec les diversions de la joventut -va dir en Dewell. Va torçar amb desdeny el seu ample nas-. Però aquests eren criminals. -Es va aclarir la gola-. Hauria de denunciar-los al capità.

-No és realment necessari.

Dewell va sospirar, avergonyit. Què valent, demanant-li a una altra persona que fes el correcte. El Jove Pare havia corregut un risc però no aniria més enllà. Veient al nen que ploriquejava en braços de l'home, Dewell no podia culpar-lo.

L'humà comprovava una vegada i una altra els embolcalls de l'infant. Fins i tot amb la seva pobra visió, Dewell va poder adonar-se que l'home estava confús.

-El seu fill té gana -va dir en Dewell.

-Acaba de menjar fa molt poc -va respondre el Jove Pare-. No pensava que tornés a ser l'hora.

-És el nen qui decideix quan torna a ser l'hora -va dir en Dewell, sentint-se una mica més còmode. Va somriure quan l'humà va començar a rebuscar un biberó a la motxilla. Els pares primerencs eren divertits. Dewell només havia tingut temps al llarg de la seva vida per tenir set fills; no molts per a un kedorzhà, però hi havia moltes més coses importants que fer. Ara, mirant al nen amb ulls aclucats, Dewell es va trobar desitjant haver passat més temps amb els seus propis fills... i preguntant-se on estarien ara tots ells.

Bé, sabia on n’era un. El pobre Tyloor era mort, i el seu cos perdut en algun lloc del camp de batalla. Mort, com molts altres fills de la República, en un conflicte que mai havia tingut cap sentit per a Dewell. I encara que les Guerres Clon havien acabat, afortunadament -i sobtadament -, la principal batalla de la carrera del kedorzhà també semblava perduda.

Els kedorzhans eren un poble petit en estatura, poder, i nombre. De potes curtes, amb quatre dits grassonets a cada mà, havien migrat a qualsevol part on poguessin trobar-hi treball subterrani. La majoria dels mons havien rebut amb els braços oberts als agradables éssers de rostre rodanxó; s'ocupaven dels seus assumptes i causaven pocs problemes. Quan els kedorzhans finalment van aconseguir representació a la República i un seient al Senat, molts van suposar que els diminuts éssers es comportarien com estava fent Dewell ara mateix. Segurament, s'ocuparien dels seus propis assumptes, deixant que altres espècies actuessin mentre intentaven passar desapercebuts.

Però Dewell i els seus il·lustres predecessors havien desafiat a les expectatives, usant el seu poder acabat d'obtenir per lluitar pels més febles de la galàxia. Havien viscut sotmesos; aquesta experiència els va portar a ajudar a altres.

Aquest fet -i la mort d’en Tyloor, entre tants d'altres- era el motiu pel qual havia signat la Petició dels 2000 sense fer preguntes. El Canceller Suprem Palpatine havia sobrepassat els seus límits, acaparant drets governamentals que havien estat reservats per al poble. I no simplement poders importants per a ser usats en una emergència. No, moltes de les noves mesures eren simplement arbitràries, eliminant proteccions per als febles sense cap raó en absolut.

Els seus assessors li havien dit que no signés la petició. Ara, amb els Jedi desapareguts i l'Imperi declarat, molts dels seus col·legues ja havien retirat els seus noms del document. Dewell no ho faria. Però temia que aquest fos l'últim acte de valor que fes mai...

L’odiós primer oficial va aparèixer a la porta, tan borratxo com havia estat abans.

-Parada a l'estació -va exclamar a la cabina de passatgers-. Creuin a la Plataforma 560 per prendre el nostre vol d'enllaç cap a la Vora Exterior. Els altres, gràcies per...

Dewell no va escoltar la resta, ajupint-se per recollir la bossa que tenia als peus amb les seves pertinences. Era hora de moure’s de nou.

***

Dewell no sabia sobre quin planeta hi era, només que el cel era d'un verd brillant, i que de nou estava tenint problemes per veure. En tot cas, estava content d'haver sortit del Llimac Espacial.

Hi havia esperat que els devaronians desembarquessin primer. No hi havia vist on s'havia ficat el Jove Pare. Era una llàstima; aquest humà li havia semblat una persona decent. Així havia de ser a partir d'ara, es va adonar Dewell. Anar d'un lloc a un altre, sense establir mai una relació que durés més de cinc minuts, per no parlar d'una amistat. Difícilment era una vida que valgués la pena viure, i molt menys lluitar per ella.

Caminant encorbat pel llardós espaiport, subjectant amb força la seva bossa a la mà, va observar la multitud. Va sentir ulls que el miraven, i encara que no podia veure amb claredat cap cara, s'imaginava la resta. Va veure un passadís solitari entre dos dels edificis de manteniment, i es va dirigir cap allà. Per aquí podria arribar a la plataforma d'aterratge i evitar la major part del trànsit de vianants.

Avançant pel carreró enllosat, va escoltar una mena de bel a la volta d'una cantonada. Instintivament, va avançar unes passes i va mirar. Un conserge ortolà de llarga trompa, agafant encara al seu pal de fregar, estava sent sacsejat per dues figures amb armadura blanca. Soldats Clon, de l'així anomenat Gran Exèrcit de la República. Dewell no podia escoltar el que estaven dient, perquè la rabassuda figura blava no deixava d’udolar mentre el sacsejaven.

Ja n'hi havia prou! Oblidant-se de la seva mida -i de tota la resta pel que a ell respectava- Dewell es va dirigir cap a la zona aïllada.

-Deixeu-lo! -va exclamar. Els soldats no li van prestar atenció. Amb la corda fortament enrotllada en la seva arpa, Dewell va llançar cap endavant la seva bossa de pertinences. Va colpejar en el barb al soldat que subjectava al conserge.

Ara havia atret la seva atenció, ho volgués o no. El soldat va deixar anar l’ortolà, que va sortir corrent per un dels passatges laterals, abandonant la seva galleda i el seu carro de material de neteja. Prenent el rifle blàster que portava a l'espatlla, el soldat va mirar directament al kedorzhà.

-Dewell Bronk?

Dewell va aixecar la mirada, sorprès.

-Així em dic.

-Senador Bronk, queda vostè arrestat.

-Sota quina autoritat?

-La de l'Emperador Palpatine. -El segon soldat va mostrar una tauleta de dades amb la imatge d’en Dewell.

Dewell va obrir els seus grans ulls com plats. Per descomptat, no hi havia cap interès imperial a assetjar conserges. Almenys, encara no. Era un parany, i havia caigut de ple en ell. Va deixar caure els braços als costats.

-Suposo que sabia que això acabaria...

Abans de poder acabar, va passar una cosa sorprenent. La galleda del conserge va aterrar sobre el casc del primer soldat clon amb un fort so metàl·lic, abocant-li aigua sabonosa i impedint completament la visió del soldat. El segon soldat es va donar la volta, aixecant el seu rifle; sens dubte, hauria calgut algú de l'alçada d'un wookiee per llançar la galleda sobre el cap del seu company. Però darrere d'ell no hi havia ningú en absolut. En lloc d'això, hi havia algú a un costat... i sostenia, entre altres coses, un gran pot d’esprai. Mentre Dewell es tirava a terra, va escoltar el fort so de l'aerosol i va olorar l'escuma netejadora a alta pressió.

Aixecant la mirada, va veure la còmica imatge del soldat, amb les seves obertures oculars i les seves preses d'aire taponades amb la densa substància, movent el seu rifle en un intent de disparar aleatòriament. Però el seu assaltant ja estava sobre ell, lluitant per apartar l'arma. La zona aïllada estava prou en ombres com perquè Dewell pogués distingir la identitat del seu rescatador.

El Jove Pare!

En un àgil moviment, l'humà va colpejar al soldat al cap amb la culata del seu propi rifle. La figura cuirassada va retrocedir a batzegades, xocant contra el seu company que seguia amb la galleda al cap. Llavors el Jove Pare els va empènyer -com exactament, Dewell no ho va poder veure- llançant-los a l’interior d'una de les portes laterals. Es va adonar que era un pou de manteniment. Va poder escoltar el colossal clam quan els homes cuirassats van caure per les escales.

El Jove Pare es va acostar i va tancar la porta, bloquejant-la.

-No tornaran a molestar-li, senador.

Dewell va mirar al seu voltant.

-Però on ...

El Jove Pare va assenyalar amb el cap cap a un lloc darrere d'ell. Avançant, Dewell va distingir la forma del nadó, arraulit i descansant còmodament sobre el carro del conserge ortolà. L'home va aixecar al nen.

-Crec que li han estat seguint des del Llimac Espacial -va dir el Jove Pare-. L'Emperador té agents per tot arreu.

Bronk no va preguntar a l'home com ho sabia.

-No ho entenc. Hi ha molts kedorzhans... i bàsicament semblem iguals. Els meus documents són una falsificació perfecta. Va ser el primer oficial?

-Els devaronians, crec. Les falsificacions el portaran lluny... però ells coneixen la seva reputació de protegir el feble. Sospito que sabien que estava fugint, i van usar això per intentar fer-lo sortir a la llum. Allà, i aquí -va dir, assenyalant la porta tancada amb el cap-. Però són els primers dies de l'Imperi de Palpatine. La propera vegada, pot ser que l'informant sigui la víctima; la dona twi'lek, el conserge ortolà...

Dewell va bellugar el cap.

-La desconfiança no està en la meva naturalesa.

-Tampoc en la meva -va dir el Jove Pare, atraient al nen cap a si. Es va tornar i va començar a allunyar-se -. El seu pròxim vol està per aquí -va dir-. M'asseguraré que l’agafi.

Bronk el va seguir en la breu distància fins a la Plataforma 560, content que ningú semblava haver-se adonat del xivarri d'uns instants enrere. La nau era lleugerament millor que el Llimac Espacial, però estava deixant anar vapors, a punt per marxar, i això li feia semblar celestial.

Dewell es va aturar prop de la rampa d'accés i va tornar la mirada al Jove Pare.

-Gràcies.

L'home simplement inclinà el cap i va començar a donar-se la volta.

-Així és com serà tot, oi? -va preguntar Dewell, mirant a terra.

El Jove Pare es va aturar.

-A què es refereix?

-Viure ocult. En l'exili. Hauré de témer a cada estrany, cada connexió de comunicador. No podré tocar una tauleta de dades sense témer que els companys d’en Palpatine estiguin observant. -Dewell va alçar la mirada-. Estic exagerant, no?

-Em temo que no -va dir l'home. Va assentir amb simpatia-. Serà així i pitjor. Les coses que són bàsiques per al teu ser, les que et completen i t'omplen d'alegria, poden convertir-se en debilitats. Fins i tot allò que et defineix; el mateix desig d'ajudar els altres.

Dewell va mirar de nou a la nau estel·lar, i després a la bulliciosa taca dels passatgers, movent-se d'un costat a un altre. Assenyalant, el Jove Pare va continuar, acotant el cap.

-Creuràs que les multituds t'oferiran seguretat... però això només funciona si no mostres res de tu mateix a ningú. I això no és el pitjor. Hauràs d’observar els actes amables dels altres amb escepticisme i suspicàcia. -Va somriure amablement -. Excloent el present.

Dewell va abaixar la mirada. L'home no li semblava familiar; havia vist amb claredat tan poques cares humanes que no recordava cap d'elles. Però coneixia a un company en un predicament similar al seu quan ho sentia.

-Sembla que estem en la mateixa situació.

-No exactament -va dir l'home-. Vostè té més opcions disponibles que jo.

Dewell es va quedar un instant mirant fixament a terra, fins que es va adonar del que volia dir l'home.

-Jo no puc viure ocult. –Respirant profundament, el petit kedorzhà es va alçar-. Suposo que he de tornar.

L'humà va fer que sí ombrívolament.

-hauré de retractar-me, declarar el meu suport a Palpatine.

Les paraules li van fer sentir nàusees mentre s'allunyava de la rampa.

-Així estarà en millor posició per ajudar a la gent -va dir el Jove Pare-. Pot ser que aquest sigui el lloc on ha d'estar, fins que es necessiti gent amb la seva força.

-Força! -Dewell va deixar anar una riallada-. Em fa por cada llum brillant i cada soroll fort.

-La seva força pot sorprendre’l -va dir el Jove Pare, subjectant amb força l'embalum que portava-. Fins i tot el més petit de nosaltres pot canviar la galàxia.

-Fins i tot el seu fill.

El Jove Pare va abaixar la mirada i va somriure.

-Fins i tot ell.

-Espero que no haguem d'esperar tant -va dir en Dewell.

-Hi estic d'acord -va assentir el Jove Pare-. Però estic preparat per fer-ho. -Va mirar per sobre de la seva espatlla. A l'altra banda de l'asfalt, un altre transport es preparava per enlairar-se -. Aquest és el meu vol.

Dewell va observar com l'home es girava.

-Ho sento -va dir-. Crec que no em va dir el seu nom.

-El meu nom ja no té importància -va dir el Jove Pare, sense mirar enrere.

Dewell va assentir.

-Potser. Però els seus actes sí que en tenen. -Es va acomiadar amb la mà-. Segueixi actuant... si pot.

FI