CAPÍTOL
18
-I bé? -va preguntar Corran a la Nen
Yim-. Què em pots dir?
Havien realitzat quatre salts més des
que la Nen Yim els havia comunicat aquella avaluació de l'estat dels motors
vius de la nau, i cada salt havia estat més difícil que l'anterior. El dolor de
la nau havia passat de ser una lleu punxada a un suplici constant, i Corran
s'alegrava que la majoria de les naus que havia pilotat no haguessin tingut
sentiments. Sí, aquella era molt manejable... quan no estava malalta.
-El deteriorament és marcat -va dir
la Nen Yim-. La nau imperial ha causat danys als dovin basal, i les tensions
gravitacionals dels salts repetits han agreujat el seu estat.
-Per què no m'ho vas dir abans dels
salts repetits? -va preguntar en Corran.
-No he pogut estar segura d'això fins
després de diverses passades per l'espai fosc. A més... -va fer una pausa, i
els seus palps es van agitar com serps-. A més, crec que la meva adaptació d'un
motor yuuzhan vong a una nau que va ser dissenyada per funcionar amb un motor
no vivent ha pogut ser imperfecta i haver contribuït al deteriorament. La
ferida no ha fet més que agreujar aquest efecte. Cada vegada que saltem,
apareixen microanomalies gravitacionals dins dels dovin basal o molt a prop
seu.
-Se'ls estan menjant per dins -va dir
en Corran-. Meravellós. Es pot reparar això?
La Nen Yim semblava fins i tot humil,
per primera vegada des que l'havia conegut Corran.
-No -va respondre-. Amb els recursos
que tenim aquí disponibles, no. A més, està clar que les meves nocions sobre la
biologia sekotana són defectuoses; en cas contrari, això no estaria passant.
Necessito més mostres.
-No crec que sigui una qüestió de
biologia -va dir la Tahiri-. Crec que es tracta de la Força.
Els dos es van tornar cap a ella.
-Explica't -li va dir en Corran.
-Aquesta nau existeix en la Força -va
explicar la Tahiri-. Tu la sents, oi, Corran? I, com més ens acostem a Sekot...
-Més forta es torna la connexió -va
assentir ell-. Sí, ho he notat.
Era com si la nau estigués tornant a
reunir-se amb una família que havia perdut feia molt de temps.
-De manera que, pot ser que aquesta
nau estigui rebutjant els motors perquè aquests no existeixen en la Força, i
que com més ens aproximem a Zonama Sekot, més fort es torna el rebuig.
-Això sembla improbable -va dir la
Nen Yim-. La Força, sigui el que sigui, no ha de regir les reaccions
biològiques senzilles. Els vincles entre la nau sekotana i els nostres motors
haurien de funcionar.
-Però no funcionen, i tu no saps per
què -va dir la Tahiri. A Corran li va semblar que parlava amb una mica d'excés
de confiança; però, el seu raonament el va impressionar.
-Així és -va reconèixer la Nen Yim a contracor.
La Tahiri es va recolzar en la
mampara i es va creuar de braços.
-Mira, tu mateixa ho has dit:
necessites una hipòtesi de partida. T'has estat preguntant per què són tan
semblants les tecnologies yuuzhan vong i sekotana. Dóna la volta a la pregunta:
en quin sentit són diferents? Perquè, si les formes de vida sekotanes
existeixen en la Força, i les formes de vida yuuzhan vong no, llavors ha
d'existir d'alguna manera, en algun lloc, una diferència gran.
Els tentacles de la Nen Yim es van
contraure, es van agitar breument i es van assentar sobre el seu cap.
-És un punt de partida -va
reconèixer.
-Això encara no ens serveix de res
-va assenyalar en Corran-. Si ens quedem avariats a l'espai, sense cap mitjà de
comunicació, la qüestió quedarà en mera especulació. Ah, i una cosa més -va
afegir, creuant-se de braços-. Ens morirem.
-Els motors poden suportar un altre
salt, potser dos o tres si els donem de seguida -va anunciar la Nen Yim.
En Corran va sospirar, mirant les
seves cartes de navegació, que possiblement eren tan merament especulatives com
el tema que estaven debatent. Tot d'una, trobava molt a faltar la Mírax, en
Valin i la Jysella, i fins i tot al seu antipàtic sogre. De fet, podia ser fins
i tot útil tenir un sogre que podria aparèixer amb el seu gran Destructor
Estel·lar vermell per salvar la situació.
Però aquella vegada no era probable
que passés.
-És arriscat -va dir, tornant al
moment present-; però crec que aconseguiria arribar al sistema amb un salt més,
suposant que no hi hagi en el nostre camí un forat negre que no aparegui a les
cartes. Però, si la Tahiri té raó, els motors fallaran quan hi arribem, si és
que no fallen durant el salt.
-Però haurem arribat -va dir la
Tahiri-. I, encara que no puguem aterrar, podran ajudar-nos el mestre Skywalker,
Jacen i Mara.
-L'única alternativa és quedar-nos
aquí, esperant que es morin els dovin basal... o intentar arribar a un altre
destí -va dir la Nen Yim.
-Bé... Potser, si viatgem
allunyant-nos de Zonama Sekot... -va començar a dir en Corran.
La Nen Yim va negar amb el cap, amb
un gest molt propi dels humans. Corran es va preguntar si hi hauria après
aquell gest negatiu de la Tahiri i d'ell.
-Encara que acceptéssim la idea de la
Jeedai jove com a hipòtesi de treball -va dir la Nen Yim-, l'única conclusió
seria que la taxa de deteriorament seria menor si ens dirigim a una altra
banda. Els danys ja soferts no es curaran.
-Llavors, tres salts, en el millor
cas?
-No entenc l'expressió, però jo diria
que no hi ha més de tres salts. Si són menys, millor.
-Bé -va dir en Corran-. Anem
endavant, doncs. Tothom als seients antixoc. Això es pot posar dur.
* * *
I es va posar dur.
Quelcom va fallar, fins i tot abans
de la reversió, i en el moment en què van arribar a l'espai normal, les
estrelles van tornar a apagar-se, ja que la nau, per algun motiu, va realitzar
un microsalt més pel seu compte. Els salts van fer pensar a Corran en una pedra
plana que rebota a la superfície de l'aigua, i va confiar que es tractés d'una
mala metàfora i que no seguissin fent salts.
L'existència real va tornar a
aparèixer, però no hi havia estrelles; en comptes d'aquestes, unes immenses
franges vermelles i grogues omplien el seu camp de visió, que donava voltes.
Corran va comprendre que donaven
voltes... i queien per un pou gravitacional. Estaven atrapats en
l'arrossegament d'un planeta titànic, de la mida de Yavin IV com a mínim, més
gran que aquest probablement. Els comandaments, i les sensacions que transmetia
la nau, li deien que un dels dovin basal de la nau estava completament
apagat... o desmaiat, o mort, com fos; el que volia dir era que ja no anaven a
fer més salts estel·lars en un futur immediat. Els altres dos funcionaven,
encara que un s'anava perdent ràpidament.
-Vinga, nena -va grunyir en Corran,
intentant controlar la rotació desenfrenada de la nau i establir una òrbita
estable. Però hi havia alguna cosa que ho desviava tot, i l'estirada era massa
forta. I també existia un altre estirada. La nau ho sentia; sentia la presència
de Zonama Sekot, i volia tornar a casa.
Corran va aconseguir aturar la
rotació de la nau sobre si mateixa, el que li va permetre, almenys, calcular la
seva situació. Els sensors mostraven un altre planeta, que tenia aproximadament
la mida de Corèllia, a uns cent mil kliks de distància. I també hi havia una
altra cosa, una cosa en òrbita al seu voltant. Una lluna? Estaven massa lluny
per saber-ho.
-Tenim una possibilitat -va dir-. Si
podem apropar-nos prou a Zonama Sekot, el seu pou de gravetat exercirà sobre
nosaltres una tirada més forta que el del planeta gran. Si els motors fallen
ara... bé, tots guanyarem una mica de pes.
Va tirar cap enrere de les palanques
de comandament dels motors, i la nau va tremolar, protestant. L'aire va
començar a fer pudor de sobte, com a pèl cremat i a oli de peix.
-Falta molt poc -va murmurar a la
nau-. Però falta una mica.
El segon dovin basal es va despertar
de sobte amb un brunzit... El sentia com un cor a punt de trencar-se, que
omplia tota la resta d'impulsos de dolor; però la nau va avançar de sobte.
Llavors, el cor va acabar per trencar-se, i els indicadors van quedar a les
fosques. Ja només quedava un motor.
-I ara, què? -va murmurar la Tahiri-.
Ho hem aconseguit?
-No ho sé encara. Estem en el punt
intermedi mateix.
-Potser haguéssim de posar-nos tots a
la banda de la nau més proper a Zonama Sekot -va dir la Tahiri.
-Què graciós -va dir en Corran; i,
sense pensar-s'ho si més no, va estendre la mà i li va regirar el cabell.
Ella es va apartar d'un bot com si en
Corran l'hagués atacat.
-Perdona -va dir ell.
-No; ha estat culpa meva -va dir la
Tahiri, envermellint-. És només que...
No va ser capaç d'acabar la frase.
-El cap -va explicar la Nen Yim-. En
el Domini Kwaad no toquem el cap.
En Corran va observar les espirals que
tenia la Nen Yim al cap, a manera de serps.
-No, suposo que no -va dir.
«He d'afluixar va pensar. No sé el
que és la Tahiri ara, però ja no és la nena amigueta de l'Ànakin».
És clar que allò hauria passat encara
que no haguessin intervingut els yuuzhan vong. Corran no sabia si més no quin
tipus de música li agradava a Valin en aquells temps, però segurament no seria
la que recordava ell. Sí; quan sortís d'allò, pensava tornar a casa i passar-hi
una llarga temporada.
O, millor dit, si sortia d'allò.
Va consultar els indicadors.
-Ep, sí -va dir-. Ho hem aconseguit
-va assenyalar cap a Zonama Sekot-. Ara caiem cap allà.
-Ho has aconseguit tu -va dir la
Tahiri.
-Ho va aconseguir la nau -va replicar
en Corran-. És clar que...
-Què?
En Corran li va dedicar un somriure.
-És clar que, seguim caient, i si bé
el cop final no serà tan fort com abans, encara farà mal.
-Sempre has de posar alguna pega, oi?
-va dir la Tahiri-. Et queda un dovin basal.
-Durant quant de temps? Si no trobem
al Luke...
-Ho estic intentant -li va fer saber la
Tahiri-. Ho porto intentant des que vam arribar aquí. Però no sento més que
aquest planeta. És tan fort en la Força, que ofega tota la resta.
-Ho intentaré jo també -va dir en
Corran-. Potser sigui la nostra única oportunitat. Cuidadora, si pots fer
alguna cosa per aquest últim dovin basal...
-L'atendré -va respondre la Nen Yim.
* * *
Van veure com anava augmentant de
grandària la lluna. Els dos Jedi seguien buscant amb la Força; però, si Jacen i
els altres hi eren, la Tahiri no els percebia, per descomptat. Era com intentar
captar una veu entre una tempesta de sorra.
-Potser no sigui el planeta correcte
-va suggerir en Harrar.
-Sí que és el planeta -va asseverar
el profeta-. El planeta de la profecia. No ho sents?
En Harrar va arrufar les celles.
-Em sap greu... no, no sento res -va
dir, movent el cap.
-Aquest ha de ser el lloc -va
respondre en Corran-. Almenys, la nau sembla convençuda que ho és.
Va comprovar de nou els indicadors de
llarga distància. El que estava en òrbita al voltant del planeta s'havia perdut
de vista darrere de l'horitzó. Encara que en Corran no estava segur d'això, en
la seva última observació s'havia semblat notablement a una fragata imperial.
Luke portava d'escorta una fragata
imperial, o això era el que li havia dit Kenth. Si fos capaç de seguir una
òrbita una mica més baixa, més ràpida que l'altra nau, acabarien per
assolir-la.
Però també podia passar que els
desintegressin. Llevat que pogués posar algun tipus de rètol anunciant que
venia en to de pau. Tot i així, els imperials eren capaços de disparar-li només
per gust. Va observar la seva trajectòria, i va comprendre de sobte que ni tan
sols li quedava la possibilitat d'escollir.
-Ai, Baves de Sith -va grunyir.
-Què passa? -va preguntar la Tahiri.
-Recorda'm que no torni a pilotar mai
una nau amb ment pròpia, i menys si té nostàlgia de casa -va dir en Corran-.
Ens ha posat en un vector d'aterratge.
-Però això és el que volem, no? -va
preguntar el Profeta.
-Sí; però estaria bé aterrar a prop
dels nostres amics -va replicar en Corran-; tenint en compte, sobretot, que no
anem a tornar a enlairar-nos; almenys, no en aquesta nau.
-Jo diria que la nostra primera
prioritat és sobreviure -va observar en Yu'shaa.
-És cert. Bé, amics, anem a saludar
Zonama Sekot molt de prop. Us suggereixo que us assegureu tots bé. La part
lenta del viatge ha conclòs.
Va xocar amb l'atmosfera en un angle
massa tancat, i va haver de donar una forta empenta amb el dovin basal per
corregir-ho. La nau va fer un gest de dolor, però va obeir, i va baixar xiulant
per l'atmosfera superior. Corran va sentir l'augment de la temperatura de la
pell, i va tornar a activar el motor, intentant mantenir-se per sota de la
velocitat terminal. Cremar-se seria tan dolent com estavellar-se.
Passaven veloçment per sota d'ells
extensions d'aigua i de selva, i Corran va haver d'estar d'acord amb Harrar:
aquell podia ser un món més entre cent. Però li produïa una sensació diferent. La
Tahiri tenia raó: allà hi havia la Força, i produïa una mena de soroll blanc a
través del qual no era capaç de percebre cap altra cosa.
De tant en tant tenia la impressió
que podia sentir al Luke, però mai era més que un indici o que una espurna.
Tenia altres coses més urgents de les
que preocupar-se. S'aproximaven ràpidament a les copes dels arbres. Havia
arribat el moment de frenar seriosament. Va activar el dovin basal, i va sentir
que fallava gairebé immediatament però que tornava a funcionar. La velocitat a
què es desplaçaven es va reduir, però no prou ni de bon tros. No obstant això, Corran
no podia forçar més el motor encara que volgués. Va anul·lar tot l'efecte de
cancel·lació de la inèrcia a la cabina per dedicar-lo a controlar el vol, i
l'acceleració ja estava aconseguint el grau màxim que era capaç de tolerar ell
mateix, i que era força elevat. Va reduir més l'angle, aproximant-se cada
vegada més a una trajectòria horitzontal respecte del sòl i desitjant que la
nau sekotana tingués ales, perquè, si fallava completament el dovin basal,
almenys li quedés la possibilitat de planejar.
A cent metres de terra encara no
estava en horitzontal... A cinquanta, gairebé...
Van obrir un ampli solc entre les
copes dels arbres, i el dovin basal es va apagar per complet de sobte. La nau,
sense energia, queia com una pedra gegant que hagués llançat un gegant; i,
sense compensador d'inèrcia, anaven a quedar esclafats contra les parets
interiors.
«Aquesta és la unitat que buscàvem
-va pensar en Corran, lúgubrement-. Els yuuzhan vong i els humans, barrejats
junts en un sol embull...».
Van xocar amb gran força contra
alguna cosa; i ell, desesperadament, va buscar amb la Força, va sentir que la Tahiri
el buscava també; i, llavors...
Llavors va sentir a Sekot; immens,
poderós i indiferent. Però va passar una cosa, una connexió... i, de sobte,
queien com una ploma.
Només durant un segon. Després, van
tornar a la caiguda lliure, i als pocs instants van aterrar amb força.
* * *
-Un aterratge interessant, Jeedai Horn
-va comentar en Harrar.
-Com esteu tots? -va dir en Horn,
tornant-se dolorosament en el seu seient per veure l'estat dels seus companys.
El cor de respostes li va assegurar
que tots havien sobreviscut.
Tots, menys la nau. Estava perdent la
brillantor, i la veueta que sonava en el seu cap era com un murmuri que
s'apagava.
«Ho sento», li va transmetre ell per
mitjà de la Força. Però ens has portat fins aquí. Gràcies.
Llavors, va sentir que marxava.
Va mirar per la pantalla de
visualització i va veure un paisatge de bosc.
-Bé, sembla ser que hem arribat -va
dir als altres-. Proposo que vegem si s'obre l'escotilla i que ens assabentem
de per què hem vingut fins aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada