La profecia final (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Quan van sortir dels túnels foscos, a la llum del palau del gran Senyor Shimrra, a la Tahiri li van flaquejar les cames un moment. La nau de comandament d'en Shimrra, una enorme esfera alada, estava posada sobre el palau, com si tot el conjunt fos un ceptre, un símbol de poder.

-Força imponent -va reconèixer el mateix Corran-. I ara, què?

Yu'shaa va assenyalar amb un dit un complex molt més modest, de forma d'estrella.

-Aquest és el damutek dels cuidadors -va dir-. Espereu uns moments aquí. Quan comenci el nostre pla, serà allà -va afegir, assenyalant un edifici gran, hexagonal, de prou poca alçada i amb teulada de mica-. És un gla de cria d'amfibastons. Els guàrdies creuran que la meva gent està duent a terme un assalt per apoderar-se de les armes.

Corran va comptar almenys cinquanta guerrers que rondaven per l'extensa plaça.

-La teva gent serà massacrada.

-No lluitaran molt de temps. Fugiran; i el vostre pla genial servirà perquè a la majoria no els segueixin.

-No estic segur que sigui tan genial -va dir en Corran amb un sospir.

-Poden fugir -va dir en Yu'shaa-. Els has brindat més possibilitats que les que tenien. Si no ho aconsegueixen, moriran amb honor, que ja és alguna cosa més del que els hauria concedit Shimrra. Moriran sabent que han obert el camí que condueix a la redempció.

Corran tornà a mirar el damutek.

-I nosaltres entrarem per la porta principal, sense més?

També la Tahiri estava mirant fixament el damutek. Ja se li havia passat el reflex momentani de veneració religiosa que havia sentit en veure el palau d'en Shimrra, i havia ocupat el seu lloc un sentiment fred que estava entre la ràbia i la por. En un lloc així li havien succeït coses dolentes.

-Sí -va dir la Tahiri-. Entrem per la porta principal, sense més.

-I on ens reunirem amb tu? -va preguntar Corran al Profeta.

-Hi ha aquí a prop un santuari de Yun-Harla. La cuidadora sap on és. Si surto viu, us veuré allà.

-No has vist si sortiràs viu o no? -li va preguntar Corran.

-Tinc confiança que sortiré viu -va dir el Profeta, somrient.

-Bé; en tot cas, bona sort -va dir en Corran.

-Sí. Que la Força us acompanyi.

Quan van deixar de sentir-se els passos del Profeta, Corran va obrir la boca per dir alguna cosa, però es va aturar. Va mirar la Tahiri.

-Sí -li va confirmar ella-. A mi també m'ha sonat estrany.

* * *

En Nom Anor va seguir somrient quan hi va haver deixat enrere als dos Jedi. Encara que res estava segur, sí que esperava sortir viu de la batalla que s'acostava, perquè no tenia intenció de participar-hi. Els seus seguidors lluitarien i moririen, i ell se n'aniria per on havia vingut i aniria directament al santuari. Si els Jedi i la cuidadora morien també, ell tornaria a perdre's en els subterranis i procuraria pensar alguna altra cosa.

No estava massa content que haguessin triat a Corran Horn per a la missió. Encara que quedava bé davant dels seus seguidors, per a ell seria un perill continu. Horn no era d'aquells als quals s'enganya fàcilment fent-los oblidar les sospites. Nom Anor sospitava que si Corran descobria la veritable identitat del «Profeta», amb les seves bones intencions presents no en tindria prou per compensar els seus actes passats contra els Jedi.

Naturalment, també la Tahiri representava un problema. El seu coneixement dels costums dels yuuzhan vong la convertia en una altra amenaça forta. No hi havia semblat convençuda del tot per la seva explicació de per què portava un emmascarador.

Va fer una pausa al túnel fosc, reflexionant. Potser no hauria de seguir endavant amb allò, al cap i a la fi.

Però, no; calia. Des de la mort de la Ngaaluh, Nom Anor havia començat a perdre influència. Ara, Shimrra vigilava molt la possible presència d'espies en la seva cort, fins i tot als màxims nivells. Havien augmentat els escombrats en els nivells inferiors, i s'havia distanciat als Avergonyits, apartant-los d'on poguessin fer mal. El que era pitjor era que, si bé no havia perdut seguidors, tampoc hi havia augmentat el seu nombre, en part perquè eren massa els que es feien matar sense aconseguir cap avanç visible cap a la meta última de la «redempció». La possibilitat d'un aixecament que pogués catapultar a Nom Anor al poder seguia sent tan remota com sempre. Necessitava un nou catalitzador, una nova font de força. Necessitava, en suma, nous aliats.

Amb tot... Va donar un copet a la criatura-bossa que portava unida a la pell, sota el braç. Portava l'única resta del seu passat com Executor respectable.

Ni tan sols estava segur de per què s'havia arriscat a portar-lo, però... si posava a dos Jedi, a una cuidadora traïdora, i el planeta Zonama Sekot, en mans d'en Shimrra, potser fos suficient per...

No; no ho seria. No ho seria, si Shimrra arribava a sospitar si més no que estava exercint el paper d'en Yu'shaa.

No; hauria de treballar amb el que tenia. Ja era massa tard per a flaquejar. I tampoc podia tenir por davant el viatge que l'esperava.

Ell no creia, com els seus seguidors supersticiosos, en un destí prèviament escrit. El destí es creava per la pura força de voluntat, i aquesta era una cosa de la que ell estava ben dotat. De manera que representaria davant els Jedi el paper de santó compassiu. Se'ls guanyaria, o moririen.

Per Nom Anor, no hi havia més camí que cap endavant i cap amunt. No podia tornar-se enrere ni descendir.

* * *

En un moment donat no passava res; a l'instant següent, una explosió groga verdosa va brollar d'un costat de l'edifici que estava a l'altre costat de la plaça, i el mur exterior es va desfer en fragments enganxosos, com si s'hagués fos. Tots els guerrers que eren a la plaça van córrer cap a l'origen de l'explosió; però abans que hi arribessin, va sorgir d'un pou pròxim als edificis una turba d'Avergonyits que van caure sobre els guerrers armats de coufees, amfibastons, porres, i fins i tot canonades i pedres.

La baralla no s'apreciava bé des de la distància, però la Tahiri va advertir que no els hi anava massa bé, tot i que lluitaven amb absoluta entrega, alguns llançant-se sobre els amfibastons dels guerrers i deixant-se travessar per ells per donar als seus companys el temps suficient d'aclaparar als seus enemics per pura superioritat numèrica. Aquella distracció no duraria molt de temps. La Tahiri es va posar tensa, disposada a córrer.

-Espera -va dir en Corran-. Espera al fet que...

Mentre parlava, van aparèixer quatre personatges nous, quatre figures revestides de mantells marrons i que portaven llargs tubs de llum lluents. I va sonar per tot arreu el crit de «Jeedai!», tant per part dels guerrers com dels Avergonyits. Però els seus tons eren molt diferents. Els Avergonyits estaven eufòrics, mentre que els guerrers cridaven en so de desafiament i de fúria, i potser amb una mica de por. Poques coses podien implicar més honor a un guerrer que abatre un Jedi en combat. No és que els guerrers els adoressin, com els adoraven els Avergonyits; però havien après a tenir-los respecte.

Tot d'una, els «Jeedai!» Es van tornar i van arrencar a córrer, i els guàrdies els van perseguir udolant. Fins i tot els guàrdies que no havien abandonat els seus llocs fins llavors es van sumar llavors a la persecució. Corran ho havia previst molt bé. Si hi havia una cosa capaç de fer oblidar a un guerrer tots els seus deures, era aquella.

Naturalment, quan els seus superiors s'assabentessin que havien abandonat els seus llocs per perseguir uns Avergonyits que portaven a la mà les plantes lluminoses que creixien per allà mateix, cap sortiria molt ben parat.

-Ja -va dir en Corran.

La Tahiri ja estava saltant, centrada per complet en l'únic guàrdia que havia quedat davant l'entrada principal del damutek.

El guàrdia va tenir el mèrit de no haver-se distret tant per la lluita com per no veure'ls venir. Per desgràcia, la seva bona atenció no li va servir de gran cosa contra dos Jedi.

Un cop a la porta, la Tahiri va recolzar la mà a la membrana.

-Veka, Kwaad.

L'obertura es va dilatar.

-Això ha estat fàcil -va dir en Corran.

-És normal que ho sigui -va respondre la Tahiri-. Aquest damutek pertany al meu domini.

* * *

-Mestra Yim -va cridar algú des de la porta.

Aquesta va aixecar la vista de la sèrie d'embrions de kul als quals estava practicant la vivisecció. Era la Qelah Kwaad.

-Què hi ha?

-Hi ha una espècie d'enrenou en el complex exterior. Diuen que són Avergonyits.

-Un enrenou? Què fan?

-Han atacat el viver d'amfibastons.

-Suposo que voldran apoderar-se d'armes -va comentar la Nen Yim-. Vés a tancar els laboratoris.

-Sí, Mestra Yim -va dir l'adepta, i va marxar a corre-cuita.

«I bé -va reflexionar ella-. Hi deu haver arribat el moment». Es va apartar de la seva tasca i es va acostar a la paret. Va extreure d'una bossa que portava adherida al ventre una criatura de forma d'espina, amb closca prima i dura; va localitzar un nòdul nerviós a la paret, i li va clavar la criatura. Aquesta va xiular suaument mentre començava a injectar toxines en el damutek. Paralitzaria les defenses de l'estructura vivent, permetent a qui venia a buscar-la que pogués arribar sense haver de trobar-se amb les membranes que tancaven els passadissos ni amb els gasos debilitadors. Era cert que aquelles defenses no havien detingut els Jedi a Yavin, però aquests havien de moure's ràpidament. El tapiq espinós no trigaria a dissoldre's sense deixar rastre de si mateix ni dels seus efectes.

Va prendre un embolcall de drap que cobria un joc d'eines biològiques de cuidador escollides i un qahsa, i va córrer pel passadís cap a la nau sekotana. Li meravellava com de tranquil·la que estava.

És clar que, encara no havia donat cap pas irrevocable. Podia contrarestar els efectes del tapiq, i segurament comptava amb els mitjans necessaris per detenir els Jedi. Però, no. Zonama Sekot era un misteri que ella no podia deixar en l'aire. El planeta la cridava. Aniria allà, si sortia viva dels moments següents.

La nau estava tal com l'havia vist ella el dia anterior, titil·lant lleument, esperant-la. L'emoció va començar a envair-la. Es va avançar, la tocava amb la seva mà de mestra, quan van irrompre diverses figures per la porta de la sala.

Dos humans, i, a jutjar per aquelles armes ardents, veloços i mancats de vida, eren Jedi, sens dubte. Lliuraven combat contra vuit guerrers. Tots dos humans portaven ja diversos talls sagnants, però la Nen Yim va veure caure a dos guerrers yuuzhan vong amb ferides que guspirejaven i es cauteritzaven soles.

Un dels guàrdies que quedaven es va dirigir a ella.

-Fuig, Mestra Yim. Aquí hi ha perill.

El coneixia. Era Bhasu Ruuq, que per ser guerrer era bastant callat. En algunes ocasions li havia semblat que el guerrer li dirigia mirades d'admiració.

-Disculpa -va dir. Va estendre la mà de mestra, de la qual va brollar un agulló llarg, semblant a un fuet i no més gruixut que una palla, que va travessar al guerrer per l'ull. Aquest va morir sense proferir cap so. Ella va girar la mà, i l'agulló es va enroscar al coll d'un altre guerrer i li va travessar les artèries del coll. El va deixar anar, i va tornar a dirigir-lo per matar un tercer.

Els Jedi van acabar d'abatre la resta dels seus rivals atònits, i es van quedar drets, esbufegant, entre els cadàvers, mirant-la.

La mirada de la pèl groc va colpejar la Nen Yim com un insecte atordidor, i la va envair la impressió del reconeixement. Tot d'una, tot havia canviat, i ella va comprendre que no li quedava més triomf que el de la mort.

-Tu -va dir-. Has vingut a matar-me.

* * *

La Tahiri va dedicar a la Nen Yim un somriure fred.

-Això creus? -va dir-. Per què havia de fer-ho? Només perquè em vas torturar, em vas posar el cervell del revés i vas intentar posar-me en contra de tot el que havia conegut?

-Sembla que us coneixeu -aventurà en Corran.

La Tahiri va somriure amb tristesa.

-És una dels cuidadors que van fer experiments amb mi -va dir-. Es diu Nen Yim -Va mirar als guerrers caiguts-. Veig que tens una mà nova. Com la de la Mezhan Kwaad.

-La Mezhan Kwaad era Mestra. Ara ho sóc jo.

-Hauria d'haver-ho suposat que es tractava de tu -va dir la Tahiri. La ràbia s'encrespava dins d'ella com un remolí-. Vés amb compte amb la seva mà, Corran. Té...

-Ja he vist el que va fer als guerrers -va dir en Corran-. Si creu que li donarà resultat amb mi, pot intentar-ho si vol.

-És meva, Corran -va grunyir la Tahiri. Es va avançar, alçant l'arma en posició de guàrdia entre els dos. Girant-se cap a la cuidadora, va seguir dient-li: no tens idea del que m'has fet patir, Nen Yim. Vaig estar a punt de morir. Vaig estar a punt de tornar-me boja.

-Però no et va arribar a passar.

-No. Ni tampoc em vaig convertir en el que tu volies convertir-me.

-Això va quedar bastant clar quan vas decapitar la Mezhan Kwaad -va replicar la cuidadora.

-Sí -va dir la Tahiri-. Va tenir una fi ràpida. El meu turment va durar molt més.

La ràbia s'ennegria al seu interior. Era com un vua'sa que s'aproxima al cau d'un rival. Observava atentament la mà de la cuidadora, esperant el més mínim moviment, la mínima excusa per...

«Per què? Per matar-la?».

Va respirar fondo i a poc a poc, i va baixar l'arma. Li tremolava la mà i tenia tens el ventre. Va fer relaxar els seus músculs amb un esforç de voluntat.

-Hem vingut a buscar-te des de molt lluny i amb moltes dificultats -va dir-. No penso matar-te, almenys de moment. Tu ets el motiu pel qual hem vingut, no és així?

-Vull veure Zonama Sekot -va dir la cuidadora-. Si heu vingut a portar-me allà, llavors la resposta és sí.

-Hauríem de parlar d'això més tard -va dir en Corran.

-Ja ho parlarem -va dir la Tahiri-. Per descomptat que ho parlarem. Quan haguem sortit d'aquí, però molt abans que arribem a Zonama Sekot. M'has entès?

-T'he entès -va respondre la Nen Yim-. Però, de moment, si voleu que escapem, haureu de fer el que jo digui.

-S'acaba el temps -va dir en Corran-. Què hem de fer?

-Els guerrers que he matat... apliqueu-los les vostres armes.

En Corran va somriure amb ironia.

-Ja m'ho havia figurat -va dir. Va fer el que li demanaven, assestant talls a les ferides que ja tenien els guerrers, esborrant qualsevol rastre que els hagués matat la mà d'una cuidadora. La Tahiri observava allò amb repugnància. Una yuuzhan vong havia de ser capaç de reconèixer la violència que havia comès.

-I ara?

-Necessito que obriu a la paret un orifici prou gran perquè el travessi aquesta nau. Estic segur que les vostres abomi... les vostres armes ho poden aconseguir.

La Tahiri va fer a Corran un senyal amb el cap, i els dos es van dirigir junts al mur de corall i van començar a arrencar trossos. Quan encara no havien fet ni la meitat de la feina, es van sentir crits a la seva esquena.

Abans que en Corran hagués tingut temps de reaccionar, la Tahiri ja s'havia tornat i s'havia enfrontat als nous atacants. Eren tres.

-Termina tu! -va cridar la Tahiri-. Jo m'encarrego d'aquests.

Els tres portaven amfibastons. Es va abalançar sobre ells com si anés a llançar un atac frontal; però es va aturar en l'últim moment. A conseqüència d'això, el contraatac del guerrer que anava al capdavant també va quedar curt. La Tahiri va bloquejar per alt l'extrem rígid del seu bastó i li va llançar un tall en la juntura entre el coll i l'espatlla. Amb el mateix moviment, va fer girar la fulla per detenir un segon atacant també per alt. Després, es va deixar caure, evitant instintivament el tall del tercer. Tot i així, el segon guerrer s'havia recuperat ràpidament i li va enroscar al turmell el bastó, que de sobte s'havia tornat flexible. Tahiri es va servir de la Força per donar un salt, i el guerrer va tirar d'ella, que era el que ella havia esperat. Es va deixar portar per l'estirada, i li va clavar a la cara els dos peus. El guerrer va deixar anar un gemec i va caure d'esquena, però no va deixar anar el bastó. Mentre la Tahiri queia, va invertir el moviment de la seva arma i va deixar que el tercer guerrer fos ell sol a clavar-se-la a l'aixella. Va brollar de la ferida una glopada de vapor negre, i l'olor a sang cremada li va produir una picor al nas.

La Tahiri va rodar sobre si mateixa per posar-se dempeus de nou, però el guerrer que quedava li va llançar una puntada a la templa. El cop li va fer retrunyir el crani, i va veure llums blanques que amenaçaven amb cegar-la. Va llançar un cop violent, però no va aconseguir encertar res. Llavors, una cosa dura i aguda li va travessar l'espatlla i tot es va tornar estrany.

-Ai -va dir-. Ai.

Tot d'una, tenia els braços com de goma.

El guerrer va somriure amb expressió triomfal.

-No -va dir ella-. Per descomptat que no.

Va agafar l'amfibastó que l'havia travessat, encara que tot just el va sentir. Va intentar enfocar-se més enllà del dolor, servir-se de la Força per girar-se enrere; però no va veure més que el gest burleta del guerrer que estava a punt de matar-la, i només sentia que el seu cos es relaxava, es tornava lleuger, es desfeia...

Va veure que el guerrer mirava cap a un altre costat, i que, de sobte, havia perdut el cap. El cos del guerrer va caure gairebé suaument.

En Corran estava dempeus al seu costat.

-Vinga -li deia.

-Verí -va murmurar la Tahiri. Va intentar posar-se dreta, però les cames ja no li responien.

Va ser vagament conscient que en Corran se l'havia tirat a l'espatlla i la portava cap a la nau estranya. Després d'allò, el temps es va condensar. Va recordar crits, i cops, i que la nau s'estremia. Veus noves; i després, res.

* * *

La Nen Yim es va instal·lar al seient del pilot i es va posar la caputxa de cognició. La nau no la tenia originalment, però li havia resultat fàcil implantar un gangli matriu yuuzhan vong a la xarxa neuronal de la nau, alienígena però relativament senzilla. Hauria de respondre com qualsevol nau yuuzhan vong.

La Nen Yim no havia estat capaç de regenerar tots els sistemes de la nau, i els havia substituït per altres equivalents, creats especialment per mitjà de la bioenginyeria. Hi havia instal·lat dovin basal en lloc del motor abominable de la nau, que tampoc hagués sabut reparar encara que hagués volgut. Amb el bastidor no havia pogut fer res, i havia deixat en el seu lloc moltes altres peces de la tecnologia infidel, perquè no estava segura de per a què servien o perquè no tenia clar si la nau funcionaria bé sense elles.

Quan es va fusionar amb els sentits de la nau, va sentir un calfred de tensió. La nau li transmetia una sensació de confusió, d'incertesa, com si s'estigués preguntant, com es preguntava ella, si les reparacions i les modificacions funcionarien. Els experiments de la Nen Yim donaven a entendre que sí funcionaria; però, és clar, ella no havia intentat mai pilotar en la pràctica.

«Anem a intentar-ho junts, d'acord?», va dir amb el pensament a la nau; i va rebre una resposta afirmativa insegura.

On eren els Jedi?

Des de la cabina transparent no els veia, de manera que va activar els sensors òptics exteriors de la nau i els va localitzar de seguida. Semblava que s'havien embrancat en una altra baralla i que la de pèl groc havia caigut, ferida. La Nen Yim va pensar que allò tampoc no era dolent del tot. Les coses podien anar millor si la noia moria.

Al cap de pocs instants, els dos pujaven a bord, i la Nen Yim dilatar les rescloses interiors i exteriors.

-La Tahiri està ferida -va exclamar el Jedi home-. És una ferida d'amfibastó.

-Fes el que puguis per ella -va replicar la Nen Yim-. Ara no puc ajudar-la. Hem de marxar.

Tornant a desitjar que aquella combinació improvisada de tecnologia sekotana i yuuzhan vong no li fallés, va desitjar que la nau volés.

Van travessar l'orifici com una taca borrosa, encara que la Nen Yim va sentir la rascada a la pell d'una banda. Però no era greu; el casc podia llançar substància estel·lar durant algun temps, de manera que el coral Yorik no significava cap problema important. Fins i tot hagués pogut travessar la paret clavant-li la punta de la nau; però ja que havia tingut allà als Jedi amb les seves espases, per què no aprofitar-ho?

-Ens hem de reunir amb el Profeta al santuari de Yun-Harla -li va dir el Jedi, amb un to de veu que a ella no li va agradar. Semblava com si s'imaginés que ella estava a les seves ordres.

-Sóc conscient d'això -va dir ella, intentant mantenir la calma mentre tots els seus instints li deien que volava massa alt, que anava a caure.

Allà hi havia el santuari, el mateix on ella s'havia reunit amb Harrar, feia una eternitat, o això li semblava a ella. El cel seguien guardant un silenci estrany, com si Yuuzhan'tar estigués adormit, com si ells no acabessin de fugir del complex del mateix Temible Summe Senyor. Aquell silenci li produïa, paradoxalment, una sensació de perdició que no havia sentit fins aleshores.

Va posar la nau al costat del santuari i va obrir l'escotilla. A l'exterior corria una brisa carregada de l'aroma penetrant de les flors bombolla. S'alegrava que haguessin florit abans de la seva partida; havia volgut saber quina olor farien. Va advertir un moviment darrere del santuari, i va veure que venia cap a ella la figura grotesca d'un Avergonyit.

-Aquest deu ser el Profeta -va murmurar. Era alt, i el seu cos semblava bastant ben format, a excepció d'un bony que tenia sota el braç esquerre i que era, probablement, un implant de limpin que havia sortit malament. Portava posat un emmascarador amb tots els senyals imaginables de la vergonya, com si per dissenyar-lo hagués preparat un catàleg de totes les desfiguracions possibles, com si estigués disposat a portar al coll la càrrega de tots els Avergonyits.

Era repugnant i estranyament interessant alhora. Quina classe de yuuzhan vong faria una cosa així? I per què?

-Sóc Yu'shaa -va dir en pujar a bord. Va clavar-hi una mirada intensa, gairebé animal. Aquell no era cap Avergonyit plorós, ni molt menys. Aquell era d'una classe completament diferent. Portava els seus estigmes amb una dignitat impassible.

-Sóc Nen Yim.

-És un honor, Mestra -va respondre el profeta-. Has emprès una gran tasca. Ha anat tot bé?

-Podia haver anat una mica millor -va rondinar en Corran.

-D'acord als plans -va dir la Nen Yim.

-Que clavessin una arma a la Tahiri no figurava en els plans -va dir en Corran.

-La-que-va ser-conformada està ferida! -va exclamar el Profeta.

-És un risc que correm tots.

-S'està morint! -va dir en Corran-. No podeu fer res?

-La curaré quan tingui ocasió -va dir la Nen Yim.

-La curaràs...

En Corran va deixar de parlar, ja que algú més havia entrat a la nau. Va treure la seva arma d'infidel i la va encendre.

-No! -va cridar la Nen Yim-. Aquest és Harrar, un sacerdot. Ve amb nosaltres.

El Jedi home va adoptar una postura de lluita.

-No, jo...

Un tret de plasma es va estavellar contra la nau. El cel ja no estaven en silenci. Nen Yim, deixant anar una maledicció, va advertir que havia desactivat els sensors de llarga distància. Va tornar a activar-los, i va veure un volador per sobre d'ells i altres deu a distància de tir. Va tancar l'escotilla i va activar els dovin basal. La nau va ascendir d'un salt, xocant contra el volador atmosfèric.

El volador va caure donant voltes i es va estavellar contra el santuari, per lliscar després a l'aigua que estava més avall, on serviria d'aliment als p'hiili.

Els altres voladors es van dispersar ràpidament, però acudien d'arreu naus més veloços. La Nen Yim es va tornar cap a l'espai que li va semblar més clar. Molt per sobre d'ells, el pont arc de Sant Martí era una franja tènue al cel, un homenatge més a la conquesta de Yuuzhan'tar. Havien desintegrat un satèl·lit natural per produir-lo. Va veure amb cert alleujament que es desplaçava més de pressa que les naus que els perseguien, encara que per molt poc. La majoria de les naus yuuzhan vong estaven dissenyades principalment per a l'espai, i no funcionaven bé en atmosfera. La nau sekotana era més veloç i aerodinàmica. Podia ser que les coses canviessin quan estiguessin en el buit.

-Prepareu-vos per a un salt a l'espai fosc -va cridar cap a la seva esquena.

-Maleïda... -va exclamar el Jedi home-. No... tan a prop del planeta, no. Encara som a l'atmosfera!

-Això és dolent? -va preguntar la Nen Yim.

-Sí, és clar que és dolent. Mai has dirigit un salt?

-No sé si t'entenc.

-No has pilotat mai?

-No.

* * *

-Cuida-la -va dir en Corran al Profeta, fent una mirada en aquest. La cosa es posava lletja per moments. Es va dirigir ràpidament al costat de la cuidadora.

-D'acord -va dir-; anem a... mira, donarem primer un salt curt... a Borleias. Tens aquí una carta estel·lar, o alguna cosa així?

Ella va negar amb el cap.

-No -va dir-. O pot ser que si. No estic prou sintonitzada per veure si n'hi ha. Però s'aproximen naus.

-Tens alguna manera d'ensenyar-me aquestes naus?

-Sí.

Un panell d'una paret contigua es va desplaçar i va deixar al descobert una superfície amb icones elevades que representaven les naus i els seus moviments.

-No sé com de prop que estan, doncs no sé a quina escala està això -va dir en Corran-. Però crec que hauries de posar rumb zero-sis-dos-zero-zero-un.

-No sé què vol dir això.

-Per aquí! -va dir en Corran, assenyalant amb el dit i sentint una sensació molt oportuna d'haver passat ja per allò.

-No em donis ordres.

-Mira, jo sóc pilot. Tu, per descomptat que no ho ets. Tothom sap que un salt a l'hiperespai tan a prop d'una singularitat és un suïcidi.

Ella va fer cas omís del comentari.

-Per aquí també hi ha naus -li va informar.

-Sí; ja les veig. Aquesta cosa té canons?

-No, que jo sàpiga.

-Doncs vola de pressa. I procura entendre la manera de calcular un salt.

Un coralita se'ls va posar a la cua i va obrir foc. Els primers trets van fallar, però els següents els van encertar i la nau es va estremir lleument. Gairebé semblava que havia deixat anar un lleu gemec, com si recordés el mal que li havien fet aquelles armes en altres ocasions. Allò va desconcertar una mica a Corran.

Aquella nau era sensible? I, si ho era, per què la sentia ell, si era la Nen Yim la que portava posada la caputxa de cognició?

Però llavors ho va entendre. La nau era perceptible en la Força.

Veient el seu evident caràcter orgànic, havia donat per fet que es tractava d'un nou model de nau yuuzhan vong. Ara, ja sabia que no ho era.

El coralita va tornar a deixar-los anar una descàrrega.

-Esquiva'l! -va dir en Corran-. Esquiva'l!

-No tinc idea del que vols dir amb això -va dir la Nen Yim.

A Corran li van donar ganes d'estrangular algú... potser a si mateix, per haver deixat que se li escapés de les mans una missió tan relativament senzilla.

-Per què no és possible que cap d'aquestes naus pudents tinguin comandaments normals? -va murmurar.

-Vols dir, comandaments de metall i de plastiacer? -va preguntar la cuidadora.

-Sí. Sí!

-Els té -va dir ella-. Aquesta nau és un empelt de màquina i biotecnologia. Els comandaments originals estaven... jo no els vaig poder entendre.

Un empelt de màquina i bio... més tard.

-Els vas treure?

-No; estan sota d'aquesta pantalla, coberts per una làmina. La seva visió m'ofenia.

-Ah, ja veig -va dir en Corran, dirigint-se de pressa al lloc que li havia indicat ella-. Estàs completament boja. T'has erigit en pilot, no tens idea del que fas, i no comentes a l'únic pilot qualificat que hi ha uns comandaments...

Va arrencar la làmina, deixant al descobert un conjunt d'instruments que li resultaven perfectament familiars.

-Sé pilotar això -va grunyir en Corran. Sé pilotar això! Torna allà darrera i ajuda la Tahiri!

-Jo no...

-Tu no saps el que fas -va repetir ell-. Ens mataran a tots, aquí, ara mateix, i tu no veuràs mai el teu planeta misteriós.

-Molt bé -va dir la Nen Yim. Es va treure la caputxa de cognició i es va dirigir cap a la Tahiri.

-Si ella no sobreviu, se suspèn tota l'operació -li va dir en Corran en veu alta.

-Llavors, sobreviurà -li va replicar la Nen Yim.

Corran va llançar la nau en un gir sobre si mateixa, esquivant una nova salva de trets de plasma. Una va fregar el casc, i ell va sentir el crit de dolor de la nau.

Després, va sentir que la ferida es tancava, produïa una picor, i es guaria.

«Interessant».

Els comandaments eren tirant a antiquats, però la nau en si era la més manejable que ell havia pilotat en la seva vida. I, malgrat el que havia dit la Nen Yim, Corran va veure comandaments de làser i... d'alguna cosa més.

«Bé, vegem si funcionen».

Va virar bruscament cap a babord i cap amunt, realitzant el viratge en la meitat del temps normal per a una nau d'aquesta mida, i es va situar damunt d'un dels coris perseguidors. Ple d'esperança, va llançar uns quants trets.

Segons la consola, comptava amb quatre làsers frontals. Només en va funcionar un. El raig va sortir... i va ser engolit pel buit del cori.

Corran passà veloçment al costat del cori, sentint més que veient als altres dos que tenia a la cua, i després va ascendir bruscament, i va somriure quan el foc dels dos coris perseguidors va impactar en aquell a qui acabava de disparar ell.

-Em sembla que encara no tenen instal·lat el coordinador bèl·lic -va dir.

-Està sent bloquejat -va dir la veu de la Nen Yim a la seva esquena-. M'he encarregat jo d'això.

«Aquesta cuidadora és útil. És molesta i increïblement perillosa, però és útil».

-Com està la Tahiri?

-Ja t'ho he dit. Viurà.

Li va inundar una onada d'alleujament, i va tornar a dedicar tota la seva atenció al problema que tenia entre mans.

Ja hi havia naus per tot arreu, i no només en la direcció que seguia ell, i no només coris. Va començar a calcular un salt, però era complicat, ja que no coneixia la capacitat d'aquell motor... Era necessari fer-ho bé, no «gairebé bé». No tindria temps...

-Ep -va murmurar en Corran a dintre seu-. Què és això?

La silueta li resultava familiar, però no podia determinar-ho amb certesa. O potser no funcionés, però es tractava de la seva única esperança. Va modificar el rumb cap a aquell objecte.

Una nau se li va acostar per sota, a estribord, i per pura curiositat Corran va provar l'altra arma que semblava que tenia la nau; però no va passar res. El cori, que estava en un vector inadequat per seguir-li el rumb, va disparar i va fallar, i va seguir endavant, traçant un viratge per seguir-lo però perdent diversos quilòmetres en fer-ho.

-Bé -va murmurar. Era evident que aquella arma, fos la que fos, no funcionava.

Al cap d'un minut el tindrien a l'abast sis o set coris, però el satèl·lit que havia vist a llarga distància ja estava bastant a prop. Era, en essència, una esfera de cinc metres de diàmetre, eriçada d'embalums a manera de botons, suspesa tranquil·lament en la seva òrbita.

Tal com havia dit la Tahiri abans, havia d'haver milions, o milers de milions, de satèl·lits en òrbita al voltant de Coruscant quan l'havien conquistat els yuuzhan vong. Els nous inquilins s'havien esforçat a eliminar-los, però era una tasca immensa. Alguns havien caigut per si sols, però altres...

Va disparar el seu únic làser contra l'esfera, i va deixar anar una exclamació d'alegria quan es va activar la resplendor blava d'un escut.

Tot d'una, hi havia llum de làser per tot arreu, alhora que l'esfera començava a agitar-se en maniobres complicades, disparant a totes les naus que veia. Corran no va fer cas dels trets que venien cap a ell i va impulsar la nau a tota la velocitat que podia arribar, que era molta.

Els coris es van tornar bojos, girant al voltant del satèl·lit, disparant-li. Només un o dos es van recuperar de la sorpresa a temps de seguir el nou vector de la nau d'en Corran, i quan tot just havien començat a pensar de seguir-lo, ell ja havia realitzat els seus càlculs i veia allargar-se les estrelles.

-Fiu -va dir quan va poder relaxar-se per fi.

-Què era això, una mena de màquina bèl·lica?

Corran va advertir amb sobresalt que el Profeta estava dret al seu costat.

-No -va dir-. És un sistema d'entrenament per als pilots estel·lars. Quan se li dispara, entra en mode ofensiu. Naturalment, els làsers són tan febles que no poden fer cap mal, de manera que la major part de la seva energia va a parar als seus escuts. Però els pilots yuuzhan vong, que veuen que els seus buits s'empassen els primers trets, trigaran un temps en adonar-se'n.

-Molt intel·ligent -va dir el Profeta.

-Gràcies -va dir en Corran-. Ara, vull veure la Tahiri.

* * *

Quan la Tahiri va tornar en si, la Nen Yim estava al seu costat.

-Estarà feble -deia la Nen Yim a algú-. Durant algun temps, potser. El braç pot quedar inútil. És aviat per saber-ho.

-Corran? -va murmurar la Tahiri. Es va tornar per mirar-lo. Però la Nen Yim no estava parlant amb Corran. Estava parlant amb un yuuzhan vong, amb un home prim amb tocat. Un sacerdot! La Tahiri va buscar el seu sabre làser, però no el va trobar al seu lloc.

-Corran! -va cridar.

-Estic aquí -va dir la veu familiar-. Tranquil·litza't. Sembla que estem amb amics.

No ho deia molt convençut.

-Qui ets? -va preguntar la Tahiri al sacerdot.

-Sóc Harrar.

-Un membre més de la nostra alegre banda de pelegrins -va rondinar en Corran.

-No només els cuidadors i els Avergonyits senten curiositat per aquest món nou -li va explicar el sacerdot-. Vaig acordar reunir-me amb la Nen Yim en el mateix lloc que el Profeta.

-Llavors, acceptes la nostra heretgia? -li va preguntar el Profeta.

-Jo no accepto res -va replicar en Harrar-. Ni rebutjo res. Però Shimrra s'havia esforçat molt per ocultar l'existència d'aquest planeta. Vull saber per què.

-On som? -va preguntar la Tahiri.

-A l'hiperespai -va respondre en Corran-. T'has perdut una sortida molt emocionant. Aquesta és tota una nau, per descomptat.

La Tahiri observava en aquells dies la resta del que l'envoltava. La nau de la Nen Yim semblava conreada, orgànica, de la mateixa manera que una nau yuuzhan vong. Però no tenia cap altra semblança amb un navili de corall Yorik.

-Quina mena de nau és aquesta? -va preguntar.

-Aquesta nau procedeix de Zonama Sekot -li va respondre el profeta-. Va quedar molt danyada. La cuidadora la va curar. És bo que arribem a Zonama Sekot tornant-li una cosa seva.

La Tahiri es disposava a fer més preguntes, però llavors va intervenir Corran.

-Ah, sí; d'això havia de parlar-vos -va dir-. No anem a Zonama Sekot.

Següent