La profecia final (X)

Anterior

SEGONA PART

Pas

CAPÍTOL 10

-Tinc blips a l'horitzó -Va murmurar Corran.

-Els veig -va dir la Tahiri, una mica consternada. Tot havia marxat bé fins llavors. Els forats en les defenses planetàries de Yuuzhan'tar havien estat on s'esperaven. Havien entrat bé per l'atmosfera superior. Corran ni tan sols s'hi havia queixat de la manera de pilotar-ne. Però ara, quan gairebé havien arribat, apareixien els problemes, que els assetjaven com un qhal.

-No ens han vist encara -li va dir ella-. Són voladors atmosfèrics; no tenen potes com nosaltres.

-No hi fa res -va dir en Corran-. Quant sospitin que això és fals, la missió haurà acabat. I estàs entrant amb massa angle.

-Ho sé -va dir la Tahiri. Sentia que el casc de corall Yorik de la nau començava a escalfar-se. Va corregir el ritme lleugerament, però tot i aquesta acció els va fer botar bruscament a través d'una frontera tèrmica.

-Vaig creure que sabies pilotar aquestes coses -va rondinar en Corran.

-I ho sé fer -va dir ella, sentint que la seva irritació anava en augment-. Vols que evitem als nostres amics dels blips, no? Per això hem d'aterrar de pressa, abans que s'apropin prou per detectar-nos.

-Ens veuran -va dir en Corran-. Perquè, si no vas més a poc a poc, cremarem com un meteorit.

-Tant millor -va dir la Tahiri-. Ja has vist la carta del sistema. Deuen haver-hi milions de satèl·lits en òrbita al voltant de Coruscant. Sense que ningú els mantingui, han de caure per dotzenes cada dia.

-Ben observat -va reconèixer en Corran-. Podrem desintegrar-nos a gust sense que es fixin en nosaltres.

-Així és.

-Ja estem a només deu kliks del sòl.

La Tahiri fer que sí amb el cap.

-Aguanta, i esperem que els dovin basal d'aquesta cosa estiguin sans.

Va aixecar el morro de la nau lleument, i van veure el seu objectiu: l'únic mar de Coruscant. No s'assemblava als holos que havia vist. Allà semblava un safir encastat en argent, una piscina de mida planetària. Ara, era com un ampli jade en un paisatge de color rovell i verdet.

Els voladors estaven gairebé a tir.

-Això anirà molt, molt just -va dir a Corran.

-Fantàstic -va dir en Corran, serrant les dents.

-Pel que he sentit dir, has fet coses més boges que aquesta.

-Sí. Jo. Sóc un pilot molt preparat. Quantes vegades has pilotat tu? Tres?

-Aquí tens els comandaments, si els vols.

Els comandaments, naturalment, consistien en una caputxa de cognició que la Tahiri portava sobre el cap. Pilotava la nau convertint-se en part d'ella. Algú que no fos yuuzhan vong podria pilotar (la Jaina ho havia demostrat), però resultava útil posseir l'idioma i l'instint.

I el seu instint li deia que ja no podia esperar més; doncs, en cas contrari, Corran anava a poder-se queixar amb raó. Va desviar els dovin basal, apartant-se del planeta, matant la seva velocitat. Va dirigir ràpidament cap amunt la força aplicada, amb una rapidesa que els motors gravitacionals vivents no van ser capaços de compensar l'acceleració que arrossegaven. La Tahiri va sentir que el seu pes es duplicava, després es triplicava, i la sang del seu cervell va començar a buscar una sortida pels dits dels peus.

«Aguanta va pensar. Aguanta».

La visió es va omplir de taques fosques, i sentia el pit com si se li hagués assegut a sobre un bantha. Va veure que els blips es posaven a l'abast, que entraven...

Llavors, la nau de forma de rombe va donar contra l'aigua i va rebotar com una pedra plana. Tot es va tornar boig per un instant. No va arribar a perdre el sentit, però el dolor que sentia la nau la castigava entre els seus propis sentits confusos. Va grunyir, i després udolar.

Quan va tornar a ser propietària de les seves idees, ho va veure tot verd.

S'enfonsaven.

-Bé -va dir en Corran-. Això ha estat interessant. Estàs bé?

-Sí. Ara, anem a veure si ha valgut la pena.

Els blips (o, més aviat, els símbols projectats que representaven les naus que s'aproximaven) seguien acostant-se. Se seguien enfonsant, i una cosa va cruixir a la nau.

-Em pregunto quina profunditat hi ha aquí -va pensar en Corran en veu alta.

-Espero que no sigui massa profund -va dir la Tahiri-. Si faig funcionar el motor estant ells tan a prop, ens detectaran. El casc ha de ser capaç de resistir força pressió.

Ja tenien als blips just a sobre d'ells, i de sobte van trencar la formació.

-Això no és bo -va dir en Corran.

-Khapet! -va exclamar Tahiri amb ràbia. L'havia espifiat. Ara hauran de lluitar, de fugir, amb l'esperança d'arribar a un lloc segur des del qual saltar a l'hiperespai abans que els dominessin. «Vas bé, Tahiri. Demostra a Corran que ets, veritablement, la nena ximpleta que ell recorda».

- Marxen -va dir en Corran amb alleugeriment-. Devien estar investigant el que havia caigut a l'aigua, res més. O el rastre de calor. Ben fet -va afegir, assentint amb el cap-. No és que m'hagin quedat moltes ganes de tornar a fer-ho, però...

-Ja en som dos -va dir la Tahiri, deixant anar un sospir i veient que els voladors s'allunyaven, patrullant.

Va sonar un cruixit en algun lloc. Semblava com si es trenqués una cosa de ceràmica.

-Bé -va dir ella-. Anem a pujar a poc a poc.

-D'acord -va dir en Corran-; però no surtis a la superfície... espera, com funciona aquesta cosa sota l'aigua?

-Força bé. A no ser que hagi d'usar buits.

-Sí, millor no fem això -va dir en Corran-. Pots desactivar la funció?

-És clar. Però per què?

En Corran va tocar el seu datapad i va fer aparèixer una carta de navegació.

-El Mar Occidental és com tots els mars: s'alimenta de l'aigua dels rius. Però, sent Coruscant com és, els rius són artificials. Són grans canonades, per ser exactes. Si seguim aquesta -va dir, indicant un punt en la carta-, ens deixarà prou a prop del nostre objectiu.

-Suposant que segueixin allà les canonades -va dir la Tahiri-. Yuuzhan'tar no és Coruscant.

-Val la pena mirar-ho -va dir en Corran-. Val la pena qualsevol cosa que ens mantingui per sota del nivell de detecció; i segons el que ens expliquen en Jacen i els nostres millors serveis d'intel·ligència, no tenen un gran control d'una bona part dels subterranis antics. Per això està allà el nostre Profeta, suposo.

-No és el camí pel qual ens va dir que vinguéssim.

-No, no ho és -va dir en Corran-. I això significa un altre punt al seu favor, pel que a mi respecta.

La Tahiri va assentir amb el cap i va canviar el rumb.

-Espero que no ens donem amb res -va dir-. Només veig a deu metres de distància o una cosa així.

-Vés a poc a poc. Ja no tenim pressa. Falten diverses hores per a la cita.

Van trobar el riu, un tub immens que, segons l'anàleg a radar de la nau, tenia un diàmetre d'uns cent metres. La Tahiri els va mantenir centrats i va ser ascendint a poc a poc per la canonada.

-Té gràcia -va dir al cap d'uns minuts.

-Gracia de riure, o gràcia de morir-se?

-Gràcia que és rar. De què estan fetes aquestes canonades?

-De durciment, principalment. Per què?

-Això indicava la signatura del sensor quan vam entrar. Però ara ha canviat.

-Canviat, en què?

-És irregular.

-Potser s'estigui descomponent -va proposar en Corran.

-I no és de metall -va afegir ella.

-Deixa que ho endevini. Està viu.

-Probablement.

En Corran es va gratar la barba.

-Els yuuzhan vong deuen estar substituint els sistemes de drenatge no biològics per altres biològics. Seria propi d'ells.

-Sí.

-Quant de temps ha passat des del canvi? Quant ens hem endinsat en la part nova?

-Acabem de passar-ho. Només hem pujat unes desenes de metres.

-Bé -va dir en Corran-. Retrocedeix. Vull pensar-me això un moment.

-Tu manes -va dir la Tahiri, arronsant les espatlles.

-Així és. Em preguntava si ho sabies -va dir ell. No semblava que estigués de broma.

La Tahiri va fer marxa enrere fins que van tornar a estar al túnel antic.

-Què usarien ells en lloc de la canonada vella? -va preguntar en Corran-. Ens disposàvem a pujar per les tripes d'un cuc gegant?

La Tahiri va reflexionar.

-No estic segura del tot -va dir-. Els damuteks dels cuidadors tenen piscines de successió en els seus centres. En elles entren els residus per purificar-se, i tenen unes arrels que penetren al planeta per absorbir aigua i minerals.

Corran fer que sí amb el cap.

-Recordo haver sentit explicar que l'Ànakin va baixar per una d'aquestes «arrels» per poder amagar-se en coves subterrànies el temps suficient per construir-se un sabre làser nou.

-Sí, això va fer.

-I tu creus que els yuuzhan vong estan convertint el mar Occidental en una enorme piscina de successió?

-Pot ser. O potser s'assembli més a les gargamelles Luur d'una nau. És la mateixa idea: una planta combinada de banc de nutrients i tractament de residus; però la tecnologia és una mica diferent, perquè les gargamelles Luur d'una nau són un sistema tancat. No estic segura de què utilitzarien en aquest cas; però Coruscant era, en molts sistemes, més semblant a una mónnau que a un planeta normal, oi? No és cert que no tenia ecosistema natural?

-Així és. De fet, el mar Occidental ja complia, en part, un propòsit semblant al que has descrit.

-És clar. De manera que, mentre segueixen desmuntant el planeta, pot ser que el seu disseny provisional es basi més en una mónnau que en un planeta.

-Té sentit. De manera que, si això són unes grans gargamelles Luur, nosaltres estem... -va obrir molt els ulls-. Treu-nos d'aquí, ja.

La Tahiri va donar l'ordre, i els dovin basal van cobrar vida. Van començar a retrocedir cap a l'entrada.

-Canvi de plans -va dir en Corran-. No tinc cap intenció d'ascendir per un sistema digestiu de mida planetària.

-Em sap greu dir-ho -va dir la Tahiri-, però aquesta revelació...

Una cosa va colpejar la nau amb força.

-... Pot haver arribat una mica tard.

-Què és això? -va dir en Corran.

-Alguna cosa gran -va dir la Tahiri-. I nosaltres estem dins.

-Doncs treu-nos!

-Ho intento; però deu tenir una massa deu vegades superior a la nostra.

A la Tahiri va començar a cremar-li la pell de sobte.

-Ai, ai -va murmurar-. Sigui el que sigui, és capaç de digerir el corall Yorik.

-Forma part de les gargamelles Luur?

-En les gargamelles Luur hi ha organismes simbiòtics que contribueixen a disgregar les coses més grans. Però res tan gran com això.

-Però aquestes són unes gargamelles Luur francament grans -va dir en Corran-. Que digereixen coses francament grans.

-És veritat -va respondre la Tahiri-. En tot cas, si tens algun suggeriment sobre el que podem fer aquí.

-Disparar el canó de plasma.

S'havia tornat boig en Corran?

-En un lloc tancat? Això pot ser dolent.

-També podria ser dolent que ens digereixin.

-És veritat.

Va contenir un xiscle quan el plasma va saltar a l'aigua i la va fer bullir a l'instant, cremant i comprimint el casc de la nau. La pressió i la calor van augmentar, es van acumular... i de sobte, van començar a rodar i van quedar lliures. Quan es van estabilitzar per fi, l'aigua que il·luminaven els fars havia adquirit un color vermell fosc, negrós, i flotaven per tot arreu trossos de carn polvoritzada de mal aspecte.

-Bé, quin fàstic -va dir en Corran.

-Sí -coincidí la Tahiri-. I aquest tub és absorbent.

-Això crec. Anem a sortir-ne.

-No -va dir ella intentant mantenir la calma-. Vull dir que ens està absorbint, probablement per un efecte de capil·laritat, com les arrels d'una piscina de successió.

-Sens dubte, no serà difícil contrarestar-ho amb els dovin basal, no?

-No seria gens difícil -va dir la Tahiri-. Si funcionessin els dovin basal.

 Següent